El camp de l'Erra

Roma és eterna, us ho juro. És eterna perquè les capes se sobreposen i una banyera romana -de l’època romana- es converteix després en recipient d’una font barroca o renaixentista i tot plegat va ser escenari, potser, d’una pel.lícula neorealista i ara algú pren un cafè allà davant i prova d’interpretar totes les tres capes…

El problema de Roma -i d’altres llocs- és que siguin eterns. Vull dir que la Roma que el viatger d’avui visita gairebé és la mateixa que visitava un americà com Mark Twain a finals del segle XIX. Pujar a la cúpula del Vaticà. Baixar a les catacumbes de Sant Sebastiano. Via Àpia Antica, Via Sacra. Beure aigua d’una font i contemplar el Panteó. I el Colosseu. Entrar al Colosseu i pensar que un Papa hi va fer alçar una creu perquè allà hi havien martiritzat molts cristians. En això Barcelona, per exemple, avui té les de guanyar. Turísticament parlant, vull dir. Sembla que tingui més atractiu que molts altres llocs del món, de nom gastat. Vull dir que el llibre del que avui volia parlar no esmenta Barcelona, actual meca turística universal. No hi surt. Hi surt Florencia. Hi surt Venècia. Hi surt Gènova. Hi surt fins i tot Gibraltar. Barcelona, que jo sàpiga, no formava part del Grand Tour, d’aquella joventut britànica ansiosa de ruïnes i color local. No. Barcelona no. Tampoc hi havia Pedrera ni Park Güell ni Sagrada Família. Però això és un altre tema. Vull dir que Barcelona és també, les darreres dècades, un “descobriment”. Per això agrada tant a tanta gent. Però tornem a Mark Twain. L’autor d’una de les meves novel.les preferides, LES AVENTURES DE HUKLEBERRY FINN, va fer un viatge a Europa i Terra Santa el 1867. Es tracta d’un dels primers viatges “organitzats”. De l’aventura en va sortir un llibre, THE INNOCENTS ABROAD, irònic, bastant documentat, crític amb els governs, l’església catòlica, la higiene de la gent, l’abús cap als turistes, la incompetència dels guies, la incultura general. A estones pot resultar un pèl massa detallat (per a lectors d’avui). Va ser el gran èxit en vida del seu autor. Coses que passen. El llibre es feia servir de guia de mà. Llegit avui té la candidesa de la descoberta: veure Europa i l’Orient Mitjà a través dels ulls d’un americà de fa més de cent anys. El vaixell (un creuer), les escapades en tren des de Marsella cap a París (que en certa manera pateix el mateix mal de Roma: tenir massa anomenada), els trams fets amb cavall, carro, ruc, camell. Tota la part d’Itàlia és deliciosa. Per entrar a Roma els cal una mena de visat: als Estats Pontificis ja els quedaven pocs anys. Roma és eterna, però el seu estatus polític ha anat canviant. Avui seria impensable que un viatge com el de Mark Twain no fes parada a Barcelona. Hi ha coses eternes i també hi ha novetats. Twain parla de Gènova i de Marsella i no parla de Barcelona. Avui potser seria al revés. Roma, però, sempre hi sortirà. És eterna. Ves.

Quan l’any 2001 em van publicar el primer llibre de contes, LA FLOR BLANCA DE L’ESTRAMONI, eren els temps de SOLDADOS DE SALAMINA. Als aparadors de llibreries grans, mitjanes i petites, als diaris espanyols, catalans, provincials, comarcals, locals, a les revistes mensuals, setmanaris, fulls dominicals, a tot arreu no es parlava de res més…

Vull dir que era bastant difícil que es parlés d’altra cosa que del llibre de Javier Cercas. Lluny de desanimar-me, vaig anar fent les poques entrevistes que em van demanar i vaig anar seguint les ressenyes que van sortir i les presentacions que vaig poder (sense Soldados m’haurien fet les mateixes, també ho he de dir). Amb tot, era difícil no parlar de Soldados…Tothom en parlava. Tothom te’n parlava. Teles, ràdios, internet, tertúlies, taules rodones. En fi. Després se’n va fer una pel.lícula (que va representar Espanya als òscars). Tothom comprava Soldados de Salamina. Es traduïa. Amb tot, com passa sempre, hi havia gent que el comprava i després descobria que no era el llibre que s’havia pensat: una mena d’Allò que el vent s’endugué o de Codi Da Vinci. I no. Era un llibre de molta més qualitat, però en fi, un llibre. No la Bíblia. Se’n parlava tant! En fi. Que tothom “havia” d’haver llegit la novel.la. No ho dic ressentit: sé que aquesta mena de fenòmens passen i qui no hi combregui ha de fer com els de Ridaura: deixar-la caure. Per això, en comptes d’enfadar-me amb algú o de dir que allò es feia una mica pesadet, vaig intentar anar tirant amb el meu humil llibre de contes. Al final se n’ha arribat a fer una segona edició i tot; vaig trobar un grapat de lectors. El món és així. La vida és així. Vaig llegir Soldados de Salamina i vaig pensar que era prou bo i que segurament es mereixia l’èxit que estava tenint. Hi ha gent -pel que es veu- poc preparada per pair l’èxit (ni que fos virtual) de les idees dels altres. Fa ràbia haver de sentir això que diuen d’ “una mena de totalitarisme soft”, referint-se a la situació actual de Catalunya, i allò de la “manipulació informativa”, de l’ “adoctrinament”. I allò dels “silencis tan preocupants” que també he llegit. I més, en un país (o zona) on el 70 per cent de la televisió que hi arriba ve de Madrid. On els diraris de més tiratge en paper sempre han jugat a la contra (del dit PROCÉS).  El país on la tolerància sempre s’espera del mateix cantó. I callo perquè encara en diria alguna de grossa. I no vull.  Ara, demano respecte per a tothom, també per a la gent que l’onze de setembre vam sortir al carrer.  Encara que fóssim molts. 

Ahir al matí roinejava al poble de mar. Feia un dia tardorenc prematur i hi havia una grisor de cel que es reflectia en la grisor de quitrà dels bassals. Amb tot, es notava que havia de passar alguna cosa; un marcià hauria notat que s’estava a l’espera d’algun esdeveniment…

Hi havia gent que no havia dormit bé, que feia ulleres. Gent que s’havia passat la nit donant voltes al llit, sentint la pluja i els trons, imaginant els titulars esgarrifosos de l’endemà: VIA DE AGUA. O bé, LA PLUJA DESLLUEIX LA VIA. O, encara, EL MAL TEMPS DESINFLA…., NO LO CONSIGUEN, etc. També es veia de tant en tant unes curioses dones ja tirant a grans, per no dir àvies, abrigades -per la fresca del dia tardorenc prematur- amb allò que se’n diuen “rebequetes”, de color crema pujat, de color canari deslluït, en fi, alguna cosa propera al groc, que es notava que havien tret del calaix de baix de la calaixera. Cap a les quatre es va veure que aquesta gent que feia ulleres, al costat d’altra gent que no en feia, de gent amb accent de Lleida que anava en colles molt alegres, amb nevereta portàtil, amb impermeable groc, i al costat de les velles de rebeca groga, moneder negre i sabata plana, al final es va poder veure que tothom agafava Riera avall, amb determinació. I s’hi afegia gent amb banderes. Famílies de tres i quatre generacions. Algun gos (fixa’t, Pere, amb estelada al coll! ). Grups de jovent. La Riera plena com un ou; groga. Cony passa, aquí?, deien uns nòrdics en la seva llengua nòrdica mentre anaven fotografiant la rierada. Un megàfon va cridar, davant aquella gentada inquieta: Falta gent cap al sud. I tot de gent va anar tirant carretera avall fins a topar amb una gernació que anava pujant del sud. Hi havia també uns homes grans amb cadira plegable, transistor i posat absent. Va sortir el sol. Algú va enviar un whatsapp que a Vilassar el tren havia xiulat per saludar. Algú en va enviar un altre dient que, ja ho veureu, ara us passarà un avió d’Intereconomia. No m’ho crec! Ja ho veuràs. Molta gent. Però, què esperen? Un festival aeri? De fet, van passar algunes avionetes que van fer acrobàcies que tothom va aplaudir. Ara ens donem les mans! Una dona amb accent sudamericà diu a la filla: Decían que faltaría gente, por la lluvia. Mamá, esto la decían en telecinco. No, no, en la catalana. Ja està. I ara què. Esperar, esperar que siguin les sis. A les sis una gernació tornava cap a la part final de la Riera. Les àvies amb rebeca groga comentaven la jugada. Al final no ha plogut. Al final s’ha pogut fer. Quina gentada! Semblava Festa Major.

El “procés català” és molt més important del que sembla, fins i tot per a la gent a qui incomoda aquest debat o no els engresca prou. El repte català destapa les ànsies de llibertat d’una nació vella i cansada (cansada de ser menystinguda), però significa alguna cosa més: ensenya que potser, caram, la democràcia tenia uns límits…

Ah, coi! Ara resulta que depèn de què no es pot votar i si es votés i sortís una cosa que “no agrada o no interessa a Washington” no es faria (em va semblar entendre que escrivia un columnista català). O que si no té el suport de les èlits econòmiques, de les famílies “que compten”, dels mitjans que remenen les cireres, de les cúpules, els campanars, els palauets, doncs seria que no. Per això és tan interessant el repte català. Potser no ens portarà enlloc, però desfarà un miratge. I no només a Catalunya i Espanya, també a Europa i el món. Si hi ha coses que no es poden votar (encara que uns partits hagin guanyat unes eleccions claríssimament dient que volien portar la gent a votar) i si hi ha decisions que un cop votades no es poden portar a terme sense el permís de no sé qui, llavors ja sabrem on som. I s’haurà acabat el bròquil. Per això, per això trobo tan interessant aquest procés, perquè ens ensenya i ens ensenyarà si la democràcia existeix i si la tenim, si està al nostre abast, si té guardians, si té costures. Si el que compta és el cinisme, el cretinisme, la mala fe, l’engany, la força bruta, el domini dels poderosos, si tot plegat és el govern d’uns quants o si cada vot de debò compta. Per això em dol que partits dits progressistes siguin els primers a cosir ben fortes les costures, a aixecar ben altes les parets, per aturar un moviment pacífic, radical, popular, que Europa -i no diguem Espanya- es mira amb sorpresa. I a molts llocs també amb enveja.