DÈDAL, EL VELLÓ D’OR I LA RÒTULA ESFÈRICA. Robert Graves

Parlaré una miqueta de literatura; malgrat ser un ignorant de literatura grega i mitologia, amb referència mecànica inclosa: la ròtula esfèrica. Amb tot serveix, com a metàfora, de l’articulació i concepció maragalliana del nostre país dins d’aquell Estat espanyol.
 

Robert Graves (Londres,1895 – Deià, Mallorca, 1995), conegut escriptor, historiador, assagista i poeta. Estranyament mediàtic per l’èxit de l’adaptació de la seua novel·la Jo Claudi. Endemés, escrigué El Velló d’or, novel·la en la que es narra el mític viatge de Jasó i llurs argonautes a la cerca de la pell de moltó, que simbolitzava el déu Zeus i que custodiava zelosament el rei de Colquide.

(segueix una miqueta i deseu-hi algun comentari al respecte, almenys si us ha agradat.) 

El text que ací us mostre pertany al primer capítol de la novel·la, en el què es descriu com Anceu, abandonat a la seua sort en la major de les illes Hespèrides (Mallorca), és portat davant la ninfa de les Taronges. Aquesta, l’interroga i es sorprén pel caràcter patriarcal de les famílies gregues en contra de la manera de les illes, on es relaciona la fertilitat de la terra amb la dona, i s’adora a la triple deessa.

A mitja conversa, la ninfa de les Taronges pregunta Anceu per la sort dels cretencs, i Anceu conta com foren derrotats per Teseu el grec. Amb l’ajut d’en Dèdal. Dèdal és possiblement el primer enginyer i arquitecte de la història coneguda: construí el laberint per a tancar el minotaure del rei Minos, va fugir de Creta mitjançant unes ales fetes amb plomes i cera, fortificà la ciutat de Sicília per al rei Còcal, i segons la imaginació d’en Graves també inventà el mecanisme de la ròtula esfèrica, aquell que estudíem durant la carrera en estructures…des del principi, però que no arribem a copsar fins d’haver de signar un projecte que hi n’enclou una.

Pregunta la ninfa:

 … ¿què se’ls esdevingué als cretencs? –

Anceu respon:

Estigueren vençuts per Teseu el grec, a qui ajudà a aconseguir la Victòria un home dit Dèdal, conegut artesà i inventor.

Torna a preguntar la ninfa:

¿Què és allò què hi inventà?.

 Anceu respon:

Entre d’altres invents, construí braus de metall que bramien artificialment quan s’encenia foc sota el seu ventre; també estàtues de fusta de la deessa que semblaven de carn i ossos, doncs les extremitats eren articulades i podien moure’s en totes les direccions, com si fóra un miracle….. i els ulls, a més a més, podien tancar-se i obrir-se, tot tibant-ne d’un cordell ocult.

Torna a preguntar la ninfa:

¿Encara viu, aquest tal,……Dèdal?. M’encantaria de conèixer-lo.

Anceu tornà a respondre:

Per malastrugança no és possible. Tots aquests events s’esdevingueren de fa molt d’abans dels meus temps.

Tanmateix la ninfa continuà insistint-hi:

Però de debò……, ¿veritat que em podràs dir-me com eren fetes les articulacions de les estàtues per a que les extremitats pogueren moure’s envers  totes direccions?

Ahir va ser un bon dia. Vaig fer visita d’obra a la casa que estem construint per J. i E. Com la E. té vertigen no hi havia entrat ni pujat a la construcció de sa casa. Sols l’havia vista defora estant i en el plànols i perspectives que li havia realitzat per a que visualitzara la materialitat de la seua llar.

Vaig realitzar el primer esbòs a finals del dos-mil quatre. Diverses solucions que no acabaven de fer el pes a tots dos. Dissenyar una peça passa per anar ficant dins de la bossa combinatòria tot el programa de necessitats ( materials i espirituals).

Tan important com que, una distribució reeïxida, evita moltes disfuncions en el desenvolupament efectiu i afectiu que es produeix al seu sí. Una, de mal resolta provoca, a més de disfuncions, les subsegüents, bronques i gresques innecessàries i d’altres estats d’ànim. Crec que és un objectiu d’extrema importància. D’ací tota l’onada nova de Feng Shui que ens envaeix en el camp del disseny.

No importa el temps esmerçat al respecte. Un habitatge, en principi, és per a tota la vida. I per a que visquen bé. Tan senzill, però tan potent.

Deu mesos després ja teníem enllestit el projecte. L’entorn és formidable, amb vistes d’ensomni. Aquesta és una de les variables destacades en la projectació i que cal fer-la jugar a favor nostre. La interacció entre interior i exterior.

(segueix una mica tan sols….)  

Com deia adés, la E. té vertigen i ahir va vindre a visitar sa futura casa, volia fer-ho tota sola, per concentrar-se en els defectes que podria trobar i després comunicar-nos-ho. Discorregué per la planta baixa, pujà a la zona d’estudi del segon nivell, després a la coberta. Deambulà pel soterrani. etc.

Nosaltres, J. i jo, una miqueta poregosos, l’esperàrem a fora. Quan eixí, ens digué que estava encantada i que no s’ho esperava. Ja sabem la distància imaginària entre els plànols a escala, perspectives, etc. fins a trepitjar a escala real (E: 1:1) hi ha un abisme.

Que ningú es pense que sempre s’esdevé així. N’ni ha, també, d’altres colors. Qui remena oli………

Ens queden encara, uns sis mesos d’intensa batalla. Acabats, domòtica, lluminàries i decoració. Molt de temps per a cometre errors i contratemps.

Una cursilada però no em penedesc: tornant a València, anava rumiant i pensava que som el que fem. No som sinó que es fem (gràcies Jean Paul). Intentem expressar, amb allò que fem, l’amor que sentim per les persones, per pur egoïsme, perquè volem ser, igualment, estimats.

PS: Jo també vull un estat propi.

Perquè som capaços d’estimar les persones individualment, amb independència del seu caràcter, creences, personalitat…etc……… però amb aquest instrument,- l’estat propi-, podrem fer-ho millor col·lectivament. I per a que visquem bé.

Chi lo sà ?

Fa uns tres anys vaig descobrir aquest director de Xangai, mercés, un cicle de pel·lícules que li dedicaren a la filmoteca. El trobe d’un ritme una miqueta lentet…………això va a gustos, però. Ja se’n sap, que si el comparem amb algú de la Nouvelle Vague………

Wong és al cine, el que Nouvel a l’arquitectura: un congelador de temps. 

(segueix un poc, sols…) 

Avui he tornat a veure Tot desitjant amar (In the Mood for Love).

Continue resistint-me a creure que crea sense guió. Tot impovisant.

¿Serà una llegenda urbana?

He trobat això per la xarxa:

PS: Ah !, se m’oblidava: Jo també vull un estat propi.

Si ells han pogut impregnar-nos amb el seu cine, amb tan pocs mitjans,

¿ Nosaltres no podrem impregnar la nostra societat amb esta campanya?

Jo també vull un estat propi.

La bandera de la Unió Europea no canviarà?

Un dels arquitectes que més m’atreien, en l’època d’estudiant, per les seues propostes agosarades, era Rem Koolhaas.

En el període en què Romano Prodi fou president de la Comissió Europea proposà que li enviassen idees i propostes noves per a identificar la UE.

Koolhaas dissenyà una nova bandera/logo – que és la que us mostre en la imatge.

Amb ell(a) volia testimoniar la diversitat i unitat d’Europa, però més coses.

Sempre els projectes han de ser polivalents, és a dir, resoldre més d’un tema o problema i ell féu això:

El disseny intentava reflectir tant la diversitat com la unió dels quinze estats membres que hi havia aleshores d’una manera molt senzilla.

Tanmateix, coneixent-lo, veiem que tenia un abast molt més universal:

L’arquitecte holandés utilitzà quaranta-cinc (45)barres verticals tretes a partir dels colors de les banderes dels quinze estats membres d’aleshores  disposades d’acord, tot reproduïnt, l’Arc de Sant Martí.

Endemés, suposava un estímul educatiu que ens feia recordar la disposició dels colors del mateix quan es difracta la llum blanca, que en declaracions del mateix Koolhaas fins i tot "un xiquet el podria reconèixer i dibuixar".

Ja que molts xiquets -i grans- tenen (tenim)dificultat a recordar el dit ordre dels colors.

La proposta del dit disseny fou publicada per diaris underground i indenpendents però, al remat, fou desestimada per la UE.

La idea física de gradient de colors permet matisar molt més l’arc de Sant Martí afegint-hi més estats membres i assignació de gamma de colors…………..fins a 45.

 ¿Què us en sembla?

PS: us acoselle de que entreu a veure la seua obra (Office Metropolitan Architecture) que té l’enllaç sobre el seu nom i no sé per què quedà amb una font minúscula)

En el  present apunt s’explica una intervenció dins de Ciutat Vella, en concret al barri de El Mercat, a la ciutat de València. Aquests apunts poden ser d’interès per als ajuntaments, usuaris, associacions veïnals, etc. a les envistes de l’aplicació de la llei de Barris de la Generalitat d’Amunt i, per suposat, per als de la d’Avall i Insulars.

És comprensible que pot resultar una mica avorrit, tanmateix, com anem veient als blocs, el tema de com s’encara la qüestió urbana (espai públic vs. espai privat) i amb ella la de l’habitatge ens està afectant fondament en la vida particular i de la societat que estem bastint. Amb pregones implicacions en la concepció del territori.

També, com sempre, us demane que expresseu el vostre parer -en els sentit que vulgueu.

Com sabeu em disperse força, acumulant anecdotari, però crec fermament en la combinació d’elements esparsos pot donar lloc a solucions innovadores.

A tall d’exemple, llegesc i rellegesc, bo i intentant esbrinar les causes dels "incidents" d’en marbel amb les seues bicis i els problemes de circulació del carril-bici, i allò oblidat de Cerdà "un carrer de ciutat no és una carretera…….." i estem prioritzant tant l’automòbil que ens separem tant de models, com ara, els de Berna, Basilea, Munic, etc. on trobes bicis per tot arreu.

I una dada: el carrer dels Serrans que va des del portal del mateix nom fins al Palau de la Generalitat, amb un ample d’uns deu metres, acull un trànsit diari d’entre 8000 i 10000 cotxes, segons una medició feta el mes passat. Un rècord de llibre Guinness.

Bo, em reintegre al fil de l’apunt:  

Desenvoluparem el tema en dos apunts:

2.1. El primer tractarà del context real i la base teòrica aplicable.

2.2.  La intervenció material en sí i els resultat obtinguts.

(Continua resituant-ho amb un poc d’història….)

La Ciutat Vella de València s?organitza en cinc barris: El Carme, Velluters, Xarea-Universitat, El Mercat i Sant Francesc. L?ordre és de decreixent d?acord a la degradació urbana. No actualment, sinó amb l?arrancada de les intervencions de regeneració per finals dels ?80.

A finals dels ?80, es va posar en marxa l?oficina RIVA (Rehabilitació Integral de València Antiga), com a departament de coordinació i finestra única on confluïen simultàniament ajudes de Conselleria d?Obres Públiques i Habitatge, Ajuntament de València i Ministeri d?Obres Públiques.

En aquells anys coincidia el color polític de tots tres. L?obra a escometre era copiosa i ingent, ja que es tracta d?un dels cinc nuclis antics més grans de tot Europa. Es dissenyà, una estratègia de xoc per a actuar en tres fronts:

1. Re-urbanització de vies i places públiques.
2. Actuacions de creació d?habitatge de protecció oficial (caràcter públic)
3. Actuacions de Recuperació (restauració i rehabilitació) de monuments de primer ordre.

Simultàniament s?aprovà el nou PGOU, que donà lloc a les lluites internes entre els diversos sectors del PSPV, tot acabant amb la dimissió del batle més preparat i conscient del fet urbà ? en sentit de la complexitat actual- que mai ha tingut aquesta ciutat: Ricard Pérez Casado i el ?eseu? equip. Ja que el partit li falcà uns altres individus que feien de ?erebentadors? del funcionament municipal.

Fa uns vint anys vaig recollir més de vint talonaris, -bons de 100 pts-, crec que eren talonaris de 5000 pts, uns cinquanta per cadascun, per a que Acció Cultural del País Valencià poguera instal·lar els repetidors de la TV3. Llavors, sols teníem les dues estatals, i això era un avanç considerable en molts aspectes en el camí mamprés envers de la normalitat ciutadana. Uns altres continguts, una llengua -la nostra- que adquiria l’estatus com qualsevulla altra. Nosaltres veiem el món amb ulls propis i el món ens veia. Estàvem creant un mercat, un mercat, com indica la paraula OBERT.

A València, fins els més blavers s’hi sintonitzaven, malgrat que podien estar negant-ho davant de la Mare de Déu dels Desempararats. Agradaven les noves maneres i formes. Agradava la novetat. El nou punt de vista. Agradava la il·lusió dels professionals.

Diversos poders de la governalitat han estat interferit sobre el dit fenòmen. De dreta: UCD, PSOE i PP. L’esquerra espanyola: IU, ho haguera fet igualment.

Quan molts aspiràvem a crear-ne un nou canal valencià que completàs els buits que deixava la TV3. L’època que jo definesc com la de Astèrix i Obèlix. (aquella de l’obsessió malaltissa del pujolisme de noucentismar les comarques lleidetanes i tarragonines a l’estil de girona i barcelona) podria tindre el seu remei des de Burjassot. No sols no va solucionar aquest tema sinó que va ser una operació de reducció.

Aquest ha estat el sistema. El de la incertesa des de l’inici. Setmanes abans- un article de Vicent Pitarch (Nàixer matant), a l’Avui,-que encara conserve entre retalls de premsa-ens advertia: no m’estranyaria que Canal 9, nasquera matant. Malauradament l’encertà de ple. Canal vuit/buit, nasqué posicionant les freqüències sobre les de Tv3.

Hem tornat de vacances i no li he donat major importància el que no hi haguera senyal de la Tv3. Coses de l’estiu, com tots els anys. Però no, aquest matí he pujat a la terrassa, malfiant-me d’un veí (militar i militant de Coalició antiValenciana) per si hi havia fet una mala acció. Amb els anys, fins i tot els seus fill, d’amagat del pare, la veuen. Doncs tampoc, l’antena estava integra.

La malifeta l’han feta, en cadena, tota eixa nebulosa de poders i circumstàncies que no ens deixen viure com cal i ens volen amargar l’existència.

Obviar que la consolidació de l’Espai de Comunicació Català és una de les peces bàsiques per a fer rutllar tot l’engranatge dels altres aspectes: transports, comerç, TAV, Ferrmed, ports, turisme, etc……….és una bestiesa, en el segle XXI. Creure el contrari és suïcida.

Jo d’España m’ho espere tot, tanmateix dels “nostres“,………………..per això:

Vull felicitar efusivament, per la seua previsió i visió de futur i de país, als següents srs:

Lerma, Pujol, Maragall, Fabregat, Majó, Duran, Mas, Montilla, Lluch, E.Climent, Porta…………………..

PS: per cert, InfoTv, està superfotuda econòmicament i va pel pedregar…..i sense indicis de supervivència. Ja us faré un apunt al respecte.  

Ací baix vos deixe l’Editorial de l’Avui que en parla acoquinadament, però en parla.  

editorial

Una nova trampa contra TV3

Des que a finals dels anys 80 Acció Cultural va aconseguir desplegar els repetidors necessaris perquè TV3 es veiés a tot el País Valencià s’han succeït les maniobres -atiades des del govern de l’Estat o des de la Generalitat valenciana- per intentar impedir aquesta “anomalia”. L’estructura territorial d’Espanya distribueix la realitat política en dos nivells. El primer, l’autonòmic, entén cada comunitat autònoma con un ens diferenciat que només s’entén per ell mateix i per la seva connexió amb la totalitat, que representa l’Estat. Els idiomes “autonòmics” només tenen sentit dins cada comunitat autònoma. Per contra, el castellà serveix per comunicar entre elles totes les comunitats, per donar coherència a la realitat espanyola global i per projectar Espanya al món. Per això l’Estat considera que el català “és una cosa” de la Generalitat de Catalunya i observa amb reticències que des de les Illes Balears o des del País Valencià hi hagi qui reivindiqui un mateix idioma i un mateix mercat. L’únic mercat compartit i comú és l’estatal, que s’articula per mitjà del castellà.

Aquesta interpretació de la realitat, no cal dir-ho, debilita el català, fragmentat per unes fronteres autonòmiques artificials que impedeixen que es cohesioni en un mercat únic. I aquesta interpretació de la realitat és la que ha potenciat, de sempre, però des que governa el PP amb molta més força, el govern valencià, que en el fons, amb la diferenciació, només persegueix la residualització i la desaparició de l’idioma que tant afirmen defensar. Això explica que tant el PSOE com el PP no hagin deixat mai d’intrigar perquè TV3 no arribi al País Valencià.

I això explica també que les freqüències per les quals Televisió de Catalunya arriba al País Valencià, utilitzant la xarxa de repetidors que va impulsar Acció Cultural, hagin estat contínuament motiu de polèmica i de diferents maniobres obstaculitzadores. La darrera s’acaba de concretar ara. Fa pocs mesos Eliseu Climent, secretari general d’ACPV, i el ministre d’Indústria van arribar a un acord. José Montilla -candidat a la presidència de la Generalitat de Catalunya pel PSC- garantia a l’entitat valenciana un canal de televisió digital terrestre que cobreix tot el país perquè TV3 hi arribi sense tantes distorsions. A canvi, però, va obtenir la cessió de les freqüències que ara fa servir TV3. Durant el Mundial de Futbol van ser utilitzades per La Sexta, que les ocupa, de manera definitiva, des del passat dia 16.

És cert que TV3 tindrà un canal digital, però és més cert encara que ara el govern de l’Estat ha aconseguit enfosquir-lo al País Valencià. Les previsions més optimistes calculen que la TDT estarà plenament adaptada a Catalunya l’any 2009. El País Valencià pot trigar una mica més… Mentrestant, TV3 deixarà d’arribar al sud i perdrà una quota de pantalla que potser ja no recuperarà mai. L’episodi torna a ser lamentable. És trist que hagi estat un candidat a la presidència de la Generalitat qui hagi impulsat un pacte que perjudica la unitat i la vitalitat de la llengua catalana. I encara ho és més que tot això hagi passat amb el silenci i la complicitat del govern de Catalunya i de la mateixa TVC, que, pel que sembla, consideren una part del seu mercat una molèstia recalcitrant.

L’article li l’he manllevat al meu amic Joan Olmos i Llorens. Enginyer de camins. Joan fou, a l’inici de la Generalitat d’avall, Director General d’Infrastructures, eixint-ne a la segona o tercera legislatura esperitat del departament.

Avui fa classes d’urbanisme a l’EScola d’Arquitectura de la Politècnica. Xerrant amb ell, la setmana passada, el vaig trobar com desencisat i vaig intentar de reconfortar com vaig poder. Tot el que estan fent donarà fruit en un tèrmini curt de temps. Tenen un llibre, avui, imprescindible "Pensar València" editat per la Politècnica.

Un ciutadà compromés amb la ciutat, és a dir, amb la seua gent. Pertany al col·lectiu TERRA CRÍTICA, al qual vaig estar lligat. Conformen un col·lectiu de tècnics de tota mena que, al meu parer, escolen un pensament que d’alguna manera va reequilibrant el munt de barbaritats que ens preparava Grans Projectes de València, que sembla actuar, encara, sense ordre ni previsió.

Hem viscut una època (vint anys) en la que qui realment, feia i desfeia, tot ordenant ciutat eren els tècnics de la Regidoria de Trànsit de València. Això, de moment, ja s’ha acabat.  

Tot oblidant Ildefons Cerdà, que en el seu Teoria General de la Urbanització, explicitava contundentment:

Un carrer de la ciutat no és una carretera, per això, la suma de l’ample de les voreres ha d’ésser el de la calçada circulatòria.

Hi dese l’article, tal com el va parir. (Llegiu-lo i doneu-hi parer)   

El automóvil ha supuesto, a lo largo del siglo XX, algo más que una revolución en la manera de desplazarse. Ha modificado las costumbres y ha cambiado radicalmente la forma y funcionamiento de las ciudades. En los últimos cuarenta años, las ciudades españolas se han esponjado y extendido, han consumido tanto espacio como en toda su historia anterior, pasando de estructuras compactas y eficientes a otras dispersas y antiecológicas. El ferrocarril primero, y el automóvil después, han hecho posible el crecimiento en extensión de las zonas urbanas.

En su funcionamiento, el principal cambio se opera en la calle: de ser un espacio "multiusos" y público -encuentro, paseo, fiesta, mercado, manifestación- ha pasado casi exclusivamente a ser el espacio de la circulación y el aparcamiento. La zonificación (separación de las funciones urbanas básicas, como trabajo, vivienda, estudio) ha aumentado las necesidades de desplazarse. Con la llegada de las máquinas a la ciudad, los ciudadanos se convirtieron en peatones, y poco a poco, en una especie urbana amenazada y en vías de extinción. Los sectores más frágiles de la sociedad -personas mayores, niños, discapacitados- han perdido en gran medida su autonomía de movimiento en la ciudad, dependen de los demás para trasladarse o se han resignado a permanecer "inmovilizados" en sus casas.

¿Y qué han hecho las políticas urbanas ante esta progresiva invasión de máquinas? En lugar de prever sus efectos y adoptar medidas correctoras, en la mayoría de nuestras ciudades la respuesta ha consistido en facilitar esa invasión. Ampliando las calzadas, reduciendo aceras, destruyendo bulevares y paseos, eliminando arbolado, construyendo nuevos accesos, túneles y rondas, el espacio de todos ha quedado desfigurado y monopolizado por la minoría motorizada. Adaptando, en suma, nuestras ciudades al automóvil, cuando lo racional habría sido justamente lo contrario. Algunos efectos, como el ruido, los gases nocivos o el aumento de las temperaturas, invaden la totalidad del hábitat urbano, incluido el espacio edificado.

Y los costes de todo tipo (contaminación, deterioro económico de los centros históricos) hace tiempo que superaron con creces el límite de lo razonable. Las víctimas de los accidentes merecen, a mi juicio, una consideración aparte y una reflexión que prefiero no abordar en este escrito. Permítame tan sólo el lector denunciar la tolerancia -social y gubernativa- frente a la alarmante escalada de infracciones que se cometen y que se amparan en una todavía más preocupante impunidad.

Hace casi cuarenta años, Colin Buchanann señalaba en Inglaterra que la creación de más vías agravaría el problema de la congestión de las ciudades, puesto que iba a funcionar -como de hecho ha sucedido- como estímulo del tráfico privado y en perjuicio del transporte colectivo, que inició, a partir de ese momento, un declive imparable. Más tarde, diversas instituciones internacionales han insistido en este principio y en la necesidad de cambiar la tendencia.

Confundiendo los síntomas (congestión) con la enfermedad (deterioro del hábitat urbano), los países desarrollados siguen apostando, en general, por crear más espacio para los coches. Las épocas de bonanza económica, con todas las desigualdades sociales inherentes, estimulan el aumento de la motorización y el uso indiscriminado de los coches. Algunos sectores sociales, no demasiado boyantes, son capaces de prescindir de otros bienes teóricamente prioritarios antes que renunciar a ampliar o renovar el parque móvil familiar. Estímulos de todo tipo, e incluso ayudas oficiales, no les faltan.

La posición oficial sobre la movilidad ha creado una serie de falsos tópicos y recetas: que si las restricciones al tráfico privado perjudican a sectores económicos de la ciudad, especialmente al pequeño comercio, que si la gente "se nos echaría encima si restringiéramos el uso del automóvil", que no hay que poner trabas a la libertad de desplazarse… y en definitiva, que los problemas del tráfico se solucionan con más asfalto. Ahí tenemos, gobierno tras gobierno, nuevos planes billonarios de infraestructuras, como si partiéramos siempre de cero. Esta parálisis ideológica, con cierta complicidad social, nos priva de recuperar, como en otras zonas de Europa, los valores colectivos de la ciudad.

La alternativa a la ciudad de los coches no es la ciudad sin coches, porque éstos han producido ya cambios irreversibles. Pero este hecho no impide una racionalización a fondo de su uso. Más del 30 por ciento de los desplazamientos urbanos en Europa son de tamaño inferior a los tres kilómetros, así que no solo el transporte colectivo, sino también la bicicleta y el caminar pueden absorber una buena parte de los viajes motorizados sin que se nos caigan los anillos de la modernidad.

Al mismo tiempo, creando proximidad en vez de lejanía, evitando desplazamientos innecesarios y combinando inteligentemente los diversos modos de transporte, se puede recuperar la calidad ambiental y urbana de la calle.

Estas medidas, coherentemente ensambladas, han sido aplicadas indistintamente por gobiernos conservadores y de izquierdas en muchas ciudades europeas, y han conseguido una amplia aceptación social. En algunos países, como Alemania, Holanda o Dinamarca, se ha creado una nueva cultura de la movilidad.

En nuestro país, llevados por la "moda ecológica" muchos municipios se han adherido a la Carta de Aalborg o a la Declaración Europea de los derechos del peatón, aunque a diario actúan al revés de lo que esos compromisos significan. El catálogo de "Buenas Prácticas" en España es, por desgracia, todavía muy reducido.

Seguir apostando por el modelo vigente, por mucha tecnología punta que le añadamos, nos lleva a un callejón sin salida. Por el contrario, recuperar el espacio público de nuestros barrios supondría, como ha ocurrido en otros países, la revalorización de la ciudad, su patrimonio, su comercio, y en definitiva, el orgullo de sus habitantes por volver a ser, definitivamente, ciudadanos.

S’acosta l’estrena de la pel·lícula sobre el torero Manuel Rodríguez Sánchez; àlias Manolete. Interpretada per l’actor Adrien Brody i la protoactriu Penélope Cruz.

M’ha sorprés que el mateix actor protagonista de El pianista, dirigida per R. Polanski hi haja accedit a encarnar el paper d’un personatge de les característiques d’aquest torero. Al què acuse –zolanianament– de crim de lesa humanitat. 

No sé ben bé si l’han enganyat o si no ha fet la tasca necessària de documentació pertinent per a un actor de la seua vàlua i preparació cultural. Cal recordar que és fill d’un professor d’història  i d’una fotògrafa culta de N.Y.

Per a més informació us recomane fer un volt xarxenc per la seua curta vida, però intensa preparació.

Personalment s’entrecreuen tres coneixences que vull relatar. I que òbviament en la bloquesfera hispana s’ha afanyat a amagar i  no ho han amostrat convenientment…...i que ho faran si molt convé per a crear expectació des d’un punt de vista crematístic.  

1. Confesse que he assitit dues vegades a corregudes de bous – com diem els valencians. Una a "Las Ventas" a Madrid i una altra a "La Maestranza" de Sevilla.M’agrada veure les coses a dintre de la seua salsa natural. Exòticàment.

A Sevilla torejaven un tal Manuel Benítez (el Cordovés), "el Litri" i un altre en Diego Puerta. Jo era una criatura de família española -immigrada- vinguda d’España a aquest país. I una part d’aquesta família li atreia aquesta celebració. Cal dir que a València no sovintejaven gens d’anar-hi, a la plaça de bous, vull dir. A Sevilla algú d’entre el públic, va fer una dissemblança i menystinença entre Benítez i li recriminà que era un "pallasso" i contraposà el "temple" d’un tal Manolete.

2. Ja estudiant d’arquitectura, la revista de crítica arquitectònica de A&V, molt subvencionada pels Ministerios féu un monogràfic d’un dels meus maître à penser  Mies van der Rohe. En dita revista hi cloïa un article un dels gurus d’aleshores de la crítica arquitectònica española: Juan Daniel Fullaondo que deia textualment, amb eixa habilitat española que tot acaben apropiant-se i immersionant-hi:

Post scriptum:  Escrito lo anterior, tuve una charla al respecto con Santiago Amón que, entre sus muchos saberes, posee también el d ela tauromaquia. Le interesó la asimilación Mies-Manolete, hablando de la verticalidad, el carácter del gran matador, el toreo corto, la quietud….(aunque, si uno se atiene a los biotipos, Mies también recuerda mucho a un picador). Y el laconismo. Kevin Roche hablaba de los famosos silencios, tan inquietantes, de Mies. Amón relata una situación paralela del diestro cordobés en su vuelta triunfal gira mejicana. escansando en su finca de Córdoba, acompañado del célebre banderillero Alfredo David, los días y las noches pasaban en silencio. Al cabo de un mes es esa situación, paseando por el campo, David, descompuesto, intentó establecer alguna conversación, diciendo algo así como "Maestro, qué bien estamos aquí, después de tantos viajes….." Manolete, sin mirarlo respondió: "Sí. Estamos muy bien, especialmente si estamos callados". Típica reacción miesiana, laconismo-cromlech, diríamos.

Com veieu, no perden oportunitat, ni que siga a deshora i fora de lloc. La tercera és la següent i que més m’indigna.

3. La meua família tenia relació d’amistat amb el tio Miquel de Bonrepòs (i Mirambell), un llogaret de l’Horta, a uns quatre Km. de València.

L’home, anys després – una nit- es destapà de l’acollonimenta que voltava la València d’aleshores i ens relatà que ell, republicà de l’exercit "rojo y separatista" havia estat pres pels nacionales. I deportat a la vila de Ronda, a Andalusia.

Allà, dia rere dia, anaven portant camions plens de detinguts republicans que el dit diestro ,Manolete, anava matant puntualment, amb espasa i capa. Bo i facturant-los cap a l’altre món.

El tio Miquel i un amic, la nit abans de la tómbola va tenir la sort d’escapolir-se’n d’una mort segura, travessant camps fins al seu poble: Bonrepòs i Mirambell. Perseguits per la Guàrdia Civil van aconseguir d’eludir-la.

Va ser un home bo i lliure de pensament. No era roig i, possiblement, tampoc separatista. Tanmateix, el primer que coneguí, de ma vida,  amb son nom en perfecte català i que sempre renuncià a que li’l traduïren.

  En record d’ell i dels altres…………….que no pogueren escapar-se’n. 

Un dels avantatges més grans de la bloquesfera consisteix a anar bastint un discurs complex, on a partir d’un apunt apareixen els comentaris rèpliques i matisacions, nous punts de vista i enlluernar punts foscos del discurs original que ens ajude(m) a millorar la manera de construir mentalment.

Em causa certa perplexitat veure-hi apunts que romanen sense construcció posterior. Potser perquè el seu autor no vol que hi hagen comentaris, potser perquè els internautes no donem la importància, o bé, no sabem escandellar la profunditat, moltes voltes amagada darrere d’una bajanada.

Aquesta situació psíquica recorda la de l’escriptor Manuel de Pedrolo, que, em sembla, que darrere d’un bon lletraferit li tocava fer les ressenyes de les seues obres, les de les seues traduccions, la crítica i contracrítica….i més.

Ací mateix, al Vilaweb, veiem com dia rere dia, Miquel López Crespí, va desant testimoniatge de la seua obra. Explicant la seua postura contra els noucentismes antics i actuals. És dura la condemna, des de Nova York, quan aparegueren les psicopàtiques estadístiques comentà que “la tenia petita”  front als All Stars del lloc. El fenòmen no és exclusiu d’ací, ans que passa a d’altres llocs de la bloquesfera. Un bloc absolutament imprescindible en la seua lectura és el de Trencavèl, amb un nivell que depassa el comú dels mortals i que ens arrossega a un punt de vista dur i realista, sense màscara. Dura realitat en un món on la prestigitadició endolcida és comuna.

(Segueix……..)

Excreció: f. Acció d’excretar. Allò que és excretat.

Excretar: v. tr. Separar i eliminar de la sang o dels teixits del cos (substàncies supèrflues com l’orina , la suor); eliminar per desassimilació.

Quan es féu la primera Biennal de València, un dels comissaris fou el cineasta Peter Greenaway. Aquesta tenia com a tema principal EL COS HUMÀ.

Quan accedies al Convent del Carme gaudies de la Llibreria retorçada de fusta petrificada d’en Manolo Valdés. Ja penetrant al claustre et trobaves amb tot de recipients amb excretes humanes que hom puga imaginar: sang, orina, semen, aigües diverses, etc. i  material de rebuig, com ara, condoms, guantsde làtex, compresses femenines, etc. Aquesta part fou comissariada pel propi cineasta. Una dècada anteriorment el dit director hi havia dirigit “El ventre d’un arquitecte” , un al·legat postmodern sobre les vicissituds d’un arquitecte de Chicago ( Stourley Kracklite) -a partir d’ara K. vingut a Roma per a comissariar una exposició d’un arquitecte francés (Étienne-L. Boullée). El film està farcit de referències i concomitàncies entre tots dos personatges -malgrat el lapse temporal- i diria que amb el mateix director d’alguna manera.

També es troba farcit de referències amb la situació de la creativitat i els escenaris potents de la Roma dels romans i del Fascio. Uns arquitectes que no hi han construït gairebé res a les seues vides. Símbols de la impotència. Per tant queda anul·lada la possibilitat de la crítica. Una impossibilitat manifesta de sotmetre a tensió llurs realitzacions. Kracklite (K.) és un personatge prepotent i fanfarra, vingut del centre del món econòmic que topeta amb el centre antic -2500 anys abans- germen d’aquest món actual: La Roma imperial. K. no troba interlocutor vàlid per a les seues fantasies oníriques. La manera de comportar-se de K. és abrupta i arrogant ja que és incapaç d’interpretar els signes actuals i europeus, menystenint certs convencionalismes que, al final, fa que siga víctima del seu propi entusiasme. Es troba malament, després d’un àpat, i es posa en mans del metge que li diagnostica un càncer fulminant d’estòmac. El desig de transcedència el porta, davant de la malenconia i pèrdua de referents, a suïcidar-se el dia de la inauguració de l’exposició al monument feixista a Vittorio Emmanuele “La maquina d’escriure” obra d’altre arquitecte -Sacconi- que també es suïcidà.

Potser que el relat siga tràgic i llòbrec, però intenta simbolitzar la reflexió sobre la manca d’interacció constructiva en internet.

He omès ex professo que la seua muller, molt més jove, està embarassada: és l’altre ventre, el de l’esperança.

Aquest darrer ventre és el que vol defugir de l’autisme al que sotmetem a certs personatges que conformen les fronteres del coneixement i la creativitat.

També vull, –fugint d’estudi, potser- relacionar i contraposar front els anteriors -situats a les antípodes i immersos en l’hedonisme imperant- les darreres exposicions  “Som el que mengem” . A Barna i València.

Puntualitzant:Tot l’esforç a nodrir-nos té la seua contraprestació.

Excretar no sols immundícies sinó la reelaboració creativa. Enllandada com els Achromes  de Manzoni o les performances del gran humorista, compromès i profund, que és en Leo Bassi.

Al meu darrer apunt vaig desar una obra que havíem finalitzat, possiblement la foto no és gaire bona, ni hi ha cap explicació.

L’esquer era una insignificant explicació dels especuladors que doblen llurs beneficis sols “assenyalant” els habitatges i guanyant en l’operació més d’uns 60.000 euros que ni tan sols passen per hisenda. I això que tinc dos posting al respecte i un altre -molt bo- en que el Bloc Botxí donava una visió clara i economicista de l’augment del preu de l’habitatge i aquest, el dels passes era el punt que vaig obviar volgudament. Que és en la majoria dels casos els que provoquen l inflació vàcua del matix bé, interdint en manta vegades, l’accés a gent sense gaires recursos. Sent-ne com és la despesa més forta que hom fa una persona i la seua família al llarg de la vida. 

A ningú dels vilawebians i d’altres internautes se li ha acudit relacionar-ho. A ningú a la vista de la foto ha sabut relacionar el minso pressupost amb l’architettura povera. 

Uns preus d’eixida en la segona ciutat més important del país amb una arquitectura correcta- i perdó per la bufa- destinada -sobretot- a gent jove. Que ja agradaria tenir-ne sols a Girona, per posar un exemple. Quan ja, tot volta a ciutat, entre 200.000 i 300.000 pessetes metre quadrat. 

Quin lloc ocupa l’edifici?, què ocupa i què subjecta urbanídsticment? i què conforma en un barri que es destrava i desarticula i inconnecta amb d’altres centralitats?.

Hi viurà bé la gent al seu interior?. Hi entra el sol?. Quins conceptes s’hi han posat en marxa?.

On nassos està la contemporaneïtat de què parla el saltamarges aquest?

¿Com una intervenció de caràcter privat té una repercussió en un àmbit de l’esfera pública?. Això , ¿ No és possible i contradictori. alhora?

Som tan educats, que ni sotmetem a qüestió res. Som tan correctes al capdavall, que ja s’ho farà!.

Em pense, a hores d’ara, que àdhuc interessa més allò tan de paper couxé. Obres amb molt de pressupost. Amb diners, torrons. Fins i tot aquells que s’omplen la boca de ser avançats i esmenten esquerres, etc. i d’altres etiquetes i llufes que fan quedar tan bé davant d’auditoris “de molts bocinets i poques puntes” . 

Quan Lecorbusier, pel ’32, vingué a Barna i els del Gatcpac li demanaren consell sobre uns barris obrers a fer, ell dibuixa un quadrat i un pal. Un ideograma. El significat era senzill: una finestra i un arbre, i així, ad infinitum. Torneu a guaitar la malíssima foto.

O hi ha sinèrgies i “hipàties” o estem immersos dins del ventre de KRACKLITE. Sols podridura i deixalles.

I si algú està temptat de suïcidi, que viatge. Som més perillosos vius que morts. 

PS:Acotació: Algun dia haig d’aprendre allò tan francés com és: subjecte-verb-predicat. De moment disculpeu. Però el meu cervell brolla sens ordre aparent.

Avui hem finalitzat un edifici molt esperat, per allò de fer ciutat.
Un barri perifèric de la ciutat. Un entorn que va perdent el component travat de nucli urbà allunyat de les centralitats.
La joia més gran: fer connexions amb la contemporaneïtat. Un pressupost ben minso i vint-i-dos habitatges de màxim de 90 metres quadrats útils. Dúplex i símplex. Tots amb tres dormitoris, algun amb quatre (els àtics). Preu d’eixida del promotor: una forquilla entre 120.000 i 140.000 euros, més iva (7%). Notaris i registres inclosos. Un promotor audaç i assenyat. Qualitats mitjanes-altes. I un però……..  

Els "passadors"……hi han arribat a "passar" alguns a més de 220.000  euros. Més iva, és clar. Guanya més un d’ells, sense cap responsabilitat, que la direcció facultativa i….diria que el mateix promotor, sense arriscar ni un gallet. N’hi cal pensar quelcom, al respecte.

Fa poc més d’una setmana el Canal 33 va emetre un reportatge sobre la construcció del refugis antiaeris de les nostres ciutats més importants. Com és costum de la CCRTV, el tema es centrà a la ciutat de Barcelona. I com també és costum, l’heroi era un senyor principatí i enginyer: Ramon Parera. I com també és costum fou un incomprès: va anar, mitjançant els serveis d’intel·ligència britànics, cap a la capital londinenca després de la desfeta esdevinguda ací. Impressionà un col·lega i amic, també enginyer, anglés que provà a usar de la seua metodologia en vistes del conflicte que s’esdevenia per tal de protegir la població civil londinenca. La seua proposta fou desoïda, i les imatges ens mostren la realització d’una mena de casamates amb planxes ondulades que conformen un cau que després es aterrat. L’experiència allà fou desastrosa i ineficaç, com sabem.
 
El sistema d’en Parera era dinàmic, és a dir, podia augmentar la protecció conforme augmentava la potencia de les bombes. L’explicació, lector d’aquest apunt, és molt senzilla i complexa alhora: isca a l’escala del seu edifici i observe com està construïda i quina forma té.
 
Una societat nacional és molt més que una llengua. La Corporació Catalana de Ràdio i Tv és l’ens de l’anècdota i no de la Categoria. Per això No és un ens que li escaiga dir amb la boca oberta que és….. La teva, Catràdio " ..la nacional de Catalunya….. i tal

Hi havien molts pareres que feien el miracle -extrem aquest que els anglesos no podien improvisar- per cercar la protecció civil…………(segueix) 

Val a dir, de bon començament, que fórem la primera societat civil a ser escarnida i aterrida pels militars mitjançant el llançament de bombes des dels avions musssolinians. Foren bombardejades pel cap baix: Barcelona, València, Alacant, Tarragona, Alcoi, Terrassa i Sabadell, etc. Nuclis industrials. I no m’estranyaria gens que també Tortosa, que és per on tallen, sistemàticament i històrica, este país. Sabien què se’n feien.

En tots els llocs s’obrà de la mateixa manera: construcció apressada de refugis subterranis. Foradament del subsol i construcció simultània d’una membrana que aguantara i estintolara el terreny que tenia per damunt. El material maleable amb petit format: totxos i maons, atovons i rajols que diem a València. El material d’unió: guix i/o algeps, que s’adorm de manera quasi instàntania i potser argamassa de calç en algun moment.

La forma: catenàries que treballen sempre a compressió, i quan més millor. Mai a tracció perquè trenquen. Les resultants de forces sempre dins del nucli de la fulla de la membrana ceràmica. Són superfícies de doble corbatura. És com un collar de perles al que li peguem la volta, bidimensionalment parlant. Guaiteu i recordeu les voltes del mestre Gaudí que en els seus assaigs tenia les maquetes i els saquets de sorra penjats boca avall.

Però això, no era suficient: calia que hi haguera un contingent de personal que sabés com funcionava allò. Eixa tècnica està tan inserida en les nostres ments que som incapaços d’adonar-nos de la seua existència: són així i prou.

Aquesta tècnica és la que hem emprat des de fa molts segles. Des de "l’industrial" Pedralbes i Palau dels Reis de Mallorca, Poblet, Portal de Quart i Serrans, els milers de voltes de cloenda de les esglésies, i passant a les cúpules de mitja taronja. En el trànsit de l’excel·lència, hi han anat aprimat la gruixa de les membranes que arriba fins a 6 cm. tan sols, per a cloure espais de més de 14 m. d’amplària.

Aquest país, i la seua societat, és qui determina, per primera vegada en la història de la construcció que els nervis gòtics no són portants ni estructurals i són, sols, elements de decoració i reglades que ens marquen espacialment les voltes de cloenda. De fet, Francesc Baldomar a València, ja els elimina per primera vegada a Europa.

No és de sorprendre, doncs, que les historiografies veïnes les hàgem anomenat BÓVEDA  CATALANA, en el cas espanyol, VÔUTES ROUSSILLONÉES , en la francesa i VOLTA A LA CATALANA  en l’italià. Els hi són i eren estranyes.

Nosaltres, per contra, sabem distingir un gran ventall de variants: voltes d’escala, d’aljub, de maó en pla, bufada, de racó, etc. 

Amb això no vull dir que no es practicara en d’altres indrets europeus i d’orient pròxim. El que vull dir és que hi ha una tradició viva que perviu i es modernitza contínuament.
 
El llibre de tall de la pedra i montea del Compendio Mathemático de Vicent Tomàs Tosca i Mascó està dedicat- exclussivament- a ensenyar fer voltes en ple segle XVIII. Cas raríssim. Ja gairebé res es feia amb pedra.
EDIFICAR de Manuel Fornés i Gurrea: ídem en principis segle XIX.

Fèlix Cardellach, enginyer de Sant Gervasi, a finals del mateix segle torna-hi.

L’arquitecte cabanyaler Rafael GUASTAVINO, i passat per Barna fa vapors i les fàbriques de Castellar de n’Hug per a Asland, emigra a EUA i realitza un munt d’esglésies entre elles la catedral catòlica de NY. Saint John Divine (Harlem), on aplica el sistema. Patenta el mètode en formigó com a element ignífug i l’aplica per a construir el metropolità de Nova York.
 
Veieu el lligam  amb Parera?

Fèlix Candela, fill de gelaters de Crevillent, idea les membranes d’hiperboloides i paraboloides, d’escàs grossor, en formigó armat – a Mèxic- després de guerra en haver de fugir per republicà.

I permeteu-me:

Pregunta: ¿què són les estructures d’en Santiago Calatrava i Valls?

Resposta: La conjuminació de la pràctica darrera de Candela i Gaudí, que s’escola a través dels segles amb les aportacions novedoses de la segona meitat del segle passat, bàsicament fabrils i de vaixells.

Avui encara els nostres edificis els voltem de la manera més econòmica a les escales entre forjats, tot i que sabem fer-ho amb d’altres materials com, ara, acer i F.A. etc.

Per això, a Londres no varen poder resoldre el problema en aquell moment. I tradició hi havia, però estava oblidada.
Per contra, als anys ’50, hi naix tota una escola d’enginyers anglesos encapçalats per la Universitat de Cambridge que recupera brillantment tot aquest bagatge.

Vos deixe unes magnífiques voltes del soterrani de St. Martin -in-the-fields. No us perdeu prendre un te al restaurant instal·lat al soterrani i reformat en els darrers anys i sentiu una sessió del cor de la parròquia. Un luxe pel paladar i l’esperit.