AUTOR: GUILLERMO VAZQUEZ CONSUEGRA.
CURS DE DOCTORAT: Crítica d?arquitectura. Fonaments crítics per a llegir arquitectura.
ANTECEDENTS.
Aquest treball consisteix a realitzar una anàlisis sobre el Museu Valencià de la Il·lustració i la Modernitat de València. A partir d?ara, MUVIM. Obra de l?arquitecte Guillermo Vázquez Consuegra.
Aquest treball s?emmarca dins dels CURSOS DE DOCTORAT. Curs de Crítica d?Arquitectura. Fonaments crítics per a llegir Arquitectura de la professora na Margarita Fernández Gómez, pertanyent al departament de Composició Arquitectònica de la Universitat Politècnica de València.
Aquest treball s?estructura en base a lectures transversals – no lineals, ni canòniques-, dels diversos estudis des dels distints punts de vista i lectura de l?arquitectura establerts al curs, açò és, sociològic, formalista, psicològic, simbòlico-iconològic i històric.
Sols la introducció, com a generació discursiva i descriptiva del treball, dóna lloc a una lectura global, – bàsicament – sociològica. Que crea una base per a resituar i desenvolupar amb més profunditat la resta d?estudis.
Que són els capítols que lliguen amb la presentació del treball reglat, exposat en Power-Point. Sent-ne aquest:
CAPÍTOLS
1) SITUACIÓ I EMPLAÇAMENT. ENTORN URBÀ. PREEXISTÈNCIES.
2) IDEES GENERATRIUS. ESBOSSOS. PLÀNOLS: PLANTES, ALÇATS I SECCIONS.
3) COMPOSICIÓ. MASSES. FORMES I ESPAI.
4) FUNCIONALITATS I CIRCULACIONS.
5) LLUM + TRANSPARÈNCIES.
6) MATERIALS+CONSTRUCCIÓ.
7) DETALLS CONSTRUCTIUS.
8) EQUIPAMENT. INTERN I EXTERN DEL VOLTANT.
9) BIOGRAFIA DE G. VÁZQUEZ CONSUEGRA I LA UBICACIÓ DEL MUVIM DINS DE LA SEUA TRAJECTÒRIA.
10) BIBLIOGRAFIA. ¿QUÈ SE N?HA DIT?
INTRODUCCIÓ GLOBAL. ANÀLISI SOCIOLÒGICA
En el sociològic estudiarem l?obra com a producte d?una societat i la seua incardinació i concomitància amb els processos socials i la ideologia de la classe dominant. Com sempre en aquesta anàlisi manca i se?n dol de valorar adequadament la qualitat intrínseca de l?obra d?art. Seguint, nogensmenys, P. Francastel intentarem d?esbrinar la significació pròpia d?aquesta peça, en la resta de punts d?anàlisis. Ací, cal dir, que s?ha d?haver visitat completament la peça a estudiar, conèixer el seu entorn i història per a comprendre el que s?hi explica d?una manera global i genèrica, havent fet un esforç de meditació, posterior, sobre l?obra de què parlem.
Anàlisi prèvia sociològica.
El Muvim naix de la mà de, l?aleshores, president de la Diputació provincial en Manuel Tarancon Fandos, membre del partit centralista i conservador fruit d?una necessitat de contrarrestar l?embranzida d?actualització envers la modernitat que hi havia empès el partit centralista progressista, abans al poder.
No és casualitat que Tarancon, un personatge culte, faça incidència sobre una època on es produeix el canvi més profund de la seua història:
la castellanització i subalternització de la societat valenciana, en contra de la tendència amb una certa component ?nacionalitària? de l?anterior govern, on s?hi havien ?infliltrat? elements que comandaven l?avantguarda aleshores, amb connexions internacionals. Fet que l?hi conferia una component de contemporaneïtat, molt en contraposició, amb les components ideològiques mantingudes durant la Dictadura.
Curiosament Tarancon pren alguns elements d?aquests, més o menys nacionalitaris, per a conformar l?entrellat ideològic del que serà el Museu de la I·lustració valenciana. Nom amb el que naix i que després modicarà el seu nom. Afegint-hi la modernitat.
Val a dir que, històricament, el poder subaltern a Madrid (progressista i/o conservador) sempre mantindrà posicions d?enfrontament amb la Universitat de València. La Universitat Politécnica de València és sempre mesella a Madrid. Amb l?àura de modernitat i neutralitat internacionalista. Que, realment, funciona com a localista i les mires difícilment ultrapassen dellà les fronteres de l?Estat espanyol.
No deixa de ser utilitzada com a contrapés político-ideològic a la Universitat de València-Estudi General.
Es convoca el concurs en base a les premises urbanístiques establertes al P.G.O.U. de 1988. Sense una anàlisi coherent. Amb la consideració d?espai ?límit? que té tota la ronda. Amb un estudi ad hoc.
Cal esmentar que aleshores s?estava reformulant, amb diverses propostes, el PEPRI del Barri de Velluters, al què pertany dita zona.
L?emplaçament, la volumetria i programa ? molt fragmentari- de recorreguts venien pre-establerts.
El concurs fallat en 1997, es concedeix el primer premi a G. Vazquez Consuegra. Quan, realment, la majoria dels estudis d?una certa competència hi havia descartat la seua concurrència.
El jurat es decanta per una solució ?moderna? de caràcter fragmentari i que xoca amb la resta de l?entorn. Ja, de fet, molt degradat arquitectònicament, amb intervencions sense un mínim de decòrum urbà. Una degradació forta del Barri de Velluters. I que als seus límits, amb peces contemporànies, conjuminen un conjunt caòtic. On l?harmonia arquitectònica consisteix a escridassar-se unes peces a les altres. I la peça de referència, -parcialment mutilada-, és l?Antic Hospital resta desnonada i anul.lada, entre ruïnes esparses per terra, on s?amaguen els ?jonquis? per a injectar-se foc a les venes.
En contra de tot el que s?ha dit, és fals, -al nostre entendre- que l?obra de Vàzquez dialogue amb la resta. Resta com a peça autònoma. L?aire de ?modernor? de la mà d?un cert pseudominimalisme, i enclaustrament real fa que ?havent-ne pres consciència- calga « amagar » la peça, en encarregar-li tot seguit- els jardins que deglutiran i taparan (a mode de les perspectives wrightianes) per esmenar l?error, que ve d?una mala concepció de la ubicació, ja que ? pensem- hi haguera calgut situar-la en zona perifèrica del solar, fent carrer-corredor, tot deixant de coixí i filtre, els jardins entre la nova peça i l?antic hospital en diàleg llunyà i no confrontades, com ara s?esdevé. La distorsió de la peça en si és patètica.
Res a veure amb intervencions amarades de sensibilitat contemporània com és el cas de Centre de Cultura Contemporània de Santa Mònica a Barcelona de Piñon i Viaplana, que seria un cas paral·lel.
Estaria més a prop d?una intervenció estrident com el Macba de R. Meier, al bell mig de la Ciutat Vella Barcelona.
Fent-ne una anàlisi d?acordament amb l?arquitectura històrica podem partir dels següents pressupòsits:
Els invariants, i a grans trets, característics de la història de l?arquitectura feta a la ciutat de València serien:
Unicitat de l?espai interior, una preponderància de l?espai interior sobre l?exterior, puresa formal, renúncia a la decoració, que si n?hi ha està concentrada en punts molt concrets.
Circulacions: la relació entre interior i exterior, en principi, és difícil. Predominança de la massa, cap a formes compactes. L?embolcall és directe, producte de l?interior. No a les formes obertes, ni radiants ni divergents, ni agudes, etc.
El contorn tendeix a ser net i precís. Predomini del ple sobre el buit.
Els eixos compositius: la tendència centrípeta obliga a la supressió del predomini d?algú d?aquests. El que proporciona una ordenació equilibrada.
Hi fuig de l?obliqüitat, esbiaix, etc. Visió ortogonal de l?espai. El mur adopta un ritme horitzontal. La imposta és l?arranc de la finestra o del guardapols, generalment, mai no correspon als nivells dels sostres.
La proporció moderada, la tendència de la secció transversal al quadrat. L?ús de recobriments interiors i exteriors. Enlluïts a l?interior i revocs a l?exterior. Sense filigranes. Superfícies tibants, terses.
L?aparell arquitectònic ha estat un element clau de regulació de la llum i la calor (molt intensa, altrament, en aquesta zona meridional. D?aquí l?ús de murs tancats) i l?ús de gelosies i vegetació (d?arrel àrab) per a recircular els vents, etc. Per a minvar i matisar la seua incidència.
El concepte d?horta enfront al de jardí. I subsegüentment l?ús de l?aigua. El jardí nòrdic situa l?aigua al fons mentre que el mediterrani la fa escolar des de dalt fins al fons. Degut a la seua escassetat. En pro d?un major aprofitament.
No s?imita el paisatge, com el crea artificiosament a l?anglesa, no crea efectes teatrals de la disposició d?eixos a la andalusa, ni dóna importància frontal com els italians, o de subjectar-se a eixos simètrics o radials de la francesa. Es, però, més ?domèstic?. Malgrat les influències de tot tipus.
A la vista dels ?patterns formals de caràcter sociològic? establerts adés podem introduir-nos-hi en l?estudi del Muvim.
Exposarem els fets evidents i procedirem a formular una discussió (acció de discutir. Discutir: v.tr.: Examinar en detall(una qüestió), raonar sobre ella presentant consideracions favorables i adverses.
1. SITUACIÓ I EMPLAÇAMENT. ENTORN URBÀ. PREEXISTÈNCIES.
Situació: solar del l?Antic Hospital de València i els seus horts. Barri de Velluters.
L?emplaçament: la petjada donada com a hipòtesi de partida del concurs.
Entorn: caòtic i degradat arquitectònic i social.
Preexistències patrimonials: de cota 0?00 a amunt, els pavellons de la Infermeria Vella de l?antic Hospital, avui dedicats a Biblioteca Pública. A cota -3?40 m. un fragment de l?antiga muralla àrab.
No existeix, per molt que ens diguen els ?arquitectes àulics entesos? que existeix una puresa formal. Existeix una macla entre dos cossos un cub i un paral·lelepípede oblong, molt donat per un error de plantejament d?origen del concurs que deixava la petjada marcada des del Pla General i que després ningú no va saber reorientar i rectificar. De fet, considerem que és una falla que patirà tota la seua gestació, i que malgrat tot, l?autor del projecte guanyador va tindre la sensibilitat a donar solució a un disbarat, com era el plantejament urbanístic del concurs.
No podem entendre com una peça espacial on la unicitat preval. Tret del cas de l?atri o vestíbul, l?espai flueix, sense poder capir-lo d?un colp.
La percepció funciona en sentit invers a aquest tret consuetudinari. Igual ens passa en l?espai de l?exposició temporal, on l?espai s?immergeix sense contemplacions a la part inferior, per a desembocar en dues sales. Se?ns escapa l?espai, simplement.
La relació entre l?interior i l?exterior, no és difícil, sinó inexistent. Caldrà esperar a la realització dels jardins de l?Hospital per a tenir una idea complerta del conjunt. De moment és un espectacle tràgic, les ruïnes ça i llà, gairebé piranesianes, al costat d?una peça de factura contemporània.
Patètic. Si més no.
Existeix un predomini del mur sobre el buit, evidentment. La perforació a mig cos, per a salvaguardar el segon creuer que fou derrocat en 1972, si des d?un punt de vista és una troballa i encert d?en Vázquez Consuegra, però que per contra, els accessos secundaris resulten amagats i no se?n perceben les entrades. El que fa, tot plegat, que es negue la condició urbana del carrer Guillem de Castro.
Si la zona de públic obeeix a una secció tendent al quadrat, la disposició ?obligatòria de recorreguts de l?exposició permanent obliga a una secció allargassada.
No hi existeix moderació en les proporcions, corolàriament. Ni tan sols del tester que s?obre a c/ Guillem de Castro que és un rectangle, una simple mitgera.
Tampoc l?entorn urbà és un espai evocador, que ni el millora ni l?empitjora. Actua com a nou fragment del ?col·latge?, sense cap diàleg amb la resta.
Sols actua com a façana el mur vidriat de fons, que amb penes se?n descobreix darrere dels arbres, sobre el carreró, entre l?edifici de vivendes i el Muvim. L?accés principal es situa sobre el carrer peatonalitzat transversal a c/ de Quevedo. Cap diàleg amb el centre de Ceràmica. Cap diàleg amb l?antic hospital. Sols l?eix dels pilars interiors de la biblioteca ?tallen? la marquesina de l?entrada principal. Per a l?observador anònim resulta imperceptible. Es talla sobre un eix a mig llenç entre la porta centrada i l?aresta. El mobiliari és el de l?autor. La paperera, el banc, la protecció de la garola dels arbres, etc??.. i el fanal els mateixos que els del Passeig marítim de Vigo. El diàleg i la unitat de criteris amb els del regidor d?enllumenat públic sr. Jurado són totals, com s?aprecia a simple vista.
La inserció d?un element estrany, però necessari, degut a la inserció de la
Sala d?actes a la cota -5?20 m : el pati anglès.
L?horitzontalitat és remarcada per les juntes dels encofrats del formigó vist.
Curiosament les peces no són horitzontals. Mantenen el pendent dels recorreguts en caiguda. La qual cosa ens sobta. En no veure una peça que podria ser perfectament paral·lelepipèdica. La inserció d?una il·luminació natural sobre el cos de despatxos sobre l?escala de dependències funcionals del museu, converteixen dita zona en un hivernacle que posa a 40º el dit recinte que és insofrible.
Ídem error que al Palau de la Música, en obrir la llibreria a ponent, on hi ha un sobredimensionat, en nombre i diàmetre, de les toveres d?expulsió de l?aire condicionat.
¿quin sentit posseeix, des del punt de vista sociològic, una marquesina d?accés orientada vers el nord en aquestes latituds? En el projecte original no existia com es pot comprovar. És un element afegit posteriorment.
Els murs estan sense arrebossar. En brut. La inserció dels peus drets aguantant el gran mur de formigó, conforma l?antítesi de l?arquitectura feta en aquesta ciutat.
Sols la matisació de la llum del vestíbul d?entrada, el caràcter màssic de la peça, la manca de decoració aguanta mitjanament uns criteris i trets sociològics. Les contorsions de la peça ? i no és l?únic culpable Vázquez-
fan considerar l?artecfacte arquitectònic com una intervenció out-sider. Autista.
Estem davant d?un cas similar a la realització de la Portada dels ferros de la Seu per Konrad Rudolph. On els murs es trenquen o es fan alabejats són obra d?estrangers.
Serà precís, per a complimentar l?anàlisi veure fet el jardí, que ja té projecte des de 2001. Una solució d?acumulació d?incidents, pròpia de la City-Collage.
¿Una anastilosi burda de les columnes esparses conformant una sala hipòstil.la?
Una trama cartesiana ordenarà unitàriament, segons els eixos ortogonals dels braços de la infermeria de l?antic hospital, avui Biblioteca Municipal, totes les fites i anecdotari supervivent escampat pel solar.
Sort tindrem, que sota el boscatge,que reste ben oculta la manca de diàleg entre fites arquitectòniques que s?escridassen unes a les altres.
2. IDEA GENERATRIU. ESQUEMES. Plantes, seccions i alçats. Anàlisi formal.
El punt d?arrancada és la petjada deixada pel P.G.O.U. Val a dir, que posat en contacte amb l?estudi d?en Guillermo Vázquez Consuegra, no se?ns ha volgut facilitar els plànols originaris del projecte, ni els esbossos. Per prescripció personal de l?autor. Nogensmenys hem rastrejat alguns dels esbossos apareguts en diverses revistes i reordenar-los cronològicament. A les pàgines 109 i 116 del monogràfic Vázquez Consuegra. Proyectos y Obras. 1996-2001. Ed. ICARO. C.O.A.C.V. València.2001. s?hi denota que la idea inicial és volumètrica. El voladís ja hi apareix, és rectangular, però la base de la petjada és en forma de ganxo o de i minúscula. Hi apareix una gran finestra al lloc, on ara, apareix el rectangle d?acer Korten.
La tercera imatge correspon a la secció del gran vestíbul. Esbós de la pàgina 106. On l?ascensor era a l?interior i no a l?exterior com s?ha acabant construint.
El pont de pas era a la banda superior i exterior i hi havia un pas a mode de brise-soleil. El pati anglès ja hi apareix i l?organització general ja està mig envegada vers el resultat final. L?esbòs de la pàgina 110 ja éstà més ordenada sobre la idea final. Hi apareixen les rasgadures del sostre junt als paral.lelepípeds d?il.luminació matitzada.
L?estudi formal, del Muvim, des d?una perspectiva contemporània, s?insereix en el context d?una arquitectura, sense lloc, provinent dels cinc punts de Le Corbusier. S?incardina en la nova fornada d?arquitectes provinents del postmodern, que troben en la creació d?una poètica personal a base de barretjar diverses components, una depuració sintètica. És a dir, els Ferrater, Campo Baeza, De las Casas, Del Rey-Magro, Garcia-Solera, etc.
La implantació es realitza sobre la petjada obligada i preestablerta al concurs que convocà la Diputació de València de qui depèn el museu.
Les circulacions vénen donades, en funció de l?exposició permanent a inserir-hi.
La gestació de la forma naix de l?entrecreuament de dos cossos. Un paral·lel a un dels braços de la biblioteca (el paral·lelepípede) i l?altre, el cub, de cara paral·lela a l?edificació preexistent a les edificacions existents al carrer peatonal.
Que és l?element que sofreix la distorsió i acoblament una mica rudimentari i dramàtic amb l?altre cos.
Cap relació amb el Centre de Ceràmica (Obra d?en Joan Añon) que sí es situà en relació a l?alineació del dit carrer.
Tanmateix, considerem que és una bona troballa l?haver donat continuïtat al carrer que ben aviat s?obrirà des del carrer de Quevedo i que desemboca a l?accés mixt dels dos cossos, a tall de passatge, vers els jardins de l?antic Hospital.
L?accés, que realment funciona com a tal, és el de la marquesina d?acer. Una mica amagat, això sí, davant del Centre d?Artesania. Nega, amb això els possibles accessos d?altres punts. Com des de C./ Guillem de Castro.
Les plantes, alçats i seccions s?inclouen dins de l?exposició en Power-Point.
3. COMPOSICIÓ. MASSES. FORMES I ESPAI.
En contra de tot el que s?ha dit, creiem, que el projecte poua dins de la Teoria del caos. Degut a les hipòtesis de partida. Urbanística. Nova concepció d?un museu. No d?objectes a esposar sinó d?idees, materialitzat en itineraris. És el recorregut amarat d?imatges, escenaris, referències literàries i artilugis protoindustrials que conformen el nervi del museu.
L?element compositiu de la segona època d?en Vázquez Consuegra, ja són els rectangles, els quadrats, segments de cercles, etc. Figures platòniques en planta que, sempre acaben distorsionant-se per fer les connexions escaients.
D?ací ens sorprèn el caràcter caòtic de moltes de les seues obres. Que sempre diem : sí però???.
Podríem fer una suposició de que utilitza un joc de plans que van conformant l?envoltura dels espais. Que donen en sí una imatge de masses que s?hi superposen, amb foradaments que es cobreixen amb no-res, com el passatge o vidres de gran format.
Ací, cobra sentit la idea corbusiana d?arquitectura, presa de l?I·luminisme boullenià, com a joc magistral, magnífic i correcte de les masses unides per les llums (i ombres)??..
Encara que la història dels precedents és la història de mai no acabar no ens resistim a apuntar la rampa del Palau de Justícia de Chandigarh (1950) i un cert brutalisme lecorbusierà dels ?50, com les imatges exteriors del Museu de Tòquio de 1957-59.
L?espai interior és concentrat en el hall central, com espai magnificat i de millor empatia, fluid a través del recorregut de la rampa i el pati a l?anglesa com a solució davant de les eixides d?emergència de la sala d?actes, que connecta amb el recorregut de la Sala Parpalló.
Sent aquest espai i el recorregut allò que dóna vida i sentit a tota la composició espacial que se?n deriva.
El recorregut continu de l?exposició ha portat a crear uns forjats amb pendent. Element novedós i gens menystenible.
El que no s?entén és el transportar dita pendent a l?exterior i interior amb les pantalles retallades. Que no deixa de ser un reflex del purisme ?tal com és l?interior, tal és l?exterior?.
Que sols fa introduir-ne un element més de distorsió urbana que no hi calia. O sí?
Són les juntes entre plaques de formigó i les ?escopetes? dels encofrats que les suporten aquelles que creen un sentit d?ordre, i per això mateix, hi destaquen les irregularitats.
Una pregunta innocent : ¿ què passaria si el bloc del cub, s?haguera dissenyat, mirat l?entrada, amb el llenç de vidre mirant a nord, ço és cap al Centre d?Artesania ?
L?espai de la biblioteca fluid amb la zona d?estudi dels investigadors, per les seues proporcions, senzillesa i la il·luminació matisada mitjançant claraboies és un dels espais més aconseguits i remarcables.
4. FUNCIONALITATS I CIRCULACIONS. LA IDEA DE SHOPPING.
– No considerem afortunada l?opció d?amagar l?accés principal. Que resta indefinit.
– El hall funciona i significa com una Hallenkirchen.
– Indueix al shopping: hi ha connexion directa amb la cafeteria I la llibreria.
-Subsidiàriament al coneixement: el recorregut de la Il·lustració.
– Esporàdicament a l?art de recerca: l?exposició de la Sala Parpalló. Sols individus enrolats.
– La circulació de públic és mixta. Descendent. Rampes + ascensor panoràmic.
– Accés a la sala Parpalló per cota 0?00 és mediocre i imperceptible.
– Està ben resolt en una peça tot l?aparell administratiu i de recerca científica dins del bloc contigu al Hall. I funciona independentment de l?horari de públic. Amb el desdoblament de circulacions paral·leles. Que en principi és un error de disseny i aquí és una virtut.
– No funciona el trànsit entre els dos blocs.
– No funciona climatològicament l?escala de servei que en ser encristal·lada a nord, però també per dalt, converteix l?escala en un hivernacle insofrible.
– Ídem la llibreria orientada a oest. Problema solucionable amb arbrat dels jardins a mig termini.
-Ídem anteriors: la incidència del sol del matí sobre l?exposició de planta soterrani de la sala Parpalló que ha obligat a col·locar un tendal per a protegir les peces.
– Considerem ben resolta la ubicació de tota la maquinària a les cobertes, rere l?ampit que les oculta.
Volem fer un extractat dels cursos de doctorat celebrats a la Universitat de Harvard co-dirigits per l?arquitecte Rem Koolhaas anomenants Harvard project on the city. Publicades les conclusions, en forma de llibre, per l?Arc en réve. Centre d?architecture. Bordeus.2001.
?.. Els museus es converteixen en shoppings per a sobreviure. La ciutat tradicional europea intentà resistir-se al shopping, ara però, és un vehicle
per al consumisme a l?estil americà. Els arquitectes ?àulics? menyspreen el món del comerç però n?usen les seues configuracions per a projectar museus i universitats??.. i més ??.alliberat de tota llum o ventilació naturals, amb la qual cosa s?hi ha eliminat la pols i hom ha creat alhora una ventilació mecànica que és millor perquè hi aporta aire net, i una il·luminació artificial de resultats més uniformes i agradables?. En molts sentits, l?eliminació de les finestres s?afegeix a la bellesa i eficacia???..
La finestra ? i qualsevol altra connexió amb l?exterior, si deixem de banda l?accés per a clients- fou considerada innecessària, si no hostil??.
És evident de que aquest museu no acaba de caure talment dins d?aquesta dinàmica, però la idea generatriu de la XARXA DE MUSEUS depenent de la Diputació, sí va per aquests viaranys.
5. LLUM I TRANSPARÈNCIES.
– Els sostres de la sala del Vestíbul.
– Els sostres de la sala de la Biblioteca.
– El parament vertical sud de la sala del Vestíbul.
– Els sostre i parament vertical (parcialment) de l?escala de servei.
– El parament esgarrat del bloc longitudinal que il·lumina el soterrani de la sala
Parpalló.
– el passatge que uneix els dos elements vegetals per sota del pas elevat que uneix els dos blocs, conformen una transparència i connexió visual.
– la transparència de la llibreria i la cafeteria constitueixen un element comú, vist des de fora.
– La esgarradura que il·lumina el replanell de la rampa, junt a l?ascensor, constitueix una bona solució, i requalifica l?espai dins del seu llarg recorregut.
– Les rasgaduras (claraboies i lluernes) dels sostres matisen la llum, fent-la indirecta.
6. MATERIALS + CONSTRUCCIÓ.
– Formigó armat vist.
– Vidre laminat.
– Vidre armat.
– Vidre matejat.
– Acer Corten.
– Acer Inoxidable.
– Acer de xapa plegada galvanitzada. Pintat, o no, posteriorment.
– Pedra negra basàltica.
– Fusta de faig en biblioteca i sòls.
– Particions de cartó-guix (pladur)
La construcció és de junta seca, és a dir, de caràcter industrialitzat. Tot resta unit mitjançant soldadures, cargolat, ets. I finalitzat: tapat i segellat amb silicones. La gamma de materials és curta. Però malgrat el to industrial s?hi vindica la seua noblesa. Inclús hi ha detalls de síntesis desafortunades com ara, els escalons de fusta de resinosa protegits amb entornpeu d?alumini o acer, que és totalment incoherent. Una manera com una altra d?épatter les bourgeoises.
7. DETALLS CONSTRUCTIUS.
En el Muvim hi ha dos classes de detalls. L?element estructural realitzat, in situ, en formigó armat vist. Deixant la marca vista de la seua construcció, com són les juntes de les plaques de l?encofrat i les escopetes (traus de pas dels perns de subjecció).
I la resta d?elements que són provinents de la industria.
La coberta està resolta amb plaques alveolades. El que està creant uns problemes de filtracions importants; puix, alhora de deixar caure sobre el suport s?han escantellat. Per tant, caldria haver-ho resolt amb una invertida, deck, etc.
Les lluernes amb xapes grecades. La concepció dels detalls constructius té com a base la realització de juntes en sec. És a dir, l?ús d?elements industrials.
8. EQUIPAMENT.
En tractar-se d?una obra molt personal. D?una personalitat ja consolidada. Igual que les grans ?patums? van implantant junt a les seues obres peces del seu repertori dissenyat.
Ací veiem, a l?exterior, la paperera de platines d?acer galvanitzat.
El fanal, que tan malament ?combina? amb la resta de fanals implantats als darrers temps, de caràcter Segon Imperi parisenc del sr. Jurado.
També, hom pot observar el banc d?acer galvanitzat d?un peu amb acabat de llistons de fusta de teka. Provinents dels projectes de l?edifici de la Capitania Marítima d?Ayamonte (Huelva)(2001) i l?ordenació del Passeig marítim de Vigo (1995-2001). Ambdós projectes contemporanis, si fa no fa, del Muvim.
A l?interior, el cendrer minimal i l?expositor de tensors corbat. El banc triplaça de fusta corbada de cirerer amb tauletes als laterals. Semblen disseny del propi arquitecte. Caldrà confirmar tal extrem.
9. BIOGRAFIA DE G. VAZQUEZ CONSUEGRA.
La biografia de Guillermo es pot llegir en qualsevol monografía. Per tant no s?hi farà referència a ella. Per contra sí que cal remarcar que podem entendre en la seua trajectòria tres periodes.
Una primera etapa de formació i de recerca que va des de la seua eixida de l?escola 1972 fins a 1984. La qual finalitza amb la Casa Uhtna Hus a Mairena.
Un segon període de transició que arranca amb l?edifici plurifamiliar a c/ Ramon y Cajal, a Sevilla fins arribar a l?Expo ?92.
Aquest periode es caracteritza per la realització d?un salt qualitatiu del nivell ddels encàrrecs, gràcies a l?esdeveniment universal. És igualment un període marcat per la concurrencia a gran nombre de concursos. Podem finalitzar aquest període com a fita màxima la realització del Pavelló de la Navegació.
El tercer període de maduresa, consolidació i reconeixement que arriba als nostres dies, en crear una manera personal de concebre, simultanieja i aplica el seu segell personal allà on va. De fet els seus ítems, com puga ser el mobiliari, urbà i interior, el va traslladant i acompanya llur realitzacions.
Així veiem la simultaneïtat a Ayamonte, Vigo, València, etc.
El Muvim s?insereix en aquest període de maduresa i reconeixement, amb una manera de fer personal, que troba el seu sentit en el conjunt de l?obra d?autor, en el conjunt de la seua trajectòria, no en les peces unitàries.
10. BIBLIOGRAFIA: ¿ QUÈ SE N?HA DIT ?
Hormigón Ilustrado
Guillermo Vázquez Consuegra construye un museo en pleno corazón urbano de Valencia. Revista Culturas, Jueves 4 de Octubre de 2001.
Desde principios de Julio de este año se puede visitar en Valencia un museo más de la amplia red (Xarxa Museus), que desde hace tiempo vienen tejiendo en la Comunidad Valenciana, la Generalitat, Diputación y Ayuntamientos. Con el Museo de la Ilustración de Valencia (MUVI), la ciudad mediterránea continúa pujando por una mayor atención en el panorama cultural contemporáneo en lo que a arquitectura se refiere, frente a alternativas más consolidadas.
Guillermo Vázquez ha dirigido la construcción de la obra, vencedora en un concurso celebrado en 1997 y cuya autoría compartió con los arquitectos Pedro Díaz e Iñigo Casero. En las bases de dicha competición además del programa museístico, era obligatorio ceñirse al perímetro del solar, situado en una zona periférica del centro histórico de Valencia. El lugar de la ciudad que albergaría el MUVI era una manzana limitada por una ronda urbana, una calle que alimentaba de coches a la anterior y un espacio sin forma regular y muy amplio en el que existió hasta su demolición el que era el Hospital de los Pobres Inocentes, pieza que formaba parte de un interesante conjunto arquitectónico.
Hacer Ciudad
Con este material nace el MUVI a modo de taracea. La complejidad del encargo se amplía con lo vasto del programa que incorporaba lidiar con la preexistencia material de otras arquitecturas y otros tiempos, sin olvidar la azarosa consolidación urbana que poseía la zona. A esto se le añade la agnosis secular (ceguera psíquica) de los redactores de las ordenanzas urbanísticas, que inflexibles tatúan el perímetro de lo que habría de ser el edificio, convencidas de ser ese el único y verdadero destino posible: una forma.
Es obvio que para Guillermo Vázquez la arquitectura es entendida como un fenómeno artificial adherido inevitablemente a lo urbano, complejo en sus fundamentos y herramientas, definitorio en su compromiso con la construcción de nuestro medio físico y aglutinante de oficios, voces y visiones muy diversas. Por ello defino el MUVI como taracea atenta a reclamos urbanísticos, sociológicos, programáticos, estéticos, constructivos, antropológicos, políticos, históricos e incluso arqueológicos, que hablan de un arrojo destacable a la hora de enfrentarse a la complejidad del palimpsesto de disciplinas que hay tras un encargo de esta envergadura . A esto los arquitectos lo llamamos Hacer Ciudad.
Hacer Arquitectura
Tuve la ocasión de ver la maqueta del proyecto en el propio vestíbulo del museo, otra joya más del taller de Jorge Vázquez: un bloque macizo de aluminio sin pulir, con la forma que las ordenanzas urbanísticas dictaron, situado sobre una base hueca hexaédrica de acero en la que había dos perforaciones rectangulares que dejaban ver el interior. Nada más.
La forma del edificio responde primero a la conversión en muro perimétrico del edificio, de los límites del solar, rompiendo transversalmente en la cota del suelo dicho muro y dejando en esta ausencia el puente y gran vuelo que inventa otra calle para la ciudad. Dos rectángulos, uno más alargado que otro con un pequeño esviaje relativo, albergan el contenido permanente y el programa administrativo, cohesionados ambos por el gran vestíbulo de entrada y agrupados los tres en una forma sinuosa. El programa permanente es organizado como un descenso hermético, sin luz y en zigzag, de inclinación leve y continua, desarrollado en la parte más alargada del museo. El programa temporal por el contrario usa la luz natural como argumento casi único. Los agujeros que les describí en el acero de la maqueta son los huecos lucívoros que llevarán hasta el sótano la caricia al rudo hormigón y la luz que convertirá el objeto expuesto en alimento para nuestra retina.
Podríamos hablar de un edificio hierático (si los edificios pudieran serlo) que dialoga no obstante (si los edificios pudieran hacerlo) con la ciudad dual de un ensanche necesario y una trama urbana azarosa y heredada. Así, antes que repetición descabezada del elemento de composición arquitectónico, antes que la multiplicación hasta el infinito de una caja dentro de otra caja, antes que una epifanía semántica, Guillermo Vázquez en esta obra opta por una actitud iconoclasta en la que ya no hay cosas que significan otras: las puertas no sólo no lo parecen sino que no se ven, parte del Museo es una calle, y parte de la calle es el Museo, lo que se antoja ventana es pared y lo que es pared tan sólo forma parte de un gran caparazón que encierra un edificio, y lo que parece un edificio en tan sólo un trozo de ciudad, ¿se puede pedir menos?. A Esto los arquitectos lo llamamos Hacer Arquitectura.
Poco que decir y mucho que sentir
La manía de entender todo como un lenguaje fue antes una experiencia popular americana que una moda intelectual europea: lenguaje del tiempo, lenguaje de la conducta, gestual, espacial, formal e incluso un lenguaje del trato social además del lenguaje fático de Malinowski, o el antropomórfico de Zevi. No me interesa tanto su formulación teórica o académica como la difusa pero extensa conciencia pública que de ellos se tiene, no sólo en la esfera cotidiana de una psicología de masas sino en el oficio que nos ocupa: la arquitectura.
Estoy convencido de que sobre arquitectura hay muy poco que decir, que este poco es difícil decirlo y además las formas de hacerlo son limitadas. Los niños son filósofos porque se hacen siempre la misma pregunta al enfrentarse a algo nuevo, la pregunta esencial: ¿Qué es esto?, y se acercan y lo tocan, pesan, golpean y miran hasta hacerse su propia definición de "eso" que antes no sabían lo que eran. Algo así debería ocurrir con la arquitectura, que nos obligara una y otra vez a hacernos la pregunta esencial y luego sin aire, exhaustos de sentir, ilusionados, corriésemos a contar a otros nuestro "eso".
_______________________________________________________
El presupuesto de construcción del Museo de la Ilustración se dispara y supera los 2.500 millones
El PSOE reclama a la diputación que aclare la situación del proyecto, que califica de «fracaso»
J. R. S. .Valencia
Más de dos mil quinientos millones de pesetas. Ésa es la cantidad que la Diputación de Valencia ha destinado hasta ahora a la puesta en marcha del Museo Valenciano de la Ilustración y la Modernidad (MuVIM), según datos que baraja el grupo socialista de la Diputación de Valencia.
Si la adjudicación inicial de la construcción del museo en el edificio diseñado por el arquitecto sevillano Guillermo Vázquez Consuegra fue en su momento de cerca de 900 millones de pesetas, las modificaciones posteriores lo han situado de momento en torno a los 1.600 millones de pesetas. El resto de cantidades ha estado destinada a sufragar el pago de la colección permanente -una sucesión de instalaciones virtuales y decorados que ha costado 400 millones- y a otros gastos que se han ido incorporando y cuya financiación ha ido saliendo de paulatinas modificaciones de crédito aprobadas por la diputación. A la cantidad global de construcción del centro habrá que añadir en torno a los 600 millones de pesetas más, que es el dinero que se prevé costará la urbanización del entorno al edificio y a la construcción y reordenación del jardín interior, que será sufragado entre la propia Diputación de Valencia, el ayuntamiento y la Conselleria de Obras Públicas.
«Comenzó como un proyecto ilusionante que se ha desinflado», afirmó ayer a Levante-EMV el diputado socialista Josep Renau, quien anunció que su grupo pedirá al diputado de Cultura, Antoni Lis, que aclare en qué situación se encuentra el proyecto y que explique «los bandazos» que el proyecto ha ido dando a lo largo de los últimos años.
«Ahora sólo se puede hablar del fracaso del Museo de la Ilustración», dijo Renau, quien aseguró que en ningún momento los responsables de la diputación les han invitado a conocer sus instalaciones y quien indicó que los datos que poseen sobre sus contenidos los tienen gracias a los medios de comunicación.
Cambio de contenidos
El Museo valenciano de la Ilustración ha ido cambiando su cometido a medida que ha transcurrido el tiempo. Comenzó siendo un proyecto que aunaría una función didáctica -explicar la evolución de la historia del pensamiento- junto a la creación de un centro de estudios y una biblioteca especializada que debían dirigir, respectivamente, Antoni Mestre y Agustín Andreu. Hace aproximadamente un año, tal como adelantó Levante-EMV, fue cuando la diputación comenzó a diseñar una reforma de la Institución Alfons el Magnànim y se pensó que lo mejor era que el centro de estudios fuera asignado al Aula de Historia que dirige Antoni Mestre. Así se hizo.
Con respecto a la biblioteca se pensó que lo mejor era que estuviera vinculada a la Biblioteca Valenciana. Ante la monumentalidad del edificio y la falta de contenido, la diputación comenzó a introducir propuestas alternativas que apenas tenían que ver con la idea inicial. Primero cambió el nombre al museo y modificó su logotipo inicial -presentado públicamente unos meses antes- y lo convirtió en Museo de la Ilustración y la Modernidad. Después se decidió que la recién creada Xarxa de Museos de la diputación se trasladara al nuevo museo, como también la propia Institución Alfons el Magnànim, así como su biblioteca. También se acordó que lo que era su sala de exposiciones temporales fuera compartida con el Consorcio de Museos de la Generalitat, que desde hace meses tiene un plan previsto para tal menester. Lo último fue la adscripción de la sala Parpalló, que abandonará el Centro Cultural de la Beneficencia y ocupará un pequeño espacio en el edificio situado en el solar del Antiguo Hospital. Así hasta hoy, fecha en la que el silencio político en torno al MuVIM comienza a ser preocupante.
|
|