Un altre país

Dos dies després Berlusconi és enviat a judici per corrupció, òbviament això no és res per al Cavaliere que porta anys essent jutjat i condemnat per delictes variats. Quan els periodistes li pregunten què en pensa, contesta que espera que hi haja eleccions prompte per guanyar  i reformar en profunditat la justícia contra “l’exèrcit roig de la magistratura”.
El mateix dia, divendres, es fa pública la sentència del judici al President de Sicília: condemnat a cinc anys de presó i d’inhabilitació per exercir càrrecs públics per complicitat amb un delicte i per desvelar secrets oficials (va avisar a un boss mafiós que l’estaven controlant). Com que a la sentència es diu que ha ajudat a un mafiós (no a la màfia) en eixir del jutjat, els periodistes en lloc de demanar-li si li queia la cara de vergonya li preguntaven si se sentia alleujat. Ell diu està contentíssim, que pensa recórrer la sentència i que no pensa dimitir. Cal dir, però, que el procés estava en marxa durant les últimes eleccions regionals i les va guanyar igualment. L’adversari a les eleccions era la senyora Borsellino, germana del jutge assassinat per la màfia al 92. Va guanyar ell. No sé si a cap elecció a Sicília havia estat més clar què es votava.
Tots, excepte la senyora “segrestada” van anar, juntets i amb mig govern a l’angelus de diumenge per expressar la seua solidaritat al Papa a qui estudiants i professors "intolerants i contraris a la llibertat d’expressió" no van voler a l’inauguració de l’any acadèmic.
Mentre passa tot això i no es parla d’altra cosa, Nàpols continua ofegant-se sota muntanyes de fem que, en molts casos, porten un mes al carrer.

Jo, com que sóc de Castelló, em pensava que era normal que a les ciutats es tiraren cases (boniques) per construir-ne de noves (lletges).

Tot i que estic acostumada, sempre m’han entristit les cases ensorrades, abatudes, amb les parets a l’aire, amb els trossos de paper pintat penjant amb el senyal dels quadres que hi havia, les parets amb taulellets encara enganxats i alguna aixeta absurda, enmig del no-res. Mostrant el que era privat, amb una obscenitat de temps de guerra, d’explosió. 

A Castelló eren, i són, normals els carrers mellats, amb els forats on hi havia una casa, han fet sempre part del paisatge urbà. L’han destrossada a mossos, sin-prisas-pero-sin-pausas. I als forats amb les velles parets nues sorgeix, inevitablement, un edifici horrible.

Envege les ciutats italianes, i no parle només de les ciutats d’art, qualsevol ciutat xicoteta o poble gran, té un centre històric reconeixible i conservat, no només els palaus, també cases humils. En realitat el que els envege és el gust, l’amor per la bellesa del lloc on es viu. A Roma, a Monteverde, un barri relativament modern, hi ha un pi enorme enmig d’un carrer no molt ample, amb una pareteta baixa al voltant, i els cotxes han de donar una volteta per passar. Tot això perquè a ningú li va passar pel cap tallar l’arbre per fer el carrer. Quan dic gust em referisc a coses com aquesta.
 
No crec que hi haja moltes ciutats tan desgraciades com Castelló, tan maltractades, al centre i als ravals, i durant tant de temps. No cal buscar fotos dels anys 20s o 30s. Tinc fotos de quan jo era xicoteta, dels anys 70s, fetes al carrer, i sembla que hagen passat segles, no queda quasi res del que es veu al fons de les fotos.
 
Encara no han acabat, només s’aturaran quan no quede ni una casa bonica a Castelló. Sovint, quan vaig, recorde el pi de Monteverde i em fa molta ràbia.

PS: malauradament, el que dic de les ciutats italianes no val per al Sud, mentre estava penjant la foto de Castelló, F. que passava m’ha preguntat si era Palerm.

Dilluns va morir a Berkeley Milton Wolff , darrer comandant de la Brigada Lincoln.
El New York Times li dedica un obituitari.
Jo, modestament, li dedique un record emocionat i un gràcies gran com l’oceà que va travessar, quan tenia 21 anys, per lluitar amb les Brigades Internacionals.

Tornem-hi: 67 professors de la Universitat La Sapienza comuniquen al Rector que no els sembla convenient que el Papa inaugure l’any acadèmic i els estudiant organitzen una manifestació de rebuig. El Papa decideix no anar i comença el circ. Les paraules que transcric a continuació van ser pronunciades ahir pel director de Radio Maria (Una veu cristiana a ta casa), ràdio privada que rep subvencions de l’Estat Italià i del Vaticà. Es tracta de la ràdio privada italiana amb major número de repetidors (arriba fins i tot on no ho fa la RAI). El director, Padre Livio Fanzaga, cura els comentaris de premsa i la catequesi als matins, i, a més, la catequesi per a joves. I ahir va dir el següent:

"No excloc, com diuen alguns diaris, que hi haja grups satànics entre aquests estudiants (…), existeixen aquests grupuscles al límit del satanisme. Estimats amics, no ens fem il·lusions, Satanàs està per tot arreu, també a la Universitat, no me meravella que hi haja professors amb banyes, trident i cua, per això no ens fem moltes il·lusions, estimats amics, perquè sota sota hi ha l’odi contra Déu, Crist i l’Església. Darrere aquests personatges hi ha sempre el maligne, no em puc equivocar sobre aquestes coses, perquè si no, no s’explica. Si tu vas allà i a aquella gent li tires aigua beneïda ix foc, trauen fum, aquella gent, com passa als exorcismes més tremends".

Ací l’audio original

El Rector de la Universitat La Sapienza de Roma va decidir convidar al Papa a la inauguració de l’any acadèmic que es farà dijous. 67 professors van enviar una carta pública al Rector on expressen el seu desconcert recordant les paraules de Ratzinger, encara Cardenal, a , el 1990, quan va dir: "A l’època de Galileo l’Església va romandre molt més fidel a la raó del mateix Galileo. El procés contra Galileo va ser raonable i just". Continuen els signataris de la carta: "Són paraules que, com a científics fidels a la raó i com a docents que dediquem la vida al progrés i a la difusió del coneixement, ens ofenen i ens humilien. En nom de la laïcitat de la ciència i de la cultura i en el respecte a aquest Ateneu obert a docents i estudiants de tots els credos i totes les ideologies, esperem que aquesta incongruència puga ser anul·lada".
La setmana passada van començar les mobilitzacions dels estudiants, que han organitzat una manifestació de rebuig. Ahir a les cinc de la vesprada el Vaticà va comunicar que el Papa havia decidit no anar, segons alguns entesos per motius d’imatge. I en qüestió de minuts, màgia italiana, la notícia ja no era que el Papa ha decidit no anar, s’ha convertit en que li han impedit anar. Les primeres paraules del telegiornale de RAI1 d’anit van ser "ha vençut la intolerància", les paraules de quasi tota l’esquerra prietas las filas (les de la dreta ho deixem córrer) acusaven els professors i els estudiants (que han expressat la seua voluntat de manifestar el seu dissens) d’intolerants contraris a la llibertat d’expressió que censuren a Ratzinguer que, voilà, s’ha convertit en un màrtir de la raó a qui injustament se li impedeix parlar.
Se n’ha ocupat el Parlament (amb discursos bíblics inclosos) i el President de la República li ha enviat una carta de solidaritat al Papa!
Si algú té estómac pot donar una volteta pel Corriere o per Repubblica

Que els italians saben fer bon cafè ho sap tothom, però a Nàpols és un altra cosa.
Hi ha qui diu que el cafè de Nàpols no és bo perquè és massa torrat, que el cremen, supose que va a gustos. A casa, molta gent encara el fa amb una vella napoletana com la de la foto, costa més, però és molt bo.
A molts bars de Nàpols (i a alguns de Roma) quan demanes un cafè has de dir si el vols amb sucre o sense, ja que sovint posen el sucre al fons de la tassa abans de posar el cafè per tal de no refredar-lo afegint-lo després. Arreu a Nàpols i a molts llocs a Roma et serveixen el cafè sempre amb un got d’aigua, que cal beure abans per sentir-ne millor el sabor.
Hi ha un vell costum a Nàpols, extraordinari, que  em diuen que es conserva encara a alguns barris: quan vas al bar, si et va be, deixes un cafè pagat. Així, algú amb menys fortuna es pot prendre un cafè encara que no el puga pagar. N’hi ha prou en entrar al bar i preguntar si hi ha algun cafè pagat.
D’aquesta manera, quan et va be en pagues dos i en prens un i quan et va malament en prens un igualment.
Una ciutat que ha inventat un gest tan bell hauria de ser capaç d’alliberar-se dels problemes que la turmenten.  

Les darreres grans manifestacions obreres a Torí han segut enterraments.
L’acereria Thyssenkrupp, la darrera que quedava a Torí, tenia previst tancar definitivament el 30 de Setembre d’enguany. A febrer s’havia d’aturar la primera línia, la 5. Una de les colles que treballava a la línia 5, la que va començar el torn a les 10 de la nit del 5 de desembre, no va tindre temps de perdre la faena. Aquella nit un accident els va matar als set, cremats.
Els qui treballen a l’acer (noi delle acciaierie) saben que fan un treball perillós, perquè les màquines i els materials usats per transformar el metall superen qualsevol dimensió humana, amb els processos de fusió, forja, làmines enormes de metall que avancen, masses en moviment. És un treball fet de fatiga, soroll, intuïció, tècnica, experiència, risc, concentració.
Quan la colla que treballava a la línia 5 va intentar apagar un xicotet incendi, que, com altres vegades s’havia declarat en entrar en contacte el metall roent amb alguna part de la màquina, van descobrir que els extintors eren buits. En aquell moment la primera explosió va desencadenar l’infern. Els inspectors diuen que han comprovat 116 violacions a les normes de seguretat a la línia de l’accident. Estava tancant, estaven desmantellant, però continuava activa.
A l’enterrament dels primers morts (els altres van anar morint a l’hospital) hi van anar trenta mil persones, silencioses. L’alcalde de Torí, com tants torinesos fill d’un obrer del metall, diu: a l’enterrament d’Agnelli la gent hi va anar per dir “jo hi era”, en canvi ací la gent estava dient “vosaltres hi sou”.
(…)

Un cronista va escriure: “El soroll de les persianes de les botigues tornant a obrir anunciava que tot s’havia acabat”. Diuen els obrers que els set van morir perquè feia temps que eren invisibles. Els obrers existeixen, clar que existeixen, però existeixen a la fàbrica, fora no, i la invisibilitat social els fa dèbils, la debilitat i la soledat porten inseguretat.
Un company diu: “Quan era xicotet, veia amb mon pare, al telegiornale, les noticies sobre el conveni del metall, “onze milions de treballadors es manifesten”, ara no sabem ni quants som”. Fausto Bertinotti, comunista i president de la Cambra, va parlar, al primer enterrament de la “irrellevància obrera”.
L’alcalde de Torí, Chiamparino, va proposar enterrar-los junts, fer un lloc al cementiri per a ells: “Si dintre d’un any, de cinc, de deu, algú vol recordar, parlar-ne, partir d’aquelles morts per discutir sobre la seguretat al treball, cal un lloc, i no quedarà ni la fàbrica, no hi haurà res”.
En el passat un accident com aquest hauria provocat una vaga general immediata, tothom s’hauria aturat, els treballadors haurien eixit al carrer.
Divendres passat, en el moment de l’enterrament del darrer mort, totes les locomotores de tots els trens d’Itàlia, van fer set xiulits d’alarma, set llargs i tristos planys per set obrers irrellevants.

A city becomes a world when one loves one of it’s inhabitants

Lawrence Durrell, The Alexandria Quartet

Hui fa deu anys que vaig arribar a Roma amb una beca, dues maletes, una versió bilingüe italià-català de Verrà la morte e avrà i tuoi occhi de Pavese, un diccionariet català-italià (i viceversa) i una guia de Roma per a turistes.
La Ciutat em va rebre amb un dia de sol fred i net (amb l’aire prim, com diu Pla), i ja el primer dia vaig saber que me n’havia enamorat. Quan dic que la Ciutat em va rebre vull dir exactament això, vaig sentir que m’havia estat esperant i m’estava rebent, amb el somriure i amb l’esguard amb què es rep a qui s’espera.
Recorde molt bé aquells primers dies, intentant copsar la llengua, la gent, la bellesa i la vida de la Ciutat. Els vaig passar caminant pels carrers, amb els ulls ben oberts (i la boca també), com si tot allò fóra només per a mi, per al meu delit personal i sabent, a més, que tenia molt de temps, que no em calia veure les coses a corre-cuita, que jo no era una turista (sola) més. 
El segon dia, a l’autobús, una senyora que va veure com mirava les taronges que duia a un cistell (jo pensava que potser venien de Castelló) me’n va regalar una, no vaig entendre res del que em va dir, però el gest el vaig entendre i el recorde sovint quan pense en aquells primers dies a la Ciutat.
El que no sabia aleshores era que a més del somriure i les meravelles, la Ciutat em tenia reservats altres regals i que volia que jo em quedara.
No sabia encara que Roma volia ser, també, la meua Ciutat.

Que vol dir deixalles, escombraries, fem, en napolità. Fa dies que volia escriure alguna cosa sobre el fet que Nàpols s’estiga ofegant sota més de 100 tones de fem, el problema és que després d’haver llegit un fum d’articles i d’haver intentat en va que algú m’ho explicara, no entenc res.
Em consola molt que el sociòleg Enrico Pugliese, napolità i director de l’Irpps (Istituto di ricerche sulla popolazone e le politiche sociali) tampoc ho entenga i comence un article a Il manifesto del diumenge dient "he rebut ens aquests mesos diverses invitacions per intervenir sobre la qüestió de les deixalles a Nàpols i la Campània. Les he declinat sistemàticament pel fet de no aconseguir comprendre què està passant exactament". A continuació el seu article és una sèrie de preguntes aparentment sense resposta. Anem bé.
No sóc capaç d’explicar que passa a Nàpols ni com s’ha arribat a aquesta situació. Part del problema és la camorra, sense dubte, és l’explicació que està tenint més èxit, llàstima que no siga una explicació: la camorra òbviament hi és i hi fa negoci, però, com diu Pugliese, la referència a la camorra acaba sent genèrica i mítica i ajuda ben poc a comprendre.
Un altra part del problema és la solemne incapacitat dels polítics (d’esquerres i de dretes) i de les institucions campanes. La gestió de les deixalles és la més cara d’Itàlia, tenen una quantitat de gent que se n’ocupa 7 vegades superior a regions com el Vèneto que produeixen moltes mes deixalles. Recentment han estat contractades (amb fons europeus) dues mil persones més per per una recollida diferenciada inexistent. Les xifres gastades en assessors i experts són literalment astronòmiques, les deixalles napolitanes sovint són enviades a Alemanya amb costos altíssims i, en aquests moments el fem napolità està sent recollit per l’exèrcit per ser enviat a altres regions italianes, les escoles estan tancades per motius d’ordre públic i sanitaris. A Nadal, mentre tot això passava, el govern estava de vacances, abans d’ahir (pràcticament dues setmanes després de l’inici de l’emergència) Prodi va anunciar mesures radicals per solucionar el problema. Les mesures radicals són nomenar l’enèsim comissari especial. Han nomenat a De Gennaro, superpolicia heroi de l’antimàfia i l’antiterrorisme i cap de la policia durant els fets de Gènova del 2001.
Quan entenga alguna cosa ja ho faré saber.

No em puc traure del cap l’incendi de l’altre dia davant de casa. Els diaris i els telegiornali n’han parlat molt i hi ha dues coses que no acabe d’entendre. La primera és que mentre nosaltres estàvem còmodes a casa, llegint, escoltant bona música…a menys de cent metres havia esclatat l’infern. Quan ens en vam adonar del foc devia fer una bona estona que havia començat, un centenar de persones havien hagut de fugir terroritzades, amb xiquets, per salvar la vida, deixant al foc el poc que posseïen. A menys de cent metres de casa meua…i jo llegia.
L’altra cosa que no puc comprendre és com és possible que a menys de cent metres de casa meua hi visqueren, des de feia mesos, vora 200 persones en condicions literalment inhumanes i jo no me n’adonara de res. És cert que sabíem que a la fàbrica algú hi vivia, veiem dones amb carrets de la compra pleníssims, roba estesa, algun xiquet…però el que hi havia allà dintre era una ciutat (el títol de l’entrada l’he manllevat d’un article d’un diari). Dissabte F. va baixar a fer unes fotos, les de les naus que es van cremar són fotos de runes i destrucció, però hi ha una nau que els bombers van salvar i el que hi ha allà és literalment una ciutat invisible.  Hi ha com casetes, espais perfectament delimitats amb adobs de Nadal i amb testos amb plantes. Vora dues-centes persones havien creat una il·lusió de casa, una il·lusió de ciutat a menys de cent metres de ma casa i jo no me n’havia adonat de res.
El problema és als meus ulls?

El palau Chiaramonti, anomenat lo Steri, de Palerm, va ser construït el 1320 per Manfredi I Chiaromonte. Des del 1601 va ser la seu del Tribunal de la Inquisició espanyola fins a la seua abolició el 1782, en aquest període va ser afegit un nou cos anomenat Carceri della Penitenza per custodiar-ne els presoners, tot i que altres parts del palau ja havien estat convertides en presons, com ara les temudíssimes Filippine, fetes construir per Felip III.
A inicis del segle XX, en una de les reestructuracions del palau, l’historiador Giuseppe Pitré va saber que s’havien trobat a les parets missatges escrits pels presoners de la Inquisició. Els va visitar i catalogar i en va escriure un estudi. Als 60s un periodista va saber que n’havien trobat d’altres i va avisar Leonardo Sciascia , des de sempre molt interessat en la Inquisició, a la qual considerava el símbol de la barbàrie judiciària. Sciascia els va fotografiar. Fa poc, l’editorial Sellerio, va publicar  Urla senza suono. Graffiti e disegni dei prigionieri dell’Inquisizione, amb l’estudi de Pitré i les fotos i comentaris de Sciascia.  
A lo Steri és on estava tancat Diego La Matina, el frare que va matar el seu botxí i que és el protagonista de Morte dell’Inquisitore, la investigació de Sciascia sobre la vida i mort de La Matina, el seu llibre preferit i que, com deia el propi Sciascia "és un llibre inacabat, que no acabaré mai, que sempre estic temptat de re-escriure i que no re-escric, esperant sempre descobrir alguna cosa més". Al llibre l’autor explica la darrera nit del condemnat "una de les escenes més atroces i al·lucinants que la intolerància humana ha representat".
En els darrers anys han eixit a la llum altres escrits a les parets del palau, que ara és la seu del rectorat de la Universitat de Palerm. Al 2005 van trobar escrits de presoneres, com el de la foto: "Cavudu e friddu sentu ca, mi piglia la terzuru, tremunu li vudella, lu cori e l’alma s’assuttiglia" que, en sicilià vol dir: "Sento calor i fred, he agafat les febres tercianes (malària), els budells em tremolen, el cor i l’ànima es fan xicotets". Com m’agradaria saber qui era eixa dona que sabia escriure, de què la van acusar, què en va ser d’ella…
Més recentment, però, han trobat una meravella: escrits i dibuixos firmats i datats, fets per dos presoners: Francesco Mannarino i Paolo Majorana. Amb una recerca a l’Archivo Nacional de Madrid han reconstruit la història dels dos desgraciats; Mannarino era un mariner pobre que, segrestat pels pirates i obligat a convertir-se a l’Islam va ser, per això, condemnat en tornar a casa. Majorana era un renegat acusat d’haver insultat a la Mare de Déu i condemnat, el 1618, a 5 anys de rem, condemna a la que era impossible sobreviure.
Per les presons de la Inquisició espanyola a lo Steri van passar 6397 presoners, dels quals en sabem alguna cosa gràcies a lo zio Totò, drapaire palermità que havia ocupat els locals als anys 40 i que, per anys, ningú va aconseguir fer fora quan, al primer pla urbanístic de la postguerra, volien abatre la part del palau que havia estat presó.
Ací, ací i ací, algunes fotos dels escrits i dibuixos.

Supose que enguany ens tocaran unes quantes commemoracions, si més no, programes especials i suplements de diaris, sobre el 1968. Ací ja han començat, però amb el 1948, que va ser un any molt important per la història política italiana.
A gener de 1948 va entrar en vigor la Constitució de la República Italiana. A juny del 46 es van celebrar el referèndum institucional (per decidir si monarquia o república) i les eleccions a l’Assemblea Constituent. Era la primera volta que votaven les dones.
Les primeres eleccions es van celebrar a abril del 48. A les eleccions a les constituents els vots obtinguts pels socialistes més els comunistes superaven de quatre punts els obtinguts per la democràcia cristiana. Els dos partits d’esquerres van decidir anar junts a les eleccions i van formar el Fronte Democratico Popolare.
La campanya electoral va ser, probablement, la més intensa de la història italiana. Itàlia encara passava fam, el mercat negre regnava arreu i, en aquesta situació, l’anunci del Pla Marshall, fet pels EEUU l’any abans, i els primers ajuts americans, eren una grossa esperança d’eixir de la misèria. El 20 de març, un mes abans de les eleccions, el Secretari d’Estat G. Marshall va anunciar que els ajuts i els préstecs cessarien si guanyava l’esquerra. L’amenaça va arribar fins a l’últim poblet d’Itàlia. La DC i el Vaticà van mobilitzar les 25.647 parròquies d’Itàlia per tal d’atiar des dels púlpits l’anticomunisme i la por.

(…)

Cada homilia, cada missa, es convertiren en un míting. A febrer es creen els Comitati Civici, organitzats per diòcesis i parròquies, més de vint mil comitati es dediquen, en àmbit local a dramatitzar la campanya fins al paroxisme i a contrarestar la propaganda comunista (a més, el dia de les eleccions seran fonamentals per portar centenars de milers de persones malaltes o ancianes a votar). La màquina electoral organitzada per l’església mobilitza en pocs mesos més de tres-cents mil voluntaris per lluitar contra l’abstencionisme.
Alguns arquebisbes comencen a anunciar excomunions i infern etern per qui vota o sosté l’esquerra (l’any següent esdevé oficial l’excomunió, vegeu l’arxiu adjunt), el Cardenal Lercaro, a Bolònia s’inventa els frati volanti, superheròis de la fe que es dediquen a rebentar els mítings de l’esquerra. A tota Itàlia comencen a aparèixer i a plorar marededéus anticomunistes. 
G. Guareschi, el creador de Don Camillo i Peppone, és l’autor de cartells electorals al·lucinants, amb tancs soviètics esclafant xiquets on hi ha escrit "salva els teus fills", un espectre darrere la tanca d’un camp de presoners que diu: 100000 presoners no han tornat de Rússia, mare, vota contra ells (assenyalant l’estel roig) també per mi".
La propaganda del Fronte, menys convençuda i menys convincent jugava amb la certesa de la victòria segura. Van perdre, més del 90% dels votants van anar a votar i la Democràcia Cristiana va obtenir la majoria absoluta.
Pocs mesos després el país es va trasbalsar per l’atemptat a Togliatti, però aquesta és un altra història.

Una de les coses que no els perdonaré mai (a qui? a ells) és no haver estudiat a l’escola els nostres clàssics i que m’hagen fet llegir i estudiar fins a la mort d’avorriment El cantar del Mio Cid i les Coplas a la mort del pare de Jorge Manrique (que en pau descanse), encara me’n sé un parell de memòria (i Bécquer, del salón en el ángulo oscuro…).
Els italians, si més no els que ara són adults, han estudiat i llegit i entès la Divina Comèdia. I tots, tots, saben de memòria fragments de la Comèdia i alguna poesia de Leopardi, quasi sempre L’infinito. Amb les novel·les no els ha anat tan bé, i s’han hagut d’empassar dosi sobrehumanes de I promesi sposi  de Manzoni (poverelli!).
Amb L’infinito he fet la prova i tots la saben de memòria (i els agrada), jo només puc competir amb Manrique i Bécquer, i no hi ha color. Em fa molta ràbia molta, haver d’explicar que jo he estudiat clàssics estrangers, i que els meus no els he estudiat mai a l’escola. Ausiàs March hauria de fer part de la meua formació i del meu patrimoni escolar com Dante o Leopardi del dels meus amics italians. I em fan molta enveja.
M’agrada molt demanar que em reciten L’infinito, un bon amic té una samarreta molt bonica amb estels dibuixats i els dos últims versos, i és una excusa perfecta per fer-me-la recitar…Così tra questa immensità s’annega il pensier mio: e il naufragar m’è dolce in questo mare.
He trobat dues lectures que m’agraden i no sabia quina posar, les he posades totes dues. Una la llig Giorgio Albertazzi, un actor que m’agrada moltíssim. El vaig veure a Ferrara en Memorie di Adriano, és increïble veure a eixe home de 84 anys que és Adrià. Fa L’infinito  molt teatral. L’altra és de Vittorio Gassman, què dir.
A vull llegir hi ha el poema i una traducció de Narcís Comadira i una de Josep Carner.