WE ARE THE WORLD
Constatació:
THERE LONG TIME WE HAD BEEN THOSE CHILDREN !
Cita bíblica: Pels seus actes els coneixereu.
Constatació:
THERE LONG TIME WE HAD BEEN THOSE CHILDREN !
Cita bíblica: Pels seus actes els coneixereu.
La Presidenta de la Federació de
Bèisbol, Sòfbol i Futbol Americà de la Comunitat Valenciana,
Na Francisca Martínez Cuenca
té el plaer de comunicar que a
Na Meritxell Blesa, li ha estat
atorgat el premi “ MILLOR JUGADORA VALENCIANA “ Temp. 2009”, de la Categoria SÒFBOL INFANTIL.
.
El lliurament de
premis es realitzarà en la “I GALA
DEL BÈISBOL, SÓFBOL I FUTBOL AMERICÀ” que tindrà lloc el pròxim dissabte 27 de Març a les 21.00h en l’Hotel Hilton (Avgda. de les Corts Valencianes, 52)
,
València, 23 de Març de 2010
N’hi ha ( + )
No hi ha res com veure que els nanos estudien i simultàniament es dediquen a fer esport. MENS SANA IN CORPORE SANO.
Just el que hi hauríem de continuar fent els majors, i que, de vegades, n’oblidem.
PS: igual alguna “personalitat” descobreix que la Txell té més personalitat que ell mateix, malgrat la seua edat.
Aquesta vetlada promet ser divertida.
Em moriré escrivint els millors versos
de l’idioma català en el segle
XX, amb perdó de Rosselló i Salvat,
amb el permís de Pere Quart i
Espriu.
Foix plorarà moltíssim en saber-ho
i inútilment intentarà un sonet,
l’únic sonet que li serà rebel
i mai no passarà del tercer vers.
Fuster, Ventura: no direu que no
us he avisat a temps. En els papers
faran elogis precabuts -oh, sempre..
es necessita certa perspectiva.
Pensa en el nostre poble, i li demane
a Déu, una mort digna. Déu que ho faça.
POSEU-ME LES ULLERES:
Dissabte vam anar a veure aquesta obra que es representa al Micalet.
La trama i l’objectiu de la peça teatral, de format multimèdia, giravolta
sobre la vida i obra del poeta Vicent Andrés Estellés. L’autor de Burjassot. Els grans de deveres, no sols literaturitzen sa vida, sinó que llur obra tramesa l’embolcallen del sentit i del sentir de la seua existència. Vida viscuda sentidament.
Enjornet telefone algú important de l’entrellat de la Societat Musical El Micalet i em diu que no en quedaran entrades si no s’afanyem. S’afanyem i quasibé ni sopem. Es dirigim cap a les guixetes d’entrades i podies entrar i demanar on vulgueres. Som els segons. No hi ha aglomeracions a l’entrada ni n’hi ha res del que l’entusiasta antic comercial del llibre -i un miler de coses més- ens havia dit. Possiblement era esperonat per la tessitura administrativa a què és sotmès el teatre en aquesta contrada del món.
Boníssima posada en escena per part del director mallorquí Pep Tosar.
S’evidencia que és un antic i gran seguidor de l’obra estellesiana.
Un espectacle multimèdia. I ací és on vull incidir des d’un punt de vista arquitectònic. Un rectagle escenogràfic. Deu metres de profunditat escenogràfica, uns sis davant i la resta darrere d’una tela transparent lleument pàl·lida, que abaixa des del capdamunt de la boca de l’escena, tall de teló.
Dos nivells separats per una tela de tul transparent que simultanieja les accions complementàries de les dues escenes. Osmòtiques.
– La part anterior on actuen els actors i on s’esdevé l’acció principal. Un bar de poble imaginari on ha acudit un periodista (Joan Peris) que vol fer un reportatge del poeta, seu a una tauleta sol i s’escolta d’incògnit la conversa de l’altra tauleta. La mestressa del bar (Pilar Almeria) que intervé, adesiara, en tot el complot. El fil conductor és la conversa que el poeta (Enric Juezas) manté amb un músic que representa l’Ovidi Montllor (Miquel Gil) que transcriu i musica els versos del poeta.
La música de l’obra és en viu i en directe de M. Gil, on s’hi transpuen l’amistat i complicitat que entre tots dos es professen. Hi ha una peça cantada en portugués que és una meravellosa melodia esgarrada.
Sempre hi ha uns gots de vi en sengles tauletes. En la posterior una ballariana de ballet clàssic (Isabel Anyó) dansa al voltant d’una taula amb un flexo i una màquina d’escriure. Referència subtil de la nocturnitat literària de l’autor, després de la jornada de treball al diari.
– La tela osmòtica de separació i junyent entre ambdós mons és el tercer element de l’espai escenogràfic que serveix per a intercalar fragments de paisatges naturals que han emocionat i inspirat el poeta, i urbans (Burjassot, Benimodo, València, etc.). També apareixen inserits breus fragments explicatius de familiars, amics i estudiosos del poeta que esguiten i introdueixen les diferents etapes del protagonista. En parlen dels fets i l’obra. Feliçment encadellats entre diverses escenes.
El fil conductor és la narració del propi poeta que va descabdellant la seua evolució i experiència vital. Les cinc escenes, d’uns deu minuts per cadascuna són monòlegs interactuats amb i per tots els personatges i conduïdes pels monòlegs d’Estellés i interromputs -humorísticament- per l’afecció prostàtica del poeta.
Es tracta d’un espectacle gens convencional. Contemporani per la factura dels medis. Una dramatúrgia documentalista digna de ser mantinguda i exportada als circuits teatrals i casals actius d’arreu del país.
El sencer. El de la santíssima trinitat, el del tricicle, eh !
N’hi ha ( + )
No som a Txèquia precisament. No. Inmaculada Gil Lázaro NO és Vâclav Havel. En un altre moment ja comentarem la meua relació amb la dita senyora. Un drama hamletià que durà sis mesos. Professional, no en penseu erròniament. Des que els viaranys del Teatres de la Generalitat fou dirigida per la
ballarina en quasi atur, açò no ha parat d’anar de mal borràs. Ni hem millorat
massa en dansa, ni allò que n’hi havia en teatre. Precisament en un lloc de
pregona tradició teatral com és València. Si serà important que ni
aquests diletants de la cosa pública poden amb ell.
Vos done a llegir un apunt
de Xavi Sarrià al respecte del què s’està produint al teatre valencià.
Trobem aquesta preciosa i estranya obra entremig d’una debacle del teatre valencià. Com us dic continuament: cal que nosaltres omplim els teatres, els cines , els concerts, etc. En una societat capitalista avançada, i no, la societat és qui ha de tirar del carro. I no es pot permetre de no omplir l’aforament, com passà l’altra nit. Aquesta cultura i aquesta societat li han de sobrar neureones, ovaris i testicles per a tirar endavant. Precisament en una obra de nova creació. Imaginativa i emprenedora. Antiga, com un clàssic i contemporània com la que més. Amb uns tocs quasi memorables com aquella insinuant fel·lació quan Pilar Almeria s’engul la tira de pimentó és una genialitat. El cant dels AMANTS DE VALÈNCIA, posa la pell de gallina, el M’ACLAME A TU, i l’ASSUMIRÀS LA VEU, igualment. Hi ha tants i tants de tics que conviden a emocionar-se, a riure, a plorar com vaig capir en girar-me alguna vegada durant la funció.
TEATRE, POESIA, HUMOR, CONTALLES, SORNEGUERIA, PERIODISME, GUERRA, NARRATIVA, MOLT DE SEXE, FAMÍLIA, AMICS, QÜESTIO SOCIAL, L’ALCOHOL, PLAERS DE LA VIDA, ELS MENJARS, LA MANCA DE DINER, EL TREBALL I UN DEAMBULAR PER EIXOS SETANTA ANYS DE VIDA COMPARTIDA ENTRE ELL I EL SEU POBLE COMPRIMIDA EN SOLS UNA HORA I MITJA.
NO US HO PERDEU I OMPLIU ELS TEATRES, GAUDIREU D’ALLÒ MÉS !
PS:M’haguera agradat aportar alguna foto de l’escenari però no m’hi vaig atrevir. Féu per anar-hi i veureu en directe. Paga la pena.
Actualitze el dia 2008-03-28 amb el vídeo del tràiler de l’obra per a que s’entenga millor el que us he dit. L’usdefruitat -o millor manllevat- al Vicent Partal de la seua entrada-post feta al respecte.
Sr. Sostres:
Hi ha coses que són intocables. Afers delicats i humanament sagrats.
Ningú, amb un criteri mitjanament calibrat, dubta de que l’entrevista d’anit, que la Sra. Terribas feu al M.H. President Montilla fou un massatge. Lluny de l’estil incisiu que ha estat emprant anys enrere. També m’estranyà que qui l’entrevistàs fóra precisament la mateixa directora de la TVC. Com si la casa no tinguera un altre massatgista.
Anit, em recordava certs estils massatgils que hi ha a Canal 8/ buit amb el M.H. Camps. Ara bé, l’estil que el senyor Salvador Sostres traspua i escola en l’article del seu bloc (Assumptes privats), ara sí, em sembla demencial. Literalment. Me’l pensava amb més enginy i classe. M’ha remembrat la mala manera que tenen en certa premsa espanyola i, per extensió, l’espanyola de colònies. Sols em ve al cap aquella frase de F. Nieztsche:
“Qui es passa quaranta anys intentant matar el drac i no ho aconsegueix, esdevé drac ell mateix.”
N’hi ha un poc ( + )
Hi ha gent que volem un estat propi. Però sent dir que, caldria que fóra condició sine qua non que siga de molt més nivell que le que ens priva de llibertats bàsiques. I, crec, que en sabem i podem. Fins i tot, per a millorar el tracte acurat dels afectats per la Síndrome de Down.
No m’estranya que en Sostres haja anat a raure al diari impúdic del senyor de la piscina amb coloraina de pseudo dissenyadora de movida madrilenya.
En les Corts Españoles. En 1946 l’Organització de Nacions Unides, seguint la resolució de l’assemblea general del 9 de febrer, insta els seus estats membres a que abandonen tota relació diplomàtica amb Espanya i que retiren els seus ambaixadors. Feu gran el retall de paper de diari i llegiu-lo. En riureu.
El que no sabien els pobres incauts de l’ONU en aprovar aquesta resolució, és el tros de mise en scène que provocava. Si més no, el sr. Esteban Bilbao era un gran actor. Aquells d’ara són putapènics i sense gens de gràcia.
Encara que conserven las “hidalguía vs-ergo sum Guia dels fills d’algú“….seria la traducció, no?.
Almenys aquells no gastaven ni autobusos ni paelles, ni IVA’s, ni Loapes, lofca’s, Tribunals Constitucionals, Garzons, etc…. El teatre aquell era d’un nivell superior a l’actual. Ni anòmals (entengueu-me, de nivell dessota de la mitjana) de casa bé en defensa de les essències nazionals: paella i sevillanes. Precisament, dos símbols manllevats o robats a sengles colònies. La decadència del teatre español és un fet. Ergo : Ezpaña, zin tiatro -nazioná-…; no é nâ!
Adjunte un vídeo que és part del procés. Millor veure les imatges. Respondré sobre cada part del procés i l’aniré descabdellat si vos ve de gust i hi ha alguna passa que vos siga interessant i no clara.
Hi ha, de moment:
1. Façana davantera.
2. Coberta-teulada.
3. Reforços estructurals des de planta baixa.
rehabilitation from Josep Blesa on Vimeo.
L’he deixat en silenci per a millor concentració i focalització dels fets.
Tanmateix, a l’altre bloc, ja vaig fer-ne una breu introducció al cas particular aquest, en obrir un apartat dedicat als constructors ( learning by doing).
En guarde centenars de fotos del procés de rehabilitació fins ara desenvolupat. En queda me´s de la meitst encara. Conforme tingueu preguntes aniré afegint-les al post i llur explicació detallada.
Els passos següents són la intervenció dels elements comuns que hem inserit com si fos un edifici nou. Electricitat i telecomunciacions, i emergències. Així com l’intervenció contra xilòfags i reforços de fonaments i matxons, bigues, biguetes, forjats o pisos.
PS: el cas de façana era ben interessant perquè ens trobem amb una capa de morter de calç sobre la fàbrica de maó que hem mantingut allà on hem pogut. No en trobaríem de millor suport que aquest. Els vells oficis, com n’eren la mar de savis!
L’edifici és dels environs de 1885. Típica casa de renda. Hem convertit un infecte forat en una, més o manco, presentable i àmplia claraboia que il·lumina l’escala.
n’hi ha ( + )
Em fa gràcia que fa uns pocs anys ningú NO volia saber res de rehabilitació ni d’aluminosi. Al meu estudi sempre se n’ha fet i amb continuïtat fins el dia d’avui.
En això es guanya poca pasta i té molt de risc. Amb la crisi de faena molts companys hi han girat la mirada cap ací com a font d’ingressos.
Ara molts professionals volen improvisar sobre el tema i afegir-s’hi.
És un bon simptoma.
Fins i tot en el meu estudi hi havia un sector important que advocava per fer SOLS urbanisme i obra nova, i deixar de banda tot això que sols era, per a d’ells, una pèrdua de temps i diners.
Ara les tornes hi han canviat. Sort que un servidor era, i n’és, el cap, sense socis a qui donar explicacions, i en aquest cas decidia un mateix què s’havia de fer.
El problema, subsegüent, era tindre’n els diners el dia un de cada mes.
Les empreses, són per a guanyar diners, indubtablement, però, a més a més, cal que tinguem també una funció social paral·lelament.
En la rehabilitació particular i en l’aluminosi es treballa generalment amb diners molt escassos de comunitats de veïns, que és el nostre/meu cas.
Doncs no ho faig, malauradament, per a l’Administració. No per falta de ganes sinó perquè en comptades ocasions he tingut temps per a fer corredors. M’ho hauria de replantejar això >>>> 🙂 ?.
Aquest post l’he guardat durant més d’any i mig. I mereix de v¡sualitzar-ne més en acabar-se, perquè hi conté 49 vídeos més.
N’hi ha de molt bons d’arquitectura de tot el món.
En el cas del gratacel espanyol paga la pena d’observar les mesures de seguretat i d’alta tecnologia emprada en la seua execució i unió del pont entre ambdues torres de formigó.
Dues:
1. Supose que estarà a punt d’ésser censurat aquest vídeo, com passa en quasibé tots els que he anat penjant i incrustant en els blocs durant quatre anys, amb temàtica humanística i d’explicació global del sistema en què vivim la humanitat.
De vegades, algú normal, es ratlla i les amolla pel broc gros. Acaben titlant-lo de boig mentre intentem d’esquivar-li els ulls.
Gràcies Narcís !
I la segona al ( +)
Última hora (21:45 H):
Eleccions a la UV-Estudi General: el tall el passa Morcillo i G. Benau.
Antoni Furió es queda a sols un punt.
Triomf de la mediocritat calculada.
Som un país excel·lent en la DIVINA MEDIOCRITAS?……no, sols en la mediocritas, sense divinitats !
Porca misèria !