El camp de l'Erra

Fa un parell d’anys vaig ser a Praga en plena primavera. El cel va estar tots els dies gris, plovisquejava a estones i un vent gelat feia picar les gotes d’aigua a les nostres cares. A Praga es celebrava la Final Four de Bàsquet i el centre històric estava ple d’aficionats (molts del Barça). Al bell mig del pont de Carles em vaig trobar uns seguidors del Maccabi de Tel Aviv; uns seguidors i unes seguidores… 
…Vam coincidir davant una banda que tocava jazz estil Nova Orleans, ens vam identificar -catalans i israelians- i ens vam saludar. Llavors ella, amb el permís del seu home, i jo, sense demanar permís, ens vam posar a ballar, amb bon humor. Aquesta imatge -la de la foto- m’ha vingut a la memòria ara que fa els quaranta anys d’una altra Primavera de Praga, una primavera, la del 68, que ha donat a la història imatges impagables de tancs, banderes i flors. Ha donat algunes obres mestres de la fotografia, el cinema i l’art. Ha inspirat novel.les amb tesi, com les de Kundera, i novel.les a raig fet, regades amb pilsen, com les de l’admirat Hrabal. Ha fet néixer poemes, tonades de jazz, curtmetratges, columnes de diaris, reportatges, xerrameca de cafè. Els tancs soviètics van entrar a Praga el 20 d’agost i allà es va acabar l’experiment. La primavera de Praga, però, va deixar una llavor plantada. Va deixar, també, cares avergonyides a la majoria de països occidentals. I va deixar per sempre més tacat el règim soviètic. Va durar poc, però va ser intensa (com són totes les primaveres). Hi ha llavors que fructifiquen i ens alimenten durant dècades, com el maig del 68 o el moviment de la Nova Cançó o aquesta Primavera de Praga. Són florides que solen acabar d’hora i malament, però això no vol dir que hagin estat inútils.