Un altre país

El Rafael, de RdY m’ha donat un premi (perquè li agrada el bloc i, sobretot, perquè li  agrada Sciascia), moltes gràcies. Fa dies que volia fer una entradeta sobre el bloc i sobre els altres blocs. Així que en lloc de passar el premi a cinc blocs que m’agraden, ho faré una miqueta més llarg.
A mi, amb el bloc, m’han passat coses,clar, pensar no és el mateix que pensar per a escriure. Escriure i que després d’un clic et lligen, ja em perdonaríeu la coentor, però és molt emocionant.
El bloc per a mi té, a més, un valor especial: jo fa deu anys que, pràcticament, només parle català per telèfon i a preu de telefonada internacional. Vaig conèixer a una persona, un italià que viu a l’Argentina des de fa més de 20 anys, que va marxar més o menys a la mateixa edat que jo, i quasi no s’aclaria parlant italià. Vaig pensar que a mi això no m’havia de passar mai de la vida (as God is my witness), no em vull perdre la llengua. I escriure segurament no ajuda a parlar però ajuda a escriure, que no és poca cosa.
I la part millor de tot plegat, la que no m’esperava, són, com sempre, els altres. Jo abans de tindre el bloc llegia blocs. Ara, a més de llegir, comente molt més sovint, i amb això i la gent que comenta al meu bloc tinc una espècie de colla (que ve de collar) nova, la colla del bloc, veges tu.
I així, sobretot els caps de setmana, pel matí amb el primer cafè, mire que diu la Roser, esperant que no haja posat una flor per dir-nos que han assassinat a un altra dona, i que ens explique històries impagables com la de son pare torrant cafè al terrat. I si hi ha sort, la Victòria haurà brodat un dels seus textos que regalimen llum, oscil·lant suaument. I Carme-Laura, que m’agrada quan es posa seriosa, però sobretot quan explica coses com aquella del sabó moll fet a la cuina, que m’arribava l’oloreta…i que els diumenges ens regala perles. I Pere que fa dies que no ens explica res de la Rosario, i l’hidroavió de la Xesca, que m’encanta (tot i que amb el Viacrucis vaig una mica endarrerida) i que l’altre dia em va dir confit llepat, que no m’ho havien dit mai…Tampoc em perd mai el que explica el senyor Moisès, sempre tan ben escrit i interessant.
I altres vilawebaires: la trappola, un bon parany on caure, l’oasi de l’Abel, i l’apòstata i d’altres que quan els veig a la llista dels 40 principals ací a la dreta els llig sempre. I després, me’n vaig a ca Vicent, Vent D Cabylia, que, sovint explica històries valencianes que no em voldria perdre per res del món, i és un excel·lent recomanador de blocs. I Alexandre, que rastreja per a nosaltres vestigis que "tracten de sobreviure a la progressiva homogeneïtzació del nostre món". I visite el bloc d’Enric, que jo voldria que fóra l’alcalde de Castelló… i Carles Bellver i els Salms de Josep, que tot i que són de Castelló, crec que els he conegut ací (ací al monitor del meu ordinador, vull dir). Hi ha molts més, no voldria allargar-me massa, però he d’afegir precís altres blocs que m’agraden molt: Cartes de Mèxic i fum i estalzí, i donar les gràcies al xiruquero, que ens visitem sovint…i el cadafal del Dani i el Tonet de Bel·la Txao.
Doncs això, moltes gràcies a tots, pel que escriviu i perquè em permeteu dialogar en la meua llengua, que jo ho tinc difícil.

El 30 de Novembre de 1786, el Granduca de Toscana va abolir la pena de mort i la tortura "per sempre", perquè pensava que "una legislació ben diversa podia ser més convenient a la major dolçor i docilitat de costums del present segle, especialment del poble toscà". Va decretar, a més, que se celebrara un acte públic a Florència, en el qual es van cremar en una gran foguera totes les forques i els instruments de tortura. 

Florència és esplèndida, ho sap tothom. No ho és només per la bellesa, diguem-ne física, de la ciutat. Ho és també perquè els toscans van ser els primers en fer lleis com la que he citat abans, perquè la seua història i la seua tradició artística se senten a cada cantó de la ciutat. Pots sentir Dante que hi camina (m’he comprat una Commedia amb els gravats de Doré) i també pots sentir tots els artistes que al llarg dels segles hi han treballat per la bellesa.

Malgrat les colles de turistes, Florència es deixa  apreciar, és possible superar la sensació d’estar caminant per una postaleta i percebre que es camina per una ciutat que ha ensenyat tantes coses al món, que és bella perquè vol ser-ho i sempre ho ha segut perquè així ho ha volgut.

Hui, en eixir de la faena, agafem un tren i anem a passar el cap de setmana a Florència. He anat altres vegades, però sempre amb pressa i, a més, no he entrat mai a la Galleria degli Uffizi.

Demà a aquesta hora estaré davant del quadre de la foto, o d’alguna de les altres meravelles que hi ha als Uffizi.

Estic molt emocionada, em dedicaré tot el cap de setmana a regalar-me els ulls i l’ànima amb la bellesa de la ciutat i el que conté.

PS: Del que vaig dir ahir, res. Les notícies sobre aliances i coalicions van anar canviant al llarg del dia, quan s’aclarisquen ja vos ho explicaré (o no).

Sembla que la jugada de Veltroni d’anar sol a les eleccions no era un suïcidi polític, s’estan començant a veure resultats i podria ser una jugada genial.

La gent (a aquest país el número d’indecisos és altíssim) està farta de coalicions enormes i insostenibles. Ahir, primer dia de campanya electoral real, el missatge del PD era, "nosaltres som allò nou, la dreta es presenta amb la mateixa coalició i les mateixes cares des de fa 14 anys". I el missatge de Veltroni és: jo sóc valent i me la jugue, el meu contrincant és valent?
Veltroni llança l’esquer i… aquest matí, titular de Repubblica: El desafiament de Berlusconi: vull córrer tot sol. També als altres diaris. Ha picat!
I ací, senyores i senyors, canvia tot. Si al final Il Cavaliere va sol, no hi ha res decidit, la partida està oberta.
En els propers dies veurem com acaba tot plegat i com es presenta la dreta, però si es presenten com sempre, perdran vots, els sondeigs ja diuen que entre els votants de dreta hi ha ganes de canvis.
Per cert, del partit fundat per Berlusconi fa uns mesos ja no se’n recorda ningú, ni ell mateix.

Eleccions, a abril (mira que m’agrada abril). A mi, tot plegat, em deu haver pillat distreta amb altre, perquè no ho acabe d’entendre:
Tothom estava d’acord en que calia canviar la llei electoral. La dreta portava mesos recollint firmes per fer convocar un referèndum per abrogar-la i ja tenien les firmes que calien, el centre-esquerra, que governava, no en volia sentir parlar, de referèndum, deien que calia canviar-la al parlament.  Des del començament de la crisi la dreta ha dit que eleccions ja (i han arxivat les firmes recollides). Al centre-esquerra, en canvi, D’Alema ha tingut una idea que els diaris de centre-esquerra han dit que era genial: demanar que es convocara un referèndum per abrogar la llei electoral (!).
De totes maneres no ha servit de res, en un parell de mesos eleccions. Veltroni i el PD diuen que ells aniran sols, sense fer coalició amb ningú. En canvi, la coalició de dreta, que estava a trossos i portaven mesos insultant-se entre ells, s’ha recompactat i ara són molt amics un altra volta.
En plena crisi de govern, Berlusconi va ser absolt d’un delicte de falsificació  de comptabilitat perquè ja no és delicte gràcies a una llei feta pel seu govern: deu ser la primera volta en la història del dret que és l’imputat qui decideix, en lloc del jutge.
Una bona notícia: el president de Sicília ha dimitit. Després de ser condemnat a cinc anys de presó i a inhabilitació perpètua per ocupar càrrecs públics va dir que no dimitiria, però la pressió dels seus aliats de govern i, aquesta és la bona notícia: la pressió popular, l’han fet canviar d’idea (potser, finalment, alguna cosa està canviant a Sicília). Així que també a l’illa hi haurà eleccions.
I una de dolenta: òbviament, a Nàpols continuen amb les muntanyes de fem pels carrers.
Serà molt difícil suportar un altra campanya electoral, encara no ens havíem recuperat de l’última…

Hui és el darrer dels anomenats giorni della merla. Són el 29, 30 i 31 de gener i, tradicionalment, són els més freds de l’hivern o, si més no, els darrers dies fredíssims de l’hivern.
Com passa sempre, hi ha moltes variants de la llegenda que dóna origen al nom, però la història de fons és sempre la mateixa: abans les merles eren blanques, un any molt fred una merla amb els seus fillets, desesperats perquè no trobaven recer i feia molt de fred es van refugiar a una ximenera i s’hi van quedar tres dies, fins que el gran fred va amainar. Finalment, l’1 de febrer quan van poder eixir el seu plomatge s’havia tornat negre pel fum de la ximenera. Des d’aleshores les merles tenen les plomes grises o negres. La llegenda és llombarda i és molt vella, hi ha una referència a la Divina Comèdia, al XIII cant del Purgatori.
A molts pobles del Cremonese en aquests dies es "fa cantar la merla", es a dir, es canten les cançons populars del "repertori de la merla": cants propiciatoris per fer rebrotar les moreres, fonamentals per als cucs de seda i per les sederies.
Són, en definitiva, un adéu a l’hivern.  

La storia d’Itàlia ha una metà oscura
Carlo Lucarelli

Dels aniversaris que toca commemorar enguany, ací a Itàlia, ja vaig parlar del naixement de la Constitució republicana, però hi ha un altre que, segurament, tornarà a provocar rius de tinta i de confusió: el 16 de març de 1978 va ser segrestat a Roma i assassinat després de 55 dies, Aldo Moro, President de la DC.
El caso Moro és un dels anomenats Misteris d’Itàlia: fets de la història republicana italiana, mai resolts i plens d’ombres, intrigues  i secrets que comencen amb la matança de manifestants a Portella de la Ginestra, Sicília, l’1 de maig del 47 i no han acabat encara. La llista inclou tots els atemptats del terrorisme feixista, com el de l’estació de Bolonya, mai aclarits, i altres fets que han condicionat la història recent italiana. 
Sobre el cas Moro s’han escrit centenars de llibres, s’han fet desenes de pel·lícules i s’han celebrat sis processos, un dels quals encara està obert. Periòdicament apareixen nous documents o alguna de les persones implicades fa noves declaracions que, normalment, l’única cosa que fan és afegir ombres a l’assumpte. No tinc cap intenció d’entrar ací en el mèrit dels fets ni d’escriure la llarga llista de preguntes òbvies que encara no han trobat resposta. El que vull és parlar d’un llibre: L’affaire Moro de Leonardo Sciascia.
(…)

Sciascia va escriure L’affaire Moro en calent, pocs mesos després dels fets. El llibre va eixir primer a França i quan va eixir a Itàlia va provocar, com Sciascia havia previst, moltes incomprensions i polèmiques. El llibre comença amb una cita d’Elias Canetti: La frase més monstruosa de totes: algú ha mort "al moment just".
Dedicat a Pasolini, amb una dedicatòria de vàries pàgines que és la introducció del llibre (per Pasolini, amb Pasolini), el llibre comença amb la impressió de Sciascia de que a l’affaire tot estava ja escrit, que els fets vivien "en una esfera d’intocable perfecció literària".
El que Sciascia fa a continuació és una anàlisi textual i literària de les cartes de Moro des de la "presó del poble", de les 30 cartes que es coneixien en aquell moment. Curiosament, mentre Moro estava segrestat les seues cartes van ser titllades per la premsa, per la DC i pels investigadors, de documents no creïbles perquè escrits per una persona que estava "fora de si", completament alienada. De fet, mai es van analitzar durant les investigacions policials mentre va durar el segrest (!). Va ser Sciascia el primer que, en lloc d’estigmatitzar-ne el contingut, va fer atenció a les cartes, buscant-ne el sentit més profund, va intentar analitzar el cas, mitjançant les cartes, amb una perspectiva científica, neta de prejudicis ideològics o polítics. D’aquesta manera el llibre de Sciascia il·lumina el que Robert Katz va anomenar la confusió universal, que ha envoltat, des d’aleshores, l’afer.
Examinant el cas des del punt de vista de la comunicació, amb una anàlisi quasi filològica, construeix les seues reflexions sobre Moro a partir de la lectura dels documents, copsant-ne les ambigüitats, amb una especial sensibilitat per la comprensió de les paraules. Va ser el primer que va trobar en les cartes els indicis que Moro, molt més lúcid del que tots pensaven, intentava fer arribar al partit, al govern i als investigadors. Buscant en les paraules de Moro el que Sciascia anomena el "codi del no-sentit", buscant en els passatges "conceptualment estranys" en els que un intel·lectual com Moro difícilment hauria caigut, les pistes i els indicis que Moro intentava comunicar sobre on es trobava i que, malauradament, van ser ignorats per tothom. Sciascia, a més, no es presta a la "santificació" de Moro duta a terme, una volta mort, per qui el va deixar morir.
Llegir L’affaire Moro significa, també, abandonar-se al plaer de seguir el raonament d’una intel·ligència agudíssima que ordena, estructura i analitza el material d’estudi, amb una lucidesa i saviesa extraordinàries i que s’obstina en comprendre’l utilitzant pura i simplement la raó.
El resultat és un dels més violents i poderosos actes d’acusació que han estat dirigits a l’Estat i a la seua classe dirigent i que, personalment, rellig periòdicament, ja que, a més, és l’únic dels llibres escrits sobre el cas que suporta el pas del temps sense perdre ni una gota de sentit.
No sé si està traduït, però és una lectura molt recomanable.

Quan era xicoteta, molt xicoteta, els diumenges, en tornar de missa ma mare es quedava a casa per començar a preparar l’arròs i mon pare i jo anàvem al parc. Abans d’anar comprava La Vanguardia i sempre em comprava alguna llaminadura a la paradeta de Rosita, a voltes en lloc de Rosita hi havia el fill, que no he sabut mai com es deia perquè tothom li deia Rosito. 
Al parc, mentre mon pare escoltava el concert de la banda de música, jo jugava per terra i tornava sempre bruta a casa i ma mare es queixava (tan mona que anaves!). Mon pare escoltava la música encisat, movent un peu,  i no se n’adonava si jo m’embrutava o no. Ell era músic, clarinetista, i havia tocat a la banda del poble i a la de Sagunt, expliquen que era molt bo i que feia el solo de clarinet de Pepita Greus com ningú.
De més grandeta el parc, que està molt prop de casa, va seguir fent part de la meua vida. A cada edat ha hagut un motiu per anar-hi, a jugar, a amagar-me per fer coses que cal fer d’amagat i, més avant, a portar els nebots a donar arròs als coloms. Sempre he pensat que és una sort que Castelló tinga un parc tan bonic i tan gran, que una cosa bonica haja quedat de la ciutat que era.
Doncs no, l’Ajuntament ha decidit fer passar el nou transport públic que ha d’unir el centre amb la Universitat justet pel mig del parc, construint una "via" de cement de set metres d’ample que travessaria el parc i el partiria en dos. Hauria de passar justet darrere del templet de la foto, el dels concerts de la meua infància.
La ciutat (el que en queda) s’està movent per evitar la destrucció del parc, s’està movent l’Enric Nomdedeu, únic regidor del BLOC a l’Ajuntament, i s’està movent la gent de Salvem el Ribalta. Hui he llegit açò al blog de Carles Bellver.  
(…)

El parc Ribalta de Castelló no és només emblemàtic de la ciutat, segons els entesos, el parc és el més paradigmàtic del País Valencià. Cite textualment de la intervenció de Francisco Grande, Arquitecte i Professor de la UPV, a la taula rodona oganitzada a novembre per la gent de Salvem el Ribalta: "Per la seua condició de parc públic de nova creació, la seua execució molt prompte, a mitjans del XIX, d’inspiració higienista i social, la seua clara tipologia romàntica, i la seua reconeguda autenticitat, com el que millor conserva l’estructura primera de la seua configuració, així com el millor documentat. Tots els autors coincideixen en considerar-lo únic en seu gènere, també per la seua mesura, el degà dels parcs públics de nova implantació del País Valencià, i un dels pocs de l’Estat Espanyol, d’aquella època, amb major autenticitat".  
Espere que per una volta guanye el sentit comú i es complisca la llei. El parc ve ser declarat Bé d’Interès Cultural als 80s, i, com diu Grande "Ens l’alaben per històric, per la puresa del seu estil, per la seua botànica, per allò sensorial i per la seua coherència estètica".
Salvem-lo.

Hui fa sol, després de setmanes de plugim i pluja i boira, un parell de dies de tramontana que ho neteja tot i finalment: el sol.
En dies com hui des de casa es veu el Terminillo, que està a cent kilòmetres de Roma, a l’Appennino abruzzese, bell, gran i blanc.
L’altre dia vaig saber (no ho he vist encara) que han florit els armelers.

A voltes, per veure primavera, només cal mirar en la direcció justa (i no llegir els diaris).

Amb govern tècnic per fer la nova llei electoral o eleccions ja amb la vella, el resultat serà cinc anys més de Berlusconi (& Cia.).

Innocent de mi, a l’entrada amb la que vaig encetar el bloc vaig dir que intentaria no parlar d’ell, era un auguri, no una promesa.

Un altra volta no, per favor. 

No.

Tot i que els números semblen claríssims i Prodi hauria de perdre la votació d’aquesta vesprada al Senat, ha decidit presentar-se i no dimitir abans. No s’acaba d’entendre, potser ens tenen reservada una sorpresa?
Franca Rame (la companya de Dario Fo, Senadora per L’Italia dei Valori) va fer unes declaracions ahir que em van posar els pèls de punta.
Deia la Rame: Cal recordar que per més de cent senadors aquesta és la primera legislatura, si la Cambra es dissol abans de meitat legislatura (dos anys, sis mesos i un dia, és a dir el proper 29 d’Octubre), no tindran dret a la pensió vitalícia de 3000 € al mes, reservada als senadors de la República. 
Si jo fóra Prodi hauria provat a buscar tres senadors de l’oposició amb la fidelitat política fluixa. I si passa, ningú em traurà del cap la cosa que ens ha explicat la Rame.
Com diuen a Morella: amb perretes, cançonetes.

"Una nova xarxa de comunicació global està canviant ràpidament la natura de la societat i de l’economia, esdevenint-ne el sistema nerviós". Els escriptors hi troben inspiració, Ella Cheever Thayer a la seua novel·la Wired Love explica una història d’amor a distància que ha suscitat una forta polèmica a la premsa als Estats Units, els diaris posen en guàrdia els lectors sobre els perills dels "amors virtuals".
El llibre de la Thayer explica la història d’un gran amor que ha nascut i s’ha desenvolupat a través… del telègraf, i va ser publicat el 1880.
Al seu llibre The Victorian Internet, el periodista anglès Tom Standage descriu el desenvolupament del telègraf amb tot d’anècdotes, històries i detalls. Diu que els canvis socials i econòmics que va suposar van ser tant profunds, o més,  que els que estem vivint avui amb internet.  Explica una sèrie de fenòmens que es van desenvolupar amb el telègraf: governs intentant controlar la xarxa, pors sobre la seguretat dels pagaments, preocupació per les possibles violacions de l’esfera privada (amb un tomb enorme en el camp de la criptografia). Parla de les lluites per la definició dels estàndards tecnològics i lingüístics i del naixement d’una nova classe de treballadors molt qualificats tècnicament i molt ben pagats.
Des del principi dels temps fins a la segona meitat del XIX, la màxima velocitat que podia assolir la informació era la d´un cavall. Al 1844, quan Morse va començar a construir la xarxa, enviar un missatge de Londres a Bombay i obtindre resposta costava al voltant de deu setmanes (depenent, a més, de factors incontrolables i imprevisibles). Trenta anys després "hi havia més de 650000 milles de fils, 30000 milles de cables submarins, i els missatges podien ser telegrafiats de Londres a Bombay i tornada en quatre minuts". Per primera vegada la velocitat de la informació es va dissociar de la velocitat de les persones.
Hi havia qui esperava que el telègraf fóra un "camí instantani del pensament" (1858) per "reunir tots els habitants de la terra en un gran veïnat intel·lectual" (1846). 

Aquesta història l’explica  Bruno Giussani en un dels articles de l’interessantíssim  Storia di @. L’origine della "chiocciola" e altre poco note vicende dell’Internet, que es pot descarregar (en italià) ací.  Wired Love es pot descarregar ací.