El camp de l'Erra

No vaig perdre Algèria perquè mai no la vaig tenir, ni ser. Temia que s’hagués perdut a ella mateixa, separada d’ella mateixa per la colonització…

El 1941 la meva mare em du a la meva primera escola que era gran com un menjador. (…) L’aula contenia 7 classes. La primera fila era la 7a, els grans. A l’última fila on jo m’asseia amb el meu germà hi havia l’etapa dels I i dels O. Des del fons de l’aula jo sorprenia la màgia que m’esperava quan arribés a la primera fila. Vaig sentir aquestes paraules misterioses: “adjectiu qualificatiu”.

Vaig deixar Algèria el 1955. Ni dol. Ni pensaments de tornar-hi. Vaig treure’m les benes. Prou de callar. Prou d’empassar.

SELMA: Frau Knoll, la farmacèutica. El seu marit era director al camp de Therensienstadt.
ERI: Vam menjar creps davant per davant, ens vam mirar i ella em va fer una mitja rialla. Entre senyores calbes.

Com que ningú no em cridava, el meu nom va acabar caient en desús.

Sortint entro, fora de mi estic dins. Dempeus jec.

Com si la seva divisa fos: “torno a brotar”. Enteneu-ho bé: torno a brotar de la mort. Fins i tot decapitada torno a brotar, com una planta immortal.  (parlant de la ciutat de Barcelona… A Barcelona somiant Barcelona)
 
En general, el general és com un escriptor que es pensa que fa una certa obra i en fa una altra.

Només es pot escriure en la direcció d’allò que no es deixa escriure i que s’ha d’intentar escriure. Allò que puc escriure ja està escrit, ja no té cap interès.

 
Fragments del llibre de l’escriptora algeriana, jueva, de llengua francesa, etc… Hélène Cixous, LA LLENGUA M’ÉS L’ÚNIC REFUGI. Traducció de Joana Masó, amb la col.laboració de Maria Oliver, Arnau Pons i Marta Segarra. Traus. Lleonard Muntaner editor, 2009.

Diu la meva terapeuta que a ella li va molt bé, que li és un relax, estendre la roba…

Es veu que tot el procés de fer bugada aplega un fotimer de teràpies alternatives, que, com els manaments de la llei de Déu, es redueixen a tres: cromoteràpia, aromateràpia i acupuntura (des del punt de vista de qui clava les agulles). Contemplació, doncs, dels colors i les combinacions de colors de les peces de roba, ensumada de la barreja de detergent i suavitzant que fa la roba neta i, també, allò d’anar clavant les agulles a l’estenedor, aquell nyic, nyic, nyic. A tot això s’hi haurien d’afegir les virtuts curatives -per al cos i l’ànima- de l’exposició a l’aire lliure (encara que sigui poca estona i des d’una finestreta d’un celobert), el petit exercici d’estiraments que suposa l’anar penjant les peces cada cop una mica més enllà, i el sentit de purificació que ofereix tot plegat; tenir unes peces de roba brutes, posar-les a rentar i després, un cop netes, estendre-les al vent, no necessita gaires explicacions. La bugadateràpia és molt útil, doncs. Això diu la meva terapeuta. I em recomana que ho faci més sovint, que m’anirà bé, que em relaxarà. També ho recomana a les entitats, els partits, les famílies, els clubs, les colles. Hi ha dues coses, però, que cal tenir en compte. Una és que a cada bugada es pot perdre un llençol i l’altra és que la roba bruta s’hauria de rentar a casa.
(A la foto, titellaires de Roba estesa)

És un tema: això d’uns poderosos esclafant, literalment, gent senzilla (Herodes i els innocents). Per això hi ha qui ha comparat aquest quadre de Brueghel el Vell amb el Gernika. I no seré pas jo el que ho discuteixi. A mi, ja ho he dit altres vegades, la contemplació de les pintures de Breughel, mal sigui en una monografia de taschen, m’ajuda a passar l’hivern….

Ahir hi vaig pensar. Vaig pensar, hauria de tornar-me a mirar aquell quadre de Brueghel, aquell del bonic paisatge nevat i els soldats perpetrant una carnisseria. Com se solia fer, Brueghel va ambientar l’horrible tema bíblic en un paisatge de Flandes. A Flandes estaven molt escamats amb els espanyols, sobretot amb el Duque de Alba, que hi va arribar decidit a acabar amb la revolta flamenca al preu que fos. Per això de seguida es va dir que l’Herodes del seu quadre recordava molt el duc i que també hi havia alguna cosa a dir de l’estendard que portaven. Ésclar que el quadre va ser pintat, sembla, una mica abans d’aquesta guerra (potser un any abans de l’arribada del duc). S’ha dit que el fill de Brueghel, que en va fer altres versions, també va retocar una mica el quadre original del seu pare precisament per fer pensar en la repressió dels espanyols. Després s’ha dit que qui el va retocar, però en sentit contrari, va ser l’emperador Rodolf II d’Habsburg, que tenia aquesta pintura en molta estima però considerava que deixava malament la seva família espanyola (era nebot de Felip II) i per això va dissimular una mica la barba del duc i els símbols de l’estendard. En fi. Que el tema va més enllà de la cosa bíblica, sembla evident: el fet d’anar guarnits amb casc i amb llances de l’època, els soldats d’Herodes, ens fa pensar que les víctimes que vol mostrar Brueghel són la canalla de Betlem i també la gent d’un poblet del seu país i de la seva època i de passada també el poble aixafat de tots els indrets i de totes les batusses i de tots els temps. El Duc d’Alba, com tants d’altres, devia morir de vell i potser al llit. Els aixafats, aixafats estan.

Ja fa bé la Carme Chacón de presentar oficialment la seva candidatura a la secretaria general del PSOE des del poble natal del seu pare, a la província d’Almeria…

Honrar el poble dels pares i dels avis és una cosa bona i necessària. Ara, suposo que és conscient que amb aquest gest fa paleses algunes coses. Demostra que deu saber com són alguns dels militants, i possibles votants, del seu partit (i d’altres d’abast espanyol) i també dóna un missatge molt clar a una altra gran quantitat de persones: no n’hi ha prou amb dir ben fort i ben convençuts “Viva España”, fa falta també passar una espècie de prova d’idoneïtat basada en els orígens… ai, però, que sempre hi ha perepunyetes que no troben mai prou bons ni prou nets els orígens dels altres. Ja m’enteneu. Un servidor vaig estar molt content que un cordovès arribés a president de la Generalitat (una altra cosa és com va governar), però ara sé que si un dia em vull presentar a la secretaria general del PSOE, cosa que de moment veig una mica lluny, no ho podré fer des del poble del meu pare -que dit sigui de passada és el bonic llogarret de Sant Martí d’Albars-, més aviat hauré d’amagar-me d’aquest fet vergonyant. És el missatge que ens dóna la Carme. No que no hi ha catalanofòbia, no. Però els catalans som una gent una mica rara, no trobeu?