El camp de l'Erra

Diumenge passat a la Monumental de Barcelona hi va haver una tarda "memorable". Es van repartir orelles i cues a dojo. Orelles i cues ensangonades, fastigoses, vaja. Al carrer una gentada es manifestava contra la "barbàrie". A les graderies, una gentada tres o quatre vegades més gran, s’emocionava amb la sang. La mateixa sang que deiexen anar els bistecs "poc fets" a les taules més fines dels millors restaurants.

L’espectacle, dins i fora de la plaça, era tardofranquista (com quasi tot al nostre voltant ho torna a ser els últims temps). Era tardofranquista per la histèria -dins i fora del recinte-, per l’ànsia dels uns de voler prohibir, tant sí com no, una cosa que agrada a alguna gent (i que té el suport fins i tot de la monarquia, cosa que sempre impressiona a les persones de bona fe) i l’ànsia, encara potser més patètica, d’uns altres, d’omplir les grades (o de destacar que les grades estaven plenes, sobretot si són grades catalanes) de persones del món de la cultura, la política i el pensament. He dit el pensament. Grans patums. Fins i tot hi havia -diuen- representants de la progressia de tota la vida, gent compromesa amb el país, la vida, el medi ambient i la llibertat. Tot plegat un espectacle -no el de l’arena, que no és el cas, sinó el de la gent- d’un esnobisme que fa feredat. Un joc d’aparences, refinament, crueltat, llibertat, patriotisme, intolerància i, sobretot, d’una mala llet, que no és estrany que acabi amb grans xiscles i insults a persones, provinents de persones amigues dels animals, i amb unes altres persones -també amigues de la "gran vidassa que es tiren els toros abans d’anar a la plaça"- que acaben aplaudint, sense vergonya, homes (i, anava a dir, també dones) amb cues i orelles d’altri a les mans, en nom de l’estètica i l’art. En fi, que només la gastronomia entrant als altars de Kassel podria fer una mica d’ombra a tant i tant esnobisme. I també només la gastronomia podia fer-nos tan feliços i ajuntar -en una gran taula de germanor- amics i enemics de la corrida, davant d’un deliciós steak saignant. Us hi apunteu? 

P.S. Voldria aprofitar l’avinentesa per donar les gràcies a totes les persones que sovint, o de tant en tant, visiten aquest blog, perquè aquests dies hem passat ja de les cinc mil visites (exactament, fins ara mateix, 5043). Doncs això: moltíssimes gràcies!

Es pot ser patumaire sense ser berguedà? Es pot sentir el bategar del tabal al mateix ritme del cor, a quilòmetres de distància? Es pot sentir l’olor de la pólvora i l’esclat dels fuets, des de, què sé jo…la costa del Maresme? Un servidor, quan arriba Corpus, sigui on sigui, deixo de ser el de sempre i passo a ser un "patumaire de l’exterior": és a dir, una persona que, sense estar immers en l’ambient que es viu ja des de setmanes abans als carrers de Berga, quan arriba el dimecres de patum comença a cantussejar la música dels plens, comença a tenir el cap a una altra banda (sovint a la Plaça de Sant Pere de Berga), comença a pensar, melangiós, que el temps corre molt de pressa, que ja hi tornem a ser! Llavors es posa a repassar velles patums, es pregunta quins dies anirà a Berga, amb qui hi anirà, si entrarà o no entrarà a tots els salts de plens…

A vegades dic que, per mi, el salt de plens és la renovació anual, el meu cap d’Any. Aquell neguit d’abans d’entrar, les pors, els dubtes, el nus del mocador, les mans desprotegides, el braç fort o suau de l’acompanyant, els plens que van entrant a la plaça i semblen una multitud. Després la foscor, el foc, el fum, els peus que s’entrabanquen, la cua d’aquell ple, el petard vora l’orella, la suor, l’herba aixafada, les guspires i la música, la música, la música…fins que s’acaba, es respira, el cor s’assossega. No crec que hi hagi cap experiència que s’hi pugui comparar. Diuen que als catalans ens falla el sentit de la festa; no hi estic d’acord. No crec que hi hagi al món cap cita amb tan alt sentit de la festa com la Patum de Berga (suposo que per això la Unesco s’hi va fixar). La Patum és, entre moltes altres coses, lluita entre el bé i el mal, solemne autoestima local (amb l’orgullosa àliga), aparició del gran, el petit i el diferent (gegants, nans, turcs…), purificació pel foc (els plens) i tornada al caos, la bogeria col.lectiva, amb les guites i la gran espiral de festa que és el tirabol. I per si encara no n’hi hagués prou, la festa més festa té també la seva antifesta, o festa alternativa, una mena d’off patum: la Patum dels torrats. I el mam, les sardanes nocturnes, la vestimenta patumaire, que aboleix les distincions socials a base de camises aprofitades i barrets socarrats, les trobades amb alguna gent, de Patum a Patum…en fi, que un servidor, Lluçanès fins al moll de l’os, em considero un "patumaire de l’exterior", és a dir, un autèntic patumaire, crec que amb tants anys d’anar-hi ja m’ho he guanyat.