LA BELLESA ÉS AL CARRER
Pau, floretes, amor i petes. Això diu una pintada en una paret bruta, d’un carrer llarg, d’un poble gran, d’un país petit. És així, amb aquest lema flower-power, que enceto un post. De seguida em ve al cap una idea, manllevada: que les cartes d’amor es comencen sense saber què es dirà i s’acaben sense saber què s’ha dit. Això, aquest post caòtic, és doncs com una carta d’amor. A qui va, però, dirigida? Ja ho veurem. De moment obrim finestres, deixem que el sol entri: la bellesa és al carrer…
Ara, amb la finestra oberta de bat a bat, feu el favor de mirar, però enrere. I com es fa per mirar per una finestra cap enrere? Molt senzill: oblideu tot el que heu après, comenceu a somiar. Ai coi, la bellesa és al carrer. De sobte ho veig clar: són les parets les que tenen la paraula! Clar, aviat farà quaranta anys del maig francès del 68! Sota les llambordes hi ha la platja. El caos sóc jo. Prohibit prohibir. Deixeu la por al roig per a les bèsties amb banyes. Corre, company, el vell món és al teu darrere. Quan sortiu, deixeu el partit tan net com el voldrieu haver trobat a l’entrar. Et compren la felicitat; roba-la! Sigueu realistes, demaneu l’impossible. Sóc un marxista de la tendència de Groucho. Jo prenc els meus desitjos per la realitat, perquè jo crec en la realitat dels meus desitjos. La barricada tanca el carrer, però obre la via. No volem un món on la garantia de no morir de fam suposa el risc de morir d’avorriment. La imaginació al poder. Etc. Continuo mirant per la finestra. I sí. La bellesa encara és al carrer, quaranta anys després. A la paret bruta, del carrer llarg, del poble gran, del país petit, també hi ha escrit: Se’ns pixeu a sobre i ens dieu que plou. …Què ho fa que sempre són les parets les que tenen la darrera paraula?