Notices from nowhere

Democracy now finds there can be ample for all, but only if the souvereing fences are completely removed.

ARTHUR KELL, ANIT AL JIMMY GLASS.

 Una altra nit de jazz al Jimmy Glass. Un concert de nivell inusual. Compost de dues parts. Una primera en que barrejaven melodies suaus i pràcticament amb tints mediterranis, amb fort component d’intervencions solistes. Composicions que -al final- anaven decaient gairebé sempre – i trempades- pel guitarrista Brad Shepik. Quin talent el d’aquest guitarra electrònica !. Un jazz molt heteredox. Un parell de temes en què Gorka deixà el saxo i dominà suaument amb la flauta travessera. Quin goig: complexitat d’acoblar guitarra electrònica i travessera. Dues composicions que provoquen, entremig, l’esclat del públic assistent.

La segona part fou ja la presentació del darrer treball, el cd Traveller , que es concretà la interpretació de quatre temes. Un so més novaiorqués, ara sí, i com l’anterior part amerat d’heterodòxia i els solos destacant la llibertat i talent de cadascun dels components de la gira europea que realitzen a hores d’ara.

——————————————————————————-

Arthur Kell és un gran activista pel Medi Ambient. Transiteu pel seu Web i s’adonareu. El seu posat en escena és molt sobri. Pot  incitar puntualment el públic però sempre en referència a llurs músics o sobre els temes a interpretar-hi.

No em sorprengué gens que a la cadira del davant tinguera el diputat verd, a les Corts Valencianes, en Carles Arnal.

Una magnífica vetlada. Un concert en la segona part que semblava que fórem als EUA. Compràrem el CD.  Avui ens ha acompanyat tot el dia.

Un nou èxit d’en Xevi Martínez i el seu santuari del jazz.

¿ Com es pot explicar un concert ?. Et quedes curt. Revises l’escrit….i dius això l’interessa a algú?.

L’enllaç amb el seu Web, potser, i fins i tot es pot escoltar algun tema.

Bo, deixem-ho, ací baix teniu un resum de què fan aquest estupends creadors…  

Arthur Kell, nascut a Massachussets, però veí de la Gran Poma des de 1997, ha tocat com a líder en una ampla i diversa selecció de músics de l’escena novaiorquesa com ara Bill McHenry, Steve Cárdenas, Chris Cheek, Matt Wilson. Ha col·laborat en treballs de Bobbie Previte, Mark Feldman, Bruce Barth i Shelley Hirsch entre d’altres.

El guitarrista Brad Shepik lidera el seu propi trio amb en Tom Rainey, en Gary Versace, toca junt a Joey Baron´s "Killer Joey" Group i ha acompanyat, entre d’altres,  Paul Motian,  Dave Douglas, Carla Bley, i Charlie Haden.

El saxofonista bilbaí Gorka Benítez és una de les veus més destacades i personals del jazz sudeuropeu. Actualment resideix a Barcelona on lidera el seu trio, tot col·laborant amb en David Mengual, en Marc Miralta i en David Xirgu.

El baterista de Chicago Joe Smith estudià percussió al Manhattan School of Music de NY, per a després esdevenir líder de formacions en què han participat músics de la talla de Ben Waltzer, Ethan Iverson, Reid Anderson, John Stetch etc.

La crítica especialitzada  diu d’en Kell que dirigeix un quartet estimulant i ben travat amb una mescla dinàmica de músics de talent, on les composicions de melodies sòlides i estructures obertes, tot mantenint l’enfocament de la música en la interacció del grup i l’impuls dels solistes.

Publicat dins de Sense categoria | Deixa un comentari

BOICOTEGEM EL CAVA CATALÀ !

UN ARTICLE DE L’INCOMMENSURABLE TONI MOLLÀ.

BONÍSSIM. ES DIU “CAVA VALENCIÀ”.

 JO, ACÍ, L’HE REBATEJAT AMB EL TÍTOL ADÉS ESMENTAT. QÜESTIONS DE MÀRQUETING.

 

(Torna la campanya anticatalanista de la ultradreta valenciana. El cava català n’és una altra vegada l’excusa. Per això reproduesc ací un article que vaig escriure l’any passat, però que, desgraciadament, és d’actualitat. 

 

 

La setmana passada vaig conèixer un productor valencià de cava. Estava exhultant. La campanya promoguda contra els productes catalans ha fet pujar la demana del seu cava valencià fins al punt d’esgotar-li’n les existències i superar les millors previsions. Fa quinze dies que no té ni una botella de l’espumós produït als seus cellers a partir dels propis ceps. Però com que un bon valencià no la pensa que no la fa, ha tingut una idea genial. I ho és, certament: inigualable. S’ha dirigit a un productor de cava del Penedès i li ha ofert comprar-li’n els excedents produïts per la campanya de boicot contra els productes catalans. El productor català ha venut al seu col·lega del sud de la Sénia tot els cava català criat a Catalunya que la xenofòbia valencianoespanyola (perdoneu-me la redundància) li havia deixat al celler.

 

Tot s’ha de dir: el productor valencià ha pagat al català un preu extraordinari, el mateix que el productor català hauria cobrat en el mercat obert. Tots dos han eixit guanyant de l’operació. Amb un afegit: el cavista català s’ha estalviat els costos de la distribució i la promoció, que són gairebé el cinquanta per cent del preu de cada botella en el comerç. Aquestes despeses també se les ha estalviades el cavista valencià, ja que la campanya promocional l’han dissenyada gratuïtament per mòbil, per boca a boca i per tots els mitjans des de totes les esferes els xenòfobs de vora séquia que ens rodegen. Al meu mòbil, per exemple, m’ha arribat el següent missatge procedent d’un telèfon públic de l’administració valenciana: Campaña un mes sin productos catalanes. Entre todos podemos acabar con esta locura ! Pasalo !?. El resultat és perfecte perquè guanyaran diners els productors de dalt i els de baix en una sinergia demoníaca que només el dimoni emplomallat hauria estat capaç de dissenyar. Podem insultar-nos i arrapar-nos en públic, si voleu. Mentrestant, els que es juguen els euros aniran adaptant-se al medi i a l’oratge, com és natural. Ni que siga amb una col·laboració underground.

 

Pensat i fet: el meu conegut ha etiquetat el cava català amb etiqueta valenciana i l’ha venut com si fora de ceps descendents directament de la Cova del Parpalló. Tothom li ha elogiat el cava d’enguany. Fins i tot jo, que, amb tota la confiança del món, li he dit, després de tastar-lo, que ?semblava català?. Com que hi havia roba estesa, ho ha negat amb tota la seua força i contundència d?empresari agraït als anticatalanistes caps de suro. I m’ha regalat sis botelles per comprar el meu silenci: ?no ho digues a ningú?, m’ha repetit fins a tres voltes i, jo, per descomptat, no obriré boca per a dir res d’això. De manera que passeu-ho per escrit però no ho digueu a ningú. En fi, enguany molts valencians beurem cava català etiquetat com a valencià. Talment, la qüestió de noms de Joan Fuster. Els més burros dels valencians poden continuar fent el burro, però l’empresariat valencià va a la seua. Va fent Països Catalans com s’han de fer: sense soroll, però sense deixar perdre una pesseta. Com s’ha fet sempre, d’altra banda. Bon profit i bon nadal.

———————————————————————————–

NOTA A PEU DE FULL: el valencians quan diem que hi ha roba estesa ( és una expressió que vol dir que hi ha gent al davant que no ens interessa que sàpiga de què en parlem)

Publicat dins de General | Deixa un comentari

UN (MIG-APUNT) MÉS DE FALLES.

No hi ha cap dubte que el fenòmen faller recull, fora del seu marc natural, una imatge negativa. Si bé la festa es remunta a finals de l’Edat Mèdia, és en el període de la Renaixença que es reprén. Atiat per sectors intel·lectuals que pouen en la cultura popular. Festa de Sant Josep, patró dels gremi de fusters. Seran gent destacada del tombant de segle que li donaran una bona embranzida. Agombolant els més destacats intel·lectuals i polítics: lletraferits, pintors, cartellistes, etc. amb els sectors populars. Des de gent de Lo Rat Penat fins a arribar a gents d’Estat Valencià, passant per Esquerra Rep. Valenciana. Pensem des de Constantí Llombart a en Faustí Barberà. Des de Maximilià Thous fins Regino Mas. I pel mig l’exposició Regional d’en Trénor, que fou verament, una d’Internacional. Ja als anys, ’30 pouen els que treballaven LA BATALLA PER UNA NOVA CULTURA, com per exemple els Josep Renau, Carles Salvador, Sanchis Guarner, que fan la transició per la Dictadura dels quaranta anys. La força de l’entrellat social, ja implementat a tota la ciutat, és visualitzat com una mena de força des d’on "dominar" la ciutat.

En resum: allò que va nàixer des de les classes menestrals de Ciutat Vella, s’estén per tota la ciutat, i és potenciat com a element folcloritzant i desnaturalitzador de la població que el va crear i correar, sota l’embolcall de fet lúdic.

Durant el franquisme, gents amb un peu en aquelles classes menestrals i l’altre en el cultural van intentar de que no es descarrilàs el sentit de trava social que acollia. Després vindria la immigració española que acceleraria el procés, a favor de la desnaturalització autàrquica. I que després produí l’efecte boomerang.

(continuarà amb més encert…doncs tinc pressa, i us dese un Power Point sobre el fet de l’evolució estètica arran dels canvis últims que s’estan produint amb el pas de la matèria prima de cartó al poliuretà..) 

Podeu opinar-ne si voleu, afegint-hi parers.   

falles (Power Point)

A tres falles he pertangut al llarg de ma vida:

1. Falla de Pl./ Lope de Vega. Comissió que anava, si recordeu, al programa de Chicho Ibáñez Serrador." Un, dos, tres….. Doncs sa mare, era oriünda del meu barri. Malgrat que hagué d’emigrar a l’Argentina. En ella, i per diverses altres qüestions, vaig prendre consciència de la cultura de la Ciutat i per extensió del País. Amb els "llibrets" de falla que fa l’explicació de les diverses escenes representades. Sempre escrites en català, no massa normatiu, però vàlid per a demanar-te alguns preguntats profunds. Anys 1968-1976

2. Falla c/ pintor Jacomart- camí de Montcada. Falla limítrofa tocant a la pedania de Carpesa. Una falla que vam trobar gairebé desballestada i que l’amic Simó Aguilar i Castelló, amb una colla més intentàrem de revitalitzar i donar un aire més combatiu i naionalista, no cal dir-ho. Teníem veu dins de la Junta Central Fallera i que érem considerats com el foròncol, juntament a d’altres, del mateix esbiax- com ara la d’Arrancapins, etc. Eren els anys de la Batalla de València. Allà vam fer els llibrets en què escrivien els Vicent A. Estellés, Badia Marín, Toni Mestre, F. Ferrer Pastor, Burguera, Vicent Franch, etc. Col·laboracions gràfiques d’Harca, Ortifus, A. Heras, Alfaro, etc.

Tinc per a mi que Toni Mestre parlaria amb l’Eliseu, després d’anar guaitant els nostres llibrets, i reeditaren i recuperaren la capçalera del "Pensat i Fet" de temps de la república.

L’estància a dita falla es va perllogar entre 1981-1985. La idea era comboiar la gent del barri i fer de la Comissió un casal "normal" que tinguera l’actiu de realitzar viatges, excursions per tot el País Valencià. Fent concursos de cantants, fer els cants d’albades, cursets de dolçaina, etc. Simó ja aleshores rumiava sobre fer extensiu el model i la influència a tota la ciutat. Mitjançant una ràdio alegal, com les que vindrien després a l’estil de Ràdio Klara, Ràdio Funny, Ràdio Puça, etc.

3. Falla Marqués de Montortal- Josep Esteve. Una Comissió molt normaleta la que és la meua nova falla des de fa uns anys. La qual, a poc a poc, va incardinant-se en els paràmetres d’una cultura folclòrica apolítica, però que, de mica en mica, mercés a l’àmbient propiciat per d’altres ítems que va submegint-se en la cultura natural del país. Un barri amb un 60 % d’emigrants forans vinguts als anys ’60 i la resta població vinguda de comarques que conformen un bloc ben travat.  

Publicat dins de Sense categoria | Deixa un comentari

GRANDE COM SOLER

UNS ALTRES QUE TAMBÉ ESCALFEN MOTORS.

 DEIXEU-N’HI EL VOSTRE PARER.

nuevo estadio mallorcaL’equip de futbol RCE. Mallorca presentà el proppassat dimarts el seu projecte per a la construcció d’un nou estadi de 40.000 espectadors de cabuda. Es tracta d’un projecte d’un estudi madrileny que inclou, endemés del nou estadi, la construcción de tres edificis de 34, 22 i 16 plantes, arribant-hi a assolir el més alt, uns 160 m. d’alçada.

Les torres tindran un espai total d’uns 200.000 m2, a més a més d’incloure amb un centre de congressos, convecions o similar, un centre comercial i un enorme aparcament de pagament.

nuevo estadio son moixEs tracta d’una operación "somiada" que encara li resta molt de camí per negociar, doncs sols és una proposta del club. Endemés, ni tan sols es coneix quin poguera ésser l’emplaçament. Doncs, a més a més del lloc que n’ocupa l’estadi de Son Moix que és de propietat municipal, el club proposa d’altres quatre de diferents i possibles.

El Govern Balear i d’altres organismes, nogensmenys, preferirien que restàs on hi és, tot i que sí es mostren receptives a diverses propostes del projecte i el complex.

De moment, ja estan situant-hi els peons i comença la partida d’escacs.

Publicat dins de Sense categoria | Deixa un comentari

LLETRA A UN ARQUITECTE MADUR

Distingit senyor Mercadal:

     

En primer lloc em presentaré per tal de fer més "compressiva" l’opinió que vau demanar-me en enviar-me el recull d’obres i projectes així com l’estudi al voltant de l’habitatge a la Mediterrània, pel qual motiu us estic força agraït.

Sóc un jove arquitecte de 33 anys, amb dos i mig en l’exercici de la professió, amb poca obra per tant: un xalet a Gilet, una habilitació d’unifamiliar a Paterna, un parell d’unif. entre-mitgeres, i una promoció en construcció de 14 adossats a La Pobla de Vallbona, i per últim l’obra de la què estic més cofoi una fàbrica d’estampació de paper, ja finalitzada, d’un cert nivell, amb uns 400 m2 d’oficines més la zona de producció, d?uns 800 m2, a Paiporta.

En sóc aparellador des de fa 7 anys, la qual cosa m’ha ensenyat alguna cosa en quant a materials i empreses, així com una petita època com a funcionari de l’Ajuntament de València (això sí, dissenyant places urbanes i alguns trams del Túria amb companys de la secció. ¡ Coses de l?administració, que a vostè tant li agraden ! ).

Vos faig aquesta introducció per a que sigueu conscient que el que em demanàveu és una mica afalagador per a mi i molt atrevit per la vostra part. Durant aquests mesos des que em vau fer arribar a mans els reculls me?ls he estudiat amb deteniment, doncs com podeu veure alguna temàtica del que m?encomanen està relacionada amb el vostre quefer, això sí, a un nivell inferior.

He arribat a fer un parell d?esborranys a mà, al remat he preferit d’escriure-hi "tal com raja", intentant incorporar tot allò que amb l’estudi d’aquests reculls i el coneixement de la vostra-nostra Menorca que fa uns anys, durant una estància vacacional, vaig poder apropiar-me i gaudir.

Tot seguit l’hi avanç unes minses línies sobre els factors que em preocupen alhora de valorar una obra arquitectònica a grans trets:

1. La racionalitat funcional de les plantes.

2. La fluïdesa espacial concretada des de la secció.

3. La inserció a l?entorn tant per analogia com per contrast, a nivell paisatgístico-ambiental com a nivell d?inserció a l?àmbit cultural del país en què construïm. Més clar: no podem construir igual a Brno (Rep. Txeca) que a Berlín (Alemanya) per posar un exemple conegut com és del molt admirat per mi Mies van der Rohe i que en aquest punt dissent d’ell. Per la mateixa raó no concep que el plantejament arquitectural siga el mateix a riba i riba de la Mediterrània. No podem construir igual a Ciutadella, Dénia o Lloret que a Alger o Mililla. La base social humana existeix i és l?aglomerant que fa que en condicions semblants d?azimuts, hores de sol, vents, materials, etc. destil·len arquitectures diverses.

4. La conformació tectònica imbricada amb l’us de materials.

5. La caracterització i modenatura (passeu-me el gal·licisme) mitjançant els alçats, així com els materials de revestiment i acabats si hi calen.

Crec haver detectat diversos tics. El professor Subias va ser premonitori, en part. Fa l’efecte que quan dissenyeu per a centre-europeu els habitatges espandeixen centrifugament en longitud ( Broszeit, Wywiol i Rühnke) excepcions : La Calma del senyor Sintes.Es a dir wrightianegen. Quan ho féu per a menorquins els espais s’hi quadren i coderchianegen,(potser per qüestions de morfologia del solar, pressupost, etc. que no hi atanse a esbrinar) per dir-ho d’una manera entenedora: ( La casa de la sra. Mercadal, del sr. Sànchez, Ameller, Gual-Sintes, etc.) excepció : Du Souich, per la qual, modestament, us felicit. En quant a la casa Anglada s’hi veu, a una hora lluny, que hi ha massa llapissos damunt del tauler, s’allargassa i alhora s’hi quadra, acabats de cara-vista?, la planta segona de fet s’hi distorssiona i desorganitza als trasters (vestidors?) i petit estar, en definitiva un caseriu navarrès al bell mig de l’illa.  

Crec també haver detectat un esforç gran esperonat per la mancança de diversitat de materials o no poder utilitzar-los per causa de les ordenances, i que ha cristal.litzat en una recerca formal molt interessant en unifamiliars de petit format com ara Ca n’Aparício que en la seua senzillesa em sembla un autèntic rellotge que persegueix el sol en les seues obertures i disposició de dormitoris i estars al llarg del dia. Crec que està força bé arrelat mitjançant el sòcol de paredat al penya-segat. Amenace de copiar-li-la en quan puga o com dèiem a l’escola "afussellar-lo". En el mateix sentit van Sa Figuera del seu cosí. Esper que puguen portar-la a bon port, si no ho han fet ja. El paredat nu sembla que és una troballa de vostè -doncs no vaig veure-hi cap en la meua estança a s’illa- que caldria aprofundir i el lloc sembla prou inhòspit com per fer l’habitatge acollidor ajudat pels xebrons i fustam de sostre (sospit?) de la teulada, a més del fumeral. La unitat espaial de P.B. és una assignatura pendent, per a mi, en adossar tots els elements contra el paredat i crear un únic espai. Si avancés el mur cortina i els matxons podria crear-s’hi una comunicació visual entre p.b. i dormitoris.

Les Honey-moon crec que estan en el mateix camí i és simpàtica l’analogia formal dels cors de l’embolcall. Llàstima!. Una cosa semblant però com unifamiliar construí o (-irà) Carles Ferrater – Les Five- a L’estartit , crec.

Voldria ara incidir en un tema que em preocupa que consisteix a revaloritzar l’arquitectura dita comercial que s’hi rebutja des dels mass mèdia propis de la professió i que tanmateix són els fets arquitecturals que configuren massivament les ciutats i nuclis urbans on les persones vivim i són la resta d?arquitectures (les que apareixen a les revistes, vídeos, etc.) les que en la seua solitud marquen fites però no conformen els espais habitables. I com en tot n’hi ha de bo i de dolent en ambdues varietats. ¿ O és que vostè no ha visitat una arquitectura vista en paper couché i no li sembla una arquitectura més aviat vulgar? i el mèrit es troba en el fotògraf. Amb tot vull tornar a felicitar-lo per haver fet els reculls que ens dóna una idea de la recerca, si més no, expressa una tasca més enllà del "firmar projectes" sinó de compromís amb l?arquitectura, el benestar de les persones que viuen en la seua arquitectura i Menorca.

No hi vull estendre?m més, tan sols desitjar-li a vostè, família i col·laboradors un bon any ’94 i deixar palesa que a València tenen un amic per al que faça falta

Atentament  Josep Blesa i Morante, arq.

P.D.= S’hem traslladat de despatx i a hores d’ara som a….

 

 

 

Publicat dins de Sense categoria | Deixa un comentari

EL MUSEU VALENCIÀ DE LA IL·LUSTRACIÓ I LA MODERNITAT.

AUTOR: GUILLERMO VAZQUEZ CONSUEGRA.

CURS DE DOCTORAT: Crítica d?arquitectura. Fonaments crítics per a llegir arquitectura.

ANTECEDENTS.

Aquest treball consisteix a realitzar una anàlisis sobre el Museu Valencià de la Il·lustració i la Modernitat de València. A partir d?ara, MUVIM. Obra de l?arquitecte Guillermo Vázquez Consuegra.

Aquest treball s?emmarca dins dels CURSOS DE DOCTORAT. Curs de Crítica d?Arquitectura. Fonaments crítics per a llegir  Arquitectura de la professora na Margarita Fernández Gómez, pertanyent al departament de Composició Arquitectònica de la Universitat Politècnica de València.

Aquest treball s?estructura en base a lectures transversals – no lineals, ni canòniques-, dels diversos estudis des dels distints punts de vista i lectura de l?arquitectura establerts al curs, açò és, sociològic, formalista, psicològic, simbòlico-iconològic i històric.

Sols la introducció, com a generació discursiva i descriptiva del treball, dóna lloc a una lectura global, – bàsicament – sociològica. Que crea una base per a resituar i desenvolupar amb més profunditat la resta d?estudis.

Que són els capítols que lliguen amb la presentació del treball reglat, exposat en Power-Point. Sent-ne aquest:

CAPÍTOLS

1)   SITUACIÓ I EMPLAÇAMENT. ENTORN URBÀ. PREEXISTÈNCIES.

2)   IDEES GENERATRIUS. ESBOSSOS. PLÀNOLS: PLANTES, ALÇATS I SECCIONS.

3)   COMPOSICIÓ. MASSES. FORMES I ESPAI.

4)   FUNCIONALITATS I CIRCULACIONS.

5)   LLUM + TRANSPARÈNCIES.

6)   MATERIALS+CONSTRUCCIÓ.

7)   DETALLS CONSTRUCTIUS.

8)   EQUIPAMENT. INTERN I EXTERN DEL VOLTANT.

9)   BIOGRAFIA DE G. VÁZQUEZ CONSUEGRA I LA UBICACIÓ DEL MUVIM DINS DE LA SEUA TRAJECTÒRIA.

10) BIBLIOGRAFIA. ¿QUÈ SE  N?HA DIT?

INTRODUCCIÓ GLOBAL. ANÀLISI SOCIOLÒGICA

En el sociològic estudiarem l?obra com a producte d?una societat i la seua incardinació i concomitància amb els processos socials i la ideologia de la classe dominant. Com sempre en aquesta anàlisi manca i se?n dol de valorar adequadament la qualitat intrínseca de l?obra d?art. Seguint, nogensmenys, P. Francastel intentarem d?esbrinar la significació pròpia d?aquesta peça, en la resta de punts d?anàlisis. Ací, cal dir, que s?ha d?haver visitat completament la peça a estudiar, conèixer el seu entorn i història per a comprendre el que s?hi explica d?una manera global i genèrica, havent fet un esforç de meditació, posterior, sobre l?obra de què parlem.

Anàlisi prèvia sociològica.

El Muvim naix de la mà de, l?aleshores, president de la Diputació provincial en Manuel Tarancon Fandos, membre del partit centralista i conservador  fruit d?una necessitat de contrarrestar l?embranzida d?actualització envers la modernitat que hi havia empès el partit centralista progressista, abans al poder.

No és casualitat que Tarancon, un personatge culte, faça incidència sobre una època on es produeix el canvi més profund de la seua història:

la castellanització i subalternització de la societat valenciana, en contra de la tendència amb una certa component ?nacionalitària? de l?anterior govern, on s?hi havien ?infliltrat? elements que comandaven l?avantguarda aleshores, amb connexions internacionals. Fet que l?hi conferia una component de contemporaneïtat, molt en contraposició, amb les components ideològiques mantingudes durant la Dictadura.

Curiosament Tarancon pren alguns elements d?aquests, més o menys nacionalitaris, per a conformar l?entrellat ideològic del que serà el Museu de la I·lustració valenciana. Nom amb el que naix i que després modicarà el seu nom. Afegint-hi la modernitat.

Val a dir que, històricament, el poder subaltern a Madrid (progressista i/o conservador) sempre mantindrà posicions d?enfrontament amb la Universitat de València. La Universitat Politécnica de València és sempre mesella a Madrid. Amb l?àura de modernitat i neutralitat internacionalista. Que, realment, funciona com a localista i les mires difícilment ultrapassen dellà les fronteres de l?Estat espanyol.

No deixa de ser utilitzada com a contrapés político-ideològic a la Universitat de València-Estudi General.

Es convoca el concurs en base a les premises urbanístiques establertes al P.G.O.U.  de 1988. Sense una anàlisi coherent. Amb la consideració d?espai ?límit? que té tota la ronda. Amb un estudi ad hoc.

Cal esmentar que aleshores s?estava reformulant, amb diverses propostes, el PEPRI del Barri de Velluters, al què pertany dita zona.

L?emplaçament, la volumetria i programa ? molt fragmentari- de recorreguts venien pre-establerts.

El concurs fallat en 1997, es concedeix el primer premi a G. Vazquez Consuegra. Quan, realment, la majoria dels estudis d?una certa competència hi havia descartat la seua concurrència.      

El jurat es decanta per una solució ?moderna? de caràcter fragmentari i que xoca amb la resta de l?entorn. Ja, de fet, molt degradat arquitectònicament, amb intervencions sense un mínim de decòrum urbà. Una degradació forta del Barri de Velluters. I que als seus límits, amb peces contemporànies, conjuminen un conjunt caòtic. On l?harmonia arquitectònica consisteix a escridassar-se unes peces a les altres. I la peça de referència, -parcialment mutilada-, és l?Antic Hospital resta desnonada i anul.lada, entre ruïnes esparses per terra, on s?amaguen els ?jonquis? per a injectar-se foc a les venes.

En contra de tot el que s?ha dit, és fals, -al nostre entendre- que l?obra de Vàzquez dialogue amb la resta. Resta com a peça autònoma. L?aire de ?modernor? de la mà d?un cert pseudominimalisme, i enclaustrament real fa que ?havent-ne pres consciència- calga « amagar »  la peça, en encarregar-li tot seguit- els jardins que deglutiran i taparan (a mode de les perspectives wrightianes) per esmenar l?error, que ve d?una mala concepció de la ubicació, ja que ? pensem- hi haguera calgut situar-la en zona perifèrica del solar, fent carrer-corredor, tot deixant de coixí i filtre, els jardins entre la nova peça i l?antic hospital en diàleg llunyà i no confrontades, com ara s?esdevé. La distorsió de la peça en si és patètica.

Res a veure amb intervencions amarades de sensibilitat contemporània com és el cas de Centre de Cultura Contemporània de Santa Mònica a Barcelona de Piñon i Viaplana, que seria un cas paral·lel.

Estaria més a prop d?una intervenció estrident com el Macba de R. Meier, al bell mig de la Ciutat Vella Barcelona.

Fent-ne una anàlisi d?acordament amb l?arquitectura històrica podem partir dels següents pressupòsits:

Els invariants, i a grans trets, característics de la història de l?arquitectura feta a la ciutat de València serien:

Unicitat de l?espai interior, una preponderància de l?espai interior sobre l?exterior, puresa formal, renúncia a la decoració, que si n?hi ha està concentrada en punts molt concrets.

Circulacions: la relació entre interior i exterior, en principi, és difícil. Predominança de la massa, cap a formes compactes. L?embolcall és directe, producte de l?interior. No a les formes obertes, ni radiants ni divergents, ni agudes, etc.

El contorn tendeix a ser net i precís. Predomini del ple sobre el buit.

Els eixos compositius: la tendència centrípeta obliga a la supressió del predomini d?algú d?aquests. El que proporciona una ordenació equilibrada.

Hi fuig de l?obliqüitat, esbiaix, etc. Visió ortogonal de l?espai. El mur adopta un ritme horitzontal. La imposta és l?arranc de la finestra o del guardapols, generalment, mai no correspon als nivells dels sostres. 

La proporció moderada, la tendència de la secció transversal al quadrat. L?ús de recobriments interiors i exteriors. Enlluïts a l?interior i revocs a l?exterior. Sense filigranes. Superfícies tibants, terses.

L?aparell arquitectònic ha estat un element clau de regulació de la llum i la calor (molt intensa, altrament, en aquesta zona meridional. D?aquí l?ús de murs tancats) i l?ús de gelosies i vegetació (d?arrel àrab) per a recircular els vents, etc. Per a minvar i matisar la seua incidència.

El concepte d?horta enfront al de jardí. I subsegüentment l?ús de l?aigua. El jardí nòrdic situa l?aigua al fons mentre que el mediterrani la fa escolar des de dalt fins al fons. Degut a la seua escassetat. En pro d?un major aprofitament.

No s?imita el paisatge, com el crea artificiosament a l?anglesa, no crea efectes teatrals de la disposició d?eixos a la andalusa, ni dóna importància frontal com els italians, o de subjectar-se a eixos simètrics o radials de la francesa. Es, però, més ?domèstic?. Malgrat les influències de tot tipus.

A la vista dels ?patterns formals de caràcter sociològic? establerts adés podem introduir-nos-hi  en l?estudi del Muvim.

Exposarem els fets evidents i procedirem a formular una discussió (acció de discutir. Discutir: v.tr.: Examinar en detall(una qüestió), raonar sobre ella presentant consideracions favorables i adverses.

1. SITUACIÓ I EMPLAÇAMENT. ENTORN URBÀ. PREEXISTÈNCIES.

Situació: solar del l?Antic Hospital de València i els seus horts. Barri de Velluters.

L?emplaçament: la petjada donada com a hipòtesi de partida del concurs.

Entorn: caòtic i degradat arquitectònic i social.

Preexistències patrimonials: de cota 0?00 a amunt, els pavellons de la Infermeria Vella de l?antic Hospital, avui dedicats a Biblioteca Pública. A cota -3?40 m. un fragment de l?antiga muralla àrab.

No existeix, per molt que ens diguen els ?arquitectes àulics entesos? que existeix una puresa formal. Existeix una macla entre dos cossos un cub i un paral·lelepípede oblong, molt donat per un error de plantejament d?origen del concurs que deixava la petjada marcada des del Pla General i que després ningú no va saber reorientar i rectificar. De fet, considerem que és una falla que patirà tota la seua gestació, i que malgrat tot, l?autor del projecte guanyador va tindre la sensibilitat a donar solució a un disbarat, com era el plantejament urbanístic del concurs.

No podem entendre com una peça espacial on la unicitat preval. Tret del cas de l?atri o vestíbul, l?espai flueix, sense poder capir-lo d?un colp.

La percepció funciona en sentit invers a aquest tret consuetudinari. Igual ens passa en l?espai de l?exposició temporal, on l?espai s?immergeix sense contemplacions a la part inferior, per a desembocar en dues sales. Se?ns escapa l?espai, simplement.

La relació entre l?interior i l?exterior, no és difícil, sinó inexistent. Caldrà esperar a la realització dels jardins de l?Hospital per a tenir una idea complerta del conjunt. De moment és un espectacle tràgic, les ruïnes ça i llà, gairebé piranesianes, al costat d?una peça de factura contemporània.

Patètic. Si més no.

Existeix un predomini del mur sobre el buit, evidentment. La perforació a mig cos, per a salvaguardar el segon creuer que fou derrocat en 1972, si des d?un punt de vista és una troballa i encert d?en Vázquez Consuegra, però que per contra, els accessos secundaris resulten amagats i no se?n perceben les entrades. El que fa, tot plegat, que es negue la condició urbana del carrer Guillem de Castro.

Si la zona de públic obeeix a una secció tendent al quadrat, la disposició ?obligatòria de recorreguts de l?exposició permanent obliga a una secció allargassada. 

 

No hi existeix moderació en les proporcions, corolàriament. Ni tan sols del tester que s?obre a c/ Guillem de Castro que és un rectangle, una simple mitgera.

Tampoc l?entorn urbà és un espai evocador, que ni el millora ni l?empitjora. Actua com a nou fragment del ?col·latge?, sense cap diàleg amb la resta.

Sols actua com a façana el mur vidriat de fons, que amb penes se?n descobreix darrere dels arbres, sobre el carreró, entre l?edifici de vivendes i el Muvim. L?accés principal es situa sobre el carrer peatonalitzat transversal a c/ de Quevedo. Cap diàleg amb el centre de Ceràmica. Cap diàleg amb l?antic hospital. Sols l?eix dels pilars interiors de la biblioteca ?tallen? la marquesina de l?entrada principal. Per a l?observador anònim resulta imperceptible. Es talla sobre un eix a mig llenç entre la porta centrada i l?aresta. El mobiliari és el de l?autor. La paperera, el banc, la protecció de la garola dels arbres, etc??.. i el fanal els mateixos que els del Passeig marítim de Vigo. El diàleg i la unitat de criteris amb els del regidor d?enllumenat públic sr. Jurado són totals, com s?aprecia a simple vista.

La inserció d?un element estrany, però necessari, degut a la inserció de la

Sala d?actes a la cota -5?20 m : el pati anglès.

L?horitzontalitat és remarcada per les juntes dels encofrats del formigó vist.

Curiosament les peces no són horitzontals. Mantenen el pendent dels recorreguts en caiguda. La qual cosa ens sobta. En no veure una peça que podria ser perfectament paral·lelepipèdica. La inserció d?una il·luminació natural sobre el cos de despatxos sobre l?escala de dependències funcionals del museu, converteixen dita zona en un hivernacle que posa a 40º el dit recinte que és insofrible.

Ídem error que al Palau de la Música, en obrir la llibreria a ponent, on hi ha un sobredimensionat, en nombre i diàmetre, de les toveres d?expulsió de l?aire condicionat.

¿quin sentit posseeix, des del punt de vista sociològic, una marquesina d?accés orientada vers el nord en aquestes latituds? En el projecte original no existia com es pot comprovar. És un element afegit posteriorment.

Els murs estan sense arrebossar. En brut. La inserció dels peus drets aguantant el gran mur de formigó, conforma l?antítesi de l?arquitectura feta en aquesta ciutat.

Sols la matisació de la llum del vestíbul d?entrada, el caràcter màssic de la peça, la manca de decoració aguanta mitjanament uns criteris i trets sociològics. Les contorsions de la peça ? i no és l?únic culpable Vázquez-

fan considerar l?artecfacte arquitectònic com una intervenció out-sider. Autista.

Estem davant d?un cas similar a la realització de la Portada dels ferros de la Seu per Konrad Rudolph. On els murs es trenquen o es fan alabejats són obra d?estrangers.

Serà precís, per a complimentar l?anàlisi veure fet el jardí, que ja té projecte des de 2001. Una solució d?acumulació d?incidents, pròpia de la City-Collage.

¿Una anastilosi burda de les columnes esparses conformant una sala hipòstil.la?

Una trama cartesiana ordenarà unitàriament, segons els eixos ortogonals dels braços de la infermeria de l?antic hospital, avui Biblioteca Municipal, totes les fites i anecdotari supervivent escampat pel solar.

Sort tindrem, que sota el boscatge,que reste ben oculta la manca de diàleg entre fites arquitectòniques que s?escridassen unes a les altres.

2. IDEA GENERATRIU. ESQUEMES. Plantes, seccions i alçats. Anàlisi formal.

El punt d?arrancada és la petjada deixada pel P.G.O.U. Val a dir, que posat en contacte amb l?estudi d?en Guillermo Vázquez Consuegra, no se?ns ha volgut facilitar els plànols originaris del projecte, ni els esbossos. Per prescripció personal de l?autor. Nogensmenys hem rastrejat alguns dels esbossos apareguts en diverses revistes i reordenar-los cronològicament. A les pàgines 109 i 116 del monogràfic Vázquez Consuegra. Proyectos y Obras. 1996-2001. Ed. ICARO. C.O.A.C.V. València.2001. s?hi denota que la idea inicial és volumètrica. El voladís ja hi apareix, és rectangular, però la base de la petjada és en forma de ganxo o de i minúscula. Hi apareix una gran finestra al lloc, on ara, apareix el rectangle d?acer Korten.  

La tercera imatge correspon a la secció del gran vestíbul. Esbós de la pàgina 106. On l?ascensor era a l?interior i no a l?exterior com s?ha acabant construint.

El pont de pas era a la banda superior i exterior i hi havia un pas a mode de brise-soleil. El pati anglès ja hi apareix i l?organització general ja està mig envegada vers el resultat final. L?esbòs de la pàgina 110 ja éstà més ordenada sobre la idea final. Hi apareixen les rasgadures del sostre junt als paral.lelepípeds d?il.luminació matitzada.

L?estudi formal, del Muvim, des d?una perspectiva contemporània, s?insereix en el context d?una arquitectura, sense lloc, provinent dels cinc punts de Le Corbusier. S?incardina en la nova fornada d?arquitectes provinents del postmodern, que troben en la creació d?una poètica personal a base de barretjar diverses components, una depuració sintètica. És a dir, els Ferrater, Campo Baeza, De las Casas, Del Rey-Magro, Garcia-Solera, etc.

La implantació es realitza sobre la petjada obligada i preestablerta al concurs que convocà la Diputació de València de qui depèn el museu.

Les circulacions vénen donades, en funció de l?exposició permanent a inserir-hi.

La gestació de la forma naix de l?entrecreuament de dos cossos. Un paral·lel a un dels braços de la biblioteca (el paral·lelepípede) i l?altre, el cub, de cara paral·lela a l?edificació preexistent a les edificacions existents al carrer peatonal.

Que és l?element que sofreix  la distorsió i acoblament una mica rudimentari i dramàtic amb l?altre cos.

Cap relació amb el Centre de Ceràmica (Obra d?en Joan Añon) que sí es situà en relació a l?alineació del dit carrer.

Tanmateix, considerem que és una bona troballa l?haver donat continuïtat al carrer que ben aviat s?obrirà des del carrer de Quevedo i que desemboca a l?accés mixt dels dos cossos, a tall de passatge, vers els jardins de l?antic Hospital.

L?accés, que realment funciona com a tal, és el de la marquesina d?acer. Una mica amagat, això sí, davant del Centre d?Artesania. Nega, amb això els possibles accessos d?altres punts. Com des de C./ Guillem de Castro.

Les plantes, alçats i seccions s?inclouen dins de l?exposició en Power-Point.

3. COMPOSICIÓ. MASSES. FORMES I ESPAI.

En contra de tot el que s?ha dit, creiem, que el projecte poua dins de la Teoria del caos. Degut a les hipòtesis de partida. Urbanística. Nova concepció d?un museu. No d?objectes a esposar sinó d?idees, materialitzat en itineraris. És el recorregut amarat d?imatges, escenaris, referències literàries i artilugis protoindustrials que conformen el nervi del museu.

L?element compositiu de la segona època d?en Vázquez Consuegra, ja són els rectangles, els quadrats, segments de cercles, etc. Figures platòniques en planta que, sempre acaben distorsionant-se  per fer les connexions escaients.

D?ací ens sorprèn el caràcter caòtic de moltes de les seues obres. Que sempre diem : sí però???.

Podríem fer una suposició de que utilitza un joc de plans que van conformant l?envoltura dels espais. Que donen en sí una imatge de masses que s?hi superposen, amb foradaments que es cobreixen amb no-res, com el passatge o vidres de gran format.

Ací, cobra sentit la idea corbusiana d?arquitectura, presa de l?I·luminisme boullenià, com a joc magistral, magnífic i correcte de les masses unides per les llums (i ombres)??..

Encara que la història dels precedents és la història de mai no acabar no ens resistim a apuntar la rampa del Palau de Justícia de Chandigarh (1950) i un cert brutalisme lecorbusierà dels ?50, com les imatges exteriors del Museu de Tòquio de 1957-59.

L?espai interior és concentrat en el hall central, com espai magnificat i de millor empatia, fluid a través del recorregut de la rampa i el pati a l?anglesa com a solució davant de les eixides d?emergència de la sala d?actes, que connecta amb el recorregut de la Sala Parpalló.

Sent aquest espai i el recorregut allò que dóna vida i sentit a tota la composició espacial que se?n deriva.

El recorregut continu de l?exposició ha portat a crear uns forjats amb pendent. Element novedós i gens menystenible.

El que no s?entén és el transportar dita pendent a l?exterior i interior amb les pantalles retallades. Que no deixa de ser un reflex del purisme ?tal com és l?interior, tal és l?exterior?.

Que sols fa introduir-ne un element més de distorsió urbana que no hi calia. O sí?

Són les juntes entre plaques de formigó i les ?escopetes? dels encofrats que les suporten aquelles que creen un sentit d?ordre, i per això mateix, hi destaquen les irregularitats.

Una pregunta innocent : ¿ què passaria si el bloc del cub, s?haguera dissenyat, mirat l?entrada, amb el llenç de vidre mirant a nord, ço és cap al Centre d?Artesania ?

L?espai de la biblioteca fluid amb la zona d?estudi dels investigadors, per les seues proporcions, senzillesa i la il·luminació matisada mitjançant claraboies és un dels espais més aconseguits i remarcables.

4. FUNCIONALITATS I CIRCULACIONS. LA IDEA DE SHOPPING.

– No considerem afortunada l?opció d?amagar l?accés principal. Que resta indefinit.

– El hall funciona i significa com una Hallenkirchen.

– Indueix al shopping: hi ha connexion directa amb la cafeteria I la llibreria.

-Subsidiàriament al coneixement: el recorregut de la Il·lustració.

– Esporàdicament a l?art de recerca: l?exposició de la Sala Parpalló. Sols individus enrolats.

– La circulació de públic és mixta. Descendent. Rampes + ascensor panoràmic.

– Accés a la sala Parpalló per cota 0?00 és mediocre i imperceptible.

– Està ben resolt en una peça tot l?aparell administratiu i de recerca científica dins del bloc contigu al Hall. I funciona independentment de l?horari de públic. Amb el desdoblament de circulacions paral·leles. Que en principi és un error de disseny i aquí és una virtut.

– No funciona el trànsit entre els dos blocs.

– No funciona climatològicament l?escala de servei que en ser encristal·lada a nord, però també per dalt, converteix l?escala en un hivernacle insofrible.

– Ídem la llibreria orientada a oest. Problema solucionable amb arbrat dels jardins a mig termini.

-Ídem anteriors: la incidència del sol del matí sobre l?exposició de planta soterrani de la sala Parpalló que ha obligat a col·locar un tendal per a protegir les peces.

– Considerem ben resolta la ubicació de tota la maquinària a les cobertes, rere l?ampit que les oculta.

Volem fer un extractat dels cursos de doctorat celebrats a la Universitat de Harvard co-dirigits per l?arquitecte Rem Koolhaas anomenants Harvard project on the city. Publicades les conclusions, en forma de llibre, per l?Arc en réve. Centre d?architecture. Bordeus.2001.

?.. Els museus es converteixen en shoppings per a sobreviure. La ciutat tradicional europea intentà resistir-se al shopping, ara però, és un vehicle

per al consumisme a l?estil americà. Els arquitectes ?àulics? menyspreen el món del comerç  però n?usen les seues configuracions per a projectar museus i universitats??..    i més     ??.alliberat de tota llum o ventilació naturals, amb la qual cosa s?hi ha eliminat la pols i hom ha creat alhora una ventilació mecànica que és millor perquè hi aporta aire net, i una il·luminació artificial de resultats més uniformes i agradables?. En molts sentits, l?eliminació de les finestres s?afegeix a la bellesa i eficacia???..

La finestra ? i qualsevol altra connexió amb l?exterior, si deixem de banda l?accés per a clients- fou considerada innecessària, si no hostil??.

És evident de que aquest museu no acaba de caure talment dins d?aquesta dinàmica, però la idea generatriu de la XARXA DE MUSEUS depenent de la Diputació, sí va per aquests viaranys.

5. LLUM I TRANSPARÈNCIES.

– Els sostres de la sala del Vestíbul.

– Els sostres de la sala de la Biblioteca.

– El parament vertical sud de la sala del Vestíbul.

– Els sostre i parament vertical (parcialment) de l?escala de servei.

– El parament esgarrat del bloc longitudinal que il·lumina el soterrani de la sala

Parpalló.

– el passatge que uneix els dos elements vegetals per sota del pas elevat que uneix els dos blocs, conformen una transparència i connexió visual.

– la transparència de la llibreria i la cafeteria constitueixen un element comú, vist des de fora.

– La esgarradura que il·lumina el replanell de la rampa, junt a l?ascensor, constitueix una bona solució, i requalifica l?espai dins del seu llarg recorregut.

– Les rasgaduras (claraboies i lluernes) dels sostres matisen la llum, fent-la indirecta.

6. MATERIALS + CONSTRUCCIÓ.

– Formigó armat vist.

– Vidre laminat.

– Vidre armat.

– Vidre matejat.

– Acer Corten.

– Acer Inoxidable.

– Acer de xapa plegada galvanitzada. Pintat, o no, posteriorment.

– Pedra negra basàltica.

– Fusta de faig en biblioteca i sòls.

 – Particions de cartó-guix (pladur)

La construcció és de junta seca, és a dir, de caràcter industrialitzat. Tot resta unit mitjançant soldadures, cargolat, ets. I finalitzat: tapat i segellat amb silicones. La gamma de materials és curta. Però malgrat el to industrial s?hi vindica la seua noblesa. Inclús hi ha detalls de síntesis desafortunades com ara,  els escalons de fusta de resinosa protegits amb entornpeu d?alumini o acer, que és totalment incoherent. Una manera com una altra d?épatter les bourgeoises.

7. DETALLS CONSTRUCTIUS.

En el Muvim hi ha dos classes de detalls. L?element estructural realitzat, in situ, en formigó armat vist. Deixant la marca vista de la seua construcció, com són les juntes de les plaques de l?encofrat i les escopetes (traus de pas dels perns de subjecció).

I la resta d?elements que són provinents de la industria.

La coberta està resolta amb plaques alveolades. El que està creant uns problemes de filtracions importants; puix, alhora de deixar caure sobre el suport s?han escantellat. Per tant, caldria haver-ho resolt amb una invertida, deck, etc.

Les lluernes amb xapes grecades. La concepció dels detalls constructius té com a base la realització de juntes en sec. És a dir, l?ús d?elements industrials. 

8. EQUIPAMENT.

En tractar-se d?una obra molt personal. D?una personalitat ja consolidada. Igual que les grans ?patums? van implantant junt a les seues obres peces del seu repertori dissenyat.

Ací veiem, a l?exterior, la paperera de platines d?acer galvanitzat.

El fanal, que tan malament ?combina? amb la resta de fanals implantats als darrers temps, de caràcter Segon Imperi parisenc del sr. Jurado.

També, hom pot observar el banc d?acer galvanitzat d?un peu amb acabat de llistons de fusta de teka. Provinents dels projectes de l?edifici de la Capitania Marítima d?Ayamonte (Huelva)(2001) i l?ordenació del Passeig marítim de Vigo (1995-2001). Ambdós projectes contemporanis, si fa no fa, del Muvim.

A l?interior, el cendrer minimal i l?expositor de tensors corbat. El banc triplaça de fusta corbada de cirerer amb tauletes als laterals. Semblen disseny del propi arquitecte. Caldrà confirmar tal extrem.

9. BIOGRAFIA DE G. VAZQUEZ CONSUEGRA.

La biografia de Guillermo es pot llegir en qualsevol monografía. Per tant no s?hi farà referència a ella. Per contra sí que cal remarcar que podem entendre en la seua trajectòria tres periodes.

Una primera etapa de formació i de recerca que va des de la seua eixida de l?escola 1972 fins a 1984. La qual finalitza amb la Casa Uhtna Hus a Mairena.

Un segon període de transició que arranca amb l?edifici plurifamiliar a c/ Ramon y Cajal, a Sevilla fins arribar a l?Expo ?92.

Aquest periode es caracteritza per la realització d?un salt qualitatiu del nivell ddels encàrrecs, gràcies a l?esdeveniment universal. És igualment un període marcat per la concurrencia a gran nombre de concursos. Podem finalitzar aquest període com a fita màxima la realització del Pavelló de la Navegació.

El tercer període de maduresa, consolidació i reconeixement que arriba als nostres dies, en crear una manera personal de concebre, simultanieja i aplica el seu segell personal allà on va. De fet els seus ítems, com puga ser el mobiliari, urbà i interior, el va traslladant i acompanya llur realitzacions.

Així veiem la simultaneïtat a Ayamonte, Vigo, València, etc.

El Muvim s?insereix en aquest període de maduresa i reconeixement, amb una manera de fer personal, que troba el seu sentit en el conjunt de l?obra d?autor, en el conjunt de la seua trajectòria, no en les peces unitàries.      

10. BIBLIOGRAFIA: ¿ QUÈ SE N?HA DIT  ?

Hormigón Ilustrado

Guillermo Vázquez Consuegra construye un museo en pleno corazón urbano de Valencia. Revista Culturas, Jueves 4 de Octubre de 2001.

Desde principios de Julio de este año se puede visitar en Valencia un museo más de la amplia red (Xarxa Museus), que desde hace tiempo vienen tejiendo en la Comunidad Valenciana, la Generalitat, Diputación y Ayuntamientos. Con el Museo de la Ilustración de Valencia (MUVI), la ciudad mediterránea continúa pujando por una mayor atención en el panorama cultural contemporáneo en lo que a arquitectura se refiere, frente a alternativas más consolidadas.
Guillermo Vázquez ha dirigido la construcción de la obra, vencedora en un concurso celebrado en 1997 y cuya autoría compartió con los arquitectos Pedro Díaz e Iñigo Casero. En las bases de dicha competición además del programa museístico, era obligatorio ceñirse al perímetro del solar, situado en una zona periférica del centro histórico de Valencia. El lugar de la ciudad que albergaría el MUVI era una manzana limitada por una ronda urbana, una calle que alimentaba de coches a la anterior y un espacio sin forma regular y muy amplio en el que existió hasta su demolición el que era el Hospital de los Pobres Inocentes, pieza que formaba parte de un interesante conjunto arquitectónico.


Hacer Ciudad

Con este material nace el MUVI a modo de taracea. La complejidad del encargo se amplía con lo vasto del programa que incorporaba lidiar con la preexistencia material de otras arquitecturas y otros tiempos, sin olvidar la azarosa consolidación urbana que poseía la zona. A esto se le añade la agnosis secular (ceguera psíquica) de los redactores de las ordenanzas urbanísticas, que inflexibles tatúan el perímetro de lo que habría de ser el edificio, convencidas de ser ese el único y verdadero destino posible: una forma.
Es obvio que para Guillermo Vázquez la arquitectura es entendida como un fenómeno artificial adherido inevitablemente a lo urbano, complejo en sus fundamentos y herramientas, definitorio en su compromiso con la construcción de nuestro medio físico y aglutinante de oficios, voces y visiones muy diversas. Por ello defino el MUVI como taracea atenta a reclamos urbanísticos, sociológicos, programáticos, estéticos, constructivos, antropológicos, políticos, históricos e incluso arqueológicos, que hablan de un arrojo destacable a la hora de enfrentarse a la complejidad del palimpsesto de disciplinas que hay tras un encargo de esta envergadura . A esto los arquitectos lo llamamos Hacer Ciudad.


Hacer Arquitectura

Tuve la ocasión de ver la maqueta del proyecto en el propio vestíbulo del museo, otra joya más del taller de Jorge Vázquez: un bloque macizo de aluminio sin pulir, con la forma que las ordenanzas urbanísticas dictaron, situado sobre una base hueca hexaédrica de acero en la que había dos perforaciones rectangulares que dejaban ver el interior. Nada más.
La forma del edificio responde primero a la conversión en muro perimétrico del edificio, de los límites del solar, rompiendo transversalmente en la cota del suelo dicho muro y dejando en esta ausencia el puente y gran vuelo que inventa otra calle para la ciudad. Dos rectángulos, uno más alargado que otro con un pequeño esviaje relativo, albergan el contenido permanente y el programa administrativo, cohesionados ambos por el gran vestíbulo de entrada y agrupados los tres en una forma sinuosa. El programa permanente es organizado como un descenso hermético, sin luz y en zigzag, de inclinación leve y continua, desarrollado en la parte más alargada del museo. El programa temporal por el contrario usa la luz natural como argumento casi único. Los agujeros que les describí en el acero de la maqueta son los huecos lucívoros que llevarán hasta el sótano la caricia al rudo hormigón y la luz que convertirá el objeto expuesto en alimento para nuestra retina.
Podríamos hablar de un edificio hierático (si los edificios pudieran serlo) que dialoga no obstante (si los edificios pudieran hacerlo) con la ciudad dual de un ensanche necesario y una trama urbana azarosa y heredada. Así, antes que repetición descabezada del elemento de composición arquitectónico, antes que la multiplicación hasta el infinito de una caja dentro de otra caja, antes que una epifanía semántica, Guillermo Vázquez en esta obra opta por una actitud iconoclasta en la que ya no hay cosas que significan otras: las puertas no sólo no lo parecen sino que no se ven, parte del Museo es una calle, y parte de la calle es el Museo, lo que se antoja ventana es pared y lo que es pared tan sólo forma parte de un gran caparazón que encierra un edificio, y lo que parece un edificio en tan sólo un trozo de ciudad, ¿se puede pedir menos?. A Esto los arquitectos lo llamamos Hacer Arquitectura.

Poco que decir y mucho que sentir

La manía de entender todo como un lenguaje fue antes una experiencia popular americana que una moda intelectual europea: lenguaje del tiempo, lenguaje de la conducta, gestual, espacial, formal e incluso un lenguaje del trato social además del lenguaje fático de Malinowski, o el antropomórfico de Zevi. No me interesa tanto su formulación teórica o académica como la difusa pero extensa conciencia pública que de ellos se tiene, no sólo en la esfera cotidiana de una psicología de masas sino en el oficio que nos ocupa: la arquitectura.
Estoy convencido de que sobre arquitectura hay muy poco que decir, que este poco es difícil decirlo y además las formas de hacerlo son limitadas. Los niños son filósofos porque se hacen siempre la misma pregunta al enfrentarse a algo nuevo, la pregunta esencial: ¿Qué es esto?, y se acercan y lo tocan, pesan, golpean y miran hasta hacerse su propia definición de "eso" que antes no sabían lo que eran. Algo así debería ocurrir con la arquitectura, que nos obligara una y otra vez a hacernos la pregunta esencial y luego sin aire, exhaustos de sentir, ilusionados, corriésemos a contar a otros nuestro "eso".

_______________________________________________________

El presupuesto de construcción del Museo de la Ilustración se dispara y supera los 2.500 millones

El PSOE reclama a la diputación que aclare la situación del proyecto, que califica de «fracaso»

J. R. S. .Valencia

Más de dos mil quinientos millones de pesetas. Ésa es la cantidad que la Diputación de Valencia ha destinado hasta ahora a la puesta en marcha del Museo Valenciano de la Ilustración y la Modernidad (MuVIM), según datos que baraja el grupo socialista de la Diputación de Valencia.

Si la adjudicación inicial de la construcción del museo en el edificio diseñado por el arquitecto sevillano Guillermo Vázquez Consuegra fue en su momento de cerca de 900 millones de pesetas, las modificaciones posteriores lo han situado de momento en torno a los 1.600 millones de pesetas. El resto de cantidades ha estado destinada a sufragar el pago de la colección permanente -una sucesión de instalaciones virtuales y decorados que ha costado 400 millones- y a otros gastos que se han ido incorporando y cuya financiación ha ido saliendo de paulatinas modificaciones de crédito aprobadas por la diputación. A la cantidad global de construcción del centro habrá que añadir en torno a los 600 millones de pesetas más, que es el dinero que se prevé costará la urbanización del entorno al edificio y a la construcción y reordenación del jardín interior, que será sufragado entre la propia Diputación de Valencia, el ayuntamiento y la Conselleria de Obras Públicas.

«Comenzó como un proyecto ilusionante que se ha desinflado», afirmó ayer a Levante-EMV el diputado socialista Josep Renau, quien anunció que su grupo pedirá al diputado de Cultura, Antoni Lis, que aclare en qué situación se encuentra el proyecto y que explique «los bandazos» que el proyecto ha ido dando a lo largo de los últimos años.

«Ahora sólo se puede hablar del fracaso del Museo de la Ilustración», dijo Renau, quien aseguró que en ningún momento los responsables de la diputación les han invitado a conocer sus instalaciones y quien indicó que los datos que poseen sobre sus contenidos los tienen gracias a los medios de comunicación.

Cambio de contenidos

El Museo valenciano de la Ilustración ha ido cambiando su cometido a medida que ha transcurrido el tiempo. Comenzó siendo un proyecto que aunaría una función didáctica -explicar la evolución de la historia del pensamiento- junto a la creación de un centro de estudios y una biblioteca especializada que debían dirigir, respectivamente, Antoni Mestre y Agustín Andreu. Hace aproximadamente un año, tal como adelantó Levante-EMV, fue cuando la diputación comenzó a diseñar una reforma de la Institución Alfons el Magnànim y se pensó que lo mejor era que el centro de estudios fuera asignado al Aula de Historia que dirige Antoni Mestre. Así se hizo.

Con respecto a la biblioteca se pensó que lo mejor era que estuviera vinculada a la Biblioteca Valenciana. Ante la monumentalidad del edificio y la falta de contenido, la diputación comenzó a introducir propuestas alternativas que apenas tenían que ver con la idea inicial. Primero cambió el nombre al museo y modificó su logotipo inicial -presentado públicamente unos meses antes- y lo convirtió en Museo de la Ilustración y la Modernidad. Después se decidió que la recién creada Xarxa de Museos de la diputación se trasladara al nuevo museo, como también la propia Institución Alfons el Magnànim, así como su biblioteca. También se acordó que lo que era su sala de exposiciones temporales fuera compartida con el Consorcio de Museos de la Generalitat, que desde hace meses tiene un plan previsto para tal menester. Lo último fue la adscripción de la sala Parpalló, que abandonará el Centro Cultural de la Beneficencia y ocupará un pequeño espacio en el edificio situado en el solar del Antiguo Hospital. Así hasta hoy, fecha en la que el silencio político en torno al MuVIM comienza a ser preocupante.

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

Publicat dins de Sense categoria | Deixa un comentari

TRADUCTOR VALENCIÀ-CATALÀ / CATALÀ-VALÈNCIA.

Traductor valencià-català

Tenim el goig de presentar-vos el darrer model de traductor automàtic valencià-català. Tradueix uns cinquanta fulls per minut i no cal repassar el resultat perquè proporciona una traducció absolutament fiable. L’únic petit inconvenient és que si no s’hi presta molta atenció es pot confondre la versió original i la traducció…

PER SI NO HO SABÍEU.

Publicat dins de Sense categoria | Deixa un comentari

PMI. VALÈNCIA SPAIN CHAPTER

El proppassat dijous, el Capítol de València del PMI vam organitzar les

III JORNADES VALENCIANES DE DIRECCIÓ DE PROJECTES:

EL PROJECT MANAGEMENT EN EL SECTOR DE LA PROMOCIÓ IMMOBILIARIA I LA CONSTRUCCIÓ.

En primera instància, els usuaris d’aquest espai comunicacional (VILAWEB) no són el que més proclius a visualitzar els processos amb aquesta perspectiva, tanmateix, crec que caldria tenir-la en compte. Per a fer reexir llurs projectes. Per això m’he encoratjat a exposar el que estem fent un col·lectiu variat de ciutadans de València.

Aquesta metodologia naix a partir del recull dels estudis dels treballadors de la NASA, que s’havien quedat sense faena immediata per la manca de pressupost, pels anys ’60 i ’70 però adscrits a l’agència, amb la finalitat d’analitzar els errors comesos i com crear línies de treball prèvies per a rendabilitzar, economitzar els seus projectes. En definitiva, els projectes espacials eren tan costosos, que crearen un cos protocolitzat a aplicar en els processos de gestió i direcció. Amb la finalitat de corregir-los de bestreta. Una errada de l’estil del Columbia apujava a molts milions de dòlars de pèrdues.

Tot allò quedà recollit en un llibre que es denomina el PM-Book-Guide

La pràctica usual al que s’havia aplicat era el sector de la indústria, d’on va nàixer, nogensmenys, amb la democratització del coneixement s’ha estés a tots els àmbits. A tall d’exemple, vos puc explicitar que, quan fa uns tres d’anys, em vaig introduir en aquest món de la gestió, entre molts directius, també hi havia, també, uns quants que volien muntar ONG’s, associacions sense ànim de lucre, cooperatives, etc. És a dir, era adquirir uns coneixements per a portar endavant projectes amb un cert nivell de complexitat, amb eficàcia.

Quan hem sentit parlar d’objectius, masses crítiques, lcamins crítics, cronogrames, control de riscos, durada d’activitats, organigrames, diagrames Gantt, plans en xarxa Pert, tasca crítica, etc…………en definitiva i per a que em pogueu entendre: quan parla Josep Huguet, Núvol Vermell  que tant ens agrada, estan fent ús d’aquest savoir faire.

Com tot, la metodologia és neutra, l’ús que en fem ja depén de cadascú.

La jornada tingué el següent orde del dia. I va ésser un èxit rotund.

El Capítol de València, naix a partir del Capítol de Barcelona. El de València el vam crear després de llargues converses amb Pensylvània, Brussel·les, etc.  Ambdós (Vlc i Bcn) són independents. I caldria que ens coordinàssem a les envistes d’assolir objectius.

L’únic capítol restant, dins de l’estat español, és el de Madrid, que en aquest moment està descompost, dividit i inoperant per diverses circumstàncies d’índole bèl·lica en la concentració de les grans corporacions que s’està produint a hores d’ara.

Continuarem parlant-ne, per l’interés que pot reportar-nos, sempre que hom treballe sense prejudicis.

PS: També xuplava roda del concepte aquell anunci que feia així:

La feina mal feta no té futur, la ben feta no té fronteres.

   

Publicat dins de Sense categoria | Deixa un comentari

PARCENT:PRIMERA BATALLA GUANYADA.

Imagine que ja s’heu assabentat, per la seua repercusió en premsa i ràdio, el TRIBUNAL SUPERIOR DE JUSTÍCIA, ha ordenat la PARALITZACIÓ CAUTELAR DEL PAI DEL REPLÀ (el de 1500 vivendes, el més gran). És el primer escaló a recórrer, però un escaló molt segur.

AIXÍ QUE ESTEM, PERÒ QUE………………………………… ¡MOLT  CONTENTS!

!GRÀCIES PER LA VOSTRA COL·LABORACIÓ!

Al petit municipi de PARCENT (LA MARINA ALTA) hi havia tres (3) P.A.I.’s previstos a  desenvolupar, amb aquesta situació de facto impulsà a que es mobilitzaren els seus veïns agrupant-se en l’associació VEÏNS DE PARCENT  que ha sabut coordinar-se, estructurar-se i articular tot el veïnat amb un munt d’activitats, que informavan sobre la devastació que se’ls venia damunt. Arribaren fins i tot a realitzar un viatge de denúncia a Brussel·les, sabent usar dels mitjans de comunciació, sense implicacions partidistes massa evidents; amb tot ha servit per a guanyar la primera batalla, al seu municipi, però per damunt de tot per a que prengueren consciència de què els calia retrobar la trava social, que l’emigració dels joves i la inactivitat dels que hi restaven era una xacra que els afeblia.

Ja vam ressenyar la mobilització a l’alba de la represa de l’afer en els següents apunts.

Us els hi deixe per a que refresqueu la memòria.

Un gran dia, sí senyor

Hi afegesc el vídeo que l’amic Enric Gil, a través d’en Pere Fuset ens ha mostrat. Hi està relacionat amb l’apunt.

 

(segueixen els enllaços….. per copsar la manca de resiliència territorial que es volia perpetrar)

1.EL REPLÀ.

2.EL CANTALAR

i 3. LA SOLANA

Publicat dins de Sense categoria | Deixa un comentari

BENVINGUTS AL DÈFICIT! O CELESTÍ GIMENO LA CLAVA.

Article d’opinió escrit per Celestí Gimeno i Broch, candidat d’Esquerra a l’alcaldia de Castelló, en resposta a un article publicat per Ricardo Costa, vicesecretari regional del PP, referit al dèficit fiscal a les nostres comarques.
Esquerra denuncia l’abandó de la Plana Baixa per part del PSOE als Pressupostos Generals de l’Estat 2007. <!–

–><!– –>

<!––>Amb relativa sorpresa ha rebut Esquerra-la Plana Baixa la comunicació, des del Grup Parlamentari d?Esquerra Republicana, que el Grup Parlamentari Socialista ha rebutjat acceptar i, fins i tot, «transaccionar» les esmenes als pressupostos presentades per Esquerra Republicana, que varen ser traslladades pels diferents col·lectius locals de la comarca. L?import d?aquestes esmenes ascendeix a 4.550.000,00 ?.

Cal recordar que algunes d?aquestes esmenes han tingut el suport d?aquest grup, el PSOE, als respectius ajuntaments, com ara la sol·licitud de desdoblament de la N-225, que el darrer ple de l?Ajuntament de la Vall d?Uixó, on el PSOE té l?alcaldia, va aprovar per unanimitat.

L’article de Gimeno i Broch, es produeix a mitjans d’octubre. Esmenant la plana als ploramiques que ens governen autonòmicament, de moment, sols varia en que qui ens produeix el dèficit, ara, és el PSOE.

El tal dèficit és ESTRUCTURAL, doncs el PP, ha estat fent la mateixa operació deficitària, anys i panys, quan ha governat a MADRID.

L’article aparegué a diari MEDITERRÁNEO  de Castelló. La setmana passada (6-11-06) el reproduí LEVANTE-Castelló.

El dia 8 de novembre, Rafael Beneyto (Bloc) va fer un article on s’agafava a roda, que Enric Gil va deixar ressenyat al seu bloc.

El portaveu d?Esquerra-Plana Baixa, ha manifestat que ?aquesta actitud ens demostra que el PSOE no té cap projecte de cohesió social i territorial per aquest País, i que actua com a instrument colonitzador, junt amb la resta de forces polítiques espanyoles, de la nostra economia. Esperem que sàpiguen rectificar al plenari, perquè hem traslladat al grup parlamentari que mantinguen aquestes esmenes fins al final?. Com era d’esperar el paràgraf tatxat va ser anul·lat de la ressenya que també publicà El Mundo-Castelló, que sí se’n féu ressó. 

(l’article segueix ací avall …..féu-ne, de comentaris,…..hi toca molt)

B E N V I N G U T S    A L    D È F I C I T   !!!!

Esquerra Republicana del País Valencià vol donar la benvinguda al dèficit fiscal al Partit Popular.

El vicesecretari regional del PP ha declarat aquesta setmana els pressuposts estatals per a l?any 2007 ?non gratos? per al País Valencià. Fins i tot ha quantificat el dèficit inversor de l?Estat en 100 ? per capita en afirmar que la mitjana que l?estat inverteix a tot el territori estatal és de 492 ? i de 392 ? per al territori valencià.

Des d?Esquerra afirmen sense cap mena de complex per coincidir amb el Partit Popular que té raó, que realment l?Estat inverteix menys que a altres comunitats. Fa anys que venim dient-ho. Aquesta és una realitat demostrable que arranca des de fa moltes dècades.

També venim afirmant que aquesta situació no és una especificitat valenciana: ha estat detectada pels experts fiscals per a altres territoris com ara Catalunya o les Balears. D?on sinó l?enorme preocupació que l?Estatut de Catalunya ha dedicat al problema del finançament i el que el president balear haja demanat un nou sistema de finançament per les Illes Balears?

No és menys cert, però, que cal precisar determinats punts per tal que els ciutadans valencians puguin valorar el que està en joc i adquiresquen la consciència de les repercussions que té el problema. I volem incloure a ?tots els ciutadans? parlin la llengua que parlen, vinguen d?on vinguen.  Afecta de la mateixa manera als treballadors nouvinguts que han reconstruït la seua vida a les nostres ciutats i pobles: és un problema de tot aquell ciutadà que paga imposts i que veu que les inversions de l?Estat no són proporcionals a l?esforç fiscal.

Per començar, i havent reconegut que el País Valencià rep menys diners per càapita, cal dir que el problema és més greu pel fet que la renda per càpita mitjana del País (excepció feta de la ?província? de Castelló) està per sota de la mitjana estatal. No tant sols hauríem de rebre la mitjana estatal sinó més per tal de fer efectiu el famós principi de solidaritat interterritorial que impera a l?Estat de donar més als que menys tenen per tal que arribin a igualar-se. Si ho reconeix la Unió Europea i per això ens ha enviat fons, com no ho ha de reconèixer l?estat del que formen part? O és que com que hem rebut fons de solidaritat europeus, l?Estat ha transferit el que ens corresponia per solidaritat interterritorial cap a altres autonomies?

De ser així s?explicaria, en part, per què Irlanda amb una potència demogràfica i renda per càpita semblant a la valenciana i que ha estat rebent fons europeus semblant als nostres, en aquests moments no sols ha confluït en nivell de renda amb la mitjana europea sinó que s?ha col·locat als primers llocs del rànquing mentre que el País Valencià no arriba, en el seu conjunt, a la confluència 100.

Per altra banda som el tercer nucli industrial de l?Estat i és ben cert que segons les teories econòmiques més ?a la page? el capital privat públic és complementari del capital privat. En paraules més planeres: un euro de capital públic invertit en les àrees més productives dona major rendiment que si la inversió és produeix en territoris amb menor capitalització. Caldria, doncs haver estat rebent més inversió que la mitjana estatal. Entre altres coses, perquè des del punt de vista econòmic un estat conscient i responsable sap que les ?vaques que donen més llet són les que millor han d?alimentar-se? per tal de tenir llet per repartir amb les altres. O és que la distribució de la inversió no és fa segons criteris econòmics sinó polítics?

Des d?aquest punt de vista la inversió a rebre hauria d?ésser, com a mínim, equivalent al 10% del total estatal (criteri de l?estatut andalús) o del 10% (criteri català del pes específic del PIB dins del conjunt estatal). Quin és el criteri que utilitza l?estatut valencià?

Per continuar, també cal dir que no és cert que el problema arrenqui del govern Zapatero, ve de més lluny.

Pel que fa a aquest punt Esquerra pensa que el problema és tant greu que no entrarem ara en el joc simplista de veure qui és el culpable. Cal mirar el futur, encetar un debat en profunditat on tothom tingui dret a dir la seva opinió: partits, sindicats, cambres de comerç i d?indústria, organitzacions ciutadanes, universitats, etc.

Tant sols així tindrem garanties que el problema és tractat amb tota la dimensió que mereix per tal de saber quines modificacions s?han d?introduir a ?l?Estatut?. O és que no pensem utilitzar la ?clàusula Camps??

També fem una crida a la responsabilitat política. Si els nostres governants actuals presenten un recurs d?inconstitucionalitat de l?estatut català precisament en el punt de finançament (únic que dona certes garanties de solucionar el dèficit), com podrem després exigir per nosaltres un sistema que corregesca el desequilibri?

Esquerra sap que sols resolent el dèficit podran els valencians disposar d?unes prestacions socials pròpies d?un estat de benestar avançat. Els valencians ens ho mereixem: treballem, paguem els nostres imposts i volem serveis. També volem ser solidaris però la quota la volem  fixar nosaltres. Paguem, doncs decidim. I ho volem per escrit, és a dir volem que hi figure al nostre estatut d?autonomia per tal que la situació no depenga (ni en positiu ni en negatiu) de quin siga el color del govern que estigui al cap de l?Estat.

Tant sols així podrem millorar els nostres centres educatius, els hospitals, podrem fer-nos càrrec de la gestió dels nostres aeroports, de la nostra policia autonòmica, tenir vies de comunicació que milloren la nostra productivitat i competitivitat, etc. En definitiva, estar orgullosos d?ésser valencians tinguem l?origen que tinguem i parlem la llengua que parlem.

Celestí Gimeno i Broch.

Professor del Departament d?Economia de la Universitat Jaume I de Castelló.

Secretari de Política Econòmica d? Esquerra Republicana del País Valencià

Candidat a l?alcaldia de Castelló per ERPV.

———————————————————————————————————————————————————————————————————————————————————————————————-

PS: Dissabte a la vesprada en una televisió (LOCAL) d’aquestes que són fil conductor del PP es produïa un debat, A TRES, entre el tal Costa, Garcia Moreno (Psoe) i Marga Sanz (EUPV) i el primer carregava contra el treipartit que s’esbossa a les properes eleccions i carregant sobretot per allò que nos ROBAN LOS CATALANES.

Una lletra i música que ja coneguem malauradament per part de TOTS TRES PARTITS ESPAÑOLES.

De perbocar.

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

Publicat dins de Sense categoria | Deixa un comentari

MEME MUSICAL

Responc les preguntes, esbossades pel Botxí, amb cançons de Sade.

Helen Folasade Adu, és el seu nom propi. Durant un parell de dècades ens ha emocionat amb el seu soul. Una compositora i intèrpret elegant, amb una veu encomanadissa, profunda i personal que ens explica les seues vivències. Fa temps que no ens reconforta l’ànima amb nous treballs.

Manta vegades pense:

M’agradaria que l’arquitectura i urbanisme que fem tingués aquests mateixos trets.

Us invite a fer comentaris sobre la protagonista d’aquest Meme Musical.

I també, hi emplace, per a que participen al joc, els següents blocaires:

Àngel Canet i Català, Gàlim , Amadeu i l’Osservatore.

ETS HOME O DONA:

Your Love Is King 

.Mr. Wrong

DESCRIU-TE:

Kiss Of Life

When Am I Going To Make A Living

QUÈ SENTEN LES PERSONES SOBRE TU:

 Siempre Hay Esperanza

– Love Is Stronger Than Pride

DESCRIU LA TEVA ANTERIOR RELACIÓ SENTIMENTAL:

You’re Not The Man

War Of The Hearts

Nothing Can Come Between Us

Turn My Back On You

ON VOLDRIES SER ARA:

– Feel No Pain

– Diamond Life.

Immigrant

COM ETS RESPECTE L’AMOR?:

– Smooth Operator

No Ordinary Love

Love Is Stronger Than Pride

COM ÉS LA TEVA VIDA?:

The Sweetest Gift

– Flow

Keep Looking

QUÈ DEMANARIES SI TINGUESSIS UN SOL DESIG?

– Paradise

ACOMIADA’T:

– Haunt Me

Cherish The Day

Comproveu-ho:</p>

Publicat dins de Sense categoria | Deixa un comentari

VINDICACIÓ DE L’ARCHITETTURA POVERA.

MUSEROS

La part posterior  de la peça és la d’aquesta infografia

TOPOGRAFIA, EMPLAÇAMENT I PREEXISTÈNCIES.

La parcel·la es troba enclavada en una zona d?eixample, encerclada per la via del tren, el pas elevat de la carretera a Nàquera, antiga carretera de Barcelona i naus industrials perifèriques a la vora del nucli antic que han restat empresonades després de la nova urbanització. El dit fragment es troba dissenyat per una reparcel·lació que aboca carrer perifèrics en illes de cases envoltant un jardí de forma el·líptica. La tipologia típica és d?edificació oberta. La topografia és plana. Les preexistències són de bloc centrat en la parcel·la oberta, enretirant-se dels límits. I en d?altres zones properes al nucli blocs lineals de morfologia que recorda les casernes militars. Cap intencionalitat més enllà que la materialitat a construir unifamiliars en filera, iterativament una al costat de l?altra. Sempre igual.La  parcel·la sobre la què assentem la intervenció és la procedent d?una subhasta municipal que fita amb el jardí central de forma quasi-el·líptica. És a dir, es tracta d?un trapezi curvilini.

 

PROGRAMA

Donat el preu de la parcel·la, la inexperiència del promotors, traure el màxim d?habitatges de tres dormitoris en una forquilla variable entre 90 i 130 metres quadrats. Tots els habitatges hi ahvien de gaudir de terrassa particular de més de 15 m2. A més de serveis comunitaris com és piscina i garatge d?una plaça per habitatge, com a mínim. En concret consisteix a reproduir els serveis d?alt estànding que es produeixen a València, des d?una perspectiva d?accessibilitat a gent  de nivell econòmic mitjà-baix.

CONCEPTUALITZACIÓ FORMAL I TEÒRICA.

Lliscament corb + Architettura povera.

Aquesta instal·lació ha pretès ser una recerca entre l?arquitectura vedettista amb capacitat pressupostària i màxima prestació i l?anònima, la finalitat de la qual, és simplement la construcció material d?habitatges amb la inversió mínima.Tot intentant agombolar el més amb el mínim. Cobrir els requeriment que serien desitjats per l?alt estànding en quant a prestacions a l?usuari final. És a dir, s?ha rebutjat la solució mimètica, així ser conscients que excloíem la possibilitat de minimitzar l?impacte en el context existent. Antirretòrica. Materials i qualitats estàndard, però ben construïdes i executades. La qual cosa és mèrit del constructor. La interacció vital entre interior de l?habitatge i els exteriors, comunitari i públic.

COMPOSICIÓ.

Cada segment és diferent als dos contigus. Com si de formatgets, sense punta, es tractés. Cada tros de pastís consisteix a superposar dos unifamiliars amb la seua terrassa. Les dues plantes primeres conformen un dúplex que tenen l?accés des del jardí públic i la terrassa posterior que dóna a la zona comunitària amb terrassa privativa. Les plantes tercera i quarta, conformen el dúplex superior. La terrassa es situa a la part davantera que dóna vistes al jardí ?i en la llunyania al mar. En tots els casos la distribució és planta inferior com a zona diürna i la superior nocturna.La inserció de marquesines amb pilars i bigues permet la possibilitat d?instal·lar-hi envelats d?arrel mediterrània.

Publicat dins de Sense categoria | Deixa un comentari