Notices from nowhere

Democracy now finds there can be ample for all, but only if the souvereing fences are completely removed.

“Parade”. La Revolta de la Bellesa.

Divendres vint-i-vuit de gener 2011.
Auditori de Riba-Roja de Túria (Camp de Túria).

“Qui m’anava a dir a mi que estaria al pati de butaques aplaudint la teua filla” em va dir la Neus emocionada en encendre’s els llums de la sala. Sempre ha estat a l’inrevés, les xiquetes han aplaudit a la “mami Neus” en cadascuna de les funcions que ha fet i hem anat a veure. Només néixer hi havia tres activitats habituals: la lectura de nit, la cançoneta per dormir i el ball amb la mare. Tant fa que fóra Ella Fitzgerald com Juan Perro, Amparanoia com Eric Satie. La cadència de dos cossos junts -mare i filla- en silenci, comunicant només pel sentiment d’amor que els uneix és una de les sensacions més boniques que es poden experimentar quan es tenen fills i tot un bàlsam per a amansar-les. Han passat 16 anys d’aquells balls i, vés per on, ara és impossible fer que balle amb sa mare. Coses que té açò de criar… Tant fa, però, després de veure aquella nadona convertida en adolescent deixant-se la pell damunt d’un escenari. Una pell per adobar encara, amb poques nafres (poques però alguna important) però tota ella posada al servei de la dansa. I, com ella tot un nodrit grup de joves d’entre 16 i vint i un anys. L’estrena d’ahir no deixa de ser un exercici preciós d’un grup de professors “tarats” (perquè la sensibilitat o el anar més enllà del deure docent comença a ser una tara) que s’empenyen en tractar-los com a professionals i fer-los treballar com si ho foren, preparant-los per a xafar l’escenari i enfrontar-se al públic amb el rigor i la solemnitat que puguen tindre a qualsevol companyïa. A valorar la bona execució tècnica de la coreografia i, abans d’això, la capacitat dels diferents professors-òer saber posar damunt d’un mateix escenari ballarins i ballarines de diferents nivells i disciplines (cosa gens fàcil). Ens van fer somriure i riure, ens van fer volar en algún dels “pas de deux” i van fer que el temps s’esvaira en un tres i no res. Poc abans d’entrar a la classe d’escalfament els deia que havien d’oblidar tot el treball tècnic previ. A hores d’alçar el teló el treball està tot fet, i el que no s’ha fet ja no té remei. És l’hora d’oblidar-lo i pensar només en ballar i en anar a la recerca de la felicitat dins el quadrilàter de l’escenari, de gaudir d’eixe dur treball previ. I així ho van fer. Van ballar i van interpretar de valent. I gaudiren tant de la dansa que ens van fer creure que els fouettés, les pirouettes o qualsevol de les filigranes que ballaren, són exercicis d’allò més senzill i lleuger de fer. I la seua cerca de la felicitat i la joia ens la trasmeteren als asseguts al pati de butaques. Tant és així que hores deprés els donava les gràcies per fer-me feliç. Els vaig dir que devien parar atenció en allò més important: mentre el món es desfà en traïcions, punyalades per l’esquena, guerres, genocidis i altres odis més qüotidians, ells es deixaven la pell en fer feliç a la gent que acudia a veure’ls, que la materia amb la que treballen és la felicitat i això no és cap cosa banal. És la REVOLTA DE LA BELLESA. La seua, és la millor manera de “carregar-se” a tota la gent que menysprea la sensibilitat i la creació, a tots els qui creuen que ciències i lletres encara són mons separats, als convençuts que hi ha persones de primera i de segona categoria, als prepotents, als qui abusen de la seua minsa parcel·la de poder, als que miren per damunt del muscle, i així a tants i tantes… La xica avui està tot el dia dormisquejant, tot i ser silenciosa és ben esgotadora aquesta Revolta de la Bellesa. Arriba a esgotar-se, fins i tot, l’hèlix de DNA. Però vos assegure que la seua cara és d’una plenitud que fa enveja, igual com imagine la tindràn la resta de companys i companyes: Paloma, Lluís, Hugo, Adrià, Neus, Anna, Mònica, Esaül, Marta….. (i perdoneu que em quede sense noms).

Segueix en el “Vull llegir…més
 Dilluns tornaran a compaginar estudis o treball amb les classes al conservatori com si no res, de nou cinc hores de voler buscar l’equilibri just, la suspensió en l’aire, el gest exacte d’una mà… Abans, però, uns seràn reconeguts pels seus professors d’Institut, que a bon segur els o les felicitaran, d’altres seguiran sent criatures que s’escaquegen dels estudis per anar a “perdre el temps alçant la cama al Conservatori” i als quals cal assetjar fins al punt d’obrir-los expedient disciplinari, com és el cas de la meua filla. Però tant fa, ahir divendres Aitana va saber (perquè ho va viure a nivell quasi mitocondrial) quin és el camí de la recerca de la felicitat. Crec que ja és tota una revolucionaria de la bellesa i, amb un poc de sort, li importarà menys el fet que cap analfabeta emocional no li reconega el seu esforç. Com no crec en cap Déu no puc posar-li ciris a ningú. Sí puc, però, concentrar la meua energia per a que aquest grup revolucionari no deixe mai aquesta revolta. Hi ha d’ells que seran ballarins, pot ser alguna o algún més o menys conegut. D’altres ensenyaran dansa, d’altres no se’n dedicaran. Vés a saber. No passa res. Tots i totes han tastat la mel de la revolta. Tant de bo no l’abandonen mai.
Gràcies a tots i a totes pels minuts de felicitat que em donareu anit!!
                                                                                                        R.J.

SINVERGÜENCIA Y UNIÓN.

Ahir per la vesprada, a les 16:40, comparegué en roda de premsa n’Alfons López Tena al Parlament per a valorar l’actualitat política. Podeu seguir la compareixença en directe a través d’aquest enllaç.
Que vos aprofite.

PS: sobre les caixes, quan vaig escriure sobre l’absorció de Bancaixa, vaig fer el retret als directius de La Caixa, però hi vaig començar a intuir que el final era la fusió d’ella amb Caja Madrid. Al temps….tot està dissenyat de bestreta segons el pla traçat. 

TANQUEM BLANQUERIES?

Un amic d’ideologia socialista m’envia la seua enrabiada:

Em diu M. que L. li ha dit que no sé quin matemàtic ha fet càlculs i avui, dilluns 24 de gener, és el pitjor dia per a vindre a treballar. Si més no, que és el que més ens va a costar de dur endavant. Coses de matemàtics, pensa un. Però no és així, passen les hores i va i el matemàtic va guanyant raó, ai las! Arribe a redacció esgotat, pendent de mil i un problemes de fora. Passa el temps i llig al Feisbuc, perquè l’enllaça el company Josep Lluís Fitó, l’article de dissabte de Fani Grande sobre aquesta RTVV i com, a poc a poc, ens han robat la il·lusió per aquest projecte ben engrescador fa vint-i-un anys.

?Ja a punt d’aclimatar-me algú diu “has escoltat les declaracions d’Alarte?” i en aquest punt m’he encès com un coet de quinze eixides (una per cada any dels que porte ací).

??En la Roda de premsa rutinària de cada dilluns, prèvia a la reunió de la permanent de l’Executiva Nacional, un periodista li ha preguntat a Jorge Alarte per les declaracions de Pepe Blanco en les quals afirmava que ben bé “podrien tancar RTVV”. Haguera pogut eixir triomfant, és pregunta per a lluir-se, màxim quan no té la responsabilitat de solventar el problema i les expectatives, a més, són de quedar-se ben lluny d’aquesta responsabilitat. Haguera pogut al·ludir als orígens d’RTVV bastida per un govern socialista, gràcies a una llei, la del tercer canal, promoguda per un govern socialista a Madrid. Haguera pogut dir que, en cas de governar, recuperaria aquella il·lusió amb la que va néixer, il·lusió compartida per treballadors i espectadors…. Tantes coses hagués pogut dir! Però no, per a Alarte cal tancar RTVV per a fer-ne una altra “Este Canal 9 no puede seguir así, hay que tener otro Canal 9 distinto, una televisión pública democratizada y en manos de profesionales bajo criterios de pluralidad política, libertad de prensa y con un Consejo del Audiovisual que cumpla con el mandato del Estatuto de Autonomía” i, així, l’ha cagada des de tots els punts de vista possible.

?La seva ambigüitat ha estat tan evident que em diu el company que hi era a la roda de premsa que algú li ha preguntat que especificara què volia dir, si anava a tancar RTVV en cas de governar. “Yo no he dicho eso exactamente” ha estat la resposta.

Efectivament, diu poques coses amb exactitud aquest home que seu a la planta quarta de Blanqueries, des de fa molt de temps.

?Sense voler deixar eixir la mala llet acumulada per tants motius si em ve de gust dir-ne alguna:

?No sé de què anava a parlar el senyor Alarte a la roda de premsa d’avui i això em suggereix diverses opcions: bé que no tenia cap tema per tractar a la permanent de l’executiva (la qual cosa seria realment preocupant amb la que cau), bé ha sigut capaç de permetre que la premsa focalitze l’atenció en la seva cabotada davant el Ministre Blanco en el tema d’RTVV a canvi que ningú s’assabente d’allò que ocupa a la cúpula socialista, o bé que amb l’eixida de to d’RTVV ha fet que la premsa no demane per altres assumptes incòmodes per a eixa cúpula, com ara la manca de suport de les propostes de llistes a places importants. D’aquest punt un arriba a pensar que bé no controlem la situació davant els mitjans, bé triem malament els balons per a llançar fora. Siga com siga Alarte ha aconseguit posar-se a la majoria dels companys i companyes de la premsa, una volta més, en contra perquè cap professional estaria a favor de tancar una radiotelevisió autonòmica.

 Segueix en el “vull llegir….


Quina bajanada dir que cal tancar RTVV per a fer-ne una de nou. Com si tancar i obrir mitjans de comunicació fora cosa fàcil. I no val a dir “és una manera de parlar”. Cal encertar una mica en les expressions, més encara quan es pretén ser opció de govern. ?

Quan es desafia amb tanta rotunditat cal triar ben bé les paraules. Què vol dir amb “en manos de profesionales ?bajo criterios de pluralidad política, libertad de prensa y….”? Novament erra Alarte en focalitzar en els professionals el problema. El problema ha estat sempre en l’staff, vaja, en els càrrecs. Va estar en l’Amadeu Fabregat que ens va “aconsellar” no emprar paraules com “aleshores” o “ventall” entre moltes altres. I des d’aleshores ha estat en tots i cadascun del directius que no s’han cregut el projecte que només els professionals SÍ ens hem cregut. En tots els qui han fet d’aquest projecte engrescador en un inici, i No, una eina per al lucre personal o per a un grup ben reduït. No mai la plantilla.

 

La mala llet no seria tanta si pogués pensar que l’exabrupte ha estat accidental i no té res a veure amb la cançoneta de les darreres setmanes. Sembla que ja no queda bé això de les autonomies (d’independència ja ni en parlem, no?). Sembla que Espanya ha de tornar a ser “una grande y libre” com abans. En aquest panorama central-absolutista les autonomies estan a l’origen de tots els mals econòmics i, dins d’elles, les RTV autonòmiques. Val a dir que l’RTVV, amb el seu immens dèficit, ho posa fàcil, som l’exemple del que mai s’ha de fer i de falta de credibilitat absoluta.

Però no ens equivoquem, el mal ús que s’ha fet de la radiotelevisió valenciana no lleva que siga una eina necessària per a la normalització cultural, econòmica i social d’aquest país (o metàfora de País). D’altra banda, aquesta actitud em recorda el darrer congrés del PSPV en el que es pretenia canviar el nom del partit per PSCV per tal de “centrar-nos” una mica.

Un congrés al que seguiren els congressos provincials en els quals es va faltar a totes les normes que el sentit comú i la decència mana: pretensió d’aprovar uns estatuts que ningú ha llegit i que lleven la capacitat decisòria a les assemblees inclosa, o la manera tan lletja de trencar els acords unilateralment per part de la direcció.

Podria parlar de com s’ha “prescindit” d’aquelles persones que no fan la cabotada davant de qui toca però…. per a què?

 

M’’indigna que algú que està al centre d’aquestes maneres de procedir es plantege “tancar la RTVV” i parle de pluralitat, llibertat de premsa, o democratització. Estem d’acord que aquesta RTVV  és inacceptable, cert. On discrepem és en la manera de donar solucions. Açò no és un mecano, una joguina que llancem al fem per a demanar-ne una nova, més del nostre gust, als Reis. Aquesta RTVV l’hem feta o consentida entre tots, i els càrrecs de l’oposició en major mesura que cap altre ciutadà, per tant entre tots l’haurem de reconduir.

 

El señor Alarte de nou ens posa d’acord “a la contra”. Només Camps i el seu Consell deu alegrar-se de les declaracions. De fet, fa molt de temps que treballa per a fer-nos creure que és inviable per a, a continuació, posar en marxa l’ERO, i tot seguit privatitzar-la (mira, un altre punt d’acord amb Camps, a més de les visites a l’arquebisbe…)

?

En definitiva demanar que es tanque l’RTVV per la seva situació actual és tan desgavellat com demanar que es tanque la seu de Blanqueries per a fer-ne una de nova perquè el socialisme valencià va com va i cada dia convenç menys els seus militants, que son els qui el mantenim.

Sabem que no podem viure sense cap d’elles. Sabem que hi ha maneres de fer viable una Radiotelevisió Pública, en Valencià i de Qualitat, com també sabem que hi ha maneres de fer socialisme acord amb els temps que corren i que no renuncie a les seves premisses més bàsiques. I la solució passa, en ambdós casos, per fer canvis dràstics en la seva estructura, més que no en les base.

 

FOOL’S OVERTURE

History recalls how great the fall can be
While everybody’s sleeping,
the boats put out to sea.
Borne on the wings of time

It seemed the answers were so easy to find
“Too late”; the prophets cry
The island’s sinking, let’s take to the sky

Called the man a fool, stripped him of his pride
Everyone was laughing up until the day he died
And though the wound went deep
Still he’s calling us out of our sleep

My friends, we’re not alone
He waits in silence to lead us all home

So you tell me that you find it hard to grow
Well, I know, I know, I know….

Chorus:
“Holy Man, Rocker Man, Come on Queenie,
Joker Man, Spider Man, Blue Eyed Meanie”;

And you tell me that you’ve many seeds to sow

Well, I know, I know, I know
“Holy Man, Rocker Man, Come on Queenie,
Joker Man, Spider Man, Blue Eyed Meanie”;

Can you hear what I’m saying?
Can you see the parts that I’m playing?
“Holy Man, Rocker Man, Come on Queenie,
Joker Man, Spider Man, Blue Eyed Meanie”;
So you found your solution
What will be your last contribution?
“Live it up, rip it up, why so lazy?
Give it out, dish it out, let’s go crazy,
Yeah!”

La Història ens recorda,
com pot ser de grossa la caiguda 
Mentri-mentres tothom dorm,
els vaixells són eixits a la mar.

Solcant sobre les ales del temps. 
Semblaven les respostes tan fàcils a trobar…
“Massa tard“, els profetes ploren. 
L’illa s’està enfonsant, prenguem el cel. 

Dient-li home XIMPLET, 
arrabatant-li son orgull
 
Tothom rigué fins el dia de la seua mort
Tot i ser fonda la ferida.
Encara ens crida a eixir-nos-en de la somnolència

Amics meus
, no estem sols!

Aguarda silent per a conduir-nos tot a casa.
 

Tant, per dir-me, troba-ho ràpid per a crèixer. 
Bé, ho sé, ho sé, ho sé…! 
I em diu que hi ha moltes llavors encara per sembrar.
Bé, ho sé, ho sé, ho sé… 

Pots sentir allò que t’estic dient? 
¿Pots veure les peces que m’hi estic jugant? 
Ministre, rocós home, anem-hi Reineta, home burleta,
home comodí, home aranya, Maleït dolent d’ulls blaus”
Així, vas trobar la teua solució. 
Quina en serà sa darrera contribució? 
“Viviu, estripeu-ho, perquè no,”pereòs”? 
avant, som-hi, ANEM-HI, BOIG!, 
” Sí! “

PS 20:03 pm: traducció dedicada a Anna Portell. M’encanten els moments de flauta travessera des de sempre. Supertramp fou un dels grups preferits i continua sent-ho.
Anna, òbviament en parla de W. Churchill i la segona guerra mundial. 
En el concert de París -i en alguns You Tube antics- mesclaven algunes frases originals d’en Winston Churchill amb la música de Supertramp i els falsets d’en Hodgson. Avui també ens serveix aquesta postura de dignitat, tant com aleshores. Cal que hi haja gent digna de dreta, de centre i esquerra, doncs però certs límits humans no poden ser mai travessats. Churchill era un home ‘tory’ però com trobem a faltar sa dita dignitat entre nosaltres a la colònia, a tot l’arc ideològic.
Dels veïns de ponent, és tan poca la tendència democràtica històrica que atresoren, que ja no cal ni plantejar-s’ho. Allò és un cas perdut en tot l’arc parlamentari per això poden passar sense solució de continuïtat des de l’extrema derecha  a la extrema izquierda pasando por el centro extremo. 

JOHN PILGER ENRAONA SOBRE WIKILEAKS I JULIAN ASSANGE

John Pilger defends WikiLeaks & Julian Assange from John Pilger on Vimeo.

Ens ho digué l’enyorat Ramon Barnils: “La gent interessant acaba trobant-se”.
Els dos australians, Pilger i Assange, tenien contacte des de l’època de la pel·lícula d’en Pilger “The War You Don’t See
El que subjau, possiblement, és la reinvenció de la democràcia a través de la informació i el coneixement de la realitat profunda per part de la ciutadania i habitants d’arreu del món. I el DESENMASCARAMENT, tot plegat, d’allò que hom qualifica per “FALSIMÈDIA“. D’ací la necessitat imperiosa del periodisme d’investigació i la recuperació del quart poder, avui, ja molt en mans de la ciutadania mitjançant la xarxa i el “network” sense compartimentació estanca propiciada pels estats nacionals. Ço és: Més ciutadania, més pobles i menys fronteres.
La referència a Jefferson és fonamental, control vs democracy (democratic rights). Es qüestionen/m, quina és la “legalitat” a hores d’ara?

La pel·lícula fou estrenada a mitjans de desembre en format itv al Regne Unit  i properament, a mitjans de l’estiu de 2011 ho serà a Austràlia i als EUA. Caldria que ho fóra també ací. Un hom s’estranya de la poca repercusió existent a Barcelona, en contraposició a València sobre l’afer. Possiblement siga perquè ací baix vivim un encalçament important en aquesta matèria.

PS casolà: Cal advertir, però, que quan fou en Martí Domínguez “director de VW per un dia”, digué un “statement” fonamental que passaria inadvertit: “En aquest país, el País Valencià, sempre ha estat el laboratori on s’assatja de bestreta abans de produir els assalts al Principat i les Illes.”
Poca broma !