El camp de l'Erra

CRÒNICA D'UNS TEMPS TRASMUDATS

LLEGIR EL QUE ENS ROTA

0

M’agrada llegir llibres descatalogats, de segona i tercera mà. Abans els trobava a la llibreria Canuda, però van tancar. La qüestió és no seguir ben bé els dictats de l’actualitat. I fent això potser em tiro pedres a la pròpia teulada. Aquests dies espessos i de calor forta faig coses que no estaven previstes. De manera que he començat a llegir Els dies infinits, que té una coberta un pèl vintage, tot i que només fa setze anyets que va sortir a Columna. Cel i mar en una coberta blavosa. Refrescant. La novel·la, un cop llegida fins la meitat, he de dir que aguanta les envestides d’aquests tres lustres. Potser ha crescut i tot (això no ho puc assegurar perquè la llegeixo per primer cop). ELS DIES INFINITS és una novel·la que et va tallant l’alè perquè està feta de fragments, perquè va a ritme de jazz, potser perquè està ambientada en part en un castell d’entre Vic, Ripoll i Olot i semblaria que ha d’anar a ritme de talladora de gespa manual, és a dir de volant de segador (perdó, de dalla). O a ritme de carro carregat de rocs. No amb cotxes esportius que s’estavellen a les costes del Garraf. En fi. Potser la Josefa Contijoch, la Conti, que li dèiem els dies del Priorat, s’hauria estimat més que li llegís SENSE ALÈ, fins em sembla que m’ho havia comentat en un viatge un xic accidentós pel coll de l’Ordal. Però un servidor en matèria de lectures reconec que sóc de molt mal domar. Faig bastant el que em rota. I avui ha anat així. La cosa m’ha agafat pel coll i duc bona embranzida, però queda la segona meitat que potser mai comentaré. No per res. Ja sé que em satisfarà.

Publicat dins de General | Deixa un comentari

FEIA TEMPS QUE NO ENTRAVA A LA LLIBERIA GELI

0

Feia temps que no tenia la grata sensació de ser atès per un llibreter en la penombra. O per dos llibreters a l’hora darrere un taulell llarg llarg. De vegades passa. A Calella, a Vic, a Barcelona. Però ara feia temps que no entrava a Argenteria, 18, de la ciutat de Girona. La Geli em porta bons records, però no em vull posar nostàlgic amb els llibres que hi vaig comprar i la vida que em van donar. Vaig entrar-hi fa una setmana per coses del passejar-se i en vaig sortir al cap de set minuts amb dos llibres, un que buscava i un que em van recomanar. En l’interval hi va haver temps de parlar sobre les traduccions de Shakespeare al català (tema sempre controvertit, ric i intencionat), sobre la sortida (en venda d’exemplars) que tenen les traduccions al català de novel·les en llengua portuguesa i sobre les ganes malaltes de llegir-ho tot d’alguns joves. El que m’agradava de la Geli, i veig que encara ho ofereix, és que no estan per gaires bartranades de decoració, propaganda, posada en escena. Tenen llibres més o menys apilats, saben què tenen (i és molt) i en coneixen els continguts. No són gent estupenda ni estupendíssima, són amants dels llibres que no es fan l’interessant. En fi, que en vaig sortir content. Diria que en vaig sortir també una mica transformat. Un llibre del Bolaño, no em feu dir ara quin, i un de traduït pel mateix llibreter que me’l va vendre: EL TRIST FINAL DE POLICARPO QUARESMA. I amb el record de la visita a la lluminosa foscor de la llibreria Geli, amb el pes dels seus 135 anys fotent llenya al cor dels lectors, vaig anar cap a casa i em vaig disposar a entrar de ple en el Brasil de finals de segle dinou. Tot de coses que no m’esperava. El juliol no sempre és terrible. De vegades pot arribar a ser reparador.

Publicat dins de General | Deixa un comentari

Blai Bonet i Patti Smith

0

M’ha passat pel cap fer aquest lligam. Tot plegat per la poderosa imatge d’un sant crist que retorna a l’estat primigeni d’arbre, per exemple olivera. I per Nova York i els cafès senzillots que poden fer de despatx i de confessionari. Podria ser que això que em trec de la màniga fossin cartes que no lliguen, però dins d’aquest blog no té cap mena d’importància. El Color i M train m’han vingut seguits per culpa de l’atzar. Res a dir, perquè l’atzar tendeix a fer que les coses agafin un sentit. I ara l’he trobat amb aquestes dues lectures encadenades. Encara estic sota els efectes d’això d’entrar dins la ment d’una creadora com la Patti Smith, que jo sempre volia imaginar pixant-se damunt l’escenari, com diu la llegenda. Però ara l’he vista, la meva reina punk, buidant la bufeta no gaire lluny de la tomba de la Silvia Plath, i això me’n canvia una mica la perspectiva. Horses, horses, horses, vaig cantussejant. I amb els seus poemes, Blai Bonet ens fa glopejar la seva barreja de sensualitat i religió. I no sembla cap sacrilegi. Més aviat una de les moltes cares de l’art.

Publicat dins de General | Deixa un comentari