A UN MES DEL BLOOMSDAY
Els llibres gruixuts, els totxos, els clàssics, els experimentals, aquelles obres…tenen el seu moment. S’ha de trobar el seu moment. N’hi ha que semblen fets per al temps tancat de tardor, la llar de foc espetegant i el llunyà cant de la busaroca (també dit gamarús). I n’hi ha d’altres que semblen pensats per a l’ortigada primavera, amb gandula, mosques verdes i orenetes histèriques. Hi ha llibres de vespre i hi ha llibres de matí. La lectura de l’Ulisses de James Joyce s’hauria de fer amb llum de dia…
Si pot ser, millor a primera hora del matí. Amb el cap ben clar. El primer cop que el vaig llegir era tardor avançada. Eren vespres de tardor i em va atrapar l’hivern i, si em despisto, m’hi enganxa sant Patrici (que és el 17 de març). El vaig trobar malenconiós, una mica fosc, a estones incomprensible, a estones pesat, sovint brillant, aquell llibre. A vegades se m’enganxaven les línies, els capítols, els episodis i les divagacions: no sabia on era, què passava i m’adonava que havia llegit deu fulles de manera mecànica. Una segona lectura, primaveral i amb llum de dia, m’ha fet entrar de ple en una novel.la igualment malenconiosa, però molt més comprensible, a estones pesada, quasi sempre brillant, amb un fil prim però clar per anar seguint. Un fil que a voltes emociona, pels revolts que fa. Per les giragonses… vet aquí el dijous setze de juny de 1904, que va ser un dia lluminós, radiant, gairebé d’estiu, a l’enyorada Dublín. El jueu Leopold Bloom va menjar ronyó per esmorzar, va vagarejar, va anar a un enterrament, va comprar, va mig treballar, va anar a la taverna, al barri de les meuques. El jove Stephen Dedalus va fer unes classes, va discutir sobre Hamlet en una biblioteca, també va anar a tavernes i també al barri de les meuques. Va passar un ruixat de tarda. O de capvespre. Una dona va parir. La carrossa virregnal, amb el seu seguici, va travessar la ciutat. El cap de Bloom va donar moltes voltes. La seva dona, la Molly Bloom, es va passar tot (tot?) el dia al llit, rebregant llençols i component el seu famós monòleg. En fi. La vida mateixa. Joyce -la segona lectura m’ho confirma i em fa venir ganes d’una tercera lectura, d’aquí un temps prudencial- ens regala tot un mostrari de formes literàries, de possibilitats per explorar, d’idees per conservar o discutir o cagar-s’hi. Hi ha humor, malenconia, sàtira, llum i foscor i traumes. I obre moltíssims camins. I dreceres. I travessa camps en diagonal. I s’enfila pels marges. Pels núvols. Somnis elevats. Comunes pudentes. Encara avui obre portes. La traducció del Joaquim Mallafrè es mereix un deu o un onze. Sobretot per la recreació que fa del català popular, l’argot, les dites, els renecs, les canterelles…. t’ho emportes tot. Original i traducció. Sac i peres.