Contra el franciscanisme català (Carta oberta als amics Salvador Montalt i Jaume Pros…i molta d’altra bona gent….que m’estime)
No hi vaig ser de cos present, però sí d’ànima. De fet vam ajudar tant com vaig poder a que alguna gent hi estiguera. També vam ajudar a expandir el que s’havia cogut -secretament- al Palau de Congressos. En una entrada que, per aliena vaig desar a l’altre bloc d’arquitectura (ARCHILETTERS). Normalment aquestes coses les dese al propi bloc aquest. Era una convocatòria de blocatge, no per a Proclamar. Per a encerclar els polítics que ens han venut.
On s’hi preparava una nova batalla de Cannes. Curiosament aquell apunt va rebre una inusual i atemporal quantitat entrades la setmana passada. Tancar en el nucli els representants i polítcs que ens han estat venent llarg temps arrere. Tornar-los-hi la moneda.
Em molesta aquesta mena de ‘bana/bona gent nostra’ que es pensa que, sols, amb bones accions podem assolir els objectius que tenim marcats. No estem parlant de que els fins justifiquen els mitjans, NO. Estem dient que estem farts de perdre el temps i tenim pressa. Comencem a fer-nos grans i volem assegurar el medi natural i polític dels nostres fills.
Que quedassen tancats endins dels nucli em sembla una bona notícia. No anem a continuar discursejant sinó a fer. No anem a continuar fent el franciscanisme original.
Hi ha estat tot un èxit tàctic. Alguns que eren en la manifestació tot venint de Palafolls no sabien què passava, d’altres sense acudir-hi, hem contribuït a que no fóra, una més, de les ensarronades que ens deparen sempre els poders de sempre.
Que alguns intenten dir i pensar que sols escridassaven Montilla és una falsetat. Els crits foren a tots que han estat jugant la seua partida amb l’estat caduc. Llegiu tots els que acompanyaven Montilla a excepció d’Heribert Barrera a qui els pujolians, maragallians, socialistes i psuquers diversos van trair fa 30 anys. On era Mas?. On era Sandro Rosell?. Per cert…
Tampoc no escridassaren López Tena, ni Carretero ni Laporta. Que se la estan jugant personalment. Aquells que han mantingut el seu discurs, (malgrat els perills i traïcions) i l’obra però tampoc estan per a no guanyar la posta. Hi han vingut a guanyar. I amb ells aquesta societat.
Arroseguem antigues inèrcies…li he dit al meu amic Jaume Pros…veieu-ho en el vull llegir més…
Em sap greu dir-t’ho, Jaume: una de les coses amb què m’he esmerçat és a ensenyar-vos que a ELLOS no els importem una bleda. Per tant, l’al·lusió en el teu bloc, sobre què passarà dellà els Montnegres és banal. Pròpia de mentalitat d’esclau. Per la nostra gent, pels habitants que vivim ací. Talment com et passa sobre què n’opinen els islandesos, sobre la sentància. És a dir: no els importa gens ni mica. Així ens caldrà NO interessar-nos a saber què en pensen. A mi no em sap greu deixar enrere un estat que és una rèplica heretada de l’imperialisme inquisitorial. Si em vaig clavar en aquesta història era, malgrat sols tenir de cultura, l’española farà uns 32 anys, deixar-me enrere España.
Les oportunitats que se’ns obren són immenses i amb un denominador comú: Sols som depenents d’allò que siguem capaços de fer. No de tercers.
Senzillament estem reprenent allò que no vam poder desenvolupar fa 303 anys, des d’Almansa (1707) fins la caiguda de Barcelona (1714), i que té com a base, bastir un nou estat contemporani, socialment avançat i on càpia tothom. Radicalment democràtic amb les noves tecnologies, i més que n’hi hauran endavant.
En definitiva ser un tros d’humanitat cada vegada més humana. I podem ser un paradigma de futur per a d’altres societats que també han sofert la malíccia de l’estat nascut en el segle XVIII a recer de mètodes del terror i, sota la coartada, de la raó d’estat.
Fa 32 anys pensava i sols parlava español, ara, a més a més, ho faig mig malament en d’altres tres més. Això és el pòsit cultural vostre que m’heu transmés. De base oberta a les altres cultures i no tancadissa. Vaig posar-me al vostre costat votant, per primera vegada, amb un NO a aquella constitució malgirbada i que els españols han sustituït per la Bíblia en els seus nous ACTES DE FE del Sant Ofici.
No espereu/esperem res dels polítics actuals. Si una criatura de 18 anys veié allò que era obvi, sols llegint-la i els polítics no ho veirem aleshores, creieu que ahir van entendre res?
A hores d’ara sols estudien com portar l’aigua al seu molí per a tornar-nos a trair.
Una abraçada Jaume.
PS: és força incòmode ser tan alt,………………et pegues hòsties contra les llindes de les portes !
No m’he equivocat de gaire. Potser, fins i tot, he estat un xic curt. Te pebrots vermells la cosa.
1. Trencar el carnet d’Esquerra de Catalunya. Possiblement el tinga d’abans que tu saberes que existia això. Vaig ajudar a baixar amb uns pocs valencians ERC al País València sobre l’any 1992. Després de la garzonada. Vaig arribar a ser President de la secció local, les reunions moltes vegades es feien a casa meua. Amb Valerià Miralles, Àngel Molina & Co. quan encara no teníem ni local on anar.
2. He estat comboiant molta gent per a pujar a Barcelona a la manifestació des del principi que es va convocar. I ara, gràcies a un espaviladet miop pense que el millor és quedar-me.
3. Eres un tio estupend fent amics.
4. Diatribes com aquesta les tinc des de l’any 1978 començant des del Rosselló fins al Vinalopó passant per tot el meu expaís. Ha estat un temps inútil. No són sols els españols, sou, de més a més, els moniatos del Principat contra els que cal lluitar.
5. M’hauré gastat en peles per a que la nostra gent poguera treballar, el que pot valdre tota la teua casa i el que no està en els escrits.
6. En molts casos sou pitjor que els españols.
7. Quan hi hagué el darrer congrès d’Esquerra, a València vam intentar fer pactar Carretero i Renyer per a fer front a la deriva de Puigcercós i Carod, i així que se’ls vam emportar a sopar, a Can Bermell, a una colla i allà es van forjar els petit rudiments del que seria després Reagrupament.
8. Parafreasejant Séneca: ‘Un hom s’estima la seua pàtria, malgrat que estiga plena d’imbècils, perque és la seua”.
Vinga figura, que vos vaja bé.