Notices from nowhere

Democracy now finds there can be ample for all, but only if the souvereing fences are completely removed.

CAP A L’AUTOSUFICIÈNCIA (1)

En una entrada anterior ja vaig insinuar que faria referència a temes de caire tecnològic en els successius posts. Malgrat haver tingut alguna distracció i uns treballs d’urgència, no vull deixar passar l’oportunitat de mostrar-vos alguns camps que estem sondant en l’aplicació de tecnologies que cerquen l’autosuficència dels nostres habitatges i, de pas, intentar de deslliurar-nos de les imposicions monopolístiques de les grans empreses energètiques.

D’alguna manera Vicent Guallart (IaaC) en la presentació de Sociòpolis (de Socis i Polis) insistí a que els edificis de La Torre (València) foren autosuficients.
Fins i tot arribà a dir que els diferents veïns tingueren la possibilitat d’adquirir energia i d’intercanviar-la amb els altres membres de la comunitat. Possiblement feia una miqueta de faula però la idea no era desencertada. Allà, Guallart, bàsicament, feia esment a la solar (fotovoltàiques i escalfament). No vaig encertar-hi a veure’n res més de relacionat, tret de l’aprofundiment en la recirculació de pluvials i reusatge d’aigües grogues entre els diferents nivells i en sentit descendent.

Extrem, aquest, que tots ens hem interrogat alguna vegada. Si algú en sap més d’aquelles presentacions que ho faça saber als comentaris.

Navegant per diferents portals americans vaig trobar la invenció d’un investigador. La seua descoberta es basa en l’efecte Flutter. Aquest efecte és un fenòmen físic de mena arerodinàmica.  L’he traduït per efecte ONEIG (com el de les banderes, la superfície del mar o la tremolor de les ales dels aeroplans quan depassen cert llindar de velocitat per ser molt primes i lleugeres les armadures del fusellatge de llur ales). En un dels vídeos que vos dese es veu com s’incrementa l’efecte amb l’augment de velocitat del vent sobre la superfície plana fent una mena de moviments onànics bambants.

 
Shawn Frayn és el científic de la descoberta. Ell i llurs socis han anomenat Windbelt (veta de vent), als diversos dispositius que aprofiten per a materialitzar la seua invenció atiada pel vent per a generar energia elèctrica.

Aquest fenomen és una vibració autoinduïda -que augmenta amb la seua persistència- quan una superfície més o menys plana i flexible relativament es bamba contínuament sota una càrrega aerodinàmica sostinguda.
Bàsicament es tracta de la força que produeixen les vibracions que genera el vent reeconvertint-la en electricitat.

L’efecte aquest és el que vos vaig mostrar en uns posts anteriors en què ensenyava la potència que podia arribar a atansar amb el cas de de la destrucció del pont de Tacoma Narrows, tan sols quatre de mesos després de la seua inauguració.

Shawn Frayn ha dissenyat, que jo sàpiga, tres models basats en el dit fenòmen (un petit, semblant a una funda d’ulleres, un altre mitjà com una mena d’arc, i un gran d’ús per a zones rurals i/o selvàtiques a base de màstils que tenen ancorades les vetes de tafetà al terra amb les bobines de coure als extrems.). La descoberta radica en que la generació és molt barata de fer i pot fer-se a qualsevol lloc del planeta. És a dir no requereix d’un material altament especialitzat. L’han patentat amb la denominació de “Windbelt”.

També han creat una empresa que s’encarrega d’expandir la idea amb el nom Humdinger Wing Energy, en el web del mateix hom pot aprofundir en el seu ús, i fins i tot col·laborar-hi.

Hom pot veure-hi que ha estat portat a diferents llocs del planeta. El problrema que veig que cal conquerir és l’augment de la potència que és molt petita, així com la capacitat d’acumular-la (que n’és l’etern problema amb què ens trobem).

Nosaltres estem pegant-li voltes en l’aplicació als habitatges. Com poder aplicar-ho en habitatges col·letius i unifamiliars, així com indústries. No cfrec que puguen, de moment, deslliurar-nos del fluid normal, però sí reduir a bastament el consum que fem per autogeneració. I ací és on rau la genialitat de la troballa: en caminar cap a l’autosuficiència.
 

Per a entendre el funcionament d’un dels Windbelt, veieu aquest vídeo enllaçat:
http://www.youtube.com/watch?v=mecU7S2xoJc

I aquest altre. Aquell dura gairebé cinquanta minuts. Aquest altre és molt més curt i sintètic.

Si passeu al “vull llegir la resta…” teniu el cas del col·lapse del pont de Tacoma Narrows i l’explicació científica de l’augment de tensions de la làmina. Observeu com van introduint-se les zones fatigades amb la coloració vermella abans de col·lapsar la membrana del tauler del pont o d’una ala d’avió. En elcas de Tacoma es pogué produir a causa de que l’esteructura era metàl·lica, i amb això les deformacions eren possibles en entrar en estat de plastificació l’acer era possible observar-ho. ôbviamewnt amb un pont de formigó el tauler hi hauria fet figa (col·lapsat) molt abans de poder-ho observar.

El cas de Tacoma Narrows bridge:

L’explicació científica:

Publicat dins de Sense categoria | Deixa un comentari

Sols 10 mil?. 14 milions a Brussel·les !

Per a qui no estiga avesat: esta és, calcada, la mateixa operació del desmantellament dels Forns Alts de Sagunt. Amb Sandro Pertini i Felipe González com a protagonistes fa uns vint-i-set anys. El M.H. President de la Generalitat d’Avall era, llavors, en Joan Lerma, i ara, el de la Generalitat d’Amunt en José Montilla.

FETS I NO PARAULES, diu un “fenómeno”.

Puix com diu la Bíblia: “pels seus fets els coneixereu“.

Article del valencià Alfons López-Tena. Impecable!

Espanya ataca amb Nissan

Advertia Hayek que quan l’Estat controla la vida econòmica és
possible seguir una política de despietada discriminació contra les
minories nacionals mitjançant instruments de política econòmica, sense
infringir mai la lletra de protecció estatutària des seus drets.
Després d’anunciar Nissan-Renault la supressió de 1.680 llocs de
treball a les fàbriques de Catalunya, el 38% de la plantilla, per
reduir la producció un 43%, i mentre els treballadors es manifestaven a
Barcelona, el ministre espanyol d’Indústria es va reunir a París amb el
director de l’empresa, però no per tractar dels acomiadaments i de la
continuïtat de les fàbriques a Catalunya, sinó d’augmentar un 15% la
producció de les fàbriques a Valladolid i Palència. Fóra normal
l’actuació del ministre espanyol, encara que bruta, si Catalunya no
formés part del seu Estat i tingués un Estat propi i uns ministres que
defensessin els interessos dels treballadors catalans, com el ministre
espanyol defensa els interessos dels treballadors espanyols.

NO ÉS AIXÍ, I ELS TREBALLADORS CATALANS es troben en la pitjor
situació possible, no ja sense Estat que els protegeixi, sinó amb un
Estat depredador a la contra. El missatge espanyol a Nissan-Renault, i
a totes les empreses, és diàfan: si voleu tancar fàbriques i acomiadar
treballadors, feu-ho a Catalunya; no en direm res si a canvi amplieu i
creeu ocupació a Espanya, si destruïu teixit industrial i despatxeu
treballadors a Catalunya per nodrir d’indústria i ocupació Espanya.
Qualsevol reducció i acomiadament de treballadors que hagi de fer una
multinacional al món compta amb un país al mapa, Catalunya, que no
importa a l’Estat del qual forma part, que no ofereix cap resistència
al seu desmantellament, i és per tant el candidat propici.

JOSEP MARIA ÀLVAREZ, SECRETARI GENERAL d’UGT-Catalunya s’ha exclamat: “¡Somos tan españoles como el que más!“.
Però ja s’ha vist que, per a l’Estat, d’espanyols, com d’animals a la
granja d’Orwell, hi ha de dues menes: tots són iguals però uns són més
iguals que els altres. No falla mai: a l’hora de pagar els catalans són
espanyols, però a l’hora de rebre només són catalans, i els ministres
espanyols tenen avui el mateix propòsit que fa 50 anys, “ahogarlos económicamente“.

MÉS ANTIGA ENCARA ÉS LA SOBTADA sorpresa de Josep Maria Álvarez. Fa
150 anys s’exclamava el general Prim a les Corts espanyoles: “¿Ha podido creer que los catalanes tienen la condición del perro que lame la mano que le castiga? Si
tal ha creído, se equivoca; la condición de los catalanes es la del
tigre que despedaza al que le maltrata. ¿Hasta cuándo hemos de morder
el freno
?, decían unos. ¿Hasta cuándo hemos de ser tratados como
esclavos?, decían otros. ¿Somos o no somos españoles?, decían todos.
Ministros de Isabel II: los catalanes ¿son o no son españoles? ¿Son
nuestros colonos o son nuestros esclavos? Si no los queréis como
españoles, levantad de allá vuestros reales, dejadlos, que para nada os
necesitan; pero si siendo españoles los queréis esclavos, sea en buena
hora, y sea por completo; sea Cataluña talada y destruida y sembrada de
sal como la ciudad maldita; porque así
, y solo así, doblaréis
nuestra cerviz, porque así y solo así venceréis nuestra altivez; así, y
solamente así, domaréis nuestra fiereza
“.

LA MATEIXA LLIÇÓ VAN APRENDRE a costa seva des de l’atònit Cambó, a
qui el rei oferí la presidència del govern a canvi d’abandonar
Catalunya, al fracassat Roca, quan la seva “altra manera de fer
Espanya” no obtingué ni un diputat a Espanya, i recentment el Rossell
que veu blocada la seva pretensió de presidir la CEOE perquè “un catalán no puede presidir a los empresarios españoles
i La Caixa que no pot ni presentar una oferta de compra als accionistes
d’Endesa: abans alemanya, italiana o trencada que catalana. Tant és
que, com J.M. Àlvarez, facin protestes d’espanyolitat: l’Estat té molt
clar els darrers 300 anys qui són els espanyols veritables a protegir,
i qui són els que no. No és rellevant quina sigui la llengua o els
sentiments nacionals dels treballadors de Nissan; els toca patir perquè
viuen i treballen a Catalunya, com els toca benefici als de Valladolid
i Palència
. La present crisi donarà als ministres espanyols noves
oportunitats per escanyar Catalunya i fer mal als interessos dels
catalans, de totes les classes socials. Ja ha començat un nou assalt,
treure les caixes d’estalvis de l’àmbit regulador de la Generalitat i
fusionar caixes entre autonomies, és a dir, que els espanyols es quedin
amb les caixes catalane
s.

ELS COMPATRIOTES DE NISSAN NO OBTINDRAN res manifestant-se a
Barcelona, ni de la impotent Generalitat; tot allò que siguin problemes
a Catalunya i per a les seves institucions afavoreix l’estratègia de
l’Estat que els escanya. La protesta i la pressió l’han de fer on cou
als ministres espanyols, a Madrid. Allà és on han de mostrar als que
prenen les decisions, a Zapatero i a Sebastián, si són com deia el
general Prim “un tigre que despedaza al que le maltrata o un perro que lame la mano que le castiga“.
Mentrestant, l’usuari de la plaça de Sant Jaume, costat muntanya, fa
bona la dita de Chaudhuri: la manca de poder corromp, la manca absoluta
de poder corromp absolutament
.

Vos en dese dues escultures d’Andreu Alfaro, que diu al respecte:

La primera intitulada “Bon dia Llibertat” i la segona “A Europa

Publicat dins de Sense categoria | Deixa un comentari