Notices from nowhere

Democracy now finds there can be ample for all, but only if the souvereing fences are completely removed.

ALS MALPARITS D’AQUELLS PAR(T)ITS

ALS MALPARITS D’AQUELLS PARTITS


Prenent prestat     pobre dictat,

d’en Jaume Roig imite el goig

i amb cudolades  llance pedrades

contra els escuts   dels malnascuts

que terra cremen  allà on estenen

mala llavor            de salabror.

President Fabra:    gavinot, cabra,

bord botifler,         home sobrer,

pocavergonya,      sols de carronya

ompliu el pap.       Partit del nyap,

on poseu l’ull        ningú no cull

peix a l’Albufera    o arròs a l’era.

La terra verda       esdevé merda

als vostres dits.     Lladres, podrits,

si em furteu casa   trauré l’espasa,

rodaran taps    com aquells caps

 de vells Borbons    antics cabrons;

 cinquè Felip          de cucs ben tip

 sia memòria          la teua història.

 Alça’t València,     la pestilència

 de la gentola          amb bec udola

 i els put la boca     si com cul d’oca.

 Fes-los saber,       com Palleter,

 que hi haurà plom, i garrot, om,

 allò que calga,       valga o no valga.

 Que ja valdrà         pel català

 amb què us parle   per fer-me valdre

 en aquests mots    eixits dels clots

 on dorm l’arrel      forta, fidel,

 la veu que explota          d’un patriota.

 Ja prou de rama!   la teua flama

 faça justícia          creme estultícia,

 socarre Rita          la cagarrita,

 Fransisco el fals    bon colp de falç;

 també als collons, Gonsales Pons

 mereix carona       de la fogona.

 S’alça la tralla       en bona falla

 per netejar            Josep callar.

 Caldrà que anem    a fer-los fem

 tots a una veu       germans vingueu,

 llanceu-los crits     als malparits.

 Autor: Francesc Mompó i Valls ( de l’Olleria).
Vespra de la commemoració del 25 d’abril de 2014. 

Sobre allò de la “majoria silenciosa” d’en Partal.

La “majoria silenciosa” té doble versió. La del poder de l’establishment que l’usa per a portar eixa majoria de ciutadans passius – com a massa acrítica– cap als seus objectius. Gestionada per grupuscles a sou. No hem d’ésser ingenus tampoc.
Nogensmenys l’hem vista, igualment, esbossada en cenacles d’actius combatents per alguna causa que també la traçava com a miratge de la utopia desitjada per la qual un hom lluita. Al nostre país, l’hem vista en un cas concret, del qual sempre hom podrem fer bandera: La “Batalla de València” de tan fondos coneixement si sabérem esbrinar-los amb escaiença per als temps d’alliberament d’un segon tros de país.  La “majoria silenciosa” del primer cas funciona quan es silencien els actius dissidents. Tallar els canals de comunicació per a evitar que hi haja una remunta del nivell de massa crítica que critique l’acció del poder parademocràtica. I, com aquella batalla, fou el punt d’inflexió d’una España que mai seria plural i, conseqüentment, encetaria un camí de disjunció amb aquella mateixa estructura d’estat. El mecanisme era aïllar els grupuscles actius i cosir-los el missatge a les bones –o les braves– per a que no hi transcendís. Implantar el temor i, de vegades, el terror. Penjar-los la llufa de la violència i propagar el missatge anhilador. I aquesta sistemàtica (d’estat ocupant) és la que vegem diàriament que repeteix el poder, ara bàsicament a les perifèries. Usen del Facebook, del twitter, diaris, tv’s, YT, Vimeo, Instagram, etc. i qualsevol canal de difusió i/o recepció de la xarxa.

(Podeu activar els substítols en el You Tube per a comprendre millor)
Diu un vell refrany anglès: “When cat is away, then the mice will play”

Des de fa vint anys, amb la democratització d’internet, l’activitat de tots els grupuscles s’ha fet més interrelacionada i interactuant amb més gent inactiva. I tothom puja els seus parers i continguts destacant-los o denigrant aquells que s’adiuen -o no- amb els seus propis. Arribats ací, ens demanem: Què seria avui la “majoria silenciosa”?

Suposem que la de sempre: aquells que no sols repeteixen els missatges centrals que mantenen la pròpia inactivitat com a espectacle públic de distracció inert. Per això és tan important l’educació per a l’activitat crítica que sacsege els fonaments de la quietud social. La que s’interroga i pretén modificar l’statu quo de cada instant amb la cerca de col·legues per a no quedar desenganxats del tren de la història comuna tret d’aquells que funcionaven com a fars “d’illes flotants”. Talment com ens passà als valencians durant la dècada dels 1980’ amb l’embranzida estatal contra tot allò que pudera a entrellat cívic català o el que siga.


Rennes-Nantes.

Fa 14 anys vaig estar donat d’alta en L’Ordre d’Arquitectes Francesos a causa d’un treball-comanda allà gràcies a un col·laborador mitjancer bretó, de nom André, que teníem en l’estudi. Realitzaríem uns quatre o cinc viatges entre presa de mesures i d’altres tràmits i direccions.

Hi calia treballar ràpid perquè el costos eren elevats i els honoraris escassos. Però eixir experimentar era més fort que els guanys materials. De fet fou un desastre en eixe aspecte. Ell, André, era d’una pedania prop de Rennes, però l’encàrrec i faena era a la ciutat de Nantes. I recorde que passejant per ciutats del país bretó -per a copsar el “genius loci“- li vaig amollar..”Nantes és terra bretona !.”…i ell m’ho negà. I intentà reblar-me el clau per a convèncer-me posant-me d’explicació -banal- que els rètols dels noms de carrers no estaven retolats en bilingüe bretó-francés, com sí ho eren a Rennes, Vannes, etc.

I li vaig respondre: “Tant s’hi val, l’arquitectura i l’urbanisme m’ho diu a crits…

En el desenvolupament del projecte vaig parar atenció en un parell de detalls imperceptibles però que, a mi, m’eren absolutament estranys: el desenvolupament d’un tipus de teulada plana i la recollida d’aigües pluvials d’una canal de recollida situada molt més amunt del ràfec, dita “nantesa” que també sovintejava a Rennes. Anomenada “Gouttière à la nantaise

Sovint em vénen a la memòria aquelles frases d’en Martí Domínguez i Barberà: “Quan els homes no poden parlar, parlen les pedres.” i d’en Constantí Llombart: “Pel fil, el cabdell

Sembla que estava encertat i que la faena dels estats supremacistes cala sobre la població que no investiga i s’esforça ni que siga en el seu àmbit de treball. No calia saber d’història sinó llegir l’arquitectura i la manera d’assentar-se sobre el territori. I ell havia estudiat arquitectura, ni més ni menys, que a la Sorbona-París.
Caram amb l’efectivitat ocultista de l’ensenyament jacobí !

Alternatives per a BCN World.

Entre 1976 fins a 1984 vaig acudir regularment a casinos, bingos i altres antres de joc. També partides de diner a joc de cartes, pòcker, de set-i-mig, de vint-i-un, de “mentider” amb daus,etc..i les innocents partides de truc del casal faller del divendres a la nit després de sopar enfaixat o la junta setmanal. Partides celebrades a casa, a un local especial del meu padrí Toni, que anomenàvem el Tony’s i als soterranis mítics de locals com el SAMI junt a la plaça Redona, el Centre Aragonés al què accedia -sense tindre l’edat permesa- pel mecanisme de pujar amb ascensor a l’ultima planta i baixar per l’escala com si vingués de les sales de dalt i d’altres situats a l’extraradi en alqueries de l’horta que feien la triple funció de sala de joc, casino amb ruleta i bordell.  Venia d’una família materna de jugadors emperdreïts. També vaig participar en “partides multilaterals” de mètodes “infal·libles” de travesses futbolístiques, etc. Havia vist fins aleshores cobriments de cor al Casino de Monte Picayo (Puçol), famílies arruïnades a causa de l’eclossió binguera, gent rica i/o acomodada esdevinguda pobre en una cursa infernal cap al no-res. Havia compartit taula amb jugadors de futbol del València CF, cantants de l’Star system espanyol que llavors eren al cim, artistes de l’espectacle, meretrius reials, etc.. En la meua família pujar a Perpinyà no era anar sols a veure pel·lícules porno, sinó anar al Casino de Canet Plage a Canet del Rosselló, on l’edifici era i és un vaixell encallat a la platja de sorra.

http://www.camping-calypso.com/wp-content/uploads/2012/01/casino-lydia.jpg
Què passà en l’estiu de 1984 per a deixar d’anar-hi i mai més tornar a cap partida de res.?

…Vaig començar a estudiar estadística, la teoria de probabilitats, etc…i vaig conèixer el perquè “la banca sempre guanya” amb càlcul i matemàtiques. I que conste en acta que -en general- sempre vaig guanyar-hi. Però aquest no és el camí que vull per a la meua societat ni per a la terra que ens suporta i sosté.

No crec que els ciutadans del Baix i Alt  Camp, del Tarragonés i altres comarques límitrofes hagen de seguir el mateix model fracassat que a València ha conduït al monoconreu del negoci de les tres 3P (pipes, platja i passeig) i que a hores d’ara és l’únic que manté una productivitat per a vergonya i parany nostre.
Un ministre socialista espanyol, un tal Solchaga, fa 20 anys ens sentencià que el futur dels valencians seria de paletes i cambrers. I fa 15, un altre ministre espanyol, un altre tal R. Rato, reblà el clau. I així estem. Amb el buidatge dels centres d’investigació i fugida dels investigadors i centres d’alta tecnologia emigrant cap a d’altres latituds. 

Que ho facen els dirigents espanyols es pot entendre, perquè al cap i la fi, ells són el nostre macarra i nosaltres som -sols- el seu tàlem i la bagassa que els reporta “pela” fàcil a canvi de protecció, però que ho facen gents i polítics de casa nostra és de molt mal pair.

Hom pot fer-hi grans centres d’inesgotables camps eòlics, fotovoltaics, reconversió de la indústria petroquímica en indústria basada en la pràctica del “Cradle to Cradle“…i mil i una iniciatives basades en opcions d’esdevenidor avançat i durador en el temps fonamentat en el coneixement.

Quan era menut una colla de nanos del centre de València, més o menys pobrets, teníem contactes amb les prostitutes del Barri Xino de València, a l’espera de clients estrangers, fonamentalment els “marines” que podrien ser bé italians, bé estadounidencs, etc. que -despistats- vagarejaven pel centre de la ciutat a la cerca de l’ambient del putiferi i nosaltres vius, els conduïem cap on volien anar.  Eixamplàrem el circuit, doncs, el Grau ja tenia els seus locals d’alterne  i llavors a les prostitutes del Xino no els arribava la clientela. Per tant, pactàrem reconduir la clientela des d’origen i estàvem a l’aguait esperant l’arribada d’algun vaixell o portavions endinsat en alta mar i que descarregara mariners de la V flota americana amb algun trasportador menor per a conduir “marines” des del port i el Grau per a dur-los al barri a canvi de cinc durets amb algun taxi d’aquells negres i ratlla groga, per alguna almoina afegida de les senyores amb qui conveníem el tracte.

Ferran Torrent ha explicat en les seues novel·les situades a València amb gran fidelitat humoro-festiva l’ambient que s’hi esdevenia en els anys setantes del segle passat. I el gran fotògraf Francesc Jarque immortalitzat amb les seues imatges.
No toquem, precisament, d’oïda. Roma, città aperta no era massa lluny.
Radicalment d’acord amb en David Fernàndez.

La Gigafoto és curta i no sap nadar. Sols xipolleja.

Diuen que no van poder rodar perquè la policia estatal s’havia apostat per a tallar el camí. Tanmateix, el vídeo que vos presente conté suficients fotogrames per a conformar el tros que correspon, si més no, doncs hi havia suficient gent, no per a baixar a Vinaròs sinó a Benicarló. I si Lluís Brunet i el seu equip tenen a bé caldria eixamplar la gigafoto amb el vídeo que vos presente i moltes fotografies que vam fer el dia 11 de setembre passat a les cinc en punt de la vesprada i afegir el mapa de la totalitat que es va estrafer a una plaça de Palma.  Com diu la cançó: “No barateu el somni…”

A banda de la gent que va pujar hem de dir que molts vam ocupar altres zones perquè, si recordeu, les terres de l’Ebre eren les que estaven menys guarnides. En el meu cas, el meu bon amic i ex-soci Manel Martí, em demanà que ocupàrem llocs propers al revolt de Les Cases que és on eixim:

Nosaltres érem al tram 5 d’Alcanar. Arnau, Andrea (enfundada en l’estelada), Pere Climent -amb samarreta negra- i un servidor -parlant pel mòbil- de València, Llorenç d’Alcanar, Jaume de Mollerussa, Bàrbara de Sa Pobla (Mallorca) i la seua parella, en Pau, de la ciutat d’Alacant. Una bona barreja de gent del país.

La situació filmada del final del vídeo amb Maiol Sanaüja i Alfons López-Tena, tot intentant penetrar-hi és boníssima. “From the margins to mainstream” mai millor dit. 
Cal recorda-vos que fora del Principat la jornada era de faena i no festiva?