Escrita per un frare del convent de Sant Llorenç de València. Fa què pensar……..però.
CRÒNICA DEL CONVENT DE SANT LLORENÇ DE VALÈNCIA. ANYS 1909-1940
N/Exp. 04/30
Escrita pel Pare franciscà en Francesc Llorens i Moltó, o.f.m. passem a transcriure i traduir esta crònica acabada el dia quinze d’agost de 1940, l’any següent a acabar la guerra d’Espanya 1936-39. Successos que el frare visqué i patí directament. Documentació facilitada per fra Benjamí Agulló i Pasqual a l’historiador de l’equip n’
Albert Ferrer i Orts.
Amb aquesta traducció i transcripció retem homenatge, entre d’altres, al Provincial en Lluís Fullana i Mira, que impulsà abastament les obres a principis del segle XX, a més d’ésser un dels pioners de la normativatització de la llengua i posterior i acadèmic. A més a més de deixar testimoniatge de la desraó i absurditat de les guerres.
CAPÍTOL PRIMER. L’ENSULSIDA.
Escrivim estes notes en els dies gloriosos de l’alliberament, després de ser aplastada la revolució marxista que, per espai de 32 mesos, assolà la nostra Pàtria, deixant darrere seu una riera de sang, de llàgrimes, d’incomprensió. Tot s’enderrocà durant eixe temps, els principis bàsics de la societat: l’autoritat, la propietat, la justícia, la família, l’ordre social, la religió….., tot caigué sota l’empenta de l’horda roja, ama absoluta dels destins d’Espanya.
El 18 de juliol de 1936 s’inicià el Moviment Nacional que no fou secundat en tota la regió del llevant espanyol, quedant en conseqüència València en les garres del marxisme. La nostra Seràfica Província enclavada tota ella en les tres províncies valencianes tingué que sofrir naturalment els efectes devastadors d’aquell huracà d’atrocitats que la ploma es resisteix a escriure. Ja uns anys abans en implantar-se la segona república tinguérem els franciscans que abandonar els convents de Cocentaina, Benigànim, Cullera i Agres. Després del triomf del Front Popular en febrer del 36 vam veure incendiar el Col·legi de Carcaixent, fórem desposseïts de les cases de Pego i Benissa i amenaçats de clausura els col·legis d’Ontinyent, Sogorb i Terol. Tot això, tot i que dolorós, responia al desig de descristianitzar Espanya, finalitat primordial d’aquell règim.
Allò veritablement horrorós vingué en iniciar-se el Moviment, quan abandonats els convents i els religiosos dispersos, sense contacte uns i altres i lliurats als propis recursos, anaren caient uns darrere dels altres en mans dels revolucionaris que els hi feren víctimes de llur ferocitat salvatge. La llista dels sacrificats en esta Seràfica Província té 44 noms, d’ells 22 són sacerdots, 2 estudiants clergues i 20 germans llecs. Endemés, a conseqüència de penalitats i amargor, finiren 16 religiosos, durant el període roig, de mort natural. També moriren, en aquest temps, dos germans llecs a Xiva.
Si sensibles són aquestes baixes per defunció, encara ho són més aquelles que s’ha derivat forçosament de la guerra i de la revolució. Els seràfics, la vocació dels quals, es balafià en flor; els serveis, que trobaren col·locació a llurs activitats; els coristes que al front i camps de batalla, desoïren la veu de Déu; alguns sacerdots joves, mobilitzats en la reraguarda que els afalagà més que el claustre la vida regalada del món; i, el que és més trist, Pares de certa edat plens d’alifacs, que no s’han reincorporat a llurs comunitats, al·legant-hi la raó que no podria ser degudament atesos en llurs dolences. En un mot, la revolució ha produït quasi un centenar de baixes als quadres del personal de la Seràfica de València.
Mes lloem Déu, que després de la tempesta de la revolució, s’alliberà València i la seua regió i el sol de la pau inunda els nostres ubèrrims camps. La Seràfica Província ha rebut totes les seues cases (menys la de Cullera) i tot i que amb personal reduït estan de bell nou en peu les comunitats. Diem com sant Pau en l’Epístola 1ª ad Corintios: “Negue qui plentat, negue sigat; sed, qui incrementum dat, Deus”. Cap III, v,7. Confiem, doncs, en el Senyor que no ens abandonarà.
CAPÍTOL SEGON. DE L’ANY 1936 AL 39. LA DEVASTACIÓ.
El 20 de juliol de 1936 després de celebrades les Misses es tancà al culte l’església de Sant Llorenç i es dispersà la comunitat que habitava el convent, el qual, igualment, restà clausurat. En previsió es tragueren dies abans alguns ornaments, llibres, joies, arxius, roba, etc. La majoria d’estos objectes es perderen, per la perseverant perquisa dels elements rojos. Tot allò que quedà a l’església i convent va desaparèixer, no per l’assalt de les turbes, sinó per la plena deliberació de la voluntat dels responsables dels Sindicats, amos i senyors absoluts de la situació en aquells luctuosos i amargs dies.
De l’església quedà en peu la fàbrica o sia l’edifici, que estava convertit en dipòsit i magatzem dels enginyers militars en confiscar-li-ho de nou a la comunitat. Dels altars, sols restava l’altar major, amb alguns deterioraments en la seua talla i ornamentació. Les imatges barroques de Sant Llorenç, titular de l’església; de la Puríssima Concepció que ocupava el tercer cos del formós retaule; Sant Vicent Mt. I Sant Blai de grandària natural, que coronaven sengles extrems de la part superior; i la de Sant Oronci i Santa Paciència, pares de Sant Llorenç, que figuraven en el segon terç entre les columnes salomòniques, totes sis escultures policromades no es trobaren per enlloc. L’ara de l’altar, amb el seu magnífic frontal calat, obra de l’artista en Josep Ponsoda, construït en 1921 i que va costar 2500 ptes., tampoc no es trobà. La mateixa sort corregueren la cortina de tisú i el llenç del Salvador, pintat per Rafael Berenguer, en 1927, que cobrien el Tabernacle, el rellotge, els estupends retaules del Via Crucis, obra de l’artista Pascual valorats en 1400 ptes., la instal·lació elèctrica, les gelosies de les tribunes, etc.
Els altars laterals desaparegueren tots; eren a quin més formós i estaven dedicats (de dreta a esquerra) a Sant Antoni de Padua que servia per a capella de comunió; Santa Rita; el Nostre Pare Sant Francesc d’Assís; trànsit de Sant Josep; Verge del Roser; Verge dels Àngels; Puríssima Concepció; i Santíssim Crist dels Navegants. Algun d’estos altars eren nous, com el de Sant Antoni; el Nostre Seràfic Pare, que costà 12 mil pessetes, obra de l’escultor En Damià Pastor; Trànsit de Sant Josep, d’en Ponsoda que valgué 17 mil ptes., i el de la Puríssima Concepció, magnífica obra del citat senyor Pastor que costà 12000 ptes.. Els altres altars eren de l’antiga parròquia, puix s’havien daurat de nou, amb ares modernes, quadres artístics i amb additaments d’urnes amb precioses escultures. D’aquella immensa riquesa material i artística i sentimental sols resta l’amarg record d’unes parets pelades i d’altars provisionals amb imatges emprades o simples quadres de minso valor artístic.
De les sagrades imatges que reberen culte, es salvaren sols un petit Sant Antoni d’un metre d’alçada, propietat de les Associacions Antonianes, obra de mèrit de l’artista en Damià Pastor, que sabé guardar amagada en sa casa, del carrer de Blanqueries, l’entusiasta antonià en Ricard Garcia. Aquesta imatge està avui en l’altar provisional de la capella de la comunió. La imatge de la Verge del Roser, bellíssima escultura policromada, d’en Vergara, que salvà el fuster Vicent Garcia (sang). El Crist del Navegants, bona talla d’escola italiana, estava horriblement mutilat i fou objecte d’una acurada restauració pels artistes senyor Teruel i Sospedra. També es restaurà per aquells artistes (Teruel, escultor; i Sospedra, decorador) el formós Crist de Bona Mort de grandària natural que rep culte en la primera capella de la dreta i, la imatge del qual, els fidels besen els peus.
Els altres objectes de l’església, com a imatges decoratives de les pilastres (Santa Clara, Sant Pasqual i el Beat Nicolau Factor) els confessionaris, bancs catifes, quadres, monument, gerros, canelobres, tovalles, ares, instal·lació elèctrica, piles, etc., ni tan sols rastre dels mateixos ha quedat. El formós Sagrari l’hem trobat, però malmés. Gràcies a la caritat d’ànimes eucarístiques ja ho tenim restaurat.
L’església, com hem dit, eixe magatzem d’enginyers hi havia en ella gran quantitat de materials de construcció. Les capelles convertides en cabines i separades de l’església per gruixuts envans, com igualment una gran paret separava la part baixa del cor. El cancell estava desmuntat i per tot arreu, junt amb els sacs de ciment, pòrtland, algeps, taulons, portes i finestres, es veien bidons de gas-oil, rodes d’autos, mobles espatllats, ferralla, etc., andròmines per tot arreu i hi dipositats sense ordre ni concert.
Desallotjada i neta la nau central de l’església i enderrocat el gruixut envà que baixava des del cor fins el pis, el dissabte 10 de juny de 1939, per la vesprada, se procedí a la reconciliació i benedicció del temple, i tot seguit a la conducció, en forma solemne i processional de la imatge de Sant Antoni, salvada, segons queda dit, en les Blanqueries. La processó fou solemne, associant-se el veïnat en massa, que veia de nou els religiosos actuant en la seua església conventual. La imatge fou col·locada en la fornícula principal de l’altar major, per a la celebració d’un tríduums al taumaturg de Padua que es veié concorregudíssim, continuant-se des de llavors el culte a sant Llorenç exactament com abans del gloriós Moviment Nacional.
CAPÍTOL TERCER. ELS SUPERIORS: LLURS DESVETLAMENTS.
Abans d’entrar en detalls sobre la construcció del convent de Sant Llorenç volem donar-hi una relació dels Superiors que han governat aquesta casa des de la seua fundació en 1908 fins 1936 en que calgué abandonar-la la Comunitat. Per cert que l’11 de maig, en produir-se en Espanya la crema de convents, un mes després de implantar-se la Segona República, hagueren també els religiosos de deixar el convent davant el temor de ser assaltat per les turbes capitanejades pels regidors de l’Ajuntament. No s’arribà a això però divuit dies estigué l’església tancada al culte i la comunitat no tornà a fer vida regular fins mig any després.
Superiors de la residència i convent de Sant Llorenç, de València des de l’obertura de l’església des de l’1 de febrer de 1908 fins el 15 d’agost de 1940
ANY
|
REVEREND PARE
|
DESIGNACIÓ DE CÀRREC
|
1908
|
Estanislau Dominguez i Mengual
|
President de la residència
|
1909
|
Àngel Pujades i Palanca
|
President de la residència
|
1911
|
Josep Puigcerver i Capó
|
President de la residència
|
1912
|
Ferran Fabregat i Morales
|
Guardià del convent de Sant Llorenç
|
1914
|
Camil Tomàs i Jordà
|
Guardià del convent de Sant Llorenç
|
1915
|
Lluís Fullana i Mira
|
Guardià del convent de Sant Llorenç
|
1916
|
Llorenç Pérez i Pastor
|
Guardià del convent de Sant Llorenç
|
1918
|
Demetri Moltó i Vicens
|
Guardià del convent de Sant Llorenç
|
1919
|
Benjamí Reig i Moltó
|
Guardià del convent de Sant Llorenç
|
1924
|
Llorenç Pérez i Pastor
|
Guardià del convent de Sant Llorenç
|
1927
|
Francesc Llorens i Moltó
|
Guardià del convent de Sant Llorenç
|
1930
|
Cebrià Ibanyes Gisbert
|
Guardià del convent de Sant Llorenç
|
1933
|
Lluís Colomer i Montés
|
Guardià del convent de Sant Llorenç
|
Tots aquests pares durant el mandat del seu govern se esmerçaren en embellir l’església. Mereixen especial menció els següents:
Pare Ferran Fabregat i Morales, no sols reforçà i revocà les parets sinó que embellí el campanar, féu nova la volta de cloenda de l’altar major i estucà i corlà (daurà) l’interior de l’església. Endemés s’hi col·locà el paviment de marbre, que costà 3700 pessetes de la testamentària de na Josefa Carrasquer. Les altres despeses foren sufragades per n’Eulàlia Crosat, n’Elionor i d’altres benfactors com pot veure’s en un altre document. En total 16000 ptes.
Els pares Camil Tomàs, Llorenç Pérez, Benjamí Reig i Francesc Llorens posaren gran empenta en dotar a l’església de formosos altars, valuosos ornaments, quadres de bones i artístiques imatges i escultures, credences, esteres, confesionaris, bancs, etc. Però com tota riquesa desaparegué completament durant la revolució i gens o nores no s’ha recuperat, ometem entrar-hi en detalls i diem que en general tots els Superiors i Rectors d’església van cuidar del seu culte, fomentaren la freqüència de sagraments, procuraren el bon servei als fidels i l’adornaren de tota mena d’objectes necessaris per a la celebració de funcions religioses.
El culte de la nostra església a bans de la revolució era intens. Hi havia deu confessionaris; se repartien mensualment de 10 a 15 mil comunions; s’hi celebraven 450 misses cada mes, cenoviscament establides estaven la Venerable Orde Tercera del Nostre Seràfic Pare Sant Francesc D’Assís i la Arxiconfraria del Cordó; les Associacions Antonianes de la Pia Unió, Joventut i infantesa; l’Associació del Via Crucis Perpetu i Vivent; l’Associació del Transit de Sant Josep, per als agonitzants; l’Arxiconfraria de la Puríssima Concepció i l’Embolcall del Nen Jesús amb llurs festes corresponents. El primer diumenge de cada mes corresponia als antonians; el segon, a l’arxiconfraria de la Puríssima; el tercer a la V.O tercera de la penitència; i el quart al via crucis.
Endemés de les quaranta hores de torn que coincidia amb la festa de les nafres del nostre Pare Sant Francesc i que costejava amb despreniment l’Orde Terciària, gràcies a la testamentària de na Maria Barberà i Echevarria, se celebraven tres tríduums eucarístics, un abans de la festivitat de Sant Antoni costejat per en Josep Vila i Ferrandis i la seua esposa n’Enriqueta Genovés; el segon amb el patrocini de Sant Josep a càrrec d’en Salvador Garcia i Maria i la seua esposa Empar Vicente; i l’últim com a preparació a la Immaculada a intenció de na Dolors Jàvega i del seu espòs en Lleó Hellín i Rubió.
Com a dada curiosa hem de consignar en esta crònica que des del 15 d’octubre del 1909 fins la data(15 d’agost de 1940) ha desenvolupat sense interrupció l’ofici de Rector d’esta església de Sant Llorenç el bon germà llec Fra Francesc Mateu i Andrés, a satisfacció de tots el Superiors pel zel en el compliment del seu deure, aptitud per a càrrec, devoció i fidelitat en el desenvolupament i bell exemple que dona als fidels.
CAPÍTOL QUART. FUNDACIÓ DEL CONVENT: LA SEUA CONSTRUCCIÓ
Deixant a banda l’església anem a donar algunes notes sobre la construcció d’este convent de Sant Llorenç Martir, de València. Advertim que no hem trobat res relatiu a obre realitzades en ell i que tot allò que diguem es basa en l’únic religiós supervivent i que intervingué directament en les mateixes i que el testimoni del qual mereix enter crèdit. Es tracta del Pare Vicent Corell i Peris, que per portar més de 40 anys d’habitador d’esta casa recorda amb detall i minúcies tot el procés portat a cap per a l’execució de les obres.
Als sis mesos d’actuar els nostres religiosos es disposaren a donar començament a l’empresa d’alçar junt a ell un habitatge capaç per a albergar 35 frares amb totes les dependències necessàries per al desenvolupament d’una comunitat. S’hi començà per netejar el solar damunt del que s’hi havia de construir el convent. Este solar era reduït, però això no constituí cap obstacle per a l’arquitectura moderna. Endemés es posà al capdavant de les obres l’intel·ligent germà llec fra Maseu Company i Alfonso “peritíssim” en planimetria, entès Mestre d’obres i que hi havia donat proves de la seua capacitat dirigint personalment la fàbrica dela nostres convents de Pego, Sogorb i Terol i d’altres construccions importants fora de l’Orde.
A dit germà llec se li encomanà la confecció dels plànols del nou convent. El dia 4 d’agost de 1908 es procedí a enderrocar la petita capella de la comunió de la vella església, situada a la part esquerra d el’entrada de la porta principal, el seu parament ocupava el terreny que abasta actualment la porteria i la sala de visites de la casa. S’enderrocà igualment la sagristia i alguna dependència de la mateixa, deixant al mig del solar intacte un pou de fresca aigua potable, avui desaparegut per la revolució marxista.
El solar resultant dels enderrocs, tot i que menut, corresponia a l’antic fossar o cementeri parroquial, dades les copioses restes humanes que se n’extragueren en obrir els fonaments per a la futura casa i dels que encara en quedaran, especialment al subsòl de la sala de visites d’avui. Este solar amida en la seua frontera 18 metres i de fondo 27 i en tan reduït espai no sols s’havia d’aixecar el convent, sinó que a més a més, edificar-se la nova capella de la comunió que substituïa l’enderrocada.
Presentats els plànols de la capella i del convent a l’aprovació del Definitiu, aquest els acceptà sens reserva i tots els religiosos de la comunitat de la residència del carrer de Samaniego nº 18, amb el M.R. pare Provincial fra Lluís Fullana, al capdavant, es disposaren a la recaptació d’almoines mitjançant butlletins de subscripció, per a que a les obres s’imprimís ritme accelerat i s’acabaren sense cap interrupció, com així va succeir.
Com a base per al pressupost de les obres es comptava amb el donatiu de 55.000 ptes. de na Mariana Yangüas i 5000 que posà la Província, quantitat esta de 12.000 duros, suficient per al cost total d’una construcció complexa que, a més de la capella de l comunió esmentada, hi havia d’haver quatre pisos superiors. Tanmateix, com hem dit, els Pares Germans de la Comunitat, més els benefactors de la casa i els nombrosos fidels que sovintejaven l’església i hi participaven de l’excel·lent servei que prestaven els religiosos, tots hi contribuïen en la mida de les seues forces a que les obres avançaren en materials de construcció, com ara el ferro de les biguetes, atavons, maons, pedra, argamassa, ciment, portland, portes i finestres, rajoles, etc., el millor que aleshores es coneixia. Les xicotetes almoines en metàl·lic foren moltes.
Les obres foren dirigides per fra Maseu Company que féu uns plànols admirables, traient-ne tot el màxim partit de l’estretor del solar, executades però, pel competent mestre d’obres en Rafel Sancho, de Godella, que amb els seus obrers, peons, cavalleries, etc. Treballà amb vertader interès en que per dies es veié avançar les obres. Durant el present decurs de les mateixes no deixant d’abonar-se totes les setmanes no sols els jornals dels operaris, àdhuc totes les factures de material que s’hi presentaven a cobrament.
Tot el fustam de l’edifici corregué a càrrec dels fusters senyor Berenguer, Alonso i Corell que en portes, finestres, persianes, armaris, prestatgeries, taules, etc., hi posaren bon material i consciència en llur treball.
L’edifici del convent, segons els plànols, té quatre pisos, una planta baixa i terrassa en lloc de teulades. A la planta baixa està la capella de la comunió, porteria, sala de visites, sagristia, avantsagristia, oratori per a oir les confessions, quarto de la font potable i el quadre de distribució de fluid elèctric, celobert amb excusats, recollida de fems i un altra font a més de l’arranc de l’escala principal i única de la casa que té 20 escalons de pòrtland fins arribar al quart pis. En la avant-sagristia hi ha grans armariades per a les necessitats de l’església. Hi ha també en eixa dependència un petit local on algunes de les nostres associacions pietoses guarden el seus estris. Un corredor que des de la porteria va a la avant-sagristia i posa en comunicació tota la planta baixa, xapada de taulell de Manises.
El pis primer consta de tres habitacions exteriors amb balcó o finestra al carrer, dos quartos interiors i dos sales amb llum directa i amb finestra i balcons a l’hort dels senyors de Manent, on tenen les seues llums les habitacions i departaments de la part posterior de l’edifici. Una de les cambres interiors serveix d’oratori per a celebrar i l’altra és una dependència de la sagristia. Una de les sales de la part posterior té alcova, tribuna a l’església i quarto guarda-roba. L’altra sala, més una de les habitacions exteriors són sales per a rebre cavallers. Hi ha dos armaris en este pis. Celobert amb excusats i font. Tot ell és moblat.
El segon pis comunica amb el cor i té cinc balcons o finestrals al carrer de Sant Llorenç, on recau la façana de l’edifici conventual. En dependències d’esta façana estan el despatx del M.R Pare Provincial i la Secretaria de Província, amb mobles, menatge i estris necessaris per a les oficines. En este pis està instal·lada la cuina la que per el partidor es comunica amb el refetor o menjador de la Comunitat. Completen este pis amb sis habitacions o cel·les particulars, rebost per a la cuina i per al refetor, excusats, galeria encristal·lada i terrat damunt de la capella de la comunió, amb cabines per a llenya, carbó, hortalisses, llegums, carns, etc. Un corredor que arranca des de la porta del cor, amb finestra al carrer i acaba a la cuina facilita l’accés a les dependències, entre la que falta un xicotet menjador per a senglars. La cuina té tot el necessari per a esta dependència. Quan s’arriba a este segon pis l’escala té vuit esglaons.
El tercer pis és circular, o sia que es dona una volta completa al voltant del gran celobert o terrat sobre la capella de la comunió, al qual donen llums o finestres onze habitacions, de les vint-i-una que n’hi ha. De les restants, cinc donen al carrer; quatre al jardí posterior del convent; i una interior. Té comuns i font. Tot el pis, com el segon, està xapat de taulell de Manises. L’escala té en este tercer pis seixanta-nou escalons de pòrtland. Dos grans armaris per a guardar convenientment ornaments que foren saquejats pels rojos.
CAPÍTOL CINQUÉ. PROSSEGUEIX LA CONSTRUCCIÓ DEL CONVENT
Tots els pisos del convent són de biguetes de ferro. La fusta sols ha entrat, com diguérem, per a portes, finestres, persianes, armaris, taules, post, etc., però la travada de l’edifici és a base de ferro i de revoltó d’excel·lent material de construcció.
Pujant escala amunt s’arriba a l’escaló noranta i últim replà entrant-se al pis quart del convent. En ell es troben sis habitacions que donen a la façana principal amb grans finestrals de barana de ferro; la biblioteca, la perruqueria, el safareig amb dos aixetes i dos piques d’aigua, quarto de dutxa i comuns. Tot el pis xapat amb taulell com els anteriors. A la biblioteca es féu una magnífica prestatgeria amb vint-i-un grans armaris i uns altres tants petits, tancats amb tela metàl·lica. La perruqueria tenia el estris necessaris.
Cada replà de l’escala que correspon a cadascun dels pisos té una finestra a un celobert quadrat, al qual donen, igualment, en les seues altres galtes d’altres tantes finestres, dos que donen als corredors dels pisos i altres finestres que donen llum a la finca immediata, propietat de n’Angelina Minyana vídua de Benedito; la qual a canvi de les llums, ens concedí gratuïtament la paret mitgera de sa casa. Sobre la que s’assenta i recolza el convent, per la seua part esquerra.
El menjador del quart pis fa eixida a una de les terrasses del nostre edifici té coberta que comprèn tota la part posterior i la dreta de la casa a la altura de la teulada de l’església. Esta terrassa està sobre part del pis tercer i serveix com a estenedor de roba i de deambulatori puix té bones proporcions i no està intervinguda. A més, la tanca per la part posterior una sèrie de persianes de fusta que impedeixen tota vista de seglars. Un xicotet corredor volat porta a les voltes de cloenda de l’església i d’allà a una terrassa que recau a la plaça de Sant Llorenç, en la terminació de la qual es troba una elegant torreta o mirador. Esta terrassa està resguardada per una balustrada. La volta de l’església comunica amb l’escala del campanar de la qual parlarem a un altre capítol.
Per un dels extrems del corredor de les habitacions de l’últim pis que donen a la façana i per una escala de fusta de 17 graons es puja a la terrassa superior del convent que és el pulmó de la casa i lloc d’esbargiment dels religiosos durant les caloroses nits d’estiu. Tota la terrassa ocupa el quart pis i és gran i espaiosa, doncs ocupa els 18 metres de façana.
Estes dependències del convent sofriren modificacions durant la Revolució Marxista doncs l’orda creient-se ama de vides i hisendes, modificà habitacions, llevà envans, suprimí portes, obrí sortidors i posà l’edifici en condicions per a que s’instal·lara en ell les oficines militars de la Relatoria o Fiscalia Permanent del XXII Cos de Llevant. Les instal·lacions d’aigua i de llum elèctrica foren canviades i la de gas suprimida; s’augmentaren els comuns; es romperen la major part de panys i el marxapeu de les escales de pòrtland de l’escala principal i estaven destrossats en la seua majoria.
El quarto de bany, amb aigua freda i calenta no aparegué quan després d’alliberada València ens reintegrem al convent, quarto de bany amb servicis, que s’instal·là junt al safareig l’any 1929. La perruqueria sofrí, també, destrosses, no sols en el seu mobiliari sinó en les aixetes d’aigua; i la biblioteca quedà sense cap de llibre, al menys deixaren la prestatgeria i els armaris fets pel fuster Manuel Corell.
En l’any 1928 es va fer una petita modificació, utilitzant el celobert de l’escala, en la planta baixa del convent. La cabina del porter es construí utilitzant el buit de l’escala, donant facilitats per a que s’instal·le l’escriptori del germà llec, lloc on pot descansar al mig dia i col·locació de telèfons, tant l’urbà com l’interior de la casa que serveix a tres pisos. Es va posar una claraboia inclinada de cristalls en el celobert, s’hi col·locà paviment de rajola hidràulica no sols a la porteria interior, sinó que es col·locà del corredor que condueix a la sagristia, donat amb això amplària i llum a l’interior de la planta baixa que era llòbrec i fosc. Se xaparen les parets, es col·locaren bancs de fusta estil renaixement amb l’escut de l’Orde; i presidia el xicotet recinte una escultura de guix del Ntre. P. Sant Francesc de 120 cm d’alçada, obra de l’artista Pasqual Sempere, esta escultura al igual que les imatges i quadres d’afer religiós que tenia el convent i església desaparegueren durant el domini roig. La mateixa sort corregué una graderia que hi havia en la porteria i que corresponia amb l’altar del Trànsit de Sant Josep.
Tots el pisos que es col·locaren en la construcció del convent són de rajola hidràulica de 20cm. L’escala té barana de ferro colat, costà pessetes 5000 i les abonà la insigne benefactora d’esta casa na Josepa Carrasquer.
En la darrera terrassa es construí un galliner per a guardar les aus de corral, que per Nadal i Pasqua de Resurrecció acostumaven regalar els benefactors. Quan recuperem el convent després de l’alliberament una de les moltes coses que desaparegueren fou el dit galliner, tenint necessitat de fer-ne una altre amb caràcter provisional.
Des d’agost de 1908 fins novembre de 1909 duren les obres del convent i la capella de la comunió, temps relativament curt, si es té en compte el volum de la tasca realitzada i la circumstància d’haver que afrontar el pagament de jornals i factures sols amb almoines. La comunitat es traslladà definitivament al nou edifici en novembre de 1909, per a celebrar amb la màxima solemnitat el novenari i la festa de la Immaculada Concepció.
CAPÍTOL SISÉ. L’ESGLÉSIA, EL COR, L’ORGUE, LA CAPELLA DE LA COMUNIÓ I EL CAMPANAR,
Tan prompte com se’ns lliurà per l’Autoritat Eclesiàstica l’església de Sant Llorenç es comprengué la necessitat de fer-hi obres i reparacions d’urgència. Des de 1902 en que perdé el caràcter parroquial pel trasllat del clergat, ornamentes i arxiu a l’església del Pilar, el nostre Sant Llorenç estigué gairebé tancat al culte. Tots els matins celebraven en ell, el beneficiat de la propera parròquia de Sant Bertomeu, Rvd. Sr. En Joaquim Belda i Serra, mes acabada la Santa Missa a la qual gairebé no acudien fidels, es clausurava l’església fins el dia següent. Este abandonament en edifici vell produí efectes desastrosos en la seua fàbrica material, tot i que a l’any 1906 es canvià la teulada, posant-se sobre les voltes fortíssims tirants de ferro, tanmateix això era poc; la incúria del temps, la falta de consignació per atendre les reparacions necessàries i estar enclavada en una zona urbana en que abunden els temples, eren causes suficients per a que a poc a poc fóra esfondrant-se l’edifici de l’església, en el que ningú no va manifestar gens d’interés a conservar. Hom pot dir, sense por a exagerar, que se’ns donà un temple ruïnós, formós altar major i una teulada nova. La resta ha calgut de refer-ho tot.
Segons la “Guia artística de València de F. Vilanova.1908” L’església de Sant Llorenç se fundà en 1239 al solar d’una antiga mesquita. El cavaller fidel en Lluís de Valeriola (del qual es conservava un retrat pintat, perdut durant la dominació roja), hi afegí un solar per a capella de la Comunió en 1488. L’església es renovà de 1682 a 1684, de l’època que data l’Altar Major. Aquest es daurà en 1865. L’altar xurrigueresc, molt típic i flanquejat per columnes salomòniques, conté vàries estàtues. L’església petita i rectangular no encercla ………i exemptes de tot adornament, res de notable”. El millor que hi havia eren uns taulells, unes pintures, a la capella de Sant Gil, segon titular; i en la de la comunió uns quadrets apareguts, còpia d’uns frescos o tapissos d’en Rubens. Mes això també desaparegué amb la parroquialitat.
El millor detall exterior de l’església és la torre campanar de quatre cossos i forma hexagonal i original d’ordre toscà. La seua altura (la tercera de València en erecció): 43’74 metres. Es va edificar en 1746, per la qual cosa ens assembla menys barroca que la resta del temple. En té dues campanes tan sols, que procedeixen de l’antiga església del Pilar. En canvi les de Sant Llorenç se les emportaren allà en traslladar-se la parroquialitat. El campanar fou objecte d’una gran millora l’any 1914. Per l’efecte del transcórrer dels anys maons i fins i tot carreus es trobaven soltes, sense gens de trava. No sols es consolidà la torre, sinó que se li revocà, se li posà nou penell i des del cos de les campanes arranca una escala de fusta que puja als cossos superiors des d’on es contempla un panorama suggestiu i encisador.
La primera millora que férem a l’església en entomar d’ella la possessió la Comunitat fou fer el nou cor per a serveis religiosos. Abans, a l’antiga parròquia, el cor i el cadiram estaven al pal de l’església, junt el presbiteri. En desaparèixer l’antic cor s’hagué de pensar en un de nou, alt, però, sobre la porta principal del temple, En efecte, hom col·locà una gran biga de ferro de paret a paret i sobre les columnes de les primeres capelles, d’este mode s’hi traven ambdues parets laterals i a l’altura dels arcs de les capelles laterals, avui, lluu, un cor que hi té tot el necessari per als actes de la comunitat.
El cor té 9 x 5 metres i per ampit una barana de ferro amb passamà de fusta. El presideix un bell crucifix de grandària natural. El cadiram constava de dues parts: la inferior sense tarima tenia 11 cadires; la segona sobre tarima alta, en compta 13, sent d’un tenor les al·legories de l’Orde tallades en la fusta dels respatllers. Construí aquest cadiram el competent fuster en Manel Corell. Al peu dels Crist que presideix el cor, rebia culte dels religiosos una bona talla de mig cos de la Verge dels Dolors.
Al cor hi havia un bon harmònium, comprat en 1929, per la suma de 1200 i un armari amb l’arxiu musical prou copiós. A ambdós costats de la finestra existien un parell de quadres de l’escola flamenca: un, de l’adoració dels Reis d’Orient; un altre, el Descendiment.
Enfront de la porta d’entrada al cor es troba l’orgue, la frontera dl qual ocupa la paret lateral. Abans, en temps de parròquia, estava col·locat el petit orgue en la què avui correspon a l’altar de sant Josep. En construir el nou cor fou traslladat l’orgue encarregant-se de l’operació en Pere Palop, competent orguener, qui va fer uns adobs i reformes que el deixà quasi nou. Aquest tenia dos teclats, pedals o contrapressió, 40 registres (mitjans), manxes, etc. La reforma costà en 1908 la quantitat de 4000 ptes.
Des de 22 de juliol de 1920 ençà (15 d’agost de 1940) ha desenvolupat el càrrec d’organista sense interrupció el Reverend Pare Amat Navarro i Càrpio, deixeble avantatjat del que fou organista de la parròquia de sant Llorenç en Manuel Ferrando.
Força de les coses i objectes consignats en aquest capítol que estaven al cor, com ara, el Crist de grandària natural, la imatge de la Dolorosa, l’arxiu musical, harmònium, els quadres de l’escola flamenca i cadiram amb tarima. Endemés l’orgue estava destrossats i arrancades les manxes. Un doble barandat barrava la porta del cor amitjanant tota comunicació entre el convent, destinat a Oficines militars i l’església convertida en magatzem.
De tant de desconhort sols s’ha pogut recuperar el cadiram que es trobà a l’església de sant Joan de Ribera, situada al camí del Grau. El petit harmònimum que usa la comunitat per a solemnitzar els actes del culte a propietat d’en Vicent Sansaloni, que desinteressadament l’hi ha posat a disposició del pare organista.
CAPÍTOL SETÉ. LA CAPELLA DE LA COMUNIÓ,
Per a no perllongar massa el capítol anterior, en que caldria haver tractat sobre la construcció de l’actual Capella de la Comunió, com a conseqüència de la construcció del convent, anem a consagrar-l’hi esta nota una mica més extensa de la nostra crònica, sens estretors d’espai, ni apressaments de temps.
Enderrocada en 4 d’agost de 1908 l’antiga Capella de la Comunió que es trobava a l’esquerra de la porta principal i que era tan gran com a mitja església, doncs ocupava allò que avui és la Capella del roser, la porteria i sala de visites, hom procedí immediatament a aixecar l’existent avui, en sentit longitudinal amb la planta de l’edifici. No oblidem el detall de que l’antiga capella de la parròquia estava dedicada a la Mare de Déu de Porta Coeli, imatge d’1.30 metres d’alçada que es guarda des de 1936 a la cel·la del Pare de Guàrdia i que en venir la revolució tan bàrbarament destrossada que tot i que se’n conserven restes, no és pas possible la seua restauració.
L’actual capella amida 20 metres de llarg per 3’15 d’ample, de columna a columna. És dedicada a Sant Antoni de Padua, perquè va ser propòsit de la comunitat, en intentar la compra d’una casa al carrer de Sant Cristòfol per a edificar casa i capella, que el titular d’esta fóra el taumaturg de Padua.
Sent Guardià el Pare Lluís Fullana s’estucà i decorà la capella que té cúpula, notant-se a primera vista que és posterior a la fàbrica de l’església. Té cinc altars: el primer dedicat a la Verge del Roser amb retaule barroc i un quadre de Sant Josep a l’últim cos, de molt bona firma, la Verge és escultura de Vergara; el segon altar, modern, d’estil monumental i artístic és el del Trànsit de Sant Josep, obra del artista Josep Maria Ponsoda, hi ha al primer cos una urna amb la imatge de la Mare de Déu dels Desemparats de l’escultor Teruel; el tercer altar modern tot fornícula, del Ntre. Pare Sant Francesc, envoltat d’àngels, obra d’en Damià Pastor, i en el primer cos un llenç del Cor de Jesús, pintat per en Carles Giner; el quart altar, de Santa Rita era el del gremi de sabaters, l’escut del qual s’ostentava al frontal i en l’últim cos un llenç de Sant Crispí i Crispinià, tenia en primer terme una escultura xicoteta de Sant Miquel Arcàngel, de bona factura; el cinqué altar era el de la comunió, d’estil monumental modern, amb un grup artístic de Sant Antoni de Padua, obra de l’artista Aureli Urenya. Tots els altars estaven daurats en dates recents.
Al primer tenien els seus exercicis l’Associació de l’Embolcall del Nen Jesús, amb un artístic naixement d’escultura tancant en una urna al primer cos de l’alta; al segon estava erigida l’Associació del Trànsit de Sant Josep; el tercer, era propietat de la Venerable Orde Tercera de Penitència; al quart, tenia molts anys la seua festa el gremi de fabricants de calcer i blanquers de València; i el cinqué era el de les Associacions Antonianes.
Tota aquella riquesa de retaules, imatges, grups escultòrics, llenços, urnes, amb els seus corresponents serveis de canelobres, aranyes, tovalles, sacrosants, instal·lació elèctrica, catifes, ares, etc., tot es va pedre, desmuntat peça a peça premeditadament per els que duien la direcció dels saqueigs a esglésies i establiments religiosos. Poc o gens s’ha pogut recuperat alguna cosa: fragments d’altars, algun cap d’imatge, etc,. L’únic salvat de tanta devastació ha estat la Verge del Roser, de Vergara, i el llenç del Cor de Jesús, pintat per l’Acadèmic de Belles Arts de San Carles, de la nostra ciutat, en Carles Giner.
Quan la Comunitat va recuperar l’església al maig de 1939, aquesta oferia l’espectacle més llastimós que puga imaginar-se. Aquella església tan bonica, neta i acabada, aquell temple tan recollit, admiració de propis o estranys, en el que els religiosos havien dipositat els fervors, els estalvis de sa probresa i el treball de llurs ministeris, estava convertit en magatzem, les capelles tancades per envans, llurs altars desapareguts, per arreu brutícia, desolació, la mà impia dels sens-Déu i sens-Pàtria havia destruït fins i tot les taules on dissolutament s’oferia el sacrifici. Ni trona, ni confessionaris, ni bancs, ni quadres, no res: en mig d’aquell quadre de devastació l’altar major despullat d’imatges, i ara , amb senyals visibles dels impactes i petges de ferocitat salvatge oferia el trist espectacle d’un magnat arruïnat, per la desgràcia.
Avui, 15 d’agost de 1940 reparades les petges que l’orda deixà al terra de la capella de la Comunió es troba de bell nou al servei dels fidel. Una taula de fusta construïda per l’artista Vicent Garcia i que costà 500 pessetes, un tapís vermell que emmarca el buit de la paret on s’ha col·locat la imatge de Sant Antoni que salvà en sa casa de Blanqueries en Ricard Garcia, el mateix sagrari avanç restaurat i uns modestos canelobres, florons, sacrosants i tovalles, a més d’un senzill combregador, supleix l’art i la magnificència amb que, amb sols quatre anys rebia aquest lloc de culte i veneració el Santíssim Sagrament de l’Altar.
Dos altars provisionals, el de Santa Rita amb un llenç pintat per en Rufí Sànchez, noble, regalat a la Comunitat; i el de Sant Josep amb un petit grup policromat de la Sagrada Família, propietat d’en Marià Laguarda, completen per ara la decoració de la capella de la Comunió a l’espera de millors temps i en vespres de que la V.O. Tercera es dispose a alçar de bell nou el seu projectat altar.
En el següent capítol tractarem d’objectes que decoraven i decoren encara la capella a l’igual que la resta de l’església i convent.
CAPÍTOL VUITÉ. LA NOSTRA PINACOTECA
No era de molt gran valor la riquesa pictòrica que posseíem en aquesta casa, però suficientment bona per a mostrar-la a persones enteses en la matèria. Els quadres i llenços que anem a consignar es trobaven exposats a l’església i convent abans de la revolució marxista. En reintegrar-se la Comunitat no trobarem res, absolutament no res del tresor artístic que teníem en pintura. Hi havia quadres o llenços de bones rúbriques; d’altres tenien per a nosaltres el valor afectiu del sentiment; molts, el d’una amistat fondament sentida. Mes tot es perdé i sols queda en aquestes pàgines un record dolorós de la tragèdia viscuda dels anys transcorreguts fora de l’ambient claustral a que ens reduí la revolució.
A la sala de visites: llenç de Sant Josep, d’excel·lent factura i de gran grandària; tríptic representant les noces de Santa Agnés d’Assís, bella composició de grans proporcions del Pare Eugeni Silvestre, pintada en aquest convent. Un Sant llorenç de factura moderna
Transcriptors: Josep Blesa / LAC.