El camp de l'Erra

CRÒNICA D'UNS TEMPS TRASMUDATS

J. MARIA DE SAGARRA (UNA FINA CASTEDAT DE GEBRE)

3

Avui fa cinquanta anys que va morir Josep Maria de Sagarra. En aquest país, mal que a alguns els faci ràbia, Sagarra és encara molt popular. Això hi ha gent que no ho perdona. Qui gosaria escriure avui alguna cosa com ara, una fina castedat de gebre

Ningú. Però llegir-ho encara ens fa efecte. Els clàssics són els clàssics. No en saben de modes. Encara queda gent que se sap de memòria fragments d’alguna de les obres de teatre, d’algun dels poemes, de’n Sagarra (que diuen). Tot això es perdrà, potser. O potser no es perdrà. Vull dir això de saber-se fragments, cançons populars, poemes de memòria. Aquest país nostre, tan modern, tan agosarat, tantarantan, a vegades desprecia allò que fa olor de popular només per raons elitistes. Al mateix temps, però, hi ha tota una legió de gent que desafia aquesta visió simplista (per no dir ximple) i fa muntatges poètics (l’altre dia en vaig veure un de molt digne amb el text de El Mal Caçador, una obra de joventut on ja s’ensuma el Sagarra que vindrà) o bé programa obres de teatre clàssic català sense que els caiguin els anells. Per Nadal el Poema de Sagarra es llegeix a desenes de pobles. Conec una actriu que s’omple cada any la boca amb aquesta “fina castedat de gebre”. Tot plegat gairebé és revolucionari. Fixar-se en el so de les paraules. Fer servir una prosa imatjada. Buscar a les arrels populars. Res. Passadíssim de moda. Avui es porta una llengua escanyolida, freda, congelada. En mans de Sagarra el català pot sonar com un senzill flabiol o com una orquestra. No tothom ho podria fer, ara.  No vull dir que s’hagi de fer. Només vull dir que per sort vam tenir Sagarra.

Publicat dins de Sense categoria | Deixa un comentari

DEL MAS EMPECATADO GENERO CATALAN (deia Clarín)

4

He anat aquest capvespre a la carnisseria. La carnissera, una dona negra d’origen cubà, estava explicant a una altra dona -una visitant peninsular de mitjana edat i bastant pimpollada- quins noms “diem aquí” a les parts de la vedella. Peixet, cap de mort, filet de pobre, etc., li anava dient la cubana….

La clienta arrufava el nas, potser perquè la venedora li proposava una carn més senzilla que la que ella havia demanat; la volia per fer “albóndigas” i seria malaguanyat un filet (la venedora també provava de convèncer la filla de la clienta de no malbaratar el tall). En fi, una conversa. Jo m’esperava. “Por ejemplo, lo que aquí es entrecot, en Galícia ustedes lo llaman chuletón!” Ha dit la carnissera. La clienta ha contestat: “Galícia no, Astúrias!”, amb un punt d’honor. Aquí he alçat les orelles: ja saben els seguidors d’aquest blog que fa poc hem tornat d’Astúries. No sé per què m’ha vingt al cap un conte de Leopoldo Alas “Clarín”, l’escriptor i crític literari, autor de La Regenta i també de narracions curtes que dignifiquen el gènere del conte castellà del segle XIX. En un d’aquests contes, que m’encanta, el titulat “Avecilla”, Clarín hi descriu el “gabán” amb el que s’abrigava el pobre funcionari Avecilla, que, com si fos el vell capot del personatge de Gógol, havia costat cinc duros i ja feia sis anys que servia. El gavany, que no deixa de ser un capot amb mànigues, estava fet, segons Clarín, “del mas empecatado género catalán que fue en el mundo protegido de aranceles”. La frase em va fer riure quan la vaig llegir i avui l’he buscat i m’ha tornat a fer riure… I jo que em pensava que per la Península el génere català havia tingut tan bona fama! Crec que més o menys pensava en això, en els contes de Clarín, en el nostre viatge per Astúries, mentre la clienta asturiana pagava a caixa i es posava a xerrar amb el caixer sobre el turisme català a Astúries i el costum, estrany per a una asturiana, de menjar favada al vespre, per sopar. Quan he arribat jo a la caixa, la dona pimpollada ha decidit parlar clar i amb vehemència i ha començat a dir: “Los catalanes…”-i girant-se cap a mi, suposant que jo, client d’una carnisseria del Maresme, podia ser un d’aquests, m’ha dit amb afectació i una mica tallada- “I perdón por lo de catalanes….” Aquí no cal dir que he saltat. “¿Cómo que perdón?” La filla de la dona, ha intentat llimar la relliscada dient que, amb un toc d’humor, que vés, a Catalunya la gent ja ho és de catalana (i ella també ho era, ha afirmat). El subconscient ha traït la pimpollada dona, acostumada a ves a saber quines complicitats. Res més. De seguida he dit a mare i filla que m’havia encantat el parc de Redes i tot el seu Principat. He pagat i he sortit. Quan he sigut al carrer he pensat en aquesta mena de coses. Els jueus, amb perdó, els negres, els gitanos, els catalans, els castellans…”que també poden ser molt bona gent!” Us sona? Potser és vell. He pensat també en les pimpollades senyores regentas d’Oviedo, que miren per sobre l’espatlla els asturians de poble, els “aldeanos”. Perdón por lo de aldeano. Perdón por lo de pimpollades senyores regentas d’Oviedo. Perdó. Perdó.

Publicat dins de Sense categoria | Deixa un comentari

EL DRAMA DELS BOMBONS I L’HERBA TAUPERA

4

Quina sensació més horrible la que tenim, encara infants, el dia que tastem un bombó i resulta que és ple de licor, de conyac, d’aiguardent de cireres, becs! Crec que s’hauria d’avisar a la capsa. Alguna cosa com “de consum no apte per a menors de divuit anys.” Perquè allò és alcohol de veritat, no? És un drama, perquè normalment els regalen les ties, les àvies, les veïnes, totes persones de provada rectitud moral, gens sospitoses de promoure el vici de l’alcohol entre les criatures…

És un drama i és un fàstic: encara ara em passa, que no goso agafar bombons de desconeguts de por de trobar-me amb una glopada amarga. Doncs, veus, això no ho avisen. No hi ha normativa. No hi ha classificació de bombons segons contingut i volum alcohòlic. Coses dels temps trasmudats que vivim. Però, sí que t’avisen d’altres coses. Aquest setembre, anant per les carreteres del nord de la península d’aquí, vaig sentir en una ràdio provincial que havien rebut “avís” de la presència del “perillós estramoni” als afores d’un poble i que la brigada municipal ja s’havia desplaçat al lloc “fatídic” a arrencar i eliminar tan temuda planta. La locutora, molt eixerida ella, va animar els seus oients a “denunciar enseguida y a controlar toda planta de estramonio” que se’ns posés al davant. Al meu poble de l’estramoni en diuen “herba taupera”, perquè la ferum de les seves arrels espanta els talps (a casa nostra, taups), animals que et poden destrossar l’hort en pocs dies.  Ara, però, toca esgarrifar-se davant de l’herba taupera, denunciar-la, eliminar-la, i tot perquè uns jovencells desinformats en van fer molt mal ús. Prohibim-la! Prohibim l’estramoni i prohibim els bombons de licor. I tots tranquils. I tots irresponsables.

Publicat dins de Sense categoria | Deixa un comentari

LA MORT D’UN XAI

3

Un “neno” de nou  o deu anys va passar dalt la bicicleta per davant la nostra “casa de aldea” (una de les modalitats d’allotjament rural a Astúries). Rondava fer coneixença amb els nostres “nenos”. Ens va convidar a la Plaza de la Fuente, on havien de “matar un cordero pa después comérselo”. Poc ens imaginàvem quina mena de cosa hauríem de veure….

Érem a l’Alto Nalón. Concretament en un poble vell, dispers, encimbellat i preciós, un lloc a on els llops “no bajan, sinó que suben”. Un poble de vells, només de vells, els dies de cada dia. Però els caps de setmana s’omple de canalla, els néts i els besnéts, “briznietos”, que ens va dir una dona amb bata de quadres blaus i blancs i pinça al serrell, una mica mal tenyit, el serrell i tota la resta… Vam acostar-nos a la tanca del prat-jardí on els xais normalment pasturen i ja era plena de nens excitats, nens que durant la setmana viuen en algun dels pobles grans o ciutats petites de la vall (els seus pares poden ser miners prematurament jubilats i les seves mares dones dues vegades actives). Hi havia gresca, perquè el xai no es deixava agafar. “Le van a tener que disparar!”, va dir-nos il.lusionat el nen de la bicicleta. En sentir això, la mare dels nostres fills va decidir anar a passejar muntanya amunt. Jo dubtava. Dubtava per mi, però sobretot pel nostre “neno” petit. Ell, en veure el xai tan bonic per allà pasturant ja va protestar (té quatre innocents anys, ell!), tot i que en el fons volia i dolia. El gran ja havia agafat una bona plaça de primera fila. Finalment no va caldre escopeta. Van aconseguir lligar el xai. Llavors jo m’imaginava una fina entrada de ganivet pel coll -tal com feia el carnisser del meu poble, també davant de tots els nens- i una inflada amb manxa, entre carn i greixos, per poder llevar-li més bé la pell. Un servidor dubtava si aquell era un espectacle per a mainada (una escena que jo havia vist tants cops, tota la vida!) Són temps trasmudats, aquests, per això no sabem per on anar. En fi. Vaig deixar que els fets es precipitessin. La cosa va girar malament quan vaig veure que un dels homes agafava una aixada del cobert de les eines… una aixada de cavar, ja m’enteneu! I sí. Li va clavar dos cops ben donats a la nuca amb l’aixada. Dos o tres o quatre. Secs. Clac, clac. Jo vaig fer girar el menut i li vaig dir que no sé què de no miris (penso que no ho va arribar a veure; tot i que més tard em va dir que no s’haurien de matar els animals, “només els salvatges”). Un cop el xai mort en silenci, com un xai, el nen de la bicicleta ens va dir que ja podíem anar tirant, que “nun hay nada que hacer aquí, que lo más interesante ya ha pasau” (més o menys). I aquí es va acabar tota la festa.

Publicat dins de Sense categoria | Deixa un comentari