Notices from nowhere

Democracy now finds there can be ample for all, but only if the souvereing fences are completely removed.

VISITA GUIADA AL MUVIM

Vos dese un Power Point que conforma una visita al dit museu de la ciutat i una crítica arquitectònica que vaig elaborar uns anys després de la seua inauguració.

 

I una peça musical de Sade d’acompanyament, en el ‘Vull llegir més’

 

Publicat dins de General | Deixa un comentari

6 PROPOSTES PEL CONCURS DE CYPE.

L’empresa alacantina de programari d’estructures, CYPE ingenieros, ha renovat el seu logo. Per això convocà un concurs entre els seus clients. S’hi han presentat més de sis-centes propostes. El nombre d’elles era obert. Extrem molt rar, doncs, sempre s’intenta concentrar l’oportunitat en una sola. Nosaltres, després d’oberta la plica, no hem obtingut cap dels tres premis. Tanmateix, no ens penedim, ans el contrari, ha estat una experiència molt bona. Vam poder incloure un d’ells en la primera tria que van penjar a la xarxa. Nosaltres, vam incorporar, a més a més del logo, la presentació en 3D dels diversos formats que usa l’empresa per a que pogueren visualitzar-se en una propera realitat. Com tenen una diversificació dels productes vam incloure una diferent coloració per tal de que veiessen l’adaptabilitat a l’oferta que manté la línia comercial de l’empresa CYPE. També ha servit per a estretir llaços de col·laboració amb l’ESTUDI SUC de dissenyadors industrials.

És una pena que hagen tret del web les més de 600 propostes, que ens donava una idea del nivell de disseny que hi havia. A mi, particularment, m’ha sorprés el primer i segon. Al capdavall tot pivotava en la resolució i encaix de la dificultosa Y en la síntesi del logo. En les bases hi havien bandejat el mot ‘ingenieros‘ i després ha aparegut en els tres seleccionats. La degradació tonal i aigües del guanyador és notable, així com l’engalze del ‘ingenieros‘ des del mateix problema de la Y. En el cas del segon accèsit, per a mi un poc fluixa, en la referència mondriana és un poc antiga. Del tercer a destacar la frescor i senzillesa; possiblement ací raïa la seua pròpia feblesa per a traslladar-lo al ‘paquetatge’ dels productes.

Què vos en sembla?

PS: En obrir els arxius PDF cal que reduïu o amplieu la grandària per a desvelar la intenció d’aplicabilitat que intentàvem en les nostres propostes.

Publicat dins de General | Deixa un comentari

L’ABSORCIÓ DE BANCAIXA PER CAJA MADRID.

Molt Honorable President de la Generalitat Francesc Camps, i Excel·lentíssima Alcaldessa de València Rita Barberà:

Els envie aquesta missiva davant de la preocupació que sent en aquests moments, en assabentar-me dels moviments que fa la nostra màxima autoritat conjuntament amb la senyora Aguirre.

Tots sabem dels molts esforços que s’hagueren d’esmerçar per a convertit la Caixa d’Estalvis i Mont de Pietat de València juntament a d’altres entitats bancàries de menor rang en l’actual Bancaixa.

Tots sabem que, juntament amb La CAM, conforma l’entrellat bancari i de recolzament econòmic a l’empresariat del País Valencià.

Tots sabem de la precarització actual d’ambdues caixes. La dita situació no és una malaestrugança ni fruit de l’atzar. Joan Fuster ens desà escrit: els fracassos no s’improvisen. I jo hi afegiria: els èxits tampoc.

Els esforços de tanta gent benemèrita com foren els dels senyors Maldonado, Almela, Noguera, etc. vagen a ser llançats a l’aigüera ens dóna el nivell de desestructuració social i política en què ens trobem i patim. Ja no sols entre la població de nivells econòmics baixos i normals sinó, també, entre els més poderosos. Des de l’entrada als Consells o emmarcats en el seu radi d’influència de l’entitat, personatges tan poc rigorosos amb la societat valenciana, com ara, E. Attard, M. Broseta o J. Cataluña, aquesta, no ha alçat el cap.

Ha estat metòdicament instrumentalitzada políticament. Per això esmente personatges tant populars com socialistes, que són els que tenen un pes específic al nostre país en aquests serrells.

En la darrera etapa comandada pel Molt Poc Honorable sr. Zaplana (gràcies sr. Barceló!) s’ha arribat a la disbauixa més absoluta. Sota l’aparença d’operacions d’interès públic s’obligà, des de Palau, a embarcar-se a sengles entitats bancàries en operacions d’alt risc i molt poc de guany. Amb tot i amb això per a cobrir moviments polítics de gran embalum i molt poca transparència. Aquestes cortines de fum promogudes pel MPH Zaplana derivarien, vista la docilitat popular i de l’oposició, que confraternitzava amb la causa; malgrat que diguen des de la trona el contrari, cap a noves operacions de menor rang, enaltint petits empresaris abonats a la mateixa causa com ara Llanera, Astroc i algunes altres, creades ex professo, per a finançar, per la rebotiga, els propis partits polítics i els propis personatges indesitjables.

Farà un any van eixir les ‘radiografies‘ de Basilea II. Allà, ambdues caixes valencianes eren catalogades com unes entitats de major grau de risc per a operar amb elles. Vingué tot seguit l’estafa britànica perpetrada des de València que fou desvetlada per l’amic Victorià Jimènez. Amb l’obligatorietat ‘política’ d’haver de cobrir, en alguns casos més d’un 20 % de les accions i promocions de dites immobiliàries i constructores en fallida tècnica.

De Basilea II sols hi havia 10 entitats no ‘catalogades’ i ‘sanes’ d’entre les estatals. Nostres, que jo sàpiga: sols La Caixa i el Sabadell.
Curiosament dues entitats amb perfil polític molt clar i que NO els ha calgut, ni volgut, embarcar-se en aventures temeràries. Han fet de caixa i de banc. No és casualitat que els millors anys del València CF hagen estat ‘assessorats’ i treballats en La Caixa. I tampoc és casual que Paco Roig la primera gestió ‘futbolística‘  com a president de l’entitat fóra ‘trencar‘ amb La Caixa. En Jaume Ortí i en Pedro Cortés la recuperarien. La lliçó és ben clara: cada estament social ha de fer allò que sap fer i ha de fer.

És evident que l’actual MH Francesc Camps té un protagonisme d’aquells esdeveniments heretats purament marginal. Però no ha tallat, o sabut, la sagnia. La política és prou lletja, tant com per a ajudar a situar el sr. Rajoy en el lloc on està, per a després moure-li el tamboret sobre el que es troba dempeus amb la intenció de recolzar la seua rival a canvi de salvar Bancaixa mitjançant l’absorció -disfressada de fussió, és clar- de Bancaixa.

Com hem vist en els darrers mesos l’existència d’entitats holandeses, flamenques, etc. estan bastant apuntalades. La pròpia Caja Madrid també. Però és quan mirant i contextualitzant el mapa d’Europa, els competidors evidents de l’entramat empresarial valencià estan al mar del nord i el contrapés que portem des de fa més de 300 anys sobre la nostra esquena sense deixar-nos desenvolupar de manera lliure en tants camps de la nostra economia. Sempre havent de passar per una zona on no hi ha mar ni homes d’empresa. Sols comissionistes i polítics contraris al lliue comerç. El sr. Zapatero orquestra les fussions i absorcions de caixes i bancs estatals per a fer front a la crisi i el nostre peresident s’acull a l’operació sense cap escrúpol. Operació netament socialista i jacobina que secunden personatges sense la menor preparació per a salvar-se a sí mateixos.

D’alguna manera són els responsables de tal desestructuració industrial i empresarial dels valencians, i amb això de la social. O fou a l’inrevès ?.

De aquellos polvos del anticatalanismo, estos lodos de la miseria más subalterna y provinciana. 

Per tant, senyora Rita Barberà, com a persona que és temuda i respectada pel nostre actual Molt Honorable President, apel·le a la seua intervenció en pro del benestar i desenvolupament del habitants valencians. El nostre President Camps ha perdut l’Oremus.

Amb tot el respecte i consideració cap a tots dos s’acomiada de vostés

Josep Blesa          

Publicat dins de General | Deixa un comentari

CARTA D’EN DURAN I LLEIDA ALS AFILIATS D’UNIÓ.

Benvolgudes amigues i benvolguts amics,

Aquesta setmana l’he iniciada amb un viatge a València, dilluns,
convidat per l’Associació Valenciana d’Empresaris (AVE). L’objectiu era
parlar de la situació econòmica, però molt particularment de les
relacions econòmiques entre València i Catalunya. En els últims temps,
en l’àmbit empresarial hi ha una clara intenció de fer o refer ponts
entre València i Catalunya i aquesta associació, l’AVE, n’és un actiu
protagonista. De fet, el món empresarial va molt per endavant del món
polític i institucional. Compartint dinar i col·loqui amb els
empresaris valencians més importants, vaig tenir la sensació que tots
plegats treballàvem a la recerca del temps perdut.

Certament, a catalans i valencians ens cal enfortir ponts que sovint,
per qüestions de recels, hem utilitzat poc. Els uns i els altres no hem
fet bé les coses. Des de València s’ha utilitzat la llengua, i també
l’aigua, per motius polítics. De fet, el PP encara ho fa descaradament
pel que fa a l’aigua. Des de Catalunya, no hem acabat d’encertar el
discurs polític envers els valencians. Ara, però, tenim una nova
oportunitat de fer el camí que les darreres dècades, ara pels uns, ara
pels altres, o moltes vegades per tots dos, hem anat desfent. Tal com
deia, durant molts anys la llengua i la història comunes han estat
objecte de polèmica. Avui, afortunadament, ho són menys, però encara no
s’han superat totes les diferències i malentesos. En canvi, la realitat
econòmica obliga a superar les diferències, i allò que la llengua, la
cultura i la història comunes no ens han permès, ara ens ho podran
facilitar les relacions econòmiques.

Les relacions econòmiques entre València i Catalunya són
extraordinàries. Els valencians són els nostres primers clients i els
catalans ho som d’ells. Entre anades i vingudes, més de 14.000 milions
d’euros constitueixen l’intercanvi comercial de les dues comunitats,
però a més totes dues conjuntament signifiquem un 28,1% del PIB del
conjunt de l’Estat –un 36,2% si parlem només de la indústria. També
constituïm plegats el 37,4% de les exportacions espanyoles i el 36,4%
de les importacions. És a dir, entre València i Catalunya generem prop
d’una tercera part del PIB espanyol i un pes encara superior si ens
referim a l’activitat industrial o a la capacitat exportadora o a les
importacions. En definitiva, catalans i valencians tenim un pes molt
important en l’economia espanyola i també en l’europea. No sempre n’hem
volgut ser conscients, i per això de vegades no hem tingut prou força
per reivindicar, impulsar i aconseguir actuacions que els nostres
territoris necessiten.

A més, els uns i els altres tenim grans interessos en comú. Els tenim
davant la construcció de les euroregions, que seran, sens dubte, un
marc de referència en el futur europeu. El Mediterrani és un enorme
actiu per a valencians i catalans i fins ara no ho hem sabut aprofitar
coordinadament. També aquí tenim, per tant, un gran terreny de
coincidència. Som, per exemple, els grans interessats en el
desenvolupament dels grans eixos d’infraestructures del corredor
mediterrani. Tenim estructures econòmiques i empresarials amb
fortaleses i debilitats coincidents, i totes dues comunitats també
tenim en comú la reivindicació d’un tracte fiscal diferent per part de
l’Estat. Les balances fiscals dels uns i dels altres presenten saldos i
estructures similars. La mateixa llengua i cultura comunes, que sovint
sense sentit s’han utilitzat per buscar enfrontament, són també una
riquesa universal si les defensem conjuntament amb respecte mutu.

No hi ha, per tant, cap raó perquè no encarem el futur de manera
diferent com hem administrat el passat. Fa molts anys que ho defenso.
De fet, sempre he defensat la mateixa tesi davant la incomprensió
moltes vegades d’uns quants. La millor manera de fer Països Catalans no
és reivindicar-los ignorant la voluntat dels seus implicats, sinó
construint-los a partir d’una llengua, una cultura i una història
comunes, però anant més enllà de la llengua, la cultura i la història
també. Cada vegada que vaig a València, trobo a faltar una Unió
Democràtica del País Valencià forta i independent de la nostra Unió,
però agermanada i vinculada per un passat però sobre tot per un mateix
futur.

És un futur que, d’entrada, exigeix reivindicar també conjuntament una
sortida de la crisi que passa per la reactivació de l’economia
productiva, com he tingut oportunitat de fer novament aquesta setmana
en el debat consegüent a la compareixença de Rodríguez Zapatero per
parlar de la crisi, de la situació econòmica i de l’ocupació. Una
setmana que si bé a Madrid ha tingut aquest debat parlamentari com a
punt principal, a Catalunya el més destacat ha estat el balanç dels dos
primers anys del segon govern del tripartit, presidit per José
Montilla. D’això també us en voldria parlar encara que sigui breument.

Ho he dit moltes vegades, i ho repeteixo ara: Catalunya necessita i es
mereix un altre govern. El govern que tenim no és cap garantia per
afrontar els reptes que Catalunya té plantejats en el context dels
canvis que exigeix la superació de la crisi. Ho he dit també en altres
moments, i ho repeteixo: aquest és un govern apartat de la centralitat
del país, i això mai és bo i encara menys ho és en les actuals
circumstàncies. Ja sabeu que sóc dels que penso que a Catalunya li
anirien molt millor les coses si en lloc de tripartit hi hagués un
govern de Convergència i Unió i els socialistes (aclareixo, un cop més,
que no parlo de futur, ja que aquest està condicionat pels futurs
resultats electorals); però, i aquest és el principal problema polític
de Catalunya, els socialistes van preferir llogar la cadira de la
Presidència de la Generalitat a ERC i IC-Verds a garantir un govern
estable, fort i en sintonia amb la voluntat majoritària expressada a
les urnes. I així ens va!

Cordialment,

I jo afegiria i us demanaria respostes:

Unió ha estat històricament molt propensa en aquests temes, mentre que Convergència ha estat molt refractària -o contrària,  fins i tot- doncs ha tractat el tema com si fóra tabú.
Això a què es deu?

Manca d’astúcia, d’intel·ligència, de saber llegir els mapes europeus: o què?

Publicat dins de General | Deixa un comentari