Bolívia, una esperança

En un dia com avui, en què els bolivians han estat cridats a  votar en un referèndum una constitució en què s’inclou per primera vegada un capítol exclusivament dedicat als drets de les nacions i pobles indígenes (recordem que a Bolívia el terme “indi” era considerat pràcticament com un insult, però que, com a contrapartida,  segurament és l’estat americà on les comunitats diguem-ne precolombines s’han mobilitzat més fortament perquè els seus drets siguin reconeguts), ens ha semblat interessant fer una reflexió sobre què vol dir, o  com a mínim què s’entén actualment, com a poble indígena.

Imatge: mapa de Bolívia, on podem veure les zones de parla aimara (zona vermella, esquerra superior), quítxua (zona verda, esquerra inferior) i guaraní (zona dreta inferior) -les tres llengües autòctones més parlades-, i l’espanyol (zona granat).


A l’hora de parlar de pobles indígenes la primera constatació que s’ha de fer és que hi ha un laberint de definicions del terme indígena. Seguint la historiadora i periodista britànica Lotte Hughes, que ens ofereix una interessant reflexió sobre la qüestió a
Indigenous Peoples[1], podríem arribar a afirmar que els pobles indígenes són aquells que són aborígens (a Austràlia és, en majúscula, el terme que s’utilitza sempre per referir-se a aquests pobles) d’un territori, és a dir, són els descendents dels habitants anteriors a la colonització. Tenen una identitat cultural, lingüística, política, i social de la resta dels ciutadans de l’Estat al qual pertanyen (uns estats que molt sovint esquarteren, amb els seus límits arbitraris, un mateix poble). Tenen una relació, que no cal idealitzar, molt especial amb la natura, pròpia de societats no industrialitzades i que es basen en una economia de subsistència –qualsevol alteració del seu ecosistema o limitació en les seves zones de pesca o de cacera pot ser letal per a la continuïtat de la comunitat. Cal dir, però, que el terme conviu amb conceptes com el de pobles autòctons, grups ètnics, primers pobles…

 

Es calcula que hi entre 5000 i 7000 societats indígenes (recordem que el 13 de setembre de 2007 s’aprovà la Declaració de les Nacions Unides sobre els drets dels pobles indígenes http://www.un.org/esa/socdev/unpfii/es/drip.html) i que fa referència, segurament, a uns 500 milions de persones arreu del món (fins i tot a Europa, on trobaríem els samis -Noruega, Suècia, Finlàndia i Rússia- i els nènets -Rússia).

  

En definitiva, en un context com l’actual, de mundialització de l’economia i dels recursos, d’extrema mobilitat, de desenvolupament a voltes sense control, és indubtable que el futur per als pobles indígenes passa per un desenvolupament que els permeti “aprofitar-se” d’aquest nou context (turisme responsable, comerç just, xarxa internet, ensenyament en la llengua pròpia, valors relacionats amb l’ecologisme i amb la defensa del medi…) sense deixar-se assimilar pels estats. Uns estats que volen esdevenir implacablement estats-nació, com bon hereus que són, en la seva majoria, del colonialisme, amb excepcions com la que tot just s’està iniciant a Bolívia…



[1] Publicat el 2003 al Regne Unit per New Internationalist Publications Ltd, també hi ha una traducció catalana publicada el 2004 per Interpón Oxfam.

Deixa un comentari