Notices from nowhere

Divuit dies al Japó. Un occidental que es troba frapat encara, després d’una setmana retornat, pel caramull de visions i experiències viscudes. Llegint el que han dit uns altres -d’occidentals- que hi han passat, sembla que el més prudent serà païr-ho convenientment. Correus que demanen que diga alguna cosa…….Un dels descobriments més forts ha estat la veritable versió dels guerrers Ninja. L’antitesi dels samurais. El concepte d’ombra, de no-espai (el Ma), el buit, la gastronomia, l’asimetria, la bona educació, la civilització, la mentida, el bull i la quietud….el mercat d’abastiments de peix, espècies, etc. de Tòquio on, sens dubte, s’inspiren algunes escenes de Blade Runner….. 

No podem usar la nostra mentalitat per a comprendre allò. Cal buidar-se de la càrrega mental que en portem si volem comprendre una miqueta.

El que més impressiona és el contrast, per a la nostra mentalitat, que hom percep en primera instància. Vull fer una sèrie de tatxos per a, mercés i amb petites porcions, poder envoltar tot aquell món. Malgrat tot, m’hi he sentit “com a casa”. Com sempre. Les mancances i contratemps eren les meues pròpies limitacions.

Allà conviu el que veieu a la fotografia en què he encapçalat l’apunt i l’altra que afig a l’arxiu. També “l’esperit” que relliga tot. El silenci del jardí zen i la manifestació contra la candidatura als Jocs Olímpics del 2016.

El que més em corprèn són els paral·lelismes entre el Japó i el nostre país.

No se m’ha n’anat la pinça !.

M’ho aniré explicant -això em pense- en diversos tatxos. 

<p />

Agraïment a Matilde i resposta a Quim Monzó…..pitgeu el "Vull llegir la resta…

Hi restes, per sempre més, entre nosaltres. Ull viu amb les paraules sobre l’univers de la femeneïtat de Matilde pronunciades per en Rafael Caria que, des de fa més de vint-i-cinc anys, ens dóna notícia de l’Alguer.

PS:

Resposta a Quim Monzó: aquest país és tan gran i de tant de nivell, que ens podem permetre el luxe de perdre totes les setmanes algú de talla universal.

Ahir el Llevant UE es proclamà campió de La Copa President de la República 1937. Setanta anys després. Poca broma. Féu-ne un volt per les imatges d’aquest web. El Llevant guanyà el meu equip, el València CF, partit celebrat a Barcelona. El proper partit serà al "Ciutat de València" entre el Llevant i el Barça.

Espere que aquest text el puga llegir algú amb suficient ascendència dins de l’entitat blaugrana del nord com per a que, en eixir els jugadors de l’equip visitat (Llevant), aquells li facen el corredor de Campió. Tot un gest que ens reivindica, a tots plegats, com a una societat que restà a la part del món civilitzat.   

Si pitgeu al "vull llegir la resta…." trobareu algunes anècdotes granotes interessants que us ben sorprendran

Al Cercat hi ha un munt d’enllaços impressionats de les penyes llevantinistes. Tinc per a mi que el concepte de Llevant és el que avui diríem País Valencià. Era el concepte que hom tenia en general. És un cas semblant al de l’Espanyol de Barcelona, que en els fons es deien espanyols, per a diferenciar-se dels orígens directius del Barça que eren d’industrials suïssos, anglesos, etc (Gamper, Coats, etc.) establerts ací.

A tal tall, de les nostres contradiccions divertides, em ve a la memòria aquell cas que  contava en Ramon Barnils, quan tot parlant amb una dona d’El Palmar de l’Albufera li digué que ells (Barnils i ella) eren espanyols i que no havien de fer res amb "gallegos" perquè eren una altra cosa i a més parlaven en castellà.

La primera vegada que vaig sentir un partit radiat en català fou del Llevant, radiat pel gran Paco Gandia que, supose, ho faria simultàniament que en Quim Puyal. Recorde com Gandia catalanitzava, en temps de Franco encara, els noms dels jugadors, entre tots, "Castzeli" aquell gran jugador xilè que ridiculitzà el dictador A. Pinochet.

Més recentment Jofre MATEU, tot i que ara està al Múrcia  manté lligam fort amb el club blaugana. El Llevant, al remat, és un equip que enamora. Jo, de menut, anava al vell Vallejo, botant pels pujolets fins a accedir-hi d’amagatotis a la grada de numerada, que hi havien al final del carrer d’Alboraia junt a l’església del Carme. Als del València, els granotes, ens diuen xotos, pels colors de l’equipatge (blanc i negre) i nosaltres a d’ells GRANOTES, doncs inicialment jugaven al llit del Túria, i llavors, era ple de granotes. A més dels colors blauGRANA. La massa social originària era dels Poblats Marítims (Grau, Cabanyal, Canyamelar, Pinedo, etc.) tot i que en té molta tirada tant per l’Horta nord i sud.

Espere amb candeletes el gest i féu córrer la brama, si us plau !      

Front a la darrera arquitectura de l’espectacle, subsidiària de la Societat de l’espectacle, comencen a aflorar d’altres veus i ments que qüestionen els darrers anys. Ací hi ha uns paràgrafs extrets de:

Peter Zumthor, from Atmospheres (2006). The book is a transcript of a lecture Zumthor gave at Wendlinghausen Castle in East-Westphalia-Lippe, Germany in 2003.

"Thinking about daylight and artificial light I have to admit that daylight, the light on things, is so moving to me that I feel it almost as a spiritual quality. When the sun comes up in the morning — which I always find so marvelous, absolutely fantastic the way it comes back every morning — and casts its light on things, it doesn’t feel as if it quite belongs in this world. I don’t understand light. It gives me the feeling there’s something beyond me, something beyond all understanding. And I am very glad, very grateful that there is such a thing. And I have that feeling here too; I’ll have it later when we go outside. For an architect that light is a thousand times better than artificial light."

M’hi he permès la llicència de traduir-vos-els; podreu llegir-los si pitgeu al "Vull llegir més…" 

 

"Meditant sobre la llum natural i l’artificial haig d’admetre que la llum natural, la llum sobre les coses, és així, canviant, i per això, la sent gairebé com a una qualitat espiritual. Quan al dematí ix el sol – sempre el trobe tan meravellós, absolutament fantàstic per la manera que ens arriba a encoratjar tots els matins – projectant la seua llum sobre les coses, no sembla quina força pot arribar a tindre en aquest món. No entenc de la llum. Em fa la sensació, tot plegat, que hi ha alguna cosa que va més enllà de mi, alguna cosa més enllà que no s’entén del tot. I estic força content, i molt agraït que n’hi haja una tal cosa. I  ací  torne a tindre aquella sensació; la tindré més tard quan toque d’anar-nos-en. Per a un arquitecte aquella llum és mil vegades millor que la llum artificial."

(*) Excuseu-me la duresa conceptual de l’apunt, on els textos dels enllaços són fonamentals, especialment el text de la immensa na Pilar Parcerisas.

Quan a començaments del segle XX la ciutat s?expandeix defora les muralles medievals les propietats de la perifèria foren subdividides i urbanitzades en solars heterogenis allargassats i estrets que s?adaptaven a la topografia del terreny, fruit de la parcel·lació agrària precedent. És en període dels anys ?20 en què s?implantà una ordenació  parcel·lària d?eixample. Aquesta mantenia certes preexistències agrícoles que pretenia salvar. És el cas del barri de Tendentes, situat entre els de Pla de la Saïdia i Campanar. En aquesta època la perifèrica urbana, que no suburbana, per ser la primera corona de la ciutat moderna ens llega edificacions de minso valor que s?estructuraren com a edificacions d?eixample en filera de poca profunditat de 3 o 4 plantes. Amb patis d?illa que eren ocupats metòdicament per indústries gairebé postmenestrals. Mecànics, queviures, magatzems agraris, manyeries, etc.

És en l?etapa actual en que per la pressió residencial i l?augment del valor del sòl a tota la ciutat s?ha procedit a realitzar la seua substitució edilícia. Esperonada per l?estrangulament entre la segona corona (abans suburbana i ja consolidada) i el llit del riu com a espai estructurador d?est a oest de tota la metròpoli. I aquí és on s?emmarca aquesta promoció d?habitatges en l?actualitat.

Com a fet remarcable cal advertir que l?edificació s?emplaçava sobre una necròpoli romana. Els arqueòlegs hi han trobat més de vuit tombes durant els set mesos que duraren les excavacions.

La llenca de la part de ciutat és la situada entre la via de circulació del marge esquerra del riu Túria i la nova via que conforma el carrer de la ruaia que enllaça  c./ Visitació i c/ de Sagunt.

El tipus d?intervenció és allò que s?anomena en cercles arquitectònics actuals ?per incisió?  en sengles edificis que són substituïts. S?hi conjumina i consolida en l?operació una tendència tradicional a l?hibridisme que hi havia caracteritzat la zona.  Això impulsa a que la generadora del projecte siga la secció mixta que és una acció explícita del projecte a l?hora de plantejar la diversitat funcional. Diversitat en plantes i diversitat en altura.

A. Tres nivells de soterrani. A la zona hi ha molta manca de garatges vinclats a habitatges.

B. Una planta baixa dedicada a sengles comercials, amb possibles entre plantes.

C. Una planta d?oficines en primera i resta d?habitatges. Combinant els d?un dormitori, tipus apartament, fins a 3 dormitoris. Símplex i dúplex.

Dificultats en què ens hem trobat:

1. L?escassetat de profunditat edificatòria que ve marcada per l?ordenança urbanística que l?afecta. Açò ha obligat a que en certes tipologies no puguen  gaudir d?espais amb ventilació de doble circulació.

2. La necessitat d?anar a gran llums per escometre tot el programa que ens havíem plantejat en la zona de garatges i plantes inferiors.

3. La implementació efectiva del nou Codi Tècnic de l?Edificació.

4. I per això mateix la mancança d?espai de solellament, en les zones interiors de l?illa de cases; doncs la coberta de l?edifici cobria l?estalvi energètic del 12 %  de producció energètica en vivendes mentre que la resta d?activitat s?hi ha hagut de ?compensar? mitjançant la instal·lació d?una generadora de closques d?ametla situada al pati posterior. Doncs, sols amb plaques solars, degut a la manca d’entrada de sol no s?arribava al dit percentatge.

5. Donada la situació econòmica de recessió ?psicològica més que econòmica –  actual per on travessem  s?ha implementat un sistema mixt de construcció entre sistemes obert industrialitzats i certs elements d?obra humida, com ara l?estructura portant.          

   SUPERFÍCIE CONSTRUÏDA: 4550,18 m2.

Un detall: de façana, els quatre (4) ampits quadrats i vermells de les finestres del apartaments.   

Disculpeu-me el meliquisme: Sorry. 

Diploma. Jo hi era.

:-)) 

M’ha sorprés l’apunt d’en Joan Arnera  L’Èric Bertran i els entusiastes (i jo, fent amics)

sobre la campanya promoguda per Xavier  Mir en quant a la internalització de l’afer que li succeí fa un parell d’anys a l’Èric Bertran, i, de retruc, als Drets Humans d’una manera planetària.

A mi, per contra, em sembla fenomenal; doncs fa gairebé un any el vaig veure complet i amb l’esgarrifança que em produí. Em sobtà la lucidesa del centrament del “doble problema” per part de Víctor Alexandre. La sociopsicologia nostra (bloquesfera sobiranista que és una minoria) front a la dels espanyols professionals (que n’és una altra, de minoria).

Certament la campanya d’internacionalització és un esforç d’entusiasme catosfèric. I crec, que les plantetes, als testos, cal anar regant-les diàriament. Més que res, per a que quan fem l’embranzida definitiva siga compresa per la resta del món del segle XXI. La nostra existència institucionalitzada vindrà aprovada per la “resta del món” civilitzat. Incompatible en el ser i existir de l’actual estat espanyol. No és per nosaltres la campanya, sinó és per mostrar al món la fotografia fixa sobre l’espill en què es mira aquella dona caduca i astracanada que es diu España.

Per una altra banda també té un efecte d’entrenament (TIC) global que no cal menysprear. Com uns pocs homes poden (re)moure consciències a nivell global i de pas, sondejar i aprendre, com es fan en l’actualitat amb les tecnologies d’abast quotidià l’expandiment d’estats d’opinió. El fer conjuntament també comporta la creació d’experiències compartides. Què és sinó una societat ?    

He introduït seguidament l’explicació d’una metodologia de batalla denominada d’embolcallament. Ideada pel general cartaginès Hannibal front els romans. L’explicació està manllevada d’un web que a més oblida diversos punts estratègics necessaris per a comprendre l’extrapolació al nostre cas i la seua aplicabilitat.

1.      El pare d’Hanníbal fou mort pels romans. I el fill li prometé que el rescabalaria.

2.      Els íbers i celtes que acompanyaven els cartaginesos eren mercenaris a sou. Hannibal confiava amb els seus connacionals i els mercenaris foren usats d’esquer a la batalla.

3.      La disciplina dels romans que ens mostren en les pel·lícules de Hollywood no tenen res a veure amb la realitat, sinó que fallaven a la faena més que el funcionariat madrileny.

4.      Els cartaginesos estan “tancats” entre el riu que tenen a les espatles i al front les legions romanes. No poden fugir-n’hi, per tant. Que sempre és la pitjor solució possible, doincs en la fugida t’aniquilen.

5.      Hannibal sabia que tenia millor cavalleria que la romana i pitjor infanteria. Per això ideà aquesta estratègia. La cavalleria era cartaginesa i la infanteria mercenària.

6.      Tampoc no s’explica que els dos cònsols romans no estaven ben avinguts. I Hanníbal ho sabia. Varró era un jove polític però un inexpert guerrer  i  L.E. Paül el contrari. Paül sap que no és fàcil derrotar Hannibal. Varró i Paül s’odien tant que el Senat els ha obligat a manar un dia cadascú. Varró és impetuós i vol tornar ràpidament victoriós a Roma i dissenya un pla infantil de força bruta directa.

7.      Paül, amb més experiència militar vol una batalla llarga de desgast que faria perdre cada dia un llençol als cartaginesos. Ja que tenen un exèrcit major i a la llarga donaria la victòria als romans. La “conllevancia” d’Ortega y Gasset, que diríem avui.

8.      L’ímpetu d’en Varró conduí a que 80.000 infants quedaren embolcallats per 40.000 cartaginesos de tal sort que el nucli central era inoperant i els de la perifèria anaven morint a mans de l’exèrcit embolcallador.

I qui vulga entendre, que entenga……..pitgeu al “vull llegir més….” per a assabentar-vos-en millor.

; mso-ansi-language: CA”>

Per a millor comprensió dels moviments de tropes pitgeu ací

Any 216. Les tropes d’Hannibal ja han travessat els Alps i han derrotat les temibles legions Romanes a Tesino, Trebia i Trasimeno. Els Romans, amoïnats, però terriblement confiats, van decidir enfrontar-se a Hannibal en Cannas. Per a això van reunir un impressionant exèrcit de 80.000 infants i 6.000 genets comandats pels cònsols Caius Terenci Varró i Lucius Emili Paül. Els cartaginesos s’oposaven amb 40.000 infants i 10.000 genets.

Els historiadors Titus Livi i Polibi indiquen que els cònsols van plantejar molt malament la batalla; el terreny els era clarament desfavorable i es van fiar exclusivament de l’enorme força de les seues legions i de la seua superioritat numèrica, tot ignorant el perill de l’experimentada cavalleria númida, celta i íbera que acompanyaven Hannibal. Van pensar que només amb l’empenta de llurs seues vuit legions seria suficient perquè l’exèrcit d’Hannibal deixés d’existir.

Varró es va situar a l’esquerra, al comandament de 4.800 genets de la cavalleria romana, mentre que Paül ho va fer a la dreta, amb uns escassos 1.600 genets. Entre ells s’estenia una línia formada per les legions I, II, XII, XIII, XIV, XV, XVI i XVII. Enfront del desplegament romà, Hanníbal va disposar una línia convexa formada per la part més feble del seu exercit, la infanteria lleugera íbera i celta. Hannibal sabia que no podrien oposar-se a les legions romanes, però la seua idea era molt diferent i ha passat a ser un exemple d’estratègia militar que encara avui dia es continua estudiant en les acadèmies militars.

El general cartaginès va reforçar els extrems d’aquesta línia amb la infanteria pesada africana, que impediria qualsevol intent romà d’embolicar la línia cartaginesa. A la seua esquerra 6.000 genets celtes i íbers, mandats per Asdrúbal (germà d’Hannibal), s’enfrontarien a la reduïda força de Paül. Mentrestant , els 4.000 númides del cap de la cavalleria cartaginesa, Maharbal, s’enfrontarien amb les forces de Varró.

La infanteria cartaginesa va resistir l’atac de les legions, retrocedint lentament fins a convertir l’inicial desplegament convex en una concavitat en la qual se n’anaven acumulant cada vegada més legionaris, un embut mortal que tornava inútil la seva força. En les ales, la cavalleria d’Asdrúbal va derrotar ràpidament a la de Paül, tot dispersant-la, mentre els genets de Maharbal acorralaven als de Varró. Els homes d’Asdrúbal van atacar per la rereguarda a la cavalleria romana, derrotant-la. Llavors, units als genets que comandava Maharbal, van ocupar la rereguarda de les legions que, en el seu cec impuls cap endavant, havien passat de llarg de la infanteria pesada cartaginesa que ara els atacava pels flancs. El resultat és que ara les legions romanes tenien a la infanteria cartaginesa estrenyen-los, a la cavalleria cartaginesa atacant-los per la rereguarda i a la infanteria pesada púnica atacant-los pels flancs.

Completament envoltats, l’exèrcit romà va ser exterminat al llarg de tota la jornada. Els cartaginesos no van pensar a fer presoners i els romans no es van rendir en massa. Varró va escapar, però Paül, els qüestors dels dos cònsols, vint-i-nou tribuns militars i vuitanta patricis amb rang senatorial es comptaven entre els morts. El desastre va ser tan gran que la sisena part del total d’homes que Roma tenia en armes en tots els fronts de les seues guerres van morir en un sol dia. Els restaven a Roma sols dues legions en la pròpia ciutat, la XX i la XXI, i dues altres a la vall del Po (XVIII i XIX); la resta es trobava en Hispània, Sicília i Sardenya. Per part seua, Hanníbal havia perdut uns 8.000 homes, la majoria pertanyents a la infanteria celta.

A boca de nit, uns 50.000 cadàvers cobrien el camp de batalla. L’exercit romà havia deixat d’existir i el mite de la imbatibilitat d’Hannibal va arribar el seu zenit. A l’endemà, el seu lloctinent Maharbal el va instar a dirigir-se cap a Roma aprofitant la inèrcia de la victòria i que la ciutat estava només defensada pels seus ciutadans, però no pels seus exèrcits. Els mitjans romans eren tan escassos que van haver de recórrer a la formació de dues noves legions integrades per esclaus comprats als seus amos i deutors trets de les presons, als quals va caldre d’equipar a corre-cuita amb les armes dels temples, botins d’anteriors campanyes. Molt poc per oposar -se a un exèrcit embravit per un triomf sense pairó.

Però ací naix un dels majors enigmes de la història: Hanníbal no es va atrevir a marxar contra la indefensa Roma. Potser els seus 40.000 homes que tenia aptes per al combat no podien iniciar un atac directe contra una ciutat de 300.000 habitants, però sí per bloquejar-la i forçar-la a negociar quan la fam comencés a causar estralls, o esperar que, en un intent de desbloquejar-la, l’exèrcit romà presentés de nou combat amb forces disminuïdes patint, probablement, una derrota que posés terme a la guerra i que hagués canviat la història. Al no fer-ho, va perdre la seva gran oportunitat i els romans no le van concedir ja una altra.

Però la batalla de Cannas va passar a la història com un model d’estratègia militar i de com un exèrcit ben dirigit podria derrotar oponents superiors i més poderosos. Hanníbal ha passat a la història com un dels generals més brillants i la seua estratègia ha estat imitada al llarg de la història.

Uploaded by piasrecordings

M’ha semblat interessant de donar-lo a conèixer.

MAGNÍFICA REPRESENTACIÓ FINAL. EN RECORDA CERTS ESBOSSOS DE LEONARDO DA VINCI.

Si continueu al "vull llegir +…" trobareu dos dels grans: Pavarotti i James Brown

/>

<p />

En un altre ordre de coses que han passat: Gràcies a tots dos, que a hores d’ara s’heu reunit de bell nou per a cantar-li a la bona gent. 

Per cert, Toni, li hem de donar forma, dia i hora, a aquella paella de la dedicatòria del teu nou llibre.

Per cert, ja quasibé, me l’he llegit completament. Hem de parlar-ne….M., la teua filla, té un poc de raó…

/>

Visite sovint la colla que s’agombola al voltant de tota aquesta deriva (Pericays, Espades, Verduns, Molines, etc.). M’al·lucina que tinguen tanta oportunitat de publicar. A sobre n’hi ha 40, de comentaris a quin més patètic, al seu bloc.

Açò, d’ells, que ja està més vist que l’anar a peu: lerrouxisme, blasquisme, Ian paisleysmes, etc.

He trobat davant de la seua "acrobàcia intel·lectual" ( miopia….adobada d’antigor mental) el paral·lelisme de la seua activitat en resposta per-forma-da de vídeo al YOU TUBE.

ACTORS INTERVINENTS:

Cotxe: Estat.

Fel·latriu: l’activitat de la "troupe" 

El senyor: el polítics de torn d’allà.

L’última perla publicada a El Periódico del tal senyor està si preneu el Vull llegir més… la manera de "tractar" els personatges tampoc no té desperdici…com els porcs….. cosmopolitisme en barnús i sabatilles d’anar per casa.

Finales desprovistos de principios

Trobe en un treball erudit i de recerca urbana del rellevant i reputat arquitecte holandès Rem Koolhaas (Office Metropolitan Architecture-OMA) i de la també excel·lent Harvard Design School Project on the City la següent referència a València:

Multiplicity. Molls en la ciutat.

El gran increment de trànsit marítim en la mediterrània està canviant la relació que s’havia establert en les zones costaneres del sud d’Europa durant els darrers anys entre els centres històrics de les ciutats i els molls de llurs ports. Els ports situats en regions afectades per períodes llargs i aparentment irreversibles de crisis es converteixen inesperadament en zones de creixement accelerat. Al marge de projectes de reforma de fronts marítims encarregats per les autoritats municipals, les autoritats portuàries executen també projectes d’ampliació de llurs instal·lacions, tant comercials com turístiques o industrials. A València, Gènova, Barcelona, el Pireu o Salònica assitim a una guerra de competències entre administracions municipals i portuàries.

A València, l’absència d’espais legalment assignats a l’activitat portuària ha produït l’aparició incontrolada d’arees de contenidors a qualsevol zona urbana: una colonització de l’espai conformada segons una racionalitat professional que és indiferent a (però també ignorada per) la comunitat local.

 (segueix un poc més amb comentaris al fil de la ressenya….)

1. D’entrada la clava. Un equip que ha estudiat força ciutats americanes i europees. Tan sols li cal ensumar una miqueta per a adonar-se’n de quin percal anem. La indiferència ciutadana tampoc és tal. Però tampoc li podem demanar més coneixement del que ja en té. El conflicte de la ZAL a la Punta de França, Pinedo, etc. ha estat remarcable i alliçonador. Diàleg de sords, tanmateix, més aviat. 

2. Els arquitectes avançats (i d’altres tècnics) ajuden a re-pensar la situació d’avantatge de llurs infraestructures aeroportuàries, navieres, etc. En relació amb llurs competidors d’altres païssos. I a ningú se li acut de titlar-los de “nacionalista” “radical” “roig”,……..etc. A Flandes “los tercios” ja no pinten ni fava. Serà això !

3. És significatiu que quan eixí a concurs La Marina de València, Koolhaas refusà-explícitament- de presentar-s’hi per la manca de compromís de l’administració municipal de portar a cap el projecte vencedor.

Com algú ha dit: LESS AESTHETICS, MORE ETHICS. 

Adesiara el vídeo va etzibant una frase colpidora: ENGINYERIA un Imperi.

Si passeu al "vull llegir +…" he tret unes conclusions d’urgència…què n’opineu?

1. Els comentaries van encadellant-s’hi. Invasions acuàticocostaneres de l’urbs. Com si fossen nenúfars, algues, joncs.

2. La referència a la història com a coartada justificativa. Neró, Trajà, implúvium, sales hipòstil·les, Egipte…

3. Els winners-architects com a col·laboradors i mèdiums….entre enginyeria i poder. L’ombra de Sinuè, l’egipcià, és allargassada.

4. ¿ On és la societat, i les persones ? urbanisme reptant (en el doble sentit del mot (de desafiament i d’arrossegar la panxa) Challenger.

5. L’urbanisme com a EIXARM (aneu al diccionari….):Urbanisme de "maquetes".

TANTA CONFUSIÓ I ACRITICISME NO POT SER INNOCENT.  

http://www.youtube.com/v/lfx50NOtcS0"><param name="wmode" value="transparent"><embed src="http://www.youtube.com/v/lfx50NOtcS0" type="application/x-shockwave-flash" wmode="transparent" width="425" height="350">

———————————————————————————————–

Agraesc MARCBEL I COLLA la confecció d’aquest vídeo que visualitza el contingut d’aquest apunt. La continuació de l’article s’obté clicant en el "vull llegir la resta..

 3.      Quina ciutat ?

És depriment i desorientador veure-hi les mateixes construccions, xiringuitos, passeigs marítims i disposicions urbanes, kitsch o no, a Benidorm, Cambrils, Calvià, Las Vegas i Miami. Quan més ens globalitzem més ens calen les boies i fars de referència ciutadanes.

Observar que alguns dels problemes ?segons escala i barris- són iteratius a Lleida, Brno, São Paulo, Bogotà, París o Londres també ens pot ajudar o ajudar-los. Defugint-hi de punts de vista ?meliquistes?; és a dir, advocant-n?hi per uns altres, de més globals.

Amb un avantatge: som hereus d?un pensament pregon de la ciutat mediterrània. Compacta i contínua a diferència de la provinent del món anglosaxó de caràcter difús i extensiu. I una tradició provinent d?Eiximinis, els grans projectes haussmanianns, ring vienès, teoria general de la urbanització, que ens arriba fins a la Vila olímpica.

Perquè Cerdà proposa que la suma de l?ample de les voreres siga el mateix que l?ample de la calçada per on discorre-hi el trànsit?. Perquè l?equip de na Rita Barberà està recuperant aquest concepte en els darrers temps?

Ultrapassats els temps en què es pretenia unir la Gran Via, carrer Sepúlveda, etc. amb el port de Barcelona i transformar les Rambles com a via ràpida, a l?igual que unir les Grans vies fins el port de València pel llit del Túria, comencem a repensar-nos des de la nostra coherència urbana. Aquella colla de tecnòcrates ministerials dels seixantes de Gran València, etc. estaven rebordonint el que havia estat el concepte general de ciutat. En ambdós casos fou la pressió ciutadana la que recondueix les barbaritats que pretenien perpetrar. Avui el llit del Túria és l?espai urbà que articula tota la ciutat ?d?oest a est- i les Rambles conformen juntament amb el Passeig de Gràcia uns dels espais urbans més reeixits de tot el món.

Com hem dit adés, la ciutat és un espai del patrimoni, de l?herència. És l?espai que conté el temps, ha dit algú. Bàsicament, si és detentora i roman del seu poder. No de l?aliè.

Malament, si ho fem contra la societat i l?herència, com s?ha esdevingut amb l?opció triada en el cas d?El Cabanyal en la prolongació de l?avinguda de Blasco Ibáñez.  O bé, encertadament, segons la solució adoptada amb el manteniment de la trama urbana industrial d?El Poble Nou a Barcelona.

L?herència és això fa que cadascú siga cadascú i se?n diferencie de la resta. Per tant, la ciutat també és el lloc de la diferència. I ací és on està la dialèctica i el conflicte d?interessos. Un espai és més urbà quan més diversitat d?usos té i amb això més significats curulla. I per ço, s?esdevé públic. I n?agafa més significats.

¿Què tenen en comú els Barris del Carme i el gòtic? O les Rambles i la Gran via del Marquès del Túria?

Puix gairebé denou hores d?activitat diària ininterrompudes. Comerços al detall, cinemes, botigues de queviures, mercats, i molts bars, restaurants, etc. On la gent conversa i intercanvia informació. La informació com a matèria primera del món actual. Possiblement quan els processos industrials emigren cap a d?altres verals, llavors, i ara mateix, aquesta és la primera indústria que ens resta. La del coneixement. I disculpeu la ?boutade? histriònica però, la cosa, va envers ací.

Amb l?urbanisme que heretàrem del segle XIX ve redossat el zonnig d?en Tony Garnier. La distribució territorial per zones en funció dels diversos usos. Aquest concepte i pràctica porta larvada la segregació i la negació de la ciutat com a una síntesi de geografia i història social.

Aquesta concepció és contraposada a la ciutat mediterrània. On d?una manera més o menys dissimulada totes les capes socials anem trobant-nos i agombolant al voltant de l?espai públic.

Encara la matriu ?romana i atenea- que ens ha parit ens ofereix això. En llocs més saxons i d?elitistes colonials, com ara Londres, Lisboa, Madrid, Hamburg i certa part alta de Barcelona la segregació social és més que evident.

Al respecte, i com a memento, podem recordar dues exposicions no massa llunyanes en els temps que tenien unes concomitàncies paleses. L?una, a València sobre el ?L?arquitectura gòtica mediterrània? comissariada per n?Eduard Mira on començava per dibuixar les conformacions de les ciutats valencianes de València, Xàtiva, Sagunt, Oriola, etc…com a llavor de les ciutats gòtiques comparant-les amb la resta d?europees. I una altra, a Barcelona, al CCCB comissariada per en Garcia Espuche, sobre la ?La reconquesta d?Europa? que consistia a reconquerir les ciutats d?Europa. Les grans, les mitjanes i les petites. Reconquerir o ?raptar Europa? de nou, era recuperar la civilitat i tornar-la, d?alguna manera, a l?illa de Creta. Els serveis, els transports dels tramvies, la creació de noves centralitats i llur connexió amb la resta. La sutura de les diverses parts que hi havia quedat difoses i segregades per a reincorporar-les.   

Contraexemple: El cas paradoxal de Brasília, encomanada per un govern conservador i dissenyada ?ex novo- pels arquitectes ?comunistes confessos- O. Niemeyer i L. Costa que imaginaren una ciutat estratificada per capes socials. Representació momificada i revivida de la lluita de classes. Tota ella és una malla de nucs allunyats els uns dels altres i connectats per immenses avingudes. Des dels nuclis de governança centrals fins a les sets viles satèl·lits autoconstruïdes de l?extraradi. I entre elles els barris que esbossen la degradació econòmica i social. Ghettos per a rics més propers als ministeris i ghettos més proletaris com més dellà. En definitiva una ciutat per a no viure-hi.

4.      Ciutat del segle XXI.

La ciutat és bàsicament ESPAI URBÀ. És allà on manifestem la cohesió social. Manifestem les demandes, els desigs, on es combrega comunitàriament. És on es manifesta que formem un cos social. Des de la diversitat. I és l?escena del conflicte i de la conquesta social.

Volem el llit del Túria i el volem verd, Les festes de Gràcia i Benimaclet que manifesten llur condició de vila no volgudament annexionades. És Sants i  Extramurs (el jardí del Botànic) que impedeixen l?enclavament de sengles gratacels forassenyats de lloc i  de referència ciutadana a costa de zona verda. Deien, i diuen, les consignes dels múltiples Salvem.

Si hi ha una qüestió que ha malmès la participació i la col·laboració ciutadana, on podríem concentrar-ho tot, és en la manca de diàleg. D?una banda, la prepotència de les Administracions que s?han autoatorgat el dret plenipotenciari a decidir per sobre de la ciutadania, i d?una altra, la immaduresa dels moviments socials que hi han estats usats com a arma llancívola ? però desarmada- no fóra cas que canviés la situació dels no governants contra els governants, segons cada moment.

Fent-hi ús, entre nosaltres, d?allò tan nostre i humà, en general: PARLEM-NE. XERREM-NE, ENRAONEM-NE.

Dues idees properes que ajuden:

A) La Catalunya-ciutat, embrionària, vinguda des de la Mancomunitat i el Noucentisme. Lògica perquè venia des de les Diputacions i llur assemblatge. Ensarronada amb el tall de l?aixeta de doblers de la caixa.

I B) una més moderna elaborada pel sociòleg-urbanista Eduard Mira. És a partir dels anys ?70 que col·labora en la redacció del Pla General d?Eivissa, que li sereveix de base i idea per a elaborar una concepció innovadora i conceptual en considerar la comarca de la Marina com una ciutat. On les centralitats són els propis nuclis municipals. Els carrers que recorren entre verds i camps són les connexions talment com a si a Berlín, Karlsruhe, etc. ens trobéssem. Tothom col·laborant per organitzar ciutadanament la comarca.

Tot enllaçant-les i mallant el territori en definitiva: la comarca natural, vegueria, etc. com a unitat de civilització i de ciutadania.

Comptat i debatut: el país com a xarxa de xarxes. I això lliga amb el debat actual de la urbanística. Sembla que ja sabem ?construir sobre el construït? fins i tot a València, que ja és dir !

Però no sabem construir sobre la ciutat que està dispersa o que estem fent. La bogeria a declarar tot el sòl urbanitzable de la mà de la resta de liberalitzacions en l?època del sr. Rato va ser brutal i una bestiesa. No cal haver llegit Ricardo, Marx, Smith, etc. per a saber que capital és treball acumulat. I urbanitzar costa diners. I no podem permetre?ns l?urbanisme foll dels ?60 que sols condueix a l?esclat, a la manca d?ordre. Dit en el sentit més profundament àcrata.

Per això cal utilitzar les infraestructures de la manera més eficaçment possible. No sempre aquestes tenen correspondència amb agressions al territori. Si sabem com aprofitar-les i debatre-les. Molts pensareu que no toquem dempeus a terra. Però pensem-hi: no hi ha alternativa. I això no és renunciar a res. Sempre cal cedir de les parts per a arribar a acords. L?alternativa és ?muts i a la gàbia? i tragueu les piconadores i excavadores.

Perquè, penseu-hi, que a ningú no interessa que la ciutat reste difosa. I que, al remat, és insostenible: ni en serveis ni en infraestructures. I genera nuclis de rebel·lia.

Tenim un actiu inqüestionable: els caps de comarca i ciutats mitjanes: Ontinyent, Alcoi, Manresa, Alacant, Terrassa, Sabadell, Olot, Lleida, Elx, Villena, Llíria, Castelló, Calvià, Maó, Ciutadella, Girona, etc. L?entrellat que suporta el hinterland del país. Però sense les capitals tampoc no n?hi ha, de país.

Tornem-hi: Com fer ciutat tot recuperant i esbandint la ?capita diminutio ciuita? de molts barris segregats i allunyats de cap centralitat?

Altrament: com retornar la centralitat dels barris del Crist d?Aldaia, de la Llum de a València, de st. Andreu, La mina etc. a Barcelona ?

Crec que és possible: Monumentalitzant la perifèria, creant-hi connexions i noves centralitats, visualitzant-s?hi mútuament. Usar de les grans infraestructures en una quota obligada a favor de l?espai públic. Crear un sistema de transport públic adient.

Ací ens trobarem possiblement que els ecologistes ?classe mitja professionals, etc.- advoquen per això, mentre qui va a la perifèria a la fàbrica l?hi calga, del cotxe.

Conclusió: intentar d?anar de nuclis densos a nuclis densos. València és el contraexemple negatiu i aterridor. Anar de Manises a Burjassot que estan gairebé tocant-se cal baixar a València.   

A tomb d?això han aparegut una sèrie de fenòmens que dilueixen la ciutat: els centres Comercials que et ?segresten? temporalment amb fins comercials, lúdics, etc. i de difícil accessibilitat amb ?dret d?admissió?  o sia, amb ?dret d?expulsió?. Que són un càncer en la perifèria que intenta recrear una civilitat falsa. Al remat un altre ghetto despenjat. I també en les perifèries de nova implantació de blocs sense equipaments comunitaris que viuen reclosos dins d?una illa pròpia, amb els serveis esportius, d?esplai, etc interiors a l?illa de cases. On es reuneixen els de la mateixa classe amb els propis, sense relació amb l?exterior.

Cas paradigmàtic n?és l?avinguda de Corts Valencianes que tantes voltes ens hem queixat per ser una operació urbanística fallida. Curta de gambals: Cal un Nou Mestalla el doble de gran, però situat més a prop del by-pass, doncs el València CF, és un referent mític d?aquesta part del país. A diferència dels grups violents com ara els Yomus que en volen la meitat per alenar sobre els bescolls dels jugadors adversaris. Ciutadania també és educació, correcció i respecte.

Per finalitzar, a tall de recull, manllevem del llibre d?en Josep Oliva i Casas ?LA CONFUSIÓ DE L?URBANISME? una sèrie de criteris per a fer ciutat:

1. Els projectes cal que siguen polivalents. Que resolguen diversos problemes alhora. Que no siguen estrictament funcionalistes. Independentment que siguen d?acupuntura, cirurgia, o macros.

2. Vigilar amb l?escala i baixar al detall en certs casos.

3. Dissenyem el buit en urbanisme. No el ple. Fugim de l?urbanisme de les maquetes que sols hi veuen el massís. L?espai urbà públic és el buit, no el ple.

4. Integrar-hi diverses coses i inputs, aprofitant els diversos governs i administracions de proximitat.

5. Connectivitat de l?espai públic. Suturar les parts de ciutat. Recrear grans avingudes i vies que suturen simultàniament, com ara, els exemples: Camps Elisis-Défense, Rambles, G.V del Marqués del Túria, Avinguda de França, etc.

6. Crear simultàniament molt d?equipament i molt d?habitatge barrejats: multiplicitat d?usos.

7. Crear i dissenyar espais perifèrics amb forta càrrega simbòlica: l?interès actual es troba en els espais intermedis.

8. Dialogar amb el passat. Transformar-lo i fer-lo créixer per a mantenir-lo.

9. Fer ciutat és en molts casos és anar contra el mercat. Però no sempre. p.e. l?illa Diagonal. Deixar que el mercat faça allò que no pot fer l?administració de proximitat. Reconduint-lo i assessorant quins tipus d?activitat en són més adients.

10. Estar força atents al disseny i a la forma. Perfilar l?escala a la què hom es treballa.

11. Defugir de l?atomització dels continguts: No tenim dret a l?habitatge, ni a la qualitat de vida, ni al transport públic ni al privat, ni a les escoles, ni a l?educació, ni a les biblioteques, ni als parcs, ni als jardins, ni al patrimoni, ni a la cultura, nia la bellesa, ni a la sanitat, ni al comerç, ni a la diversió, etc. TENIM DRET A TOT PLEGAT, CONJUNTAMENT ALHORA I SINTÈTICAMENT.

12. Tornant a la invasió de tecnòcrates dels anys seixantes i setantes aterrats de mà de la metròpoli. Fer ciutat també és redissenyar les regles del joc democràtic. Pensem en la confederació helvètica. On té més poder decisori el batle que el cap de torn de la mateixa Confederació on ningú se?n preocupa de qui és per ser rotatori. Pensem perquè van a referèndum a quasi tot allà i ací sols cada quatre anys. La democràcia amb criteris i guiats pel principi de subsidiarietat. Allò que puga gestionar el de baix que no ho faça l?organisme administratiu de dalt.

¿perquè es vota igual a València que a un petit poble ?

Salvant les condicions generals democràtiques, de sufragi universal, és ben il·lògic, i irracional, no?  I per últim, simplificar la gestió: si ja està tot aparaulat entre ciutadania i governs de proximitat  i ens apareix el funcionari de torn de la metròpoli a fer la guitza. Com li passa als nostres batles: Alduy a Perpinyà, a Barberà en els darrers temps, etc. amb independència de qui siga ?allà?.  Com resoldre-ho sense ingerències alienes?

SOM UNA XARXA DE XARXES CIUTADANES I SOCIALS EN TRÀNSIT A LA REALITAT.

—————

Continueu llegint, si voleu, clicant en "vull llegir la resta… "