L’ILLA DEL TRESOR (O COM SENTIR-SE REALITZAT)
“Les celebrities llegeixen tan poc!” es queixava una clienta d’una carnisseria (o això ens va semblar). Abans els famosos deien (perdó, declaraven) que la seva feina els feia sentir-se “realitzats”, ara, en canvi diuen (perdó, fan unes declaracions que diuen): “sóc un privilegiat, faig el que m’agrada” o bé “és una sort, em diverteixo i per postres encara em paguen.” Quan dic celebrities em refereixo a tota la colla del safareig còsmic, la vanitat i l’enveja cíclica, i els llençols bruts airejant-se a la pantalla…aquesta gen(-tota) es podria acabar sentint realitzada?
Pensava en aquests pirates del mar d’Aràbia que s’estan fent tan famosos. Ells segur que també es deuen sentir molt privilegiats, ells també es diverteixen “i per postres els paguen”, però a més de tot això, posaria la mà al foc que ells sí que es senten realitzats: mireu les cares (perdó, els posats) que fan a la foto que publicava fa unes setmanes vilaweb, no noteu que tenen tot l’aire de la satisfacció, de la realització personal? En canvi els famosets i les famosetes de la gran rentadora universal, no trobeu que sempre posen cara de pomes agres? Vull dir en el fons, darrere la ganyota riallera, cap al fons dels ulls? Aquesta ganyota riallera i falsa que amaga la infelicitat, no serà culpa -entre altres problemes més difícils de tractar- de la migradesa de les seves lectures? Mira que seria senzill, barat i fins i tot “un gran privilegi”, que totes aquestes persones vanitoses, infelices i mai suficientment realitzades, descobrissin, què hi sé, per exemple l’Illa del Tresor. No demano pas gaire. No demano l’Ulisses de Joyce ni la Plaça del Diamant de la Rodoreda (que, amb dedicació, tot podria arribar), només demano començar per allà on tot va començar: la novel.la d’aventures. Penseu, celebrities que em llegiu, que aquesta novel.leta plena d’enjòlit, misteri, dolenteria, bondat, aventura i coratge, se la llegeixen criatures de deu o onze anys de tot el món. I també joves, vells i persones de mitja edat. Podreu vosaltres? És un simple exercici que fa que la persona s’expandeixi (creixi, coi, creixi) cap a dins (en comptes d’expandir-se i inflar-se per fora). Si no trobeu el moment o no hi trobeu el què, us asseguro que llavors sí que creuré (perquè tinc tot el dret a creure el que vulgui) que esteu acabats per sempre. I acabades. Llavors, pel meu modest pensar, ja només us queda tornar al centrifugat, parar la mà i posar cara (amb posar cara n’hi ha ben bé prou) de felicitat!