El camp de l'Erra

CRÒNICA D'UNS TEMPS TRASMUDATS

VISITA AL BOCOI DE DIÒGENES

Evidentement parlo d’una visita que es fa aprofitant que el filòsof de Sinope no hi és. Si el filòsof, si Diògenes, si el gran cínic, fos dins el bocoi quan el visitem, hauríem d’aguantar les seves gracietes, els seus pets i fins i tot les seves masturbacions en públic…tot això i més es veu que feia, m’han dit, i jo, pobre de mi, tan poc cultivat en res i menys en història de la filosofia i encara molt menys en filosofia, m’ho he de creure. Però entrem, entrem al cau pudent del filòsof…

M’imagino una pudor de gos moll, de palla compixada, de menjar ranci, de ronyosos peus humans. En fi, un fàstic. Fa venir arcades! No crec que avui dia el deixessin viure d’aquesta manera.  Per antihigiènic, per escàndol públic, per entorpiment a la via pública, per pervertidor de menors, per filòsof, per cínic….haurien trobat mil i una raons per tancar-lo, per ajudar-lo, per redimir-lo, per reinsertar-lo socialment. I el seu cau -aquest bocoi pudent que estem visitant i que no sembla que tingui cèdula d’habitabilitat- l’haurien desinfectat, buidat, cremat o desparasitat mil cops. O, calla!, potser l’haurien convertit en una parada del Bus Turístic o de la ruta dels Deixats. Dels Deixatats. O de l’Anarquisme. Jo, la veritat, tinc una mica de pressa per marxar d’aquest catau: em costa respirar i tinc por que el filòsof torni i li hagi d’aguantar les gracietes. Però personatges així -dic des de la meva ignorància filosòfica- si no haguessin existit s’haurien d’inventar. Ara, no acabo d’entendre per què en diuen Síndrome de Diògenes d’aquesta mania d’anar acumulant paper i escombraries a la casa o barraca on viuen tancats alguns vells, quan justament el cínic de Sinope predicava tot el contrari: desprendre’s de tot per poder ser autosuficient i lliure!



  1. Felicitats pel post i per la tria del magnífic quadre de Waterhouse per il·lustrar-lo.

    Si voleu veure una mostra vivent de síndrome de Diògenes, només heu de passejar-vos per l’avinguda Can Baró de Barcelona, no gaire lluny del camp de futbol de l’Europa.  A la cantonada hi ha un casalot d’aparença abandonat, més propi d’una pel·lícula gòtica que no pas de la Barcelona del XXI. Tot hi és fosc, al pati s’hi acumulen herbotes i quatre andròmines. Preguntats els veïns, resulta que hi viu una vella que mai obre les finestres ni la llum… Algú diu que pateix la síndrome de Diògenes. Les veïnes la visiten de tant en tant, però no les deixa passar del llindar… Veure-ho per creure-ho.

  2. Tot passejant per aquest blog, m’he sorprès de veure el famós Diògenes!! Conegut per mi perquè més o menys pel desembre el vam estudiar a classe de Filosofia! Si us sembla bé explicare alguna de les coses que recordo d’aquella classe:

    Diògenes era conegut amb el sobrenom del Cínic ( que vol dir Caní) per la seva deixadesa i manera de viure. Una anècdota que expliquen és que, un dia Alexandre el Gran va fer una visita a la ciutat on ell residia, estirat pel mig de la via amb la seva bota, és clar. Alexandre, doncs, en veure Diògenes i volent demostrar que a part de fer Guerra també sabia ser generós i compassiu, va dir-li a Diògenes:
    – Oh gran Diògenes! Jo sóc el més gran emperador i he fet la guerra a mig món però avui has tingut la sort de trobar-me de bon humor i per això et consediré el que em demanis.
    I Diògenes li va respondre des de terra: 
    – Doncs et demano que t’apartis, que em tapes el sol.

    Aquesta anècdota ens la va explicar el professor de Filosofia i em va quedar gravada. Llavors diuen que a l’escola no s’apren resi que la Filosofia no serveix… Almenys serveixi per deixar un comentari!!!

    Vinga salut!!

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Aquesta entrada s'ha publicat dins de Sense categoria per Ramon Erra | Deixa un comentari. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent