Notices from nowhere

Democracy now finds there can be ample for all, but only if the souvereing fences are completely removed.

ESTUDI PETROGRÀFIC.

Després de realitzar les extraccions de cales en diferents carreus, realitzar les làmines primes i enviar-les analitzar, podrem extraure les conclusions i criteris d’intervenció.

LA SITUACIÓ DE LA PEDRA DELS PINACLES, BASAMENT I  LES PORTALADES DE SANT LLORENÇ – VALÈNCIA.

 

CARACTERÍSTIQUES FÍSICO-QUÍMIQUES.

La pedra utilitzada al basament de l’església de sant Llorenç, segons especifica el contracte, és de la pedrera de Godella. Esta és una calcària bioclàstica de textura detrítica amb baix contingut cimentant.

La densitat aparent és de 1900 Kp./ m2. Amb una porositat semioberta. El grossària mitjana del gra és de µm i uniforme de reduïda duresa.

La presència de metalls com ara calci, ferro, magnesi, potassi, etc. en la composició que junt a l’acció de l’elevada humitat relativa (Hr), i l’existència de gasos procedent de la combustió de productes orgànics derivats del petroli (CO, CO2, etc.) que dóna lloc a sulfats càlcic bihidratat (algeps), sulfats magnèsic heptahidratat (epsomita), i de vegades en perdre aigua amb sols sis molècules associades (hexàhidrita) i diversos nitrats i clorurs.

La succió capil·lar és molt ràpida i quasilineal en la relació de gr./ cm2 a l’arrel quadrada del temps.

Això hom pot resumir-se en que el material té la característica que l’intercanvi d`humitat és molt ràpid. I que tots els processos físico-químics derivats de la presència d’aigua en els intersticis del material es veuen sotmesos a cicles continus, que depenen no sols de la pluja per penetració sinó, també, de l’ascensió per capil·laritat del subsòl i a més a més de la condensació i evaporació, ja que HR és molt alta a València el que hom assolisca el punt de rosada, bàsicament de matinada i al capvespre. 

 

CLASSES DE DETERIORMENT.

Les sals solubles, quan l’evaporació és mes lenta que el flux d’eixida superficial, es diposita fora de l car externa del material, buscant les vies més ràpides d’evacuació om són les discontinuïtats trobades a les pàtines de protecció, apareixent en forma d’eflorescències pulvurulentes blanques, que en repetir-se creen subeflorecències i criptoeflorescències que acaben fent esclatar i badar el material cap enfora de la superfície externa desprenent-se bocins mé o menys grans entre dit fragment i el gruix del material interposant-se carbonat càlcic i remobilitzat i l’epsomita.

Les variacions volumètriques del material segons els continguts en aigua molecular, la pressió intersticial d’esta i els processos de dissolució interna ,afavoreixen la pèrdua de cohesió entre els grans, que és més palesa en aquelles masses de pedra que per estar treballada presenta més superfície  per a igualar el volum encerclat, situació que afecta les capes externes. Quan eixes alteracions s’estenen a zones més profundes, hom produeix no la disgregació superficial sinó la fissuració més o menys interna de la massa pètria amb despreniments de crostes o fragments majors, que poden donar l’aparició de tensions internes, unes vegades produïdes per les expansions volumètriques dels components alterables per la humitat, i d’altes, produïdes pels esforços derivats de les deformacions de la pedra a causa dels propis pesos i tensions externes introduïdes per vàries vies.

DETERIORAMENTS PER AEROSOLS ORGÀNICS.

EL PROCÉS DE SULFATACIÓ DE LA CALCITA.

La presència en l’atmosfera d’anhídrid sulfurós, procedent de l’oxidació dels combustibles fòssils (carbó mineral, derivats del petroli, etc.) sorgeix de la reacció S+O2 = SO2 , gas que passa a l’atmosfera i és poc actiu, però sota l’acció dels raigs ultraviolats es transforma en anhídrid sulfúric: 2 (SO2 )+ O2 = SO3 a la velocitat de 0’1 a 0’2 % a l’hora, en humitats relatives baixes; sempre que la humitat de l’aire creix de forma exponencial, especialment sota la presència de catalitzadors, com ara CO2 , NH3 , Fe2O3, etc. L’anhídrid sulfúric es combina ràpidament amb l’aigua de l’aire o l’exis6ència d’alvèols, intersticis i porus de la pedra, donant-hi lloc a àcid sulfúric (vidriol), de gran capacitat reactiva: SO3+HO2 = SO4H2

 

S’han fet assaigs on s’ha mesurat i comprovat que la concentració de SO4H2 en l’atmosfera en correspondència amb el contingut de SO2 en què s’ha observat que segueix una llei lineal, per a valors constants d’humitat relativa, Hr , i que creix ràpidament a mesura que s’acosta a la temperatura de rosada.

L’equació empírica que lliga la concentració, C, de  SO2 i la concentració de SO4H2 a la mateixa atmosfera, amidades ambdues en µgr. /m3, ve donada per

A =                              C                                  

22- 35000 (1/ Hr – 0.0886)2

L’acció de l’àcid sulfúric sobre el carbonat càlcic de la calcita és coneguda: SO4H2+CO3 Ca = SO4 Ca + CO2 + H2 O. Que ja genera una primera expansió per tenir un volum major que el del carbonat inicial.

Però el sulfat càlcic pot absorbir aigua transformant-se de seguida en algeps:

 SO4 Ca+2· H2 O = SO4H2 · 2 H2 O

Que influeix en el material de diverses maneres: produeix efectes expansius que hi introdueixen importants tensions internes que disgreguen la calcària, tant per caiguda de  consistència de l’algeps hidratat en relació al carbonat inicial com per les tensions generades per l’expansió; altera les textures; augmenta la capacitat de retenció d’aigua, per ser un material higroscòpic que quan capta tota l’aigua precipita com a sal insoluble, augmentant encara més el seu volum; etc.

Més nociva és la sal d’Epsom, adés esmentada en la fórmula SO4 Mg ·7 H2 O, l’existència de la qual es produeix bé perquè és un compost de la mateixa roca present com a sulfat de magnesi, bé perquè és generada com a sal de neoformació d’un procés anàleg al de l’algeps descrit anteriorment, a partir del carbonat de magnesi present a les calcàries dolomítiques.

A més dels processos de dilatació cúbica que produeixen les expansions internes de les sals de neoformació i subsegüents hidratacions cal recordar-hi les reaccions més significatives que es produeixen en la calcita quan hi ha present un sulfat alcalí, sòdic o potàssic, o àdhuc del tipus dels descrits anteriorment:

1r) El carbonat càlcic insoluble és atacat per l’anhídrid carbònic i pel vapor d’aigua de l’atmosfera, transformant-lo en bicarbonat soluble:

CO3 Ca + CO2 + H2O = (CO3 H)2 Ca

2n) La presència de sulfat alcalí produeix, per exemple, bicarbonat i guix anhidre:

(CO3H) Ca + SO4 X = 2·CO3HX + SO4 Ca

3r) El bicarbonat alcalí es transforma en carbonat amb despreniment d’aigua i anhídrid carbònic:

2·CO3HX = CO3X + H2O+ CO2

Mentre que el sulfat càlcic condueix, de mode semblant al descrit, vers la formació de guix.

4t) El carbonat alcalí per acció del SO2 de l’atmosfera contaminada, o per la presència de sulfobacteris, es converteix novament en sulfat, sota l’acció catalitzadora dels òxids de nitrogen:

CO3X + SO2 + O2 /2 = SO4 X + CO2

En arribar a aquest punt es reinicia el cicle després d’haver-se destruït part de la calcita.

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

Publicat dins de Sense categoria | Deixa un comentari

FA VUIT ANYS….I QUÈ POQUET HAN AVANÇANT.

Regirant en les memòries de seguretat em trobe aquest article que vaig publicar al diari Levante-EMV. fa uns nou anys.

Constate que continuem dient les mateixes coses i que cal trencar el cercle viciós, com si fossem uns ases pegant voltes a la sénia. I si continuem així, enfonsant-nos de tant de frissar el terra. Considere amb la perspectiva del temps, que aquella gent no té remei i estem esmerçant treball i faenes a alguna cosa que no té solució. La regeneració pretesa per Cambó, Pujol, Piqué, Psc, Pspv, Psib, etc. és absolutament inútil. Ara, que allà, tenen un nivell de vida escaient, continuen enrrocats en al seua immobilista cosmovisió del seu PETIT món.  A nosaltres ens cal més cosmopolitisme, més visió global del món. Més PRO DOMUS NOSTRA. Més Pro domus de gent que poguem ajudar i que siga companyona, no pretenga ser la nostra ama. Més col·leguisme, en el sentit de compartir.

En els viatges que he fet per la resta d’Europa, Àfrica o Amèrica, al·lucines, quan et trobes amb españols, que els veus que van renegant i marmolant dels costums del lloc, els seus habitador i cercant un restaurant d’emigrat español per a fer-se una truita de creïlles o una paella (Jaume Fàbregues:. explica’ls de quina cuina nacional n’és. Senyor nostre ¡¡¡¡¡¡¡¡).

De sobte em ve a la memòria aquella escena del Princep de les marees en què el pare llança el sopar que ha preparat la mare i aquesta, des de la cuina, li fot al plat el contingut d’un pot de menja de gos i el pare exclama, tot cofoi, després de la primera cullerada "esto sí que es comida americana".

Ací va l’article

    L’EXALTACIÓ NACIONALISTA DE L’ESTAT.

Aquest article naix com a resposta a l’opinió vessada per Pedro Fernaud del dijous 19 de maig a LEVANTE, on sorprenentment  des d’una perspectiva de racionalitat intenta injectar "Gerovital" a una idea d’Espanya, ja desfasada, superada pels esdeveniments de dècades, prenent com a excusa l’edició del llibre Si España cae…Asalto nacionalista al Estado, de l’autor C. Alonso de los Rios, aquest últim de fílies esquerranes, en contraposició a les de Fernaud. Tanmateix tots dos arriben a acord en els perills que pateix llur España i en la concepció de nació com a espai d’interelacions afectives i sentimentals, forjades al llarg de la història, de la societat única que viu sota el mant de l’Estat. I hi posa alerta la greu intromissió dels nacionalistes en la cooperació a la governabilitat de l’Estat,…..

     Aquesta és una literatura que està fluint molt pels mitjans de comunicació mesetaris darrerament, que vist des d’altres àmbits no deixa de fer certa gràcia i fins i tot esmolem un somriure burleta quan TVV i TV3 ens passa el programa Te’n recordes quan…que fa una passejada per la nostàlgia més arnada.   Nogensmenys, hi ha a l’article un aire assossegat del desassosec que es flaira a Madrid. Y es que España nos la han canviado. I hi cal esbrinar la REALITAT del tema, des d’allò que Ll. V. Aracil pels ’60 anomenà el racionalisme oligàrquic, desmuntant tot el tinglado mental del sentit comú, del seny, etc. des d’aquest racó d’Europa que no té ni grans paurales ni grans capitans, però que viatgem i anem pel món de fa segles que malgrat tindre estat a la contra i no a favor "mira, compara i si troba res millor…".

En el fons estan discutint dues concepcions, que des de l’abstracció, podem resituar històricament:

A) L’España que ens ve de la guerra del francès (de la Independencia, expressió encunyada per la intel.lectualitat espanyola, observeu el matís, ¿ de quina independència es podia parlar des de Xàtiva o Maó ?, Madrid o París, tant se val. Algun dia coneixerem els punts significatius del Tractat d’Utrech envers nosaltres i Gibraltar i ens farem un fart de riure.   Desembocant a les Corts de Cadis, eixides arran d’una causa comuna i malbaratant algunes tendències, anà cristal·litzant durant tot el segle passat mitjançant els Menéndez Pelayos, Ganivets, Romanones, Mendizábals, etc. en busca d’una consciència nacional of course fins l’eclosió del ’98 -amb Cuba i els proto-feixistes Unamuno, Azorín, Maeztu, etc. que passant per Setmanes Tràgiques, Lerroux, Primo de Riveras, etc. acaba instal·lant-se al poder, amb l’aparell ideològic joseantonià i la força armada  de l’exèrcit (secularment i única vencedor davant de la societat que havia de defendre). Postura lògica dins d’una estructura estatal piramidal i ademocràtica. Una operació subtil convertia gent progressista del costat del feixisme revolucionari per via nacionalista i a la inversa, feia gent d’orde tradicionalista en progressista. Tanmateix Fuster amb el seu famós i encertat Contra el nacionalisme, l’hi posa fil a l’agulla i ens ensenya que vist des d’ací i amb perspectiva les distàncies entre Negrín i Franco n’eren ben minses. La resta fins al colp d’Estat del 23-F és anècdota i escorrialla de tot l’anterior.

     B) L’altra concepció és encara més vella i arnada. Les Espanyes, coetàniament, com a terme geogràfic que aunat els diferents estats en la figura del monarca que des de Ferran el Catòlic fins la guerra de Successió ( i Secessió que la historiografia oficial ha anant amagant) seria la concepció dels nacionalistes- llegiu CiU, PNV, UPV, PSM, PNV, etc, que desactivant els ressorts nacionalistes de l’espanyolisme A, mitjançant el buidat competencial i substituint-lo per un concepte d’utilitat (d’Estat) i de col.laboració dins d’ell. Tot augmentant l’àmbit d’influència de les nacions culturals té el seu lloc. Els pollets acaronats per la lloca. Que si en aquells segles malgrat dalt-a-baixos fins el s. XVIII, a partir d’aquest la conquesta del despotisme (il.lustrat i sense) va creant les bases per a la creació de l’estat modern (?) i que la intel.lectualitat catalana ( Tosca, Finestres, Balmes, Montblanch, Maians, etc.) va contribuir-hi així com els espanyols Gracián, Cadarso ( que aleshores ja era subscriptor de l’ABC i Epoca i televident del Carrascal), Freijoo, etc. que té la seua plasmació i cant del cigne a l’inici del procés de les Corts de Cadis. En aquestes conflueixen tres factors que a hores d’ara mantenen plena vigència: unes burgesies basca i catalana i una aristocràcia castellano-francesa que per diversos interessos havien de menester d’un estat que protegira mercat comercial als primers i de poder als últims. I amb tot el pòsit aquest, fent sempre des del vèrtex de la piràmide en tots dos casos, èxits i fracassos, a base de decret-llei, lliga de futbol, dictadures, tele-afònica, hisendes, etc. van (¿) unificant sentiments. Y antes roja que rota. Y antes azul que rota. I totes dues concepcions ens parlen d’un temps, des d’una sensibilitat ja romàntiques. I el temps ha passat. I no cal pensar que els nacionalistes van a "dejar sin nación al resto de regiones" perquè en aquelles regions (des de Cantàbria a Cadis i des de Lleó a Conca) poden o prendre el protagonisme que el mateix estat els manllevà sota la trampa que seua cultura és la de l’Estat, o que la societat civil aquella assumesca que ella i sols ella és España i s’hi acomode l’estat democràticament i a partir d’ací a col.laborar amb la resta d’Europeus. I de l’altra banda pensar que mantenint l’estructura d’Espanya i anar canviant-la des de l’interior, en base a la manca de vots per part dels nacionalistes esquizofrènics és desconèixer que hi juguen amb el poder espanyol i que no és un canvi en profunditat sinó circumstancial i en definitiva jugar a perdre. Pensem sense ingenuïtat una miqueta: la darrera sentència favorable a l’ensenyament en català si s’haguera fet fa un parell d’anys abans n’hauria tingut el sentit contrari, el que delata a més un dèficit de funcionament democràtic d’aquell Estat on els poders estan intrínsecament imbricats des de sempre. I no s’enganyem els nacionalistes espanyols des d’Anguita a Aznar "tienen una misión histórica " com diu l’article.

     Mentretant, aquests 4,5 tirant a 11 milions de persones que vivim entre Alacant i Perpinyà, que tenim D.N.I. de tres o quatre estats diferents, som i volem ser com de qualsevol altre racó d’Europa. Des d’una malfiança de l’estat  que secularment prioritzem la societat civil, la persona, que no "Saludamos a Europa" quan entrem al Mercat Comú per ser europeus de sempre i perquè l’entrada en el nostre cas és per la cuina. Sense intervindre directament paga l’agricultura, Sagunt, els pescadors de Sta. Pola i Calella, Hoteleria a Benidorm i les Illes, etc.       No podem muntar una Agència de noticies en condicions adequades, l’Hispasat paguem la meitat i l’usen ells, etc.    Acostumats a patir per a guanyar-nos el pa nostre treballant estem en disposició de crear una Europa on s’hi avance en allò que sempre s’hi progressa en la història , des dels grecs : en l’àmbit de les llibertats individuals i col·lectives , en el benestar social, en l’anar "filant més prim" en cada persona. En trobar-nos a València, Viena, Estrasburg o Brussel·les en peu d’igualtat amb la resta de societats nacionals. En viure, en comprar i vendre , en prendre consciència, NO DE LA VERDAD,ans de la realitat, que és el que portem fent els últims tres segles, malgrat tot. Ens volen tancats al seu corral i nosaltres viure obertament amb la resta d’Europa.

Publicat dins de Sense categoria | Deixa un comentari

UNA CRÒNICA DE L’ANY 1940.

Escrita per un frare del convent de Sant Llorenç de València. Fa què pensar……..però.

CRÒNICA DEL CONVENT DE SANT LLORENÇ DE VALÈNCIA. ANYS 1909-1940

 

N/Exp. 04/30

 

 

Escrita pel Pare franciscà en Francesc Llorens i Moltó, o.f.m. passem a transcriure i traduir esta crònica acabada el dia quinze d’agost de 1940, l’any següent a acabar la guerra d’Espanya 1936-39. Successos que el frare visqué i patí directament. Documentació facilitada per fra Benjamí Agulló i Pasqual a l’historiador de l’equip n’
Albert Ferrer i Orts.

 

 

            Amb aquesta traducció i transcripció retem homenatge, entre d’altres, al Provincial en Lluís Fullana i Mira, que impulsà abastament les obres a principis del segle XX, a més d’ésser un dels pioners de la normativatització de la llengua i posterior i acadèmic. A més a més de deixar testimoniatge de la desraó i absurditat de les guerres.

 

 

CAPÍTOL PRIMER. L’ENSULSIDA.

 

 

Escrivim estes notes en els dies gloriosos de l’alliberament, després de ser aplastada la revolució marxista que, per espai de 32 mesos, assolà la nostra Pàtria, deixant darrere seu una riera de sang, de llàgrimes, d’incomprensió. Tot s’enderrocà durant eixe temps, els principis bàsics de la societat: l’autoritat, la propietat, la justícia, la família, l’ordre social, la religió….., tot caigué sota l’empenta de l’horda roja, ama absoluta dels destins d’Espanya.

 

El 18 de juliol de 1936 s’inicià el Moviment Nacional que no fou secundat en tota la regió del llevant espanyol, quedant en conseqüència València en les garres del marxisme. La nostra Seràfica Província enclavada tota ella en les tres províncies valencianes tingué que sofrir naturalment els efectes devastadors d’aquell huracà d’atrocitats que la ploma es resisteix a escriure. Ja uns anys abans en implantar-se la segona república tinguérem els franciscans que abandonar els convents de Cocentaina, Benigànim, Cullera i Agres. Després del triomf del Front Popular en febrer del 36 vam veure incendiar el Col·legi de Carcaixent, fórem desposseïts de les cases de Pego i Benissa i amenaçats de clausura els col·legis d’Ontinyent, Sogorb i Terol. Tot això, tot i que dolorós, responia al desig de descristianitzar Espanya, finalitat primordial d’aquell règim.

 

            Allò veritablement horrorós vingué en iniciar-se el Moviment, quan abandonats els convents i els religiosos dispersos, sense contacte uns i altres i lliurats als propis recursos, anaren caient uns darrere dels altres en mans dels revolucionaris que els hi feren víctimes de llur ferocitat salvatge. La llista dels sacrificats en esta Seràfica Província té 44 noms, d’ells 22 són sacerdots, 2 estudiants clergues i 20 germans llecs. Endemés, a conseqüència de penalitats i amargor, finiren 16 religiosos, durant el període roig, de mort natural. També moriren, en aquest temps, dos germans llecs a Xiva.

 

            Si sensibles són aquestes baixes per defunció, encara ho són més aquelles que s’ha derivat forçosament de la guerra i de la revolució. Els seràfics, la vocació dels quals, es balafià en flor; els serveis, que trobaren col·locació a llurs activitats; els coristes que al front i camps de batalla, desoïren la veu de Déu; alguns sacerdots joves, mobilitzats en la reraguarda que els afalagà més que el claustre la vida regalada del món; i, el que és més trist, Pares de certa edat plens d’alifacs, que no s’han reincorporat a llurs comunitats, al·legant-hi la raó que no podria ser degudament atesos en llurs dolences. En un mot, la revolució ha produït quasi un centenar de baixes als quadres del personal de la Seràfica de València.

 

            Mes lloem Déu, que després de la tempesta de la revolució, s’alliberà València i la seua regió i el sol de la pau inunda els nostres ubèrrims camps. La Seràfica Província ha rebut totes les seues cases (menys la de Cullera) i tot i que amb personal reduït estan de bell nou en peu les comunitats. Diem com sant Pau en l’Epístola 1ª ad Corintios: “Negue qui plentat, negue sigat; sed, qui incrementum dat, Deus”. Cap III, v,7. Confiem, doncs, en el Senyor que no ens abandonarà.

 

 

 

CAPÍTOL SEGON. DE L’ANY 1936 AL 39. LA DEVASTACIÓ.

 

 

            El 20 de juliol de 1936 després de celebrades les Misses es tancà  al culte l’església de Sant Llorenç i es dispersà la comunitat  que habitava el convent,  el qual, igualment, restà clausurat. En previsió es tragueren dies abans alguns ornaments, llibres, joies, arxius, roba, etc. La majoria d’estos objectes es perderen, per la perseverant perquisa dels elements rojos. Tot allò que quedà a l’església i convent va desaparèixer, no per l’assalt de les turbes, sinó per la plena deliberació de la voluntat dels responsables dels Sindicats, amos i senyors absoluts de la situació en aquells luctuosos i amargs dies.

 

            De l’església quedà en peu la fàbrica o sia l’edifici, que estava convertit en dipòsit i magatzem dels enginyers militars en confiscar-li-ho de nou  a la comunitat. Dels altars, sols restava l’altar major, amb alguns deterioraments en la seua talla i ornamentació. Les imatges barroques de Sant Llorenç, titular de l’església; de la Puríssima Concepció que ocupava el tercer cos del formós retaule; Sant Vicent Mt. I Sant Blai de grandària natural, que coronaven sengles extrems de la part superior; i la de Sant Oronci i Santa Paciència, pares de Sant Llorenç, que figuraven en el segon terç entre les columnes salomòniques, totes sis escultures policromades no es trobaren per enlloc. L’ara de l’altar, amb el seu magnífic frontal calat, obra de l’artista en Josep Ponsoda, construït en 1921 i que va costar 2500 ptes., tampoc no es trobà. La mateixa sort corregueren la cortina de tisú i el llenç del Salvador, pintat per Rafael Berenguer, en 1927, que cobrien el Tabernacle, el rellotge, els estupends retaules del Via Crucis, obra de l’artista Pascual valorats en 1400 ptes., la instal·lació elèctrica, les gelosies de les tribunes, etc.

 

            Els altars laterals desaparegueren tots; eren a quin més formós i estaven dedicats (de dreta a esquerra) a Sant Antoni de Padua que servia per a capella de comunió; Santa Rita; el Nostre Pare Sant Francesc d’Assís; trànsit de Sant Josep; Verge del Roser; Verge dels Àngels; Puríssima Concepció; i Santíssim Crist dels Navegants. Algun d’estos altars eren nous, com el de Sant Antoni; el Nostre Seràfic Pare, que costà 12 mil pessetes, obra de l’escultor En Damià Pastor; Trànsit de Sant Josep, d’en Ponsoda que valgué 17 mil ptes., i el de la Puríssima Concepció, magnífica obra del citat senyor Pastor que costà 12000 ptes.. Els altres altars eren de l’antiga parròquia, puix s’havien daurat de nou, amb ares modernes, quadres artístics i amb additaments d’urnes amb precioses escultures. D’aquella immensa riquesa material i artística i sentimental sols resta l’amarg record d’unes parets pelades i d’altars provisionals amb imatges emprades o simples quadres de minso valor artístic.

 

            De les sagrades imatges que reberen culte, es salvaren sols un petit Sant Antoni d’un metre d’alçada, propietat de les Associacions Antonianes, obra de mèrit de l’artista en Damià Pastor, que sabé guardar amagada en sa casa, del carrer de Blanqueries, l’entusiasta antonià en Ricard Garcia. Aquesta imatge està avui en l’altar provisional de la capella de la comunió. La imatge de la Verge del Roser, bellíssima escultura policromada, d’en Vergara, que salvà el fuster Vicent Garcia (sang). El Crist del Navegants, bona talla d’escola italiana, estava horriblement mutilat i fou objecte d’una acurada restauració pels artistes senyor Teruel i Sospedra. També es restaurà per aquells artistes (Teruel, escultor; i Sospedra, decorador) el formós Crist de Bona Mort de grandària natural que rep culte en la primera capella de la dreta i, la imatge del qual, els fidels besen els peus.

 

            Els altres objectes de l’església, com a imatges decoratives de les pilastres (Santa Clara, Sant Pasqual i el Beat Nicolau Factor) els confessionaris, bancs catifes, quadres, monument, gerros, canelobres, tovalles, ares, instal·lació elèctrica, piles, etc., ni tan sols rastre dels mateixos ha quedat. El formós Sagrari l’hem trobat, però malmés. Gràcies a la caritat d’ànimes eucarístiques ja ho tenim restaurat.

 

 

            L’església, com hem dit, eixe magatzem d’enginyers hi havia en ella gran quantitat de materials de construcció. Les capelles convertides en cabines i separades de l’església per gruixuts envans, com igualment una gran paret separava la part baixa del cor. El cancell estava desmuntat i per tot arreu, junt amb els sacs de ciment, pòrtland, algeps, taulons, portes i finestres, es veien bidons de gas-oil, rodes d’autos, mobles espatllats, ferralla, etc., andròmines per tot arreu i hi dipositats sense ordre ni concert.

 

            Desallotjada i neta la nau central de l’església i enderrocat el gruixut envà que baixava des del cor fins el pis, el dissabte 10 de juny de 1939, per la vesprada, se procedí a la reconciliació i benedicció del temple, i tot seguit a la conducció, en forma solemne i processional de la imatge de Sant Antoni, salvada, segons queda dit, en les Blanqueries. La processó fou solemne, associant-se el veïnat en massa, que veia de nou els religiosos actuant en la seua església conventual. La imatge fou col·locada en la fornícula principal de l’altar major, per a la celebració d’un tríduums al taumaturg de Padua que es veié concorregudíssim, continuant-se des de llavors el culte a sant Llorenç exactament com abans del gloriós Moviment Nacional.

 

 

 

 

CAPÍTOL TERCER. ELS SUPERIORS: LLURS DESVETLAMENTS.

 

    

 

            Abans d’entrar en detalls sobre la construcció del convent de Sant Llorenç volem donar-hi una relació dels Superiors que han governat aquesta casa des de la seua fundació en 1908 fins 1936 en que calgué  abandonar-la la Comunitat. Per cert que l’11 de maig, en produir-se en Espanya la crema de convents, un mes després de implantar-se la Segona República, hagueren també els religiosos de deixar el convent davant el temor de ser assaltat per les turbes capitanejades pels regidors de l’Ajuntament. No s’arribà a això però divuit dies estigué l’església tancada al culte i la comunitat no tornà a fer vida regular fins  mig any després.

 

            Superiors de la residència i convent de Sant Llorenç, de València des de l’obertura de l’església des de l’1 de febrer de  1908 fins el 15 d’agost de 1940

 

 

 

ANY

 

REVEREND PARE

 

DESIGNACIÓ DE CÀRREC

 

1908

 

Estanislau Dominguez i Mengual

 

President de la residència

 

1909

 

Àngel Pujades i Palanca

 

President de la residència

 

1911

 

Josep Puigcerver i Capó

 

President de la residència

 

1912

 

Ferran Fabregat i  Morales

 

Guardià del convent de Sant  Llorenç

 

1914

 

Camil Tomàs i Jordà

 

Guardià del convent de Sant  Llorenç

 

1915

 

Lluís Fullana i Mira

 

Guardià del convent de Sant  Llorenç

 

1916

 

Llorenç Pérez i Pastor

 

Guardià del convent de Sant  Llorenç

 

1918

 

Demetri Moltó i Vicens

 

Guardià del convent de Sant  Llorenç

 

1919

 

Benjamí Reig i Moltó

 

Guardià del convent de Sant  Llorenç

 

1924

 

Llorenç Pérez i Pastor

 

Guardià del convent de Sant  Llorenç

 

1927

 

Francesc Llorens i Moltó

 

Guardià del convent de Sant  Llorenç

 

1930

 

Cebrià Ibanyes Gisbert

 

Guardià del convent de Sant  Llorenç

 

1933

 

Lluís Colomer i Montés

 

Guardià del convent de Sant  Llorenç

 

 

            Tots aquests pares durant el mandat del seu govern se esmerçaren en embellir l’església. Mereixen especial menció els següents:

 

            Pare Ferran Fabregat i  Morales, no sols reforçà i revocà les parets sinó que embellí el campanar, féu nova la volta de cloenda de l’altar major i estucà i corlà  (daurà)  l’interior de l’església. Endemés s’hi col·locà el paviment de marbre, que costà 3700 pessetes de la testamentària de na Josefa Carrasquer. Les altres despeses foren sufragades per n’Eulàlia Crosat, n’Elionor i d’altres benfactors com pot veure’s en un altre document. En total 16000 ptes.

 

            Els pares Camil Tomàs, Llorenç Pérez, Benjamí Reig i Francesc Llorens posaren gran empenta en dotar a l’església de formosos altars, valuosos ornaments, quadres de bones i artístiques imatges i escultures, credences, esteres, confesionaris, bancs, etc. Però com tota riquesa desaparegué completament durant la revolució i gens o nores no s’ha recuperat, ometem entrar-hi en detalls i diem que en general tots els Superiors i Rectors d’església van cuidar del seu culte,  fomentaren la freqüència de sagraments, procuraren el bon servei als fidels i l’adornaren de tota mena d’objectes necessaris per a la celebració de funcions religioses.

 

            El culte de la nostra església a bans de la revolució era intens. Hi havia deu confessionaris; se repartien mensualment de 10 a 15 mil comunions; s’hi celebraven 450  misses cada mes, cenoviscament establides estaven la Venerable Orde Tercera del Nostre Seràfic Pare Sant Francesc D’Assís i la Arxiconfraria del Cordó; les Associacions  Antonianes de la Pia Unió, Joventut i infantesa; l’Associació del Via Crucis Perpetu i Vivent; l’Associació del Transit de Sant Josep, per als agonitzants; l’Arxiconfraria de la Puríssima Concepció i l’Embolcall del Nen Jesús amb llurs festes corresponents. El primer diumenge de cada mes corresponia als antonians; el segon, a l’arxiconfraria de la Puríssima; el tercer a la V.O tercera de la penitència; i el quart al via crucis.

 

            Endemés de les quaranta hores de torn que coincidia amb la festa de les nafres del nostre Pare Sant Francesc i que costejava amb despreniment l’Orde Terciària, gràcies a la testamentària de  na Maria Barberà i Echevarria, se celebraven tres tríduums eucarístics, un abans de la festivitat de Sant Antoni costejat per en Josep Vila i Ferrandis i la seua esposa n’Enriqueta Genovés; el segon amb el patrocini de Sant Josep a càrrec d’en Salvador Garcia i Maria i la seua esposa Empar Vicente; i l’últim com a preparació a la Immaculada a intenció de na Dolors Jàvega i del seu espòs en Lleó Hellín i Rubió.

 

            Com a dada curiosa hem de consignar en esta crònica que des del 15 d’octubre del 1909  fins la data(15 d’agost de 1940) ha desenvolupat sense interrupció l’ofici de Rector d’esta església de Sant Llorenç el bon germà llec Fra Francesc Mateu i Andrés, a satisfacció de tots el Superiors pel zel en el compliment del seu deure, aptitud per a càrrec, devoció i fidelitat en el desenvolupament i bell exemple que dona als fidels.

 

 

 

CAPÍTOL QUART. FUNDACIÓ DEL CONVENT: LA SEUA CONSTRUCCIÓ

 

 

            Deixant a banda l’església anem  a donar algunes notes sobre la construcció d’este convent de Sant Llorenç Martir,  de València. Advertim que no hem trobat res relatiu a obre realitzades en ell i que tot allò que diguem es basa en l’únic religiós supervivent i que intervingué directament en les mateixes  i que el testimoni del qual mereix enter crèdit. Es tracta del Pare Vicent Corell i Peris, que per portar més de 40 anys d’habitador d’esta casa recorda amb detall i minúcies tot el procés portat a cap per a l’execució de les obres.

 

            Als sis mesos d’actuar els nostres religiosos es disposaren a donar començament a l’empresa d’alçar junt a ell  un habitatge capaç per a albergar 35 frares amb totes les dependències necessàries per al desenvolupament d’una comunitat. S’hi començà per netejar el solar damunt del que s’hi havia de construir el convent. Este solar era reduït, però això no constituí cap obstacle per a l’arquitectura moderna. Endemés es posà al capdavant de les obres l’intel·ligent germà llec fra Maseu Company i Alfonso “peritíssim” en planimetria, entès Mestre d’obres i que hi havia donat proves de la seua capacitat dirigint personalment la fàbrica dela nostres convents de Pego, Sogorb i Terol i d’altres construccions importants fora de l’Orde.   

 

            A dit germà llec se li encomanà la confecció dels plànols del nou convent. El dia 4 d’agost de 1908 es procedí a enderrocar la petita capella de la comunió de la vella església, situada a la part esquerra d el’entrada de la porta principal, el seu parament ocupava el terreny que abasta actualment la porteria i la sala de visites de la casa. S’enderrocà igualment la sagristia i alguna dependència de la mateixa, deixant al mig del solar intacte un pou de fresca aigua potable, avui desaparegut per la revolució marxista.

 

            El solar resultant dels enderrocs, tot i que menut, corresponia a l’antic fossar o cementeri parroquial, dades les copioses restes humanes que se n’extragueren en obrir els fonaments per a la futura casa i dels que encara en quedaran, especialment al subsòl de la sala de visites d’avui. Este solar amida en la seua frontera 18 metres i de fondo 27 i en tan reduït espai no sols s’havia d’aixecar el convent, sinó que a més a més, edificar-se la nova capella de la comunió que substituïa l’enderrocada.

 

            Presentats els plànols de la capella i del convent a l’aprovació del Definitiu, aquest els acceptà sens reserva i tots els religiosos de la comunitat de la residència del carrer de Samaniego nº 18, amb el M.R. pare Provincial fra Lluís Fullana, al capdavant, es disposaren a la recaptació d’almoines mitjançant butlletins de subscripció, per a que a les obres s’imprimís ritme accelerat i s’acabaren sense cap interrupció, com així va succeir.

 

            Com a base per al pressupost de les obres es comptava amb el donatiu de 55.000 ptes. de na Mariana Yangüas i 5000 que posà la Província, quantitat esta de 12.000 duros, suficient per al cost total d’una construcció complexa que, a més de la capella de l comunió esmentada, hi havia d’haver quatre pisos superiors. Tanmateix, com hem dit, els Pares Germans de la Comunitat, més els benefactors de la casa i els nombrosos fidels que sovintejaven l’església i hi participaven de l’excel·lent servei que prestaven els religiosos, tots hi contribuïen en la mida de les seues forces a que les obres avançaren en materials de construcció, com ara el ferro de les biguetes, atavons, maons, pedra, argamassa, ciment, portland, portes i finestres, rajoles, etc., el millor que aleshores es coneixia. Les xicotetes almoines en metàl·lic foren moltes.

 

            Les obres foren dirigides per fra Maseu Company que féu uns plànols admirables, traient-ne tot el màxim partit de l’estretor del solar, executades però, pel competent mestre d’obres en Rafel Sancho, de Godella, que amb els seus obrers, peons, cavalleries, etc. Treballà amb vertader interès en que per dies es veié avançar les obres. Durant el present decurs de les mateixes no deixant d’abonar-se totes les setmanes no sols els jornals dels operaris, àdhuc totes les factures de material que s’hi presentaven a cobrament.

 

            Tot el fustam de l’edifici corregué a càrrec dels fusters senyor Berenguer, Alonso i Corell que en portes, finestres, persianes, armaris, prestatgeries, taules, etc., hi posaren bon material i consciència en llur treball.

 

            L’edifici del convent, segons els plànols, té quatre pisos, una planta baixa i terrassa en lloc de teulades. A la planta baixa està la capella de la comunió, porteria, sala de visites, sagristia, avantsagristia, oratori per a oir les confessions, quarto de la font potable i el quadre de distribució de fluid elèctric, celobert amb excusats, recollida de fems i un altra font a més de l’arranc de l’escala principal i única de la casa que té 20 escalons de pòrtland fins arribar al quart pis. En la avant-sagristia hi ha grans armariades per a les necessitats de l’església. Hi ha també en eixa dependència un petit local on algunes de les nostres associacions pietoses guarden el seus estris. Un corredor que des de la porteria va a la avant-sagristia i posa en comunicació tota la planta baixa, xapada de taulell de Manises.

 

            El pis primer consta de tres habitacions exteriors amb balcó o finestra al carrer, dos quartos interiors i dos sales amb llum directa i amb finestra i balcons a l’hort dels senyors de Manent, on tenen les seues llums les habitacions i departaments de la part posterior de l’edifici. Una de les cambres interiors serveix d’oratori per a celebrar i l’altra és una dependència de la sagristia. Una de les sales de la part posterior té alcova, tribuna a l’església i quarto guarda-roba. L’altra sala, més una de les habitacions exteriors són sales per a rebre cavallers. Hi ha dos armaris en este pis. Celobert amb excusats i font. Tot ell és moblat.

 

            El segon pis comunica amb el cor i té cinc balcons o finestrals al carrer de Sant Llorenç, on recau la façana de l’edifici conventual. En dependències d’esta façana estan el despatx del M.R Pare Provincial i la Secretaria de Província, amb mobles, menatge i estris necessaris per a les oficines. En este pis està instal·lada la cuina la que per el partidor es comunica amb el refetor o menjador de la Comunitat. Completen este pis amb sis habitacions o cel·les particulars, rebost per a la cuina i per al refetor, excusats, galeria encristal·lada i terrat damunt de la capella de la comunió, amb cabines per a llenya, carbó, hortalisses, llegums, carns, etc. Un corredor que arranca des de la porta del cor, amb finestra al carrer i acaba a la cuina facilita l’accés a les dependències, entre la que falta un xicotet menjador per a senglars. La cuina té tot el necessari per a esta dependència. Quan s’arriba a este segon pis l’escala té vuit esglaons.

 

            El tercer pis és circular, o sia que es dona una volta completa al voltant del gran celobert o terrat sobre la capella de la comunió, al qual donen llums o finestres onze habitacions, de les vint-i-una que n’hi ha. De les  restants, cinc donen al carrer; quatre al jardí posterior del convent; i una interior. Té comuns i font. Tot el pis, com el segon, està xapat de taulell de Manises. L’escala té en este tercer pis seixanta-nou escalons de pòrtland. Dos grans armaris per a guardar convenientment ornaments que foren saquejats pels rojos.

 

 

 

CAPÍTOL CINQUÉ. PROSSEGUEIX LA CONSTRUCCIÓ DEL CONVENT

 

 

            Tots els pisos del convent són de biguetes de ferro. La fusta sols ha entrat, com diguérem, per a portes, finestres, persianes, armaris, taules, post, etc., però la travada de l’edifici és a base de ferro i de revoltó d’excel·lent material de construcció.

 

 

            Pujant escala amunt s’arriba a l’escaló noranta i últim replà entrant-se al pis quart del convent. En ell es troben sis habitacions que donen a la façana principal amb grans finestrals de barana de ferro; la biblioteca, la perruqueria, el safareig amb dos aixetes i dos piques d’aigua, quarto de dutxa i comuns. Tot el pis xapat amb taulell com els anteriors. A la biblioteca es féu una magnífica prestatgeria amb vint-i-un grans armaris i uns altres tants petits, tancats amb tela metàl·lica. La perruqueria tenia el estris necessaris.

 

 

            Cada replà de l’escala que correspon a cadascun dels pisos té una finestra a un celobert quadrat, al qual donen, igualment, en les seues altres galtes d’altres tantes finestres, dos que donen als corredors dels pisos i altres finestres que donen llum a la finca immediata, propietat de n’Angelina Minyana vídua de Benedito; la qual a canvi de les llums, ens concedí gratuïtament la paret mitgera de sa casa. Sobre la que s’assenta i recolza el convent, per la seua part esquerra.

 

 

            El menjador del quart pis fa eixida a una de les terrasses del nostre edifici té coberta que comprèn tota la part posterior i la dreta de la casa a la altura de la teulada de l’església. Esta terrassa està sobre part del pis tercer i serveix com a estenedor de roba i de deambulatori puix té bones proporcions i no està intervinguda.  A més, la tanca per la part posterior una sèrie de persianes de fusta que impedeixen tota vista de seglars. Un xicotet corredor volat porta a les voltes de cloenda de l’església i d’allà a una terrassa que recau a la plaça de Sant Llorenç, en la terminació de la qual es troba una elegant torreta o mirador. Esta terrassa està resguardada per una balustrada. La volta de l’església comunica amb l’escala del campanar de la qual parlarem a un altre capítol.

 

 

            Per un dels extrems del corredor de les habitacions de l’últim pis que donen a la façana i per una escala de fusta de 17 graons es puja a la terrassa superior del convent que és el pulmó de la casa i lloc d’esbargiment dels religiosos durant les caloroses nits d’estiu. Tota la terrassa ocupa el quart pis i és gran i espaiosa, doncs ocupa els 18 metres de façana.

 

 

            Estes dependències del convent sofriren modificacions durant la Revolució Marxista doncs l’orda creient-se ama de vides i hisendes, modificà habitacions, llevà envans, suprimí portes, obrí sortidors i posà l’edifici en condicions per a que s’instal·lara en ell les oficines militars de la Relatoria o Fiscalia Permanent del XXII Cos de Llevant. Les instal·lacions d’aigua i de llum elèctrica foren canviades i la de gas suprimida; s’augmentaren els comuns; es romperen la major part de panys i el marxapeu de les escales de pòrtland de l’escala principal i estaven destrossats en la seua majoria.

 

 

             El quarto de bany, amb aigua freda i calenta no aparegué quan després d’alliberada València ens reintegrem al convent, quarto de bany amb servicis, que s’instal·là junt al safareig l’any 1929. La perruqueria sofrí, també, destrosses, no sols en el seu  mobiliari sinó en les aixetes d’aigua; i la biblioteca quedà sense cap de llibre, al menys deixaren la prestatgeria i els armaris fets pel fuster Manuel Corell.

 

 

            En l’any 1928 es va fer una petita modificació, utilitzant el celobert de l’escala, en la planta baixa del convent. La cabina del porter es construí utilitzant el buit de l’escala, donant facilitats per a que s’instal·le l’escriptori del germà llec, lloc on pot descansar al mig dia i col·locació de telèfons, tant l’urbà com l’interior de la casa que serveix a tres pisos. Es va posar una claraboia inclinada de cristalls en el celobert, s’hi col·locà paviment de rajola hidràulica no sols a la porteria interior, sinó que es col·locà del corredor que condueix a la sagristia, donat amb això amplària i llum a l’interior de la planta baixa que era llòbrec i fosc. Se xaparen les parets, es col·locaren bancs de fusta estil renaixement amb l’escut de l’Orde; i presidia el xicotet recinte una escultura de guix del Ntre. P. Sant Francesc de 120 cm d’alçada, obra de l’artista Pasqual  Sempere, esta escultura al igual que les imatges i quadres d’afer religiós que tenia el convent i església desaparegueren durant el domini roig. La mateixa sort corregué una graderia que hi havia en la porteria i que corresponia amb l’altar del Trànsit de Sant Josep.

 

 

            Tots el pisos que es col·locaren en la construcció del convent són de rajola hidràulica de  20cm. L’escala té barana de ferro colat, costà pessetes 5000 i les abonà la insigne benefactora d’esta casa na Josepa Carrasquer.

 

 

            En la darrera terrassa es construí un galliner per a guardar les aus de corral, que  per Nadal i Pasqua de Resurrecció acostumaven regalar els benefactors. Quan recuperem el convent després de l’alliberament una de les moltes coses que desaparegueren fou el dit galliner, tenint necessitat de fer-ne una altre amb caràcter provisional.

 

 

            Des d’agost de 1908  fins novembre de 1909 duren les obres del convent i la capella de la comunió, temps relativament curt, si es té en compte el volum de la tasca realitzada i la circumstància d’haver que afrontar el pagament de jornals i factures sols amb almoines. La comunitat es traslladà definitivament al nou edifici en novembre de 1909, per a celebrar amb la màxima solemnitat el novenari i la festa de la Immaculada Concepció.

 

 

CAPÍTOL SISÉ.  L’ESGLÉSIA, EL COR, L’ORGUE, LA CAPELLA DE LA COMUNIÓ I EL CAMPANAR,

 

 

            Tan prompte com se’ns lliurà per l’Autoritat Eclesiàstica l’església de Sant Llorenç es comprengué la necessitat de fer-hi  obres i reparacions d’urgència. Des de 1902 en que perdé el caràcter parroquial pel trasllat del clergat, ornamentes i arxiu a l’església del Pilar, el nostre Sant Llorenç estigué gairebé tancat al culte. Tots els matins celebraven en ell, el beneficiat de la propera parròquia de Sant Bertomeu, Rvd. Sr. En Joaquim Belda i Serra, mes acabada la Santa Missa a la qual gairebé no acudien fidels, es clausurava l’església fins el dia següent. Este abandonament en edifici vell produí efectes desastrosos en la seua fàbrica material,  tot i que a l’any 1906 es canvià la teulada, posant-se sobre les voltes fortíssims  tirants de ferro, tanmateix això era poc; la incúria del temps, la falta de consignació per atendre  les reparacions necessàries i estar enclavada en una zona urbana en que abunden els temples, eren causes suficients per a que a poc a poc fóra esfondrant-se l’edifici de l’església, en el que ningú no va manifestar gens d’interés a conservar. Hom pot dir, sense por a exagerar, que se’ns donà un temple ruïnós, formós altar major i una teulada nova. La resta ha calgut de refer-ho tot.

 

 

            Segons la “Guia artística de València de F. Vilanova.1908” L’església de Sant Llorenç se fundà en 1239 al solar d’una antiga mesquita. El cavaller fidel en Lluís de Valeriola (del qual es conservava un retrat pintat, perdut durant la dominació roja), hi afegí un solar per a capella de la Comunió en 1488. L’església es renovà de 1682 a 1684, de l’època que data l’Altar Major. Aquest es daurà en 1865. L’altar xurrigueresc, molt típic i flanquejat per columnes salomòniques, conté vàries estàtues. L’església petita i rectangular no encercla ………i exemptes de tot adornament, res de notable”. El millor que hi havia eren uns taulells, unes pintures, a la capella de Sant Gil, segon titular; i en la de la comunió uns quadrets apareguts, còpia d’uns frescos o tapissos d’en Rubens. Mes això també desaparegué amb la parroquialitat.

 

 

            El millor detall exterior de l’església és la torre campanar de quatre cossos i forma hexagonal i original d’ordre toscà. La seua altura (la tercera de València en erecció): 43’74 metres. Es va edificar en 1746, per la qual cosa ens assembla menys barroca que la resta del temple. En té dues campanes tan sols, que procedeixen de l’antiga església del Pilar. En canvi les de Sant Llorenç se les emportaren allà en traslladar-se la parroquialitat. El campanar fou objecte d’una gran millora l’any 1914. Per l’efecte del transcórrer dels anys maons i fins i tot carreus es trobaven soltes, sense gens de trava. No sols es consolidà la torre, sinó que se li revocà, se li posà nou penell i des del cos de les campanes arranca una escala de fusta que puja als cossos superiors des d’on es contempla un panorama suggestiu i encisador.

 

 

            La primera millora que férem a l’església en entomar d’ella la possessió la Comunitat fou fer el nou cor per a serveis religiosos. Abans, a l’antiga parròquia, el cor i el cadiram estaven al pal de l’església, junt el presbiteri. En desaparèixer l’antic cor s’hagué de pensar en un de nou, alt, però, sobre la porta principal del temple, En efecte, hom  col·locà una gran biga de ferro de paret a paret i sobre les columnes de les primeres capelles, d’este mode s’hi traven ambdues parets laterals i a l’altura dels arcs de les capelles laterals, avui, lluu, un cor que hi té tot el necessari per als actes de la comunitat.

 

 

            El cor té 9 x 5 metres i per ampit una barana de ferro amb passamà de fusta. El presideix un bell crucifix de grandària natural. El cadiram constava de dues parts: la inferior sense tarima tenia 11 cadires; la segona sobre tarima alta, en compta 13, sent d’un tenor les al·legories de l’Orde tallades en la fusta dels respatllers. Construí aquest cadiram el competent fuster en Manel Corell. Al peu dels Crist que presideix el cor, rebia culte dels religiosos una bona talla de mig cos de la Verge dels Dolors.

 

           

 

            Al cor hi havia un bon harmònium, comprat en 1929, per la suma de 1200 i un armari amb l’arxiu musical prou copiós. A ambdós costats de la finestra existien un parell de quadres de l’escola flamenca: un, de l’adoració dels Reis d’Orient; un altre, el Descendiment.

 

 

            Enfront de la porta d’entrada al cor es troba l’orgue, la frontera dl qual ocupa la paret lateral. Abans, en temps de parròquia, estava col·locat el petit orgue en la què avui correspon a l’altar de sant Josep. En construir el nou cor fou traslladat l’orgue encarregant-se de l’operació en Pere Palop, competent orguener, qui va fer uns adobs i reformes que el deixà quasi nou. Aquest tenia dos teclats, pedals o contrapressió, 40 registres (mitjans), manxes, etc. La reforma costà en 1908 la quantitat de 4000 ptes.

 

 

            Des de 22 de juliol de 1920 ençà (15 d’agost de 1940) ha desenvolupat el càrrec d’organista sense interrupció el Reverend Pare Amat Navarro i Càrpio, deixeble avantatjat del que fou organista de la parròquia de sant Llorenç en Manuel Ferrando.

 

 

            Força de les coses i objectes consignats en aquest capítol que estaven al cor, com ara, el Crist de grandària natural, la imatge de la Dolorosa, l’arxiu musical, harmònium, els quadres de l’escola flamenca i cadiram amb tarima. Endemés l’orgue estava destrossats i arrancades les manxes. Un doble barandat barrava la porta del cor amitjanant tota comunicació entre el convent, destinat a Oficines militars i l’església convertida en magatzem.

 

 

            De tant de desconhort sols s’ha pogut recuperar el cadiram que es trobà a l’església de sant Joan de Ribera, situada al camí del Grau. El petit harmònimum que usa la comunitat per a solemnitzar els actes del culte a propietat d’en Vicent Sansaloni, que desinteressadament l’hi ha posat a disposició del pare organista.

 

 

 

CAPÍTOL SETÉ. LA CAPELLA DE LA COMUNIÓ,

 

 

 

            Per a no perllongar massa el capítol anterior, en que caldria haver tractat sobre la construcció de l’actual Capella de la Comunió, com a conseqüència de la construcció del convent, anem a consagrar-l’hi esta nota una mica més extensa de la nostra crònica, sens estretors d’espai, ni apressaments de temps.

 

            Enderrocada en 4 d’agost de 1908 l’antiga Capella de la Comunió que es trobava a l’esquerra de la porta principal i que era tan gran com a mitja església, doncs ocupava allò que avui és la Capella del roser, la porteria i sala de visites, hom procedí immediatament a aixecar l’existent avui, en sentit longitudinal amb la planta de l’edifici. No oblidem el detall de que l’antiga capella de la parròquia estava dedicada a la Mare de Déu de Porta Coeli, imatge d’1.30 metres d’alçada que es guarda des de 1936 a la cel·la del Pare de Guàrdia i que en venir la revolució tan bàrbarament destrossada que tot i que se’n conserven restes, no és pas possible la seua restauració.

 

            L’actual capella amida 20 metres de llarg per 3’15 d’ample, de columna a columna. És dedicada a Sant Antoni de Padua, perquè va ser propòsit de la comunitat, en intentar la compra d’una casa al carrer de Sant Cristòfol per a edificar  casa i capella, que el titular d’esta fóra el taumaturg de Padua.

 

            Sent Guardià el Pare Lluís Fullana s’estucà i decorà la capella que té cúpula, notant-se a  primera vista que és posterior a la fàbrica de l’església. Té cinc altars: el primer dedicat a la Verge del Roser amb retaule barroc i un quadre de Sant Josep a l’últim cos, de molt bona firma, la Verge és escultura de Vergara; el segon altar, modern, d’estil monumental i artístic és el del Trànsit de Sant Josep, obra del artista Josep Maria Ponsoda, hi ha   al primer cos  una urna amb la imatge de la Mare de Déu dels Desemparats de l’escultor Teruel; el tercer altar modern tot fornícula, del Ntre. Pare Sant Francesc, envoltat  d’àngels, obra d’en Damià Pastor, i en el primer cos un llenç del Cor de Jesús, pintat per en Carles Giner; el quart altar, de Santa Rita era el del gremi de sabaters, l’escut del qual s’ostentava al frontal i en l’últim cos un llenç de Sant Crispí i Crispinià, tenia en primer terme una escultura xicoteta de Sant Miquel Arcàngel, de bona factura; el cinqué altar era el de la comunió, d’estil monumental  modern, amb un grup artístic de Sant Antoni de Padua, obra de l’artista Aureli Urenya. Tots els altars estaven daurats en dates recents.

 

            Al primer tenien els seus exercicis l’Associació de l’Embolcall del Nen Jesús, amb un artístic naixement d’escultura tancant en una  urna al primer cos de l’alta; al segon estava erigida  l’Associació del Trànsit de Sant Josep; el tercer, era propietat de la Venerable Orde Tercera de Penitència; al quart, tenia molts anys la seua festa el gremi de fabricants de calcer i blanquers de València; i el cinqué era el de les Associacions Antonianes.

 

            Tota aquella riquesa de retaules, imatges, grups escultòrics, llenços, urnes, amb els seus corresponents serveis de canelobres, aranyes, tovalles, sacrosants, instal·lació elèctrica, catifes, ares, etc., tot es va pedre, desmuntat peça a peça premeditadament per els que duien la direcció dels saqueigs a esglésies i establiments religiosos. Poc o gens s’ha pogut recuperat alguna cosa: fragments d’altars, algun cap d’imatge, etc,. L’únic salvat de tanta devastació ha estat la Verge del Roser, de Vergara, i el llenç del Cor de Jesús, pintat per l’Acadèmic de Belles Arts de San Carles, de la nostra ciutat, en Carles Giner.

 

            Quan la Comunitat va recuperar l’església al maig de 1939, aquesta oferia l’espectacle més llastimós que puga imaginar-se. Aquella església tan bonica, neta i acabada, aquell temple tan recollit, admiració de propis o estranys, en el que els religiosos havien dipositat els fervors, els estalvis de sa probresa i el treball de llurs ministeris, estava convertit en magatzem, les capelles tancades per envans, llurs altars desapareguts, per arreu brutícia, desolació, la mà impia dels sens-Déu i sens-Pàtria havia destruït fins i tot les taules on dissolutament s’oferia el sacrifici. Ni trona, ni confessionaris, ni bancs, ni quadres, no res: en mig d’aquell quadre de devastació l’altar major despullat d’imatges, i ara , amb senyals visibles dels impactes i petges de ferocitat salvatge oferia el trist espectacle d’un magnat arruïnat, per la desgràcia.

 

            Avui, 15 d’agost de 1940 reparades les petges que l’orda deixà al terra de la capella de la Comunió es troba de bell nou al servei dels fidel. Una taula de fusta construïda per l’artista Vicent Garcia i que costà 500 pessetes, un tapís vermell  que emmarca el buit de la paret on s’ha col·locat la imatge de Sant Antoni que salvà en sa casa de Blanqueries en Ricard Garcia, el mateix sagrari avanç restaurat i uns modestos canelobres, florons, sacrosants i tovalles, a més d’un senzill combregador, supleix l’art i la magnificència amb que, amb sols quatre anys rebia aquest lloc de culte i veneració el Santíssim Sagrament de l’Altar.

 

            Dos altars provisionals, el de Santa Rita amb un llenç pintat per en Rufí Sànchez, noble, regalat a la Comunitat; i el de Sant Josep amb un petit grup policromat de la Sagrada Família, propietat d’en Marià Laguarda, completen per ara la decoració de la capella de la Comunió a l’espera de millors temps i en vespres de que la V.O. Tercera es dispose a alçar de bell nou el seu projectat altar.

 

            En el següent capítol tractarem d’objectes que decoraven i decoren encara la capella a l’igual que la resta de l’església i convent.

 

 

CAPÍTOL VUITÉ. LA NOSTRA PINACOTECA

 

 

            No era de molt gran valor la riquesa pictòrica que posseíem en aquesta casa, però suficientment bona per a mostrar-la a persones enteses en la matèria. Els quadres i llenços que anem a consignar es trobaven exposats a l’església i convent abans de la revolució marxista. En reintegrar-se la Comunitat no trobarem res, absolutament no res del tresor artístic que teníem en pintura. Hi havia quadres o llenços de bones rúbriques; d’altres tenien per a nosaltres el valor afectiu del sentiment; molts, el d’una amistat fondament sentida. Mes tot es perdé i sols queda en aquestes pàgines un record dolorós de la tragèdia viscuda dels anys transcorreguts  fora de l’ambient claustral a que ens reduí la revolució.

 

            A la sala de visites: llenç de Sant Josep, d’excel·lent factura i de gran grandària; tríptic representant les noces de Santa Agnés d’Assís, bella composició de grans proporcions del Pare Eugeni Silvestre, pintada en aquest convent. Un Sant llorenç de factura moderna

 

 

           

 

       Transcriptors: Josep Blesa / LAC.

 

                         

           

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

Publicat dins de Sense categoria | Deixa un comentari

Del Racó de Raquel. Des de Benimaclet

És molt bo.

BoitCATeja’m !!
Boicoteja’t!!
Aquest web pretén facilitar la faena a tots aquells que estan iniciant una campanya de boicots contra els productes catalans i, de manera més genèrica, contra tot allò que vinga de Catalunya. Apunteu-vos-hi, com més serem més riurem!. Cap català sense boicot! Segur que tens motius de sobra per boicotejar-te com a persona, com a empresa o la teua web.

Si afirmes alguna d’aquestes frases, ja et pots boicotejar:

  1. Crec que sóc una miqueta nacionalista.
  2. Un dia vaig parlar malament d’Espanya.
  3. Tinc un amic al País Basc.
  4. Un colp em vaig alegrar que perdés la selecció espanyola.
  5. A Casa meua parlen en català per molestar.
  6. M’he llegit l’estatut i no el trobe del tot malament.
  7. A més de català, sóc homosexual.
  8. A més de catalana, sóc lesbiana.
  9. Els meus pares em van posar Arnau / Meritxell.
  10. He anat algun colp convidat a veure un partit de la selecció catalana.
  11. He espoliat el territori espanyol anant a buscar rovellons a Sòria.
  12. No em preocuparia gaire si regalessin Ceuta i Melilla al Marroc.
  13. L’Aznar em cau una mica (no gaire) malament.
  14. Tinc una bicicleta Orbea (feta per separatistes bascos).
  15. He donat pinso secessionista al meu gos.

Motius per boicotejar la teua empresa:

  1. Lamentablement, tinc l’empresa radicada a Catalunya.
  2. No vaig sancionar un treballador que portava la samarreta de la selecció catalana.
  3. Em promocione a revistes locals escrites en català.
  4. He exportat algun cop al País Basc i hi tinc contactes comercials.
  5. Em van trencar els vidres per tenir el rètol en català i vaig cometre l’error de denunciar-ho.
  6. No tinc el rètol ni la propaganda en bilingüe.
  7. De vegades faig correspondència comercial en català.
  8. Sospite que entre la plantilla hi ha algun element secessionista.
  9. La meua empresa té la gosadia d’etiquetar els productes en català.

Motius per boicotejar-te la teua web:

  1. És un web escrit només en català.
  2. El servidor està radicat a Catalunya.
  3. Sé que aquest web té intenció d’adquirir un domini .cat.
  4. Ha estat feta per una empresa catalana.
  5. com a autor del web, he fet comentaris sobre l’estatut que només hi anaven una mica en contra.
  6. Apareix com a web amic en diverses webs clarament separatistes i excloents.

Si has afirmat qualsevol d’aquestes frases, boicoteja’t!!

Publicat dins de Sense categoria | Deixa un comentari