Notices from nowhere

Democracy now finds there can be ample for all, but only if the souvereing fences are completely removed.

MÊME CATOSFÈRIC

L’amic MARTÍ em convida a un nou Même, jo ho escric en francès. No sé si és correcte o no. Però VAJA !, SI VAIG ERRAT M’HO FEU SABER. Tant el vídeo com l’àudio els he dedicat a un dels grups que més m’ha impactat i influït: Supertramp. En homenatge. 

SÍ Martí, va millor. Ha entrat ja en la radioteràpia, després de la químio.

Ci leggiamo! grazie mille, amico !

Josep.

<

span style=”FONT-WEIGHT: bold; COLOR: rgb(153,0,0)”>

1. Recomana’m un bloc en català.

Gràcies a Déu és ben difícil, d’entrada tots els que “valencia-net-gen” com ara el mateix d’en Martí “La Trappola”, Jordi el “Botxí”, Edu d’Això-Toca, Victòria del Pèndol, L’Ànima Negra, Pere de “Meroño”, Pere de Wuming, Marc de “l’Holocè”, Jaume de “Bona Vida”, Trencavèl, endemés dels que “catala-net-gen” com ara Àngel de “Canet i Català”, Sergi de “l’Esclafamuntanyes”, Pep de “Gàlim”, Marc de “Tutatis”, Boscà de “Testenguaret”, Vicent i Galduf, Albert Dasí, el gran JCOB “Anotacions Rizomàtiques”, els molt grans Enric Castelló, Toni Mollà, etc.

Mantinc una cordial i lliure discrepància -personal i íntima- amb els amics Vicent d’Hipàtia, Enric de “Gil”, JJ Isern de “Totxos……” tot i valorar molt llurs aportacions. Cosa que mirant-me a l’espill, per a ells per la seua qualitat, els hi bufarà la gamba. Com diuen, cal conrear lliurement les amistats i també; perquè no ?, les discrepàncies.

Però després de tot he decidit recomanar Cafè en gra . Pel seu encertat to i les seues distorsionades imatgeneries. Hi parla l’home nu.

2. Recomana’m un bloc en un altre idioma.

El website de “archidose”  A Dayle Dose of Architecture de l’arquitecte de Chicago, però fincat a NY, John Hill.

3. Recomana’m un apunt (post) d’especial interès.
Ell ja ho sap:Per a què serveix un bloc“, de “Josep Selva”.

4. Recomana’m un web.
http://varnelis.net/network_culture

5. Recomana’m una eina d’Internet.
Per a mi l’eina més important ha estat el correu electrònic. Suposa una democratització d’allò que va suposar la invenció del telegraf al segle XIX. 

6. Recomana’m un vídeo.

Take The Long Way Home – Supertramp

Ho faré amb vídeos You Tube, com he dit adés, que són més adients que els àudios.

7. Recomana’m un Audio.

Supertramp – Fool’s Overture (live Toronto)

m’haguera agradat ser a París, una meravella.

Passe la pilota als companys blocaires vallalbaidins “Àngel Canet i Català” i al Sergi d'”Esclafamuntanyes“.

IMPORTANT (Nota d’en Marcús): Per tal de centralitzar TOTES les recomanacions, creiem que pot ser útil que envieu un mail a markusrv@icab.cat amb l’enllaç de les respostes, i les anirem penjant.

Publicat dins de Sense categoria | Deixa un comentari

DEDICAT -SOBRETOT- A LES LLUMENERES PRINCIPATINES

Un article que "lliga" amb la meua contesta a l’Amadeu

L’autor :Celestí Gimeno i Broch, secretari de Política Econòmica d’Esquerra-País Valencià.

LLEGIU-LO assossegadament els Convergents i comentem-lo  si voleu.

Esquerra vé denunciant a través dels mitjans el dèficit fiscal i el problema del finançament del País Valencià des del 2005 (Levante, 30-05-2005), encara que coneixíem l’existència del problema des de molt abans i també des del primer moment hem vingut dient que aquest greu problema és un problema de tots els valencians, parlen la llengua que parlem, siguen de dretes o d’esquerres. Fins i tot el pateixen els nous ciutadans nouvinguts que paguen impostos i reben, com tots nosaltres, uns serveis per baix del que la contribució fiscal que fem podria permetre. També en articles posteriors (Levante 6-11-2006) àarem donar la "benvinguda al dèficit" al Partit Popular, que a través del seu vicesecretari regional, Ricardo Costa, en aprofitar una crítica als pressupostos del 2007, va admetre la realitat del problema.

Hem parlat de la relació entre infraestructures, dèficit i competitivitat. En definitiva, hem aconseguit que el problema del dèficit fiscal passe a estar en l’agenda política com un punt de primera importància per als valencians i el seu benestar. Passades les eleccions, el Conseller d’Hisenda, Gerardo Camps, va anar més enllà i demanà un sistema de finançament indexat a la població (al nombre d’habitants) i, jo mateix, en un article que va ser publicat entre altres pel Levante durant la segona setmana de juny i titulat "Cinisme Polític. Ignorància econòmica", vaig titllar la proposta de "poc ambiciosa i acomplexada" pel fet que ens remetia al model de finançament previst per l’Estatut andalús (criteri de població) mentre que des del punt de vista del futur i tenint en compte que el País Valencià és una de les zones de major concentració de capital privat de l’Estat i si volíem estar en el món global en primera divisió, ens convenia una indexació al Producte Interior Brut (model de l’Estatut del Principat de Catalunya). Ara torne a reafirmar el que vaig dir. Encara que sé que no tinc moltes possibilitats d’ésser escoltat, atès que tot el que puga paréixer-se a allò català, encara que siga el que ens interessa als valencians, serà negat pels nostres representants polítics acomplexats i una part de la nostra societat més retrògrada.

Bé, com que cal ésser equànimes, cal reconèixer que, almenys, s’han mogut. Que es plantegen el problema que varen oblidar o, millor no van voler plantejar-se quan calia: el nou Estatut d’Autonomia. Era el moment adequat, com demostra el fet que així consta als estatuts d’Andalusia i de Catalunya.

Aquesta setmana el molt honorable President de la Generalitat Valenciana (nom, per cert que vé des que formàvem part de la mateixa corona catalano-aragonesa) ha presentat recurs d’inconstitucionalitat pel tema del finançament contra l’Estatut Andalús (el que defensa el mateix sistema que el seu Conseller d’Hisenda va demanar la setmana passada) i, cal recordar que ja n’havia presentat contra el català. Ja veuen, l’últim de la classe espia als altres que han fet els deures i li ho diu al mestre. Per tal de no quedar, ell, en evidència. Com a ciutadà tan sols puc dir que sent vergonya en veure al president de tots els valencians, al "meu" president fent d’espieta dels seus companys representants de la resta de les nacions i nacionalitats de l’Estat que s’han adonat que el sistema de finançament perjudica el benestar dels seus pobles. És, simplement, patètic.

Fins i tot s’ha atrevit més encara i vol fer creure que tot obeeix a una tàctica per tal de dur la discussió del problema del finançament a l’organisme pertinent de l’estat de política fiscal i financera que ho controla ara, com si això fos una garantia. Si ho fos, no estarien amb el problema damunt. Però… tornant al molt honorable President de tots els valencians, estic molt preocupat, perquè amb tanta tàctica, estratègia i floritura, o bé s’ha fet marxista o va de polític florentí. Que no s’havia acabat això amb el conseller Ciprià Ciscar?

Amb el simple que és "simplement defensar els interessos dels valencians", que per això l’han elegit i li paguem. Enfronte’s a l’Estat, denuncie de manera clara que ens envia menys diners des de fa molt, però que molt de temps. Duga’l al Constitucional. Li demane, President Camps, que, simplement, deixe de fer el ridícul. Que faça el que ha de fer: lluitar per aconseguir que acabe aquest "dèficit històric" (atès que existeix al menys des de 1987, haja governat qui haja governat a Madrid des d’aleshores). Que s’alie amb qui s’ha d’aliar que són els que pateixen el mateix problema de manera clara i evident, és a dir Catalunya i les Illes Balears. Li demane que reflexione, perquè es nota molt que està deixant-se utilitzar per les forces estatals que no volen que el sistema de finançament canvie. I això tan sols ho pot admetre un polític representant de tot un poble que posa els seus interessos personals per damunt dels de la col·lectivitat a la que representa. Vol ser ministre? Vol seguir la carrera política de Zaplana? Crec que li eixirà mal. El seu cap, el que el pot fer ministre, ja ha matisat la seua demanda. No s’avergonyeix d’haver-nos fet fer el ridícul als valencians dues vegades en 48 hores?

Li demane que no ens avergonyisca més fent de funcionari del ministeri fiscal en lloc de president dels valencians. No li pareix més adult, lògic i normal que si tenim el mateix problema de finançament en lloc de denunciar als altres el que caldria fer és reunir-se amb ells per anar tots junts en defensa dels diners que tant a uns, com altres ens falten? Deixe de denunciar a tothom (TV3 inclosa). Faça’s adult. Plantege el debat a la ciutadania que ens van negar a l’hora de l’Estatut, que hi puguem participar tots, inclosos els nous ciutadans que paguen impostos també.

 

Publicat dins de Sense categoria | Deixa un comentari

?Les Cartoixes Valencianes?

DEMÀ DILluns, DIVUIT DE JUNY, comenÇa en Punt2 la sÈrie ?Les Cartoixes Valencianes?

 

Eme Eme ha produït i realitzat per a RTVV esta sèrie-documental de 13 capítols sobre l’orde cartoixana, que comença a emetre’s el proper dilluns 18 de juny a les 23.00 hores per la cadena autonòmica Punt 2. Una sèrie que desvelarà, entre d’altres coses, l’origen i mode de vida d’aquestos religiosos, amb declaracions dels propis monjos cartoixans de Portaceli (Serra). Aquestos monjos han trencat excepcionalment llur vot de silenci i hi han permés, per primera vegada, que un equip de televisió convisca durant alguns dies amb ells.

La productora viatjà durant l’any passat per tota la geografia espanyola per a donar a fer conèixer de primera mà la situació actual de cadascuna de les cartoixes del país, i ha visitat a més a més, la Gran Cartoixa, que es troba a Grenoble, França. Aquesta és la casa des d’on nasqueren les prop de 300 fundacions que aquesta Orde ha tingut en tot el món.

La sèrie ha estat dirigida i realitzada per Òscar Monton, està presentada per la periodista Valentina Verdugo i ha tingut com a director de fotografía a David Monton. A més la producció ha comptat amb l’assessorament dels historiadors Albert Ferrer, Josep-Marí Gòmez i Juli Badenes.

Les Cartoixes Valencianes, a més a més, inclou una banda sonora original realitzada pel compositor Jesús Àngel Garcia, i  ha comptat també amb la col·laboració del reconegut grup Capella de Ministrers. La sèrie compta també amb la intervenció d’actors del Grup de Teatre Les Valls i amb les infografies realitzades per BoleMedia. Les Cartoixes Valencianes ha sigut post-produïda integrament als estudis que la productora té al municipi de Faura (Camp de Morvedre).

Aquesta sèrie documental ha estat subvencionada per la Generalitat Valenciana.

 

 

 

Publicat dins de Sense categoria | Deixa un comentari

L’HISTORIADOR DE L’ART EN L’ERA D’INTERNET.

L’amic Albert Ferrer i Orts m’ha portat un exemplar del llibre darrer que recull la tria d’articles publicats en la darrera dècada. El títol del llibre:

FUM DE BOTJA.

Us en recomane la lectura atenta. Compreu-lo si podeu. Allà podeu fer-vos un mapa del que ha passat en l’ultima dècada a nivell de Patrimoni. Pega bastants puntellons a les consciències de l’Administració i de les que des del sofà s’ho miren amb escepticisme i meninfotisme. També rescata de l’oblit peces que estaven amagades sota la porqueria i la brutícia.  

A hores d’ara treballa en una sèrie de programes audiovisuals per a RTTV que possiblement podrem gaudir en PUNT2 al voltant de les Cartoixes Valencianes i els lligams i connexions amb les restants d’Europa.

Sóc un seguidor -i amic- impenitent d’aquest tot terreny de la cultura i que té com a fita irrenunciable convertir els fets artístics en fenòmen de masses, bo i convertint-se, ell mateix en un dels divulgadors més conspiscus que tenim. Manta vegades els seus articles es situen en el centre de polèmiques.

La dedicatòria -que agraesc enormement- i que hi ha desat fa així:

Apreciat amic;

Com bé suposes, aquest ha estat un repte per a un servidor. No tant pel fet de traure endavant un projecte, sinó per haver comptat amb el teu concurs. Al capdavall, la substància del llibre; per la qual cosa t’ho agraïsc i, alhora, compartisc la seua edició.

Albert. 

En les següents entrades aniré desant algunes intervencions, articles, etc del llibre.

La meua intervenció en el llibre, la primera de  ma vida m’ha sorprés, és la següent, si voleu llegir-la pitgeu al “vull llegir la resta…. 

L’HISTORIADOR DE L’ART EN L’ERA D’INTERNET.

L’historiador de l’art actual no és, sols, aquell erudit del segle XIX i del XX que coneix fil per randa tots els entrevitricolls d’una peça remarcable, llur tècnica, composició, provinences i desenvolupaments, etc. És aquell, que sabent tot l’anterior, és capaç d’indicar-nos on es pot trobar la dita informació. És el cartògraf que ens indica i descobreix on, quan i perquè  estigué i/o està passant i on és la dita informació. N’és també el crític. Ens relliga el passat amb el present. Ací hi ha un salt qualitatiu (forma) i quantitatiu (xarxa). Establint una interacció i sinergia entre contemporani/actual i passat (diacrònica) i amb un coneixement periodístic de l’entorn (sincrònic) amb l’obra feta pels humans.

Una obra d’art -en sentit lax-, n’és la de l’historiador contemporani, quasi diríem detectivesca.

Els historiadors de l’art que perden el seu sentit d’ésser avui, són aquells que ens relataven el què (dates i noms: mecenes, protectors i monarques, etc), sense el perquè, el com i el quan hi havia passat. Sense correlació amb l’actualitat. Sense connectar-la amb la resta del món. Aquestes eren les historietes de l’Art del gran capità. Teníem un toll d’informacions inconnexes, amb sotracs, esvorancs, discontinuïtats i genialitats aparegudes per art de màgia. Fet i fet, adobades, això sí, amb el corresponent component ideològico-polític de l’historiador amb tarannà de mèdium.

L’historiador de l’art del segle XXI ha perdut, o cal que perda, el feixuc llast dels tots noventayochocistas (meduelejpaña), els Mein Kamf , noucentistes, etc. escampats pel món, que usen llur sentiment de frustració, per a projectar-lo sobre les societats que tenen tancades a dintre del seu Estat, i que diuen defensar.

Paradoxalment, o no, aquest sentiment o/i oportunisme, fou rescatat i incorporat al si del pensament d’arrel marxista dels ’60 i ’70 i encara perdura en cert ambients dits progressistes. Amb llur corresponent d’Estat i usat, com a arma llancívola, contra les societats que hi conviuen.

L’obra d’art cal connectar-la, per a millor aprehendre-la i comprendre-la. Amb dades. Quan al món real, gairebé, tot és un continuum. En són el producte d’una societat. L’historiador actual ens ha de presentar els fets, amb intencionalitat, doncs éstà fent –of course– una altra obra d’art.

Amb la presentació de llurs connexions. Els receptors -individus pressumptament pensants com som- farem la síntesi pròpia. Contrastant tot allò que ens en donen. Cal que hi existisca una hipàtia entre l’historiador i els consumidors de llurs productes.

Sanchis Guarner, en els ’70, ens indicava que cada generació havia de repensar-s’hi tota la història del seu poble. Mentre ell ens contextualitzava dins del món occidental. Avui ens repensem contextualitzant-nos globalment.

L’historiador de l’art contemporani ha de tenir clar, que el món (l’obra d’art) del què hom parla s’està o pot estar-se produint, simultàniament també, a les antípodes, sols que ho desconeixem, encara. És a dir, la visió local, ja no existeix. ¿Quantes voltes descobrim que una mateixa recerca està produint-se en llocs molt allunyats i sincrònicament?: Manta vegades.

La visió actual és glocal (global i local, simultàniament).

Renato de Fusco, l’historiador de l’arquitectura en el seu llibre Architettura come mass medium  en algun passatge ens explica que la Florència del XV, tan localista i tancada com era, es quedaria tota astorada en saber que sis segles després és, encara, subjecte d’estudi i que els artesans i uffici que tant menyspreaven llavors, són ara artistes mítics de culte.

La col·laboració interdisciplinària -lleial i franca- entre les diverses activitats i professions immerses en l’actuació patrimonial i l’actual (o en l’actualitat, ¿no fem art i història?) és l’única  sortida reeixida que ens resta. I és la manera més eficaç d’engolir molt de coneixement (i alhora eliminar molta ignorància) i llur aplicació.

La recança dels historiadors envers els arquitectes és totalment justificada i fruit de la supèrbia que atresorem, per ignorància, els arquitectes. Ara bé, no en som pas els únics.

La xarxa ens ha posat en contacte a molts éssers humans. On veiem els nostres dilemes, dubtes i circumstàncies paral·lelament representats en d’altres llocs del planeta. Realment les societats s’organitzen per cultures, llengües, etc. que s’entrecreuen i mesclen, el qual ens enriqueix i contamina positivament i mútuament. Assumim la posició d’un altri. Escoltem i contraopinem. El resultat és la innovació. La barreja sorprenent i aleatòria d’una nova via.

En la segona meitat del XX els valencians ens inventàrem allò dels Països Catalans i convencèrem catalunyesos i illencs, en un exercici de pervivència. Al capdavall, érem els més avesat a desaparèixer. Després ens inventàrem el corònim Nació catalana. Ara, amb un sentit  més operatiu i economicista, estem amb l’EURAM (Eurorregió de l’arc mediterrani). Aquest és el concepte de fluidesa i territori (sense fronteres) en què emmarquem les troballes patrimonials i noves propostes en l’actualitat, com a fruit novell del quefer present. Talment i paradoxalment com a l’època de sant Vicent Ferrer, però a un nivell molt superior i desenvolupat.

La xarxa s’agrupa per interessos amb llengües, cultures i societats. Nosaltres hem marcat la nostra, sense fronteres artificials, ni negligir els contactes amb totes les altres. La grandària d’internàutes, en aquest cas, sí importa, i és qui ens assegura la  presència i projecció d’avui i la dels nostres descendents a l’esdevenir. Desacomplexadament.    

Albert Ferrer, al país de les meravelles.

Albert, gran professional i millor persona,  en aquest llibre que teniu a les mans ens fa la crònica d’una dècada, connectant-nos el passat amb el present. Fa una tria per l’Ètica, per la Moral, com a rent que faça pujar la massa social. Blasma en alguns casos els responsables de l’Administració subalterna, que creu governar-nos, amb perseverança, amb dades, dates….. fets, estrafets, actuacions i omissions  controvertits, etc. Ens divulga i ens fa conèixer en una societat de masses que som allò que ens uneix entre nosaltres i amb la resta d’humans.
Malgrat el poc ressó que creu tindre’n. D’ací el títol del llibre com a fum fugisser però que ja està trobant el seu èxit, resposta i posicionaments entre un bon gruix de ciutadans. I també, perquè no?, entre alguns membres de l’Administració. 

A tall d’això cal finalitzar amb un conte molt estimat que em contaren, per tal de que cadascú faça la seua tria entre ésser governador (marmessor) o indígena del patrimoni heretat i del nou:

Conten que un antic governador espanyol d’una província americana, durant l’època daurada de l’imperi, volgué complimentar un parent seu, volent fer-li arribar una dotzena de magnífics melons, collits als seus camps. Encarregà un parell d’indígenes que els en dugueren amb una carta, i els hi digué : “No vos en mengeu cap, perquè si ho féu, la carta ho veurà i sereu castigats”. Els portadors dels melons van fer la meitat del camí sense entrebancs; però al 3r dia, l’olor dels melons, la set i la gana van poder més que l’amenaça. Tanmateix, llestos i prudents, aturant-se al peu  d’un mur, agafaren la carta i la taparen amb pedres darrere d’ell. Aleshores, segurs de no ser vistos se’n menjaren un cadascú. En acabant , recuperant la carta prosseguiren el camí. A l’endemà feren la mateixa operació. Arribant al dia següent a casa del parent del governador entregaren la carta i 8 melons. Aquest, els hi féu esperar mentre llegia la carta, per si requeria resposta immediata. En llegir que li enviaven una dotzena, els hi pregunta ¿ On són els 4 melons que falten ?. En oir açò els indígenes fugiren esperitats contant a tot arreu que les cartes podien veure a través de murs i pedres.

Ells no van entendre què era una carta, com funcionava, per a què servia. Sobre l’ús, recuperació, actualització, potenciació i rendibilitat social i econòmica (perquè no?) de l’herència patrimonial els hi passa el mateix. Bona part dels responsables de l’Administració, Universitats, Fundacions, Jerarquia eclesiàstica i empresariat valencians, em sembla, tenen la mateixa sagacitat i finor interpretativa davant del patrimoni i el fet artístic que els indígenes protagonistes del conte.

                                                           Josep Blesa i Morante, arquitecte.

 

Publicat dins de Sense categoria | Deixa un comentari

MANYANS, 4

Un científic que en les seues investigacions no pose una altra cosa que el seu amor a la veritat, no arribarà lluny: pel contrari, li cal la lògica i la intuïció; i si per bonestrugança (que en aquestes coses té un paper prou més important que la idea de veritat) li és favorable, la veritat es presentarà tota sola en les conclusions del seu treball o llurs experiments. El mateix hom pot succeir en el cas de l?artista.. També aquest ha de sotmetre?s incondicionalment al seu objecte; la capacitat a escoltar la veu secreta de l?objecte (independentment de que aquest es presente com a objecte exterior o interior), de descobrir les lleis a que obeeix ?recordeu els experiments amb la perspectiva de Dürer, i els de Rembrandt amb la llum- no depenen de l?amor que l?artista sent per la bellesa. Igual que en el cas de la veritat per al científic, la bellesa és, pel contrari, el fruit madur que recollirà amb l?obra aconseguida. Tanmateix, ¿per quina raó el científic i l?artista es veuen estimulats cap endavant incessantment per eixa tralla que és l?obsessió per l?objecte? ¿D?on deriva aquest amor per la recerca? ¿Es tracta, potser, d?una terra incognita d?allò existent que els fascina?

No, el que és realment desconegut no pot encara seduir; sols sedueix allò que es comença a intuir quan s?entreveu  un nou fragment de realitat i cal donar-l’hi una formulació per a poder fer que existesca. Tant en la ciència com en l?art, el que importa és la creació de noves paraules referides a la realitat, i si aquest procés es veu interromput, no sols deixaria d?existir l?art i la ciència, ans que el propi home desapareixeria, perquè l?home es distingeix de l?animal precisament per la seua capacitat per a descobrir i crear noves coses. Qui, en art, es limita a cercar solament noves esferes crea sensacions, no art.   

Dic això pel que explique en el següent trosset si pitgeu en "vull llegir +"

Aquesta és la primera intervenció de conservació que vam fer. Una petita casa-obrador de 3’80 m. d’ample per 8’90 m. de profunditat. Sort que hi havia un pati posterior amb servidumbre de llum i vista. La propietària una dona amb tres fills. Un habitatge de protecció de família nombrosa monoparental. Superfície útil menor de 120 metres quadrats.

Una de les contradiccions més sorprenents fou que el Pla Especial de Protecció i Reforma Interior (PEPRI) del barri del Mercat, era fet a imatge i semblança dels "Manuales de Política y metodologia de centros históricos" de Bolonya, Florència, etc. que l’editorial Gustau Gili anava publicant en la col·lecció MATERIALES DE LA CIUDAD.

Havíem plantejat la coberta mig coberta amb teulada i la part de davant amb terrassa per a estendre la roba. Endemés de la necesitat de matar els microorganismes de la roba estesa mitjançant els raigs ultraviolats Per contra en aquelles ciutats italianes la terrassa és gairebé inexistent quan a València és molt usual, l’ús de terrassa amb cairons freda o ventilada. El que en terminologia constructiva espanyola denominen "a la catalana". I nosaltres terrassa o terrat simplement. Em van fer modificar el projecte, malgrat les meues al·legacions raonades…….que de poc serviren.

Conclusió crítica per als arquitectes autors del document de planejament, encara avui vigents:

Per a copiar cal saber "llegir".  

Publicat dins de Sense categoria | Deixa un comentari

LA REHABILITACIÓN URBANA

MAÑANA comienza en Valencia un apasionante seminario patrocinado por la Unión Internacional de Arquitectura que tratará de analizar las nuevas corrientes que a partir de  finales de los setenta han empezado a variar los conceptos, filosofías y criterios relativos al patrimonio arquitectónico, en especial a las soluciones prácticas y urbanísticas de las ciudades históricas. El seminario servirá, a su vez, para conocer de cerca los nuevos planes de renovación en Alcoi, Xàtiva y Sagunt, así como para exponer (en el propio Palau de la Música, donde se desarrollarán los debates) el proyecto del convento del Carmen y la obra de Francesco Venezia (en el COAV). Como preámbulo sirvan estas páginas dedicadas a analizar en parte los mismos fenómenos, anunciados por Campos Venuti o expuestos con fervor en el último encuentro de Cuenca (España).

 

 

 

 

 

JORNADAS INTERNACIONALES EN CUENCA

 

Con la cita textual de V. Gregotti ?La tarea fundamental de la arquitectura en los noventa será construir sobre lo construido?, Víctor Pérez Escolano inauguró el pasado mes de septiembre en Cuenca ?en el marco de la UIMP, con la colaboración de la Coput- la primera semana internacional de rehabilitación urbana, dentro del V curso sobre intervención arquitectónica y urbanística en la recuperación de los centros históricos donde se debatieron propuestas e intervenciones en ciudades del occidente europeo.

            Esta problemática, que atañe actualmente a todas las ciudades de nuestro entorno cultural, es más acuciante, si cabe, en nuestra ciudad debido a la gran degradación a que está sometida la Ciutat Vella. De hecho, actualmente existe una propuesta ya aprobada inicialmente por el ayuntamiento (el Carme) y otra en proceso de elaboración (Velluters). Dichas propuestas deberían ser objeto de un profundo debate, tanto arquitectónico como ciudadano, hasta hoy enmascarado.

            Tras la intervención del catedrático de Sevilla V. Pérez Escolano, que repasaba las intervenciones acaecidas durante la década de los ochenta, de una manera global, en distintas capitales europeas, toda vez que ampliaba el marco de intervención fuera de los cascos históricos y haciendo hincapié sobre el pragmatismo de estas actuaciones frente al excesivo utopismo de la anterior década, se procedió a la exposición de propuestas más concretas.

            Bajo el título genérico de Ciudades monumentales: Nuevas formas de intervención se abordaron los siguientes planes:

            1.-E. Bardají y J. L. Dalda expusieron el plan especial de Santiago de Compostela, un proyecto de protección e intervención en la ciudad histórica desde presupuestos actuales y sin renunciar a la modernidad.

            La ciudad de Santiago, con su magnifico centro monumental ?declarado conjunto histórico- monumental en 1940- construido en gran parte durante el periodo barroco, precisaba de un plan especial (PE) que contemplase: la protección de edificios singulares e imagen urbana, además de los necesarios mecanismos de renovación urbana.

            Sus autores explicitaron la íntima relación del PE con el plan general (PG) vigente, toda vez que había una profundización en la voluntad de definición arquitectónica. Escala 1:500. El plan era concebido sobre cuatro aspectos fundamentales:

a)      Mantenimiento del zócalo de la ciudad histórica, que separa la ciudad histórica del ensanche, situado a una cota inferior.

b)      Preservación de la unidad ambiental. Conducida, entre otras cosas, por el empleo normativo del granito del lugar.

c)      Mantenimiento de la estructura urbano-agrícola de los rueiros. Estos son una especie de callejuelas que descienden del centro histórico a la parte baja de la ciudad, conformados por viviendas en hilera sobre antiguos caminos rurales, donde se pretende una preservación de la especulación manteniendo su uso y estructura conjuntamente al potenciado de su disfrute ciudadanos, incluso con la abertura de nuevas sendas.

d)      Protección del Monte Pedroso, elemento geomorfológico conformador de la fachada paisajística de la ciudad.

 

Existen, por otro lado, intervenciones puntuales de prestigiosos arquitectos europeos, como el encargo de un museo a A. Siza, o una manzana de viviendas a J. P. Kleihues.

2.-Alcalá de Henares. La reconstrucción del centro monumental. Carlos Clemente, director de la oficina del convenio ?entre MOPU, la Comunidad de Madrid y el ayuntamiento- explicó los rasgos fundamentales de la intervención.

            Alcalá, situada sobre el corredor del Henares, constituye un caso atípico de ciudad, impulsada por el catedral Cisneros con la fundación de la universidad, se encuentra asentada sobre terrazas en terreno pantanoso.

            Con el declive de la universidad, la ciudad se despuebla, militarizándose en 1885, debido a su situación estratégica. De tal suerte que hasta recientemente no se tenía ni información planimétrica ni arquitectónica. En los años sesenta hay una fuerte inmigración que se asienta en su periferia, tomando carácter de ciudad-dormitorio y terciaria al socaire de la actividad militar y carcelaria.

            Con la reciente desafectación de los cuarteles e instalaciones militares y la creación de la Universidad Carlos III ha surgido el problema de recuperar la ciudad monumental y la sutura a ésta de las siete unidades periféricas. Todo ello llevado a cabo por medio de un estudio de los edificios más representativos con los subsiguientes proyectos de rehabilitación que contemplan también ampliaciones de edificios a causa de la inserción de nuevos usos.

            La formalización de conjuntos y la recuperación de espacios para uso público incide tanto en el esponjamiento de manzanas como en algunos casos en su completación. La estrategia de recuperación ha consistido en la asignación de un uso para cada edificio y la posterior cesión de éste a un organismo o entidad a cambio de su rehabilitación.

            Por otra parte, bajo el título La recuperación del centro como ciudad pública se abordaron las intervenciones siguientes:

            1.-Alcoi. El programa de rehabilitación. Después de una introducción de Fernando Ubeda, director general d?Arquitectura i Habitatge de la Generalitat, en la que repasó la política de su dirección general en los últimos años, poniendo el énfasis en la colaboración de las diversas administraciones. Así como en la relación entre documentos de planeamiento, programas de inversión y la ejecución.

            Pasando seguidamente Gaspar Muñoz a la exposición del programa de rehabilitación de Alcoi, donde resaltó el carácter integral de la intervención que afecta tanto el casco histórico como a la periferia. Estableciendo matizaciones entre áreas de actuación preferente y áreas de renovación urbana sobre zonas consolidadas. La actuación en la periferia, que presenta una ausencia y/o desequilibrio de equipamientos que se pretende recualificar, se combina con actuaciones sobre zonas del casco histórico mediante proyectos específicos donde se busca la función de revulsivo que regenera zonas más amplias. Por ello se ha encargado a arquitectos de reconocida solvencia internacional: Siza, M. Solà Morales, F. Venecia, Miller, Aymonino, Moneo,? Es de destacar la estrategia llevada a cabo de compra de inmuebles y solares por parte del ayuntamiento para la posterior elaboración de planes especiales en estas zonas, recurso muy práctico, pero que debido a su carácter parcial, suscitó una controversia en cuanto a su metodología.

            2.-Cádiz. Las actuaciones públicas en el frente marítimo. José Manuel Vera, concejal de Urbanismo de la ciudad, y el arquitecto municipal Fernando Domínguez expusieron las intervenciones en Cádiz.

            Cádiz constituye una ciudad terminal debido a su situación geográfica, cuyo único crecimiento posible es la conurbación con otros municipios. La ciudad, edificada en los siglos XVIII y XIX, donde la actividad edificatoria sólo es posible por medio de rehabilitaciones o sustituciones.

            El casco antiguo posee una gran densidad poblacional y constituye la zona habitada por las gentes con menos recursos económicos, pues las clases más favorecidas lo abandonaron trasladándose fuera del recinto de la ciudad (Puerto de Santa María).

            Los edificios del casco han sufrido un proceso de subdivisión y su estado material es de gran deterioro. La estrategia del ayuntamiento ha consistido en la compra de edificios bajo amenaza de expropiación, que estaba consensuada por todos los grupos del consistorio atendiendo a la urgencia de la situación. Tras su compra el ayuntamiento se encarga de la rehabilitación del edificio.

            Existe, por otro lado, una serie de actuaciones urbanísticas y arquitectónicas a lo largo de la fachada marítima que repercuten óptimamente en la imagen de la ciudad, como paseos marítimos en la playa de la Victoria; tratamiento de la Caleta; remodelación del Campo del Sur; rehabilitación del baluarte de la Candelaria, destinado a museo marítimo, o la rehabilitación puntual, como la casa de las Cadenas, como archivo histórico provincial, a cargo de Cruz y Ortiz.

 

La última jornada del curso se dio bajo el epígrafe ?Las situaciones catastróficas como oportunidad de laboratorios urbanos: El incendio del Chiado en Lisboa y el terremoto de Nápoles?. Con la exposición de estos dos casos se procedió al análisis y procesos de recuperación de partes de la ciudad afectados por desastres. El tema del Chiado será desarrollado en un artículo posterior.

            La recuperación y nueva arquitectura en el programa de reconstrucción de Nápoles: Exposición que desarrolló el director técnico de la comisión del programa especial de Nápoles, Roberto Gianní.

            La ciudad poseía un planeamiento aprobado en el que se contemplaba la recuperación del casco histórico así como la integración de barrios periféricos con una personalidad muy acentuada que habían estado absorbidos por la expansión urbana, y que se denominan casali. A los dos meses de la aprobación del PG aconteció el terremoto de 1980. Paradójicamente, este hecho brindó una dramática oportunidad de actuación sobre el conjunto de la ciudad.

            Nápoles, debido a sus circunstancias históricas y a su peculiar composición social, constituye un caso específico que la diferencia del resto de ciudades italianas: a pesar de la expansión de los años cincuenta y sesenta los grandes problemas de falta de vivienda y deterioro de las existentes provoca una protesta social masiva, incluida huelga general, lo que produjo una reflexión y el inicio de un proceso en la década de los setenta que elabora un plan que pretendía bloquear la especulación, y que resultó ineficaz, con lo que la protesta social continúa hasta finales de los setenta dando lugar al plan de este estudio.

            Tras el terremoto, el ayuntamiento se conforma como una estructura administrativa de emergencia de carácter fuerte y poderes especiales. Con ello se aplica taxativamente la filosofía del plan vigente, que supone una doble directriz: la creación de gran cantidad de nuevos alojamientos y la actuación sobre las áreas consolidadas más degradadas ?centro y casali.

            Este plan establecía una distinción entre público y privado a base de áreas medias imbricadas que suponen un salto cualitativo en la vida de esta ciudad.

            Por otro lado, las actuaciones sobre los casali ?de estructura romana y construcción del XVIII- es relevante, puesto que su degradación no era tan sólo urbanística, sino también edilicia, pues con el transcurso del tiempo se había añadido elementos extraños que desfiguraban su tipología. Consistiendo estas intervenciones en su restitución tipo morfológica.

            En la actualidad, el plan se encuentra práctica y totalmente ejecutado, porque ha resultado eficaz en esta coyuntura.

            Para concluir el curso, y bajo el epígrafe de ?El proyecto urbano en la recuperación de centros históricos medios?, se abordaron las intervenciones en Brescia y Oviedo.

            Brescia: Del plan urbanístico a la intervención arquitectónica. Giorgio Lombarda, profesor del Instituto Universitario de Arquitectura de Venecia, expuso las principales características de las actuaciones en la ciudad.

            Podría tomarse como un caso paradigmático a aplicar a Ciutat Vella de València, entendida ésta como unidad autónoma, tanto para su gestión como por su constancia en el tiempo dentro de una situación económica del consistorio no boyante.

            Es una experiencia que empieza a principios de los setenta, dentro de una política unitaria del ayuntamiento tratando de llevar a cabo una gestión global. Como consultor para la arquitectura y el urbanismo, el ayuntamiento ha contado desde los inicios del plan, con L. Benévolo.

            El plan se estructuró por etapas: En una primera etapa se organizó un grupo de técnicos dependientes del ayuntamiento, cuyo cometido era la elaboración de un plan general, junto con unos análisis tipológicos que orientasen las intervenciones de los particulares. Como resultado de ello, todo el centro histórico quedó bajo control tipológico.

            En el centro histórico se observaba una mezcla de dos tipologías que son frecuentes en el norte de Italia: la de cuadrícula romana, que produce la casa con patio (cortile), ocupada por residentes con más recursos, y la de origen germánico, que es la casa entre medianeras con frente más estrecho, en régimen de alquiler, que se deteriora mucho más por falta de mantenimiento de sus moradores -más humildes.

            En el año 75 empieza una segunda etapa, con intervención pública directa sobre las áreas de centro históricos más degradadas. Para ello ponen en marcha el traslado de gentes a viviendas provisionales. Consideran 50 el número de unidades para llevar a cabo esta acción con capacidad económica, técnica de proyectos y de seguimiento. Finalmente, después de la rehabilitación, el realojo de sus habitantes primitivos. De tal manera que el ayuntamiento se encarga de comprar, ubicar, restaurar y realojar.

            Existe también una entente entre ayuntamiento y consejos de barrio que evita el afloramiento de conflictos sociales. De esta manera se ha intervenido en unas mil viviendas con sus servicios públicos, ubicándose, por ejemplo, archivo y sede vecinal en una iglesia en desuso, como en el barrio del Carmen, cambio de mobiliario urbano.

            Una tercera etapa consiste en conseguir los mismos objetivos hacia la primera periferia de ensanche obrero del XIX mediante intervenciones más flexibles a base de infraestructura y equipamientos, así como pequeñas intervenciones en elementos comunes de edificios.

            Paralelamente, un segundo objetivo consistía en resolver el problema de espacios abiertos y públicos del centro histórico, potenciando el uso social de los mismos así como la accesibilidad a la totalidad de área restringiendo el tráfico rodado y potenciando la peatonalización. Todo ello asumido económicamente con los recursos del ayuntamiento y las ayudas del Estado italiano a las ciudades medias.

            Actualmente existe un debate público de un proyecto de V. Gregotti y G. Lombardi en una zona industrial obsoleta de la ciudad.

 

                                                                     josep blesa, arq.

 

 

 

Article publicat en el suplement DIAREMA (Levante-EMV).

Publicat dins de Sense categoria | Deixa un comentari

VALÈNCIA: VANGUARDIA DEL VITRAL.

La vidriera nace, posiblemente, con la arquitectura románica, alcanzando su cenit cuando la tensión se torna esqueleto desmaterializando el muro por primera vez: es el gótico.

Grandes superficies restan por cubrir, y se recurre al vidrio en busca de la claridad en el espacio interno. La filtración de la luz a través de los vitrales provoca un efecto psicológico de elevación que se intenta inducir a la feligresía, toda vez que el vitral posee otra función: la didáctica de las Sagradas Escrituras.

           

Con la irrupción del Quattrocento……(…)

…., el vitral desaparece de las áreas de influencia italiana, manteniéndose la tradición en los Países Bajos e Inglaterra.

            Reapareciendo de nuevo de la mano del romanticismo, que revisa las arquitecturas desde una nueva óptica que desembocará, por un lado, en la necesidad de restauración ?tras la revolución de 1789- de las iglesias francesas. Son reproducciones fidedignas. Por el otro, la protagonizada por el movimiento Arts and Crafts inglés, con W. Morris y el prerrafaelista Burne-Jones a la cabeza, los cuales esbozan una concepción de diseño que no acaba de plasmarse.

            Recogiendo el testigo tres puntas de lanza de la arquitectura fin du siècle: Mackintosh, en Escocia; F. Lloyd Wright, en USA, y Gaudí, aquí, que diseñan y restauran vidrieras ya con la premisa del movimiento moderno de integración de las artes, es decir, el vitral como elemento al servicio de un entorno arquitectónico.

            Es contemporáneamente ?después de la segunda gran guerra y a raíz de las restauraciones, en Alemania, de las catedrales- donde la vidriera va tomando un valor intrínseco, junto a una (re)valorización del oficio de la mano de nuevos tratamientos y nuevas tecnologías para la manipulación del vidrio. En definitiva, el artesano deviene artista y su disciplina toma autonomía artística.

            De tal suerte que la vidriera puede alcanzar un doble uso, tanto como componente de un entorno arquitectónico, donde su función principal es la creación de un ambiente, como obra de arte con valor intrínseco. La vidriera, hoy, no imita la pintura; sus mismas transparencias le infirieren la condición de elemento mutante.

            Tan es así que no es extraño de encontrar vidrieras en museos, como es el caso de Narcissus Quagliata (Porca miseria) en el Metropolitan Museum of Art New York.

            Fácilmente, se observa que allá donde la impronta industrial y tecnológica es puntera, existen núcleos de artistas vidrieros, como es el caso de Alemania, USA, Canadá, Francia, Japón, Inglaterra, etc.

            En nuestro país existe un foco consagrado: Barcelona, con dos escuelas. La tradicional, a resguardo de la Escola Massana, con claros indicios de evolución, y la vanguardista, en torno al Centre del Vidre, de reciente creación.

            El otro foco que se ha ido fraguando a lo largo de la última década es el de València, impulsado fifty-fifty desde la Escola d?Arts Aplicades de València, por José I. Pertegaz (artista vidriero y profesor), y desde el autodidactismo, que a base de la suma de individualidades (Ernesto Gonga, Alicia Renau, Ximo Roca, Rocío Padilla, etc.) está creando un movimiento que intenta cristalizar en una asociación por tal de facilitar el montaje de exposiciones, introducción en la industria de sus productos y facilitar el feed-back de información internacional, a la vez de invitar a la Administración a colaborar y potenciar este mundo en expansión. Son artistas que exponen regularmente fuera de Valencia y del país, como es el caso de Francesc Maria (el Cabanyal, 1950) y Ernest Perales (València, 1958), que han obtenido el segundo premio del Salon International du Vitral Française, celebrado este año ?con la participación de 152 artistas seleccionados de veintiún países- con dos obras, una en Chartres y la otra en Nimes. En éstas introducen la tridimensionalidad en un objeto artístico que hasta hoy había sido per se bidimensional.

            En su Rebel.lió en el pla sobre una estructura ligera, los vidrios resbalan de su verticalidad al punto de flotar en el espacio, jugando con brillos y matices ante la ausencia de color en los vidrios utilizados.

            Mientras que, en su Unitat múltiple, los vidrios adquieren la condición de ménsula dentro de una estructura compacta y sobria que hasta hoy sólo se había conseguido de forma frágil. En ésta, el color toma un papel protagonista dentro de una escueta gama de ellos.

            Cabe destacar la simplicidad alcanzada, perseguida a través de toda su obra y que hoy, por fin, los eleva al rango de maestros.

 

 

                                                                             josep blesa i morante, arq.

Publicat dins de Sense categoria | Deixa un comentari

IVAM, CATALITZADOR DE CIUTAT VELLA.

L’article anterior de la directora de la revista NAT, Mª Josep Picó, que va publicar fa uns dies em recordà un altre que vaig publicar el 13 d’octubre de 1988. Llavors treballava d’aparellador d’una subcontracta de Dragados y Construcciones. Empresa contractista de l’execució de l’IVAM. Vaig pencar uns vuit mesos en les seues obres, tot coordinant els treballs de pedra natural. Per tant, em coneixia l’obra com el palmell de la meua mà. Simultàniament era estudiant dels darrers cursos d’arquitectura. Vaig fer amistat amb Carles Salvadores, arquitecte de l’obra, que encara perdura. L’article és el fruit d’un parell de vesprades de conversa amb ell al seu despatx de la Conselleria.

Si un hom es llig els dos articles comprovarà la desviació existent entre els propòsits de partida i el seu assoliment. I també el contrast amb la intervenció de l’amplació que es pretén fer en l’actualitat. Esperonada en l’època de l’ínclit director Kosme de Barañano. Certament s’està produint una renovació museística per ampliacions, entre tots els capdavanters, com ara el Tate-modern (Londres), MoMA novaiorqués, Reina Sofia (Madrid), Denver (Colorado) etc. Sempre de la mà de signatures de prestigi. Malauradament, l’IVAM, ja és fora del circuit dels quatre o cinc museus de referència a escala mundial. Ho fou, però, ara ja no. Treballarem per retornar-lo al lloc que tenia. Calen nous gestors. No provincians. Amb mentalitats globals i -pregonament- locals, ensems i alhora.

Fa uns tres anys quan sorgí la idea, amb plànols, diagrames i perspectives infogràfiques i tot estava dat i beneit. Sortosament es produí una visita i exposició del projecte per part d’un dels arquitectes japonesos autors (SANAA), en la sala d’actes de la politècnica. El conferenciant i coautor era R. Nishizama. El pobre home venia directament de Chicago. L’exposició del projecte feia força incidència en el caràcter suau i subtil de la intervenció d’ampliació dels japonesos. L’art de l’espectacle i de l’encantador de serps: els mots van per un cantó i les imatges i plànols pel contrari. Emilio Giménez, coautor de l’IVAM, aparegué a pegar cabotades i dir-hi les excel·lències del projecte japonés.  

L’auditori estudiantil -acrític- totalment entregat a l’estrella -supose que alliçonat per cert sector professoral que tots coneixem pel seu provincianisme- es rebel·là contra un servidor amb xiulits i cridòria quan li vaig etzibar totes aquelles reflexions que comente a l’article. Malgrat que, des del principi de la meua intervenció diguí que trobava encertada una ampliació de caire contemporani. I que no s’hi havien esforçat suficientement en una inserció més amable i eficaç. Estudiants i professorat cridaven amb insults de "carca i reaccionari".

Encara brandaren més quan, acabant el meu interrogatori i exposició, li vaig acusar de que a València, amb aquesta intervenció s’obria el camí de la mort de l’arquitectura i l’urbanisme a Ciutat Vella.

Carca i reaccionari?. Precisament a mi, que els duia a bescollades, quan eixe mateix professorat meu eren uns postmoderns-buits-copiadors de ca l’ample n l’època d’estudiant. Cal dir que n’hi ha un altre, de post-modern, molt respectable i amb bases elaborades. Amb idees pròpies, però no a la València d’aleshores. Segument hi havia "espietes" a la sala i restà deturada la iniciativa. A l’espera de temps millors, que ja hi han arribat.

PS: l’article per una broma -sense gota de gràcia- de Nacho Blanco, coordinador de DIAREMA, l’intitulà IVAM EL TERRIBLE. Quan puga penjaré la foto del full, com a verificació del mateix i del que hi dic.

Si cliqueu en "vull llegir la resta" trobareu les bases de resposta polèmica fetes un parell de mesos abans de la inauguració i reviscolades un parell de dècades després. Gràcies. (..)     

IVAM, CATALITZADOR DE CIUTAT VELLA.

L?urbanisme és una disciplina lligada estretament a la política ?a una política-, com demostra el període democràtic actual. L?intent de rehabilitació de Ciutat Vella a València passa, al nostre parer, per dos eixos fonamentals:

a)      La redefinició com a centre històric i representatiu de la ciutat,fins fa poc de temps desdibuixat, per mitjà de la reconstrucció d?edificis antics i de construcció de nous, amb caràcter significatiu, a més de cercar una accessibilitat intel·ligent (eficaç i respectuosa).

b)      La revitalització del conjunt que (re)genere l?habitabilitat d?aquest espai.

En el primer punt hi ha unes actuacions evidents, com ara, els palaus de Benicarló, de l? Scala, de Belveder (Museu de la Ciutat), etc; el convent dels pares camils, la Casa del ?Punt de Ganxo? (carrer de l?almoina, 4), etc; i la peatonalització de diversos carrers, alguns de dubtosa eficàcia. En el segon punt, de moment, continuem  en el buit absolut, és a dir, la revitalització no ha passat de rentar-li la cara a alguna façana, continuant el mateix estat de deteriorament i degradació higiènica on la densitat poblacional segueix baixant, emigrant cap a zones menys definides dins de la ciutat, però més habitables. Aquest punt mereix un tractament més profund a fer en un altre moment.

Dins de la redefinició com a centre històric, l?únic edifici de nova planta de caràcter potent és l?IVAM (Institut Valencià d?Art Modern). Aquesta institució, impulsada per l?anterior director general de la Conselleria d?Educació i Cultura, en Tomàs Llorens i Serra,  vol fer el paper de catalitzador del moviment plàstic alhora que d?element d?esbargiment. Situat a la cruïlla dels carrers d?En Guillem de Castro i Na Jordana, ocupa un lloc a la xarnera del casc antic amb el barri d?Extramurs; un lloc de gran dificultat per a l?assentament d?un edifici de les dimensions d?aquest a un solar de forma trapezoïdal. Hi ha hagut dos projectes, el primer realitzat pels arquitectes E.Giménez, C. Salvadores, J. Múrcia i X. Sanchis; el segon i definitiu, per Carles Salvadores.

Es tracta d?una arquitectura que podem emmarcar dins del corrent del neo-racionalisme d?arrel italiana, però que pren elements d?altres tendències. Hi hagut una pregona preocupació per tal de lliurar l?edifici a la ciutat d?una manera suau, sense estridències ni prepotència, la qual cosa era força difícil degut a les dimensions (87 x 45 x 17 metres aproximadament) i a la diferència d?escala urbana dels dos carrers. Sobre un pòdium s?assenta una mola paral·lelepipèdica perfectament explicitada, aquell recobert de pedra de marés (arenisca) de Sant Vicenç dels Horts que domina la plataforma d?accés i que s?estén a tota la planta baixa; la caixa-contenidor revestida amb aplacat de pedra Vinaixa.

Els paviments de les altres plantes són de calcària Capri, aquesta decidida més per imperatius pressupostaris que per desig de l?arquitecte.

Les façanes conformen un perímetre aclaparadorament compacte donant lloc a una volumetria clara i, fins i tot, platoniana; on tan sols és retallat el llenç de mur en zones molt localitzades com la galeria d?escultures i, abassegadorament, a l?entrada on el pany de paret es trenca penetrant, de dalt a baix, l?exterior dintre de la capsa, tot establint un espai de filtre cobert per dalt amb una llosa armada flotant. Les altres obertures sdón una mena d?esquinçalls amb traça de fénêtre en longueur en cafeteria i escales a més d?uns ulls de bou.

L?austeritat decorativa fa prevaldre el mur per sobre de qualsevol distracció, de to menor, excepció feta d?un subtil galze que fa de goteró (o obscur) entre les filades de Vinaixa superposades a l?ensems de remarca de l?horitzontalitat dominant.

Observem sobre els plànols una clara ordenació per mitjà de dos eixos paral·lels a Guillem de Castro que fan d?espai servidor que lliguen i encadenen els espais servits que aniran repetint-se al llarg de les plantes principals on apareix una de les constants (invariants) de la nostra arquitectura: LA UNITAT D?ESPAI.

L?arquitecte basant-se en l?element sala ?com a element primari de conformació de l?espai-, encadena una sala darrere d?una altra fins a aconseguir la unicitat del conjunt que comença i acaba al vestíbul de marcada polidireccionalitat i dramatisme plàstic. Hi ha també una inclinació a la inclusió d?espais de doble i triple alçada de regustos lecorbusierans i remembradors de ?l?espai del fum? saxó.

Una estructura clara i mallada , sobre el plàol, on els suports són embotits dins dels gruixuts murs, tret d?algunes sales on es manifesten amb la secció redona i de feliç execució. A remarcar també que la llosa armada del vestíbul sobreïx, en voladís, deu (10) metres, posseint les bigues invertides, ço és, a la part superior d?ella.

Ens trobem davant d?un edifici de vocació clàssica però d?implantació anti-clàssica. Clàssic en la seua concepció i ordenament, lluny dels mercaders de columnes i frontons post-moderns, més atents al màrqueting que de l?obra pensada i ben feta. I anticlàssic en quant a que si l?arquitectura clàssica s?implanta de manera hostil i minusvalorant l?entorn, amb prepotència, ací s?insereix en el context de la ciutat fins i tot com amagant-se en enretirar-se de la línia de façana del carrer creant-hi una mena de plaça, contràriament a com, tradicionalment, s?encabeixen les esglésies. Aquesta pseudoplaça serà enquadrada en una filera de frondosos plàtans.

Hi ha un respecte total de cara a les vivendes veïnes on els patis interiors que donen al museu no són cegats, sinó que el mur de tanca és calat, permetent almenys la comunicació visual. S?evidencia un estudi per tal d?aconseguir acords harmoniosos del museu amb les cornises confrontants. Destacar-hi per una altra banda la delicadesa dels detalls, en especial els aplacats i en la resolució industrial dels acabats.  

Publicat el dia 13 d?octubre de 1988 en el suplement de disseny, arquitectura, energia i medi ambient DIAREMA de LEVANTE-EMV.

 

Publicat dins de Sense categoria | Deixa un comentari