El camp de l'Erra

Se m’ha acudit fer una llista de paraules estranyes, d’aquelles intraduïbles o amb significat dubtós, ambigu. Tot ha començat amb la paraula txeca LITOST, que Milan Kundera explica al seu Llibre del riure i de l’oblit. També havia pensat en SAUDADE, MORRINHA, REGRET i RECANÇA, però he de reconèixer que m’he encallat a LITOST…

I segons el mateix Kundera i altres comentaristes ad hoc, la paraula LITOST vindria a significar un estat d’ànim turmentós provocat per la visió de la pròpia misèria; una mena d’insatisfacció amb el present, una recança (ep, aquí sense voler m’ha sortit l’ambigu mot català RECANÇA!) amb el passat -sobretot amb la infantesa- un sentiment de pena, de fracàs i d’autocompassió…en fi, que per sort el LITOST sembla més aviat propi de la joventut, que sempre és més insegura (però tampoc s’ha de descartar en societats i fins i tot en nacions sense Estat, recordem que Txèquia ha passat per molts tràngols històrics). Aquesta insatisfacció que descriu el mot LITOST, s’acosta a la SAUDADE portuguesa, que diuen que no és tristesa ni enyor, sinó desig de ser allà on un no és: a casa, al passat, al futur, fora de casa…una mena de síndrome del cul del jaumet, però més de l’ànima que del cos. La MORRINHA té un sentit bastant més clar, perquè els gallecs, poble mariner i emigrant, l’ha anat definint i li ha anat concretant el sentit, clarament d’enyor de la terra dels pares. Sobre el REGRET dels francesos, el meu diccionari el traudeix com a Recança, Pesar, Penediment, Plany…De manera que a la inversa, Pesar, Penediment i Plany, també ens poden servir per definir la nostra RECANÇA. Un altre dia m’agradaria aprofundir una mica més en aquestes paraules i amb el seu significat, amb tot, diria que la insatisfacció amb la pròpia vida i amb el present, l’enyor i la inquietud de no estar bé enlloc és universal: tothom ha pensat alguna vegada o altra que la vertadera vida ÉS A UNA ALTRA BANDA.

Romanticisme vol dir tantes coses que potser ja no vol dir res. I si un cas gosem aventurar alguna hipòtesi, segurament pensarem en termes de nyonya, tonteria, desfassat, truculent, marcit, fleuma…o bé, si ho agafem pel seu cap més èpic, ens vindran al cap termes com ara aventura, heroi, exotisme, dramatisme, torturat. I encara histèria, melangiós i crepuscular. Dit això, també he de dir que les grans obres d’art són imperfectes (si són perfectes no fascinen). I ara us parlaré del Gran Meaulnes…   

“Va arribar a casa nostra un diumenge de novembre de 189… En continuo dient casa nostra, tot i que la casa ja no ens pertany. Aviat farà quinze anys que vam deixar la comarca i sé del cert que no hi tornarem mai més.”
Així comença la mítica novel.la d’Alain-Fournier (l’escriptor francès mort als 28 anys als camps de batalla de la Gran Guerra, quan feia poc més d’un any de la publicació de la seva obra principal). Que la novel.la és mítica es veu de seguida que es diu el títol en veu alta: al moment surt algú que arrufa el nas, però també surt algú que es comença a esverar…”l’has llegida? Ai, ai, el gran Meaulnes, en vols parlar?” I la gent en parla. La gent, els lectors, aviat farà cent anys que en parlen. I diuen que si té una segona part tan truculenta que espatlla la primera, tan dolça i equilibradament melangiosa i continguda. O bé diuen que és tan rara, tan mal conjuntada, que posa nerviós. O que és tan romàntica, tan passada de moda, que fa feredat. O que és tan antirromàntica, tan moderna (en el sentit de la Modernitat de principis del segle vint, l’època de “la consagració de la primavera” d’Stravinsky i del cabaret, les disfresses sexualment equívoques i tot allò que es pintava, es ballava i s’escrivia durant la transició entre la Belle Epoque i les Années Folles) i tan subtilment innovadora, tan del seu temps, que inquieta. Que trasbalsa. Que se t’emporta. Que ens retorna a la infantesa. Que ens trenca les il.lusions. Que ens porta al centre dels nostres somnis adolescents. Que ens toca la fibra. De fet, ens consta que ha tocat la fibra o, com en diuen ara, ha fascinat, lectors d’arreu del món, entre els quals molts i diversos escriptors. Direm Anaïs Nin, Henry Miller, García Márquez i Borges, que són els primers que ara mateix ens vénen al cap.  Jo l’acabo de llegir i, la veritat, m’ha fet el seu efecte. M’ha provocat una sensació semblant a la que em provoca la novel.la -també immortal- d’Emily Brönté, Cims Borrascosos, la pueril i turmentosa sensació d’ennuegar-te amb un llibre segurament imperfecte, però inspirat. Emily Brönté i Alain-Fournier van morir tots dos molt joves, per això alguns romàntics empedreïts diuen que van venir a lliurar-nos una única gran obra i, un cop acomplerta la seva tasca, se’n van tornar per sempre més. Qui ha dit Romanticisme?

Feia dies que se’n parlava: el primer dijous de setembre, la gran fira! S’esperaven multituds, com cada any. La setmana va començar amb sol, però ja el dimecres a la tarda es va sentir un tro que va ressonar per tot el llac Léman. Cap al vespre diluviava. El dijous van caure vuitanta litres…la fira de Thonon-les-Bains es va fer sota un interminable xàfec.

Però els xarlatans van obrir igualment les parades. I els compradors van obrir el paraigua i, vinga, cap a deixar-se engatussar! Hi havia venedors de fregalls màgics, d’expremedors de llimones ultrafins, de trituradors de verdures artístics i de tota mena de menges i abrigalls imprescindibles. Un dels xarlatans (dels bonimenteurs, que en diuen allà), un dels que tenia més èxit, era el que proposava als passants de donar-li a ell deu euros a canvi d’una gran bossa de paper buida, que ell aniria omplint de bagatel.les, fins que ell mateix digués prou…llavors els compradors “de res en concret” podien decidir si es quedaven la bossa amb el seu contingut o bé reclamaven el retorn dels seus deu euros. Com a espectacle era sublim. Allà sota la pluja, set o vuit dones -en el moment que ho vaig contemplar eren tot dones, però podien haver sigut homes-, sota els paraigües de colors, sota l’entoldat regalimós d’una parada, anaven veient com un xarlatà els tirava -literalment- capses de tres ous kinder, xocolatines diverses, paquets de xiclets de maduixa, fruits secs pelats, ferreros rochers i tot de coses que, llançades i proclamades d’aquella manera (el xarlatà es servia d’un micro d’aquells que es pengen a l’orella), semblava que valien molt i que ja feia estona que juntes havien superat, i de llarg, la xifra rodona dels deu euros. Al final, després de moltes falses temptatives de plegar (com els cantants quan van fent bisos programats per cansar el públic i fer-los anar a casa quan els interessa a ells) el firandant va donar per definitivament plena la bossa. Convenientment preguntades, cap de les clientes va acceptar el retorn dels seus deu euros. I totes van marxar cap a casa, sota la pluja, sota el seu paraigua virolat, contentes i enganyades. Vull dir que sabien perfectament que d’aquells productes, la meitat no els interessaven. Però què? Era la fira, no? Van passar una bella estona, no? Doncs cap a casa sota el xàfec! Pel camí de retorn van veure els porcs, les vaques, els cavalls i els rucs, que també paraven el xàfec allà a la zona d’exposició i uns homes, sota uns paraigües negres, que discutien i regatejaven el preu d’un ase, euro amunt, euro avall, un no res, però què carai, era la fira, no?
Tot això, no sé per què, em va fer pensar en la política. 

Maria Teresa Fernández de la Vega em fa pensar en aquelles mestres que hi havia a les escoles públiques dels nostres poblets a finals del franquisme…i que no necessàriament havien de ser franquistes. Aquelles “señoritas” venien de províncies allunyades, parlaven un castellà sobri i pausat i vestien una mica més alegres del que semblaria prudent…
Gràcies a aquelles “señoritas” vam aprendre allò de “El gato la miraba, laran, laran larito, el gato la miraba, con ojos golositos…” o bé cançons molt més boniques i suggerents, com aquella de la transhumància: “ya se van los pastores para la majada, ya se queda la tierra triste y callada; ya se van los pastores a la Extremadura, ya se queda la tierra triste y oscura!” En fi, que ens van omplir el cap amb un imaginari nou. I ara, cada vegada que sento la veu greu i contundent de la senyora vicepresidenta del Gobierno, em ve a la memòria alguna d’aquelles mestres de nom compost, altes , seques i de vestimentes virolades (roses, verdes, turqueses), guarnides amb collarets de perles majòriques i braçalets de fals ivori,  que xisclaven davant d’una aranya o una granota, que tenien una veu gruixuda però maternal i que ens duraven menys que un curs. Però la Maria Teresa, amb el seu aire retro de senyoreta de províncies, a vegades diu coses que a mi, la veritat, m’esgarrifen una mica. Per exemple quan diu -fa poc li vaig sentir- que “estén tranquilos los ciudadanos, que no vamos a permitir…etc., et.,” referit a la consulta d’Ibarretxe. I no va precisar a quins “ciudadanos” es referia, perquè clar, n’hi deu haver alguns que van quedar tranquils i uns altres -igualment respectables- que devien quedar emprenyats (i també són ciutadans, tot i no pensar com ella). I ara, “aquesta senyora”, que diria el conseller Castells, també ha renyat al president Montilla, amb un to de perfecta senyoreta de las “Escuelas Nacionales”…Certament, la senyora Fernández de la Vega ve del psuc i l’antifranquisme i jo la respecto per la seva trajectòria i el seu càrrec, però a vegades quan parla, no trobeu que fa venir com unes esgarrifances?

Hi ha una llum tan forta a l’estiu, que tot es veu lleig (sobretot durant les hores centrals del dia). Si tot es veu lleig, vol dir que realment ho és, o només vol dir que la llum que se li està aplicant no és l’adequada? Els suaus contorns dels pobles, els paisatges endolcits i les cares amables de les persones quan arriba l’horabaixa, és real o és un miratge? La cosa en sí és més real sota la llum, en la penombra o en la foscor? La nostra cara ullerosa sota un focus, és la nostra realitat? 
La lletjor de l’estiu, sense matisos, és verídica o també és una enganyifa? La bellesa de la tardor, és un parany? La llum brillant i tímida dels inicis de primavera, és una falsa promesa? Qui decideix quina llum és la més neutra? Qui va dissenyar les coses i sota quina llum? Sigui com sigui, és ver que hi ha llum que estaborneix. I ja no parlem de la perspectiva, perquè si ens posem a divagar sobre la perspectiva podríem prendre mal…perquè, clar, no sempre hi ha la Sagrada Família de fons quan sortim a un balcó de Barcelona (i no sempre ens agrada, quan hi és), no sempre trobem Saint Paul al final de la passarel.la de Forster, en sortint de la Tate Modern; no us podem assegurar que hi hagi neu rere aquell campanar d’Erill-la-Vall, tal com el veieu en el póster! I justament l’estiu, l’horrible temps que el sistema reserva a les vacances de la majoria, és el que té la pitjor llum i les pijors perspectives de l’any: la gent, la marabunta, envaeix els llocs més impensats i ens impedeix mirar de gairell, mirar de dalt a baix o mirar alguna cosa molt alta des de sota (proveu de jaure a la gespa, sota la torre Eiffel un dia d’agost, ja em direu què!) Llavors, durant el nostre temps més llarg d’esbarjo, només veiem que les coses sota la llum més blanca i des de la perspectiva més beneita (de cara i a peu pla: mireu un mandril de cara i després mireu-lo de cul….feu la prova!) I tornem a casa l’u de setembre, abaixem la persiana, ens estirem a la gandula i, de cop, la nostra realitat quotidiana, en la penombra i a la fresca del temps de la verema, i la nostra postura (i perspectiva) ens sembla la perfecció absoluta.

McCain, que disputarà la presidència americana a Obama, volava per damunt Hanoi -suposo que no era un volar gens innocent, corria l’any 67- quan l’avió bombarder on anava va ser tocat, McCain va sortir disparat i va caure en un estany d’un parc d’aquesta ciutat nordvietnamita. Ja us podeu imaginar que aquella pobre gent de Hanoi, quan va veure el soldat allà entre els nenúfars, no va tenir pas gaires manies. Ni pietat…
L’experiència dels quatre o cinc anys passats dins una cel.la, petita com un armari, a la presó de Hanoi, va marcar per sempre més el candidat. L’escriptor David Foster Wallace -que va seguir el Senador d’Arizona per a la revista Rolling Stone durant les primàries del 2000, les que McCain va perdre davant Bush- fa un formidable retrat d’aquest home inclassificable (que es pot llegir en el recull de reportatges de Foster Wallace, traduit al castellà com Hablemos de langostas) i de passada, també retrata una campanya de primàries… l’autocar, la relació del candidat amb els periodistes que el segueixen, el públic que intervé en els mítings, la visió que es té del contrincant, etc…. McCain surt dibuixat com un vertader maverick, un polític independent, heterodox (té idees pròpies sobre les unions homosexuals, sobre el finançament de les campanyes presidencials i sobre molts altres temes). En fi, que Foster Wallace ens explica fil per randa que hi va haver un fenomen McCain abans que el corró Bush el deixés fet una coca. I si ara guanyés -cosa que no sabem i tampoc desitgem especialment- ja sabem que seria el candidat més vell que arriba a la presidència americana
(73 anys), el primer nascut fora dels EEUU (crec que a Coco Solo, Panamà) i l’únic que ha estat tancat quatre anys dins un armari (i que no es malinterpreti). Es veu que allà a Hanoi, quan van saber que el seu pare era un dels grossos de l’exèrcit americà, li van oferir la llibertat (els nordvietnamites pensaven donar un cop d’efecte), però ell es va negar a marxar abans que els soldats americans que havien arribat primer a la presó (la norma diu que els presoners de guerra s’han d’alliberar per ordre d’arribada). S’enganyen, doncs, els que es pensen que McCain és una mena de Bush, perquè, com a mínim, se li ha de suposar la virtut de la paciència i l’experiència directa amb la violència i el dolor i un curiós sentit de l’honor (també un particular sentit moral sobre allò que ell creu que és el bé general). Després de llegir aquest reportatge de Foster Wallace -que recomano- he pensat que davant l’allau de reportatges i propaganda d’Obama, havia sigut molt refrescant llegir alguna cosa sobre McCain. Pel bé de la informació, clar. 

A mi, com a moltes altres persones, em ve gent i m’explica coses. El cap de setmana passat me’n van explicar dues. La primera va d’un home d’uns seixanta anys amb gorra de visera i accent barceloní que em va preguntar si al poble hi vivia algú que portés el cognom Casanova. Resulta que l’home de la visera havia heretat una biblioteca -potser de només dos o tres prestatges…no va concretar-
que havia estat dels seus pares (o potser oncles…no ho recordo). Resulta que en aquella biblioteca  -probablement polsosa i arrossinada- hi havia un llibre editat l’any 1860, de tema religiós, amb un missatge escrit a mà a la primera plana….
El missatge deia que “si este libro se perdiera, como puede suceder, devuélvalo a su amo… que lo puede menester.” L’amo venia a ser un tal Francesc Casanova, veí del meu poble lluçanenc. Al meu poble no hi ha actualment cap Casanova, però darrere meu hi havia el Pere, que és una rata -en el més bon sentit- d’arxiu. El Pere li va proposar al bon home de la visera que passés per casa seva i allà van trobar el tal Francesc Casanova, o un d’igual, que per aquells anys del senyor de 1860 estava censat en una casa que encara avui es coneix com a cal Miracels (per cert, que l’actual Miracels -res a veure amb aquest Casanova- és un assidu visitant d’aquest blog). La història es podria allargar amb el descobriment que encara avui existeixen en algun racó de la Catalunya central -i per què no- descendents dels Casanova de cal Miracels (entre parèntesi: si algun llegeix això, es pot posar en contacte amb nosaltres i mirarem què podem fer per ajudar-los a recuperar el llibre). La pregunta que em ve al cap és com va anar a parar al prestatge barceloní dels avantpassats del senyor de la visera aquell llibre que havia sortit del meu poble (i d’una casa de nom Miracels). La història pot ser molt senzilla, però prefereixo imaginar-me-la enrevessada, perquè ahir vaig començar a llegir “L’home manuscrit”, la famosa novel.la de Manuel Baixauli, on els escrits al marge d’un llibre vell tenen moltíssima importància. Per cert, el protagonista del llibre de Baixauli -molt recomanable, el llibre- també es troba amb gent (per dir-los d’alguna manera; si llegiu la novel.la ja vuereu perquè ho dic) que li van a explicar coses. Com el profitós cap de setmana passat a mi, que no només em van explicar una història, sinó que me’n van explicar dues. I la segona història podríem dir que és d’amor i va de com va ser engendrat un cadell (el cadell que substitueix una pobra gossa que va morir d’infart per culpa dels petards de la nit de sant Joan). Doncs el cadell va ser engendrat per una relliscada que va tenir la mestressa d’una bonica gossa barcelonina amb casa a la Cerdanya. La gossa estava en zel i la mestressa -que no ho sabia- la va deixar trescar alegrement per aquells prats tan frescos. Resultat: un rústec gos d’atura la va muntar i la va deixar prenyada. No cal imaginar com de felices van ser les rebolcades d’aquell pastor salvatjot amb aquella refinada estiuejant! Per sort, la mestressa de la pobra gossa morta d’infart per sant Joan s’ha fet càrrec d’aquell gosset bord, que no s’assembla gens a la gossa barcelonina que el va parir, sinó que és clavat a un gos d’atura del bell Pirineu. El cadell aviat rondarà pels carrers del nostre poble lluçanenc, qui sap si trobant, almenys els caps de setmana, una mica d’aquella vida rústega dels seus avantpassats.

Ara que les Primeres Dames ja posen nues i canten, ara que algunes es divorcien, d’altres abandonen els palaus de nit o fan pactes amb un marit infidel per “tirar endavant l’empresa”, em pregunto, quin hauria de ser el paper de les primeres dames en aquests temps trasmudats? I el dels primers Cavallers?

Si acceptem que una Primera Dama d’un país és una bonica figura de lladró per portar als còctels i a les recepcions, llavors haurem de fer el mateix amb els primers Cavallers. Si, en canvi, trobem això una mica desfassat, llavors, proposeu! Senyor Merckel, senyor qui sigui…quin hauria de ser el vostre paper? Potser els Primers Cavallers podrien dedicar-se a fer gales benèfiques, a inaugurar galeries d’art, a visitar hospitals, a fer campanyes contra la sida…o potser, senyor meu, ho trobeu una mica avorrit? Potser us escauria més tirar el “saque” d’honor en partits de futbol benèfics o bé abaixar la bandera en circuits de Fórmula1 o bé fer de jurat d’un concurs de gossos de caça….en fi, potser no faria cap bé, però tampoc faria mal. Potser preferiu continuar fent la vostra vida de sempre? Per començar, cal que les primeres dames estiguin casades? I cal que sigui amb un home? Cal la figura “decorativa” del Primer Cavaller (per dir-li d’alguna manera), baixant l’escala d’un avió un pam darrere la Primera Dama? Ja hi ha alguns precedents que han sentat jurisprudència, com ara la Thatcher…algú recorda el seu home? I la mateixa Reina d’Anglaterra! Però ens falten més referents. És per això que m’ha sabut greu que la Hillary no pugui ser presidenta -de moment- del seu país, m’hauria encantat saber quin paperet feia el seu marit als funerals d’Estat i en el missatge de Nadal des de la Casa Blanca, tot un expresident penjant boles de colors a l’arbre o eixugant-se les llàgrimes amb la punta d’un mocador brodat…

Avui és sant Cristòfol, copatró del meu poble. Em sé els seus goigs, però no us els cantaré. Al meu poble no hi ha cap Cristòfol. Ni cap Tòfol, ep! Però fa uns dies, una jove parella em va anunciar que esperaven una nena i que li volien posar Ció…
Reconec que vaig tenir un sotrac a tota la part de dins. A la meva vida he conegut algunes Ció, però totes passaven dels setanta anys quan les vaig conèixer i totes són mortes, pobretes. Després del sotrac, però, vaig tenir una pujada forta, una eufòria. Llavors vaig reflexionar sobre els temps trasmudats que vivim. Vaig dir-me que les Cions  -vull dir les noies de la generació de la Ció que està en camí-  tindran oncles i ties que es diran Vanessa, Jèssica, Xeila, Kevin, Ian, Nathan, etc. I més tard, aquestes Vanesses i Kevins seran avis. Nosaltres potser ja no ho veurem; o potser sí, potser nosaltres serem els besavis (ai l’as!) Un dels homes més vells que he conegut era un oncle del meu pare que es deia Aleix. Aleix també es diuen algunes de les persones més joves que conec. Generacions. Generacions. Les generacions van passant i la gent es cansa d’uns noms i en ressuscita uns altres…és boníssim, perquè ens fa adaptar a les circumstàncies i ens dóna una bona lliçó: les Cions que vaig conèixer arrugadetes i amb monyo, un dia van ser unes nenetes que jugaven i es feien pipí a sobre. I ara, aviam qui és el primer valent que li posa al seu nen Cristòfol?

UNA VEU ANÒNIMA: -Veies que no li posin daixonses, vull dir Christopher!

Hi va haver un temps -vist ara sembla idíl.lic- en què la gent tenia mobles de fusta basta, anava en carro i els camins s’omplien de fang. Potser per això moltes persones van deixar pagès i se’n van anar al poble gran o a la ciutat. Volien fòrmica, volien cotxe i volien asfalt. Han passat molts anys i el món ha donat una i dues i tres voltes….jo em pensava que els termes ja feia molt temps que s’havien capgirat. Però sembla que no. Avui dia, alguns que semblaria que han de ser progressistes, conserven el coi de mania del quitrà… 

Tot això ho dic pensant en algunes coses que s’estan fent darrerament al LLuçanès i rodals. Cases de pagès que emportlanen el seu pas. Camins rurals que es volen enquitranar; per exemple, el que va del Cobert de Puigcercós a l’Hostalet, a les vores de la riera de Merlès (GR, camí ramader, espai natural…) entre els municipis de Borredà i Les Llosses. Algú també ha insinuat -no ara, sinó que la cosa surt de tant en tant- que “estaria bé enquitranar la pista que va de Santa Eulàlia a Alpens.” Déu nos en guard! El quitrà per a les pistes forestals és com la fòrmica per moblar un menjador: funcional, fred, antinatural i antiestètic. M’estranya que hi hagi tanta gent amb ganes de carregar-se el patrimoni i potser el futur. Boletaires, biciclistes, caminants, pastors, gent de bé, uniu-vos! Tothom sap que una pista ben arranjada, amb un sistema ben fet de drenatge de l’aigua, amb una mica de grava compactada (o com se digui) i un bon manteniment, permet una circulació còmoda, tranquil.la i respectuosa (la preciosa pista Santa Eulàlia-Alpens n’és un bon exemple). No sé per què algunes administracions es gasten els diners amb aquestes enquitranades absurdes. I em pregunto, també, per què no es gasten els diners, què sé jo, per exemple per restaurar i salvar l’església de Salselles, que és part del patrimoni de Borredà (i de tothom)?

La ciutat de Montblanc és petita. Si no fos per l’espectacularitat de les muralles, els campanars, els palaus i les places, diries que allò és un poble gran, de pagès, de secà. Un poble amb bones pastisseries, una fonda de les de tota la vida -la dels Àngels- i fins i tot un convent de clausura, al santuari de La Serra (havíem de passar arran de les seves parets per anar al nostre estatge de Mas Carlons, voltat de vinyes i oliveres). Per a nosaltres allò és el sud… 

Per això tots els dies que hi vam ser vaig tenir la sensació de rondar per una Nàpols petita, de carrers empedrats, terrasses de vermut i balcons amb persiana verda. Com que era el cap de setmana de Sant Joan, se sentien petards, a prop i lluny, es veien llanternades i espetegaven i s’enlairaven coets. Se sentien xiscles de canalla. Les pedres, al mig del sol, quasi eren blanques, però de nit, amb la llum artificial, es veien daurades. Feia una calor sufocant i els conductors dels cotxes no tenien gens de paciència: per la més mínima et fotien un cop de botzina. I mira que la gent amb la que vam tractar va ser molt més que amable, per això dic que agafat en conjunt, allò napolitanejava…però ep, potser la raó de tot plegat -bo i dolent- era la nostra vella matrícula de Barcelona. O s’és d’un sud o s’és d’un nord. I nosaltres a Montblanc érem del nord, encara que vinguéssim d’un nord pagès o rural o deixat de la mà de déu, com vulgueu dir-li!

Com a les bones biblioteques, a les cases hi ha un armariet on es guarden medicaments de fons, de fons d’armari, vaja. Són les aspirines, el fenistil, el gelocatil, l’iniston…Però hi ha uns altres medicaments, que només anomenar-los  -i ja no diguem tastar-los- ens transporten. Són la magdalena de Proust, són els clàssics, gairebé els arcaics, amb noms mítics i aromes i sabors evocatius: dius optalidon i retorna l’àvia…
…Optalidon, remei de les nostres àvies adolorides que se’ls prenien de dos en dos; llapis termosan, remei d’olor penetrant i aspecte amenaçador, vertader horror de les girades de peu; el dolç ceregumil de mija tarda, xarop, complement vitamínic que l’any passat va fer els cent anys (el va inventar un tal Bernabé Fernández Sánchez, un granadí que va anar a viure a Montilla, Córdova. Va tenir tant èxit que es va haver de traslladar a Màlaga, per estar vora el mar i poder anar omplint vaixells que marxaven cap a les Amèriques). L’aigua del carme, pels desmais, els marejos i els ensurts…horrible beuratge, consol d’alcohòlics i alcohòliques, només dir el seu nom l’estómac se m’arronsa! El pegat de Sor Virginia, conegut a casa com a pegat de la monja, divertit invent per curar refredats forts. El cerebrino mandri -que alguna àvia anomena “celebrino”, per  no sé quina estranya connexió- de gust vomitiu i aspecte sospitós, de petit em feia pensar en l’arsènic de les novel.les de l’Agatha Christie. I el Vicks VapoRub, l’autèntic i deliciós aroma dels refredats i dels massatges de la mare al nostre pit, vertadera olor i magdalena de Proust de generacions i generacions de nens mimats…aquest ungüent el va crear un farmacèutic de Carolina del Nord el 1880 i el va publicitar amb el nom de Vicks VapoRub en honor del seu cunyat. L’aspirina infantil -aquella rosa-, les pastilles Juanola, la mercromina. Segur que me’n deixo, perquè som tots plegats uns hipocondríacs i això ja ens ve de lluny.

Nord enllà, quan s’acaba la primavera i comença l’estiu, les nits es tornen blanques: no s’acaba de fer fosc mai, el cel queda esblaimat hores i hores, els edificis es desdibuixen, les teulades sembla que pengin més, les cúpules mig volen, les finestres espien, les aigües s’enterboleixen i moltes persones es tornen histèriques…
A mi no m’estranya gens. No em sorprèn gota que a llocs com Sant Petersburg s’hi hagin congriat obres literàries com El capot de Gògol o com Crim i càstig de Dostoievski, per dir-ne dos dels que fa temps vaig dur als altars -als meus altars particulars- i que de moment no en baixen. Imaginem què és capaç de pensar, crear, produir, el nostre cervell mig adormit, mig despert, en una d’aquestes nits en què no hi ha manera d’agafar el son, les vertaderes nits blanques de cada dia. Les nits passades en blanc. Doncs posem per cas que hem anat a un sopar i hem pres cafè o que hem sortit capficats de la feina o que tenim un granet en un lloc amagat que ens crispa o que sentim el nen que de tant en tant fa un rondinar i un somiqueig just al moment d’aconseguir per fi aclucar l’ull. Nit blanca. Nit creativa. És per això que aquests dies que venen, amb les seves nits, a Sant Petersburg -i a altres indrets menys mítics- hi haurà tot de cervells mig histèrics, badant per les finestres, mirant les teulades, observant les cúpules, maleïnt les aigües tèrboles i creant, creant ves a saber què. Monstruositats i bellesa. Després tornarà la calma i semblarà que no ha passat res.

Aquesta tarda he vist per segona vegada -després d’anys i per la tele- “Els fabulosos Baker boys” i m’he tornat a emocionar.  Hi ha moltes pel.lícules que estan bé, però n’hi ha algunes -només algunes- que tenen un plus, un no se sap què, una cosa rara i intensa que ens trasbalsa….

Deu ser la Miechelle Pfeiffer, que està tan en el seu punt, tan cínica i tan tendra, tan sexi i tan basta, que sembla una flor acabada de collir en una cuneta. O bé l’argument, tan contingut, i aquest anar i venir i aquesta tensió entre art i negoci, entre família i bohèmia, entre alcohol i caseta als afores, entre la sensualitat, l’amor, l’amistat, la camaraderia… Potser és la música, que ens va entendrint, ens va entendrint, fins que ens tomba. O el detall de la nena, la del pis de sobre, que necessita un cangur. O el detall del gos, tret de l’hospital de gossos la nit de Nadal. O el detall de la cambrera del frankfurt, que per un moment pensa que el germà guapo dels Baker Boys l’està convidant a sortir, perquè li ha dit:

-A quina hora plegues, Blanche?

En fi, que sembla una pel.lícula de no res i ja es la segona vegada que em fa treure el barret. Per cert, penso que aquesta cinta és de les poques que quedaran de la filmografia de la Pfeiffer -que el 29 d’abril passat va fer els cinquanta anys- i no se n’ha d’avergonyir (vull dir de la carrera, però tampoc dels cinquanta anys, que té molt ben posats!), perquè la seva interpretació de l’esquerpa Susie Diamond, la poma de la discòrdia dels germans Baker, val tota una carrera…sobretot amb els temps que corren.

Quan la criatura ja ha fet l’any la cosa s’esvera. Hi ha unes corredisses -a dues o a quatre grapes, depèn del nen-, unes esllavissades, uns catacrincs i catacrencs, uns terrabastalls, que fan feredat. Els pares sospiren, els avis giren els ulls a una altra banda, les àvies no poden i la criatura només mira aviam quina de nova en farà….

D’aquesta etapa -per dir-ne alguna cosa- en direm “la crisi del moviment”. Quan apareix aquest moment de crisi, si no s’hi ha pensat abans, es comença a pensar en la guarderia…però, ai! Vivim uns temps de Baby boom i pares i mares s’estiren els cabells i es donen cops de colze per una plaça a una llar pública. Sempre hi ha indrets que ho tenen pitjor que d’altres: si vius en un poble d’aquests que han crescut molt -com ara Canet- ja cal que et calcis! I si a més, el dilluns vas al sorteig de les places municipals i no et toca i el dimarts et diuen que la llar d’infants privada tanca i que l’altra que queda, la més petita, no té ni un trist racó pel teu fill als matins….la primera cosa que et ve al cap són els 400 euros del gran ZP i tot seguit et vénen ganes de quedar-te tot el matí al llit i dir que estàs malalt. Però no ho faràs. Ajuntaràs totes les teves forces i començaràs a empaitar el teu nin per sota i per sobre dels mobles, per entremig de les làmpares, recolliràs tots els llibres que esllavissa i tornaràs a omplir els calaixos que buida. L’amor ho pot tot.