Durant una Patum de Berga qualsevol -però posem la de fa quinze anys- vaig conèixer, si se’n pot dir conèixer de beure mau-mau plegats i xerrar pels descosits, una colla de joves fills de la immigració asturiana al Berguedà. Un d’ells va dir una o dues frases en bable i sé que vaig pensar que allò ja devia estar quasi mort (vull dir allò del bable o de la llengua asturiana o com en volguessin dir). Amb tot, una frase em va quedar gravada: “Puxe Asturies, borratxus e carbonerus!” (ja em perdonareu la transcripció, que és inventada meva). Avui, posem que quinze anys després, la primera part de la frase ha aterrat definitivament dins meu. Avui sento que camino amb uns digníssims esclops nous!
Vull dir que tinc la sensació d’haver descobert un país nou on em trobo molt a gust. Tot això és culpa d’haver llegit la “Història universal de Paniceiros”, de Xuan Bello, traduïda no fa gaire al català per Jordi Raventós. I quan dic un país nou, vull dir un país que no és el dels miners -o no només-, el de la sidra, el de la Regenta, el dels prats verds i els “prestigiosos” premis. No només! Xuan Bello ens redescobreix Astúries i ens el presenta com el vell país entre muntanyes i mar, ple de fantasmes, pescadors, monestirs, poesia, neu, bojos, savis, àvies que anaven a totes les Festes Majors, erúdits d’Oviedo (una nova, boirosa i enigmàtica ciutat anomenada Uviéu) i tot el país caminant dins uns digníssims esclops (que a diferència de les sabates, al ser de fusta deixen passar les energies que emanen de la terra). Un país que podria ser Bretanya, Irlanda, Cuba, Catalunya, Argentina, Galícia, que a tots aquests llocs va de visita el llibre magnífic de Xuan Bello. Va i torna a Astúries, a la llengua asturiana. Quin gust poder escriure en una llengua quasi verge! Això li responc a qui pugui trobar estrany que un jove -un homenet nascut el 1965-, aquest Xuan Bello, s’hagi posat a fer la seva obra literària en una llengua que deuen parlar unes 600.000 persones a tot estirar (entre Astúries, Lleó, una pétita part de Galícia i Extremadura i a la ciutat de Miaranda de Douro, a Portugal), però que al Principat representa més del vuitanta per cent de la població. I penses, quantes coses es poden dir amb una llengua petita, pagesa, sense gaire tradició literària (tot i que actualment viu una gran revifalla, amb important presència a internet i amb un estol d’escriptors i escriptores com mai havia tingut). Ara, hi ha una cosa que m’ha emocionat: es veu que el primer text literari conegut en asturià és un document de 1639 escrit per mossèn Antón de Marirreguera, on el bon home argumenta en favor del retorn a Santolaya (Astúries) de les cendres de Santa Eulàlia, que eren a Mèrida (Extremadura). L’obra és coneguda com “Pleitu ente Uviéu y Mérida poles cenices de Santolaya”. Aquesta Santolaya és també la patrona del meu petit poble del Lluçanès, des d’on també podríem reclamar les cendres (o uns quants grams, posem tres unces). Aquest tràfic de cendres i relíquies hauria fet les delícies dels meus admirats Cunqueiro i Perucho i potser d’aquell enyorat Atxaga, el que va escriure Obabacoak. De tots ells, Xuan Bello podria ser digníssim successor. Però no calen successors. Cadascú és com és i escriu com vol o com pot. Jo avui em sento asturià. Demà ja veurem.
