Notices from nowhere

S’ha escrit molt sobre la llum del capvespre, els daurats i tot això, i poc sobre la llum del matí.

De la llum del matí n’escrivien meravelles aquells pintors panteïstes que pintaven les muntanyes de Pollença a principis de segle. L’article que transcrius, res no descobreix que no haguessin trobat els ulls d’Anglada-Camarasa, ni els de Boveri, ni els de Tito Cittadini, ni els de Bernareggi…

A mi em fascinava llegir que els pintors, que vivien com els anacoretes per les serralades, cada dia s’hi posaven a la mateixa hora del matí per a no trair la llum, perquè la llum fos la mateixa que havia pastat la pinzellada del dia abans.

Més de dues vegades el torrent de Pareis va arrossegar teles. Les tempestes sovint en saben més que nosaltres de les albes. 

          El que em feia més gràcia de la correspondència d’en Barraxet a na Felízia era que li escrivís postals com les que compren els turistes, encara que no sé si ho feia per donar una determinada imatge (podria tractar-se de la seva forma de comunicar a na Felízia que Tarrella és un lloc civilitzat) o si era per correspondre, sense haver de donar explicacions, a una carta d’ella que estava sense obrir. Escrivint una postal turística quedava exempt de parlar de ‘feina’; era com si volgués dir a na Felízia que en aquests moments estava de vacances i no es podia ocupar del seu afer. Totes aquelles postals semblaven pura dilació per mandra, però no perdis de vista l’astúcia d’en Barraxet, que era el típic murri del país. Recorda que no actuava mai espontàniament i que tots els seus actes eren un producte del càlcul. Així és que, mirant detingudament aquesta sèrie de vistes dels nostres penyals més contundents m’he adonat que totes corresponen a racons que en Bruno Clementi va pintar i he pensat que a na Felízia aquella visió panoràmica de les muntanyes que en Bruno havia escalat de jove amb els bàrtuls a l’esquena li havia de tocar una fibra. Tornar a veure una cosa allà mateix on la varen deixar fa anys els qui havíem estimat és una mort tan dolça com la son i una ressurreció tan tèbia com un despertar matinal; aquests misteris són els que quan es desvetllen no fan venir feredat. I si aquesta cosa és tan concreta i és tan rotunda com una muntanya, un experiment tan mancat d’ambició com les passes comptades que es donen devocionari en mà o els sagraments que s’administren amb l’exactitud mil·limètrica que indica la litúrgia, pot produir un miracle. El mar és igual pertot Mirentxu: són les muntanyes les que tracen els perfils de cada lloc, són elles les que espolsen amb fingida descurança els mateixos parracs de sempre per damunt les valls amb el propòsit d’ombrejar-les, i procedeix de llurs cims la confitura que regalima quan el sol s’amaga. La llum que havia vist en Bruno s’estavellà contra aquelles mateixes penyes que mostraven les postals i havia topat per les voreres d’aquells mateixos freus i recorria els mateixos solcs el mateix dia de cada any, i el mes de juny arribaria pels mateixos corriols que conduïen al molí que na Felízia mai no es cansava de mirar: el quadre del molí aferrat al torrent que en Bruno havia pintat els primers dies de la seva arribada el juny de 1912, era el seu preferit. Els macs del fons, tremolosos amb el discórrer de l’aigua, sol alt feien vermellures que semblaven calius d’alzina, i en algun punt on l’aigua laminava el seu gruix a causa d’haver ensopegat amb una pedra més grossa, aquells calius encenien una flama. Ara na Felízia veia baixar una torxa amb el curs de l’aigua, i seguia aquell corrent enlluernador fins al salt definitiu de la cascada ran del molí, on el gran bram de pètals blancs de l’escumall extingia foc i flama i convertia, a força de trevelades, la mateixa llum solar que havia traginat des dels cims en una criatura malferida i exhausta, feta bocins que prenien la forma de tot el que tocava: feta marès a les façanes de les cases, feta paret seca als marges, feta teules damunt la teulada, feta trinxes damunt les palmes esfilagassades de les palmeres, i al gorg bruta de fang com una escopinada. Tu saps que en Bruno havia dit que el color és un imperi Mirentxu; llavors, l’absència de cromatisme des d’on t’escric -el blanc elemental del paper sota el flexo, la invasió insòlita com el salt d’un delfí del moble per guardar les sabates, ara escombrat fins arran de les meves sabatilles i envaïnt el meu espai vital com una visita inesperada,  l’aparició de tots els objectes que suren damunt la fosca degut que el flexo els il·lumina, i també els grisos que roden més enllà i la tenebra de la nit que m’espera quan hagi de deixar-te-, tot aquest desert cromàtic, ¿deu ser la democràcia? El que és cert és que quan em poso a consignar el meu capteniment, empeny la vella estilogràfica un pensament de justícia i un ideal de veritat. Suposo que mirar aquelles penyes que havien resistit tants anys igual, a na Felízia li devia semblar lleialtat. I li devia semblar joventut Mirentxu, per a què ens hem d’enganyar: elles havien vist en Bruno jove i na Felízia no l’hi va veure mai. Era capaç i tot de posar-se’n gelosa, de les muntanyes, na Felízia? Nosaltres dues sabem les fantasies que podia elaborar el seu cap. Vés a saber quines cabòries es deuria haver empescat na Felízia sobre la joventut, les muntanyes que havia pintat en Bruno i el destí que ens mena a l’escorxador com xotets de corda. Sabem la vergonya que li feia ser vella (ens en fa a tots, en realitat); però com que na Felízia era irreductible a termes raonables, d’això també en va fer un gra massa. A Tarrella hi venia per reunir-se amb en Bruno en plena jovenesa, a coincidir amb ell en iguals condicions de plenitud; venia a liquidar, definitivament, la diferència d’edat que sempre els va separar. Es volia tornar a reunir amb en Bruno, però ara el volia jove, ella que ja l’havia conegut gran. I va venir a retrobar-se amb la joventut d’en Bruno quan ja tenia més de noranta anys.

          M’agradaria haver conegut na Felízia a Buenos Aires quan la vares conèixer tu: quan va comprendre que tot el que havia construït en Bruno i tot quant havia cavil·lat, aniria en orris si ella no es feia respectar; i veia que no la respectaven perquè era una vella decrèpita. M’hauria agradat ser testimoni de la seva decisió de convertir en fúria juvenil les tronades potadetes d’impotència d’una anciana. Espiar-la llargues estones quan es posava davant el mirall i esser-hi prop en el moment en què descobria que no estava presentable per tornar-se posar a festejar, i compartir amb ella el propòsit de seduir en Bruno sense que ell s’adonés que el volien arrabassar a la ignomínia de l’oblit. Reconèixer que feia trampa com les prostitutes cares, les que han de fer creure a llurs amants ocasionals que els estimen: però fer la trampa conscientment, a diferència de quan era jove, que tot i que també feia trampa encara no n’era conscient. M’agradaria haver-la coneguda quan va veure que s’havia d’operar, quan havia persuadit el millor cirurgià plàstic del país de jugar-se la seva carrera i el seu prestigi en una aventura de molt de risc i  poca glòria. Magradaria poder-me posar dins la boca totes les paraules que el metge i na Felízia s’haguessin dit abans de les operacions i m’agradaria poder-la veure arribar tota sola a la clínica quan havia d’ingressar, i poder veure el metge el vespre abans d’aquella primera operació, donant voltes dins el seu llit com una mandonguilla dins una fregidora, sense poder-se dormir. Però pots estar segura Mirentxu que encara pagaria més cars els primers pensaments que li devien  fer venir les postals d’en Barraxet, perquè en el fons el mestre d’escola havia creat sense saber-ho tota aquella sacrílega transformació de na Felízia, en el fons era l’inspirador d’aquella obra de Satanàs. En Barraxet no s’ho hauria imaginat mai de ser un agent del dimoni, i n’hauria tingut calfreds. Així, quan trobava la senyora abraonada a una de les postals que ell li havia enviat a Buenos Aires ho explicava orgullós a tothom, però sense haver percebut la coqueteria que brillava en el fons d’aquells ulls cansats, i sense tampoc veure que damunt l’altar d’aquella devoció ella s’hi immolava. Per descomptat, el mestre no sabia presentar na Felízia a ningú sense deixar anar que era una dona de més de noranta anys, i es veia empès a haver-ho de dir precisament perquè no es notava. La seva ceguesa per veure això el privava de la captació dels secrets més sagrats que l’existència guarda en capes fondes, lluny de l’esclat diürn de les roses que pot veure tothom i lluny de les veus escridassades que només l’embrutiment pot ignorar. Uns secrets que la vida reserva a aquells pocs que per tenir-ne un tast consentirien patir fred i patir fam i s’exposarien al verí de les serps i a les sentències que s’executen dalt d’un cadafal. No captar això no tan sols li faria perdre na Felízia a n’en Barraxet, sinó que també l’expulsava dels escassos paratges on la bellesa s’expressa amb la contundència i la concisa perfecció amb què alguns marbres han pronunciat les paraules definitives, les que el vent no pot endur-se’n, les que fins i tot el silenci no pot capolar.