El camp de l'Erra

CRÒNICA D'UNS TEMPS TRASMUDATS

Publicat el 30 de maig de 2017

Un del meu poble a Ménilmontant

Què hi feia aquell allà? El capgròs? Sembla que no pugui ser: un del meu poble presentava llibre a París. Vaig mirar des d’una distància prudent, no fos cas que algú bufés l’espelma i tot plegat fes bluf, quedessin a les fosques i a prendre pel sac viola. Però semblava prou de veritat. Vull dir que allò era Ménilmontant, a quatre passes de les parets del Père-Lachaise, a cinc camallades del barri de Belleville, amb els personatges de Daniel Pennac pujant i baixant pel boulevard aviam quina una en podien fer. Oh, oh, oh. De manera que allà, en un indret pomposet però acollidor, allà al Pavillon Carré de Baudouin, allà hi havia aquest del meu poble. Un servidor ho veia per un forat i se’n feia creus. Es veu que al del meu poble li havien traduit el darrer llibre al francès i tenia aquell posat de no acabar-s’ho de creure. Hi havia públic que feia preguntes i s’havien de contestar. Una actriu, que van presentar com a Isabel Fournier, llegia fragments de la novel·la. Hi havia una tal Juliette Lemerle, traductora, que també explicava coses. Tot semblava estrany, si no fos per la calor, tan real. Llavors vaig sentir la comédienne que deia amb aquell accent seu alguna cosa de “la rivière Lluçanesa”. Aquí ja em vaig haver de pessigar el ventre de la cama, perquè la paraula Lluçanesa es veia fora de lloc; potser encara no l’havia sentida mai ningú a Ménilmontant. Vaig afinar la vista allà al forat, i també vaig esmolar l’orella. Cadires que s’arrosseguen. Litres d’aigua amb ampolla de plàstic. Finals de maig, onada de calor. París caldejat, arbres florits, la tarda anava caient, lenta. Semblaria bastant real. Una lectura de llibre coorganitzada per l’Institut Ramon Llull en el marc de la “nuit de la literature”, per què no? Si no fos que l’autor era aquest del meu poble. Vaig començar a suar a raig. Per un moment em va passar pel cap una idea absurda. Però no.



  1. Qu’est-ce qu’il faisait là, celui-là ? Avec sa grosse tête. Pas croyable, ce gars de mon bled présentant un livre à Paris. J’ai gardé mes distances. Quelqu’un allait peut-être souffler la bougie et ça partirait en fumée, ça deviendrait tout noir et bien le bonsoir. Mais ça avait l’air plutôt vrai. On était bien à Ménilmontant, à deux pas des murs du Père Lachaise, à cinq enjambées du boulevard Belleville, où les personnages de Pennac traînaient leurs guêtres en quête d’une prochaine frasque. Oh, oh, oh. Et là, dans ce lieu un peu pompeux mais accueillant, le Pavillon Carré de Baudoin, il y avait ce type de mon bled. Moi qui vous parle, je voyais tout par un petit trou et je n’en revenais pas. Apparemment, on lui avait traduit son dernier livre en français et il avait cet air de pas y croire vraiment, ce gars de mon bled. Le public posait des questions et il fallait y répondre. Une actrice, une certaine Isabelle Fournier, lisait des fragments du roman. Il y avait aussi cette traductrice, Juliette Lemerle, qui racontait des choses. Rien n’avait l’air franchement réel, si ce n’est la chaleur. Alors j’ai entendu la comédienne, avec cet accent qu’elle avait, dire quelque chose à propos de la rivière Lluçanesa. Là, j’ai dû me pincer la cuisse parce que le mot Lluçanesa ne collait pas au cadre. C’était peut-être la première fois qu’on le prononçait à Ménilmontant. J’ai aiguisé ma vue par le petit trou et j’ai tendu l’oreille. Bruits de chaises. Litres d’eau dans des bouteilles en plastique. Mois de mai touchant à sa fin, canicule. Paris rougi, arbres fleuris, soir tombant, lentement. Ça avait l’air plutôt vrai. Une lecture co-organisée par l’Institut Ramon Llull dans le cadre de la Nuit de la Littérature, pourquoi pas ? Si ce n’est que l’auteur était ce type de mon bled. J’ai commencé à suer à grosses gouttes. Une idée absurde m’a traversé l’esprit. Mais non.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Aquesta entrada s'ha publicat dins de General per Ramon Erra | Deixa un comentari. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent