El camp de l'Erra

Al febrer vam anar al concert que feien els Antònia Font amb l’Orquestra Simfònica de Girona a l’Auditori de la Devesa. Amb nosaltres venia el Biel (vuit anys), però també hi havia altres parelles amb criatures. També hi havia vells. Vull dir que hi havia gent molt gran i molt mudada, que feia l’efecte que tenien un abonament i no es perdien cap concert….què devien pensar d’aquella música, d’aquelles lletres, l’home i la dona d’uns setanta-cinc anys, que duien paraigua plegable i bufanda grisa i que seien darrere nostre?  
La primera idea que ens va venir al cap va ser que havien comprat l’entrada atrets pel renom d’una soprano, una tal Antònia Font, de qui tothom parlava i que per fi havia arribat als escenaris gironins, acompanyada de l’Orquestra Simfònica. La segona idea ens feia relacionar aquells avis amb la violinista o la clarinetista, una tal Queralt, que estava molt emocionada tocant al costat dels seus ídols i amb els avis al palco. Ja ho veieu: prejudicis! La cosa és que ara, passats els dies, començo a veure altres possibilitats. Els nens i els vells s’entenen molt bé. Alguns nens i alguns vells es permeten un puntet de transgressió quan molts joves o mitjancencs no gosem. Als nens els encanta el xumba-xumba i als vells els agrada més un clarinet. I a l’inrevés també. Pel cas és igual, perquè també hi ha les lletres. Vull dir que els Antònia Font han obert una finestra des d’on es veuen estrelles que es precipiten, un meari en es sol, un cel tan diferent damunt ca meva, amazones a sa lluna i un tauronet petit que neda amb sa taurona mare…”mamà, avui, m’he clavat un fil de coco dins un ull”.  Vull dir que quan algú obre una finestra amb gràcia, trenca esquemes, allibera tabús i ens transporta.  Vull dir que la música no té edat. Vull dir que els Antònia Font -molts ja ho sabeu- et fan venir esgarrifances. Però per què et fan venir esgarrifances?
-Me deixin tranquil que jo només som un robot i joder no ho sé tot.