Notices from nowhere

Democracy now finds there can be ample for all, but only if the souvereing fences are completely removed.

FINS PROMPTE VALÈNCIA ! (per Israel Melero)

Resulta interessant la visió personal d’Israel Melero sobre fragments de la nostra ciutat en moviment recreats amb la junció de seqüències immòbils de càmera amb el lapsat condensat del moviment urbà. Ve a sintetitzar allò exposat per Virilio sobre condensació del temps que escurça l’espai. 

Cap al final fa un repàs d’indrets poc “visitats” pels urbanites. Crec reconèixer “El salt de la núvia” a Altura (Alt Palància), la Devesa del Saler visionant la platja de dunes i la mar bressolada d’hivern. Les escenes finals nocturnes són d’una bellesa pantaixant.  Destacaria aquella feta des de la terrassa de l’hotel Melià, que redibuixen el trànsit del nuc de l’escalèxtric (encreuament) que produeix l’entroncament entre Corts valencianes a carretera de Llíria on s’aguaita Beniferri, Terramelar, Canal 9, La Coma, el Mas del Rosari, i al fons les llums de Godella, Camp-Olivar, Sant Antoni i del Camp de Túria, L’Eliana, Bétera, etc. 

En el fons sura allò que podríem dir l’ETEREÏTAT de l’arquitectura.
 
Concepte que no he trobat en diccionaris de català, però sí, aproximativament, en anglès “ETHEREALNESS” que redefiniria com d’una substància pregnant suau ingràvida que ocupa tota l’atmosfera que no atén a criteris físico-estètics sinó psíquics de bonança espiritual transformadora holística.
********************************************************************
Fins Prompte València és un projecte audiovisual d’Israel Melero realitzat mitjançant la tècnica de time lapses fotogràfics. La videocreació s’aproxima a paisatges naturals i urbans de València interpretant alguns llocs característics de la ciutat. L’apartat sonor és obra del compositor nord-americà Trystan Tyrcha.

“Fins Prompte València” by Israel Melero from Israel Melero on Vimeo.

TORRÓ CONTRA MIRÓ (GANDIA, 2007-2013)

Hi ha una polèmica oberta entre l’ajuntament de la capital de la Safor i l’oposició a propòsit de l’escultura de l’artista alcoià Antoni Miró col·locada a la plaça del 25 d’abril.

Qui faena no en té, polèmiques banals encèn.

Gandia quitará la obra de Antoni Miró ´25 d´Abril´

El alcalde Torró (PP) dice que la reubicará donde diga la oposición – Colocará una escultura que identifique a la ciudad y no a la batalla de Almansa

Aquesta és una bona mostra del nivell intel·lectual d’urbanisme dels batles que arriben al poder. Pensen que una escultura dissenyada en un àmbit urbà pot traslladar-se sense més a un altre.

No tenen assessors assenyats o senzillament és la simbologia representada o les ganes de crear una baralla inexistent ? 

Vos convide a veure el vídeo i observar l’entorn i les rasgadures que emmarquen els eixos visuals. Aquesta és una obra feta ad hoc.

 

BENEFICIS DE LA CRISI ACTUAL.

                                                                                              Certa gent no plora
                                                                                              perquè siga feble.
                                                                                              Ho fa perquè han
                                                                                              sigut forts durant
                                                                                              massa temps.”
                                                                                                     (Johnny Depp).

La crisi actual està obligant a replantejar-nos tot. En particular als professionals de l’arquitectura i d’altres oficis liberals a abandonar l’encotillament gremialista provinent d’institucions acadèmiques o reials com el RIBA. Tot es fa menys segur, més lleuger, tret del coneixement que requereix de dos pols divergents: l’especialització i el generalisme.

La potència de la tècnica està posant en preeminència els sectors dels enginyers. Quan, realment, els enginyers han estat educats en un camp poc interactuat amb la realitat. Els projectes de competències que elabora a hores d’ara el gobierno español, posa de relleu una vella batalla que no existeix. Existeix la batalla entre els representats orgànics dels gremis, però mai la “competència cooperativa” que normalment requereix qualsevol encàrrec.

La manca de liquiditat ha posat de relleu que aquestes estructures para-estatals han esdevingut obsoletes i prescindibles. Com els polítics de dalt, els càrrecs mitjans intenten salvar, també, la seua poltrona en nom de col·lectius que els fan de cadafal.

Possiblement aquesta siga una de les èpoques més interessant de totes les viscudes. Tot s’ensorra tret de la vitalitat perseverant del fer-ne. De fet, no he conegut una altra cosa que no fóra crisi.