Notices from nowhere

Democracy now finds there can be ample for all, but only if the souvereing fences are completely removed.

HEM FET 10 ANYS.

Avui 26 de febrer de 2007, ESTUDI D’ARQUITECTURA JOSEP BLESA,SL  acompleix una dècada d’existència. Vull dir que és una fita "administrativa". La realitat és que l’estudi és obert des de fa setze anys. Vaig presentar el projecte final de carrera el dia de sant Jordi de l’any 1991. A l’endemà vaig creure que ja estava en disposició de posar-lo a l’abast de tothom.  Què errats anàvem ! Vam començar-lo amb un company i amic de la Pobla de Vallbona. De primer el vam dir ESTUDI DAU; per allò de Disseny, Arquitectura i Urbanisme. Quan vam intentar de legalitzar-lo ens vam adonar de que el mot estava agafat. Realment vaig pensar que no duraria ni sis mesos obert. Igual que quan vam muntar l’empresa. Debut i despedida. Supose que la il·lusió per donar alguna cosa més, una intenció, a allò, el que envolta les persones, ens esperonava amb més força, era el revulsiu que feia continuar i continuar. Encara em sorprenc d’haver aguantat, malgrat arrancar en plena crisi edilícia de principis dels noranta, quan moltes de les empreses moren abans dels cinc anys i no arriben a quallar. També em dol d’haver treballat, poc o gens per a l’administració. Bàsicament som del sector privat. I en aquest, gairebé sempre, hi ha mal temps per a la poiesarquitectura. Malgrat de voler donar, tothora, llebre per gat (merla per garsa). I, tanmateix, algunes vegades ho hem aconseguit.

Avui també hem tret el rètol "en construcció" del website, malgrat que encara ens resten coses a incorporar-hi. (segueix una miqueta….l’enllaç és sobre el nom de l’estudi)  

m’agradaria que deixésseu algun comentari després de veure el web, alguna crítica, algun concepte, alguna suggerència, ……és evident que no és una faena fantàstica de les que ixen en les revistes. Fem allò que és diu arquitectura de batalla, o que hem manllevat i recuperat el concepte d’architettura povera. Quan ens encarreguen qualsevol cosa, per petita que siga; ni que siga la caseta de gos, ens creiem que ens han encarregat el Miquelet i la Seu.

La majoria de les fotos són preses tot just acabant de fer l’obra. Són fetes per nosaltres i adoleixen d’amateurisme i deriva constructiva. No és el que podríem anomenar "arquitectòniques". Manca visió espacial. Vist en conjunt. No hi ha allò de foto artística, sols la realitat, la crua realitat. No intentem d’enganyar ningú, i això ens fa estar més tranquils. Quan hi ha tanta foto photoshopitzada i manipulada. A l’igual que qualsevol treball, el nostre intenta anar a la recerca d’una humil honestedat, sobretot del benestar de l’usuari, no volem – ni sabem- ensenyar a ningú com ha de viure.

Gràcies de bestreta. Disculpeu-me el meliquisme. 

Publicat dins de Sense categoria | Deixa un comentari

FEIXISME A MESTALLA

Vos copie l’article darrer de l’amic Toni Mollà. Imprescindible. Comenteu-ho. Però alerta no cal dir disbarats. No fem com l’españolada. Actuem d’ofici si cal. Fets i paraules.

Absteniu-vos de posar-nos a la seua alçada. Vies judicials. La llei. Ni que siga la d’ELLOS. La ciutat de València és massa important, estratègicament, per recular ni tan sols un mil·límetre.

Enhorabona Toni i la resta de comentaristes. L’he copiat tot, fins i tot amb les errades, producte del seu mal de panxa i amb els comentaris al seu bloc de referència. No cal dir que en Mollà és culer. Però, per damunt de tot, una gran persona; amb pensament propi i independent. Cosmopolita de debò, és a dir, glocal. Co-autor exvalencià de "Catalunya vista des de baix"

Vinga xics……..( segueix una mica)

23 de febrer del 2007 (uns 25 anys després)

 

23 de febrer del 2007  
Feixisme a Mestalla

Encara estic impactat per l?espectacle que vaig viure diumenge passat a Mestalla. Era el mateix esperit del 1977, amb els mateixos crits xenòfovs i profundament feixistes. La mateixa pesta blava, el mateix caldo de cultiu d?un moviment profundament antidemocràtic que impugna la convivència del país i impossibilita cap mena de racionalitat. A València no passa el temps, sinó que torna, se?ns menja i ens devora com una maledicció. Ja en sabem les conseqüències: la guerra fratricida, Miquel Grau, Guillem Agulló, la persecució de mestres i de polítics d?esquerra i un llarg i tristíssim etcètera.

No val a posar el cap sota l?ala. Aquell espectacle de Mestalla faria posar la pell de gallina a qualsevol estadi d?Europa. I encara sort que el Barça va perdre, perquè si no només Déu sap què podia haver passar allà. El que li van fer i dir a Oleguer era perquè els fiscals actuaren d?ofici, perquè els periodistes ho denunciarem amb totes les nostres forces, perquè els polítics democràtics s?alçaren de la cadira, perquè demanàrem explicacions a la directiva del València.

No he pensat en altre en tota la setmana. No entenc com la professió periodística ho ha passat per alt. No entenc que silenciem uns fets tan i tan grossos. Ens ens acostumat a la barbàrie, a l?insult, a la mala educació i a la dictadura del més bèstia de la rodalia ? És normal que una bona part de la graderia d?ui estadi insulte sense parar un jugador i, a estones i a rogles, un equip i un país ?

És això el que més em preocupa: que s?haja assumit com una cosa consubtancial a Mestalla i als seus espectadors. No hi estic d?acord. No vull pensar que hàgem de conviure per sempre més amb aquells comportaments sense fer-hi res. Doncs, no, no hi estic d?acord i això s?ha de denunciar. No eren una minoria els energúmens que cridaven i no és una anècdota el que va passar a Mestalla. Era un comportament indigne, feixista, que em fa passar vergonya com a habitant d?aquesta terra i em fa sentir por i inseguretat com a ciutadà.

Dir-li ?negre? o burlar-se de qualsevol altra característica biològica d?un jugador, ara per ara, i gràcies a Déu, és ?políticament incorrecte?. I així ha de ser, sense perdó, a Mestalla, al Bernabéu o a Riazor, per descomptat. Però a Mestalla, a València, insultar Oleguer perquè és català, perquè opina sobre el poder judicial o ajuda econòmicament el moviment Escola Valenciana està ben vist. I la gent que hi va, tant si aplaudeix com si calla i consent, i li trau importància al tema, està ajudant a engendrar o a mantindre viu el rovell d?un comportament anticatalà que es menja la nostra convivència i impossibilita la democràcia.

Algú hauria d?actuar d?ofici, algú ho hauria de denunciar i tots hauríem d?actuar abans que no siga massa tard.

O jo sóc només un exagerat ?

Comentaris:

Ferran 02/24/07  18:20

Subscric totalment el que comenteu. Per aquests motius és pel que no m’he sentit mai a gust a Mestalla. Més escara, crec que he perdut l’afició al futbol.

Quan alguna vegada he anat a Mestalla m’he preguntat com és possible que l’estupidesa de les persones haja arribat tan lluny, pel muntatge, per la ideologia que donen a entedre els seguidors, per la política que segueix el club,…

I quan em faig el compte que el mateix que passa a Mestalla passa també a la majoria dels camps de futbol, em convenç que sí, que l’espècie humana som estúpids.

Només un detall a manera d’exemple: quan Hiddink era entrenador del València es va negar a eixir al terreny de joc mentre no desapareguera una esvàstica de les graderies. Crec que aquesta hauria de ser la tònica cada diumenge i a Mestalla, sembla que ocorre cada quinze dies des de ja fa alguns anys.

Salut

Toni Mollà 02/23/07  22:25
Gràcies, Lluís. Per desgràcia, el teu llibre i el meu raonament són d’actualitat. Per desgràcia. Però em fa l’efecte que, com a mínim, haurem de repetir-nos fins a fer-nos pesats. Que ens escolten, si més no. L’espiral del silenci és el pitjor de tots els nostres enemics. A més, si callem, rebentarem.

Marina 02/23/07  14:06
Molt bé. Moltíssima raó.

Li has fet cas a Xoco, eh?

Me’n vaig a dinar..

Un besett

Lluís Gallent 02/23/07  11:21
Completamet d’acord. Adjunte el pròleg que volia adjuntar per a la reedició d’un llibre que vaig escriure l’any 1978 (finalista als Premis Octubre del 79,) i que tractava d’analizar el fenomen blavero-feixista, i perdó per la redundància.

EL BIENNI BLAU (1976-1977)

Així va començar?

L?any 1978 un grup de joves bocabadats amb la dimensió que la guerra blavera anava adquirint, decidiren observar a través de la premsa de València del moment com es va gestar l?anomenada ?Batalla de València?, una violenta ofensiva que va trencar la possibilitat d?articular una convivència social i cultural pacífica. 30 anys després, la seua influència encara no ha desaparegut. El blau, metafòricament parlant, impregna les parets d?aquest país que es denomina ?oficialment i estúpidament- Comunitat Valenciana-.

El treball basat en l?escrutini dels tres diaris que es publicaven a la ciutat de València ?Levante ( aleshores Prensa del Movimiento), Las Provincias (Mª Consuelo Reyna n?era sots-directora) i la desapareguda Hoja del Lunes- tots tres de marcada ideologia conservadora, si més no franquista. La metodologia de treball va ser artesanal i força rudimentària. Com que encara no existia Hemeroteca Municipal, haguérem d?utilitzar els serveis de l?Ateneu Mercantil. Les transcripcions es feren de manera manual i abastant des de la informació fins les pàgines d?opinió, sense oblidar-ne la secció de ?Cartes al Director?, especialment virulenta. El període que s?observa es centra en els dos anys més significatius, 1976 i 1977. En eixe període es varen celebrar les primeres eleccions democràtiques ?el 15J- que guanyà la UCD d?Adolfo Suárez. Ací, els grans munyidors foren Fernando Abril Martorell, Emilio Attard i Manuel Broseta. A més comptaren amb la col?laboració inestimable d?Alfonso Guerra, que presumptament militava en el costat contrari. Tot plegat esdevingué una operació que va esclafar tot vestigi d?intel?ligència i s?instaurà un clima insalubre, que ha tingut seqüeles insuperables. Almenys, 30 anys després, així pareix.

 

Publicat dins de Sense categoria | Deixa un comentari

CORREGIR I AUGMENTAR

 Fa un parell de setmanes el doctor Albert Ferrer i Orts m’envià un article publicat a Levante-EMV. Des de primera vam estar amoïnats pel desmuntatge de la volta barroca que cobria el presbiteri de la Seu. Sabíem que en descobrir lles voltes gòtiques mai no podríem tornar a veure al seu lloc la genial obra d’en Joan Péreç.  És veritablement dolorós que calga carregar-se una obra mestra per descobrir-ne una altra. ¿No hi havia manera de salvar-ne totes dues?. El desmuntatge es feu a tall de radial……tanmateix en descobrir-ne les pintures dessota (millor caldria dir-hi damunt) també restes enlluernat. Ací començà el Renaixement, de petjada italiana, a la Città piu bella e lasciva de tutta la Catalogna  que diria un seu clàssic coetani.

Llegiu i gaudiu de l’article de l’amic Albert. (la foto mostra l’equip d’experts/es). Observeu la majoria d’expertes investigadores femenines. Als arxius Un possible retrat del Papa Borja i també un autoretrat del pintor San Leocadio. 

 

Amb aquest aforisme tan obvi i alhora tan estrany en determinats àmbits del coneixement i de la cultura contemporanis (molt particularment la valenciana), començava Gabriel García Frasquet a glossar les virtuts de l´obra que la institució que presideix -el CEIC Alfons el Vell de Gandia- presentava en societat el passat dia 15 de desembre en les esplèndides estances borjanes. Un col·lectiu de saforencs que, lluny de particularismes necessaris però en ocasions excessivament localitzats, ha apostat sense reserves per l´edició d´un llibre extraordinari del professor de la Universitat de Lleida Ximo Company.

La presència, a més dels esmentats, de l´italiana Adele Condorelli, Lluïsa Tolosa (coautora de l´apèndix documental de l´estudi) i Carmen Pérez com a testimonis indispensables del baptisme de foc de l´obra nounata, davant l´atenta mirada d´un selecte auditori, augurava un acte certament especial.

Els discursos dels membres de la taula presidencial -alguns d´ells francament càlids, plens de seny i farcits d´honestedat intel·lectual- donaren pas a l´adquisició d´exemplars pels allí congregats, als inevitables col-loquis entre els convidats (alguns d´ells ben il·lustres en la Safor) i a les preceptives dedicatòries del seu principal artífex. Tanmateix, Paolo da San Leocadio i els inicis de la pintura del Renaixement a Espanya (que així s´anomena el treball) és un llibre inusual en aquestes latituds i menys encara si tenim en compte -com hem dit adés- eixos estires i arronses que llasten la universalitat de la nostra cultura, en excés depenent dels interessos polítics del moment que, vinguen d´on vinguen, només la utilitzen per a les seues espúries finalitats.

La magna obra d´aquest valencià insigne -que té a gala exercir la seua professió sense renunciar al seu origen allà on va (circumstància no massa freqüent entre els nostres caps pensants) amb la naturalitat que el caracteritza i, també, de crear escola: al capdavall la major herència que qualsevol puga deixar a la seua terra, particularment d´algú del seu tarannà i decència intel·lectual- és una visió actualitzada (corregida i augmentada, seguint la sentència fusteriana) de la pintura renaixentista espanyola des del punt de vista d´un especialista que ha dedicat gairebé tota sa vida a la seua investigació, estudi i difusió. Si així ho deixarem, però, contaríem la veritat a mitges que no és el cas, perquè aquest catedràtic nascut a Potries atresora al seu si eixa innegable universalitat del seu quefer amb l´estima per tot allò que forma part de la seua quotidianitat (les seues arrels). Per això, en aquesta nova i documentadíssima lectura de la introducció del Renaixement a Espanya, Ximo -fidel al speculum temporis que el guia- presenta a l´infamat una i mil vegades Roderic de Borja com un finíssim mecenes de les arts que (de la mà d´un pintor genial com ho fou Paolo da San Leocadio) assoleix per mèrits propis el paper d´introductor dels estilemes conreats simultàniament en l´Itàlia diversa que conegué.

El redescobriment dels excelsos frescos de l´absis de la seu de València en la primavera del 2004 han vingut a servir a l´autor per a encunyar, amb escàs marge d´error (recordem que no hi ha veritats absolutes en aquest camp del coneixement), la creença segons la qual a València, i molt abans de la petjada dels Hernandos, concretament des de 1472, aquest artífex de Reggio nell´Emilia i, en menor mesura, Francesco Pagano introduïren al cap i casal l´ars nova, i amb ell un nou esperit, que anava a contribuir a obrir una altra etapa en la història d´Europa: l´Edat Moderna.

Ximo Company no solament posa en solfa aquestes pintures en relació al panorama que es dóna en els altres regnes peninsulars, sinó que, encara més, té la capacitat d´oferir suggerents hiptòtesis sobre la pintura posterior al mestratge de San Leocadio, especialment pel que fa a la figura de Joan de Joanes.

En suma, una obra bilingüe imprescindible i molt amena tant en el text (675 pàgines) com en les il·lustracions (458 fotografies) que l´abillen per a tot aquell que senta la necessitat d´aprehendre per a poder comprendre i, alhora, aprendre història de l´art sense perjudicis. 

Publicat dins de Sense categoria | Deixa un comentari

NO ÉS PER FOTRE, PERÒ:

L’amic en Casucreu ens va dir això en un apunt. Jo vaig arriscar amb coneixement de causa i una certa racionalitat, fruit de l’experiència futbolística viscuda durant molts d’anys. I tanmateix amb fonament l’he encertada al ple.

De la mateixa manera vos dic: LA LLIBERTAT ens espera als volts de 2021. A tots i totes plegats. Sense aplegar-nos podem això mateix: plegar.

Això sí, sempre que, treballem de valent.

PS: Estimat Amadeu, et deixe l’apartat de comentaris per a que poses, únicament, per veure si el RESULTAT DEL PARTIT coincideix,  o no,  amb el que vaig avançar-hi divendres passat. Observeu fixament la data:

(Segueix una miqueta:)

NO ÉS PER FOTRE, PERÒ:
josepblesa | divendres, 16 de febrer de 2007 | 19:28h

VALÈNCIA CF: 2 <—–>FC BARCELONA: 1

A l’any que ve serà.

Com tothom sap la jugada de l’Eto’o no ha quedat tancada. I hi ha molt mal rotlllo dins del vestidor. A més en aquest cas  tothom sap que Laporta és un ximplet col·locat per papa Echevarría. Un teatret de guinyol això del Barça. Pam amunt pam avall com el València. Amb la diferència que si el gran equip català del sud perd contra els del nord el presi (els més tonto de tots els de Batiste Soler) els pot enviar a picar pedra a les pedreres de Rocafort. Amb això “l’honor” del club del sud pot quedar net tot i que no guanye res més en tot l’any.

Altrament ambdós entrenadors estan en el moment més crític de tota la seua existència dins de sengles clubs. A l’holandés, el Barça ja quasi ni l’interessa, malgrat anar penjat dels collonets d’en Xavi, per això van arrossegant el terra tot dos; i al madrileny-barraquer té un peu i mig fora de l’entitat. Ergo també li la sua.

PS: Amadeu jo també me’n sé uns quants, d’acudits, de catalans metopolitans. Com tothom sap Catalunya és tot allò que hi ha entre els túnels de Vallvidrera i la mar. Ja te’n desaré alguns i riurem de valent.

Cordialment.

  • Veus com t’ho deia?
    amadeu_casucreu | divendres, 16 de febrer de 2007 | 19:57h

    Ets un optimista compulsiu….

    Si no teniu res a fer

Publicat dins de Sense categoria | Deixa un comentari

COL·LABORACIÓ.

M’envien un correu electrònic per a demanar-me col·laboració. Hi he entrat al web que  tenen mig embastat.  L’intitulen "LES TERRES DEL BON DIA". Ja m’han guanyat.  Sóc un xic fàcil i complaent.  La proposta és engrescadora. Intervindre en la localització uns rastres lítics de les pedreres de Godella que hi han de perllongar-se per Ciutat.
Molta de l’arquitectura bastida a València ve d’aquestes pedreres, com de les veïnes de Rocafort. Pere Balaguer se’n anà a l’Almadrava (La Marina) per a cercar la tosca amb que faria la Porta dels Serrans. La resta de picapedrers, més modestos de pretensions, van fornir-se de les esmentades i de les d’Alcubles, la pedra blava de Sagunt i poc més. De fet, la construcció de la Ciutat té un pòsit precari d’ús de pedra. Els en quedaven llunyanes i n’era costós el seu transport. Altrament l’ofici de mestres, obrers de vila, etc en obra de ceràmica cuita, com ara, maons, totxos, pitxolins, primes, etc. era esplèndid. M’hi posaré a la faena, és un envit força encoratjador. El mail té el següent tenor:

Estimat senyor : Som una associació cultural de València ciutat ; un dels projectes que a hores d’ara ens engresca , és la realització d’una sèrie audiovisual que titolaríem " La ciutat i la terra " . Com el canemàs de guió del capítol 0 que li adjuntem palesa , el seu objectiu és posar en relació trets del Cap i casal amb els seus voltants . Sabedors dels seus grans coneixements sobre el nostre patrimoni arquitectònic , preguem de la seva magnanimitat ens ajude a localitzar l’emplaçament idoni per la gravació d’una escena que tot seguit descrivim .

Hem pres uns plans a l’antiga pedrera de Godella d’una calcària amb una certa associació fossilífera , li adjuntem imatges , i necessitem localitzar a ciutat un lloc , preferentment emblemàtic i de fàcil accés , on fora observable la mateixa , o les seves traces , associació fossilífera . Amb gràcies anticipades i tot assegurant-li , som conscients de la possibilitat que no ens puga atendre com desitjaria , queda att.

L’escena a filmar és la següent, la incloc perquè dóna molta informació i interessant de la ciutat.

Copie i apegue.

És tan bona i profunda que em permet de mostrar-la a risc de que em renyen els autors. Prengueu un tast del bon "menjar blanc" -que diria en Jaume Fàbrega- que m’han enviat.

Gaudiu-ne. València és viva. Avui fa un any de la manifestació que ens conduEIX vers la LLIBERTAT. Work in process

Sèrie documental  :  la Ciutat i la Terra .

                                         Capítol 0   Uadi al labiad

Abreviatures : Loc. Locució ; pers. personatge/es ; patri. La Calba .

Bloc 1

Un dijous de matí . Pla mig del Tribunal de les Aigües , obrim camp fins enquadrar també la basílica . Zoom a cornisa amb coloms i agranada lateral . Si volen , algunes * tomas * de les revolades .

Pel darrere , Patri i un perso. dempeus i subjectant sengles bicis , en l’enquadre es veu la façana de la basílica .

Loc. pers. " Quina pesta de coloms , ho embruten tot . Què repunyetes troben a ciutat ? Mengen fem , niuen i s’aixopluguen a qualsevol paret …. "

Loc patri. " Je ! Em recordes a un rector de l’esglesia del Carme . En una fulla parroquial va dir que l’Esperit Sant no podia ser un colom ; segons ell era una tórtora . L’animal deia que uns bitxos tan promiscus — no veges , promiscus els coloms , l’home devia ser l’únic en no saber que s’aparellen de per vida — ; bo , el cas és que el tio afirmava que uns animals tan festejadors i marranos eren cosa del Dimoni . Es veu que estava fart de netejar el campanar . "

Loc. pers. "  M’ho crec , m’ho crec . El que no entenc és que guanyen vivint amb l’home . Els quatre remitjonets d’arròs que arrepleguen ? "

Loc. Patri.  " Algo influirà , però , el factor determinant és que lis hem reproduït el seu habitat natural i a més a més sense depredadors . En la Natura els coloms niuen als penya-segats . Demà s’acostarem a la serra Perentxisa i podràs vore una colònia de coloms roquers que és com es coneix al colom salvatge . "

Bloc 2

De primer pla de colom arraulit en un clot de la paret a pla gral. de la colònia . Els assustarem  per que inicien el vol ; * tomas varias * d’eixes revolades . Intercalats plans mitjos per l’esquena  de patri. i pers. que segueixen amb les bicis .

Loc. patri. " Hi els tens , els antecessors de totes les races domèstiques de coloms al seu habitat natural .  Si veus algun columbiforme dins d’una pineda quasi segur que no és un colom i sí un tudó , això que en castellà es diu * paloma torcaz * " .

Loc. pers. " Què és un columbiforme ? "

Loc Patri. " Un ocell semblant a un colom " . Continua referint-se i senyalant als roquers . " No tenen tantes puces i polls com els capitalins però la seva vida és més atzarosa ; de vegades lis dona un bon ensurt un falcó perdiguer o astor o qualsevol altra espècie de rapaç " .

Loc. pers. " Què és un astor  ? "

Loc. patri. " Un falcó perdiguer …" Continua parlant mentres tots dos pugen a les ""burres"" i inicien el pedaleig , " Una altra classe de pardal que també els molestarà a sovint és el * cabeza de chorlito * amb escopeta " .

La camara segueix el camí d’ascens de patri. i pers. que passen per davant de xalets de luxe . Acaba el bloc amb l’entrada de tots dos en una caseta de fusta , tot buscant el contrapunt a les vivendes anteriors .

Bloc 3

Dintre de la caseta ; un pla general al que es veu una llar , alguna menja fent-se hi ,  patri. i un o dos comensals asseguts més un altre que mira per la finestra ; pels estris i aparences ha de quedar palés que són un equip de filmació . El de la finestra gira el cap d’esquerra a dreta .

Panoràmica lateral d’esquerra a dreta des de la serra al Cap i Casal , i zoom cap a ell .

El pers. de la finestra va cap a taula .

Loc . pers. " Eu ! Que dos mons la serra i la capi . Res a veure ! "

Pla curt de Patri.

Loc. patri . " De res a vore , res de res de res !! A menys d’un quilòmetre d’aci hi ha una pedrera d’on s’han tret milions de metres cúbics per al port i per la llera del riu nou ; i justament  sobre això anirà la nostra sèrie ; seu i ho explique .

Ara la locució entra en off i mentres tant es veuen les imatges que després detalle .

Loc . patri. " Hi massa tendència en la nostra societat a oposar la ciutat i allò que l’envolta  . El que  compta és la sòlida i compacta urbs , un ens que , miraculosament , viu i creix autonomament ,  o tot lo més , mal o bé , relacionada mitjançant vies de comunicació amb altres entitats com ella . La resta del territori és una cosa que està condemnada o bé a aspirar a ser ciutat o bé a ser reserva natural. Un dels errors  més sagnant a causa d’eixe tarannà egocèntric de la societat capitalina valenciana és el tractament que ha rebut el vell Túria o la vella riera Túria , que d’ambdues denominacions  deuríem d’usar a despit de gramàtics masclistes . La Túria i el Túria han estat ensems pare i mare del Cap i casal valencià ; aquest però , una vegada allunyat — gastant-se hi molts diners — el perill de les revingudes , no ha estat capaç de donar-se el plaer de veure’l domat i treballant encara ; un ximple filet d’aigua , la capa freàtica , i uns pocs treballs forestals de manteniment i hi tindríem un adient bosc galeria on les alberedes tremolant al vent mostrarien el revés blanc de les seves fulles , la qual cosa  ens ajudaria a comprendre per que els sarraíns nomenaven el Túria , Uadi Al Labiad , el riu blanc . Però no , en compte d’atorgar-nos aquest senzill plaer , els valencians i les seves administracions s’hem gastat més duros en atibar la llera d’elements que sols tenen de fluvial el fet d’haver estat plantificats al llit d’un vell riu assassinat .  I , mira per on , encara continuem gastant duros i energies en un cim del desficaci , un parc  homenatge al riu .

Ben mirat , res d’anormal en un país on com símbol de les seves institucions es tria un arbre americà , el magnoli . Les oliveres , garrofers , lledoners , alzines , àlbers , xops , salzes , teixos , etc… són cosa de poble .

I … què farem ? Allò que podrem ; mostrar com sota la sofisticació d’una ciutat hi ha , tàcita o explicítament , els trossos , encara que en casos com a recreació , de la terra sobre la que s’assentà , es va expandir , i continua fent-ho . Anem a mostrar ;  pedaços de terra a ciutat .

Imatges del bloc 3

Contrapicat de la pedrera de Perentxisa ; agranats de les roques dels laterals del riu nou i dels dics del port .

Feina per Llorenç i Patrici . Sèrie de mapes evolutius des de la ciutat romana fins avui .

* tomas* de tràfec entrant i sortint amb enquadres on es vegen rètols de Madrid , Barcelona , etc…

Des del pont Manises-Paterna , això que siga covinent per reconstruir un tram ideal de rierol i bosc fluvial .

Vistes poliesportius , camps de futbol , rugbi , Gulliver , etc…

Magnòlia de la Glorieta i garrofera o altre arbre de gran mida a determinar .

Rocalla de Jardins de Monfort i Pont natural .

Pantera Rosa , cascada d’Otanell .

Contrapicat gratacels , panoràmica i zoom a alqueria feta d’adob .

Panoràmica des de Ciutat fallera a Alqueria del Moro .   

Bloc 4

La càmera segueix les passes dificultoses de patri. i un pers. per una passera al bell mig dels canyissars ; se sent la cridòria de la fauna i el trencar de les canyes . Quan els personatges surten a una zona sense vegetació lis barra el pas la bocana del barranc de Torrent a l’Albufera . Seuen en terra i inicien xerrada .

Loc. patri. " L’any 138 a.c. els primers habitadors  enviats per Roma al que avui és el solar de València es trobarien amb un paisatge no massa diferent a aquest ; sí més no , seria igual d’insalubre que aquestes marjals abans de l’eradicació del paludisme .I a més a més amb la mateixa escassesa de fusta i pedra per afrontar les necessitats constructives "

Loc. pers. " Se sap qui eren ? "

Loc. Patri. " Eren antics combatents ibèrics que després de la mort de Viriat reberen eixes terres . Si va ser com  castic o  recompensa  serà difícil esbrinar-ho "

Loc. pers. "  Si eren els perdedors i les terres eren tan dolentes seria com càstig " 

Loc. Patri. " Ves a saber si no es tractava de traïdors o de clausules d’algun tractat de pau , o el que fora . El ben cert és que el lloc triat tenia un certa lògica " A partir d’aquí en off i amb les imatges que després detalle .

Loc. patri ." La planura litoral central  valenciana estava flanquejada per tres importants centres ibers situats en tossals estratègics , Arse , ara Sagunt , Edeta ara Lliria , i , més descentrada  per mor de l’Albufera , Setabis ara Xàtiva . L’emplaçament nou es buscaria evitant l’àmbit d’influencia d’eixes ciutats , els pujols de  Puçol , Bètera , Godella , Paterna , Riba-Roja , Torrent , Picassent , etc… i buscant que els nous pobladors bonificaren els terrenys palustres amb  les tècniques de drenatge de marjals dels romans .  D’altra banda , la interpretació que es fa d’una escena que apareix en una ceràmica trobada en Edeta  en la que un guerrer amb armadura s’enfronta als habitants d’una zona marjalenca , fa plausible que al voltant de l’Albufera hi haguera població de cultura més endarrerida i que amb la nova colònia es vullgués millor controlar-los .

En qualsevol cas l’emplaçament exacte denota un bon coneixement del funcionament de  les terres inundables ; triaren una illa del Túria i ho feren molt bé , ja que en les revingudes  les zones més segures de la planura són aquestes illes i les pròpies voreres del riu , les motes  , més elevades que els voltants per l’acumulació de sediments .  "

Imatges bloc 4 . Castell de Sagunt , Sant Miquel de Lliria , castell de Xàtiva , plans generals . Monte Picaio  , panoràmica des de C. Sagunt de nord a sud fins metròpolis . Serra Perantxisa , panoràmica des de Rodanes a Metròpolis . Radar de Cullera , panoràmica des de serra de Tous a metròpolis . Horta de València , pla gral. de partidor amb varies sèquies . Ceràmica de Sant Miquel . Bocana B. de Torrent , panoràmica per mostrar el nivell inferior respecte del barranc a la dreta de la mota .

Bloc 5

Patri i un pers. , ambdós amb "" burra "" , pugen amb esforç la costereta entrant al pont de Serrans des de Santa Mònica , passen el pont i davallen sense pedalejar fins al carrer de les Roques .

Loc pers.  " Que el pont estiga més alt té res a vore amb alló de les motes que comentarem l’altre dia ? "

Loc. patri. " No exactament , la topografia original ha estat totalment alterada . La raó per la que tots els antics ponts , Sant Josep , Serrans , la Trinitat , del Real , i el del Mar estiguen sobreelevats era defensar-los de les riuades ; i encara així en ocasions els troncs arrossegats cegaven els ulls , cosa que obligava a despenjar homes amb cordes per alliberar-los . La topografia que sí que hi ha quedat fossilitzada bé físicament o bé en el nomenclàtor és la de l’antic braç fluvial del Túria que conformava l’illa . Anem a seguir-la " .

Patri  i pers. a l’entrada del carrer Roters , en l’enquadre surt la façana posterior de les t. de Serrans .

Loc Patri " Deixa’m fer una lectura " . Manipula el rellotge i se’l mira amb atenció .

Loc pers. " Què mires ?

Loc patri " L’altimetria ; 18 metres sobre el nivell del mar ."

Patri i pers.  s’internen per Roters .  La camera copsa com es detenen al cantó del c/Palomino i patri ensenya el llenç de muralla musulmana .

loc pers. " Això és un tros de la muralla àrab , no ? "

loc patri . " Jo m’estime més dir musulmana , mahometana , sarraïna …; la immensa majoria de la població d’allò que s’anomenà l’Àndalus  tenia poc d’àrab i africana , era iberoromana i goda convertida a l’Islam . Ètnicament eren tan semblants als conqueridors cristians que l’any 1344 el rei Pere el Cerimoniós ordenà que els moriscos dugueren un floquet , una metxa de cabells del cap nugat , la garseta , per  millor identificar-los ."

El  pers. acarona el mur i diu : loc. pers. " No és una tècnica constructiva massa sofisticada , poca pedra i molt de morter "

Pugen a les burres i segueixen per Roters .

Loc patri " Fa uns 800 anys hauríem travessat pel bell mig  la muralla islàmica i ara estaríem internant-nos en el tros d’horta que ocupava un triangle delimitat pel riu , el braç desaparegut , i el llenç fortificat . El nom llatí d’aquesta partida , les rotes , és dir , terres verges rompudes per posar-les en explotació , ha perdurat en el temps . Quan les cases ocuparen el lloc es conformà el raval de Roters , memòria del qual guarda el nom d’aquest carrer . "

En animació i sobre un plànol de ciutat vella es veu el recorregut des de Serrans fins al cantó de Roters/Pintor Fillol .

Els dos personatges circulen per Pintor Fillol .

Loc. patri. " Bo , ara resseguint el carrer de l’Arbre ja podem dir que seguim la trajectòria del meandre eliminat "

Loc pers. " Aquest tros no és el carrer de l’ Arbre , és Pintor Fillol ; tu et deus referir a la plaça de l’Arbre , allí davant "

Loc patri.   " Anem per parts . Un , lo de retolar els carrers amb un nom oficial no és cosa excessivament vella ; al cas de València ciutat s’obligà a partir de  1769 . Dos , el nom d’aquest  va ser primer de la Caldereria vella i desprès de l’Arbre , i açò últim com a mínim  fins a finals del segle XIX o principis del XX . Per aquells temps tota mena d’ajuntaments maldaven per trobar carrers per dedicar-los a glòries locals o universals , tant es val , i al procés s’endugueren per davant no poques denominacions populars  "

Mentres han arribat  a la plaça de l’Arbre .( Per descomptat quan han passat pel davant de Casa Nostra han mirat el cartell de la porta )

Loc. patri  . " El nom d’aquesta placeta és un bon exemple de l’evolució de la toponímia urbana valenciana . Als documents medievals la trobem com a plaça de l’Àlber , en segles posteriors i en la mesura que la societat es va castellanitzant i perdent consciència que àlber és una classe  determinada  d’arbre , la trobem documentada unes vegades com de l’Àlber i altres com de l’Arbre ; ja en el XIX s’ha perdut el  record de l’arbre en concret i ja tan sols es denomina com plaça de l’Arbre o de ** el Arbol ** . Bé , al menys hi ha una olivera en substitució del darrer àlber ; tal i com se les gastem per aquí amb la nostra  història podíem estar mirant un eucaliptus australià "

Continuen carrer avant fins la cantonada amb Teneries , Patri  senyala la torre que des de allí es veu . Continuent després fins al cantó amb Portal de Valldigna .Loc patri " Als temps dels musulmans , el meandre ja no funcionava com a llit fluvial i allà on el solc s’acostava al pany era el fossat o el vall de la muralla . Aquest portal es va obrir en època cristiana i segons diversos autors substituí o estava prop de la porta que els sarraïns nomenaven Bab al  Janasch , la porta de la Colobra "

Loc pers. " Per què es diu de Valldigna "

Loc. Patri . " Prop d’ella hi havia una casa de procura del monestir de la Valldigna . Per cert , a l’empara de la llibertat religiosa proclamada per la Primera república al 22 d’aquest carrer s’establí en 1888 la primera església protestant autoritzada . "

Pel darrere , els dos personatges pujant amb una mica d’esforç al Tossal .

Els dos personatges asseguts en una terrassa de bar del Tossal parlen , en un moment determinat la locució entra en off i es veuran les imatges que després detalle .

Loc. pers. " Aleshores ,  la pujadeta que hem fet ens ha portat un altra volta al nucli més antic i més elevat de la ciutat ? "

Loc Patri . "  No , el Tossal o Trosalt , que així s’ha vingut denominant indistintament aquest indret , és la resta d’un primigeni dic  de contenció  per ofegar l’antic braç del riu i ensems facilitar l’eixida de l’urbs cap a ponent . Per sota d’ell circula la sèquia de Rovella , un riu artificial derivat del Túria a l’altura de la Petxina  que durant segles ha  regat nombrosos  horts urbans , ha donat força motriu a tot tipus de molins i ha  subministrat aigua a pellissers , teixidors , ferrers , etc .. Hi ha autor que considera que durant el segle XV era el canal més industrialitzat d’Europa . Encara més , mitjançant braços secundaris , les seves aigües netejaven les clavegueres , i el braç mare era el col·lector de totes elles . Sortint de la ciutat encara servia pel reg de l’horta de Russafa fins a la Punta .

Imatges : Restes de la sèquia de Rovella al museu del Tros Alt , rètols i aspectes dels carrers Corretgeria , Tapineria , Calderers , Teixidors , Cadirers , Assaonadors . En animació i sobre un plànol de ciutat vella es veu el recorregut des de cantó de Roters fins al Tros Alt .

Bloc 6

Des del cantó del Mercat amb Bosseria , la camera copsa l’avanç cap a ella dels dos personatges que ara porten les burres de la mà i baixen per Bosseria conversant ; locució en off .

Loc. pers. " Aleshores ara continuem anant pel braç perdut del Guadalaviar i extramurs de la ciutat sarraïna "

Loc patri. " I també  de la cristiana durant el lapse des de la conquesta de Jaume I , 1238 , fins  1370 , any en què s’acabà el nou recinte emmurallat que ja perdurà sense canvi fins a 1865 ."

Els dos personatges passen per davant de l’entrada del carrer ** Cajeros ** . Patri mira el rètol , desprès trau de la bossa un llibre que obre i dona al pers. que el llig . La camera ha mostrat clarament la portada del llibret : Valencia histórica y topográfica , D. Vicente Boix . 1862

Loc patri. " Don Vicent que poc de cas han fet "

Loc pers. " Per què dius això "

Loc patri " Pren i llig "

Loc pers. "  Capsers ** ( Cajeros ) ( Calle dels ) . Se entra por el Mercado i desemboca en la plazuela llamada de las Danzas . Se hace mención ya de ella en una providencia del Almotacen de 25 de Febrero de 1697 y otra de 17 de Diciembre de 1658 . Castellanizando esta denominación se pretende dar a esta calle el nombre de Cajeros , y con esto se pierde la verdadera significación que la palabra Capsers tiene en nuestra lengua valenciana . Los Capsers son los que se dedican a trabajar objetos de madera delgada llamada fulleta , formando antes gremio distinto de los Caixers ( Cajeros ) que dieron nombre a una plaza como se dirá , dedicados a cajas sólidas y obras de mayor resistencia . Los valencianos distinguimos entre caixes y capses ….** No seguisc llegint  més , tens raó , poc de cas li han fet " 

Fan via i paren davant de la Llotja . Patri mira el rellotge i llig l’altímetre .

Loc Patri  " 14 metres , 4 menys que en Serrans i estem més lluny del mar . L’evolució de la ciutat no ha esborrat el desnivell entre la primitiva illa i el braç que la cenyia . Qui ho sabia molt bé era el riu , una o dues vegades per segle , quan se li unflaven els nassos feia via pel Carme , botava el Tros Alt i usant dels seu antic camí , Bosseria , Mercat , plaça de l’Ajuntament i Barques , anava a ajuntar-se amb ell mateix en la Glorieta ."

Fotografies de la riuada del 53 . En off Loc pers. " Eixa situació ja no es pot donar en el futur ? "

Loc patri. " És molt improbable . Fins i tot , si , com opinen alguns , el llit nou resultara insuficient , és inversemblant  que les aigües que pogueren anar  per la llera vella sortiren de mare "

Pujats als esglaons del carrer lateral de la Llotja , patrici senyala amb la mà un inexistent horitzó .

La camera fa panoràmica des de Sant Joan  a Av. Maria Cristina .

Loc patri " Tanca els ulls i imagina una dilatada planura amb cases esparses . De l’altra banda del fossat de la muralla , diversos ramats de bous , ovelles , cabres , etc… , estan pasturant tranquil·lament . Són la reserva de carn de la ciutat i estan al lloc triat per eixe menester , la Boatella , etimològicament , el bovalar , el lloc on es guarden el bous .  Al temps de la conquesta  també hi havia un cementiri musulmà ; el rei En Jaume , l’expropià , perdona’m la llicència , i l’atorgà a la ciutat per que hi celebrarà mercat . D’ aleshores avui el lloc ha mantingut la seva funció , funció que en moltes ocasions ha compartit amb altres menys alimentàries , lloc d’execucions i turments , escenari de justes i tornejos , plaça de bous , etc…

La camara segueix al personatges fins al cantó amb el c/ del Trench , patri. senyala el rètol .

loc. patri, " La tradició oral diu que també pel temps de la conquesta  i per a facilitar la sortida dels vilatans al mercat , es trencà un tros de la muralla . No va ser així en realitat , dos segles després quan la muralla vella ja feia més nosa que profit ja que les noves estaven acabades , per obrir el carrer es va fer aquell trenc  aquí i amb el decurs del temps donà nom al carrer , nom que amb molt bon criteri es conserva . Anem ara  a passar per un altre , exemple de tot el contrari  encara que ens desvie un poc del nostre recorregut per l’antic braç . Ah ! Ho oblidava aquest carrer té el gran honor de ser el primer de la ciutat que es va enllosar i això en dates tan tardanes com l’any 1756 . "

Continuen passejada  fins cantó amb el carrer Manyans  . Mateix que en carrer Capsers , rètol ,  patri mostra llibre , etc…

loc patri " Pren , llig "

loc pers. " Manyans ** calle de . Modernamente se ha castellanizado esta denominacion , y se la dá el nombre de Cerrajeros . La nueva institucion de la estadistica , tan útil en sus aplicaciones …**  Què era això de ** institucion de estadistica ** ? "

loc patri . " No ho se , però de ben segur seria alguna cosa semblant a un departament ministerial de Madrid o d’aquí , tant es val "

loc pers. ** La nueva institucion de la estadistica , tan útil en sus aplicaciones , tiene el empeño de traducir al castellano , y aun de marcar la ortografia de muchos nombres , que fuera de nuestra lengua patria no pueden esplicarse con facilidad . Soy de opinion que la esperiencia hará ver la imposibilidad de verificar muchas de estas traducciones ; pues no todos los encargados de este ramo importantisimo conocen , como se debe , el origen de una porcion grande de nuestras voces valencianas aplicadas a las calles  . Es probable que estas innovaciones produzcan en su dia una risible confusion **

loc patri . " El no va més de traducció desafortunada és la del topònim Mutxamel . El mot es la pronúncia catalanitzada d’una paraula àrab que més o menys ve a significar  el mercat  . Traduir-la per ** Muchamiel ** és usar eixe criteri tan científic que afirma que , en ser negre , botifarra . "

En animació i sobre un plànol de ciutat vella es veu el recorregut des de Tros Alt  a C/ Manyans  .

Bloc 7

Des del cantó de Maria Cristina amb S. Vicent la camara mostra l’eixida dels personatges de Manyans i la incorporació a S. Vicent . En off parla patri .

loc patri . "  Si un repassa les guies urbanes de mitjans del XIX , queda estranyat per la quantitat de noms de carrer que reflecteixen desnivells topogràfics , Avallada del Campanar , de Burguerins , de la Monederia , Baixada del Palau , dels Teatins , dels Genovesos , de Sant Miquel , Davallada de Sant Francesch , del Tamborino , de Sant Jordi , de Sant Martí , de Sant Llorenç , i és que aquella toponímia reflectia el petit turó on s’assentà la ciutat romana. " 

Els personatges estan parats parlant al cantó de s. Vicent amb Mª Cristina . La camera sota estàtua de Vinatea . Des d’enfoque tot l’obert possible , tancant i zoom òptic als pers.

Loc pers. " Aleshores des de l’antic nucli on ara està la Seu , els carrers radials baixaven cap al riu en direcció nord , i cap al braç assecat , a ponent , al sud i a llevant . No ? "

Loc patri . " Cert . El lloc on som es deia d’antuvi la Vallada de Sant Francesc , el gual per on es travessava el fossat , el vall , de la muralla , després s’anomenaria la Davallada de Sant Francesc en al·lusió al seu desnivell , i fins a ben entrat el XIX encara popularment se’l coneixia com la Baixada de Sant Francesc "

La cam. copsa per l’esquena la partida cap a la p. del País .

Loc pers. " Per què de Sant Francesc ?

Loc. patri. " Durant segles gran part de la plaça i els seus voltants estaven ocupats per un convent franciscà i el seu hort . Una cosa molt normal en una ciutat que ben avançat el segle 18 encara tenia ocupada una sisena part de la seva superfície pels convents i els seus horts i edificis religiosos de tota mena . La plaça no assolí la superfície actual fins l’any 1921  "

Els pers.  tomben cap al c/ de la Barcelonina i després al c/ Moratin .

loc off  loc pers. " Tu et queixaves que per honorar personalitats en ocasions s’han malmés noms de carrer més tradicionals , però a més a més el tracte  que en ocasions es dona als dedicats a personatges ilustres sembla que buscara més que els oblidem que la pervivència de la seva memòria . Carrer  de Moratin !! Quin Moratin ? Leandro Fernandez  de Moratin el dramaturg castellà autor de ** El sí de las niñas **  , o bé son pare , Nicolas , també escriptor ; fins i tot el nom del carrer podria estar referint-se a un bonic llogaret asturià . Posats a estalviar en retolacions es gasten numeros i en pau . "

Loc patri . " Tu saps qui era Josep Joaquim Landerer i Climent ? "  . loc pers. " No " Loc  patri . " Era un eminent astrònom i geoleg valencià que visquè a cavall entre el XIX i el XX  i amb una certa reputació en Europa . Té un carrer dedicat amb la retolació ** calle Landerer ** ; durant anys he estat convençut que el tal nom feia referència a algun taller metalurgic . " loc pers . " Normal "

Estan parats  a la cantonada de Moratin amb Barques . Loc pers. " Estic molt errat si pense que el nom de carrer de les Barques es deu al fet que en altres temps aquí es varaven les embarcacions ja que per ací passava l’altre braç del riu ? " loc patri . " Més equivocat que encertat . Abans que de les Barques s’anomena del Vall cubert ; es dir el vall , el fossat de la muralla que seguia el traçat del meandre ja havia estat cobert i per tant poc de navegable podia tenir . " loc pers. " I ? " . loc patri " Has sentit dir que abans de la copa d’Amèrica la ciutat vivia d’esquenes al mar ? " loc pers.  " Sí " loc patri. " En la meva opinió és un més dels tòpics que durant generacions , i encara duraran , ha conformat l’opinió sobre si mateixa dels valencians del Cap i Casal . Aquesta ciutat ha tingut sempre  la justa i necessària relació amb la Mediterrània donada la seva situació geogràfica i les circumstancies històriques de cada època .

És obvi que la ciutat va estar fundada en un lloc que no la predestinava per  a ciutat portuària . A una distància de quasi una hora a peu del litoral , a la vora d’un riu que sols seria navegable per embarcacions menudes i no totes les èpoques de l’any . El propi litoral sense cap accident geogràfic semblant a Sagunt o Cullera que oferira un mínim de protecció contra males mars o possibles enemics . 

 

 

Publicat dins de Sense categoria | Deixa un comentari

MUNICH fa unes sabatilles esportives SUPERIORS.

Havia de comprar unes sabatilles esportives per als nanos i per a mi.

He entrat al website de l’empresa i he trobat que tenen una gamma molt ben dissenyada per a la temporada 2007. M’han encisat les que veieu. A més el web té l’opció d’idioma valencià. Brutal. 

Aquesta setmana anirem a buscar-ne. S’acosten les falles i Pasqua. I hem d’estar preparats.

Encantat d’haver-los trobats, senyors de MUNICH.

Espere d’esdevenir-ne client fidel.

Cordialment.

Publicat dins de Sense categoria | Deixa un comentari

BARÇA ENVERS VALÈNCIA C.F. ?

M’ha sorprés la reacció tèbia de la directiva del Barça envers de l’afer del problemàtic PP valencià- fidel fel·lador de llurs amos madrilenys.

La deriva que ha pres la directiva blaugrana, tan allunyada d’aquella època gloriosa d’en Montal. Altrament coneguí internament els afers que dugueren a desnaturalitzar el valencianisme futbolístic. Per això m’astore amb el que s’està esdevenint a can Barça i com a mesura d’alerta i paradigmàtica dese aquest apunt. Aquesta discussió que ja he mantingut amb importants barcelonistes (J.M. Puyal, Núria Feliu, etc.) i que, sempre, la resposta ha estat la mateixa:

La massa social blaugrana no té res a veure amb la del València c.f.

També l’altre dia s’estranyava n’Amadeu Casucreu sobre el text que vam emplenar i la resposta de:

L’equip de la teua ànima: València C.F. Sempre. Malgrat el que vos contaré. La història del València de mitjans dels vuitanta ençà és la reconversió metòdica i premeditada d’una afecció molt valenta i capaç. També, cal dir, que dins de la nau espacial, els únics xotos que hi haguem som: el "capità" Partal i un servidor (el grum).

El mal nom de "xotos" ve de la indumentària tradicional albinegra. Definició que van fer els "granotes" del Llevant UE. Mentre que aquests, també per la indumentària, eren blaugrana; a més de jugar al llit del riu Túria també el soroll de les granotes que hi havia aleshores. Tot i que el seu nucli social fóra el Cabanyal i zona del port.

———————————————————————————————–

L’escut-insígnia que veieu dalt té més de 36 anys. Com podeu comprovar la franja sobre el que s’inscriu el nom és blanca, no pas blava, com s’esdevé a hores d’ara. Eixe és l’escut real i històric fins que un meu oncle el canvià.

Si punxeu, a sota, sobre la gorreta de SARRIÀ, us diré que jo era a Sarrià l’any 1971 on es va proclamar campió de lliga (70-71) i la portava encasquetada. És la gorreta que jo duia aleshores. Com veieu l’escut d’ella ni la gorreta no duen gens de blau per enlloc. Llavors, jo era más español que un guardia civil. No hi havia possibilitat de tria en el meu entorn social i familiar. Tampoc no era ni catalanista (valencianista) ni res de semblant.

———————————————————————————————

Però les declinacions dels clubs i associacions no es fan de manera natural, sinó que són "conduïdes", mai millor dit…..per galifardeus(.llegiu més avall i se n’adonareu) 

He pertangut a tota mena d?associacions, entitats, etc. Religioses, esportives, d?esplai, etc. L’esport ha estat el complement educacional ideal durant tota la meua infantesa i pubertat. He jugat a futbol fins els 22 anys. Federat, amb equip com la Fonteta de Sant Lluís, Benicalap, Patronat de la Joventut Obrera, etc. També al Benimar entrenat per Oscar-Rubén Valdez, jugador argentí nacionalitzat. La màxima obssessió d’un nano és jugar en el seu equip de l’ànima. També vaig ser en dues temporades jugador de Basquet, al Patronat de la Joventut Obrera. Al camps que avui són el solar que ocupa Nuevo Centro. Tennis, frontenis -amb notables guardons-, natació, ciclisme, etc. M?agrada molt l?esport i la seua gent.

Explicaré els entrevitricolls de l?entitat -el València CF-en aquest període que vaig viure en directe.

Vaig a Mestalla des de l?any 1963. Sóc un dels dos nanos que boten al camp de Sarrià, quan guanyarem la Lliga 70-71, que apareixen en el vídeo del 75 aniversari del València CF, que passa Canal 9 (o 8 / Buit, com li dic jo). No és d’estranyar doncs vaig seguir l’equip, amb la família, per la majoria de camps de la lliga española. Per tant poc em poden ensenyar els actuals ultres de l’equip.

————————————————————————————————–

EL DESCRÈDIT DE L’ENTITAT 

Corria l’any 1976-77 i Julio de Miguel Ainat havia deixat la presidència. Deixant pas a una nova directiva. Llavors no hi havia eleccions.  Una nova directiva presidida per José Ros Casares, industrial del ferro. S’hi havien presentat dues alternatives i una discordant -diríem "esquerrana"- encapçalada i gestionada entre d’altres per un meu oncle Octavio Morante Piqueras. La pròpia directiva d’en Ros Casares creà un colp d’estat intern per tal d’enderrocar-lo. Ramos Costa era el futur president i element traïdor dins de la mateixa. Acoblaren amb l’alternativa "esquerrana" i mitjancera, entre ambdues, el colp directiu intern.

Amb els estira-i-arronses mon tio quedà en constituir el que seria l’ESCOLA D’ESPORTS, que així féu. Tot l’entrellat d’equips inferiors. 

Mon tio ens "contractà" per boicotejar tots els partits que poguérem amb l’exhibició de pancartes com ara: " ¿Ros, cuando te vas?", "Deja de robar el hierro de las agujas del reloj " i d’altres delikatessen per l’estil. Discurs goebbelsià on n’hi haja.

Tot al modèlic preu de 35.000 pessetes/ partit. Cal dir, que llavors el sou base voltava a unes 12.000 pts. No cal dir que hi havia també "connexions" periodístiques. Durant tres o quatre partits vam aparèixer en portada les nostres pancartes i l’escamot que el meu cosí i jo havíem creat. La HOJA DEL LUNES, i connexions amb el "butanito", com no?.

Mon tio, Octavio era ideològicament un home del PSOE, més español que la guardia civil. Extrems que "casen" perfectament. Quan apareix tot el moviment democràtic i autonomista; des del València  és ell qui organitzà tot el moviment anticatalanista dins de l’entitat. Arran la manifestació del milió de valencians reclamant Llibertat, Amnistia i Estatut d’Autonomia. Creà, també, la  revista VALENCIA CF, dirigida pels novells periodistes Mª Lluïsa del Romero (filla de l’escriptora, en català, Carmelina Sanchez-Cutillas) i Rafel Prats Rivelles.  Allà s’abocà tota la bilis i mala fel que pogueren. Es repartia gratuïtament a tots els socis. A casa hi arribava puntualment. Les connexions de mon oncle amb Mª Consuelo Reyna (Las Provincias) eren la mar de fluïdes. Hi escrivia sovint. Organitzà llavors alguns afers d’enfrontament amb la directiva de Nuñez, com aquella del campionat mundial d’infantils a Canet de Mar o St Cugat (potser?) o aquell altre a Suïssa, no recorde la ciutat. Ramos Costa li donà plena potestat i compartida per a portar endavant aquells afers. Introduí la senyera com a segon equipatge. Amb muscleres i mitges blaves. Eliminà la franja  blanca de l’escut i fou substituïda per una blava. El senmtiment antimadridista – que no antiespañol- és molt més pregon que l’existent a l’afecció blaugrana. I això era un perill latent. Ja el serveis d’intel·ligència d’Abril Martorell s’encarregarien de crear l’antídot, ajudat per la fal·lera de Mª Consuelo (que havia estat nòvia de Vicent Soler-PSAN). Les dèries coll amunt s’expliquen per desenganys melic avall; en casar-se tot després de deixar-la- amb una banyolenina.

Vaig presenciar enfrontament del c/ Arts GRÀFIQUES entre Ramos Costa i Pep Balaguer, Pep Claramunt, Vidagany, etc. Sempre per motius de diners, que putejava als de casa.

Mereix especial esment l’afer: DANIEL CORDERO I QUINTANA. 

Daniel és fill de Godella (Horta nord) valencianoparlant i demòcrata. Valencianista, com es podia ser llavors. El cas és que sempre parlava valencià, fins i tot als partits, recorde les cessions a MANZANERO, el porter càntabre d’aleshores. A més de ser lector fidel de Josep Piera, Espriu, Fuster, Cremades i Arlandis, etc. 

Quan mon tio i la resta de la directiva s’enterà em va dir: "a este filldeputa le vamos a clavar un paquete i ponerlo en la lista (NEGRA). Aquesta llista era una relació de futbolistes que els clubs es passaven entre els directius per a depurar elements democràtics.

El varen deixar sense poder jugar fins que finalment tingué una lesió greu de menisc i fou cedit o venut al Burgos.

L’any 1982 vaig esgarrar els passes que tenia heretats dels meus avis amb els nombres de soci 123 i 124, ni més ni menys. Un any o dos després baixava a segona el meu equip i Mestalla ja era anticatalà, o millor dit antivalencià. Però era mig buit. Fins a Paco Roig que engega una nova època, una dècada després.

Quan alguns diuen sobre la fragmentarietat discursiva de l’esport i la política me’ls mire de reüll i dic: IMBÈCILS

PS: he estat vint anys retraient-li a mon tio tot això. De fet no s’hem parlat -sinó per a refregar-li el seu passat messell- en estos trenta anys. Fa dos que va morir i, el València CF, al diumenge següent li va retre un minut de silenci. Pels "serveis" prestats.

Publicat dins de Sense categoria | Deixa un comentari

TRACTAMENT DE LA PORTA FERRADA

La porta ferrada de l’església d’Emperador es troba en mal estat. L’estructura està conformada per fulles de fusta de mobila vella(pi roig americà) d’uns 120 mm d’esquadria. La planxa exterior d’acer galvanitzat.

La intervenció consistirà en: 

– NETEJA: de pintures superficials amb decapant realitzat a base de barreja de dissolvents. Aquesta fase es realitzarà en dues passades o mans, degut a l’incrustació de pintures i brutícia en els seus porus.

– ELIMINACIÓ I NEUTRALITZACIÓ DEL DECAPANT:  amb aplicació d’acetona. També cal realitzar-ho en dues passades. Una que remoga i la segona que elimine.

-ELIMINACIÓ DE ROVELLS I OXIDACIONS:  amb un fregall metàl·lic suau (tipus "nanas" o similar) llur eliminació mecànica.

-REPOSICIÓ:  de claus deteriorats, prèvia eliminació amb recuperació o substitució, col·locats amb cola i amb una longitud de tija major. Tot cercant major profunditat.

-REPARACIÓ DE LA PLANXA: principalment a la part inferior més atacada per la inclemència del temps i el mal oratge, amb pèrdues per accés de l’aigua. A les zones on la fusta ha estat atacada reposició amb tascons, trossos acoblats, etc. i si no és possible reconstruir el volum original, fer-ho amb injecció de bromera de  poliuretà.

– TAPAT DE PORUS:  amb tapaporus de pasta daurada. Alerta, doncs, no es pot brunyir.

-NETEJA de superfícies amb draps nets i eixuts.

– ENVERNISSAT: aplicació de dues mans, la primera amb paletina polonesa ( de pèl de camell), tot ben recobert. La segona mà amb pistola de compressió. El tipus de vernís potector transparent a base de resines acríliques amb aditius antioxidants, en solució amb dissolvents orgànics. 

PS: el tractament dels tiradors de bronze i el pany de les portes mereix un tractament diferencial. Així con afegir-ne uns escuts escaients.

Aclariment: La terminologia de la fusta de "MOBILA" és típicament de València, a Mallorca rep el nom de "NORD"

Publicat dins de Sense categoria | Deixa un comentari