El camp de l'Erra

Interrompre la lectura del poema de Nadal en moments significatius per dir uns textos sobre els refugiats, la por, la germandat universal, ens interpel·lava. Vull dir al públic de dissabte al monestir de Lluçà. L’home nafrat de cada dia seia allà amb gran fred de peus (com mana una tradició de cap a vint-i-cinc anys) esperant aquella sonsònia agradable de veus (aquest any, com l’anterior, totes de dona, de les Dones que cremen romaní) que ens demana que ens tornem una estona infants, que ens posem a nivell de pessebre i que ens deixem gronxar per les paraules de Sagarra que parlen de la màgia d’una nit, de la bona voluntat, però també de la bellesa del paisatge hivernal (i ho fa amb una llengua que té la sort de poder rimar pessebre i gebre). Els textos sobre l’acollida i la no acollida als refugiats lligaven a la perfecció. Lliguen. Són el fil d’empalomar que nua ahir amb avui i amb sempre. S’ha de dir que les coses escrites a les Sagrades Escriptures (i textos literaris i cançons tradicionals que se’n deriven) ja ho contenen tot. Així, Josep i Maria cercant refugi o el Rabadà repatani, incrèdul i egoista. Tot això agafava relleu. Lluçaveus van saber acompanyar l’estat d’ànim que el poema combinat amb la sacsejada havia anat creant. I així arrenca el temps de Nadal a la nostra minúscula comunitat. Fred de peus i ganes, que ja veurem fins on arriben, de fer alguna cosa pels que truquen a la porta, una lluna minvant tota taronja a la sortida, i una guilla vista de reüll mentre tornàvem cap a casa. No sé a qui s’han de donar les gràcies!

Ningú sap a hores d’ara com acabarà això de la comarca. De moment el que tenim és un territori dividit i amb l’autoestima a la sola de les vambes. La culpa, en el fons, és de tots nosaltres. Primer, perquè des de la societat civil partidària de la comarca no vam saber engrescar més gent. Segon, per haver votat alguns representants que no han estat gaire a l’alçada. Els uns, que diuen que sí a la comarca, però per sortir-ne de seguida que s’hagi format (quin trist espectacle podria acabar sent). Els altres, que no donen la cara per dir clarament que no la volen. Uns altres, que posen l’excusa de la capital i, els de més enllà, l’excusa de la no capital. I encara uns altres que no es veuen amb cor de defensar el resultat dels seus propis pobles (quan seria fàcil perquè va en la línia del sí global). Falten encara els que s’hi ajuntarien per mitjà d’un segon referèndum si veuen que la nova comarca funciona bé. Ai coi! Per mi encantat! I què en fem del Consorci? N’hi ha que diuen que no som capaços de gestionar les nostres coses. Que som pocs i malavinguts. I, calla, que deu ser veritat. De manera que potser no ens mereixem ser comarca. Ens mereixem ser el pati del darrere d’altres comarques, la riota del país, el cul del món, una colònia de gent poc evolucionada.

Els representants que no volen la comarca que ho diguin i ja està. Els ho agraïríem els que no som ni de la capital ni de la cocapital ni dels tretze ni dels vuit ni de la quimbamba. El mateix podríem demanar als de la ponència, que no ens maregin gaire. Un cop constatat que algú ens va fer anar a votar per després pixar-se directament a les nostres cares astorades dient-nos que plou, nois, el resultat és endimoniat, ho sentim molt. Doncs que estiguin tranquils, que ja abaixarem el cap. Tranquils. Farem el ridícul. Crearem la comarca i després l’anirem desfent (com la font de Vilafant).

A mi m’ha entristit molt que pobles que són el cor i l’ànima del lluçanès hagin votat massivament o per majoria que no en volen saber res, de la comarca. Alguna cosa no es devia fer bé (ep, que el vot és lliure i el votant sempre té raó). Però igualment penso que el resultat hauria pogut fàcilment ser un altre i la culpa és nostra per no fer-ho prou bé com a lluçanencs sense càrrec a l’hora de convèncer més veïns. Ara, també per tenir uns representants que no van voler o saber engrescar la seva gent per una cosa que semblaria que ha de ser bona i que ben explicada potser hauria funcionat per benefici de tothom. Dretes i esquerres. Pagesos i fabricants. Ecologistes i partidaris de més creixement. Vells i nous lluçanesos. Una comarca és viva i el context també es mou. Vull pensar que encara hi serem a temps.

De moment, es veu que ens estimem més ser la riota i el cul del món que no pas posar-nos d’acord a fer allò que a tots els indrets del país han aconseguit fer: anar junts per defensar els seus interessos. Perquè es tracta d’això. I allà on no arribi la nostra demografia, allà tenim les comarques veïnes amb els seus serveis, que suposo que parlant la gent s’entén i un país és també una superposició d’administracions. Es veu que costa d’entendre que diferents ajuntaments condemnats a entendre’s per la geografia, per la demografia, pel sentiment de pertinença, pels interessos comuns, es puguin unir per administrar-se fins allà on arribin i per tenir una veu, una presència per petita que sigui al tauler de joc, una dignitat. I ja sabem que cada comarca té les seves dimensions i les seves limitacions. Però hi ha gent interessada a barrejar-ho tot per fer por i fer pena. Instituts, hospitals, comerç, platges, teatres, pistes d’esquí, cada cosa l’anirem a buscar allà on sigui, sempre ho hem fet els lluçanesos. Som els reis del desplaçar-se.

Segurament hi va haver resultats adversos a la consulta i baixes participacions que tindrien una explicació si la busquéssim. De la mateixa manera que hi va haver resultats ajustats o sorprenents en el sentit oposat que en tindrien una altra. Però ara ja és igual. Vam votar. Massivament. Va guanyar el sí, però de moment, un any i mig després, veiem que en el fons devia guanyar el no, la por, la incertesa, la desavinença i els entrebancs que ens van posar i encara ens posen (per davant i d’amagat). Corren tota mena de rumors i alguns fan tristesa. Espero que no siguin veritat perquè això seria terrible per la nostra autoestima. Si al final no som comarca (mitja o sencera), doncs mira, potser no ens ho mereixem. Però a les noves generacions els haurem d’explicar qui hi havia davant quan passava la gran oportunitat i què van fer. O què van deixar de fer.

Diuen que quan obren les urnes la gent passa bastant. També diuen que altres vegades la gent hi corre. Últimament hi ha hagut sorpreses. Es veu que hi ha resultats que són més bons que d’altres, diuen també. Perquè els votants s’equivoquen sovint. Les èlits, que no se sap ben bé qui són, quan pregunten volen la resposta a la seva pregunta, la volen de seguida i volen que “estigui bé”, però la gent fa el que li rota i sovint no respon exactament a la pregunta. I aprofiten les urnes per queixar-se del maltracte, per criticar una tala d’arbres, per tombar un primer ministre, per fotre els polítics, per tocar els collons. Fins i tot hi podria haver hagut, en el recentíssim cas d’Itàlia, atenció, gent que hagi respost que no a la reforma constitucional (més o menys venia a dir un analista) perquè no els agradava la reforma constitucional. Donant per fet que la gran majoria de la molta gent que ha anat a les urnes ha votat altres coses: contra Renzi, contra Roma, contra el canvi climàtic, contra la seva veïna que té un gos que no el deixa dormir. Llavors sempre surt el graciós que diu, veieu?, és molt millor no posar depèn de què a votació, perquè divideix i a més la gent s’equivoca molt. I fa pensar. Sí, sí. Ja som al cap del carrer. La gent té la puta mania de votar malament. Jo ja m’hi poso, un servidor, davant de tots, perquè a vegades sóc a la banda dels que es queixen perquè la gent no sap votar i sempre de la banda dels que ho voldríem votar tot. Però un rau-rau al fons del meu cor em diu que molts cops la gent que acaba decidint, la que fa tombar la truita cap a una banda o cap a una altra, és la que vota amb menys convicció, són els que estan emprenyats, els que aquella setmana s’havien llevat cada dia amb mal peu, els que portaven una època dolenta a la feina o a casa, o al contrari, els que estan contents de la vida, els enganyats de sempre, els feliços perquè l’equip fa una bona temporada, perquè últimament totes els ponen. Però igualment penso que una urna és una urna i el que no hi va és perquè no vol. Els votants la caguem sovint. Pot ben ser. O potser són les excuses dels perdedors? Més val no trobar-s’hi (vull dir a la banda dels perdedors, i és un dir). Per això alguns, tant d’esquerres com de dretes, van rondinant que el millor seria fer una proposta de consens i després “que la gent la voti”. Alguns fins i tot s’afanyen a demanar “que la gent la voti en positiu, sense divisions”. I es queden tan amples. Home! I si aquell dia no estem d’humor i no veiem bé la proposta i us la tombem, ens renyareu? A això sí, volem tornar a votar aviat. De seguida. Sempre ens podem equivocar i sempre hauríem de poder rectificar. Vosaltres foteu les urnes que nosaltres les carregarem. Del que sigui.