PÈRICLES, LINCOLN I CHACÓN
El dia que vaig sentir la Carme Chacón cridant allò de “Capitán, mande firmes!” i allò altre de “Viva España y viva el Rey!” alguna cosa dins meu es va remoure. La Chacón, per entendre’ns, és de la meva generació, fins i tot és més jove que jo. I clar, la nostra generació -amb les variants que es vulguin, fins i tot les socialistes- havíem pensat un món amb exèrcit europeu i missions humanitàries de l’ONU. Santa innocència! Després, veient-la recollint aquell pitet i aquell peluix de la cabra, vaig estar a punt de defallir…
O sigui, que ara que la nostra generació ja és al poder, resulta que tot canvia perquè tot segueixi igual. Una dona -això és nou, però la veritat, tampoc n’hi ha per tant (diem els de la meva generació, que ja fa temps que compartim l’espai públic amb les dones)- i embarassada -però això passarà!- i catalana (justament!). Doncs ella de seguida avió, amb tota mena de metges i llevadores i pediatres i cap a l’Afganistan i cap al Líban i cap a Bòsnia -s’oblida de Kosovo; no passa res!- i li fan aquell regal del pitet i el peluix de la cabra, que surt a totes les televisions. De sobte em venen al cap dos clàssics del discurs militar -fúnebre, per desgràcia- el que va fer Pèricles al segle V abans de Crist, davant alguns dels soldats morts a la guerra del Peloponès i el discurs de Gettysburg, d’Abraham Lincoln, inaugurant el Cementiri Nacional de Soldats durant la Guerra Civil americana. Després veig la Chacón posant una corona a no sé quin monument i penso: quina mena de discurs, nou de debò, podria fer la Carme Chacón per deixar clar que de veritat es volen canviar les coses? Perquè tant Lincoln com Pèricles van parlar de la grandesa de la seva nació, de l’exemple de democràcia que eren per a altres pobles i del servei que havien fet els soldats morts i les seves famílies a la nació i a la democràcia. Seria possible un nou discurs, d’exèrcit europeu, de missió humanitària, de missió de pau al servei de l’ONU? Però la Carme Chacón arriba i ja li fan dir “Viva España y viva el Rey”. Jo no sé què hi veuen de nou la gent que està tan entusiasmada. Jo hi veig el mateix de sempre, amb l’agravant que tot plegat sembla una broma pesada del Zapatero i una extranya reacció de la sempre optimista Carme. Vull dir que tampoc havia de dir per força que sí al càrrec, oi?
al Cultura/s de La Vanguardia n article comparava la trobada Chacón-exèrcit amb la trobada la Bella-la Bèstia, i no anaven desencaminats, l’objectiu és fer més amable i estimada la bèstia