Notices from nowhere

Democracy now finds there can be ample for all, but only if the souvereing fences are completely removed.

UN PIS NO ÉS UNA VIVENDA.

L’article que us deixe a llegir és d’en Fernando Gaja i Diaz. Professor de l’escola d’arquitectura. Fernando (al qual perfectament podríem dir Ferran) ha fet al llarg dels anys que el conec una evolució molt positiva -al meu parer, (tot i que sóc subjectiu, com tothom) – que mereix i és digna de consideració.

Autor de la majoria dels PEPRI’s de Ciutat Vella. S’adhereix al col·lectiu Terra Crítica fa ja bastants anys, al punt de no haver coincidit amb ell malauradament, quan jo deixí d’assistir-hi a les reunions. Qüestions familiars m’impidiren de consolidar la meua pertanyença.

La foto que vos adjunte és d’un edifici que vaig projectar, avant la léttre, que la sra. Ministra decidira fer pisets de 30 metres quadrats. Aquests, que us mostre-hi estan sobre uns 40 de superfície útil. Un solar d’uns 115 m2. Hi encabim sis (6) habitatges que acompleixen les HD-91, i les del PG, òbviament. Més un local i places d’aparcament, tots en planta baixa. Fem que els metres quadrats siguen de 120 cm. x 120 cm. Quasi experiments d’escola d’arquitectura.

L’exclavitud -o el goig- de treballar per a la iniciativa privada. I els promotors d’aquesta iniciativa-us ho assegure- són gent molt i molt decent. Sense gaires recursos però valents i progressistes. Però el mercat i la cojuntura n’obliguen.

Barri: Torrefiel. L’espiral en què ens trobem aboca a aquestes situacions i no hi ha moltes alternatives més.

El motiu: l’encariment del preu del sòl a tot València. L’eixida, tot mantenint el preu del metre quadrat és reduir els metres per a que la població hi tinga accés a un petit habitatge. És una trampa saducea. Ni amb sòl públic hom pot reduir el preu de l’habitatge. Hi deixaré en un termini curt de temps una aportació al respecte.

En Gaja, almenys ho deixa ben clar i pot considerar-se el primer round del debat. N’hi haurà més.

?Els arbres són bonics, però també aporten valuosos beneficis medioambientals. Són l’aire condicionat del planeta, però sense llurs efectes nocius??- ..?En les ciutats acompleixen la mateixa funció: les ciutats sense arbres són més pobres?.

(H.Girardet, ?Ciutats per a una vida urbana sostenible?)

La polèmica encetada a partir de les propostes de la ministra de l?Habitatge sobre la autorització de vivendes de dimensions inferiors a les actualment establides (les vivendes de menys de trenta metres quadrats, els denominats ?micropisos?) està desenfocada. Si l?objectiu d?aquesta proposta és el de reduir el preu, a costa de reduir sensiblement la grandària, i per tant la qualitat de vida dels seus habitants, cal dir clarament que la mesura és inútil, o d?escassa incidència.

Des de 1996 es construeixen en aquest Estat vivendes a un ritme i en una quantitat sense parangó. La magnitud de l?activitat immobiliària només es percep quan les dades es posen en comparació: per exemple, que l?any passat es van iniciar a tot l?Estat més de 750.000 vivendes, quan les necessitats estimades en el més ?optimista? dels escenaris no superaven les 350.000, incloent-hi les secundàries; o que tan sols a Andalusia es van iniciar tants habitatges com a Anglaterra sencera (unes 140.000). Per què llavors no s?abaixen els preus, en una situació en què l?oferta supera clarament les necessitats de la demanda? Perquè gran part dels pisos que es construeixen no són vivendes; ho semblen però no ho són. No són immobles adquirits per a viure-hi, per a ser ocupats, per a habitar (ni tan sols per a ser llogats). Són, a pesar de les aparences, només actius immobiliaris, béns d?inversió, no de consum, no estan destinats a satisfer una demanda bàsica, que a més és un dret constitucional: l?allotjament. L?ex Alcalde de Santiago de Compostel·la, l?urbanista Xerardo Estévez, ha denunciat moltes vegades el paisatge de persianes baixades que domina en moltes ciutats espanyoles (en el Cens de 2001 les vivendes buides i de temporada suposaven el 38 % del total a la Comunitat Valenciana, un trist rècord). Una realitat que coneix qualsevol persona mínimament observadora i que no és sinó el símptoma més evident del significatiu nombre d?habitatges no ocupats.

La vivenda, el mercat immobiliari, sempre ha sigut un bé que ha atret la inversió i l?estalvi. No obstant això, en l?ultima dècada aquesta component de la demanda ha crescut desproporcionadament. Les raons són múltiples: l?augment de la capacitat d?estalvi d?una part de la població; la reducció dels tipus d?interès en els préstecs hipotecaris; les expectatives de guany fàcil i ràpid, encoratjades pel boom dels preus; l?abundància de diners fiscalment ?opacs?, que tradicionalment s?ha bolcat en aquest mercat; l?absència d?alternatives inversores amb semblant seguretat i rendibilitat; una legislació urbanística i de la vivenda desenrotllista, que impulsa i encoratja la construcció per la construcció; la tolerància (o fins i tot complicitat) de les Administracions a l?expansió d?una activitat que és vista com una font d?ingressos (un recurs que és pa per a hui i fam per a demà, i que acaba per generar dèficits en la prestació de serveis no compensats pels impostos).

Convé destacar que l?encariment actual de la vivenda és un fenomen d?especulació en estat pur. Perquè si s?oblida, si es pretén reduir preus acceptant les regles de joc no es va a aconseguir res. L?Administració ha de començar per reconèixer que hi ha dos mercats: l?especulatiu i un altre en què la vivenda és una necessitat bàsica, un bé de consum. I ha d?actuar en conseqüència, produint habitatge al marge dels circuits especulatius, o dels inversionistes, si es prefereix utilitzar un terme més correcte. Si el problema de la carestia de la vivenda deriva del seu caràcter d?inversió especulativa, els que desitgen adquirir-ne una per a viure estan en inferioritat de condicions, no poden competir. Ignorar açò i traçar estratègies que obvien aquesta dada és dissenyar polítiques equivocades, inútils.

La reducció de les dimensions pot tindre un efecte contrari al perseguit: l?encariment, encara que siga en termes relatius, dels pisos. Per a molts inversors la reducció de la grandària de les vivendes els pot resultar molt avantatjosa en permetre?ls multiplicar la inversió i dividir el risc. Pel que les mesures proposades no sols serien inservibles sinó que fins i tot, paradoxalment, podrien encoratjar l?espiral especulativa.

El problema de la vivenda hui no és un problema de producció, d?insuficient producció. El sector immobiliari produeix mes vivenda de la necessària, més de la que la demanda d?allotjament pot absorbir, està sobredimensionat. El problema de la carestia requereix posar en el mercat, directament o indirectament, allotjaments a preu taxat, habitatges el preu del qual no es fixe lliurement en un mercat especulatiu. Segons estimacions del Ministeri de la Vivenda, en 2004 a penes un 9 % de les vivendes iniciades van tindre algun tipus de protecció (el que implica un preu taxat), una xifra molt inferior al 25 – 30 % que era habitual en la dècada precedent. La reducció del públic, el desistiment de responsabilitat de les Administracions, ha fet que l?adquisició d?una vivenda siga hui més i més difícil per als qui realment la necessiten, però la reducció de la grandària de l?hàbitat no és el camí.

Publicat dins de Sense categoria | Deixa un comentari

Rojos radicales.

Una persona amiga, membre de l’executiva del PSPV, em telefona per un afer que portem entre mans i em diu que està molt atrafegat perquè s’ha d’anar amb la reina Sofia a l’obertura de la temporada d’opera al Palau de les Arts…..a veure el muntatge i posada en escena el Fidelio, de Beethoven, en acomiadar-nos li faig, amb posat irònic:

-“Tú, que eres monárquico” saluda Sa Majestat Sofia de la meua part……

I ell em respon: Ay, cómo sois los rojos radicales!

(segueix una miqueta…)     

Realment no sé què entén per roig radical. És curiós l’stablishmen ni que siga socialista. Tot allò relacionat amb la llibertat ho veuen d’esquerres. És a dir a llur esquerra. Precisament, adreçat a mi, una persona que desconfia de l’eix esquerra-dreta. Que té les arrels ideològiques en un lleu sentit llibertari. Que descofie -força- dels grups gregaristes i partidistes. Que, en tot cas, tinc un sentit desenvolupat de liberal en el sentit que adreçà Jesús Prujà fa 25 anys (vegeu la foto).

Que igual puc considerar bona i eficaç una actuació feta pel PP (de fet tinc amagat i us amenace amb un esborrany que es diu “Elogi del PP valencià (i Illenc)” de propera  publicació, ítem del pspv, d’IC, etc. com de qualsevol altre.

Fins i tot confesse, que de vegades actuacions força discutibles en primera instància que a la llarga, crec, que ens són positives. Positives en el sentit i creença que en tinc i que es concentra en el pensament següent:

La humanitat avancem sempre en el camí d’augmentar la llibertat a la recerca de la veritable humanització dels homes com a individus.

Arribats ací; a cada actuació observada, un hom es demana:

 Això conjumina en la direcció de la llibertat?

PS: enraonant de tot i un poc de tots:

¿es pot saber on són els escrits d’Agustí Pons? ¿Ha canviat d’escuderia? ¿Beethoven era monàrquic i el socialista-amic en sap res al respecte? 

 

Publicat dins de Sense categoria | Deixa un comentari

COMUNICAT DER COL·LEKIO D’ARKITETOS DE LA COMODITAT AUTOMÀTICA BALENSIANA

URBANISMO:

?CASO CATRAL? Y RESTO DE LA COMUNIDAD VALENCIANA 

 

19 de Octubre de 2006

Actuaciones del Colegio de la Comunidad Valenciana.

Junta de Gobierno urgente y extraordinaria en Alicante

  

<>

URBANISMO:

?CASO CATRAL? Y RESTO DE LA COMUNIDAD VALENCIANA 

 

19 de Octubre de 2006

Actuaciones del Colegio de la Comunidad Valenciana.

Junta de Gobierno urgente y extraordinaria en Alicante

  

Trata este escrito de fijar la posición del Colegio Oficial de Arquitectos de la Comunidad Valenciana, ante la grave situación planteada con la suspensión de competencias en urbanismo, por parte de la Generalitat Valenciana, inicialmente al Ayuntamiento de Catral (Alicante) y las noticias que ?en cascada? no han parado de aparecer en los medios de comunicación y que afectan, supuestamente, a un numero elevado de Municipios de la Comunidad Valenciana, y con ello, también supuestamente, a miles de viviendas construidas en situación urbanística ilegal.

Ante la gravedad de los hechos denunciados, en previsión de que se pudiera generalizar la situación, y para evitar de manera inmediata y sin paliativos la afección sobre el interés general,  el buen nombre del Colegio, como institución, y de los Arquitectos como profesionales, y por el peligro de generalización que estas situaciones conllevan, en el absoluto convencimiento del buen hacer profesional de la inmensa mayoría de nuestros compañeros.

Cumpliendo con nuestro compromiso de teneros informados de las actuaciones que este Colegio Autonómico mantiene, os hacemos llegar el guión utilizado para la rueda de Prensa posterior a la Junta de Gobierno, y entregado en mano a los Medios de Comunicación, y que se aprobó por la Junta de Gobierno de este Colegio, en sesión urgente y extraordinaria, celebrada en Alicante el día 5 de octubre de 2006.

COMUNICADO DE PRENSA ANTE LA SITUACIÓN URBANÍSTICA CREADA

Como Colegio de Arquitectos de la Comunidad Valenciana, ponemos a disposición de los ciudadanos nuestra estructura, para recibir, ofrecer información, o cualquier otra cuestión que les pueda afectar.

Como corporación de derecho público, no somos los garantes de la legalidad urbanística ni constructiva.

No todos los proyectos se presentan en los Ayuntamientos y casi nunca existe tal documento para estas Viviendas ilegales.

La mayoría de los técnicos municipales que informan los proyectos son Arquitectos, aunque no siempre y en todos los casos.

Quienes deciden acerca del permiso de construcción y su otorgamiento o no, son exclusivamente los órganos políticos, normalmente los Ayuntamientos, que son, a su vez quienes ejercen la potestad de policía Urbanística.

Los Arquitectos redactores de los proyectos, si existen, plantean una situación más compleja, puesto que las situaciones que se puedan dar son muchas, en función de su participación a lo largo del proceso denunciado.

La buena fe y la confianza de todo ciudadano debe de fundamentarse en que las instituciones, tanto políticas, empresariales, profesionales y ciudadanas, funcionen adecuadamente.

Al parecer, en este caso, en alguno o algunos escalones de los citados en el párrafo anterior, se ha fallado estruendosamente.

Asumiremos la parte que, como Colegio, ya dicho con anterioridad, nos corresponda y actuaremos en aquellos ámbitos necesarios ­-Ayuntamientos, Comisión Deontológica y los Tribunales, si fuese preciso- contra aquellos que han defraudado la confianza que los ciudadanos y la sociedad han puesto en ellos.

Por lo tanto, si tuviéramos que formalizar una propuesta, esta sería:

1. Hay que delimitar el ámbito de la actuación infractora y/o delictiva, para situarla en sus justos términos.

Por nuestra parte y dentro -desde luego- de nuestras posibilidades ofrecemos nuestra leal colaboración con aquellas otras instancias que nos requieran para este fin.

2. Solicitamos de los órganos competentes, Consellería, Fiscalía la Justicia en un sentido amplio-, una actuación ejemplar contra aquellos responsables, en el ámbito o ámbitos que corresponda, para que prevalezca la legalidad vigente y no pueda quedar la sensación -en modo alguno y en esto somos rotundos- de que quien vulnera la Ley, el negocio le sale mucho más a cuenta que cumplir con la legalidad, cumplimiento este, el la legalidad, que es el caso de la mayoría de los profesionales, y en todos los escalones del sector de la construcción.

Sería terrible que, una vez descubierto, salga beneficiado el infractor o el delincuente con relación a quien ejerce honestamente.

3. Proponer esta acción -con el único objetivo y por una sola vez-, después de depuradas las responsabilidades a quienes corresponda, para solucionar por todos los medios legales existentes, o posibles medidas legales a tomar en el futuro, las irregularidades detectadas y conseguir su regularización, mediante un pacto que, independientemente de posiciones, políticas, tenga por finalidad el bien social, la tranquilidad y la restitución de la confianza en nuestro sistema e instituciones.

4. Una vez reducida al mínimo la situación de ilegalidad, actuar de la manera que dicte la Ley y buscar el resarcimiento de los perjudicados, a cuenta de los responsables.

5. Iniciar una línea de trabajo, dentro del Colegio de Arquitectos de la Comunidad Valenciana, conjuntamente con los tres Colegios Territoriales, que tenga como finalidad concluir en una serie de actuaciones y medidas de control documental, que sirvan de contribución previa para evitar, o intentar reducir, el ejercicio arbitrario de algunos Ayuntamientos en el desarrollo y aplicación de sus potestades.

6. Proponer que los Notarios y Registradores, en el transcurso de una operación de compra-venta de inmuebles, exijan la Cédula Urbanística del suelo (Potestad única de los Ayuntamientos) u objeto de la transacción y que las Certificaciones para viviendas construidas tiempo atrás, y sus circunstancias urbanísticas, estén suscritas necesariamente por un Arquitecto -y no por otros técnicos no competentes-, sobre obras mayores legalizando así lo ilegalizable.

7. Transmitir a los ciudadanos un mensaje de normalidad, con el convencimiento de que, aun con la gran dimensión con que aparece todo este asunto, dentro de la totalidad de la actividad inmobiliaria en la Comunidad Valenciana, son la inmensa mayoría de los profesionales los que actúan dentro de los márgenes de estricta legalidad.

 

Alicante a 05 de octubre de 2006

 

Publicat dins de Sense categoria | Deixa un comentari

Final d’obra d’Emperador.

Vam tenir problemes al principi de l’execució, motivats per unes dades que l’estudi geotècnic ens havia donat. Desconfiem de l’estudi després d’obrir els pous: argiles molt potents. Calculem de nou per a convertir les sabates en llosa armada. També denúncia dels veïns de l’edifici fitant….injustificades però el govern municipal ens ho notifica. Esbandits els problemes administratius i tècnics, apareix la problemàtica que detectem a l’altre edifici fitant: l’església del poble.

Xilòfags, teulada amb forats, i murs fets malbé. Manca de manteniment.

La dita circumstància – desfavorable a primer colp d’ull- ens ha ofert l’ocasió de rehabilitar-per fases- la dita petita església. Amb això estem a hores d’ara  com s’hi veu a la foto adjunta amb la bastida ja muntada, a la dreta. 

Quan s’aixequem al dematí descobrim que ens estan fent escac mat a l’escaquer, lluitem, ens barallem tot lo dia, i en finalitzar el dia hem fet un tomb a la partida i hem assolit el punt de fer l’escac mat nosaltres mateixos……però, de sobte, ens entra una son terrible i concloem: demà ho remataré……………en llevar-nos, a l’endemà, comprovem que ens han girat l’escaquer…..i torna-hi a començar.

PS: una salutació a tothom.   

Publicat dins de Sense categoria | Deixa un comentari

Josep Llinàs.

Anit van concedir el premi FAD d’arquitectura a la Biblioteca Jaume Fuster de Barcelona. Obra de Josep Llinàs i Joan Vera.

Amb en Llinàs hem aprés que la senzillesa pot ser altament poètica. En els anys d’estudiant, a l’Escola d’arquitectura de València, en què els nostres professors professaven, encara, un tardopostmodernisme de tall tendenzza rossiniana  hi havíem una colla que rebutjàvem  tot aquell provincianisme estètic. Les revistes que ens queien a les mans, Archittecture d’Aujourd’hui, Ottogono, alguns números de Lotus International i El Croquis, ens ensenyaven que hi havia una manera de fer més pura i composta. Dellà de les cafeteres  de Rossi i Tusquets (Quetglas dixit).

Altrament hi havia una sèrie d’arquitectes que havien creat una poètica molt personal d’arrel iniciàtica dels orígens del Moviment Modern, adobada amb els avanços de la tècnica i la indústria postindustrial. Eren els Carles Ferrater, Arcadi Pla, Manolo Portaceli, etc.

La crítica no oficial els denominava els illots en un temps prou mancat d’idees i propostes noves. Aquests tenien correlació exterior, d’alguna manera, amb les escoles en què la manca de llibertat cretiva no hi havia estat escapçada de soca-rel per la teoria que llavors hom deia la disciplina. D’arrel italiana. Mentre que l’arrel americana entre la complexitat i la contradicció feia una deriva pueril.  

L’arquitectura correcta i discreta d’en Llinàs ens sembla d’una força impactant. A banda d’estudiar els seus edificis en situacions compromeses i que -en general- n’ix ben lliurat, pel bon saber fer. He tingut dues experiències, que ara, em reconforten després de la concessió del premi:

1. Fa uns divuit anys mentre transitava entre Maó i Ciutadella vaig quedar esmaperdut en trobar a mig camí un edifici blanc d’habitatges a Ferreries. El cotxe llogat el vaig frenar amb una derrapada impressionant. Parí, baixí i vaig començar a fotografiar-lo. Ningú va saber donar-me raó sobre l’autor. Vaig comprar un llibre, a punt d’entornar-se’n, a València, la Guia d’arquitectura de Menorca, l’autor del qual era en Josep Martorell, un dels socis del meu -molt- estimat Oriol Bohigas. Allà, tornant amb l’avió, descobresc l’edifici. L’autor: Pep Llinàs.

2. Com ja vau veure en iniciar el bloc, a Nadal vaig estar uns dies a Barna. Hi vaig descobrir la biblioteca ara premiada. Tampoc no en sabia l’autor, i m’he assabentat darrerament per la premsa. Manca de coneixement, doncs, no podem abastar avui tanta informació. El cas és que em vaig inflar a fer-li’n fotografies, amb ma mare, els nanos, etc. i de fons aquesta magnífica arquitectura, en un lloc prou desangelat.

Doncs, això, per als meus magres coneixements d’arquitectura aquesta és l’arquitectura eficaç urbanísticament….malgrat que puga gehryetjar una miqueta.  

Publicat dins de Sense categoria | Deixa un comentari

BICICLETES PER L’AIRE

Fa uns vint anys comencí a anar a Suïssa i una de les sorpreses que entomes envers les dissimilituds de la qualitat de vida que percebies era que tothom hi anava amb bicicletes. Totes les edats: des de jaies, mitjans, joves i infants.

Resultava sorprenent que peces arquitectòniques innovadores com l’Estació de Llucerna tingueren, a l’exterior, una renglera de més de 100 places per a nugar la bicicleta dissenyades ex professo. I dita delicadesa era comuna a molts d’altres municipis centreeuropeus.

Avui, a València, es veuen un gran contingent mòbil de bicicletes que circulen per damunt de les voreres amb el consegüent perill per als vianants. I també per als ciclistes. La manca de visió contemporània -que entrelluca la manca de cura en els carrils-bici- que impregna la nostra ciutat -urbanistes i polítics- fa que anem fent un procés retardatari innecessari. El següent article focalitza l’estat de la qüestió a hores d’ara.

Francesc La-Roca
Professor Jean Monnet de Política Ambiental de la Unió Europea (Universitat de València)

Molts tenen un iot
I molts més un automòbil
I n’hi ha molts que també un avió. Però jo, als meus cinquanta anys justos, tinc sols una bicicleta.

Rafael Alberti (Balada de la bicicleta amb ales)

PS: Aquest apunt va dedicat a Marc Belzunces,  que tant ens instrueix sobre la mateixa problemàtica a Barcelona.

Que la contaminació atmosfèrica té conseqüències negatives per a la salut humana és un fet indiscutible, i tan assumit per la societat que només excepcionalment mereix atenció. De tant en tant, però, la qualitat de l’aire esdevé notícia. Recordem les imatges de Madrid del passat febrer, en les quals s’apreciava la disminució de la visibilitat diürna per l?efecte de la contaminació.

La pol·lució atmosfèrica no sempre és tan espectacular com per a ocupar una primera plana de diari, però potser per això, els ciutadans som escassament conscients de la seva presència permanent i de les seues conseqüències. Malgrat tot, els estudis realitzats per l’Organització Mundial de la Salut mostren que aquest és un assumpte preocupant, agreujat per la persistència de les tendències que deterioren la qualitat de l’aire.

Un informe del programa CAFE (Clean Air for Europe) d’abril passat estima en 21.000 les morts associades a la contaminació per ozó troposfèric a la EU25 durant l’any 2000. Pel que fa referència a les partícules en suspensió, el mateix estudi parla de 348.000 morts prematures (700 infantils) per al mateix període i espai, a més de 100.000 ingressos hospitalaris i altres mesures de morbilitat menor que registren desenes o centenes de milions de casos.

Bona part de la contaminació urbana prové del trànsit. Per això, la revisió del model actual de mobilitat motoritzada és un element central de la política de millora de la qualitat de l’aire.

La transició cap a nous models de mobilitat urbana no es, però, una tasca fàcil. Al voltant de l’automòbil orbiten una sèrie d’imatges i valors que van molt més enllà de la seua funcionalitat com a instrument de transport. La propaganda ens presenta l’automòbil com un mitjà de seducció i de poder, de conquesta de la llibertat individual. Aquests càntics a l’individualisme oculten els costos que es generen i sobretot com es reparteixen: cada viatge urbà en cotxe produeix soroll, ocupació de l’espai públic i contaminació atmosfèrica, i tot això ho pateixen unes altres persones que no han rebut cap servei a canvi.

Per això, cada ciutadà que decideix deixar el cotxe i agafar la bici en els seus desplaçaments quotidians aporta un benefici a la col·lectivitat que mereix un reconeixement. Com a mínim, mereix una atenció prioritària per a garantir les millors condicions de seguretat i comoditat. És el que demanen els col·lectius de ciclistes urbans a les administracions públiques.

Això significa, en primer lloc, la construcció d’una xarxa bàsica de carrils reservats per a l’ús ciclista segregats del trànsit motoritzat. Insistim en la idea de xarxa, d’interconnexió. Una idea que no acaben d’entendre els responsables municipals de València: la incorporació de nous trams no segueix un criteri funcional, ni persegueix l’enllaç entre els existents, seguint la planificació del propi Ajuntament, sinó que depèn del creixement de la perifèria de la ciutat.

I el que és més greu, s’ha desmantellat el carril bici que travessava el centre històric: a la plaça de l’Ajuntament ha desaparegut amb el canvi de paviment; la reordenació de la plaça de la Universitat no ha deixat ni rastre del carril que hi havia; etc.

Altra reivindicació urgent dels ciclistes en el camp de la seguretat, és la millora de la senyalització, tant vertical com horitzontal. En l’actualitat existeixen trams de carril bici de tres colors, el verd primitiu -inconvenient per l’atractiu inconscient que, segons els psicòlegs, exerceix sobre els vianants; el roig predominant (que en ocasions es desdibuixa fins adoptar el color de la vorera, com a la prolongació de l’Avinguda dels Tarongers a la Malva-rosa), i el gris dels trams del centre que han sobreviscut (Navarro Reverter, Nau, …). Aquesta proliferació de colors, junt amb la manca d’altres elements de senyalització, provoca confusió en els usuaris ?que troben dificultats per a seguir una ruta- i en els vianants, que invadeixen el carril inconscientment.

La senyalització vertical a València es redueix pràcticament a les icones dels semàfors. Qualsevol manual de disseny de carrils emfasitza els riscs derivats de la interacció entre dos modes de transport tan diferents com el ciclista i el motoritzat i proposen en conseqüència mesures de protecció dels més febles, la més elemental de les quals és l’anunci als automobilistes de la presència de ciclistes en la seua trajectòria. Els senyals són especialment urgents en aquells punts en els qual els automòbils creuen el carril reservat, com ara els accessos als garatges o a les estacions de servei. Amb tot, les situacions més perilloses es donen als semàfors que regulen el gir dels cotxes amb llums intermitents, mentre el pas està en verd per a ciclistes (i vianants). La millor solució és el pas alternatiu.

La realitat metropolitana, però, exigeix també altre tipus d’intervencions a una escala superior a la local per tal de facilitar la substitució de l’automòbil privat per la bici en trajectes més llargs. Hi ha una tasca urgent de planificació d’una xarxa metropolitana de carrils bici, que connecte les infrastructures locals creades.

D’altra part cal promoure la combinació de la bici amb el metro i els serveis de rodalies de Renfe. Al Parlament Europeu es debat una proposta d’adaptació obligatòria dels trens per tal de facilitar el transport de bicicletes sense restriccions a qualsevol recorregut. Contràriament, ací augmenten les limitacions a la possibilitat de pujar les bicis als trens. En ocasions no cal muntar la bici, basta amb apropar-se amb ella a l’estació -sempre que l’aparcament siga segur.

En aquesta tasca comuna de millorar la qualitat de l’aire ?i de la vida- a les ciutats, hi ha una part molt important que depèn de la contribució de cadascú. No insistiré en la més obvia, de respecte mutu entre els diversos usuaris de l’espai públic, siguen vianants, ciclistes o motoritzats. La normalització de la bicicleta, com un instrument d’ús quotidià, que contribueix de manera destacada a alleugerar la contaminació atmosfèrica, el soroll i el malbaratament de recursos, exigeix una major tolerància envers aquest artefacte en habitatges i llocs de treball.

Un ciclista més significa un aire més net, menys soroll i més espai públic disponible. ¿A què esperem?

Publicat dins de Sense categoria | Deixa un comentari

UN ALTRE QUE, TAMBÉ, LA FLIPA.

Uns altres que també van en nau espacial. I jo advertint als d’ací. I hi veig que el fenòmen està molt estès. 

EL MILLOR ELS COMENTARIS QUE TÉ LA NEWS. nogesnmenys cal llegir-ho amb deteniment i astúcia.

JA VEIEU: QUANTS MÉS EN SEREM MÉS RIUREM.

L’español quart idioma de la xarxa. 

Afegiu-ne comentaris si hi trobeu algun "donyet" , errada, etc. que se m’hi n’haja escapat. Que n’hi ha més!

(segueix)

Como algunos sabreis, la semana pasada me obligué a dar un par de charlas – una corta y otra más larga – sobre Internet en el mundo de habla hispana. En preparación para esa charla, tuve que recabar diversos datos que aunque cualquiera de nosotros puede obtener navegando un poco la red, y algunos datos es fácil que los conozca muchan gente, me parece interesante presentarlos todos juntos, ya que algunos igual sorprenden a más de uno. Bueno, todos no porque son muchísimos, pero sí al menos los que creo son más interesantes.

No cito las fuentes porque no tengo ahora mismo la documentación que menciona la fuente con el dato, pero los datos son principalmente del 2006, algunos del 2005, y todos vienen de fuentes muy fiables, no de una página web de mala muerte o de un don-nadie opinando.  Incluyo quizás demasiados detalles sobre el mundo hispano en los EEUU en comparación con otros países, pero tened libertad de añadir datos de vuestros países en los comentarios, o incluso corregir los que veais ya que no todas las fuentes dicen siempre lo mismo.

Vosotros direis qué os parece…

  • Hay hoy unos 420 millones de personas para las que el español es su idioma principal.
  • SUPOSE LECTOR QUE ENS COMPTABILITZA A TU I A MI.
  • De esos 420MM, solo unos 78MM usan Internet – un 18%. (75.6 MM).
  • El español es el cuarto idioma más utilizado en la red, en cuanto a número de usuarios. Aquí va la tabla de los 10 primeros:
    Idioma Usuarios (millones)
     Inglés 321 
     Chino 144
     Japonés  86
     Español  78 /75.6 
     Alemán  58
     Francés 45 
     Coreano 33 
     Portugués 32 
     Italiano 28 
     Ruso 23 
  • ACABEN D’AUGMENTAR 2.4 MM DE RES
    Todos los idiomas mencionados acaparan unos 844 millones de(PRESSUMPTES) usuarios, o un 81% del total. El resto de idiomas es usuado "solo" (SIC) por 198 millones de personas (19%)
  • Por países, España es el primer país de habla hispana en cuanto a número de usuarios (17’1 millones) O MÉS-hahhaha ocupando el puesto 14. Le sigue Mexico con 16’9 millones en el puesto 15 y después los EEUU con 15 millones de hispanos. Para el cálculo de la cifra en los EEUU se tuvo en cuenta la etnicidad (hispano, o raza) no el idioma (hay muchos hispanos que prefieren el inglés).  això a la nau espacial s’obvia, xato

Datos particulares de los Estados Unidos:

  • Hoy hay unos 44 millones de hispanos, que representan el 15% de la población de los EEUU
  • La población hispana está creciendo en los EEUU 4 veces más rápido que la media de crecimiento nacional.
  • El el año 2040 dos estudios preven que los hispanos serán el mayor grupo étnico de los EEUU,  por encima de los "blancos no hispanos". Este dato no concuerda con las proyecciones del censo de los EEUU que para el 2040 otorga a los hispanos (de cualquier raza) "tan solo" el 24% de la población, contra un 53% de "blancos no hispanos". ¡No si fotedors en els dos sentits de la paraula sou un rato!
  • Los hispanos son ya el segundo mayor grupo étnico en los EEUU (todos sabemos que al hablar de ‘hispano’ no estamos definiendo una raza). Dato a mis compatriotas españoles: en los EEUU un español es hispano, pero no es latino. Marcar en un formulario el "white/caucasian" donde también ofrece la opción "hispanic" no es técnicamente correcto. Por si alguien no lo sabía.
  • En el área de Los Angeles, el 80% de chicos y chicas entre 12 y 19 años son hispanos.
  • En el área de Los Angeles, más del 50% de la población son hispanos. Los "blancos no hispanos" solo representan un 24%.
  • El 81% de las grandes empresas (Fortune 500) de los EEUU planean como mínimo duplicar su presupuesto en publicidad dirigida al mercado de habla hispana en los próximos 24 meses.
  • En 2006, el poder adqusitivo de los hispanos en los EEUU supera los 735 billones.
  • Mientras que el grupo étnico más adinerado per-capita en los EEUU es el asiatico, los hispanos son el segundo grupo étnico con mayor poder adquisitivo (no por persona, sino en cifras globales) por detrás solo de los "blancos no hispanos". Aquest apunt l’ha fet després d’esnifar una ratlla…..de camp de Base-ball.
  • Las ciudades de los EEUU donde más se ha invertido en publicidad dirigida al público de habla hispana son, en órden de más a menos: Los Angeles, Miami, Nueva York, Houston, Chicago y San Francisco.
  • El diario (de papel) en español que más beneficios obtuvo en el 2005 fué el Nuevo Heraldo de Miami, que reportó ingresos de más de 72 millones de dólares solo (sic) en publicidad.
  • Los sitios en Internet en español más visitados en el 2005 por hispanos en los EEUU fueron en órden de mayor a menor popularidad: Yahoo, MSN, Google, AOL  eBay, Univisión, Terra y Ask. I en anglès també, carallot!
  • El medio de publicidad que más creció (en procentaje) en el 2005 fué Internet. El que menos, los periódicos. Això ja anem detectant-ho ací
  • La inversión publicitaria en Internet en español solo (sic)supuso en el 2005 un 2% del total de inversión publicitaria en español . La televisión sigue siendo el área donde más se invierte en publicidad, con más del 62%, seguido de la radio (21%).
  • El 66% de los hispanos en los EEUU son de Mexico, seguidos de America Central (9%) y Puerto Rico (8’6%)(sobre què?)
  • El 56% de los hispanos solo hablan español en casa. El 18% solo inglés. Suele llevar como mínimo tres generaciones para llegar a ese grupo que solo habla inglés en casa. Què ens vas a contar tu, això col.legeix que us en queden 3 generacions per a desaparèixer, o què?
    Bueno, y hay más datos, pero yo al menos paro aquí.
    ¿Os ha sorprendido  algo?

Molt, i no saps prou com t’ho agraïm.

Publicat dins de Sense categoria | Deixa un comentari

SOCIÓPOLIS.3

Aquesta intervenció de suport al projecte és digna d’estudi, us emplace a desar el comentaris i esbrinar les fal.làcies que hi vessa. Començaré jo mateix: la referència al meu, molt admirat, REM KOOLHAAS (aquell que volia canviar la bandera d’Europa per un arc de sant Martí), fa referència a límits de la ciutat postindustrial i ultradegrades, no a àrees d’horta en ple rendiment i amb teixit poblacional, associatiu i vivencial efectiu consolidats. És a dir, intenten, a Sociópolis, solucionar un problema que no existeix. Ací la dita fer passar bou per bèstia grossa pren carta de realitat. La pedania de La Torre és aquella població de Cidade de Deus a la perifèria de Sâo Paulo? ; o Macau?

PS.1: Observeu la imatge idíl·lica que he manllevat del projecte. Us imagineu els errants cosmopolites departint amb els desocupats i els empleats domèstics, a la Torre Sharing ?.  O sia, Un món feliç del Huxley.

L’escrit, cal dir-ho, és de molt de calatge i ben estructurat, llàstima que sia més fals que un judes. Sociòlegs a sou. Que també tenen dret, com tothom. Hi contribuïu a desemmascarar-lo, sisplau.

PS. 2. Isern, tu que ets dels gremis, tant dels maons com de la (alta) cultura, malgrat que no t’agrade deixar comentaris, digues quelcom …si pots…quan “tornes” de Frankfurt. 

SOCIOPOLIS, ASSUMPTE PÚBLIC
Izaskun Chinchilla
(segueix….)

Observant l’arquitectura recent, gairebé a nivell mundial, és fàcil concloure que la sostenibilitat juga papers molt diferents en el procés de projectació dels diferents arquitectes. És una moneda estrangera, el comodí d’una baralla oriental o un fetitxe mal catalogat. La usem, la intercanviem, l’acompanyem d’arguments però no fem gust amb precisió com val ni per a que serveix. Alguns han usat la sostenibilitat com a excusa. És a dir, han ocultat una baixa qualitat arquitectònica sota premisses verdes que s’han convertit en argument absolut i en mòbil demagògic. Tendim a no comprar els llibres que es titulen “Green Architecture” perquè descriuen edificis horribles tardoromàntics, nostàlgics o inflamats tecnològicament. Altres arquitectes l’assaonen amb timidesa com a element decoratiu en un gran menú de disseny sense constatar que la sostenibilitat no és com un bon vinagre sinó com l’estructura general d’una dieta. És a dir, les façanes plenes d’herbetes, les cobertes amb flors i els barrets de captació fotovoltaica són picades d’ull que s’agraeixen però que mai no remeieran els excessos d’una dieta rica en greixos.

Com apunta Vernadsky (1945), el gènere humà s’ha convertit en l’actualitat en una força geofísica verificable i de primera magnitud. És per això que, en aquest panorama indecís, un dels verdaders valors que l’arquitectura pot tenir en termes de sostenibilitat és contribuir exactament a aquestes dues accions: “verificar” i “determinar la magnitud” de l’acció humana i els seus efectes geofísics. Apreciem, per tant, en els projectes d’arquitectura i urbanisme que provoquen l’emergència de valors i paràmetres que contribueixen a quantificar i verificar allò sostenible d’una intervenció.

En aquest sentit, el projecte Sociópolis alimenta el debat quantitatiu i qualitatiu sobre alguns dels paràmetres més determinants per a la sostenibilitat de l’urbanisme. Un assumpte evident que el projecte revela com a eina projectual és la densitat. Diferents urbanistes espanyols, han contribuït a definir uns índexs mínims i màxims de densitat urbana per a la ciutat sostenible. El repartiment de terra del projecte Sociópolis contribueix a aquesta fixació de paràmetres amb la constatació que una densitat elevada (unes 80 viv/Ha) pot compaginar un espai lliure de qualitat i una accessibilitat als equipaments que doten d’urbanitat i centralitat a l’àrea.

Continuant en aquesta idea que faça emergir les qualitats mètriques i verificables que construeixen un criteri informat de sotenibilitat, recordem que Walter Benjamin va comparar l’acció de percebre amb l’acció de revelar. Walter Benjamín presentava els actes de la ment en una similitud amb la cambra fosca: una analogia potent i provocativa que establia una relació entre l’ésser humà i seu entorn a través d’una mena d’imatge fotogràfica. Portades a les seues últimes conseqüències com a mètode de pensament aplicat, les premisses de Benjamin impliquen que comprendre, ordenar i estructurar el territori suposaria revelar les lleis ocultes que naturalesa, logística i sociologia hi han inserit enmig. Com si d’un dispositiu de traducció es tractés, la jardineria del projecte Sociólopis s’inscriu, en part, en aquesta lògica. Les espècies vegetals produeixen un doble efecte d’alineació. D’una banda, s’alineen els elements verds en una lògica interna en la qual espècies, tipus i aparences proposen un conjunt de recorreguts coherents i significatius en el conjunt de la intervenció. D’altra banda, la jardineria s’alinea amb les preexistències, és a dir, s’utilitza com un element revelador de les condicions ocultes del territori. Elements com les presències humides, les diferents qualitats del terreny o la preexistència de dispositius de reg i canalització són subratllades per la nova jardineria construint un espai superposat enmig natural ja modificat i entenent que qualsevol intervenció no és més que una nova veladura, una nova capa que emmagatzema memòria social, biològica i infrastructural sobre el territori.

El projecte Sociópolis es distancia d’aquesta manera de l’urbanisme arranador, l’urbanisme basat en estructures autàrquiques que s’imposen enmig amb una lògica externa a ell. Amb massa freqüència, les quadrícules, els blocs, els eixos i les trajectòries dels sistemes generals han degut la seua configuració a lleis de repartiment i autodivisió abstracta. Existeix una tradició per a l’urbanisme i l’arquitectura, per la qual s’identifica el disseny amb una lògica de repartiment. És a dir, partint d’un tros de terra delimitat i definit, i de la pregnant figura de propietat, planificar consisteix a quantificar els usos a incloure i repartir l’espai disponible en lots que geomètricament deuen la seua configuració a la subdivisió d’una trama abstracta. Fins i tot l’arquitectura, en l’escala domèstica i tipològica s’ha comprès com la subdivisió d’un recinte delimitat. Una altra forma d’operar, de la qual el projecte Sociopolis pot considerar-se un exemple incipient, comprendria que la intervenció en un mitjà ha de valorar la seua inclusió en un entorn més ampli, ha d’entendre’s com una densificació parcial d’esdeveniments en un territori connectat i ha de generar continuïtats espacials i temporals que recolzen el manteniment de xarxes naturals i socials preexistents o que puguen afavorir-se generant nous àmbits d’oportunitat.

El projecte Sociópolis es construeix a través d’unitats heterogènies en programa i configuració espacial. Cada edifici, dissenyat per un arquitecte diferent, uneix diferents programes d’allotjament amb equipaments de diferent tipus. És a dir, més que un conglomerat d’unitats autosemblants, es tracta d’un híbrid de peces de naturalesa singular. Aquest fet, instaura, noves possibilitats de cooperació. Si bé en els ecosistemes naturals i en les societats humanes es produeixen de forma natural relacions simbiòtiques, aquestes es veuen limitades per les relacions de complementarietat que poden establir-se en un territori. Així, l’existència de programes funcionals variats, permet que aparega una mena de simbiosi incentivada: la complementarietat permet que cada agent es dedique a una activitat i que confie a la resta l’execució de les altres tasques que requereix la seua supervivència. Aquesta fórmula col.laborativa només pot produir-se des de la diversitat i existeix en combinació amb la natural relació de comensalisme que es produeix pel simple fet d’ajuntar una comunitat de persones que alternen activitats similars.

El comensalisme i la simbiosi, en aquest projecte, produeix una sort de reverberació escalar diferent a la de l’autosemblaça geomètrica. És a dir, davant la clàssica estratègia per la qual, el vincle entre les escales territorials i les arquitectòniques es produïa per una sort de similitud formal, aquí els vincles escalars entre ciutat i habitatge es basen en la cooperació funcional. Com a peça urbana, Sociópolis crea encreuaments programaticals de mutu benefici entre els quals acudeixen als seus museus, a les seues hortes i a les seues cases, com a unitat de convivència, la Sharing Tower crea vincles entre treballadors domèstics, persones desocupades i cosmopolites errants. Aquest cert lligam, que provoca que la complementarietat social funcione com a vincle entre diferents espais, deixa lliure les altres coses: l’espai i la forma no es forcen en congruències espacials.

És així com Sociopolis pot construir una idea eficaç de gradient de densitats. Davant la marea homogènia d’habitatges, que suposen la majoria dels nous eixamplaments, es construeix un mitjà divers on la concentració de l’edificacions residencials, deixa pas a una escala de concentració intermèdia en els grans elements d’equipament i als dispositius de mobiliari i urbanització d’escala reduïda que construeixen l’avantsala de l’espai lliure. La ciutat de torres, no es presenta, com en els models del moviment modern, com un patró antagònic i únic davant l’espai lliure verd o urbà sinó que entre densitat i horta d’interposen diversos sistemes de transició que fomenten la complementarietat. El gradient escalar s’articula en esglaons funcionals susceptibles d’estructurar la mida de cada peça arquitectònica com a traducció de la seua posició en el conjunt i del seu propi programa.

Una proposta que és freqüent trobar a les nostres escoles i universitats -m’imagine que qualsevol professor de projectes i urbanisme ha autoritzat o ha discutit diversos projectes amb aquesta premissa- és la d’intentar colonitzar els espais en desús inserits en els nuclis urbans, de Javier Rivas a Lara Almarcegui, moltes són les veus que s’han alçat contra el determinisme funcional, l’excés de control i l’eradicació de les presències naturals salvatges que suposen l’eliminació d’aquests solars en desús. Des de la llarga tradició higienista de la que som hereus, sembla difícil defensar una ciutat sense presència natural, però des de l’apreciació de la llibertat i la flexibilitat de la ciutat contemporània sembla difícil defensar que els espais lliures de la ciutat hagen de ser peces enjardinades de manteniment dubtós. És així, com es fa necessària una reactivació de les àrees naturals a la ciutat. L’esmentada reactivació han d’unir característiques de qualitat ambiental, de programació i manteniment espontani i han de fugir d’un determinisme funcional coaccionador. En aquest sentit, el projecte Sociópolis promet un començament d’investigació en la programació d’espais lliures de gestió col·lectiva amb manteniment d’estructures agrícoles riques, fins i tot, des del punt de vista antropològic.

És així com el fet d’habitar, es torna compatible amb diferents nivells de protecció territorial. És una simplificació pensar que l’eina fonamental de l’urbanisme ecològicament conscient és l’absoluta preservació de zones naturals i la seua tematització com a paisatge identitari. Al contrari, en nom de la verdadera sostenibilitat, s’han de trobar noves eines de disseny de mitjans que, sent productius, generen una qualitat ambiental adequada. És així com la protecció del mitjà és ací declinada, amb diferents nivells d’intensitat i diferents modes d’aplicació, produint paisatges avaluats i el manteniment dels quals es busca en la seua pròpia generació d’activitat. D’aquesta forma, la controvèrsia sobre l’ocupació de l’horta, és restituïda en aquest projecte, no des d’una actitud única i integrista, sinó donant veu als diferents agents que han de conviure en un paisatge de conciliació política.

És aquesta, particularment, una de les dimensions interessants del projecte. Rem Koolhaas afirmava en el seu “Converses amb Estudiants” que, des de l’any 1992, les autoritats acudien als arquitectes no buscant solucions per a edificis sinó anhelant propostes per usar i reutilitzar espais urbans volien que treure un màxim partit. Comença així el llarg camí en el qual els arquitectes més intel·ligents han deixat de professar la fe que defensava que l’arquitectura resolia problemes. Des de llavors, els problemes urbans no els resol l’arquitectura, els arquitectes proposen situacions més o menys inèdites que influeixen les problemàtiques, les fan variar i evolucionar en una espècie de situació d’assistència política continuada. La sociòloga holandesa Noortje Marres, a la seua tesi “No Issue, No Politics” defensa que la política actual no es defineix per un programa ideològic previ sinó que, molt al contrari, s’articula entorn d’assumptes front que s’aconsegueix una posició. Si no hi ha assumptes, no hi ha política. Sense transvasament, política antiterrorista o casaments gais hi ha política en el nostre entorn?. Doncs bé, veig Sociolópolis com precisament això: un assumpte després del qual sorgeix la possibilitat que existesca la política, que l’arquitectura provoque un esdeveniment públic.

El projecte Sociopolis revisa d’aquesta manera la intenció expressada pel moviment modern i actualitzada i aplicada per l’urbanisme dels 70 de provocar l’aparició d’una ciutat on l’espai públic puga allotjar una programació social i política. Per a aquells a què agrade recordar els errors del passat, em remetré a aquest gran llibre “Mai no hem estat moderns” on, efectivament, comprenem que, on s’ha parlat de fracàs, podem parlar directa i precisament, de falta de realització. L’aspiració de trobar la cara i l’estructura la ciutat contemporània exigeix no repetir cap model les lleis d’aplicació del qual resulten vigents i no deixar-se dissuadir per fracassos teòrics que són sols aspiracions no realitzades. Sociópolis reconcilia els arquitectes amb l’aspiració de vincular, en un projecte públic, els assumptes que han de construir l’urbanisme contemporani. Bon Viatge.

Referències:
Vernadsky, V.I. (1945) “The biosphere and noosphere” en American Scientist, 33: 4.
López de Lucio, R. (2000) “L’espai públic a la ciutat europea: entre la crisi i les iniciatives de recuperació”, Revista d’Occident, 230-231 o Ezquiaga, J.Mª. (1997), “El projecte de l’allotjament: criteris de disseny”, Urbanisme/ COAM ,30, pp 18-31.
Winter, S. (2002) “Rem Koolhaas. Converses amb Estudiants”, Gustavo Gili.
Marres, N. (2003) “The Issue-Network as a site of Politics and the Challenge of Making Info-Technology part of Civil Society“, University of Amsterdam.
Latour, B. (1991), “Mai no hem estat moderns: assaig d’antropologia simètrica”, Madrid: Debat, 1993.

 

 

 

 

Publicat dins de Sense categoria | Deixa un comentari

JO TAMBÉ VULL UN ESTAT PROPI.

Crec que no cal pegar-li més voltes. Per ser condició humana. Voler el millor per al tros d’humanitat amb què t’ha tocat conviure i compartir; i de pas, anar donant l’exemple que, amb esforç i sense violència, hom pot assolir les fites que un hom es marca:

Senzillament per a que els meus i jo puguem ser anormalment normals, talment com un español, un francés, un alemany, un islandés, un danés, un finés, un rus,……etc, per a continuar avançant en el camí de l’eixamplament de les llibertats dels homes i en conjunt de  la Humanitat. Per a ser més humà entre els humans.

Publicat dins de Sense categoria | Deixa un comentari

SOCIÓPOLIS.2

UNA RÈPLICA FONAMENTADA DEL MEU AMIC CARLES SOLÀ I PALERM. CAP DE SERVEI DE CIUTAT VELLA DE L’AJUNTAMENT DE VALÈNCIA. NI MÉS NI MENYS.

Un dels temes que més ha interessat als estudiosos de l’urbanisme, especialment al llarg dels segles XIX i XX, és la creació de nous models d’hàbitat. Amb els eixamples, la ciutat jardí o les propostes funcionalistes es plantejaren alternatives a l’urbss històrica quan aquesta començà a congestionar-se. Amb elles, es pretenia oferir unes maneres de vida més higienistes. Créiem que quasibé tot estava inventat en aquesta matèria, tanmateix descobrim que no és així i que, impulsat des de la pròpia Generalitat Valenciana, se’ns ofereix un nou producte urbanístic made in Valencia que ja fou presentat a la Biennal de 2003 i que ara, després dels corresponents tràmits administratius, passarà aviat a ésser una realitat tangible a La Torre.

 

¿Sociópolis? No, gràcies

Carles Solà i Palerm
Arquitecte

?I la destrucció de la Naturalesa no és solament física, sinó una destrucció del seu significat per a l’home, una vertadera amputació espiritual i vital d’aquest?.

Miguel Delibes

Es tracta d’una simbiosi que ens vaticinen com a perfecta conjunció entre els avantatges de la vida urbana i la rural, una planificació en la qual predominen els edificis en altura intercalats amb àmbits dhortulus mediterrani. La ciutat mata, el camp avorreix, s’ha de divertir, gaudisca i visca plenament una vida sana a la nova ciutat ideal, l’alternativa de vida el segle vint-i-un: Sociópolis.

L’horta de la comarca de l’Horta desapareix a ritme accelerat. A causa de què? Abans de mig segle pot haver fet-ho totalment, segons indiquen els experts. Només existeix una forma de salvar-la -argumenten els teòrics d’aquesta iniciativa-, la fórmula és senzilla: transformar el sòl rústic en urbà, però no de qualsevol manera sinó a través d’aquest singular urbanisme. Entenen vostès la filosofia d’aquesta ordenació territorial?.

Jo, sincerament, no.

Les imatges que guaite del projecte -en simulació per ordinador- d’aquell futur Eixample de València són veritablement agradables; no ho negaré. Un esquitxat d’edificis singulars molt alts en un entorn verd, camps conreats, àrees esportives, sengles per als vianants, etc. Paradisíac. Pense per a mi: vull un piset en aquest barri. Idíl·lica i pastoril escena adaptada als temps moderns. M’imagine en acabar l’esgotadora jornada laboral en una claustrofòbica oficina, traslladar-se a un d’aquests apartamentets d’habitatges ¿socials?.

Relaxats, eixim a la terrassa i contemplem els nostres encantadors veïns els horticultors – els que hagen tingut la sort de no ser expulsats- que continuen pencant els seus camps. Si el desitgem, podem baixar una estoneta, xerrar amb ells, fins i tot ajudar-los; i qui sap si potser podríem guanyar un sobresou conreant hortalisses o arbres fruiters.Les imatges que indicie del projecte -en simulació per ordinador- d’aquell futur eixample de València són veritablement agradables; no ho negaré. Un esguitat d’edificis singulars molt alts en un entorn verd, camps conreats, àrees esportives, sengles per als vianants, etc. Paradisíac.

No en tinc res a objectar sobre la qualitat dels projectes d’alguns dels prestigiosos arquitectes que intervenen, com tampoc al disseny del barri.

Només dues matisacions.

La primera: estaria bé la idea si tot aquest muntatge escènic no es realitzés sobre horta; sobretot descontextualitzant-lo de l’entorn tant agrícola com urbà; i ,a més a més, sense una anàlisi global de les incidències d’una implantació d’aquestes característiques.

La segona: Sociópolis no suposa cap descobriment nou. El moviment modern, amb encert major o menor, ens va llegar higienistes proposades fa bastant més de mig segle. En elles es recollien el concepte d’habitatge mínim i social, de sòl públic alliberat per al desenvolupament d’activitats comunitàries que van establir les bases dels estàndards exigits en l’actual legislació urbanística. Propostes que poden haver quedat desfasades en determinats aspectes, que requereixen la seua readaptació amb l’òptica dels anys transcorreguts i l’experiència acumulada però vàlides en els seus principis bàsics.

Davant d’aquesta alternativa que ara se’ns presenta, em pregunte: si l’objectiu és apropar la ciutat al camp, ¿no podríem fer la inversa?.

Apropem el camp a la ciutat. Transformem part dels nostres carrers embotits de vehicles en bulevards verds, els solars abandonats en horts de cultiu per a jubilats, les zones industrials obsoletes en parcs de lleure i jardins; realitzem més buidatges urbans en lloc de congestionar més i més nostres ja congestionades ciutats; recuperem el concepte original de l’illa de cases d’Eixample……….¿Graciosa la idea?, ingènua? impertinent? ; provocadora?.

El que sí em sembla provocador és la constant agressió cap als entorns rurals de major interès patrimonial, paisatgístic, etnogràfic, històric i encara productiu.

Com es gestionaran aquests horts intergratacels en un context aïllat o immers entre gairebé tres mil habitatges?.

¿Continuaran pertanyent als seus antics propietaris?; són, potser, de cessió obligatòria i per tant de la comunitat? computen com a estàndards de planejament?; ¿quina serà la pròxima reclassificació de terra no urbanitzable?

Els anime que continuen fent-se algunes preguntes sobre això i especialment els heroics agricultors que encara sobreviuen a la comarca de l’Horta.

Està bé això dels edificis en altura prou distanciats uns d’altres i alliberant espai comunitari -encara que a meu em resulta més atractiva la densitat mitjana-, però, per això- que ho facen en zones de terra urbà degradat d’indústries que hagen de ser traslladades; i abans que res, en el marc d’una anàlisi global a escala urbana, metropolitana i comarcal.

València no pot continuar creixent arrasant un entorn agrícola viu i menys fagocitant-se; ni configurar el seu futur desenvolupament amb la gairebé exclusiva filosofia de la mitificació dels gratacels concebuts com escultures gegants -encara que siguen de firma– deixats caure sobre entorns d’horta preexistent per a la qual caldrà començar a exigir ja la seua declaració com a Patrimoni de la Humanitat en perill.

Aquests invents de polis socials poden convertir-se en una forma sutil i elegant però en la mateixa línia colonitzadora d’un territori agredit per la construcció, les infraestructures, els dipòsits de contenidors, la indústria. L’Horta constitueix, tanmateix, el símbol d’un dels elements definitoris de la nostra identitat que alguns s’entossudeixen a desdibuixar, i fins i tot destruir. D’altres, al contrari, ens reafermem en ella.

Sociópolis? Per què no?

Sociópolis com a model de desenvolupament reclassificant el sòl agrícola? No gràcies.

 

 

 

 

 

 

 

 

 

Publicat dins de Sense categoria | Deixa un comentari

SOCIÓPOLIS.1

FA UNES SETMANES L’OSSERVATORE CATALANO EM COMENTÀ I INCENTIVÀ A FER UNA PROPOSTA PROJECTUAL NO INDIVIDUAL SINÓ COL.LECTIVA EN BASE A L’ESTALVI ENERGÈTIC I USOS COMUNS I COMPARTITS EN ELS EDIFICIS D’HABITATGES.

 LI VAIG COMENTAR QUE HI HAVIA GENT QUE JA ESTAVA DESENVOLUPANT DITES HIPÒTESIS. ARA US DEIXE LA PROPOSTA DE SOCIÓPOLIS QUE ANIREM,  EN SUCCESSIUS APUNTS, COMENTANT I CRITICANT. CLARS I OBSCURS.

 N’HI HA, NO CAP DUBTE PUNTS POSITIUS I D’ALTRES MOLT NEGATIUS. COMENTAREM A MÉS A MÉS L’ENGANYIFA I L’IMMENS PARANY QUE SUPOSA AQUESTA PROPOSTA ESPERONADA PEL CONSELLER RAFAEL BLASCO I CASTANY.

TOT I QUE ESTÀ EMPLAÇADA A LA PEDANIA DE LA CIUTAT DE VALÈNCIA, L’ANOMENADA LA TORRE , (BRESSOL D’EN JOAN F. MIRA) ENMIG DE L’HORTA JUNT AL NOU LLIT DEL TÚRIA, AQUESTA PROPOSTA FOU PRESENTADA , FA UNS ANYS, A L’AJUNTAMENT DE LA POBLA DE VALLBONA (ZONA DE SECÀ) PER A PORTAR-LA A CAP I FOU REBUTJADA.

US DEIXE LA PRESENTACIÓ DEL MEU COMPANY DE CARRERA, DIRECTOR DEL PROJECTE I ÀNIMA MATER DE LA IDEA-TAULA DE SALVACIÓ-DE-LA CONSELLERIA.

PS: RECLAME ELS COMENTARIS DE L’OSSERVATORE I D’AIGUA DE PLUJA PER A ANAR ESBRINANT L’ENTRELLAT DEL PROJECTE. PODEU IGUALMENT ACCEDIR A TRAVÉS D’UNA CERCA A GOOGLE: SOCIÓPOLIS. PER ANAR CONEIXENT EN PROFUNDITAT EL PROJECTE.

SOCIÓPOLIS: UNA OPORTUNITAT PER A LA INNOVACIÓ URBANA
Vicente Guallart

Cada generació construeix la seva pròpia ciutat, en funció de les condicions socials, econòmiques, tecnològiques i culturals del seu temps.
Des d’aquest punt de vista, el projecte Sociópolis, promogut per la Generalitat Valenciana i que compta amb la col·laboració de l’Ajuntament de València, és una oportunitat per proposar un nou model de desenvolupament urbà que responga a les noves condicions d’habitabilitat per al principi del segle XXI. Perquè ja no vivim en una metròpoli compacta, sinó en una metàpolis discontínua; en un territori ampli recorregut per vies de transport i ocupat per nuclis de població, centres logístics, parcs industrials i centres de comerç i lleure sobre el qual els ciutadans (locals, nacionals i estrangers) es desplacen segons les seues necessitats.

En aquesta situació és tan necessari proposar estratègies per a la renovació i compactació dels centres urbans, com a la integració i protecció dels elements paisatgístics, naturals i geogràfics del nostre entorn.
El repte de construir un nou barri en límit entre la ciutat i l’horta de València ens ha permès explorar aquesta nova condició híbrida, oberta, i dinàmica del territori i proposar un nou model per a la construcció de les vores urbanes.

Perquè al repte de construir gairebé tres mil habitatges protegits, accessible a joves, majors i famílies de rendes limitades, li hem afegit el repte d’integrar el paisatge que ens envolta, i que hem heretat dels nostres avantpassats.
I per a això ha estat necessari reformular els conceptes mateixos de l’urbanisme amb el qual tradicionalment s’opera a la ciutat, a partir de l’excepcional oportunitat que ofereix un projecte promogut per un organisme que té les competències en matèria d’habitatge, urbanisme i medi ambient. Urbanisme va ser una paraula inventada per Ildefons Cerdà per designar la ciència del creixement urbà, basat en la implantació d’una trama racional, superposada a una trama agrícola i en el qual als propietaris d’una porció de terra agrícola, se’ls trasferia la propietat d’una edificabilitat en un sòl urbà. Sota aquest principi s’han desenvolupat tant els eixamplaments del segle XIX, com la ciutat moderna del XX, la ciutat de baixa densitat d’inspiració americana, o el revival historicista del final del segle passat.

Però ara el nostre repte és aconseguir fer créixer la ciutat, integrant als nostres desenvolupaments els elements culturals i antopològics del paisatge que ens envolta. Construir i protegir es realitzen en el mateix acte. Davant la dicotomia ciutat-camp, ara proposem aconseguir una transició intel·ligent entre aquestes dues maneres d’assentament anteriorment antagòniques, una integració que permeta reconèixer en aquest cas el valor social i cultural del paisatge de l’horta de València, i integrar-la al terra urbà, mitjançant estratègies de gestió adequades.

Davant d’una societat global, cada dia més uniformtizada, el reconeixement dels valors culturals i paisatgístics propis de cada territori en una qüestió fonamental per transferir qualitat de vida als seus ciutadans i afirmar una identitat pròpia que permeta obtenir un avantatge competitiu.

És per això que, davant l’urbanisme del segle XX, construït en funció de la velocitat de l’automòbil Sociópolis proposa un nou model de desenvolupament "tecno-agrícola" que garantesca la creació d’un entorn local d’alta qualitat ambiental a ser usat a baixa velocitat pels seus habitants, i una connectivitat global mitjançant les xarxes d’informació i els sistemes col.laboratius d’un barri digital avançat, que permeta una actuar en qualsevol lloc del món en temps real.

Sociópolis és local i global simultàniament.

València, amb aquest i altres projectes, es confirma com a cas paradigmàtic d’aquesta nova ciutat del segle XXI, que gaudeix d’una gran qualitat ambiental pròxima, i és capaç de que projectar-se i fer-se accessible al món.

Sociópolis, per tant transcendeix a una qüestió purament quantitava de crear un alt número d’habitatges protegits, per a que es transformés en una qüestió qualitativa. Més que construir habitatges, hem de crear entorns habitables en els quals es resolguen les diferents qüestions que garanteixen l’habitabilitat dels ciutadans a diferents escales: el barri, els edificis i els habitatges. Sociópolis com actuació integrada que és, permet proposar un nou model de desenvolupament urbà "disdens" (discontinu i dens), en el que la ciutat i el parc es construeixen com un tot, en el que els seus edificis resolen noves qüestions funcionals, tecnològiques, i ambientals, i proposen tipologies d’habitatges especifiques que responen a les necessitats de les unitats familiars del nostre temps.

 

Publicat dins de Sense categoria | Deixa un comentari