El camp de l'Erra

Una noia em deia l’altre dia: "al meu poble, a Sant Pere de Ribes, només veus que parelles joves amb cotxets i persones que passegen gossos!" Una altra persona em deia: " Canet de Mar ha crescut molt, només veus que parelles joves amb cotxet i ja no hi ha lloc a la guarderia…però també està ple de gent de la que passeja gossos". Jo, que darrerament condueixo cotxet, ja he detectat la incompatibilitat que tenen aquests dos fets, relacionats tots dos -no sempre- amb el creixement demogràfic del segon, tercer i quart cinturó de Barcelona: els cotxets tenen quatre rodes, quatre possibilitats de trepitjar merda de gos! 

Ep, que consti que no tinc res en contra de la gent que porta cotxet (ja he dit que jo en sóc un), ni tampoc contra la gent que passeja gossos (a vegades jo també ho faig), ni molt menys contra la gent que abandona Barcelona per anar a viure al Garraf o al Maresme, faltaria més! Jo només constato que alguns pobles estan canviant de fesomia i, sobretot, d’aire. I així trobem petites localitats on fins fa poc tothom es coneixia, envoltades de cop de rengles i més rengles de cases adossades, amb parelles joves amb cotxet, que ningú sap de quina casa són, i gent gran (o no tan gran) passejant gossos al vespre i que no diuen "bona nit" a la gent que troben al seu pas. És un canvi. Hi ha gent a qui això no agrada. No sé, no sé què passaria a alguns llocs si es presentés a l’ajuntament un partit "antipixapins". Dic això perquè les persones som així de resistents als canvis i tendim a la intolerància, a tenir por a allò desconegut, a protegir la nostra tribu. És un pensament, una reflexió que estic fent en veu alta, per veure si trobo, o algú em dóna, una explicació, encara que sigui parcial, algun argument, alguna cosa que em consoli per allò que va passar diumenge a les urnes de Vic.

N’havia vist alguna, de tant en tant, però ara que he començat a fixar-m’hi, he descobert que la cosa va camí de ser una plaga: les enganxines en forma de margarida a la part posterior dels cotxes. Abans de preguntar o de fer una recerca, m’he dedicat -cosa molt meva- a especular. Entre les diverses hipòtesis amb les quals he jugat -alguna de força descabellada, ho reconec- hi ha la d’una celebració de la primavera (o de la natura en general), un missatge ecologista, una alternativa anacional als toros i els burros, un símbol de l’amor lliure, una apologia de la perplexitat i el dubte eterns: sí-no, sí-no…pobre de mi!   

Un cop investigat el tema he arribat a algunes conclusions: que no totes les margarides són iguals ni signifiquen el mateix; que estan proliferant per tres raons, com a mínim. La primera raó és que està de moda enganxar-se-la. La segona raó és que la porta el simpàtic Fernando Alonso a la granota i al cotxe (o la portava abans, això no  ho sé del cert). La tercera raó és que és un símbol pels surfistes que es troben a Tarifa (això ho  he llegit en algun lloc, però no ho he pogut comprovar). D’aquestes margarides n’hi ha, per tant, algunes que són la Margarida de Tarifa, d’altres que són una marca italiana que promociona l’Alonso, n’hi ha de falses, imitacions, margarides-margarides, flors boscanes….i cada dia n’hi haurà més. A mi, però, la que em cau més bé -i ara faré una mica de publicitat- és la que va posar de moda la casa basca de disseny Loreak Mendian (les samarretes de la foto són seves). El nom d’aquesta firma donostiarra vol dir Flors Muntanyenques. Però tranquils, no cal que patiu els que no vulgueu semblar seguidors de l’Alonso, les samarretes Loreak Mendian tenen altres dibuixos, tots molt bonics, per cert. 

P.S. Aprofitant que m’ha sortit la cosa una mica publicitària, també he de dir que el títol del post d’avui l’he tret d’un conte meu, que forma part del recull Pólvora del quatre de juliol. Avui a les 19, 30 el presentem a la biblioteca de Calella.

No sé què pensar d’allò de Tallinn del cap de setmana passat. A vegades les ciutats de rondalla, els centres històrics patrimoni de la humanitat, els antics ports hanseàtics (que semblen decorats de conte dels germans Grimm) amaguen baixes passions, drames, odis ancestrals. A més, la capital d’Estònia és coneguda també irònicament com a Tallinki, perquè s’ha convertit en un dels llocs d’oci preferits dels habitants de Helsinki, a poca estona de ferri, per als caps de setmana: alcohol i dones a preus bàlitcs!

Centenars de turistes d’altres nacionalitats desembarquen també a Tallinn de creuers luxosos, buscant fotos, carrers patrimoni de la humanitat i potser alcohol i gresca. Prop del 35 per cent de la població de Tallinn és d’origen rus. No deu ser fàcil ser d’origen rus sota el nou Estat estonià, però segur que encara era molt més difícil ser estonià sota domini soviètic (o rus i demòcrata sota domini soviètic). A vegades, el nacionalisme rus fa una curiosa barreja entre la nostàlgia soviètica i de l’Exèrcit Roig i una nova idea imperialista de Rússia, que els fa perdre les proporcions. A vegades els estats petits, que volen preservar la seva identitat davant dels gegants depredadors de cultures menudes, poden també arribar a perdre les proporcions. M’hauria agradat sentir l’opinió d’un escriptor rus i àcrata com Dovlátov, que va fer de periodista a Rússia i també a Tallinn, quan Estònia era una República Socialista Soviètica, i de tots dos llocs en va ser expulsat, per no voler seguir les directrius del règim. M’hauria agradat preguntar-li si sap què volen aquests joves russos de Tallinn, que reivindiquen l’Exèrcit Roig, i què volen aquests estonians, que fan veure que no recorden qui els va ajudar a alliberar-se dels nazis. O si tot plegat no és res més que un botelló de ciutat turística envernissat de revolta identitària i amplificat pels imperials de sempre. Però Dovlátov, que també aixecava massa la botella, és mort. Va morir a l’exili, a Nova York. Podria ser una bona lectura, crec, per entendre una mica més això de Tallinn del cap de setmana passat.