Notices from nowhere

Democracy now finds there can be ample for all, but only if the souvereing fences are completely removed.

HA MORT JOSEP IBORRA

Era el pare del meu amic i company Ximo Iborra. El recorde tan bondadós, tan assequible com gran, tan fi en les apreciacions. Sempre suggerint, mai no imposant el seu criteri sinó birbant el camí que et menava on tu volies arribar. M’impressionà que vivien a la “finca roja“, un edifici emblèmatic de la ciutat que sembla estar tret de la Viena dels anys vint del segle XX.
Ja era tot un signe en ell d’haver-se anat a ubicar en ell. No sé perquè sempre relacionava aquest edifici i el seu inquilí més important des del punt de vista de la cultura amb el Karl Marx Hof, edifici en què es desenvolupen les escenes d’interior de “Portiere de notte”. NO ho sé, o sí !
Llarga vida senyor Iborra !

Ací i aquí us deixe un parell d’enllaços.
Em va corregir i assessorar en aquest article que publiquí en El Punt fa dotze anys.
Un homenot de la resistència creativa i una gran persona

Per cert Partal:
De quin zoo heu tret el director convidat d’avui?

NI JOSÉ MARTÍ HO HAGUERA FET MILLOR A CUBA.

 

És una miqueta dens però un camí que ens porta junts a trencar monopolis colonials, beneficiar l’usuari últim i la millora de l’ecosistema natural:

Vos aconselle sentir i veure el vídeo especialment en l’apartat en què parla el doctor d’enginyeria i membre d’Alternativa-Verda, en Pep Puig.
El ‘pasteleo’ socioespañolista amb les grans corporacions és d’escàndol com remarquen Strubell i Bertran. 
*************************
SI presenta una llei per anul·lar una subvenció de 6 milions d’euros a ENDESA

22/02/2011 12:40

Acusa el govern interí tripartit de condonar la multa pel mateix import imposada a l’estiu per la Generalitat

Veure vídeo

El diputat gironí de Solidaritat Catalana per la Independència Toni Strubell ha registrat aquest matí al Parlament una proposició de Llei per anul·lar la subvenció a Endesa atorgada pel govern en funcions de la Generalitat de Catalunya en acord de govern de 20 de novembre de 2010. L’han acompanyat el també diputat i secretari general de SI, Uriel Bertran, i el responsable d’energia d’Els Verds-Alternativa Verda (partit membre de la coalició Solidaritat Catalana per la Independència), Pep Puig.

Strubell ha considerat que aquesta iniciativa legislativa s’ha d’entendre com un primer pas d’una nova manera d’entendre la política energètica al nostre país. Com a conseqüència de les nevades del 8 de març en diverses comarques gironines, 458.396 abonats es van quedar sense llum d’un total de 363 municipis -328 alimentats per Endesa-, van caure 2.904 suports, van quedar sense servei 17 línies d’alta tensió, 251 de mitjana tensió i es van registrar més de 6.000 avaries en la xarxa de baixa tensió.

Segons ha informat el diputat gironí, les anàlisis realitzades pel Laboratori General d’Assaigs i Investigacions no van detectar ni fatiga ni deteriorament en els suports que van col·lapsar. La nevada del 8 de març es va caracteritzar per ser “neu humida, més densa i adherent”. La neu es va acumular en els conductors elèctrics, generant maniguets de gel de diàmetre entre 8 i 15 vegades superior al cable. Aquest pes, al costat del vent, van sotmetre als suports a sobrecàrregues entre 3 i 5 vegades superiors a les que estableix la normativa. El Col·legi Oficial d’Enginyers Industrials de Catalunya i el Col·legi d’Enginyers de Camins, Canals i Ports apunten que aquestes sobrecàrregues oscil·lar entre el 266% i el 1.200% del que marca la normativa.

Strubell ha citat la Llei 18/2008, del 23 de desembre, de garantia i qualitat del subministrament elèctric aprovada pel Parlament com a exemple flagrant de què Endesa no manté les línies de
mitja i alta tensió en les condicions degudes. Aquesta Llei es va fer després de la famosa apagada del juliol 2007 a Barcelona.

El diputat gironí ha recordat que la Direcció General d’Energia i Mines de la Generalitat de Catalunya va decidir obrir un expedient sancionador a Endesa per l’apagada del 8 de març en diverses comarques de Girona per presumptament incomplir les obligacions de comunicació d’incidències als ajuntaments afectats i a la pròpia Direcció General de Energia de la Generalitat. En aquest expedient s’indica que la informació «no va seguir els protocols establerts, una infracció tipificada com a greu en la Llei de Garantia i Qualitat de Subministrament Elèctric, i que és sancionable amb una multa de fins a 6 milions d’euros.
SI va denunciar d’immediat el proppassat mes de desembre el conseller portaveu en funcions del Govern de la Generalitat, Honorable Sr. Joaquim Nadal, quan va anunciar el 30 de novembre de 2010 l’Acord de Govern pel qual s’aprovava concedir a Endesa Distribución Eléctrica una subvenció de 6 milions d’euros per al finançament de les obres corresponents als plans de millora de la qualitat del subministrament elèctric i de control de la tensió. Aquesta subvenció s’emmarca en el conveni de col·laboració que el Govern té signat amb el Ministerio de Industria, Turismo y Comercio, que preveu actuacions per millorar la qualitat del servei elèctric, el control de la tensió i la neteja de marges amb aportacions de la tarifa elèctrica de l’any 2008, de la Generalitat de Catalunya i de les empreses distribuïdores.

Atès que el procés sancionador iniciat a l’agost pel Departament d’Economia i Finances de la Generalitat contra Endesa Distribución Eléctrica “descartava però que l’apagada es produís per falta de manteniment en el sistema” acordar una subvenció “per a plans de millora de la qualitat del subministrament elèctric” no s’escau, i s’ha d’entendre com una “subvenció encoberta” a aquesta empresa que presta un servei pèssim a les comarques gironines amb la finalitat de condonar l’expedient sancionador iniciat pel Departament d’Economia i Finances de la Generalitat de Catalunya. Strubell ha considerat un “pasteleig” aquesta actuació entre govern i l’elèctrica i d’un insult a la intel·ligència dels gironins donar una subvenció a Endesa pel mateix valor de la multa i per això, SI proposa per llei anul·lar aquesta subvenció encoberta.

Per la seva banda Pep Puig, Doctor enginyer industrial, professor de la UAB i responsable de l’àrea d’energia dels Verds-Alternativa Verda –partit membre de la coalició- ha instat a que hi hagi una xarxa de subministrament en el sector de l’energia “neutre” separada de la generació i la comercialització per tal que no es perjudiqui el consumidor per una qüestió de monopoli.
Finalment el diputat de SI Uriel Bertran ha recalcat el fet que “més enllà del plantejament i la solució global, que és l’estat propi, SI també és l’eina del ciutadà enfront els monopolis i els sectors privilegiats”.

DELIQÜENTS HABITUALS EXTORQUEN UNA ENTITAT CULTURAL DE LA QUAL SÓC SOCI I MEMBRE DE FA MÉS DE 30 ANYS.

El Govern valencià imposa com a data límit de pagament de les dues multes, que fan un total de 600.000 € el 20 de març, més els ‘interessos’

El Govern valencià va iniciar el gener de 2007 (ara fa, per tant, 4 anys) un procés de persecució econòmica i política contra Acció Cultural del País Valencià (ACPV) que té com a objectiu intentar tancar les emissions de TV3 al País Valencià i castigar amb multes desproporcionades una associació cultural sense ànim de lucre com la nostra. Tot i l’extraordinària desigualtat de forces, ACPV ha aconseguit mantenir la major part de la xarxa de repetidors encara en funcionament, però hi ha tres que han estat precintats per la Generalitat (la Carrasqueta a l’Alacantí, Alginet a la Ribera Alta i Llosa de Ranes a la Costera) i els altres tres principals repetidors (Montdúver a la Safor, Perenxisa que cobreix la Ribera Baixa, l’Horta i els Camps de Morvedre i del Túria) i Bartolo (que cobreix les dues Planes) estan sotmesos a diferents procediments judicials impulsats pel mateix Govern amb la intenció d’intentar també tancar-los.

A més de l’amenaça que continua existint, per tant, sobre els repetidors que encara emeten el senyal de TV3 al País Valencià, el Govern valencià ha imposat a ACPV 3 multes per cadascun dels repetidors precintats. La primera, per un total de 126.943,90 €, ja ha estat pagada per ACPV. Queden pendent de pagament dues multes de 300.000 € cadascuna (que sumarien per tant 600.000 € més els interessos meritats).

ACPV va presentar en el seu moment recurs a les dues ordres de pagament, però la darrera Resolució de la Direcció General de Tributs de la Conselleria d’Hisenda de la Generalitat Valenciana (vegeu document adjunt) ha posat fi als nostres recursos de manera definitiva, i ha ens ha imposat la data del proper 20 de març com a límit per a fer efectiu el pagament del total de les dues multes pendents.

 

Demà, la cita és a Alacant.

A la Universitat d’Alacant!!

Dia 8 de Febrer 2011
A les 11 h. Inauguració de la escultura
“Almansa 1707” d’Antoni Miró
(Acer Cortén 2,70x10x1,20 m.)
Plaça 25 d’Abril, junt al Paranimf

A les 12 h. en el Museu de la univesitat d’Alacant
Taula rodona, amb Daniel Giralt-Miracle, Isabel-Clara Simó, Armand Alberola, Carles Cortés i altres personalitats. Hi haurà la “personalitat” que millor ens ha pensat en la darrera dècada. AMIC ÍNTIM des dels temps de la clandestinitat. Amague el seu nom. No s’ho perdeu.

PS: vull fer una crida de justícia mai no dita. Són els artistes plàstics del sud els que millor han reflectit aquest país.
El país gran, no les quatre províncies, ni les tres, ni l’arxipèlag sol, sinó tots plegats. Són els Eusebi SEMPERE, Joan CASTEJÓN, Sixte MARCO, Pep Díaz AZORIN, Arcadi BLASCO, Antoni MIRÓ, etc. els que millor han transmés el ser i estar de les gents d’aquest país. Hi han captat la pulsió vital no sols de la seua gent sinó dels altres pobles del món. Sempre tapats per la indolència valentina i la prepotència barcelonina.    

JOSEP-ALBERT MESTRE I MOLTÓ (HA FALTAT EN EL DIA DEL NATALICI D’OVIDI)

‘Homenatge a Ovidi: 15 anys de vacances’ va agrupar el proppassat dissabte a un nombrós conjunt de cantants i grups musicals en l’IES Pare Vitòria d’Alcoi, en un esdeveniment organitzat pel Col·lectiu Ovidi Montllor, i amb la col·laboració del Centre Ovidi Montllor i la Coordinadora pel valencià de l’Alcoià i el Comtat. L’aplec resultà un èxit; molta gent va acudir, omplint el saló d’actes de l’esmentat centre educatiu.

A ell es volia que acudiren quinze grups o cantants, pels quinze anys des de la seu mort, que donava sentit a l’homenatge; però finalment el grup Autòmats no va poder estar present. Sí que estigueren, entre d’altres, Al Tall, Rafa Xambó, Miquel Pujadó, i VerdCel, i molts grups alcoians; projeccions d’entrevistes fetes per Octavi Masiá per a la pel·lícula que està realitzant sobre l’Ovidi, i adhesions d’Isabel-Clara Simó i Pau Alabajos. En definitiva, un homenatge força viscut i sentit per tots els que participaren d’aquest espectacle, protagonistes i espectadors.

Però no voldria deixar el judici d’aquest esdeveniment en una mera descripció, laudatòria això sí, del seu desenvolupament. Perquè un que va viure intensament aquell homenatge que li va retre, entre d’altres, l’Ajuntament d’Alcoi, el 30 de novembre de 1994, en un Teatre Calderón de gom a gom, després d’haver-se-li concedit uns dies abans la medalla de la seua ciutat, en una emotiva iniciativa institucional i social de caràcter més enllà de l’estrictament local -en el què participaren Joan Manuel Serrat, Raimón, Marina Rosell, Maria del Mar Bonet, Quico Pi de la Serra, Lluis Miquel, Toti Soler,, Jordi Gil, Tomeu Penya, Manolo Miralles i el membre de Al-Tall Vicent Torrent-, doncs no pot deixar de lamentar-se, i com jo moltíssims i moltíssimes alcoianes, que ara, i per suposat amb tota la meua consideració als organitzadors, que han fet allò que han pogut segurament perquè no hagueren rebut cap ajuda de l’administració local, i a l’IES Pare Vitòria que una vegada més ha estat on deu estar un centre educatiu, se l’haja fet aquest recordatori en un ambient, i vullc que se m’entenguen les paraules, quasi de clandestinitat social.

Trist, veritablement trist; que un cantant com l’Ovidi, que forma part del nostre patrimoni, que tenia al seu poble en les entranyes, que defensava la nostra llengua fins la sacietat, vulguen o no els de la caverna perquè la història no és d’ells, el PP el tinga marginat, depreciat en la seua memòria, per l’administració local governada per ell, en una actitud conscient i combativa de tenir-lo en l’oblit. I no per altre motiu, que l’ideològic; ser d’esquerra, més que nacionalista, però apassionat per la seua terra i el seu idioma, va ser el seu pecat per a la dreta. D’ací un constant atac a la seua memòria. Com si la vàlua d’un tinguera que estar condicionada estrictament a la seua ideologia. Ovidi, per damunt de ser el que pensava, fou un gran cantant que no va oblidar mai al seu poble (no com d’altres), i d’això caldria que se’l reconeguera per tiris i troians, per dreta i esquerra.

A aquest respecte, tot hi ha que dir-ho, l’esquerra ha estat molt més generosa en reconèixer a personalitats d’un conservadorisme prou palés per damunt de la seua adscripció ideològica implícita o explícita que la dreta, especialment quan aquesta està enfangada en l’esperit revengista d’una cruel ignorància i degradació democràtica. Però davant d’això l’esperança mai es vana, com digué Borges; per això animem al Col·lectiu Ovidi Montllor i a d’altres entitats a conservar permanentment el record del nostre Ovidi, perquè així mai cedirem al seu oblit, i simplement entendrem que continua de vacances.

TAMBÉ HA FALTAT UN ALTRE ALCOIÀ IL·LUSTRE: FERNANDO BENITO I DOMÉNECH. DIRECTOR DEL MUSEU SANT PIUS V DE VALÈNCIA (2ª PINACOTECA DE L’ESTAT).

FERNANDO BENITO I DOMÉNECH
————————————————————————
Fernando Benito i Doménech es director del Museo de Bellas Artes de Valencia.
————————————————————————

Cuando accedí a la dirección del San Pío V, ya se hablaba del futuro Museo del Siglo XIX como un proyecto que pretendía recuperar el ex convento del Carmen, a la sazón muy arruinado, para convertirlo en un centro museístico de primer orden devolviéndole el protagonismo que antaño tuvo en el más castizo barrio de Valencia. Seis años han pasado desde entonces y reconforta comprobar que la formulación inicial de aquella propuesta ha ido mejorando día a día hasta consolidarse de manera más precisa, y que además se está materializando a ritmo seguro, pues ya cuenta con realidades tangibles como la recuperación del espléndido claustro gótico y la reconversión de una parte de la zona conventual en área de exposiciones temporales, con salas perfectamente dotadas, por no hablar de las posibilidades que el resto del recinto ha brindado ante eventos extraordinarios como la Bienal de las Artes. Todo ello ha redundado en la estima del lugar por parte de un público amplio que con su continuada presencia ha contrarrestado -y sin duda mejorado- el deprimido ambiente que se respiraba en aquel enclave urbano.

Muestras como De Corot a Monet: los orígenes de la pintura moderna en la colección Carmen Thyssen-Bornemisza o Mariano Benlliure y Joaquín Sorolla, centenario de un homenaje, o El Museo Sorolla visita Valencia, por sólo citar unas cuantas, han atraído a cientos de miles de visitantes, cantidad inimaginable años atrás y desde luego infinitamente superior a la que acude a otras salas españolas de las mismas características, fenómeno que se explica por el acierto de un programa expositivo de alto nivel y amplia convocatoria. La programación del Carmen es, en efecto, la mejor prueba de la línea por la que se opta, permitiendo prefigurar de alguna manera el tipo de arte a los periodos históricos que básicamente abarcará el futuro Museo del XIX que quedará instalado en el resto del edificio, ahora en obras, y cuyas colecciones permanentes estarán dedicadas fundamentalmente a la producción artística valenciana que medió entre 1860 y 1930, estableciendo un arco -como tantas veces se ha anunciado- entre el discurso del San Pío V que finalizaría con la pintura romántica, y las colecciones del IVAM dedicadas a la modernidad.

Cuestionar esta propuesta museística sólo sería justificable desde el desconocimiento de la coyuntura histórica valenciana del periodo 1860-1930 y de la realidad artística que en ese tiempo se dio, la cual tiene entidad suficiente para ser presentada de manera autónoma, pues constituye uno de los capítulos cimeros de la plástica española de todos los tiempos. Es comprensible que tal desconocimiento haya generado alguna confusión entre quienes han interpretado ad pedem literae el término ‘Museo del Siglo XIX’ entendiéndose como el periodo 1800-1900 -quizá en previsión de equívocos el nuevo museo acabe siendo más conocido como ‘Museo del Carmen’- o entre quienes en apreciación desbordada han sugerido compararlo con el Museé d’Orsay de París, lo que no deja de ser un dislate al que se puede llegar por un desmedido entusiasmo local o un evidente desenfoque de nuestra realidad.

Al confeccionar el plan museográfico de la IV fase de ampliación del Museo de Bellas Artes de Valencia, destinada a albergar su colección permanente, comprobé que el espacio disponible con arreglo a la totalidad de fondos no era tan sobrado como en principio cabría imaginar y que la segregación de una parte hacia el Carmen, con áreas expositivas dedicadas al arte del periodo 1860-1930, era una propuesta más que razonable, que de no haberse formulado entonces se habría convertido pronto en cuestión de necesidad. Todo esto viene al caso para tranquilizar a quienes se hayan podido dejar influir por algunas voces agoreras -siempre las hay en todo proyecto- empeñadas en afirmar que la creación del Museo del siglo XIX supondrá desvestir un santo para vestir otro. Desde mi posición de conocedor de la totalidad de fondos del San Pío V puedo adelantar que ello no va a suceder.

Lo digo porque el San Pío V no sólo acogerá completa la colección de pinturas y retablos de maestros góticos y renacentistas, recuperados gracias a exposiciones recientes (Macip, Los Hernandos, Joanes, La Clave Flamenca en los Primitivos Valencianos), sino que contará también con una amplia representación de artistas valencianos hasta la generación de 1800 que tendrán que compartir espacio con el centenar de obras de maestros españoles y extranjeros que conserva el museo y se hallan ahora en proceso de revisión. Investigaciones últimas también aconsejan el levantamiento de depósito de interesantes pinturas que en su día fueron cedidas a diversos organismos oficiales, pero que no deberán estar ausentes en el nuevo museo si se desea un discurso más completo y rico. La parte arqueológica también ocupará su espacio, pues contamos con muchas piezas notables, algunas de gran tamaño como el Mosaico de las Musas o el Patio del Embajador Vich que en correcta instalación museográfica permitirá reunir sus elementos, actualmente dispersos e infravalorados, según propuesta anunciada en su día que cuenta con la aprobación del Ministerio de Cultura y con el consenso de instituciones consultivas de alto rango o el apoyo de especialistas de prestigio internacional.

En términos racionales un museo no debería exponer un número excesivo de piezas. Quizá sea orientativo recordar que la colección Thyssen-Bornemisza exhibe alrededor de ochocientas repartidas entre Madrid y Barcelona, y una cantidad similar ha exhibido el Prado durante muchos años, aunque la naturaleza y formato de éstas lo convierten en museo extraordinario. Lo mismo cabe decir de la National Gallery of Art de Washington. Con todas las diferencias que nos separan de esos museos y de los recursos que disponen, el Museo de San Pío V podría exhibir sin rubor alrededor de quinientas obras de época antigua, abarcando la pintura de los siglos XIV al XIX. El resto, con los fondos de escultura y pintura del periodo 1860-1930 que habría que transferir al Museo del siglo XIX, lo compone un grupo de setecientas obras del que hay prevista una selección con los nombres más señeros. Pero un museo con previsión de futuro debe además huir de cualquier saturación que impida la aceptación de legados, depósitos y compras, pues la sola existencia de espacio disponible es buen reclamo para futuros ingresos. Sería deseable que las instituciones valencianas colaboraran depositando en el nuevo museo del Carmen algunos lienzos pertenecientes al siglo XIX. Su generosa actitud, a no dudarlo, sería valorada por todos los valencianos y quizá por el Estado, que a su vez podría promover el traslado a Valencia de algunas piezas capitales de nuestra pintura decimonónica, actualmente depositadas en lugares dispares, y huérfanos por lo general de las atenciones que una institución museística podría dedicar si colgaran de sus muros

Publicat dins de Sense categoria | Deixa un comentari