En manlleve de l’excel·lent bloc, “El basar de les espècies“, la seua poesia:
L’ombra rogenca de la lloba.
Qui esteu avesats als oficis de la construcció sabreu del costum d’hissar bandera en el venturós cas de que cap obrer haja mort. Construir el darrer forjat ens dóna peu a això. És el que hom diu “tancar aigües“. Ben bé sabem que els perills continuen, però el risc d’accident minva considerablement. Els valencians tenim el costum d’alçar la Senyera.
En la meua primera obra feta a Paiporta vam fer la hissada de senyera i d’això farà uns dèsset anys, on els mecanismes de seguretat eren força precaris. I les ondicions d l’obra tampoc eren d’aquells fàcils i com per a tira coets. Llavors, curiosament també, estàvem immersos una fonda depressió econòmica. Cada volta que tanquem aigües tornem a hissar senyera com a conjur contra els malaveranys en la continuació de l’obra. He mantigut el costum perquè és un fet lligat a les persones. A la seua integritat física i moral. Recordatori d’una ètica no mai escrita en cap manual però vigent entre tots els professionals de la construcció.
Escric açò perquè difícilment em veureu amb una bandera, distintiu, enganxina, etc. La de l’obra és un fet quotidià, desitjat pel conjunt dels qui hi treballem. Tan quotidianament normal i, de ritme, tan regular com l’alenar.
He escrit això perquè deteste aquests distintius i de pas per protestar sobre l’ús que fem en aquestes diades deixant passar la regularitat rítmica quotidiana de la construcció d’un estat.
NI TENIM UN ESTAT PROPI NI, AIXÍ, EN TINDREM MAI:
Estic emprenyat i us vaig a contar el perquè. I qui vulga saber que prenga nota. Sempre se li dóna la culpa a la nació ocupant detentora de l’estat dominador. mai no en fem una autocrítica constructiva de la nostra incapacitat, poca intel·ligència i poca visió de l’entrellat on som immersos. NO tots els fets quotidians ens vénen de cara però hi ha alguns que se’ns ofereixen en safata d’argent. I aquests, situats en la línia de frontera són els succeptibles de canviar l’statu quo actual.
En el cas d’aquesta setmana s’ha produït aquest cas , i el desenllaç ha estat aquest, i fins i tot persones respetables com aquest i aquell s’hi han adherit al suport afectiu d’en Pep. I ara, en acabat el tràngol, han guanyat una nova derrota. Persones respectables i formades, excàrrecs de responsabilitat són incapaces de veure-hi l’oportunitat que se’ls bindava. I si aquests són els espavilats i van endavant, què serà dels que no tenen allò anterior?
Sóc concient que, en el global d’aquest país, s’ha metabolitzat la situació i el victimisme és l’excusa i la gran coartada que justifica la nostra pròpia incapacitat, contrastada per a construir un estat propi, que sols s’amaga darrere de la puta senyera estelada.
Vaig intentar redreçar la situació com heu vist en els enllaços. Això és quelcom déjà vu a les terres de l’Horta i la Ribera Baixa. I allà dalt ningú no copsa que les experiències són globals. Em fa fluixera de riure el veure els “intel·lectuals catalunyesos” com s’esforcen en establir comparatives amb els llocs més dissemblants del planeta per a establir-hi correlatius que fan envermellir a qualsevol que tinga ganes de pensar sobre un tema més de cinc minuts seguits.
Per molt de pensador, jurista, enòleg, i cambrers, etc. que tinguem al costat ens calen polítics de veritat no afeccionats digníssims. I amb aquests és impossible. Per això, quan un paquet se’n va a negociar a la metròpoli i no tens ni idea de les condicions ni pots traure ni pit ni el paquet, en tornar, perquè te l’han clavada per darrere i doblada.
I si ho fas, els negociadors metropolitans es baquegen i pixen de riure en el teu paquet.
Qui em coneixeu sabeu que m’importen tres bledes el tema de la llengua, eixa gran excusa i mentida, però que no em deixa indiferent el tema de construir un estat propi.
Dit això, i de bestreta, l’afer de Josep Andreu ens podria servir per a escenificar i trencar, cap amunt, els límits legals. Se li acusava de desobediència i falta a l’autoritat.
Però, em podeu dir, qui és l’autoritat en aquest cas ?
Sols en dos casos l’Autoritat superior és la força armada sobre les autoritats triades socialment i democràtica pel poder local:
1. Règims dictatorials i
2. Règims colonials.
Per a quin parell de collons volem juristes solvents? Digueu-m’ho !
Per això he demanat la reconversió de la causa. Reconvertir Andreu d’acusat en acusador. No és la llengua, que a tots us embadaleix tontonament, sinó per a assentar jurisprudència. Ni que fóra via Estrasburg i Brussel·les. I en eixir de la vista fa el serf diu que no actuarà d’ofici contra el “números”. NI puta idea Andreu, ni el teu entorn dels sinedrins:
No es tracta d’actuar contra dos o tres “números” -i empalar-los-hi sols-, no, sinó fixar unes línies vermelles dellà on són a hores d’ara. És eixamplar les fronteres. Deveu de ser els únics escaquites del món mundial que preteneu fer escac mat sense matar-ne cap, ni un, de peó. Després vénen les “bacil·lades” de llegir Maquiavel i Sunzi, com a pràctica lletraferida, i no pas com a pràctica en la vida real.
Demà fareu el gran ritual de les banderes i les manifestacions i vos en tornareu a casa, i vos en sentireu ben satisfets, i ben plens nacionalment. Hi vos haureu reagrupat amb la gran família.
La subnormalitat és tan gran que no passa d’una mega masturbació col·lectiva.
Quantes pancartes hi haurà en anglès ?
A eixos que us agrada fer paral·lelismes impossibles:
No heu vist en d’altres ocasions, a d’aquells que van per faena i reïxen, llegiu Eslovènia, Kosovë, repúbliques bàltiques, Montenegro, etc. en anglès ?
Tot pensant que llur solució final és a nivell internacional, i albirant que on cal que siguen llegides -i vistes- és en les CNN, BBC, Al jazeera, etc.
UNDER THE SHADOWS OF VALÈNCIA
Great city, at the same time, small town that.
…….. People’s dream and it is calculated,
that it loves itself and it gets loose.
City worried and doubly loyal,
four bars make it rich and universal,
only one yellow and two red, local;
piercing it hands and morality.
City ambiguous and simple
As complicated as the sky
So, as exalted as the sea.
As captive as a root, and so,
as free as a star.
City open and so closed,
city worried and so empty,
so Catalan and, Castilian’s mass,
too much Spaniard, where the ugliness
can be beautiful it.
And the sovereignty smiles hungry.
Conscious and frivolous city,
from sunset in the dawn.
Three towers project it shady,
A skyscrapers tower
on the twentieth century lifting us.
City always reinvented.
Animal and human city symbol,
amazing liberty’s clock,
and funny vegetable garden indoor.
Sensible city, but despised people.
Intelligence of bricks, stone, glass and iron,
Copula and dome of Valencian warriors,
oven of embers and string of measure
of the Catalonia’s freedom.