El camp de l'Erra

Quan va començar era un erm, un erol, un cardassar. Avui és un camp llaurat, sembrat, crescut, segat i tornat a llaurar. Dissabte vinent, el tres de novembre, farà un any que sota el nom d’ El camp de l’Erra vam obrir aquest blog. Hem tingut temps de parlar de molts temes. Hem pogut comentar, discutir i tornar a comentar. Ens hem fixat en coses estranyes, ens hem deixat sorprendre i ens hem esbravat. Però el blog continuarà. N’hi ha necessitat. Vegeu algunes de les coses que ens poden fer perdre el cap els propers mesos:

Per exemple, els que estaven a la reserva, amb la intenció d’atacar, hi tornen….aquest any, però, sembla que van acompanyats.  Aquest any, a més dels pares noels pujant pels balcons, també hi veureu Reis de l’Orient, de mida nana, de porexpan. De moment són als basars, però no us en fieu, que atacaran i aquests van de tres en tres. En fi, que el terror creix!  Els esvorancs esberlen tots els subsols, fent caure els nostres referents i la nostra moral. Torna Vidal-Quadras. Llach sojorna a Porrera. Noah Gordon se’ns fica a casa, al celler de casa. Els pantans estan secs. No es fan bolets. Que Déu ens ajudi! I Kafka!

Resum d’un any d’El camp de l’Erra: 42 posts (un post per setmana, amb el d’avui 43), 129 comentaris, una mitjana de 700 visites mensuals. Post més visitat de tot l’any Rodalies m’aixafa la guitarra, seguit de Passar-les putes a la carretera. Post més visitat del mes d’octubre La bíblia de la Doris Lessing.

Salut i moltes gràcies per la companyia. Espero que ens torneu a visitar aviat. El camp de l’Erra S.I.

No puc deixar de pensar que els usuaris de Rodalies de renfe, sobretot els d’aquesta setmana tan dura, fan la mateixa cara que fan els xais camí de l’escorxador. Els xais, però, com a mínim belen! Aquí no bela ningú. La gent va de tard, molt de tard, va cansada, molesta, emprenyada, i ho explica -per mòbil- als amics, la parella, els pares, la gent de la feina…però entre els companys de fatigues no hi ha conversa. No hi ha, per tant, possibilitats de revolta…són, som, xais camí de l’escorxador! Però on són les associacions de veïns, les plataformes, els sindicats… 

Quan governen les esquerres, déu nos en guard d’haver de queixar-nos d’alguna cosa: no hi ha ningú capaç. Quan governen les dretes, déu nos en guard igualment, però almenys surten, de sota les pedres, les plataformes, les associacions de veïns, els sindicats…i et pots esbravar.

Té molta raó Maragall (convertit en el nostre oracle, per mor de les circumstàncies) quan diu que el PSC és un partit caduc. Però i els altres partits? I les associacions i els sindicats? I la gent normal? Hi ha algú que beli? Hi ha algú que gosi desafiar la por que té de fer-li perdre alguns vots al gran Zapatero, l’home dels mil somriures. Si no ens afanyem, aviat serem un ramat de xais, amb els somriures congelats.

Poc després de casar-se, havia començat a sentir repulsió sexual per ell, un sentiment que era incapaç de controlar o dissimular. Allò va redoblar el desig en ell, cosa que va fer augmentar l?aversió d?ella; fins i tot semblava que al George aquella repulsió li produïa una certa excitació i un cert plaer. Aparentment, havien arribat a una mena d?irremeiable punt mort psicològic. Doris Lessing, El quadern daurat.    Aquest fragment, que reprodueixo sense permís de ningú, pertany a allò que alguns diuen que és la "bíblia del feminisme". Amb tots els respectes: no ho és….per sort!

Com tampoc ho és Una cambra pròpia, de la Virgína Woolf. D’aquestes dues grans obres de la literatura (sense més adjectius), em quedaria amb la de la Woolf, però tampoc faig fàstics a El quadern daurat, un llibre immens que es llegeix d’una tirada. Són clàssics dels segle XX. No són bíblies. Per sort no són bíblies (però he de reconèixer que vaig trigar temps a llegir el Quadern Daurat, perquè pensava que era una mena de pamflet feminista llarg. Per sort, la meva companya em va insistir i vaig poder descobrir que era alguna cosa més. Vull dir que les etiquetes de feministes els fan més mal que bé a aquestes obres). Una iaia torna de comprar, baixa del taxi i un periodista li pregunta si sap que li  han concedit el Nobel. Llavors es produeix una imatge de les més maques que he vist darrerament: la iaia deixa la bossa a terra i diu alguna cosa com "mare de Déu!", o "Jesús" o bé "Hòstima" o un equivalent en anglès (l’amic Florenci m’ha fet arribar aquest vídeo a partir de l’edició digital de El corriere de la sera, cosa que li agraeixo des d’aquí). En fi, que és una dona de vuitanta anys llargs que torna de comprar i que resulta que tots els ulls del món l’estan fitant. I ella, digníssima com és, no reacciona com la colla d’egos que tots coneixem, que es fan els desmenjats o els místics o els bohemis. No, la Lessing diu que està contenta. Que aquest premi li faltava. I no sé quantes coses més diu, amb les que potser estic o no estic d’acord. Jo, la veritat, és que no crec en bíblies (fetes servir com a manual o com a guia espiritual), si de cas crec en la màgia de la literatura, en la bellesa dels textos: tota l’ ètica, tota la reflexió feminista, tot allò de més a més que hi volgueu posar, ja ens arribarà sense entrebancs. Felicitats Doris Lessing!

LA INVENCIÓN DE IRLANDA és una audaç i polèmica aproximació al renaixement cultural i polític irlandès de finals del segle XIX i principis del XX, feta pel teòric literari Declan Kiberd ( traduïda al castellà i publicada a Adriana Hidalgo editora, de Buenos Aires). Un article d’Enric Vila a l’avui d’aquest matí, m’ha fet pensar de seguida en aquest llibre. L’article, titulat El problema castellà, ha coincidit en el temps -com els seguidors d’aquest bloc ja sabeu- amb la lectura d’Incerta Glòria de Joan Sales, que ja estic acabant. Ahir, abans d’anar a dormir, pensava en l’Ibrahim, un moro de l’exèrcit de Franco, que explicava alegrement com havia violat una noia de quinze anys de la franja d’Aragó, "perquè com que parlava català i allà ja són quasi catalans i tenim ordres de no tenir compassió amb els catalans, doncs…" (més o menys. Estic citant de memòria un fragment de El Vent de la Nit, la darrera part d’Incerta Glòria). Enric vila diu: el problema no és de cognoms sinó de memòria. Tota identitat es basa en la defensa d’una memòria. Per això l’espanyolisme no funciona a Catalunya, perquè no té cap memòria digna per defensar. I Declan Kiberd diu que la renaixença cultural i política irlandesa va tenir com a primeres "víctimes" els creadors protestants, amb avantpassats anglesos. És fàcil fer veure que no hi va haver la Gran Fam d’Irlanda o que no hi va haver repressió franquista a Catalunya, però, noi, no ens ho podem treure del cap (digueu-ne memòria col.lectiva)! 

Quan vaig acabar la lectura de La Invención de Irlanda, vaig escriure un article, que no ha estat encara publicat. Qui estigui interessat en el tema o en el llibre i vulgui llegir l’article, li puc fer arribar via e-mail. Són cinc o sis pàgines. Als lectors del bloc us ofereixo un aperitiu, lligat amb el tema d’avui:

EL PATRIOTISME GEOGRÀFIC DELS PROTESTANTS IRLANDESOS

La renaixença cultural i política irlandesa tindrà les seves primeres ?víctimes? en els creadors protestants, generalment d?origen terratinent i amb avantpassats anglesos, pels quals aquest revivalisme, aquesta obsessió principalment catòlica per la història, la llengua i la cultura de la seva terra, només podia significar, en paraules de l?escriptora i agitadora cultural protestant Lady Gregory, ?una dolorosa acusació contra el seu propi poble?. Per això els protestants recorrien a la geografia per buscar i afirmar el seu particular patriotisme irlandès, ho feia Synge i ho feia el mateix Yeats, que també era d?origen protestant. Aquest acostament al paisatge, als llocs físics, segons Kiberd, feia que s?estiguessin alineant ?deliberadament, amb la tradició gaèlica bàrdica dels dinnsheanchas (el coneixement de la tradició dels llocs).?