Notices from nowhere

Democracy now finds there can be ample for all, but only if the souvereing fences are completely removed.

UN SENYOR, UN CATALÀ DE VALÈNCIA.

Estic plorant, encara sent les seues paraules. Ja no sols per la ràdio, sinó vivament i compartida. Sabíem de la seua malaltia, que ell mateix ens va comunicar.
Fa poc més d’un any compartírem una excursió a la Cartoixa de l’Ara Christi. Vam quedar que faríem excursions per diversos llocs els caps de setmana. Ell, Frederic, alguns més i jo. Poc després se li despertà la malaltia, estava fotut de la boca, em digué que havia d’anar al metge……..

M’havia promès i autodisciplinat a no escriure cap ratlla al bloc……………..per motius de faena, però això que ens ha passat avui és massa fort.

Si avui puc escriure, és perquè gent de la seua vàlua ens ha fet millors del que se’n podia albirar.
Ens va posar l’idioma per les ones. Ens hi ha aportat l’optimisme, la perserverança, la creença ferma en nosaltres mateixos.

Durant el De Dalt a Baix, que s’escrivia llavors, em va regalar per participar en concursos, etc. al programa, un munt de llibres, cassetes i objectes que entitats col·laboraven en el programa. Va entrevistar un munt de gent diversa. Que després rebera noms diferents, tan s’hi val !
La col·laboració “internacional” i tan nostrada d’en Rafael Caria, des de l’Alguer.
La preocupació era eixir-se’n del gueto. Ara que està tan en voga la inserció dels vinguts de fora, ell ja aleshores anava introduint-ho al seu programa.

Amb tics com ara, “no es diu…..tal, cal dir……qual” que resta gravat a les nostres memòries personals i collectives. Vam aprendre llengua, sí,però molt més…….que el món era molt gran i que nosaltres, els valencians i la resta de catalans teníem cabuda en ell.
Va fer una ràdio moderna i contemporània en aquell moment, la qual cosa li conferia una “perillositat” extraordinària, fins i tot per als demòcrates.

Per això mateix els “seus” -els sociates- el van anar marginant. Demà, potser, apareguen pel soterrar.  Molt de mal adquirit, ve de la desil·lusió i arraconament a què va estar sotmès.
Ha estat el “pepet consciències” dels pseudodemòcrates que ens van governar i els que vindran.

Quan “ells” lluien un posat de peluts, barbes, i jerseis de llana grossa, ulleres de pasta grossa, Toni Mestre, lluïa una elegància personal i de vestir molt a la londinenca i/o milanesa. Amb això, trencava la llufa de que el valencià era, sols, de “llauros” i/o de progres.

Apareixia en una mateixa setmana o un cant d’estil, una seguidilla, o una entrevista a un senyor com David Rosthental, novaiorqués que havia traduït el Tirant a l’anglés. T’explicava i descrivia els molls del Tàmesi, com els del Sena o els del Hudson.
Tant t’entrevistava un italià, com un alemany com, p.e. Til Stegmann, etc.

El que et feia VISIBLE una societat i un país, encara inexistent i invisible. I en un medi, en que encara, eixes coses, eren utopia. I els mitjans de comunicació en castellà eren a les beceroles.

Et mostrava l’existència d’una manera de comunicar amb debats plurals i amb intervencions de la gent des de les seues llars. Era ja interactiva. El del debat de l’OTAN, els amics del PSOE, mai no l’hi van perdonar.

Toni és, i serà, una figura senyera de la nostra dignitat com a persones i com a col·lectivitat.

Va inventar-se noves fornades de periodistes, com la Mª Josep Poquet, N. Pellicer, etc. amb la seua presència ònica i física.

Ha estat la veu immaculada dels Premis Octubre, perfectament modulada. Amb accent de la Marina, que va sentir de llur pares. I que com a bon fill de la ciutat, fou un castellanoparlant que deixà l’idioma matern, per a retrobar-se amb el seu real i segrestat, el que li donava un coneixement en el trànsit a adquirir un nou idioma i una nova cultura que es troba entre nosaltres.

Tot impregnar-nos amb eixa dèria seua de millorar-nos com a persones cultes.

Un arqueòleg, que ha esdevingut la veu periodística valenciana per excel·lència: quan li feien llegir les notícies dels informatius horaris, sabíem que “mentia”. L’obligaven. I sabíem que la “llibertat” de la que ens parlen feia figa. Era més falsa que un bitllet de 25 euros.
¿Qui si no, pot arranjar un himne junt amb altres, que encara ens emociona, com el QUÈ VOS PASSA VALENCIANS ?
Ja no cal ni parlar ni de la llibreria Ausiàs Marc.
Recorde, com et vas declarar fa uns anys a Barcelona, quan et donen el Premi Nacional de Radiodifusió, que eres un català de València, la qual cosa ja és impaïble, fins i tot per a la catalanitat actual.

En la darrera entrevista a El Punt, de fa unes setmanes vas declarar que hi havies estat perseguit pels socialistes i populars per valencianista. Jo diria més, en el sentit profund d’aquest, que sols és universalisme i cosmopolitisme.

Tot fent universal allò que ens és proper i quotidià.

Gràcies Toni, per tot el que ens has donat. Emporta-te’n, en aquest darrer viatge, el Faust que et vaig regalar ara farà més de 25 anys.
Continua cuidant de nosaltres des d’allà on sigues.

Publicat dins de General | Deixa un comentari

  1. Tenen encara que a València és parlava el valencià més correcte.

    I alguna vegada ho ha costatar en sentint parlar un vell amb el seu gos a València. (Per això de parlar gaire be en l’intimitat per què en public és un altra cosa i n’hi ha que ser "educats").

    De tota mena som milers de valencians que parlen la llengua valenciana i la transmiteixen a les futures generacions. Que malauradament no és veu reflectit a la gran majòria de mitjans de comunicació amb un llenguatge com cal. 

    Que en primer lloc són valencians que parlen en valencià i en segon lloc o de retruc poden reconeixer que el català és la mateixa llengua que el valencià amb un sistema lingüistic unitari.

    I com a derrera qüestió minoritaria a partir d’ahí un català valencià i un valencià català, tant és.
     

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

This site is protected by reCAPTCHA and the Google Privacy Policy and Terms of Service apply.

The reCAPTCHA verification period has expired. Please reload the page.