VINDICACIÓ DEL ‘MONLE’
La visió d’en Joan Monleon per a mi és important per diversos motius. Era un home del meu barri que s’expressava públicament en valencià. Era el fill de l’orxateria del mercat, com diem al barri. Ells, Els Pavesos, cantaven en la falla del costat, i a nosaltres, els de Lope de Vega, ens feia enveja, tot s’ha de dir. Hi havia també la rossa, la Merxe Banyuls de Gandia.
Nosaltres, n’érem la falla de la ‘competència’, (la de Chicho Ibàñez Serrador que anàvem al 1,2,3… de TVE…..)…
Ells actuaven a la plaça del carrer corretgeria, on s’eixampla i plantava la falla, en un raconet. Lloc on conflueix, a més el carrer del Bany dels Pavesos. Allà també venia Pep Laguarda i els de Tapineria, doncs vivien al carrer confluent al de la corretgeria. (c. de la tapineria). Sempre fou un personatge i persona fel·linians. En la vida real i allà on actuara. Era increïblement humà, fins i tot en situacions més dures. Era eixa riota gutural que eixia del fons del seu cor.
Recorde el primer disc d’ells Orxatera Valenciana (potser?) on Joan Fuster deia que sempre als valencians ens ha salvat el (bon) humor en els moments difícils per a diferenciar-se de la manera d’entomar les coses diferent que la gent de Barcelona, més seriosa i avorrida, i ho posava en interrelació amb el quefer del seu veí en Josep Bernat i Baldoví. I un poc, també, en sintonia amb la tasca mampresa per la Trinca.
Al barri vivien un munt de personalitats underground, d’aquell moment, com ara Fabregat, Ventura Melià i el mateix Monleon, a més dels altres no tan coneguts posteriorment.
Vull dir, que feien colla per ser, a més de nacionalistes, homosexuals. En aquell moment venia a ser com un distintiu de modernitat….recordem ‘L’anarquista nu’ d’en Lluís Fernàndez i ‘L’adolescent de sal’ del Mesquida. Monle era gran amic també del tàndem format per Toni Mestre i Frederic Martí.
A principi dels ’80 les Joventuts Nacionalistes del PV fèiem homenatges a gent que durant la dictadura havia fet tasques culturals de resistència, i a ell, en va ser dels primers, i en mig de l’inici de la Batalla de VALÈNCIA, li’n férem un de ben sonat i merescut. A un xibiu de la Malva-rosa.
Acabava de rebre els atacs d’en Vicent González Lizondo doncs, deia Lizondo, que ell s’havia fet blavero i anticatalà, en haver escoltat Monleón una volta dir: ‘Sota el meu parer, ….’ en sessió plenària de l’ajuntament de Ricard’
I Joan Monleón li respongué, sorneguer, en la Sala de plens de l’Ajuntament…però que a València no SOTERREM els morts i a Barcelona els ENTERREM, vitat Vicent ?
En aquest context ell va saber de no mai deslligar-se d’allò que podríem anomenar la València profunda. I heus ací, per a mi, el seu gran encert. Cançons fàcils, arrelades i interioritzades en l’imaginari col·lectiu tant de l’Horta com de l’Alacantí.
Doncs ací fem el trasllat d’aquells fets apriorístics a la televisió d’en Fabregat, amb el TVV serà fallera o no serà. I l’entrada de la Paella Russa. Curiós que, ara, hi ha gent que fa reivindicació amb d’altres com Pep Gimeno. Curiós, també, l’oblit per part dels amos de la casa de Canal 8. Aquest país i societat som ben curiosos. Uns volien ser noucentistes i aconseguírem pegar-nos una bona castanya.
D’altres realistes s’hi aferraren al que JA n’hi havia, per a fer fort.
Hi ha gent que amb tota la bona voluntat intentà homologar -ho tot. Hi aplicà l’equalitzador, maquineta segadora, que retalla qualssevol udols que desentone amb la monotonia en què s’hi viu en societat. Hom diu, tot dissimulant i displicent, en Tal té molta passió, però és un esborrajat, oi?
Aquest escrit volgudament indiscret indica el desvergonyiment d’aquest home ple de gràcia i bonhomia. I, també, aquella tonada dels cinc-mil pessetetes que travessava tranquil·lament dellà La Sénia sens demanar permís a ningú. Us puc ben assegurar que molta gent de les Terres de l’Ebre, llavors, se’n sentia més a prop d’en Monleon que de la tv d’en Granados (director de la TV-3) que ningú no va saber –o voler- aprofitar ací baix.
Com a actor de teatre, el recorde al Teatre al Talia (teatre de falles), al Micalet, Principal, Lo Rat Penat, Fira de juliol, etc,….etc
Entre les pelis vindrien El Vicari d’Olot, Visanteta esta-te queta, etc…i un muntonet d’una vintena…amb Ventura, Mira, Pérez Canet, etc..
En els darrers temps sempre el veia amb barret o gorra, i ben alt i estirat. Estava blanquinós de pell. No farà encara tres setmanes que es vam creuar al carrer de Maria Cristina.
PS: Em guarde a la memòria i us faig notícia de la persecusió a què em va sotmetre la nit de la Malva-rosa, car, volia fer-se’m,… i jo fugint-li com del dimoni. A tot això, la colla d’amics, que ara són aquell reducte de bona gent i una gran ocasió perduda, com ara, són A. Colomer, els Morera (E. i P.), P. Ferrer, J. Candel, M. Dols, Loreto de l’Alcúdia, etc.. descollonant-se, rient, i tot cridant:
Josep s’ha enamorat de tu…hahahhahahha…
Podríem dir: la sangria fresqueta de la nit i la cervesa se li havien pujat al cap i volia donar via a l’instint. Vaig comprendre què collons era allò de l’encalç sexual de les dones per part dels homes…hahhahhahha. Però també l’opció de l’homosexualitat com a tria normal i lliure.
Una abraçada, ‘Monle’
