Notices from nowhere

Democracy now finds there can be ample for all, but only if the souvereing fences are completely removed.

Homenatge al poeta central Gerard Vergés.

En manlleve de l’excel·lent bloc, “El basar de les espècies“, la seua poesia:

L’ombra rogenca de la lloba.

 

Jo sóc aquell que em dic Ròmul, romà 
de gest cansat i irònic, pensatiu,
de perfil encunyat a les monedes.
M’agraden Mahler, Mozart sobretot.
I el silenci dels astres. Tinc mil anys

No us contaré la coneguda història
ni us descriuré el paisatge on he viscut:
aquell riu ample, amb tarongers florits,
i, més amunt, la terra roja i dura
d’oliveres i vinya, el cel d’estiu
com la fulla esmolada d’una espasa.
I a prop la mar, la mar que tant estimo.

Aquí he viscut i això conec. Mireu:
funesta és l’aigua per al blat madur,
funest el vendaval per a l’arbreda,
funestos per a mi els déus enfurits.
Dolç, en canvi, és l’arboç per a l’ovella,
dolça per als sembrats la lenta pluja
i dolça per a mi ta companyia.

Et vaig conèixer encara adolescent
d’ulls com obscures roses, com jardins
negres en la penombra. (I vaig pensar
que el negre era el color de la bellesa.)

L’onada antiga no la sap ningú,
però el mestral cabells descabellava.
Cabells com serps. Serpents sobre les sines.
Ferit estic de vidres estellats
(vidres endins, però, l’amor em crida).
Ferit estic de mots i de silencis,
de trossejada argila, asclades fustes,
poderoses forestes desolades.
L’or primitiu era una flor ferida
i aquells boscos que foren verdor pura
són abatuts avui a tall i cas.

(De noves penes em convé fer versos.
Tant com t’hauria amat, tant com t’hauria
besat els ulls i len-ta-ment els llavis.
—Els meus ulls negres: no com un llampec.
—I els dolços llavis: no com una espasa.)

Espases, si de cas, vindran més tard.
Tasses de neu s’enduien la florida,
pedres trencaven els espills de l’aigua,
boira cobria el rostre de la lluna.

Per tot arreu pistoles parabellum,
per tot arreu tricornis xarolats.
Tricornis i cavalls, a punta d’alba,
per prats humits, per sendes de foscúria.
Verd, Roig i Blanc. No pas penons anglesos.

Si cavalls passen, núvols passaran.
I hi ha un silenci ingenu de roselles
—papàvers innocents— mentre a les places
surten noies en flor, amb els ulls brillants
i jeans elàstics i cintura prima.

Tot comença amb un aire divertit,
tot comença amb un aire d’esperança
tan Verd com les destrals dels llenyataires,
tan Roig com les sotanes dels canonges,
tan Blanc com les membranes dels insectes.
Però l’home és més fràgil que la rosa.

Tot i així —cal tenir-ho molt present—
a ma vida privada no l’afecten
la còpula ancestral de les tortugues
ni les reserves d’or dels bancs suïssos.
Trio el menú: vedella amb moixernons;
i un priorat; i un suc de mandarina.
—Què més vol el senyor?
—Tranquil·litat.
Vull morir dolçament com les acàcies
que arriba abril i no rebroten. Vull…
(Bull l’olla al foc com deu bullir l’infern.)

L’infern de les bagasses espanyoles
que encara fan l’ofici als antics calls
d’Istanbul. Gonococs i treponemes.
(Les cartes que no he escrit. I aquell sonet
—verda en els verds de mentes boreals—
on la menta rimava amb els teus llavis.)

—Aquesta nit he somniat en tu.
(Molt t’he estimat, amiga, a totes hores.)
—Mai no puc jeure del mateix costat.
(I vos creieu en el descans etern?)
—Harmonitzava idees i paraules.
(L’obra ben feta és càntir que no raja.)
—Jo sempre he estat un home de principis.
(Alguns canons abans van ser campanes.)

I, per damunt de tot, el desconsol,
i els titulars suspectes dels diaris,
i les galtes de llet i de maduixa,
i l’arquejada neu del coll dels cignes,
i l’espiral de foc de les metàfores,
i el pubis ros de Venus Afrodita,
i els ossos dels amics que van morir,
i els crepuscles de cendra i de tenebres,
i el rostre de Déu Pare, i les presons,
i la garsa i la flor del taronger,
i les sabates netes dels diumenges,
i les fràgils conquilles submarines,
i el vent del nord tallant com un coltell,
i els rellotges parats a dos quarts d’onze,
i els reculls de sinònims i d’antònims,
i els sants de guix amb ulls de porcellana,
i el fil que ens porta, bons minyons, al fons
del laberint grotesc. No sóc Teseu.

Teseu, Teseu! On hem perdut el fil?
Amb fils teixim tapissos delicats
i, amb paraules, poemes resplendents;
però el revers és el secret, l’ordit:
guaita la cara oculta de la lluna
i la lletra petita dels contractes.

 

Publicat dins de Sense categoria | Deixa un comentari

TENIM UN ESTAT INFRAMENTAL PROPI !

 

Qui esteu avesats als oficis de la construcció sabreu del costum d’hissar  bandera en el venturós cas de que cap obrer haja mort. Construir el darrer forjat ens dóna peu a això. És el que hom diu “tancar aigües“. Ben bé sabem que els perills continuen, però el risc d’accident minva considerablement. Els valencians tenim el costum d’alçar la Senyera.

En la meua primera obra feta a Paiporta vam fer la hissada de senyera i d’això farà uns dèsset anys, on els mecanismes de seguretat eren força precaris. I les ondicions d l’obra tampoc eren d’aquells fàcils i com per a tira coets. Llavors, curiosament  també, estàvem immersos una fonda depressió econòmica. Cada volta que tanquem aigües tornem a hissar senyera com a conjur contra els malaveranys en la continuació de l’obra. He mantigut el costum perquè és un fet lligat a les persones. A la seua integritat física i moral. Recordatori d’una ètica no mai escrita en cap manual però vigent entre tots els professionals de la construcció.

Escric açò perquè difícilment em veureu amb una bandera, distintiu, enganxina, etc. La de l’obra és un fet quotidià, desitjat pel conjunt dels qui hi treballem.  Tan quotidianament normal i, de ritme, tan regular com l’alenar.

He escrit això perquè deteste aquests distintius i de pas per protestar sobre l’ús que fem en aquestes diades deixant passar la regularitat rítmica quotidiana de la construcció d’un estat.

NI TENIM UN ESTAT PROPI NI, AIXÍ, EN TINDREM MAI:

Estic emprenyat i us vaig a contar el perquè. I qui vulga saber que prenga nota. Sempre se li dóna la culpa a la nació ocupant detentora de l’estat dominador. mai no en fem una autocrítica constructiva de la nostra incapacitat, poca intel·ligència i poca visió de l’entrellat on som immersos. NO tots els fets quotidians ens vénen de cara però hi ha alguns que se’ns ofereixen en safata d’argent. I aquests, situats en la línia de frontera són els succeptibles de canviar l’statu quo actual.

En el cas d’aquesta setmana s’ha produït aquest cas , i el desenllaç ha estat aquest, i fins i tot persones respetables com aquest i aquell s’hi han adherit al suport afectiu d’en Pep. I ara, en acabat el tràngol, han guanyat una nova derrota. Persones respectables i formades, excàrrecs de responsabilitat són incapaces de veure-hi l’oportunitat que se’ls bindava. I si aquests són els espavilats i van endavant, què serà dels que no tenen allò anterior?

Sóc concient que, en el global d’aquest país, s’ha metabolitzat la situació i el victimisme és l’excusa i la gran coartada que justifica la nostra pròpia incapacitat, contrastada per a construir un estat propi, que sols s’amaga darrere de la puta senyera estelada.

Vaig intentar redreçar la situació com heu vist en els enllaços. Això és quelcom  déjà vu a les terres de l’Horta i la Ribera Baixa. I allà dalt ningú no copsa que les experiències són globals. Em fa fluixera de riure el veure els “intel·lectuals catalunyesos” com s’esforcen en establir comparatives amb els llocs més dissemblants del planeta per a establir-hi correlatius que fan envermellir a qualsevol que tinga ganes de pensar sobre un tema més de cinc minuts seguits.

Per molt de pensador, jurista, enòleg, i cambrers, etc. que tinguem al costat ens calen polítics de veritat no afeccionats digníssims. I amb aquests és impossible.  Per això, quan un paquet se’n va a negociar a la metròpoli i no tens ni idea de les condicions ni pots traure ni pit ni el paquet, en tornar, perquè te l’han clavada per darrere i doblada.

I si ho fas, els negociadors metropolitans es baquegen i pixen de riure en el teu paquet.

Qui em coneixeu sabeu que m’importen tres bledes el tema de la llengua, eixa gran excusa i mentida, però que no em deixa indiferent el tema de construir un estat propi.

Dit això, i de bestreta, l’afer de Josep Andreu ens podria servir per a escenificar i trencar, cap amunt, els límits legals. Se li acusava de desobediència i falta a l’autoritat.

Però, em podeu dir, qui és l’autoritat en aquest cas ?

Sols en dos casos l’Autoritat superior és la força armada sobre les autoritats triades socialment i democràtica pel poder local:

1. Règims dictatorials i
2. Règims colonials.

Per a quin parell de collons volem juristes solvents? Digueu-m’ho !

Per això he demanat la reconversió de la causa. Reconvertir Andreu d’acusat en acusador. No és la llengua, que a tots us embadaleix tontonament, sinó per a assentar jurisprudència. Ni que fóra via Estrasburg i Brussel·les. I en eixir de la vista fa el serf diu que no actuarà d’ofici contra el “números”. NI puta idea Andreu, ni el teu entorn dels sinedrins: 

No es tracta d’actuar contra dos o tres “números” -i empalar-los-hi sols-, no, sinó fixar unes línies vermelles dellà on són a hores d’ara. És eixamplar les fronteres. Deveu de ser els únics escaquites del món mundial que preteneu fer escac mat sense matar-ne cap, ni un, de peó. Després vénen les “bacil·lades” de llegir Maquiavel i Sunzi, com a pràctica lletraferida, i no pas com a pràctica en la vida real.

Demà fareu el gran ritual de les banderes i les manifestacions i vos en tornareu a casa, i vos en sentireu ben satisfets, i ben plens nacionalment. Hi vos haureu reagrupat amb la gran família.

La subnormalitat és tan gran que no passa d’una mega masturbació col·lectiva.

Quantes pancartes hi haurà en anglès ?

A eixos que us agrada fer paral·lelismes impossibles:

No heu vist en d’altres ocasions, a d’aquells que van per faena i reïxen, llegiu Eslovènia, Kosovë, repúbliques bàltiques, Montenegro, etc. en anglès ?

Tot pensant que llur solució final és a nivell internacional, i albirant que on cal que siguen llegides -i vistes- és en les CNN, BBC, Al jazeera, etc. 

Publicat dins de Sense categoria | Deixa un comentari

MY FIRST POEM IN ENGLISH

UNDER THE SHADOWS OF VALÈNCIA 

         
Great city, at the same time, small town that.
…….. People’s dream and it is calculated,

that it loves itself and it gets loose.

City worried and doubly loyal,

four bars make it rich and universal,

only one yellow and two red, local;
piercing it hands and morality.

 

City ambiguous and simple

As complicated as the sky

So, as exalted as the sea.

As captive as a root, and so,
as free as a star.

 

City open and so closed,

city worried and so empty,

so Catalan and, Castilian’s mass,

too much Spaniard, where the ugliness

can be beautiful it.

And the sovereignty smiles hungry.

Conscious and frivolous city,

from sunset in the dawn.

Three towers project it shady,

A skyscrapers tower

on the twentieth century lifting us.

City always reinvented.

 

Animal and human city symbol,

amazing liberty’s clock,

and funny vegetable garden indoor.

Sensible city, but despised people.

 

Intelligence of bricks, stone, glass and iron,

Copula and dome of Valencian warriors,
oven of embers and string of measure

of the Catalonia’s freedom.

 

 

 

 

 

 

 

 

Publicat dins de Sense categoria | Deixa un comentari