Notices from nowhere

Democracy now finds there can be ample for all, but only if the souvereing fences are completely removed.

UN ABOCADOR A LES PORTES DE L’IVAM

UN ARTICLE MOLT INTERESSANT DE MARIA JOSEP PICÓ. 

PUBLICAT A LEVANTE-EMV, 26-05-2007.

D´ arquitectura emblemàtica a abocador de residus. Així ha estat l´evolució de l´IVAM durant el capítol electoral que ara acaba. Fa quatre anys els veïns de l´entorn del museu vam patir nits d´insomni perquè la Generalitat va decidir construir, a corre-cuita, una barraca en forma de cub on seduir l´electorat amb el projecte d´ampliació de l´espai museístic. Una pell d´acer amb forats coberts de vidre -una estructura poc adient per al clima mediterrani i gens eficicient energèticament- havia de cobrir l´edifici, el qual esdevindria una enorme caixa al si del barri del Carme. O un far, com anunciaven els arquitectes que van dissenyar el projecte, els japonesos Sejima i Nishizawa. De fet, la seua execució implicava duplicar la volumetria i alçada permesa a Ciutat Vella i, en conseqüència, modificar el pla general de València.

El Consell no ha tingut pressupost ni coratge per afrontar l´ampliació de l´IVAM, en la qual menyspreava l´obra dels valencians Emilio Giménez i Carlos Salvadores (potser perquè havien estat contractats pel govern socialista al seu moment). Al contrari, ha degradat el prestigi del que va ser el primer museu d´art modern de l´Estat espanyol (inaugurat el 1989) mitjançant la programació d´exposicions importades d´altres centres, sense cap esperit de lideratge ni d´avantguarda i, sovint, amb el finançament d´empreses constructores.

El nou IVAM havia protagonitzat els meus malsons, ho reconec. I no només com a veïna, sinó com a ciutadana. Calia desvirtuar l´edifici i el casc històric d´aquella manera? El preu de ser modern davant el món no era massa elevat? A estones lliures vaig investigar les vies de preservació dels trets del nostre espai urbà i, per obligacions laborals, vaig arribar fins el Tribunal Europeu dels Drets Humans, a Estrasburg. Allà vaig assabentar-me, amb certa resignació, que les administracions han de garantir el dret de conservar i respectar l´entorn quotidià de les persones. Efectivament, el paisatge, resultat de la societat amb el seu entorn, també és urbà i els ciutadans podem dirigir-nos a aquest òrgan jurídic internacional per exigir el compliment d´aquests drets. El sotrac inicial de veure créixer una pell malalta a sobre de la nostra ciutat i la imatge de viure al costat d´un microones s´ha anat esborrant, amb altres ensurts urbanístics, això sí. Però no les ganes d´apel·lar al tribunal d´Estrasburg per reclamar el condicionament de l´entorn de l´IVAM (entre altres) assetjat per contenidors de residus urbans i arquitectures efímeres caducades que han esdevingut taques perennes. S´imaginen el Pompidou de París o el Guggenheim de Bilbao envoltats de fem? [mjpico@sapienspublicacions.com]

Publicat dins de Sense categoria | Deixa un comentari

I DESPRÉS D’ASTROC, LA SEGONA ESTÀ A PUNT DE CARAMEL

Després de l’ensolsiada d’ASTROC, en termes bursaris, la segona ja està a punt de fer la suspensió de pagaments.

Dic en termes bursaris, esmenant l’Anton Costas, que des de fa un parell d’anys ens castiga amb l’esclat de la "bombolla immobiliària". No acabant, en Costas, de perfilar el concepte, supose que per deriva política i jugant, si fa no fa, a l’embolic conceptual. No hi ha "bombolla immobiliària" material, sinó bursària. El traspàs de la caixa B a la A en el trànsit vers l’euro ja es va produir. Amb el rebuf de l’espiral s’ha incorporat a la indústria de la promoció els altres falcons de despatx. L’economia financera de tan poca eficàcia i eficiència entre nosaltres.  Si en Bañuelos ja va fer sonar les alarmes, fa unes setmanes i tothom sabíem de què anava la cosa de fa anys, estan silenciosament mantenint-hi la de la segona. Tanmateix, el món és molt i molt petit i un amic, des de Londres estant, m’ha telefonat…(…)

Aquesta segona promotora valenciana es dedica a plantar molta publicitat amb tanques anunciants per tot arreu. Si passeu per davant de Mestalla veureu els seus colors penjats. Vermell, blau i blanc són els colors del logotip. Àdhuc ha esponsoritzat un equip britànic degut a que l’expansió i venda l’estava menant cap a aquells europeus. Venent directament al lloc de residència dels compradors. Una estratègia empresarial impecable i emprenedora. Llàstima que, com el primer cas (ASTROC), tot era fum de canya. Les nostres empreses quan deriven cap a l’economia financera sovint cauen per tindre els peus de fang. És l’herència del sr. Zaplana. La implicació de Bancaixa i la CAM és total. Promocions per les costes del sud valencià i de Múrcia comportava la creació de societats participades per sengles entitats d’estalvi. Jugant amb una i/o l’altra; segons els casos. Bé, el cas és que hi ha contractes signants al Regne Unit, amb quantitats donades a compte com a penyora, però que estan fent mans i mànegues per a que la notícia no es sàpiga. Bancaixa i la CAM, a l’igual que en Terra Mítica, aguanten com poden. S’apropen judicis, per estafa, de gran escandall i repercussió mediàtica. Aguantant, com poden, que passen les eleccions per a produir, a la fi, LA SUSPENSIÓ DE PAGAMENTS.

Si vostè té diner donat a compte ha de demanar corrents la signatura de la compra-venda. És l’única manera de posar-se a la cua de creditors i reclamar-li judicialment l’incompliment del contracte. Les arres o senyals eren al voltant de 30.000 ?. Si no fa això pot perdre’ls irremeiablement. Aquesta promotora està radicada a la comarca de la Costera. Molt amics de l’alcalde ixent de Xàtiva.

PS: La deriva dels darrers anys de la classe empresarial valenciana és aquesta. Aquests corcs fan que se’ns mire, des de tot Europa, amb la mateixa animadversió que es mira La Camorra o La Cosa Nostra.

Aitant, la resta d’empresaris valencians hi hauran d’emprendre accions de neteja. Perquè estan actuant contra llurs activitats empresarials de rebot. Necessitem una DRETA, dic fa més de 25 anys, no pas la DERECHA subalterna que ens (des)governa.  

Publicat dins de Sense categoria | Deixa un comentari

TOP-10 D’EN MEROÑO.

Ja fa molt de temps que Pere Meroño em convidà a emetre aquesta selecció de les millors obres de la nostra literatura. Amb tardança, però ho tenia més o menys clar quins eren els millors moments. Podria ser aquesta i fer-ne uns altres, un altre dia, ja que som una cultura força literària. Això ja és una sort…tal i com està la cultura i el món que es globalitza.

01. La ciutat de València. Manuel Sanchis Guarner.

02. Diccionari per a ociosos. Joan Fuster.

03. Llibre d’absències. Miquel Martí Pol.

04. Mecanoscrit del segon origen. Manuel de Pedrolo.

05. Intervencions entre cultura i política. Gastau Muñoz.

06. Et deix la mar com a penyora. Carme Riera.

07. Barcelona entre el pla Cerdà i el barraquisme. Oriol Bohigas.

08. Reconstrucció de Barcelona. Oriol Bohigas.

09. El temps barrat. Alexandre Cirici i Pellicer.

10. Quina lenta agonia, la dels ametlers perduts. Toni Cucarella.

Publicat dins de Sense categoria | Deixa un comentari

LES 7 MERAVELLES

L’ESCLAFAMUNTANYES  em va invitar a participar en el meme de les 7 meravelles, amb trigança, faig els meus deures. Disculpa la tardança Sergi. Li’n dec, també el TOP-10 (10 llibres nostrats) a Pere Meroño, que en breu penjaré. Gràcies a tots dos per en recordar-vos de mi.

Ací baix vos ho deixe:

1.MISTERI D’ELX.

2. COR DE SANTA MARIA DE MORELLA.

3. VILAWEB.

4. BANDES DE MÚSICA.

5. EL CONJUNT DE L’ALBUFERA-EL SALER I LA DEVESA.

6. BENACANTIL-TABARCA.

7. LA TOSSUDA PERSEVERANÇA DELS URGELLISTES TRANSMUTADA EN GERMANIES, MAULETS, ETC. FINS ELS NOSTRES DIES.

PS: Les coses materials són importants, però som les persones que estem darrere d’elles els qui li donem la dimensió universal. Salutacions cordials a tothom que llegesca això.

Publicat dins de Sense categoria | Deixa un comentari

BARRAR L’ÈTER

Aquest apunt és una carta al director que em van publicar fa més d’una dècada al diari Levante-EMV. Intenta d’enraonar sobre un tema absolutament vacu i intrascendent que no interessa ningú: El flux de la informació i la comunicació.

Els protagonistes i el fons de la qüestió actuals són diferents als d’aleshores. O no. Jutgen vostés mateixos….. (….). 

Ja fa més d’una dècada un tal Calviño proposà que els canals televisius, dependents dels governs autonòmics, tingueren un caire "antropològic". Ja sabeu paelles, orxata, pagesos, gaites, ensaïmades, sardanes, etc. Cultura popular periclitada. Aquells canals no podien ultrapassar, allò tan cojuntural, com són les comunitats autònomes. Tele-Madrid es veu a tota Castella, Canal 9 (Caldria dir-li 8/buit?) emet, i s’hi veu -amb bona audiència- a la meitat sud del Principat, al Matarranya, etc. Fins i tot Canal 8 et fa programes arnats, però no antropològics, com aquells del J.L. Moreno o Passarel×la que presenta joves promeses com ara Manolo Escobar, Mª Dolores Pradera, etc. Amb tot, sobta el tractament capgirat que LEVANTE-EMV n’ha fet sobre la problemàtica de les emissions de TV3 via satèl×lit (a través d’Andorra), contravenint la normativa espanyola. Quan aquesta, a més d’absurda, és contrària a l’europea i mundial, en quant a la inexistència de fronteres per a l’emissió. Per a aclarir-nos:

¡Vaja que els espanyols volen barrar (de tancar) l’espai comunicacional!.

Per tant hem de pagar-los l’Hispasat, i a més llogar-ne d’altres, per tal de "quadribarrar" l’espai (feliç expressió del Sr. de Xirivella, R. Muntaner).

Quan alguns comenten que hem d’emprendre un camí propi -al marge de Madrid- per motius econòmics, per tal de ser més competitius comercialment, uns altres per qüestions de llengua i culturals, d’altres per tindre una cosmovisió diferent, d’altres per la llibertat, etc., sembla que s’hauria de fer per una raó molt més òbvia:

Una simple qüestió de contemporaneïtat i, sobretot, de bon gust.

Publicat dins de Sense categoria | Deixa un comentari

MEME, PÀGINA 139.

Agraesc tant l’Enric Marco (Pols d’estels) com Ricard Garcia (Cupressus sempervirens….perfectament enllaçat i complementat al Castells de Cartes). ENHORABONA PEL SENYORIU DE BENIARJÓ, Ricard, en convidar-me al joc d’atzar de la pàgina 139 del segon paràgraf del llibre que tenim a tauleta de nit. A dir veritat, a la tauleta en tinc un grapat. Allò de que cauen a terra quan el centre de gravetat se n’ix de l’eix de la muntanyeta que es forma. NO en sóc d’un de sol.  Perquè?. Perquè sóc de ciències, del batxillerat de ciències antic. On la formació i educació era molt esbiaixada. Els de ciències no teníem una formació mínimament adient en "lletres" i aquests, de "ciències" no sabien – ni saben- un borrall. Trobe que aquesta frontera fictícia i poc operativa va deixatant-se amb la incorporació de nous criteris formatius. Perquè tenim mancances irresolubles aquells estudiants de fa unes dècades que hem d’anar tapant forats, de coneixement, com podem i d’una manera poc coherent. Per ço, adesiara, els títols damunt de la tauleta, a hores d’ara juguen a l’equilibrista, i són uns quants:

Topos y Logos del Josep Muntañola.

Poiesmusia: La nau dels argonautes. Sobre textos del gran Salvador Jàfer.

La Cartoixa de Parma d’Stendhal (traducció d’en Gimferrer).

Crim i Càstig d’en Dostoievski (traducció d’Andreu Nin).

Notre Dame de Paris d’Hugo, versió original francesa.

* Però m’he inclinat per Elogi de la Follia, d’Erasme, (gran traducció d’en Jaume Medina), que precisament i atzarosa, la pàgina 139 en el segon paràgraf, conforma el final de l’opuscle i text, i que fa així: 

LXVIII. Però ja fa estona que m’he perdut de vista i passo de la ratlla. Si us he semblat, potser, massa descarada i xerrameca, penseu que és la Follia -una dona- qui us ha parlat. Feu-me el favor, endemés, de recordar el proverbi grec:

 "tantes en diu el boig, que alguna n’endivina" (llevat que no el trobeu aplicable al gènere feminí).

Veig que espereu una conclusió. Doncs aneu ben errats si penseu que recordo un sol mot després del farrigo-farrrago que us acabo d’etzibar.

Un antic adagi diu: "Detesto el convidat memoriós".

Jo en proposo un de nou:"Detesto l’oient memoriós."

Per consegüent, salut! Aplaudiu, viviu i beveu, fidelíssims devots de la Follia !

Publicat dins de Sense categoria | Deixa un comentari