Notices from nowhere

Democracy now finds there can be ample for all, but only if the souvereing fences are completely removed.

COLORACIÓ DE L’ARQUITECTURA MEDIEVAL.

Monsieur Le Corbusier:

Les catedrals mai no foren blanques. Ni l’arquitectura grega tampoc.

Atentament.

) Durant molt de temps hom ha estudiat l?arquitectura dels antics sense tenir en compte els efectes produïts per la coloració de la forma, que aquesta coloració hi haja estat obtinguda per incrustacions i aplacats de marbres o per pintures sobre els enlluïts. Els orientals, com els grecs, igual que els romans, no hagueren admés mai que la construcció real d?un edifici fóra aparent. Els grecs han colorat els marbres blancs quan han emprat aquesta bella matèria. Tan lleugera i prima quan l?han volgut sobreposar aquesta coloració (tot i fer creure, al contrari, que aquesta estava viva i …) servia per a dissimular la veritable estructura sota una mena de tapisseria independent d?aquesta estructura.

No en sóc d?aquells que admeten que els grecs hagen pogut enganyar-se en l?execució d?obres d?art, i, si ha trobat procediments estranys en aparença, als quals els nostres ulls no s?avesen sinó difícilment, crec més… a la imperfecció dels nostres sentits que a un error per part d?aquests mestres.

Des de fa molt de temps ja, els treballs dels arqueòlegs i dels artistes han provat amb ulls més incrèduls que tots els monuments grecs eren colorats tant a l?exterior com a l?interior sobre un revoc…. quan (pàg 250) la pedra era basta, sobre el parament polit quan l?edifici era en marbre; aquest fet indiscutible fa pensar que els grecs no creien que la forma sola constituïa l?arquitectura, i que admetien que aquesta forma devia ésser completada, ajudada o modificada per l?assemblatge de diversos colors. Ni hi cal pas d?una gran experiència en els afers d?art per a reconèixer quant ha influït la coloració sobre la forma i ensems sobre la proporció, si per exemple, colorarem el negre les mètopes i els murs de la cella d?un temple grec, obtindrem tot un altre efecte que si pel contrari deixem en blanc aquestes mètopes i aquests murs en cobrir de negre la cornisa, els tríglifs, l?arquitrau i les columnes (fig. 1) sent-ne totes les dimensions i proporcions iguals entre tots ells. Per a la primera coloració, indicada en A, l?ordre prendrà amplitud; l?arquitrau, els tríglifs i la cornisa, importància; per a la segona, indicada en B, les columnes semblarien més primes, més altes l?entaulament prendrà la seua vàlua. La coloració tenia, doncs una gran influència sobre l?efecte produït per l?arquitectura i nosaltres no podem avui jutjar els edificis de l?antiguitat grega sense tenir en compte aquesta coloració. Tal ordre que ens sembla feixuc, podria parèixer esvelt, un altre que a efecte d?unes proporcions fredes, presentava un aspecte sòlid i ferm.

Els grecs tenien un sentit massa delicat per a no haver pas comprés el partit que se li podia traure a aquest principi de l?arquitectura i per a privar-se?n d?un mitjà tan potent de sorprendre els ulls donant-hi a la forma una significació diferent, diria jo, seguint diverses coloracions. (Pàg. 251) Estem sota l?imperi dels prejudicis arrelats, els nostres sentits ens revolten davant dels fets que mentrestant són la conseqüència de l?observació de les lleis naturals. En escultura, i arquitectura ens hem habituat des de fa molt de temps a no voler admetre que la forma, com si tota cosa en relleu haguera d?estar desproveïda de coloració. ¿Sobre què es recolza aquest sentiment? Vaig a provar d?explicar-lo, tant que aquests sentiments són la conseqüència de principis nous, els perquès del qual no aprecien la seua vàlua. És encara aquesta una d?aquestes contradiccions a través de les quals les arts es desvien avui dia. Alguns predicadors exclusius de l?arquitectura antiga no volen pas apel·lar la coloració en ajuda de la forma, bo i que els antics hagen admés sempre aquest mitjà; i, no volent admetre la coloració en l?arquitectura, radicalitzen així les tendències dels arquitectes medievals donant-ne a l?estructura una importància desconeguda fins aleshores. Per a ser més clars, és com si hom digués: ?no admet cap altra moda d?arquitectura que aquella adoptada en l?antiguitat, mes no entenc que no emprar pas el mitjà més potent, posat en obra pels arquitectes antics, per produir certs efectes propis de l?objecte, crec haver exclòs els procediments de construir emprats durant l?Edat Mitjana, però pretenc que la conseqüència d?aquests hi haurien de tenir una influència dominant sobre la nostra arquitectura?.

Els asiàtics han colorat llur arquitectura. Els egipcis han colorat llur arquitectura. Els grecs han colorat llur arquitectura. Els romans han colorat llur arquitectura, siga mitjançant pintures, siga emprant-ne matèries de colors diversos. Els àrabs han colorat llur arquitectura.

Durant el període bizantí i romà  occidental, s?hi ha continuat colorant l?arquitectura. Durant el període gòtic, per tradició, s?ha colorat l?arquitectura, però seguint els refinaments aportats pels mestre d?aquesta època en l?estructura, a poc a poc hom ha abandonat la coloració dels edificis, volent-ne deixar veure les sàvies i complexes combinacions de la construcció. La pintura ha deixat d?ésser monumental i no ha estat aplicada tret de certs casos excepcionals.

Per a tots els pobles de l?antiguitat i dels primers temps de l?edat mitjana un edifici no era considerat com acabat fins que la coloració no venia en ajuda de la forma. Al segle XIII, a França, la forma no tenia necessitat d?aquest complement, la forma era el resultat d?una estructura que treia el seu efecte de les seues pròpies i combinacions; la geometria la condueix a la pintura; (Pàg 252) la pintura és un luxe, una riquesa, un ornament, però l?arquitectura pot prescindir-ne i en prescindeix. Cada dia, aquestes dues arts, l?arquitectura i la pintura, essencialment lligades l?una a l?altra, tendeixen a separar-se?n, i arriba a suspendre quadres sobre murs blancs sense que el pintor i l?arquitecte ho hagen previst: l?un, que el seu quadre siga penjat a tal edifici; l?altre que el seu edifici reba tal pintura.

Hem perdut, des de fa molt de temps ja aquest costum d?harmonia, sense la qual l?art no existiria. Cal que l?arquitecte siga tan pintor i escultor per a comprendre el partit que pot traure-hi d?aquestes dues arts, germanes de la seua; tal que l?escultor i el pintor siguen prou sensibles als efectes produïts per l?arquitectura per a que no desdenyen de contribuir a augmentar aquests efectes. Les coses no van pas per aquí, l?arquitecte alça el seu edifici, li dóna certes formes que li convenen, després el monument fet, es lliura al pintor. Aquest cerca per damunt de tot fer valer la seua pintura; ell s?afanya mediocrement a obtenir un efecte general que l?arquitecte mateix no havia mai ensomniat. L?escultor treballa al seu obrador i aporta un matí, els seus baix relleus o estàtues. L?arquitecte, el pintor i l?escultor han, potser, cadascun de la seua banda, demostrat un talent remarcable, però l?obra, en conjunt, no ha produït més que un efecte mediocre; l?estatuària no era a l?escala de l?edifici.

 

 

 

 

 

 

 

 

Publicat dins de General | Deixa un comentari

LA VANGUARDIA ANYS ’90

Un article d’un canonge de la Seu. Supose que la majoria esteu acostumats a articles d’aquesta mena, sobretot, si sou del Principat i les Illes. A València, amb aquest tractament exquisit no estem acostumats. I, a més a més, venint d’un eclesiàstic de la Seu. Sols estem a quinze anys vista de la resta.

Us pot semblar banal, però per als que estem en primera línia, -ço és, València-, n’és moltíssim. A veure si avancem per aquest costat que és el més endarrerit  a hores d’ara….cliqueu el "Vull llegir la resta……"

FRANCISCO GIL I GANDIA.

Durante varios lunes hemos podido gozar de la serie: «Les cartoixes valencianes«, emitida por Punt 2, a las 23.30. La serie comprende unos trece capítulos.
En un momento en que los contenidos culturales de calidad no resultan abundantes en televisión es reconfortante constatar como este programa ha sido líder de audiencia, con cincuenta mil telespectadores enganchados al tema, por otra parte no muy conocido para el gran público, semana tras semana. En octubre continuará emitiéndose.
Se trata de una de una creación de la productora, de Faura, Eme Eme. El director técnico de la serie es Oscar Montón, de Canal 9, junto con B. Marín, siendo Valentina Verdugo la que con especial talento actúa de guionista y presentadora.
La serie cuenta con historiadores de excepción como Albert Ferrer Orts, premio extraordinario, de doctorado por su tesis «La Cartoixa de Ara Christi 1585-1660». Y Josep Marí Gómez Lozano, experto dibujante y reconstructor de espacios arquitectónicos destruidos, especialmente de Vall de Crist, que ha tratado en diversas publicaciones.
Ferrer Orts empezó estudiando la decoración esgrafiada, en la arquitectura valenciana, de gran difusión en el XVII, pero fue en Ara Christi donde encontró el tema de su tesis, y tanto se identificó con la dimensión del edificio monacal que hoy está completamente consagrado al estudio de la orden monástica.
En gran parte este impulso renovador arranca del Congreso Internacional de la Cartuja celebrado en El Puig, al que acudieron entre otros Ximo Company, Miquel Àngel Català i Gorgues y diversas personalidades de la investigación.
La serie cuenta con la colaboración de Fuster Serra, especialista en Porta Coeli; Arturo Zaragozá, gran conocedor y apasionado de Benifassà y del Maestrazgo en general; Amadeo Serra, especialista en arte valenciano medieval; el polifacético Daniel Benito, Joan Gavara, y diversos testimonios contemporáneos que nos hablan de su proyección social.
El enfoque no es únicamente el local o el autonómico, sino que se enlaza con Europa, abordando las distintas fundaciones y aquellas que quedaron sólo en proyecto, nos habla también de las fundaciones cartujanas de Castilla y Aragón, su historia y su proyección.
Felicitamos a los autores y a los seguidores televisivos de esta magnífica aportación a nuestra cultura.

* Canónigo de la Catedral de Valencia.

Si voleu conèixer el tema de les cartoixes ací teniu una miqueta més

Publicat dins de General | Deixa un comentari

PRESIDENT CAMPS: EL MODEL ÉS CALIFÒRNIA, NO FLORIDA.

Brillant article el del professor Celestí Gimeno. Publicat a El Punt-País Valencià.

És d’aquells articles que a més del coneixement esmerçat fa què pensar i repensar-nos. És també l’article que caldria que s’haguera publicat en El Punt, però d’àmbit nacional. I sinó, sempre tenim la percepció global que ací baix estem ben fotuts i allà dalt o a les Illes esmolen aquell sentiment de …"pobrissons" aquells valencianets….sempre tan fotuts……..allò que que he batejat amb el periodisme i politiquisme "seixantista" a canvi de la misericòrdia i uns pocs de diners de "l’or català"….. ja m’enteneu….

L’article té un caràcter inductiu més aviat que deductiu. I això és el que ens serveix a tots plegats. Des d’un àmbit: el territori històric que siga pot ser inductiu i la manxa que insufle l’aire als altres territoris. El títol és "ELS VALENCIANS NO SOM MURCIANS"

El podríem haver intitulat: contra el futur de cambrer, o contra el turisme de les 3 Pes (Papes, pipes i passeig). Li he donat un altre títol, tot reclamant el nostre president d’ací baix un canvi de direcció en el rumb econòmic de cara a l’esdevenidor…. cliqueu al "vull llegir la resta…… i vos emportareu una agradable sorpresa….i vos reclame també que digueu la vostra.

Ni demogràficament, ni políticament, ni econòmicament ni en perspectives de futur.

Des del punt de vista de la demografia, crec que no fa falta insistir. El pes demogràfic és incomparable.

Si analitzem el present ordenament constitucional i estatutari, Múrcia és una regió d?Espanya i les forces polítiques majoritàries acaben de definir al País Valencià com a ?nacionalitat històrica?. Aquesta definició vol dir moltes coses: (1) vol dir que tenim una especificitat històrica que ens diferencia de les altres ?comunitats? que sempre han format part del regne de Castella i ens du a admetre que hem format part de la corona catalana aragonesa. O… no vol dir res tenir una Generalitat i un escut amb quatre barres? O…és que la paraula Generalitat ve de Múrcia?. Tot i això, ara, al segle XXI, la autodefinició com a nacionalitat històrica, ens posa davant una problemàtica competencial semblant a la del País Basc o la del Principat de Catalunya.

Certament hem tingut semblances amb Múrcia: els dos territoris hem estat, i recalco ?hem estat?, especialitzats en la producció i exportació de productes agraris. Però… això, per al País Valencià, ja és història econòmica.

Itàlia i l?Estat Espanyol tenen moltes coses en comú. Una d?elles és la dissociació econòmico-social (i també política) entre un nord i un sud que són molt diferents, quasi països diferents. El nord d?Itàlia és industrial, modern, competitiu. El cor industrial i financer de l?Estat Italià. Una de les zones de major renda per càpita i densitat industrial d?Europa. Perfectament situat en el món globalitzat.

Doncs bé, nosaltres formem part del ?nord? de l?Estat Espanyol. Encara que no d?una manera incontestable i amb molts problemes que resoldre per confirmar-ne la nostra pertinença.

S?ha fet, i és fa, la comparança entre Barcelona i Milà. Entre el Principat i la Llombardia. Però el que no és fa i jo faig ara és la comparança entre València i Tori, és a  dir entre el País Valencià i el Piemont.

A ningú amb un poc de seny se li ocorre afirmar que el Piemont italià no és el nord o que la seva problemàtica econòmica no passa pas per la cooperació amb la Llombardia. Entre el País Valencià i el Principat no solament existeix un passat, una llengua i cultura comuns (algun d?aquestes aspectes ja reconegut, fins i tot, pel Tribunal Suprem espanyol)- tot açò podria ser catalogat per algú com a ?romàntic?- també tenim, ara, al segle XXI, una estructura econòmica semblant i complementària: (1) la preponderància d?una indústria petita i mitjana de caràcter familiar; (2) una estructura industrial basada en ?clusters? (regions industrials) especialitzats i que permet competir amb les grans multinacionals; (3) un comerç inter-territorial que suposa que el 50% de les compres de les indústries catalanes es fan al País Valencià i a l?inrevés; (4) una potència turística enorme, etc.

També tenim problemes comuns. Un d?ells el dèficit fiscal històric que persisteix amb independència de qui governe a Madrid i/o al territori. Ja ho hem dit en moltes ocasions. Catalunya, el País Valencià i les Illes són els que menys inversió han rebut de l?Estat, al menys, des de la dècada dels 80. Prova palpable i fefaent que l?Estat Espanyol no és neutral. Que és més Estat per a uns que per a altres.

Ara, les cambres de comerç, el món empresarial, la societat civil valenciana ja en parla del dèficit d?una manera normal. S?ha pres consciència. I nosaltres estem orgullosos d?haver segut els primers que hem fet del problema un eix de campanya electoral. Però… el Partit Popular, altra vegada està jugant, també en contra dels nostres interessos. Com, per altra banda, tampoc podria ser d?altra manera essent com és el representant més radical d?un model d?estat unitari i centralista. Per dir-ho de manera més clara: El Representant més radical del nacionalisme espanyol.

És cert que reclama el 10,8% del pressupost estatal i això és un senyal que reconeix el problema (encara que està obsessionat en què és la immigració l?origen del problema- rés més lluny de la realitat donat que als anys 80 i principis del 90 no en teníem, d?immigració).

És també cert que aquest percentatge, equivalent al pes demogràfic de la nostra població dintre del conjunt estatal, en aquests moments també és equivalent a la nostra aportació al PIB estatal i per tant, a curt termini, no hi ha problema. Però…. i el futur? I vull recalcar que en economia el futur ja és dins de cinc anys.

El futur que el PP ens ofereix al ?Piemont? és el de ?Florida?. Hem de ser, ens diuen, la ?Florida espanyola?. En aquest cas ja ens va bé un finançament indexat a població i amb una aliança amb Múrcia amb temes com ara l?aigua. Aquest model ens du a la perifèria del mon globalitzat i a la permanent competència amb els països de tecnologia mitjana i ma d?obra barata.

L?empresariat valencià, el de veres, el productiu, no l?especulatiu; el que posa en marxa el cluster de la joguina, el del moble, el del tèxtil, el de la ceràmica i tants d?altres, necessita altra cosa, necessita polítiques de reindustrialització intensiva, inversions en I+D+I i tota mena d?infraestructures, per tal de poder elevar el valor afegit de la producció i la competitivitat i poder estar en condicions d?igualtat amb les zones més desenvolupades d?Europa i el món, i… perquè no dir-ho, amb els socis econòmics del Principat. No em fa por dir-ho, som complementaris. O… és que el cluster del moble del nord del País no és el mateix que el del sud del Principat? Acabarem veient polítiques econòmiques diferents al nord i sud del riu Sénia?. De ser així predic una deslocalització industrial al nord de la província de Castelló cap al sud de Tarragona. Què té a veure el cluster de la ceràmica que ha de competir amb la Llombardia italiana en qualitat i disseny i amb Mèxic, Brasil i la Xina amb la problemàtica econòmica de Múrcia?

Múrcia té una problemàtica estructuralment diferent. A ells ja els va bé la indexació del finançament amb la població, entre altres raons, perquè, a l’igual que Andalusia no té dèficit fiscal, ni actual ni històric, ambdues estan sobrefinançades.

Estratègicament el que volen, i és legítim defensar-ho, és no eixir perjudicades en la reforma del sistema de finançament que ens ve al damunt.

Podem tenir en comú un hipotètic problema d?aigua, més fort per a Múrcia i ja acostumada a transvasaments. Però… el nostre problema amb l?aigua no és, ni molt menys, i repeteixo no és, el problema de l?aigua dolça, que en tindrem per tots i ?per sempre? i de manera autònoma. sense transvasament, el nostre problema amb l?aigua és amb l?aigua salada. És si ens convertirem o no en la façana portuària europea receptora de contenidors de mercaderies asiàtiques que ens ve al damunt i entrem o no en competència amb els ports del nord d?Europa: Hamburg, Bremen, Rotterdam, Antwerpen, els quals, per cert, ja tenen una gran tradició històrica de cooperació. O és que se?ns ha oblidat allò de la lliga Hanseàtica?

La foto que ens cal en aquesta qüestió és la dels dos Molt Honorables presidents de les Generalitats, Camps i Montilla, en defensa del front comú portuari, la connexió d?infraestructures que ens connecti amb el nostre mercat natural europeu, que busqui el finançament i el suport de la Unió Europea a través de la constitució d?una euroregió, que ens duga turistes, (perquè no?), però també homes de negoci europeus i permeta atracar als vaixells asiàtics. Aquest és el nostre problema de l?aigua fonamental.

El nostre problema és, mal que es pese a alguns, com el del Principat.

El nostre govern està obsessionat a negar-ho, però és una batalla perduda. No és pot anar en contra de la lògica econòmica en un món capitalista globalitzat. A més… quan el nou govern de les Illes, per cert amb participació d?esquerra, defensi les tesis de finançament del Principat és demostrarà que el govern valencià posa la política partidista, basada en el nacionalisme espanyol més ranci, per davant dels interessos econòmics dels valencians.

No tardarem en veure que aquesta fotografia dels presidents valencià i murcià, encara que legítima, no defensa els interessos de futur del Piemont espanyol: el País Valencià.

Fa unes setmanes ja li vaig demanar al nostre Honorable President que no fera el ridícul interposant un recurs contra l?estatut andalús i que busqués les aliances estratègiques que ens convenen. Ara el propi Tribunal constitucional ha dit que el recurs és ?extravagant?. Bé. ja ha fet el ridícul. Per cert, espero que, com a partit de dretes que són no posaran en dubte la decisió d?un dels pilars de l?actual ordenament constitucional (que per cert, nosaltres no hem votat) i que si és caracteritza per alguna cosa és per la seva parcialitat a l?hora d?entendre l?Espanya plural. De ser així es convertirien en la dreta  més ?extravagant del món industrial. Encara que jo crec que ho són d?extravagants. A què juguen?

Relacionat amb el nostre model econòmic i el finançament, aquesta setmana ha aparegut la notícia que som exportadors de mà d?obra altament qualificada. Tot hom s?ha espantat. Saben que vol dir això: simplement que la nostra qualificació en capital humà és massa elevada per al nostre desenvolupament tecnològic. Saben com és soluciona la fuga de cervells? Canviant el paradigma industrial. Anant cap a un model que no sigui la ?Florida? si no la ?Califòrnia europea?. Amb alta tecnologia, la qual cosa implica inversions en I+D+I , parlar de centres d?investigació tecnològica i científica, permetent la investigació en biotecnologia i cèl·lules mares, anant cap a serveis d?elasticitat preus baixa i elasticitat renda alta. Molt lluny, tot açò de convertir l?aigua en un problema fonamental. Molt lluny de Marina d?Or, molt lluny de ?Terra mítica?, molt lluny dels camps de golf, al menys en una primera fase.

En definitiva, molt lluny de model i les aliances que proposen. Perquè els ?cervells? no treballen en aquests sectors. Poden anar a divertir-se en vacances, però no hi treballen.

Però… i ara ve la contradicció: això que necessitem per a evitar ser exportadors de mà d?obra qualificada i importadors de mà d?obra destinada als treballs que els americans cataloguen com treballs 3D (dirty, difficult and dangerous) i per elevar el nostre nivell de renda i benestar, quan es dugui a terme, i cal dur-ho, incrementarà la nostra productivitat i, per tant la nostra aportació al PIB estatal.

Aleshores ens trobarem amb un finançament que, indexat a la població, serà insuficient per poder avançant.O…si om és vol dir de manera més tècnica, que pugui mantenir la necessària proporció entre capital públic i capital privat. Necessària donat que són complementaris.

Quan arribe aquest moment, a qui cercarà el nostre President per fer-se la foto?

Mire, Sr Camps, cal canviar d?estratègia. Quan els mateixos empresaris, comerciants, exportadors i molts cervells que els puguen votar, se n’adonen, seran els primers en abandonar-lo. Caldrà que vaja al carrer Gènova a reclamar-los els serveis prestats.

?Per a nosaltres els valencians? vostè i els seus complexos d?inferioritat davant de bascs i catalans del principat en seran els responsables. Els únics que, hipotèticament, li donaran suport són els representants d?eixa Espanya que ens asfixia.

Encara que sempre podrà defensar-se dient que el que va fer va ser aplicar la primera estrofa de l?himne regional: ?per ofrenar noves glòries a Espanya, nostra regió…?

Per cert… vostès mateixos ens acaben de definir com a ?nacionalitat històrica? no li sembla que lo de ?nostra regió? no és pertinent i que caldria fer-li un ?lifting??

Celestí Gimeno i Broch.

Responsable de política econòmica d?Esquerra del País Valencià.

Professor del departament d?Economia de la Jaume I.

Autor del llibre l?Espoli fiscal del País Valencià.

 

 

Publicat dins de General | Deixa un comentari

INVERSIONS ESTATALS: LA MULTIPLICACIÓ DELS PANS I DELS PEIXOS.

Se’ns va vendre el recurs del Govern valencià davant del Tribunal Constitucional (español) a l’estatut andalús com a un atac -soterrat-  a l’estatutet del Principat. D’això la premsa barcelonina coadjuvada pels col·legues "seixantistes" valencians (i resta de catalans) es va fer ampli ressó.

Els populars valencians poden ser el més provincians -per interès crematístic mai ideològic- que vulgueu, però mai estúpids. Els populars valencians tenen un discurs propi -que cal saber llegir entrelínies- "no és res personal, són els negocis" que poc o gens té a veure amb el dels populars españols, malgrat anar-hi juxtaposat a aquest darrer.

Molt m’estranyava que pogueren anar contra interessos propis. No s’enganyeu: l’estructura empresarial i de negoci a les Illes i al Principat si no són la mateixa són bessones. Poden discutir si l’aigua de l’Ebre serveix per a donar solució a l’expansió residencial de Cambrils, Sant Carles de la Ràpita, Benicàssim, Peníscola, Orpesa etc. segons el hinterland de la "família" sia els Curto, Bau, Puig o Fabra, Barceló, etc. Independentment de que mai es plantegen si el "negoci" eixe és, o no, el de més futur i convenient.  

A un -que quasi sempre pensa mal- li pegava voltes la mosca pel nas. Tanmateix Raimon Carrasco, que seguesc amb vertader interès de fa temps l’hi ha posat fil a l’agulla a aquest entrellat obscur. Hi ha tret l’aigua clara.

Vos deixe l’article publicat a TRIBUNA ….(pitgeu el Vull llegir la resta…)   

Ací  l’article d’opinió. Seria interessant discutir-ho amb comentaris.

Publicat dins de General | Deixa un comentari

A FAVOR D’UNA SEGONA AMERICA’S CUP (1)

Vull fer una sèrie d’apunts enraonant el perquè em sembla adient i escaient fer-ne una segona edició. Aniré tractant el tema des de diversos angles. Sé que la parròquia que llegeix ací no és el fòrum més procliu per a "avalentonar" la iniciativa. Per això vos reclame que poseu els meus criteris en crisi. Feu-me comentaris i creieu la suficient diatriba. La idea sorgeix arran d’un article de la diputada a les Corts Valencianes, Mònica Oltra. Casualment,a questa vesprada me l’he trobada a Correus. En veure-la entrar he agafat un tros de paper del taulell i li he deixat una nota a la mà que deia: " No esteu soles, Mònica, endavant i gràcies per tot. Sgt. Josep". Ella que no sap qui sóc, ha esbossat un somrís després de llegir-lo m’ha mirat amb cara d’agraïment.

Serà per diners? per na Mònica Oltra.

El meu apunt versa sobre l’acció d’un grup de la societat civil. Ja sé que això de societat civil, quan són valencians ´ha d’ésser del poble pla, però quan el gran empresariat catalunyès es reuneix per a reclamar la condició transcontinental de El Prat, llavors, per a l’esquerra més antisistema SÍ ÉS SOCIETAT CIVIL.

  

1.     La societat civil i l?America?s Cup, passant per la colla del PMI-Chapter: fa escassament sis o set anys, a València, l’únic que sabia quelcom dde l’event era el President del Club Nàutic de València. En Manel Casanova. Aquest, en una conversa informal amb uns amics pertanyents a l?Autoritat Portuària els comentà sobre la possibilitat de portar la competició a la ciutat. Sortosament el personal de l?Autoritat  no és aliena a negociar, immergir-se en afers de caire internacional. Aleshores estaven implantant els processos de Project Management en diverses accions que portaven endavant. I ho plantejaren com a projecte i banc de proves. Tot això sense comentar-ho fora del petit cenacle d?amistats. Primer es van assabentar de què anava allò del Manel. Gens semblant a d’allò que els hi havia explicat. La qüestió era força més enrevessada i difícil. Plantejaren un organigrama de tasques com per exemple construir un veler, cercar patrocinadors, etc. Ja tenien tota una estratègia prevista per a endegar l?operació. Un any llarg després  es trobaren amb la sorpresa que l?America?s Cup l?havia guanyada un veler suís i aquest no tenia port assignat. Amb la qual cosa veuen que és la seua oportunitat es va precipitar. Criden l?alcaldessa que ?després d?uns moments d?incredulitat- recolza l?operació. Aquí cal valorar la valentia de la nostra alcaldessa. A Madrid hi ha sintonia política suficient per a recolzar l?opció de València. Es cerca un dels millors estudis valencians de gestió d?aquesta mena de candidatures (J. Salinas) que prepara l?assalt de la nostra ciutat, deixant endarrere candidatures, en principi millor situades com ara Marsella, Gènova, etc. 

Penós és l?afer de l?alcalde Clos en organitzar una mena de complot contra el Port de València per tal de fer-se amb l?organització i en menor mesura organitzar el sector empresarial turístic per tal d?esponsoritzar un veler ?barceloní? que competesca en la cursa i poder portar l?esdeveniment a Barcelona. Hi ha xarlotades barcelonines que doten ?d?estructura? real l?anticatalanisme de València. El resultat final de la xarlotada fou la creació des del no-res d?un vaixell teòricament valenciano-català que es diu DESAFIO ESPAÑOL. Òbviament amb Caja Madrid, Iberdrola, etc. al darrere de tota l?operació. Sempre ho diré: mentre ens barallem València i Barcelona, España té garantits els beneficis. Tot anihilant-nos del mapa mundial de l?existència real i efectiva. Em sorprén sempre que quan es parla de societat civil a València sempre ha d’ésser del poble pla. Ací baix se’ns nega el pa i la sal. Mentre que quan es fa des de Barcelona és l’empresariat més potent. Sense anar més lluny, l’altre dia en la conferència que reclamava la intercontinentalitat de El Prat. I l’esquerra catalanera i prosistema ben cofoïa i contenta. Pa amb tomaca i oli (d’oliva arbequina) i amb un "nuvolet" de pernil, a ser possible.

Publicat dins de General | Deixa un comentari

HEMEROTECA I CUES DE PANSA

VAYÀ: "LA CRISI DEL COMPROMÍS CONFIRMA LES TESIS D’ESQUERRA QUE AÇÒ NO ERA MÉS QUE UN SIMPLE MATRIMONI PER SALVAR ELS MOBLES"

El secretari d’Organització d’Esquerra-País Valencià, Jordi Vayà, ha declarat que "la crisi del Compromís, on cada dia ens alcem amb un nou episodi de disputes, enfrontaments i embolics interns, confirma les nostres tesis que aquesta coalició no era un intent seriós per il·lusionar la ciutadania amb la idea del canvi, sinó un mer matrimoni de conveniència entre grups i grupets que en molts casos no es poden ni veure entre ells".

Vayà ha remarcat la paradoxa que implica que "els que ens deien que no a fer un pacte de veritat, més ampli i que abastira també a les municipals, ara ens donen la raó i es lamenten de no haver-ho fet". El dirigent republicà ha recordat que Esquerra va ser el primer partit que va proposar fer un "País Valencià Sí" valent i que mobilitzara la gent d’esquerres i que les condicions eren clares, "fer-lo amb molta més antel·lació, estable en el temps i també per a les municipals. Això està en les hemeroteques. La dèria, però, d’excloure a Esquerra del pacte conformà a la fi un Compromís sectari i només per salvar els mobles d’EU i Bloc. A quanta gent han enganyat amb aquest pacte de cadiretes entre grups que desconfien entre ells i que estan tot el dia barallant-se".

El dirigent republicà ha assenyalat que, pel que estem veient aquests dies, el Compromís "serà més un focus de desestabilització i lluites intestines que una coalició constructiva que duga propostes al Parlament valencià. Lamentem que la unió tan fantàstica per a tirar al PP haja sigut tan fugaç".

Ja vaig predir-ne una i demanar-ne alguna cosa més. Per a la memòria……

passeu a  (Vull llegir la resta..) i ho comentem, principatins i illencs n’esteu convidats.


-7 DE JUNY DE 2005:

 Les direccions d?Els Verds del País Valencià i Esquerra Republicana del País Valencià es reuneixen i constaten una àmplia coincidència en l?anàlisi de la situació política valenciana

 Aquest matí s?han reunit a València les direccions d?Els Verds del País Valencià (Armand Calatayud, Joan Francesc Peris, Toni Roderic i Paco Moncho) i d?Esquerra Republicana del País Valencià (Agustí Cerdà, Joan Barres, Joan Serra i Raül Garay) per tal d?intercanviar impressions sobre l?actual conjuntura política valenciana.

La trobada, considerada com a molt positiva per part d?ambdues formacions, ha servit per constatar els acords que Els Verds PV i ERPV mantenen en àmbits com el Compromís per l?Estatut, la defensa del riu Xúquer, amenaçat pel transvasament, i el Compromís pel Valencià. Precisament, en aquests tres àmbits, Els Verds PV i ERPV han constatat com el PSOE fa seguidisme de la política dretana del PP: ha pactat un Estatut d?Autonomia de segona per al País Valencià; pretén acabar amb el riu Xúquer; i està incomplint l?acord firmat sobre el valencià, per no impulsar el requisit lingüístic i el reconeixement de la unitat de la llengua en aquesta reforma de l?Estatut.

Els Verds PV i ERPV consideren que, en el marc de la relació cordial que mantenen, és possible la col·laboració per aconseguir un model de País sostenible i completament allunyat de la depredació urbanística actual i de la plaga de camps de golf que amenaça amb inundar el nostre territori; i acorden seguir mantenint reunions per esbrinar camps de col·laboració.

 -14 DE JULIOL DE 2005:

 Les direccions del Bloc i Esquerra Republicana del País Valencià es reuneixen per analitzar la situació política

 El Secretari General del BLOC, Enric Morera, i el president d?Esquerra Republicana del País Valencià, Agustí Cerdà, junt a alguns membres de les direccions d?ambdues formacions, han mantingut esta vesprada una reunió a la seu nacional del BLOC per analitzar la situació política valenciana. L?encontre ha sigut el primer que han mantingut "formalment" les dues formacions, tot i que, com han destacat els seus màxims responsables, "hem coincidit i coincidim en diferents plataformes i mobilitzacions en defensa d?un altre model de País".

Els dos dirigents han coincidit a assenyalar que l?Estatut pactat per PP i PSOE és "absolutament decebedor", i han considerat "molt positiu" el treball que està duent a terme la plataforma "Compromís per l?Estatut", on participen les dues formacions. En eixe sentit, tant Morera com Cerdà han recordat PSPV i PP que "les organitzacions que participem en la plataforma tenim tota la legitimitat democràtica per exigir que el text siga debatut i esmenat al parlament espanyol, fonamentalment perquè eixe Estatut no ha estat el resultat d?un procés de participació de la ciutadania valenciana, sinó un pacte d?estat entre PP i PSOE".

BLOC i ERPV han analitzat la situació política actual al País Valencià, que han qualificat d?"insostenible des del punt de mira ambiental, econòmic i cultural" i han afegit que, en el moment actual, "el País Valencià està patint una evident i lamentable involució democràtica com a conseqüència de la política del PP". En eixe sentit, ambdues formacions han destacat que "desallotjar el PP de les institucions valencianes el 2007 és una qüestió de supervivència i l?única via per recuperar la qualitat democràtica al País Valencià".

 -13 D’OCTUBRE DE 2005:

 Agustí Cerdà: "Si Bloc i Esquerra Unida volen, lluitarem conjuntament des d’ara"

 El President d’ERPV i diputat al Congrés, Agustí Cerdà, responia al número 1.111 de la revista "El Temps" les preguntes del periodista Víctor Maceda.

 VÍCTOR MACEDA: Quins punts troba més factible modificar, al tràmit parlamentari?

AGUSTÍ CERDÀ: Els que ja he comentat: rebaixar la barrera electoral al 3% i aconseguir una definició de la llengua que evite la judicialització d’aquest tema, que ja acumula una sentència del Tribunal Constitucional i sis del Tribunal Superior de Justícia valencià, totes, és clar, en defensa de la unitat del català. Evidentment, farem moltes més demandes, però en aquestes dues hi tinc una confiança especial.

VM: Creu que el PP admetrà una rebaixa al 3%? No li convé. O seria per a futures eleccions, no per al 2007?

AC: (Riu.) Crec que és possible modificar aquest llistó, i per al 2007. El nostre és l’únic Estatut que el recull, i no sols globalment sinó també per circumscripció. En aquest sentit, seria positiu que els partits directament afectats -que som nosaltres (Esquerra Republicana del País Valencià), el Bloc Nacionalista Valencià i Esquerra Unida del País Valencià- lluitàrem conjuntament per reclamar-ho, des d’ara. Jo els he fet una oferta, en aquesta direcció. No s’hi val esperar fins a tres mesos abans de les eleccions per fer estratègies comunes. Els socialistes els han passat les seues enquestes, en les quals tots dos (Bloc i EUPV) queden per sota del 5%. Si volen treballar conjuntament, des d’ara, nosaltres hi estem disposats.

VM: Però el PSPV-PSOE, malgrat que fins i tot José Luis Rodríguez Zapatero i Jordi Sevilla s’han mostrat proclius a negociar el 3%, no troba malament el 5%. Pla ha recordat que és la tanca a Alemanya, també.

AC: (Riu, novament.) Podem aconseguir-ho. No pot ser que el PSPV-PSOE només vinga a buscar-nos passades les eleccions autonòmiques. És necessari que hi haja un canvi al País Valencià, i per fer-lo possible hem de treballar entre tots, junts, ara.

VM: El debat sobre el 3% pot centrar massa el pas de l’Estatut valencià pel Congrés. Pot ser una cortina de fum que amague la resta de reptes sense resposta del text.

AC: Nosaltres tenim ben clar com és el text, però com a mínim volem millorar un parell d’aspectes. Això no alterarà gaire el balanç global que en fem.

VM: S’hi fa esment al dret a l’aigua de conques excedentàries, atenent a criteris de sostenibilitat. És un missatge a l’Ebre. Què penseu fer?

AC: Allò de criteris de sostenibilitat és tan eteri que espanta. Quins són? Com es regulen? És com si, a l’Estatut, demanem que "la gent siga feliç". No té sentit aquest article. És el moment oportú de deixar clar per a què es demana l’aigua, quin ús se’n fa ara, i si és admissible el creixement que es preveu amb els recursos que tenim. Tu no pots demanar l’aigua d’unes altres conques. Per això, que hagueren posat que volen aigua de l’Amazones!

 -10 D’ABRIL DE 2006:

 La militància d’Esquerra aposta per un gir nacional i social radical al País Valencià

 Esquerra va celebrar dissabte passat al Jardí Botànic de València el seu Congrés extraordinari per decidir l’estratègia electoral de cara a les eleccions municipals i autonòmiques de 2007. La militància republicana va aprovar la ponència sotmesa a votació amb el 97’9% de vots afirmatius, cap vot negatiu i un 2’1% d’abstencions, apostant, així, per un gir nacional i social radical per al País Valencià.

Durant el Congrés es va posar de manifest la necessitat de fer fora el PP de la Generalitat, tot conformant una majoria valencianista i d’esquerres que aplique un programa social i econòmic en clau nacional i de progrés, incidint en aspectes com la sostenibilitat del territori i el medi, la igualtat de drets i oportunitats, la qualitat del mercat de treball o la recuperació dels trets d’identitat i l’avanç en l’autogovern.

 -3 DE MAIG DE 2006:

 Esquerra Unida i Esquerra Republicana mostren la seua predisposició a arribar a un acord de cara al 2007

 Els representants d’Esquerra Unida han presentat als dirigents republicans el seu document programàtic aprovat el passat mes de març i han oferit la seua disponibilitat d’arribar a acords electorals amb altres forces polítiques per fer fora el PP de la Generalitat i aplicar polítiques progressistes. Durant la reunió s’ha constatat que les coincidències ideològiques i programàtiques entre els dos partits són moltes, cosa que afavoreix una aproximació de cara a les eleccions de l’any que vé. En aquest sentit, Esquerra Republicana també ha restat a la disposició d’EU de cara a arribar a acords electorals i ha comentat que el diàleg sobre aquesta qüestió s’ha de fer com més prompte millor perquè puga il·lusionar la ciutadania.

 -19 DE MAIG DE 2006:

 El Bloc i Esquerra Republicana valoren com a molt positiva la reunió i anuncien que seguiran mantenint contactes fluids de cara a l’horitzó 2007

 Aquesta vesprada ha tingut lloc una trobada entre les direccions del Bloc Nacionalista Valencià (Enric Morera, Pepa Chesa i Lluís Miquel Campos) i d’Esquerra Republicana del País Valencià (Agustí Cerdà, Jordi Vayà, Joan Barres, Raül Garay i Imma Cunyat) per tal d’intercanviar impressions davant l’horitzó electoral de 2007. Els dos partits, que han valorat com a molt positiva la trobada, han coincidit en què la situació actual del País Valencià és crítica a causa de les polítiques depredadores del territori i antivalencianes del PP, i que es fa més necessari que mai un canvi en la Generalitat que aplique polítiques nacionals en clau progressista.

El Bloc ha anunciat que ja al seu proper Consell Nacional que celebrarà al juliol llançarà una proposta clara de pacte sense exclusions, mentre que Esquerra ha remarcat que si es vol aportar il·lusió a amples sectors del País cal plantejar els acords quan abans millor. Bloc i Esquerra han acordat que seguiran mantenint contactes fluids en els propers mesos i que s’aniran fent passes concretes més enllà de constatar la voluntat d’aconseguir acords.

 -28 DE JULIOL DE 2006:

 L’Executiva d’Esquerra es reafirma en la voluntat de pactar però considera que circumscriure-ho només a les Corts trenca l’esperit de la demanda ciutadana

 L’Executiva d’Esquerra Republicana del País Valencià s’ha reunit aquest matí per prendre una decisió respecte a la manera de concórrer a les eleccions autonòmiques i municipals de l’any vinent, tal i com es desprén de la ponència aprovada al Congrés extraordinari del passat 8 d’abril. En aquest sentit, la direcció del partit s’ha reafirmat en la seua voluntat de conformar una gran aliança d’esquerres, valencianista i ecologista per tal d’aconseguir una alternativa política que condicione en clau progressista i nacional el govern de la Generalitat el 2007. Esquerra, tanmateix, considera que tota coalició electoral que no vaja encaminada de forma global a transformar el País Valencià amb polítiques socials, econòmiques, ambientals i nacionals fortes, i això inclou també els ajuntaments de les principals poblacions, frustra el sentir i les il·lusions de canvi de la ciutadania.

El president d’Esquerra-País Valencià i diputat al Congrés, Agustí Cerdà, ha comentat que "els ciutadans i ciutadanes del País Valencià volen que els enviem un missatge alt i clar de canvi. I no van a conformar-se amb un pedaç on només ens posem d’acord en les candidatures a les Corts Valencianes mentre als ajuntaments cadascú fa la guerra pel seu compte, ens disputem regidors o fins i tot hi ha algun partit pactant amb el PP. Això no és seriós".

Cerdà ha afirmat contundentment que "Esquerra no estarà en una aliança on algun partit puga pactar amb el PP escudant-se en la suposada autonomia de les agrupacions locals. Nosaltres volem enviar als ciutadans un missatge de coherència i d’esperança d’un vertader canvi polític en la Generalitat, en les Diputacions, en els Ajuntaments i fins i tot en les empreses públiques".

El dirigent republicà ha afegit que "el pacte que nosaltres volem no consisteix en una eixida puntual per a franquejar el 5%. El nostre pacte aposta per aturar la destrucció del territori, amenaçat ara per desenes de PAI, aposta pels nostres majors, per l’educació i sanitat públiques, i per les infraestructures que necessita l’economia del nostre país. I en aquest sentit seguirem treballant per sumar esforços. Per tant, Esquerra estarà en un pacte seriós i no en un ‘apanyo’ com el que ens han proposat per a eixir del pas".

 -28 DE SETEMBRE DE 2006:

 Agustí Cerdà: «No volem una UTE electoral; apostem per un pacte polític» (entrevista al diari Levante-EMV)

 Agustí Cerdà (Canals, 1965) és president d’Esquerra Republicana del País Valencia (ERPV). Des de fa uns dies és el portaveu del seu grup en el Congrés, cosa que li atorga un nou protagonisme.

Juan Antonio Blay, Madrid. corresponsal

-¿Per què l’han triat precisament a vosté com a portaveu?

-Ha sigut la decisió d’ERC, no hi ha res més. En ella compta tot: el creixement d’Esquerra Republicana del País Valencià (ERPV), el treball fet a Madrid, l’estratègia de futur d’ERC,… No hi ha més misteri.

-No negarà que suposa un major protagonisme. ¿N’és conscient?

-Protagonisme i major responsabilitat. Sóc conscient que sóc valencià en un grup parlamentari català que defensa els Països Catalans,… (riu) és una pirueta interessant i rara. En resum, és més responsabilitat per a mi i més presència d’ERPV.

-¿Ser de Canals en lloc d’una localitat catalana ha influït?

-ERC ja va fer una aposta col·locant a un valencià en un lloc elegible en les eleccions generals de 2004, que no tenia un altre propòsit que reforçar la implantació d’ERPV.

Aclarisca-ho, ¿ERPV és el mateix que ERC?

-És la mateixa organització, amb un tracte federal particular. Nosaltres, en afers valencians, en l’àmbit municipal i autonòmic, som un partit que prenem les decisions amb total sobirania en les nostres assemblees. Les polítiques estatals i europees les coordinem amb la resta d’ERC. És en clau de coordinació i no de subordinació la forma en què es treballa dins del partit.

-¿Qui mana en ERPV, Carod-Rovira o Agustí Cerdà?

-En ERPV mana el congrés d’ERPV, que és el màxim òrgan de decisió per a les polítiques a seguir i fins i tot sobre les aliances. Una altra cosa és que ens coordinem amb ERC en l’àmbit estatal. Mai ha ocorregut que una decisió d’ERPV haja sigut contestada o anul·lada per una instància superior. No és possible, a més.

-¿Els valencians han guanyat una veu pròpia en el Congrés? El darrer portaveu valencià fou González Lizondo. < -La presència d’ERPV en el Congrés fa que altres grups li donen més protagonisme i presència al País Valencià en el parlament. En aquest sentit crec que som un bon grup de valencians els qui hem assumit parlar dels nostres problemes; crec que en aquesta legislatura s’ha parlat més del País Valencià i és perque ERPV ha sigut una espècie de punta de llança. Eixa missió pense que l’hem aconseguida.

-¿En les properes eleccions generals vosté anirà en la candidatura de València o en la de Barcelona?

-Aniré per on el partit decidisca. Agustí Cerdà està al servei d’un partit i d’una causa. Crec que abans cal parlar d’altres coses, com les eleccions municipals i autonòmiques. Faré el que es considere més oportú.

-¿El canvi en la Generalitat passa obligatòriament pel pacte entre Esquerra Unida i el Bloc?

-(Pensa uns segons). No ho sé. El que desitgem és que hi haja un canvi i en aquest sentit en ERPV haguérem desitjat que existira a l’esquerra del PSPV, per dir-ho d’alguna manera, no una UTE (unió temporal d’empreses) per a anar a unes eleccions puntuals. Subscric la tesi que és necessari que la dreta deixe les institucions, però igual que Camps és dreta, també Rita, Fabra i Alperi són dreta. No entenc com al mateix temps no es fa una coalició per a les autonòmiques i municipals, i per a més d’una legislatura…

-¿Per què han renunciat al diputat que els oferia EU?

-No hem renunciat a res per la senzilla raó de que per a eixe viatge no feien falta tantes alforges. Eixe viatge és curt, nosaltres volem un viatge més llarg. Volíem més pacte, no menys pacte. Jo li vaig dir literalment a Glòria Marcos que pels diputats no ens barallaríem, pel que cal fer-hi sí. La nostra estratègia no és una UTE o un expedient de regulació d’ocupació.

-¿I no es fa com vosté planteja?

-El que hi ha és un acord puntual per a unes eleccions concretes, les autonòmiques, quan hi ha a més altres, les municipals. Això no ens produeix ni fred ni calor. Crec que el carrer demana un acord més ampli, a l’estil de Nafarroa Bai, per a anar tambié a unes eleccions generals.

-30 DE SETEMBRE DE 2006:

Acord de l’Executiva d’Esquerra Republicana de 30 de setembre de 2006

L’Executiva d’Esquerra Republicana del País Valencià, reunida el dissabte 30 de setembre de 2006, davant les properes eleccions municipals i autonòmiques, manifesta:

1. Que seguint el manament del Congrés extraordinari del passat 8 d’abril, es reafirma en la voluntat de conformar una gran coalició d’esquerres, valencianista i ecologista que condicione en clau progressista i nacional el govern de les institucions polítiques del País Valencià.

2. Si la Generalitat Valenciana està governada per la dreta, també ho estan les Diputacions i els ajuntaments de les grans ciutats del País Valencià. Esquerra reitera la seua voluntat d’arribar a un gran pacte autonòmic i municipal per capgirar les polítiques depredadores a tots els nivells (econòmic, urbanístic, social, ambiental…) que ens ha imposat el PP.

3. En contestació a l’acord del CN d’EUPV de 9 de setembre de 2006, remés a la nostra organització, afirmem que, Esquerra Republicana del País Valencià no sotmet les seues decisions sobiranes a l’Assemblea d’EUPV.

4. Esquerra no creu que la discussió siga el lloc en les llistes: la qüestió és què cal fer i quin és el projecte polític que mereix i demanda la ciutadania del País Valencià. S’ha de fer una aposta clara pel País, enviant un missatge fresc i il·lusionant a la ciutadania, únic des de les ciutats fins a la Generalitat. Ara toca: PAÍS VALENCIÀ, SÍ.

Publicat dins de General | Deixa un comentari

ELOGI I RÈPLICA A RAMON TREMOSA

Avui hi ha hagut una conferència d’en Ramon Tremosa a l’OCCC.  Patrocinada per l’Institut Ignasi Villalonga d’Economia i Empresa. El títol:

Transport aeri i creixement econòmic a l’arc mediterrani. El potencial dels aeroports valencians

Si pitgeu el vull llegir la resta…. us en sorprendrà…deixeu-hi comentaris per favor…)

A grans trets la conferència-dinar-col·loqui ha durat 2 hores. Estructurat de la següent manera:

1.Una exposició de la problemàtica que s’ha perllogat a 45′.

2. Un dinar de “treball” amb intervencions dels assistents i respostes del ponent.

3. A les postres un debat de tots plegats aportant-hi punts de vista diversos.

Una assistència d’uns trenta-cinc assistents, nombrosa per a aquest tipus d’events, entre els que es comptava amb empresaris, professionals liberals, periodistes i professors universitaris.

En Tremosa ha centrat l’exposició, ajudat d’una pantalla connectada al seu ordinador, amb que sintetitzava les explicacions de l’organigrama i estructura dels aeroports de l’EURAM. Ha explicat la ubicació ordinal dels nostres aeroports a escala europea. Tant en nombre de passatgers i de mercaderies. Hi ha incidit, com no podia ser altrament en la necessitat imperiosa de convertir El Prat en aeroport internacional. Ha explicat l’operació de la potenciació del de Girona. La situació estratègica del de Reus en la retroalimentació amb l’activitat econòmica de turisme i de Port Aventura a les comarques tarragonines. Ha remarcat la infrautilització del de Manises, l’Altet i la millora necessària del de Son Sant Joan.

Hi ha reforçat l’exposició amb el mapa d’intensitat lumíniques d’Europa el desplaçament del centre de gravetat d’activitat econòmica amb la proper ingrés de països de l’Est, especialment Rússia. Augmentat – a sobre-per la forta activitat productiva xinesa. Que -ha dit- en pocs anys esdevindrà dels nivells baixos -actuals- a integrar el disseny i l’alta tecnologia. Amb la qual repeteix els motius d’en Joan Amorós i el seu / nostre Fermed .

Amb la qual cosa encara esdevenim més perifèria de la perifèria. Taponats per la “banana central centreuropea (llegiu-ne: Londres-Flandes-Brussel·les-Baden-W.- regions del Rhin Sud- Zuric-Llombardia)

Hi ha posat accent en els elements d’avantatge d’Anvers. Transportabilitat i lapse de descàrrega de contenidors i mercaderies. Connexions amb el transport de mercaderies fins a Milà etc. que marca la diferència favorable envers a llurs competidors. Flandes un país de camperols fa mig segle que s’ha reconvertit en nucli dur de la tecnologia més avançada -de retruc i de la mà- de la indústria automobilística. Nanotecnologia, química d’avantguarda, etc. Sols per haver sabut “entendre” la seua situació geostratègica. Virtut deguda sols al “factor humà”.   

Ha posat de relleu la necessitat d’intermodalitat i multimodalitat de transports relligant els ports marítims, el TAV i els aeroports.

Ha carregat sobre l’aeroport de Barajas i l’aposta del funcionariat d’AENA. De la retroalimentació del disseny radial de l’Estat Español en quant a l’AVE i carreteres.

Ha explicat l’esmerç “polític i nacionalista-español s’entén” de la T4, quan le instal·lacions de la T2T3 no es fan servir. Del seu cost desmesurat. Crec recordar-ne d’uns 800 milions d’eurons. En aquest cas diu (¿) que els españols s’han equivocat doncs l’han situat al costat occidental de Madrid, no a l’est o sud. La qual cosa “ens” beneficia. I això ens provoca un marge de maniobra de 10 anys. Per a aconseguir convertir El Prat en aeroport transcontinental. Hi ha aprofundit en els entrebancs creats des dels poders fàctics i la reclamació de greuges a partir del sector empresarial del Principat. Començant per l’escola (de l’Opus) de negocis i empresarial ESADE curiosament. Tan llunyana del victimisme pujolià i de radicalismes que ara pren -sorpresivament- més força que mai, sense en Pujol, paradoxalment.   I 

Ha errat a creure que Manises no en té cap vol de transcontinental. Vicent Soler, Àlex Mañes i Oto Luque li han recordat que sí fa un vol a l’Àfrica. Per tant “podem” començar a creure que hi ha un primer. La primera passa per aprofundir-hi en el tema. I que hi ha previstos d’altres a Mont-Réal, etc.

Remarcables les intervencions següents:

Vicent Soler i Marco: sobre la interacció entre la intermodalitat i l’activitat comercial valenciana. Lligant al TAV i el Mega-Port de València. I l’adequació a les “diverses” escales de transport.

Àlex Mañes: sobre la interacció entre la intermodalitat i l’activitat comercial valenciana. Lligant al TAV, el Mega-Port de València i les Fires de Mostres. I blasmant l’actuació de la Fira i la Cambra de Comerç per la seua decantació -vergonyant- madrilenya en contra dels nostres interessos reals comptables enfront dels seus interessos particulars polítics.

Gregori Martín i Quetglas: encertades les dues intervencions de la relació aeroportuària amb el ferrocarril del corredor mediterrani. Expert com n’és. Relació i puntualització en quant a trànsit de passatgers i mercaderies. La segona intervenció ha versat sobre una postura sostenible i ha estat replicada per Tremosa en base a l’escola econòmica neoclàssica d’Adam Smith, Ricardo, etc. (de gestió limitada de recursos) front a l’escola vienesa de (recursos reconvertible amb el pas  del temps i les noves tecnologies d’enginyeria).

Alfons ? Ha parlat de les xifres “amagades” de costos i guanys dels aeroports. Que com les Balances fiscals es neguen a traure. Costos d’inversió versus xifra de facturació. Diu que en el cas de Barajas és senzillament ridícula. Mentre que els nostres aeroports amb sols 1 milió de passatgers ja són viables. I que Manises amb els 4’5 d’enguany és superrendible i que espera la liberalització perquè ens afavoreix. A més globalització més recorregut per als empresaris d’ací i menys per a AENA. Sempre que es liberalitze. A AENA li’n queden quatre anys de poder. Amén.

Dos empresaris desconeguts per a mi: Empresaris amb forts lligms amb Itàlia que han explicat les seues experiències rocambolesques de connexió amb la bota i la resta d’Europa. Establint a Itàlia el “seu” aeroport base intercontinental. L’altre ha explicat la seua experiència castellonenca i la seua filiació a l’Aeroport de Castelló, a imatge i semblança al de Reus. Per ser partidari de la creença que, amb el temps, els aeroports i les aerolínies configuraran una “malla” i funció del mercat. Sent partidari i creure que en un futur seran d’escala menor i/o major inddependentment del que orienten els estats.

Joan Senent (enginyer i professor UPV): Ha incidit sobre la desestructuració social entre nacionalisme d’esquerres i la prevalença de la iniciativa privada (que és la que senmpre ens acaba “salvant” als valencians). Era el nostre discurs en el PNPV, amb Vicent Franch, Agustí Colomer, F. Burguera, etc.

Francesc Ferrer (President de la xicoteta empresa valenciana): Ha carregat els neulers sobre la poca incidència dels seus associats i l’actitud anul·ladora i anhiïladora del seu col·lectiu per part de l’administració valenciana. Quan realment és el nucli dur de l’entramat empresarial valencià i el què dóna més capacitat de treball. 

Un fulano que anava per allà: Ha intervingut dues  vegades. La primera per a bescantar la ubicació física dels nostres aeroports principals continentals. Tant Manises com El Prat es troben a una distància pròxima de les capitals. A diferència de Heathrow, Orly, Barajas i JKF.

El que cas de MANISES amb els dipòsits, tot just al costat, de gas butà anys i panys sols s’explica per la mutació del gen pirofílic que tenim els valencians en el nostre ADN.

El cas de EL PRAT és incomprensible degut a la connurbació de l’àrea metropolitana de Barcelona. I de molt difícil solució. La replica d’en Tremosa ha estat ràpida i poc convincent malgrat d’explicar-ho com a solució a l’àrea logística de l’Alt Penedès. Anècdotes ecologistes a banda de la pintura verda dels contenidors.

La solució del fulano era que cal erradicar i allunyar-los de la zona dellà de l’àrea metropolitana a 40 minuts mínim de distància. Coordinar i implementar llançadores (metro, trens…) per a arribar a ciutat. Crear nucs de connexió intermodal de transport. En el cas de València traslladar l’aeroport al Campde Morvedre (Algar del Palància, Estivella, etc.) proper a Sagunt com a centre nodal i logístic de mercaderies. Que unira i centralitzés les vies amb Saragossa, València, Castelló, etc.  Que a més uneix el segon by-pass (CV-50) que uneix les ciutats secundàries per l’interior (Alzira, Tavernes Valldigna, Llíria, …..fins a Sagunt). 

El fulano ha replicat i demostrat l’errada d’en Tremosa amb la seua apreaciació sobre l’errada d’ubicació de la T4. I ho ha fet des de la història. La situació al “costat” occidental (és a dir de la banda portuguesa) NO és un error. Marc Tuli Vitruvi en els seus “10 llibres de l’Arquitectura” explica, com a bon arquitecte i enginyer de fortificacions (Atacs i defenses) de l’Imperi Romà que ells es troben a la meitat del món. Que l’estratègia de guanyar als forts però sorruts bàrbars del nord, els romans ho feien amb la força de la intel·ligència, mentre que als febles però intel·ligents pobles del sud ho feien amb la força.

SEMBLANÇA: Els españols, que no tenen un pèl d’estúpids, en situar la T4 a la banda de Portugal pretenen guanyar-nos la batalla amb el poder polític i colonial, mentre que als portuguesos (O Eixo Atlántico) volen guanyar-los la batalla en el terreny del mercat (comerç).

I aquesta Sr. Tremosa és una perspectiva que se’ns oblida quan no mirem el mapa d’Europa com cal. 

En definitiva: ESDEVENIMENTS D’AQUEST CAIRE són els que ens calen i la resta (en són) vuits i nous i cartes que no lliguen. 

Publicat dins de General | Deixa un comentari

NOSALTRES, SOCIETAT DE MASSES I CONTEMPORÀNIA.

Un dels llibres que més em va impactar sobre el tema fou el Premi Joan Fuster de 1994. Signat per Enric MarínJ.M. Tresserras. Recorde que, en el lliurament del premi els autors van fer acte de jurament d’implemetar en tots els seus treballs el conjunt de la societat que s’expressa en català. L’idioma com a terreny virtual i real.

Avui he sentit i escoltat el vídeo de Gifreu i Tresserras amb molta atenció sobre l’espai de comunicació propi. No he acabat d’entendre allò dels 7’5 milions. Si eren els parlats funcionals actuals o si són els habitants del Principat. Em decante per la segona possibilitat.

Molts dels punts i eixos del discurs eren els mateixos de la petita "querelle" mantinguda la setmana passada sobre els continguts territorials de Vilaweb per Enric Gil i seguits -i reblats (amb mala folla)- per mi mateix. Sortosament començaren a donar fruit dies després. Ja es nota un augment de notícies d’arreu (Eivissa, Menorca, etc…).

L’actuació en Vilaweb – val a dir que malgrat queVicent em va llegir esbiaixadament i de gairó- reaccionà positivament però després algú de la redacció reacionà, atiat especialment per l’amic en Pere Meroño per posar-s’hi a reconduir els temes.

Si mirem els portals de l’espai comunicacional propi observem que Vilaweb és l’avantguarda, i els altres "nostres", són encara  a les beceroles. I que "casquem", per sistema, aquells que són més sensibles i propers. Aquest episodi és semblant a un esdedevingut fa un parell de setmanes amb un obra que demà tancarem. 

Tirant mà de la creativitat i l’art de la negociació: A la foto veiem fa un parell de setmanes una casa que està en procés de finalització. En eixe moment tothom estava enfadat i escridassant-se uns als altres. Era el moment de "busca del culpable". I no de les solucions. Eixe era el punt d’esmerç d’energies inútil amb que topetem moltes vegades.

En el cas de la casa jo vaig fer de reconductor de la situació i estava -afortunadament- desvetlat i tranquil. Tots els poblemes raïen en que el paviment estava desnivellat 4 cm de punta a punta de la casa. Amb la qual cosa llindars, llindes, portam d’alumini, etc. en assentar-los estaven desquadrats i no acabaven "d’encaixar" com pertocava i aplomats. Amb un teodolit de làser descobrirem que amb la forma en L (amb més de 40 metres), de cap a cap, hi havia una errada. El paviment de formigó polit no era pla. Un sol element hi havia provocat la falla en cadena de moltes partides ja col·locades. Finalment s’ha solventat. Finalment sembla que farem una unifamiliar per a fruir. Per a que els seus habitadors la puguen gaudir.

Doncs en el nostre espai comunicacional, igualment, tal i com augura Tresserras, tenim molts factors en contra però l’obertura dels nostres plantejaments fa que tinguem molt de camí per a recórrer en el futur.     

CULTURA DE MASSES I POSTMODERNITAT. Ha estat un llibre revisat i revisitat, per mi, constantment en més d’una dècada, subratllat, anotat, etc. Per a extraure "actituds i comportaments" en la meua tasca professional. Pot resultar estrany, però és així.

Fa més de quinze mesos vaig desar-hi el següent article, passat com tots els meus sense pena ni glòria, escrit nerviosament, amb una sintasi lamentable i una morfologia tal com raja. Que després, molt després vaig esmenat així puc. El que interessa sempre és el contingut. I el contingut llavors, era un rot amarg. Sols parlaven de la Ràdio 4. Ara, ja són totes les instal·lacions: Ràdio i TVE-Cat. Ara ja és tota una perbocada amarga. Evident és contradictori amb el plantejametn de Tresserras. No tenim una classe dirigint amb el país i llur societat, el nosaltres, al cap. Jo tanmateix continue tossut a que hi haja. M’equivoque, segur, però sóc conscient. No digues mai jamai.

PS: Tornem a ser-hi, avui dilluns 9-7-07. Amb INFO-TV. Un dels mals que tenim, ací baix, és la manca de consolidació dels projectes, sempre tan precaris. Aquest cas em fa vindre una volta i una altra més el cas de DIARIO DE VALENCIA.   

L’article, adés esmentat, el trobareu si cliqueu allà on posa Vull llegir la resta…

josepblesa | esborrar | dijous, 2 de març de 2006 | 00:07h
He tingut un petit somni. Ens faria molt de bé, així ho crec. Serviria per al que serveixen els mitjans de comunicació. Crear competència. Intentar elevar el nivell de continguts i d’audiències. Fugint del xaronisme. Crec que es pot fer bona ràdiodifusió, divertida, sense caure en cert mal gust.

UNA IDEA MEDIÀTICA.

Hom diu que Ràdio 4 tanca. Hom diu que per problemes econòmics. Guaitant la història de la radiodifusió a la nostra societat, el que les restriccions "polítiques" ens hi ha imposat, crec que caldria demanar-nos si és possible engegar un projecte -empresarial- de ràdio, que cedira els dials que avui té la dita cadena. Hi haurà empresariat que volguera fer-ho?

Fa uns 20 anys sí que hi havia un grup barceloní intentant-ho. Quan engegaven les 5 llicències  de tv que anaren a parar a grups mediàtics influents. Avui que tot allò s’ha esbandit, per la proliferació de medis. En restaran algú ?. M’agradaria que no fóra d’eixe tarannà barceloní, que tot ho "pixapina". Que fóra més transversal i que poguerem recuperar "allò" que és bo per a qualsevol societat del segle actual: la lliure concurrència. Això contribuiria a reforçar l’espai comunicatiu de la nostra cultura. L’estat aquest (l’espanyol), que tan gran mal ens ha causat, pot esmenar, una miqueta, aital situació. Simplement retornar-nos un poc d’allò que és nostre.

Pense en empresaris com el mallorquí Escarré, els Planeta i els Tarradellas a Barna i Gurb, i els Roig, entre d’altres, a València. Igual somnie truites, també podria ser. Crear una empresa-fussió d’empresaris que poguera reconvertir-se en una Tv (normal), més endavant. Pense, també, en La Caixa, Bancaixa, la CAM i Sa NOSTRA.

¿Com projectar, sinó, l’EURAM?, millor i més ràpid, a la nostra manera. Això, també, és societat civil.

Publicat dins de General | Deixa un comentari

UNA DE SEMBLANT A LES BALANCES FISCALS

Una multinacional del Principat. Una botiga franquiciada a València. Una empresa constructora especialitzada a fer les botigues radicada a Madrid que té exclusiva de l’habilitació i decoració de totes les botigues.  

Març 2006: em crida d’urgència una comunitat de propietaris per a avaluar la intervenció feta en el local d’una botiga de la cadena a València. Un edifici de 12 plantes i soterrani. Construït en l’any 1963. El motiu: la intervenció feta un any abans havia tallat una biga i retallat part del forjat de planta baixa per a encabir una escala ostentosa d’acord al prestigi de la marca.

Abril de 2006: dos informes escuets de dos fulls elaborats pel tècnic de l’empresa justificant la intervenció que restaven l’existència ded perill i importància a tallar la biga i el forjat. L’altre informe reafermant d’un professor de l’escola d’arquitectura de Madrid reblant el clau de l’anterior.

Maig de 2006. Presente l’informe que adjunte -una part- en format Pdf. Justificant matemàticament l’existència de perill d’ensolsida de l’edifici. Conclusió: baixen 140 tones per cada pilar. Els pilars de 3 i 4 metres han esdevingut peces de 7 metres d’alçada. Amb l’agreujant d’augmentar la longitud de pandeig de 3 a 7 metres. L’efecte de panfdeig és aquell en que una canyeta de 30 cm bamba menys, a igual carga que la mateixa si tinguera 100 cm. la deformació en pressionar els seus extrems fa que faça més panxa.   

Juny de 2006. S’encarrega el projecte de reparació estructural amb la condició de no evacuar l’edifici. S’estintolen les zones dafecció dels pilars per a "descarregar" pilars. Es demana llicència d’obres per urgència. Dissensions entre propietaris del local que és llogat, com. de propietaris, franquiciat, etc. fa que la intervenció s’ajorne uns mesos fins assolir a desembre la llicència. Una nova disputa entre les parts que demora un parell de mesos l’inci d eles obres. Reunions multipartides amb més de sis parts implicades i quatre advocats. Establiment de terminis d’execució amb penalitzacions importants. Creuament diversos de burofaxos intimidatoris i preventius. Tria d’empresa especialitzada per a fer la intervenció. L’empresa madrilenya té el cinisme de voler-ho fer ella. Ascensió de pèrdues al voltant de 300.000 ?.     

Dos arquitectes anteriorment han expressat els seus temors d’ensolsida de l’edifici.

Maig 2007: inici de les obres. Creem unes torres d’apuntalament per a rebre les càrregues i descarregar els suports. Per a poder empressillar i encamisar els pilars hem d’anar muntant i desmuntant lentament i contínua i en molt poc d’espai. No acomplim els terminis. No hi ha temps d’encofrar amb fustes l’escala nova -que és condició sine qua non construir. Ideem la solució de realitzar una volta d’escala que ens faça d’encofrat perdut ….

(segueix una miqueta i vénen les conclusions….i els vostres comentaris).

El dia 28 de juny van finalitzar les obres. Hem passat bastant de por. Hem acomplit el termini d’acabar en el mes de juny establert als diversos contractes.

Interessa ressaltar:

1. L’ús de la tradició des d’un punt de vista actual. Ja vaig fer referència en l’us de voltes de la nostra tradició en aquest apunt a propòsit dels refugis antiaeris.

2. El cinisme i autoexculpació de l’empresa madrilenya, amb ajuda àdhuc de professors universitaris. Que sols feien actes de fe i molta literatura i poc de número. El que ells deien vàcuament en 2 fulls sense justificar a nosaltres ens tocà fer un informe amb valoració de més de 60 fulls amb càlculs per ordinador i manuals. Aquesta circumstància m’ha recordat els treballs de Tremosa, Castells, Gimeno, etc. envers del dèficit fiscal que arroseguem de fa anys.

3. ¿Romandrà indemne l’empresa madrilenya, com sol passar, sense càstig ni rescabalament les nostres empreses i particulars?

4. ¿Hi haurà interposició de demanda per a recuperar els costos i el lucre cessant, etc.?  

Publicat dins de General | Deixa un comentari

MÊME CATOSFÈRIC

L’amic MARTÍ em convida a un nou Même, jo ho escric en francès. No sé si és correcte o no. Però VAJA !, SI VAIG ERRAT M’HO FEU SABER. Tant el vídeo com l’àudio els he dedicat a un dels grups que més m’ha impactat i influït: Supertramp. En homenatge. 

SÍ Martí, va millor. Ha entrat ja en la radioteràpia, després de la químio.

Ci leggiamo! grazie mille, amico !

Josep.

<

span style=”FONT-WEIGHT: bold; COLOR: rgb(153,0,0)”>

1. Recomana’m un bloc en català.

Gràcies a Déu és ben difícil, d’entrada tots els que “valencia-net-gen” com ara el mateix d’en Martí “La Trappola”, Jordi el “Botxí”, Edu d’Això-Toca, Victòria del Pèndol, L’Ànima Negra, Pere de “Meroño”, Pere de Wuming, Marc de “l’Holocè”, Jaume de “Bona Vida”, Trencavèl, endemés dels que “catala-net-gen” com ara Àngel de “Canet i Català”, Sergi de “l’Esclafamuntanyes”, Pep de “Gàlim”, Marc de “Tutatis”, Boscà de “Testenguaret”, Vicent i Galduf, Albert Dasí, el gran JCOB “Anotacions Rizomàtiques”, els molt grans Enric Castelló, Toni Mollà, etc.

Mantinc una cordial i lliure discrepància -personal i íntima- amb els amics Vicent d’Hipàtia, Enric de “Gil”, JJ Isern de “Totxos……” tot i valorar molt llurs aportacions. Cosa que mirant-me a l’espill, per a ells per la seua qualitat, els hi bufarà la gamba. Com diuen, cal conrear lliurement les amistats i també; perquè no ?, les discrepàncies.

Però després de tot he decidit recomanar Cafè en gra . Pel seu encertat to i les seues distorsionades imatgeneries. Hi parla l’home nu.

2. Recomana’m un bloc en un altre idioma.

El website de “archidose”  A Dayle Dose of Architecture de l’arquitecte de Chicago, però fincat a NY, John Hill.

3. Recomana’m un apunt (post) d’especial interès.
Ell ja ho sap:Per a què serveix un bloc“, de “Josep Selva”.

4. Recomana’m un web.
http://varnelis.net/network_culture

5. Recomana’m una eina d’Internet.
Per a mi l’eina més important ha estat el correu electrònic. Suposa una democratització d’allò que va suposar la invenció del telegraf al segle XIX. 

6. Recomana’m un vídeo.

Take The Long Way Home – Supertramp

Ho faré amb vídeos You Tube, com he dit adés, que són més adients que els àudios.

7. Recomana’m un Audio.

Supertramp – Fool’s Overture (live Toronto)

m’haguera agradat ser a París, una meravella.

Passe la pilota als companys blocaires vallalbaidins “Àngel Canet i Català” i al Sergi d'”Esclafamuntanyes“.

IMPORTANT (Nota d’en Marcús): Per tal de centralitzar TOTES les recomanacions, creiem que pot ser útil que envieu un mail a markusrv@icab.cat amb l’enllaç de les respostes, i les anirem penjant.

Publicat dins de General | Deixa un comentari

DEDICAT -SOBRETOT- A LES LLUMENERES PRINCIPATINES

Un article que "lliga" amb la meua contesta a l’Amadeu

L’autor :Celestí Gimeno i Broch, secretari de Política Econòmica d’Esquerra-País Valencià.

LLEGIU-LO assossegadament els Convergents i comentem-lo  si voleu.

Esquerra vé denunciant a través dels mitjans el dèficit fiscal i el problema del finançament del País Valencià des del 2005 (Levante, 30-05-2005), encara que coneixíem l’existència del problema des de molt abans i també des del primer moment hem vingut dient que aquest greu problema és un problema de tots els valencians, parlen la llengua que parlem, siguen de dretes o d’esquerres. Fins i tot el pateixen els nous ciutadans nouvinguts que paguen impostos i reben, com tots nosaltres, uns serveis per baix del que la contribució fiscal que fem podria permetre. També en articles posteriors (Levante 6-11-2006) àarem donar la "benvinguda al dèficit" al Partit Popular, que a través del seu vicesecretari regional, Ricardo Costa, en aprofitar una crítica als pressupostos del 2007, va admetre la realitat del problema.

Hem parlat de la relació entre infraestructures, dèficit i competitivitat. En definitiva, hem aconseguit que el problema del dèficit fiscal passe a estar en l’agenda política com un punt de primera importància per als valencians i el seu benestar. Passades les eleccions, el Conseller d’Hisenda, Gerardo Camps, va anar més enllà i demanà un sistema de finançament indexat a la població (al nombre d’habitants) i, jo mateix, en un article que va ser publicat entre altres pel Levante durant la segona setmana de juny i titulat "Cinisme Polític. Ignorància econòmica", vaig titllar la proposta de "poc ambiciosa i acomplexada" pel fet que ens remetia al model de finançament previst per l’Estatut andalús (criteri de població) mentre que des del punt de vista del futur i tenint en compte que el País Valencià és una de les zones de major concentració de capital privat de l’Estat i si volíem estar en el món global en primera divisió, ens convenia una indexació al Producte Interior Brut (model de l’Estatut del Principat de Catalunya). Ara torne a reafirmar el que vaig dir. Encara que sé que no tinc moltes possibilitats d’ésser escoltat, atès que tot el que puga paréixer-se a allò català, encara que siga el que ens interessa als valencians, serà negat pels nostres representants polítics acomplexats i una part de la nostra societat més retrògrada.

Bé, com que cal ésser equànimes, cal reconèixer que, almenys, s’han mogut. Que es plantegen el problema que varen oblidar o, millor no van voler plantejar-se quan calia: el nou Estatut d’Autonomia. Era el moment adequat, com demostra el fet que així consta als estatuts d’Andalusia i de Catalunya.

Aquesta setmana el molt honorable President de la Generalitat Valenciana (nom, per cert que vé des que formàvem part de la mateixa corona catalano-aragonesa) ha presentat recurs d’inconstitucionalitat pel tema del finançament contra l’Estatut Andalús (el que defensa el mateix sistema que el seu Conseller d’Hisenda va demanar la setmana passada) i, cal recordar que ja n’havia presentat contra el català. Ja veuen, l’últim de la classe espia als altres que han fet els deures i li ho diu al mestre. Per tal de no quedar, ell, en evidència. Com a ciutadà tan sols puc dir que sent vergonya en veure al president de tots els valencians, al "meu" president fent d’espieta dels seus companys representants de la resta de les nacions i nacionalitats de l’Estat que s’han adonat que el sistema de finançament perjudica el benestar dels seus pobles. És, simplement, patètic.

Fins i tot s’ha atrevit més encara i vol fer creure que tot obeeix a una tàctica per tal de dur la discussió del problema del finançament a l’organisme pertinent de l’estat de política fiscal i financera que ho controla ara, com si això fos una garantia. Si ho fos, no estarien amb el problema damunt. Però… tornant al molt honorable President de tots els valencians, estic molt preocupat, perquè amb tanta tàctica, estratègia i floritura, o bé s’ha fet marxista o va de polític florentí. Que no s’havia acabat això amb el conseller Ciprià Ciscar?

Amb el simple que és "simplement defensar els interessos dels valencians", que per això l’han elegit i li paguem. Enfronte’s a l’Estat, denuncie de manera clara que ens envia menys diners des de fa molt, però que molt de temps. Duga’l al Constitucional. Li demane, President Camps, que, simplement, deixe de fer el ridícul. Que faça el que ha de fer: lluitar per aconseguir que acabe aquest "dèficit històric" (atès que existeix al menys des de 1987, haja governat qui haja governat a Madrid des d’aleshores). Que s’alie amb qui s’ha d’aliar que són els que pateixen el mateix problema de manera clara i evident, és a dir Catalunya i les Illes Balears. Li demane que reflexione, perquè es nota molt que està deixant-se utilitzar per les forces estatals que no volen que el sistema de finançament canvie. I això tan sols ho pot admetre un polític representant de tot un poble que posa els seus interessos personals per damunt dels de la col·lectivitat a la que representa. Vol ser ministre? Vol seguir la carrera política de Zaplana? Crec que li eixirà mal. El seu cap, el que el pot fer ministre, ja ha matisat la seua demanda. No s’avergonyeix d’haver-nos fet fer el ridícul als valencians dues vegades en 48 hores?

Li demane que no ens avergonyisca més fent de funcionari del ministeri fiscal en lloc de president dels valencians. No li pareix més adult, lògic i normal que si tenim el mateix problema de finançament en lloc de denunciar als altres el que caldria fer és reunir-se amb ells per anar tots junts en defensa dels diners que tant a uns, com altres ens falten? Deixe de denunciar a tothom (TV3 inclosa). Faça’s adult. Plantege el debat a la ciutadania que ens van negar a l’hora de l’Estatut, que hi puguem participar tots, inclosos els nous ciutadans que paguen impostos també.

 

Publicat dins de General | Deixa un comentari

?Les Cartoixes Valencianes?

DEMÀ DILluns, DIVUIT DE JUNY, comenÇa en Punt2 la sÈrie ?Les Cartoixes Valencianes?

 

Eme Eme ha produït i realitzat per a RTVV esta sèrie-documental de 13 capítols sobre l’orde cartoixana, que comença a emetre’s el proper dilluns 18 de juny a les 23.00 hores per la cadena autonòmica Punt 2. Una sèrie que desvelarà, entre d’altres coses, l’origen i mode de vida d’aquestos religiosos, amb declaracions dels propis monjos cartoixans de Portaceli (Serra). Aquestos monjos han trencat excepcionalment llur vot de silenci i hi han permés, per primera vegada, que un equip de televisió convisca durant alguns dies amb ells.

La productora viatjà durant l’any passat per tota la geografia espanyola per a donar a fer conèixer de primera mà la situació actual de cadascuna de les cartoixes del país, i ha visitat a més a més, la Gran Cartoixa, que es troba a Grenoble, França. Aquesta és la casa des d’on nasqueren les prop de 300 fundacions que aquesta Orde ha tingut en tot el món.

La sèrie ha estat dirigida i realitzada per Òscar Monton, està presentada per la periodista Valentina Verdugo i ha tingut com a director de fotografía a David Monton. A més la producció ha comptat amb l’assessorament dels historiadors Albert Ferrer, Josep-Marí Gòmez i Juli Badenes.

Les Cartoixes Valencianes, a més a més, inclou una banda sonora original realitzada pel compositor Jesús Àngel Garcia, i  ha comptat també amb la col·laboració del reconegut grup Capella de Ministrers. La sèrie compta també amb la intervenció d’actors del Grup de Teatre Les Valls i amb les infografies realitzades per BoleMedia. Les Cartoixes Valencianes ha sigut post-produïda integrament als estudis que la productora té al municipi de Faura (Camp de Morvedre).

Aquesta sèrie documental ha estat subvencionada per la Generalitat Valenciana.

 

 

 

Publicat dins de General | Deixa un comentari

L’HISTORIADOR DE L’ART EN L’ERA D’INTERNET.

L’amic Albert Ferrer i Orts m’ha portat un exemplar del llibre darrer que recull la tria d’articles publicats en la darrera dècada. El títol del llibre:

FUM DE BOTJA.

Us en recomane la lectura atenta. Compreu-lo si podeu. Allà podeu fer-vos un mapa del que ha passat en l’ultima dècada a nivell de Patrimoni. Pega bastants puntellons a les consciències de l’Administració i de les que des del sofà s’ho miren amb escepticisme i meninfotisme. També rescata de l’oblit peces que estaven amagades sota la porqueria i la brutícia.  

A hores d’ara treballa en una sèrie de programes audiovisuals per a RTTV que possiblement podrem gaudir en PUNT2 al voltant de les Cartoixes Valencianes i els lligams i connexions amb les restants d’Europa.

Sóc un seguidor -i amic- impenitent d’aquest tot terreny de la cultura i que té com a fita irrenunciable convertir els fets artístics en fenòmen de masses, bo i convertint-se, ell mateix en un dels divulgadors més conspiscus que tenim. Manta vegades els seus articles es situen en el centre de polèmiques.

La dedicatòria -que agraesc enormement- i que hi ha desat fa així:

Apreciat amic;

Com bé suposes, aquest ha estat un repte per a un servidor. No tant pel fet de traure endavant un projecte, sinó per haver comptat amb el teu concurs. Al capdavall, la substància del llibre; per la qual cosa t’ho agraïsc i, alhora, compartisc la seua edició.

Albert. 

En les següents entrades aniré desant algunes intervencions, articles, etc del llibre.

La meua intervenció en el llibre, la primera de  ma vida m’ha sorprés, és la següent, si voleu llegir-la pitgeu al “vull llegir la resta…. 

L’HISTORIADOR DE L’ART EN L’ERA D’INTERNET.

L’historiador de l’art actual no és, sols, aquell erudit del segle XIX i del XX que coneix fil per randa tots els entrevitricolls d’una peça remarcable, llur tècnica, composició, provinences i desenvolupaments, etc. És aquell, que sabent tot l’anterior, és capaç d’indicar-nos on es pot trobar la dita informació. És el cartògraf que ens indica i descobreix on, quan i perquè  estigué i/o està passant i on és la dita informació. N’és també el crític. Ens relliga el passat amb el present. Ací hi ha un salt qualitatiu (forma) i quantitatiu (xarxa). Establint una interacció i sinergia entre contemporani/actual i passat (diacrònica) i amb un coneixement periodístic de l’entorn (sincrònic) amb l’obra feta pels humans.

Una obra d’art -en sentit lax-, n’és la de l’historiador contemporani, quasi diríem detectivesca.

Els historiadors de l’art que perden el seu sentit d’ésser avui, són aquells que ens relataven el què (dates i noms: mecenes, protectors i monarques, etc), sense el perquè, el com i el quan hi havia passat. Sense correlació amb l’actualitat. Sense connectar-la amb la resta del món. Aquestes eren les historietes de l’Art del gran capità. Teníem un toll d’informacions inconnexes, amb sotracs, esvorancs, discontinuïtats i genialitats aparegudes per art de màgia. Fet i fet, adobades, això sí, amb el corresponent component ideològico-polític de l’historiador amb tarannà de mèdium.

L’historiador de l’art del segle XXI ha perdut, o cal que perda, el feixuc llast dels tots noventayochocistas (meduelejpaña), els Mein Kamf , noucentistes, etc. escampats pel món, que usen llur sentiment de frustració, per a projectar-lo sobre les societats que tenen tancades a dintre del seu Estat, i que diuen defensar.

Paradoxalment, o no, aquest sentiment o/i oportunisme, fou rescatat i incorporat al si del pensament d’arrel marxista dels ’60 i ’70 i encara perdura en cert ambients dits progressistes. Amb llur corresponent d’Estat i usat, com a arma llancívola, contra les societats que hi conviuen.

L’obra d’art cal connectar-la, per a millor aprehendre-la i comprendre-la. Amb dades. Quan al món real, gairebé, tot és un continuum. En són el producte d’una societat. L’historiador actual ens ha de presentar els fets, amb intencionalitat, doncs éstà fent –of course– una altra obra d’art.

Amb la presentació de llurs connexions. Els receptors -individus pressumptament pensants com som- farem la síntesi pròpia. Contrastant tot allò que ens en donen. Cal que hi existisca una hipàtia entre l’historiador i els consumidors de llurs productes.

Sanchis Guarner, en els ’70, ens indicava que cada generació havia de repensar-s’hi tota la història del seu poble. Mentre ell ens contextualitzava dins del món occidental. Avui ens repensem contextualitzant-nos globalment.

L’historiador de l’art contemporani ha de tenir clar, que el món (l’obra d’art) del què hom parla s’està o pot estar-se produint, simultàniament també, a les antípodes, sols que ho desconeixem, encara. És a dir, la visió local, ja no existeix. ¿Quantes voltes descobrim que una mateixa recerca està produint-se en llocs molt allunyats i sincrònicament?: Manta vegades.

La visió actual és glocal (global i local, simultàniament).

Renato de Fusco, l’historiador de l’arquitectura en el seu llibre Architettura come mass medium  en algun passatge ens explica que la Florència del XV, tan localista i tancada com era, es quedaria tota astorada en saber que sis segles després és, encara, subjecte d’estudi i que els artesans i uffici que tant menyspreaven llavors, són ara artistes mítics de culte.

La col·laboració interdisciplinària -lleial i franca- entre les diverses activitats i professions immerses en l’actuació patrimonial i l’actual (o en l’actualitat, ¿no fem art i història?) és l’única  sortida reeixida que ens resta. I és la manera més eficaç d’engolir molt de coneixement (i alhora eliminar molta ignorància) i llur aplicació.

La recança dels historiadors envers els arquitectes és totalment justificada i fruit de la supèrbia que atresorem, per ignorància, els arquitectes. Ara bé, no en som pas els únics.

La xarxa ens ha posat en contacte a molts éssers humans. On veiem els nostres dilemes, dubtes i circumstàncies paral·lelament representats en d’altres llocs del planeta. Realment les societats s’organitzen per cultures, llengües, etc. que s’entrecreuen i mesclen, el qual ens enriqueix i contamina positivament i mútuament. Assumim la posició d’un altri. Escoltem i contraopinem. El resultat és la innovació. La barreja sorprenent i aleatòria d’una nova via.

En la segona meitat del XX els valencians ens inventàrem allò dels Països Catalans i convencèrem catalunyesos i illencs, en un exercici de pervivència. Al capdavall, érem els més avesat a desaparèixer. Després ens inventàrem el corònim Nació catalana. Ara, amb un sentit  més operatiu i economicista, estem amb l’EURAM (Eurorregió de l’arc mediterrani). Aquest és el concepte de fluidesa i territori (sense fronteres) en què emmarquem les troballes patrimonials i noves propostes en l’actualitat, com a fruit novell del quefer present. Talment i paradoxalment com a l’època de sant Vicent Ferrer, però a un nivell molt superior i desenvolupat.

La xarxa s’agrupa per interessos amb llengües, cultures i societats. Nosaltres hem marcat la nostra, sense fronteres artificials, ni negligir els contactes amb totes les altres. La grandària d’internàutes, en aquest cas, sí importa, i és qui ens assegura la  presència i projecció d’avui i la dels nostres descendents a l’esdevenir. Desacomplexadament.    

Albert Ferrer, al país de les meravelles.

Albert, gran professional i millor persona,  en aquest llibre que teniu a les mans ens fa la crònica d’una dècada, connectant-nos el passat amb el present. Fa una tria per l’Ètica, per la Moral, com a rent que faça pujar la massa social. Blasma en alguns casos els responsables de l’Administració subalterna, que creu governar-nos, amb perseverança, amb dades, dates….. fets, estrafets, actuacions i omissions  controvertits, etc. Ens divulga i ens fa conèixer en una societat de masses que som allò que ens uneix entre nosaltres i amb la resta d’humans.
Malgrat el poc ressó que creu tindre’n. D’ací el títol del llibre com a fum fugisser però que ja està trobant el seu èxit, resposta i posicionaments entre un bon gruix de ciutadans. I també, perquè no?, entre alguns membres de l’Administració. 

A tall d’això cal finalitzar amb un conte molt estimat que em contaren, per tal de que cadascú faça la seua tria entre ésser governador (marmessor) o indígena del patrimoni heretat i del nou:

Conten que un antic governador espanyol d’una província americana, durant l’època daurada de l’imperi, volgué complimentar un parent seu, volent fer-li arribar una dotzena de magnífics melons, collits als seus camps. Encarregà un parell d’indígenes que els en dugueren amb una carta, i els hi digué : “No vos en mengeu cap, perquè si ho féu, la carta ho veurà i sereu castigats”. Els portadors dels melons van fer la meitat del camí sense entrebancs; però al 3r dia, l’olor dels melons, la set i la gana van poder més que l’amenaça. Tanmateix, llestos i prudents, aturant-se al peu  d’un mur, agafaren la carta i la taparen amb pedres darrere d’ell. Aleshores, segurs de no ser vistos se’n menjaren un cadascú. En acabant , recuperant la carta prosseguiren el camí. A l’endemà feren la mateixa operació. Arribant al dia següent a casa del parent del governador entregaren la carta i 8 melons. Aquest, els hi féu esperar mentre llegia la carta, per si requeria resposta immediata. En llegir que li enviaven una dotzena, els hi pregunta ¿ On són els 4 melons que falten ?. En oir açò els indígenes fugiren esperitats contant a tot arreu que les cartes podien veure a través de murs i pedres.

Ells no van entendre què era una carta, com funcionava, per a què servia. Sobre l’ús, recuperació, actualització, potenciació i rendibilitat social i econòmica (perquè no?) de l’herència patrimonial els hi passa el mateix. Bona part dels responsables de l’Administració, Universitats, Fundacions, Jerarquia eclesiàstica i empresariat valencians, em sembla, tenen la mateixa sagacitat i finor interpretativa davant del patrimoni i el fet artístic que els indígenes protagonistes del conte.

                                                           Josep Blesa i Morante, arquitecte.

 

Publicat dins de General | Deixa un comentari