Notices from nowhere

Democracy now finds there can be ample for all, but only if the souvereing fences are completely removed.

“QUERELLE” RESTAURADORA A LA LLOMBARDIA..

EL DEBAT MILANÈS

La llarga premissa anterior té una doble finalitat, d’un costat posa els contorns d’una interpretació que no accepta les esquematitzacions sobre les quals sí que és clara la historiografia de la restauració italiana fins recentment, en particular la idea de que la cultura de la restauració analògica siga simplement el fruit d’un impuls de tipus projectual i creatiu que prevarica de l’exigència de naturalesa històrica, de l’altre costat ens ajuda a aclarir la permanència de la cultura milanesa, professional i interna en l’escola d’Arquitectura del Politècnic de Milà, de les seues maneres llegades en la restauració analògica que no és el resultat d’una postura inculta, sinó de la continuació d’una tradició arrelada i fonamentada (en bona mesura exemplificable en la figura d’en Lucca Beltrami que en deixa petjada ampla en qui s’adiu amb el filologisme) i en cadascú dels casos d’una connexió d’aquesta tradició amb les noves tendències crítiques derivades del neoidealisme crocià.

 

(segueix…una miqueta, és àrid….però ens serveix per a observar que podem plantejar debats d’alçada universal des d’ací)

PS: La foto és l’església de Sant Agustí. Una putapènica restauració durant els anys del franquisme. Zeitgeist d’aquella època. El gòtic català s’abunyola amb les agulles i campanar pseudogermànics de mitjans del segle XX. Tot lliga.

Camillo Boito hi havia desaparegut el 1914, en el 1883 hi havia formulades les tesis unànimement acollides en un congrés dels enginyers i arquitectes italians força representatiu, que seran punt de referència per a generacions d’arquitectes, confirmades a Atenes en 1931, reafirmades a Venècia en 1964, després d’un breu període de prevalença de la restauració neoidealista. Tanmateix l’examen de la praxis de la intervenció, sia professional com la tutelada institucionalment, en aquell primer trienni, demostra que mai els principis així acollits aparellaren altra cosa més que traïcions i postures interessades. El pensament de Boito es torna un lloc cultural qui es concedeix un reverent tribut moral per a després donar curs a tota mena de lliure expressió. No es tracta encara de la presència del dubte que turmenta la pràctica de la restauració filològica, més aviat d’una indiferència que mostra quan els criteris integratius foren arrelats i acollits, quasi com un fet del tot natural. El personatge emblemàtic d’aquesta postura és Lucca Beltrami(1845-1933), l’activitat restauradora del qual s’inicià quasi en coincidència amb l’enunciació de Boito, en 1884; figura de llarga i gran preeminència fins els anys que precediren la 1ª guerra mundial, i per tant fins la mort de Boito, deixa Milà en 1924, per a establir-se a Roma, on té grans encàrrecs fins els primers trentes, i doncs, en coincidència amb l’enunciació de la Carta d’Atenes.

Beltrami teoritzà massa poc i els seus escrits són més prompte dedicats als problemes de l’organització de la tutela o a la il·lustració de restauracions pròpies o d’altri: d’elles encara s’hi dedueix una complerta i coherent teoria de la restauració que afronta els problemes més debatuts de la disciplina. Ell té un posicionament original en l’àmbit de la restauració analògica que recupera part del missatge de Viollet-Le-Duc, en part, conseqüència de l’aprenatatge a París, a l’ajuntament, immediatament després de concloure els estudis a Itàlia, però sobretot per un posicionament mental fortament racional. En la base de la seua obra, hi ha la crítica esbrinadora d’una recerca rigorosa de les dades de la història, siga en el sentit de la individualització dels ambients culturals en què l’origen del monument s’hi col.loca, sia del fet que li són propis, fins als més petits detalls. Aquesta base cognoscitiva és sempre acompanyada d’un estudi atent de les intencions projectuals de l’autor, de la manera com ell ha respost a les exigències pràctiques requerides en la seua obra, del “concepte arquitectònic”  que ell ha realitzat. La fase cognoscitiva no comporta com a necessària conseqüència a la repristinació de la forma originària, que hi resta de tota manera com a un objectiu possible, però més aviat a acollir cada transformació que no hi havia llegit  l’organicitat conjunta de l’estructura. Una organicitat que s’assembla  a la racionalitat demanada per Viollet-Le-Duc no s’hi mesura més aviat respecte a un esquema abstracte o a una lògica intrínseca, sinó en confrontació a les dades històriques. És molt fort en Beltrami el sentit de la conseqüència històrica, d’una idea de la història com a resultat del passat, d’una continuïtat estratificada que ha de respondre a una lògica conjunta. La successió dels fets, llur presència a la materialitat dels documents, tenen sentit, si responen al concepte de progrés, a un creixement del conèixer, de la complexitat de l’experiència. En els pocs escrits en què Beltrami afronta el problema de la restauració en sentit teòric, en particular en 1901, (2) el seu blanc principal són les tesis ruskinianes amb la disfressa que d’elles tenien a França amb els escrits d’Anatole France. Ell reivindica el paper positiu de  la restauració, la seua funció de reduir els danys del temps, en particular refuta la idea de que el deteriorament provocat pel transcórrer del temps pot ésser en qualsevol manera una aportació dels valors sobre la matèria, un acumular-se’n de significats. La restauració esdevé el mitjà primer per a la conservació del conjunt arquitectònic, i de llurs valors. 

Entre eixos i aquells privilegiats, com a testimonien desenes d’escrits, molt explícits, són aquells del reconeixement  de la cultura de la nació, fins a l’afirmació de que l’art, la seua coneixença, la seua divulgació, la restauració en quant útil per a aconseguir aquest objectiu, en són el mitjà més potent de socialització, de reconeixement de la identitat cultural nacional, unitària. El procés de ressorgiment, que hi havia trobat el seu primer acompliment político-institucional però no n’havia realment implicades totes les consciències, és el veritable objectiu que respon en cada acte professional, d’estudi, d’activitat política de Beltrami. Però també en aquest cas és bo de recordar que és el sentit de la història, com a moment de la diferenciació dels pobles, de les cultures , de la creació de la singularitat nacional, la seua idea central, amb rellevants i coherents coseqüències també sobre el pla de les concessions exterior, ja que front al dilema del nacionalisme i de l’internacionalisme que el conduïa a la ideologia liberal, elabora una idea de solidaridat internacionalista sobre la base material, de defensa de la nacionalitat sobre allò cultural. Aquesta visió nega la validesa de la idea corrent de la restauració filològica, a l’indicar la multiplicitat de les referències disciplinars en les confrontacions de les quals es “mesura” el relleu històric del document que hi havia sostret la restauració a l’estretor d’una visió purament arquitectònica, perquè en realitat les referències a l’analogia, en la interpretació de Beltrami, que n’és model per a molts, és encara més ampla, també si, certament el testimoni de la història de tan vasta acceptació té dret de permanència quan és constituïda amb arquitectura, orgànicament amb l’objecte, el lloc, l’ambient sobre el qual s’hi incloïa en el cas de que es tracta d’una aportació successiva al moment originari. És un capteniment que exalta la projectualitat que -tinquem-ho ben present- no pot ésser idènticament valorada en l’àmbit de la modernitat arquitectònica, doncs el restaurador opera alhora amb les maneres de l’historicisme arquitectònic, amb formes que ell creu, que garantisquen de reproduir el document en la seua plena veritat, ans el contrari de revel.lar o potenciar el seu missatge : ell te fe en el caràcter verificador de la seua obra, no es priva de prevaricar o de conduir-lo a una sensibilitat actual del moment i llurs valors formals, la realitat actual de la història no està en una interpretació sinó en la seua objectiva presentació.

Beltrami mai no va afrontar una polèmica directament amb Boito, però, ultra no de no haver-lo citat jamai com a restaurador o enunciador dels principis de la restauració, ja n’és una dada rellevant, que ho fa indirectament implícita.

RADIOGRAFIA D?UNA FEBLESA

Aquest article me’l va publicar EL TEMPS, el dia 16 de gener de 1989. Nº 239.

El vaig escriure el dia que dimití l’alcalde en Ricard Pérez Casado. El dia dels Sants Innocents de 1988. És una data que no se’ns pot oblidar, entre d’altres coses perquè la incloem, en emplenar la fitxa urbanìstica, en cada projecte que fem a la Ciutat. La innocentada és que, avui fa disset anys, que vaig encertar totes les previsions. Qui sigueu forans de Ciutat haureu vist, en la visita papal, com els terrenys de Montolivet s’han unit al llit del Túria. Campanar gairebé es connecta amb Benimàmet engolint-se, pel nord fins arribar quasi a Montcada i Benifassar, les partides de Vistavella i Rafanell; pel ponent i per llevant queden conurbades quasibé Benicalap i Benimàmet, tot fent de xarnera l’avgda. de Corts Valencianes.      

 

No ens coneixem de res i, això no obstant, vam parlar un vegada a través d’una ràdio on li comunicava la meua preocupació per la situació de Ciutat Vella i que havia fet una mena d’avantprojecte sobre l’enrunada, llavors, Casa del Punt de Ganxo, pl. de l’almoina 4. Si bé aleshores em mostrava unit a les vostres il·lusions i projectes envers la nostra ciutat i que es deixaren notar amb fets, com ara, la netedat dels carrers, exposicions, presa de posició davant del Llit del Túria i del Saler, tot concebut des d’una racionalització de l’espai públic, en els seus dos grans nervis: viari i zona verda, a mitjan del segon manament vaig pressentir ja que això s’havia difuminat. Eren els temps del regidor d’urbanisme –lermista, treballador i curtet com el vol d’una gallina- Lloret.

 

Ens fèieu els comptes del gran capità, tot esperant renovar majoria, quan els carrers eren presos paramilitarment per una gentola amb un noprograma cultural que es manté avui, mentre des de l’alcaldia anàveu greixant la impremta – a base de milionades- del direttorio d’aquells per a fer-lo callar. Estàveu engreixant la bèstia que us ha dut i portarà el Consell a la mort política. La ciutat, avui totalment aturada, bruta i desmemoriada, és el fruit del no plantar cara i no usar el despotisme de què fèieu gala en assumptes marginals i puntuals fins i tot davant de la mateixa genteta.

 

Doneu badocament el projecte del riu a Bofill sense fer, com calia, un concurs internacional. Així està: en el no-res. ¡Llàstima que l’autor no dissenye com s’autopromou !

 

El dit capriciós torna a enlairar-se i designa Garcia-Paredes, autor de l’auditori de Granada, com l’arquitecte del Palau de la Música. Problemes energètics, de manteniment, d’acústica i de composició (tan sols hi ha disseny en una de les façanes, i es nega totalment la posterior abocada a l’avinguda), a pesar de tot cobra la totalitat d’honoraris. La putada del pont de Calatrava. La broma del concurs internacional de la prolongació de l’avinguda de Blasco Ibanez amb un jurat- part essencial- de poblet. El PGOU no és un pla, manca de tota idea rectora, a l’inici fou reconstructor ara semiexpansionista, o els tècnics d’UV en faran un de nou. Aquest procés és lògic: un pla té una vigència mitjana d’uns vuit anys ¡ i heu tardat deu a fer-lo !; i damunt, el molt obscur Josep Sorribes ( ….ni blancs ni negres, ¡ grisos! ) ens diu que l’Horta és l’entrebanc més pregon per al futur de la ciutat (Levante 24-9-88), igualet que el fullet explicatiu del Pla, Abril-Maig 87 punt 9:

“La huerta es un espacio vital de la ciudad que no podemos permitirnos perder”.

 

Allò que diem: al pròxim Pla, Campanar tocarà Benimàmet, i Montolivet el nou caixer del Túria. ¡Tindran pràctica! ; al capdavall la qualificació del sòl l’ha feta l’ínclit Puente (Psoe) i Piles (UV). Ni ciutat per parts ni collage city , apedaçament, bé amb les ínfules italianitzants que teniu podríem donar-li una forma decorosa: tecniche dei rabberciamenti.

 

Per a súmmum, les Normes de Coordinació metropolitana, amb el seu Consell estrangulat des de Madrid i tots pendents del fotògraf. Per això, és difícil donar-vos el vot, perquè esdevé incontrolable.

 

La literatura evadeix de la urgència de les obligacions immediates, i heu escrit, darrerament, més que mai. I teníeu clan ricardista fins a aquesta legislatura i mai no us vau queixar, i ara eixiu amb això de la defensa de les institucions contra el clanisme dolent, quan aquest és la base de la democràcia i un fet real i desitjable a les modernes, tribals, societats. No vull posar més llenya al foc de la desgràcia, és, de bon tros, el millor alcalde que mai no hem tingut, si més no, des que tinc consciència, massa bon teòric i massa poc polític, però el que faig és un exercici de memòria, tan necessària per al present i futur immediat.

 

 

 

Publicat dins de Sense categoria | Deixa un comentari

ESCOLA VALENCIANA I SOCIETAT SOSTENIBLE.

De vegades ajude els meus nanos a fer els deures i tinc dificultats a explicar l’assignatura de Medi Natural, per això, quan viatgem anem comentant tot allò que capten les nostres retines. Són les mancances d’ésser nens urbanites. Que si les serralades, que si el secà, que si el país valencià està estructurat sobre una franja de planes vora la mar. Que si els contraforts del sistema bètic s’endisen cap a la mar. Penyasegats, etc. No diguem res si entrem en tema de vegetació, conreus, etc. que son pare està més verd que un encisam !.

Per això, i molts més vessants, m’ha semblat d’interès general l’article de: 

Carme Miquel
Coordinadora del IV Congrés d’Escola Valenciana

De vegades, la paraula ?sostenible? s’utilitza de manera perversa per justificar, precisament, actuacions insostenibles.

Aquell mestre pujava cada any a la serra per observar l’entorn des d’aquell lloc i apreciar els canvis que s’hi produeixen en les diferents estacions de l’any. Els alumnes acomplien unes normes clares: no arrencar matolls ni herbes. En tot cas, podien tallar amb unes tisores algunes branquetes per formar un herbari. Calia posar cura a no fer molt de soroll per no espantar els animals que hi poguera haver, però calia observar detingudament els rastres que aquests deixen per terra, per investigar aspectes de la seua vida. De vegades, depenent de l’edat dels alumnes, aquell mestre aprofitava les excursions per descobrir vestigis del passat com molins o sèquies. I també solia aprofitar l’ocasió per designar els espais i les coses amb la llengua amb què sempre havien sigut designades. De vegades, contemplant el paisatge, algun xiquet escrivia un poema.

Actualment, aquell mestre ja no puja a la serra. Les plantes del camí que els seus alumnes protegien han sigut arrancades per les excavadores i les senderes ja no contenen rastres d’animals. El terra d’una part d’aquell lloc ha desaparegut sota el ciment i ja no hi queden vestigis del passat.

En un altre indret, un equip de professores feia una passejada per l’horta cada vegada que, amb el seu alumnat, estudiaven els aliments. Sempre hi trobaven algun llaurador que els oferia encisams o unes tomaques. I, en tornar a escola, les mestres i els alumnes en feien una amanida i la menjaven mentre parlaven de vitamines i proteïnes i d’hidrats de carboni. Ara, aquelles mestres ja no fan aquesta activitat. A l’horta per on passejaven li han crescut grues i ha desaparegut la verdor.

Els docents d’una altra escola havien implicat les famílies per tal que no utilitzaren plàstic ni paper d’alumini per embolicar els esmorzars, perquè havien estudiat la contaminació i el tema dels residus i procuraven reduir, reutilitzar i reciclar tot el que tenien al seu abast. Però al supermercat pròxim, tot està embolicat amb materials sintètics i paper que sembla plata. A les mares i pares dels alumnes els resulta ben difícil eliminar l’ús diari d’aquests i altres envasos contaminants.

Alguns equips de mestres han dissenyat projectes d’educació per al consum responsable. Però a la porta del centre escolar, mil reclams publicitaris porten l’alumnat a desitjar de manera compulsiva coses inútils, a no discernir allò necessari d’allò prescindible, a consumir, a consumir el planeta Terra, en definitiva. A gastar-lo i a gastar.

L’escola és l’espai de la societat on es fomenta la racionalitat i el bon fer. És la institució on se suposa que s’han de transmetre valors de respecte a la natura, que és propietat de tots. És el lloc on s’ha d’afavorir l’estima pel patrimoni natural i cultural. És l’espai on s’han de formar persones amb tot el que el concepte implica i, per això, la tasca d’educar és la més digna. Però els poders dominants han convertit l’escola en un reducte. Un reducte de dignitat, amenaçat per l’afany hipòcrita devorador del sistema. El lucre fàcil, el ?tot val? per a l’enriquiment i una falsa, depredadora i perillosa idea de progrés, estén les seues urpes al voltant del món escolar i menysprea la tasca dels mestres, tot desfent fora de l’escola el treball educador que hom fa dins.

El medi ambient sa és per als ensenyants una eina de treball, un recurs educatiu que els estan furtant. Alhora, amb la degradació territorial, la destrucció mata també referents culturals, fins i tot la llengua, perquè la relació entre aquesta i el medi ambient és tan profunda que, quan s’empobreix aqueix medi i la relació de les persones amb ell, s’empobreix també el llenguatge que designa i expressa eixes relacions. Ara, els mestres saben que han de canviar plantejaments i trobar noves eines. Saben que han d’introduir al currículum continguts nous com el de ?petjada ecològica? o el de ?canvi climàtic? o l’autèntic significat del mot ?sostenibilitat?.

És per això que la Federació Escola Valenciana ha dedicat el seu IV congrés a l’educació ambiental. Sota l’epígraf ?Escola valenciana i societat sostenible?, durant tres dies, ha plantejat la temàtica en tota l’amplitud d’aquesta, amb dues premisses bàsiques: d’una banda, hi ha el convenciment que per poder realitzar una educació ambiental cal un coneixement i una reflexió en profunditat sobre la situació actual del territori valencià. D’altra, cal exigir que tots els sectors de la societat, començant pels responsables polítics i els poders econòmics, prediquen amb l’exemple.

El Congrés ?Escola valenciana i societat sostenible? ha sigut un punt d’intercanvi d’experiències i de reflexió, però, alhora, constitueix una crida molt sentida. És una crida a tota la societat: als qui governen, als qui actuen sobre el territori i els recursos, als professionals que se’n relacionen, als mitjans de comunicació i als consumidors. És una crida per tal que la destrossa s’ature, per tal que s’ordene el creixement i el territori valencià continue viu per a les generacions actuals i futures. És una crida per tal que la bellesa del nostre paisatge continue inspirant els poemes dels infants.

Publicat dins de Sense categoria | Deixa un comentari

REHABILITACIÓ PRIVADA. UN MODEL INÈDIT.

En un anterior apunt vam posar en solfa les mancances urbanístiques i els esforços durant l’etapa de la transició democràtica es van fer per a recuperar el temps perdut. Féiem el camí, cartesià, del més generalista fins al cas concret d’una intervenció de conservació patrimonial de caràcter generalista i de baix nivell. Protecció 3. La més protegida n’és la 1, per a monuments patrimonials destacables.

 

Aquest és un model que intenta, de nou, construir sobre el construït. Segons la feliç expressió de l’arquitecte italià Vittorio Gregotti. És a dir, contra l’eclosió i expansió centrífuga, apostar per reconstruir i conservar els edificis deixats buits i abandonats dins dels límits urbans.

Mesura que cal que fóra acompanyada per una prevalença de l’espai urbà front l’espai privat. O en terminologia d’en Josep Oliva, adobar la ciutat pública front la domèstica. I hi discrepem, després del pas dels anys, en que són, tots dos termes vagen desaparellats.

Una altra cosa és l’economia, per allò de que qui sofreix la degradació s’ha de beneficiar de les plusvàlues. Això es podia plantejar quan la població era la mateixa, tanmateix a hores d’ara, la vella població dels centres urbans, o bé s’ha fet vella i anciana o ha d’anar sent substituïda per noves generacions. Amb la qual cosa podem començar a plantejar-nos el tema de l’habitatge per joves, mitjans i grans. En règims de rellogats, compres, etc.

Aquest és un apunt de resum d’una intervenció feta al bell mig de la Ciutat de València. I dóna resposta, creiem, al següent apartat en aquell plantejat. A hores d’ara tenim que els quatre habitatges estan sent llogats a preus marcats per la Direcció General d’Arquitectura. Lloguer barat per a joves menors de 30 anys.

El promotor ha eixit beneficiat, però té la impossibilitat de invertir la situació en un termini de 10 anys, en què està obligat a mantenir el règim de lloguers i les condicions. 

2.2.  La intervenció material en sí i els resultat obtinguts.

Certament si que a Ciutat Vella s’ha produït lloguers d’iniciativa pública, per part de l’IVVSA,  però el cas que protagonitzem és únic i inèdit.

Basat en l’experiència patida en carn pròpia i els viatges per tot Europa, on la inicitiva pública cobreix tot aquesta problemàtica. Que no és el cas nostre, on el pes del DRET ROMÀ, tot ho amera.

Val a dir que l’edifici estava en condicions lamentables fa uns 10 anys. Inutilitzable. Sense cap possibilitat de benestar i amb llogaters molt majors i amb lloguer antics. Ningú no hi esmerçava un quinzet.

Al promotor li ha eixit a un 50 % la inversió del total. Ajudat amb crèdits ICO, ja sabeu d’un interès al voltant del 2 %.

S’ha salvat un edifici, s’ha llogat quatre joves o/i parelles. S’ha posat  en marxa, i encabit, un negoci en el local de planta baixa, la qual cosa imprimeix vida REAL a l’entorn, que no fuig a l’extraradi de la urbs per manca d’activitat.

C./ MANYANS, 24 / TRENC, 13 acc.

REFLEXIÓ URBANA I PREEXISTÈNCIES.

Aquesta realització condensa les reflexions i experiències urbanístiques al voltant de les intervencions a Ciutat Vella,a la Ciutat de València. O de qualsevol altra ciutat europea. En el decurs, des dels primers esbossos i presa de dades per a l?alçament de l?estat actual, i el final de l?obra han transcorregut més de deu anys i més de deu rehabilitacions d?altres edificis pròxims al dit entorn i, a més, d?altres ciutats i pobles, com ara Saragossa, Nantes, Llíria, Parcent, etc.

Teníem un edifici molt deteriorat per la manca de manteniment i per l?ús descurat i el pas del temps. Amb persones ancianes rellogades amb preus de lloguer antics i molt esquifits.

L?entorn urbà, envejable, era igualment força deteriorat. Malgrat trobar-nos en l?antic centre neuràlgic i comercial de la ciutat. Propers a la Plaça Redona. Situats en una parcel·la que dóna a tres carrers, per la seua forma irregular. Fent cantó a c./ del trenc i c/ dels drets, tenia l?accés pel c./ dels manyans. Amb nº de policia 24. Fruit de l?agregació de tres parcel·les provinents, dues d?elles, de cases obrador, i la tercera, possiblement, d?un bescanvi de parcel·les amb la adjacent, en temps d?ubicar la Plaça Redona a l?entorn, sobre l?antiga peixateria. Tot i ser perifèrica. La topografia és plana. Les preexistències de l?entorn són una barreja de edificis provinents del Academicisme Racionalista aplicat sobre Cases Obrador, que es van sobreelevar en la primera meitat del XIX, i d?edificis de nova planta substituint el anteriors amb una tipologia de Cases de Renda edificades en la segona meitat del XIX. De tendència i decoració afrancesada i historicista. A c./ de Drets hi ha una enretirada de la línia d?alineació, motivada per un esventrament que sols s?hi va implementar parcialment. Els forjats, donada l?agregació d?unitats independents no eren continues ni estaven a les mateixes cotes. L?espai públic encara no havia realitzat les imprescindibles mesures de peatonalització, soterrament d?instal·lacions aèries, etc. El RIVA,  no havia ordenat les ajudes de manera escaient per a que els propietaris accediren a subvencions de manera avantatjosa.

L?edifici es componia de Planta baixa dedicada a botiga, soterrani que abastava la meitat del solar, fruit d?una intervenció perversa de buidatge feta pels anys ?60. Altell que abastava la quarta part de superfície del solar. I quatre plantes amb un habitatge per cadascuna. La teulada estava dempeus i sense explicació estructural possible. Hi havia al seu costat una zona de terrat disposta per a fer la funció d?estendre la roba, etc. Tant la façana d?accés per c./ manyans con l?enretirada a c/ dels drets en d?estil i llenguatge historicista, conformant en planta un rectangle que acollia pati d?entrada, buc d?escala fins la terrassa de coberta i bany ?ventilat per finestró a l?escala- i una que ventila a c/ dels drets.

A l?interior, un corredor anava conduint a les estances, unes que donaven a exterior i d?altres a la mitgera que no ventilaven de cap manera.

Sobre l?edifici pesaven tres ordres d?execució immediata per caiguda d?elements a la via pública. I un promotor, empresari aliè al ram edilici, al què sols l?interessava el resultat final. Tant econòmic com d?imatge de car als seus veïns. Estem a la ròtula dels BIC?s de l?església de Santa Caterina i del Mercat Central. Condicionats per tots dos. Un grau de protecció ambiental 3.

  

PROGRAMA

Econòmic i estratègic: Donat el cúmul de situacions, tan a la contra, vam engegar una experiència única en els anys ?90, a València. La rehabilitació d?un edifici amb caràcter d?habitatge Protegit des de la Iniciativa Privada. Tan és així, que els formularis de la Direcció d?habitatge de la Generalitat Valenciana, manca de formularis ad hoc per a emplenar-ho i iniciar els tràmits. Amb la qual cosa es rebien subvencions per Rehabilitació de l?oficina RIVA i les de caràcter financer per ser HPO. En un moment en què els interessos baixaven i ningú no volia fer Habitatge Protegit Oficial. Ara s?hi ha canviat Oficial per Públic, però tan s?hi val. Amb el transcurs dels anys encara s?ha pogut augmentar-hi mitjançant les ajudes a llogar els habitatges a preu taxat a joves en un termini de 10 anys com a temporalitat mínima. Vam poder convèncer el promotor dels avantatges addicionals. I ho van acollir-hi.

Funcional:  Fer quatre habitatges de superfície útil menor de 70 metres quadrats. Habitatges de tres dormitoris. Dos dobles i un senzill. Renovar totes les instal·lacions, implementant les de telecomunicacions, contra incendis, etc. L?ull d?escala no ens permeté d?incloure-hi l?ascensor. Adaptar l?aplicació d?acústica a la norma NBE-CA-88, amb assaigs in situ de compliment. Implementar la Llei de la Propietat horitzontal. El local de planta baixa amb soterrani i altell restaria fora de tota l?operació com a element lliure.

Havíem de substituir tots aquells forjats que no donaren les condicions mínimes d?estabilitat a l?edifici. Reforçar els matxons que subjecten l?edifici. Amb una alçària d?uns 18 m. Substituir la coberta , després d?enderrocar la primitiva. Reforçar balcons, refer la cadència dels escalons per a igualar-les, doncs les altures de cada planta eren molt diferent. Ventilació forçada, amb shunts, per coberta de banys i cuines. Implementació de totes les normatives i Ordenances provinents del nou PGOU de València i del recent  PEPRI d?EL MERCAT.

CONCEPTUALITZACIÓ FORMAL I TEÒRICA.

Macla de dos Paral·lelepípedes + Architettura povera.

Un de base trapezoïdal i l?altre rectangular. El primer alberga la vida. Estar+menjadors i dormitoris. El segon la comunicació vertical i les instal·lacions amb els elements humits (banys i cuines).

La secció és la generadora de la intervenció.

Les permanències de Ciutat Vella són: de traçat i plànol, doncs, la construcció urbana provinent del gòtic s?hi mantenen fins avui. Aquesta ha pretès ser una recerca d?arquitectura paradigmàtica sense capacitat pressupostària i màxima prestació i anònima, la finalitat de la qual, és simplement la construcció material d?habitatges amb la inversió mínima. Per a llogar, amb tots els serveis actuals. Tot intentant agombolar el més amb el mínim. Cobrir els requeriment que serien desitjats per l?alt estànding en quant a prestacions a l?usuari final. És a dir, s?ha rebutjat la solució mimètica, així ser conscients que excloíem la possibilitat de minimitzar l?impacte en el context existent. L?architettura povera s?entén per la manca de recursos, no pobra en quant a riquesa intrínseca dins del conjunt. La riquesa de les relacions entre tots els edificis que conforman l?entorn està fora de tot dubte.

COMPOSICIÓ.

Aquesta intervenció té caràcter mimètic. Passar desapercebuda. Inserida en la conceptualització de la Ciutat anàloga d?en Collin Rowe. En aquest tros del collage. Mantenim els massissos, i els buits. Hem creat i aplomat branques dels finestrals, de manera durandiana. Hem invertit els colors de les edificacions acadèmiques i les historicistes. El color dels panys d?unes són el de les motllures de l?altra, i viceversa. Creant-hi unitat compositiva i cromàtica. Branques i llindars es diferencien. Hem renovellat els portams. Noves cuines, nous dormitoris tots exteriors. Tot s?organitza per eixos. Els exteriors dels buits, ultrapasssen a l?interior. El portam adquireix color cirera, mantenim les portelles interiors. Mantenim el cèrcol exterior dels buits amb tapajunts exterior, a feix exterior de façana. Solució dolenta però sovintejada per la tradició. Renovellem l?intradós dels sotabalcons   Algun toc en la tercera planta. Mantenim la vivenda de l?àtic, a la què afegim una escala que puja a un tros de terrassa, que hem privatitzat. Em separat la terrassa comunitària de l?anterior. Les baixants són de coure i envernissades.

Recuperem el gust per la composició mixta de la coberta: terrat i teulada. Manteniment estructural de tot l?edifici amb dos únics matxons interiors. Superfície de 94 m2. Peraltat de balcons a 1?10 m..

 

MATERIALITZACIÓ.

Materials normals:

Estructura portant i murs de soterrani: fàbrica de maó tradicional. Empressillats els matxons a triple compressió. Preservació de columna de ferro fos de planta baixa. Capa de compressió en forjats de formigó d?argiles expandides i armat. Conformació de capitells en encontre entre forjats i matxons. Buidatge de revoltons i encofrat inferiors.

Façanes: monocapa o manteniment de revocs de calç. Sanejament. sobre murs de tancament d?una fulla ceràmiques de peu i mig.

Portam exterior: pi de Suècia, tractat. Envernissat.

Distribucions interiors: envans de 10 cm.

Revestiment interior: enlluïts pintats amb p. Plàstica.

Paviments: gres.

Portam interior: tauló DM contraxapat de pi melis. Cuines de contraxapat de roure.

Telecomunicacions d?acord a normativa.

Coberta: cairons de gres, teules,  amb làmines de quitrà sobre taulers protectors.

Ram de manyà: acer forjat, sanejat i pintat amb esmalt.  

Trencaaigües amb peces ceràmiques.

Renovació elèctrica, fontaneria, aparells sanitaris i de cuina,  completes.

Implementació de mides contra incendis.

Renovació de col·lectors soterrats i nova escomesa a la xarxa general urbana de sanejament.

 

 

 

 

Publicat dins de Sense categoria | Deixa un comentari

EN MEMÒRIA DE VICENT VENTURA I BELTRAN

 Com ja hem comentat diverses vegades, en l’època que vivia al carrer d’Alboraia,  vaig estar voltat de gent imprescfindible pel reviscolament del  país. Al carrer Jaca vivia Ricard Pérez Casado, el millor alcalde que mai coneixeré de la ciutat, enfront de mi, Vicent Soler, amb la seua dona Fina Masgrau, Vicent Andrés amb Isabel, al principi del carrer, Partal, llavors vivia a Molinell, i….sempre havia pensat que Vicent Ventura vivia a Genar Lahuerta, doncs estava enganyat. Toni Mollà, avui ens desa al seu bloc l’article que us hi dese a continuació. Amb Ventura m’he creuat al pont de la Trinitat diàriament. El seu posat era d’una solemnitat esparveradora i em feia no sé què d’abordar-lo. Ell era "l’amic" de Fuster i jo no m’atrevia a dir-li res. Ell, cap a les 3’30 h. creuava el pont i jo, que havia acompanyat ma mare a la faena i en tornar, ens creuàvem. Amb ell mantenia la relació de llegir la contraportada dels temps heròics de EL TEMPS, que heretaria, després, J. F. Mira.

Tot això manca d’importància però el que vull ressaltar és el següent, i que poca o ningú en sap.

En aquella època vaig allotjar, durant gairebé un mes, a casa meua un estudiant d’història, barceloní  i amic, dit Xavier Ferré i Trill, tots dos pertanyíem als Grups de Defensa de la Llengua. Ell, aleshores elaborava la tesi doctoral sobre el "Nacionalisme al País Valencià". M’ho demanà  per a fer el treball de recollida de material directament, a més de contactar amb els protagonistes del tema. Em va demanar que el dugués a ca Fuster, i així ho vaig fer. Picàrem repatidament i esperàrem més d’una hora a la porta del c/ Sant Josep, 10 de Sueca. Sense resultat satisfactori. Com podreu imaginar. Després vam asabentar-se’n que calia contactar, abans, amb J. Palàcios. Mentre esperà a tindre audiència, em digué que amb qui podria conèixer que estigués coneixedor dels intríngulis del tema. Li vaig dir, segurament, l’home que coneix tot és en Vicent Ventura. Però és un home d’un posat, molt aristocràtic…i no sé….viu ací darrere mateix, però contacta amb ACPV, i et donaran raó.

Ventura un home publicista, amb empresa pròpia, que escrivia a diversos mitjans, etc. era el que llavors se’n deia: EL PERIODISTA, per excel·lència. Home que havia estat darrere de totes les fundacions de partits, sindicats, l’home del Contuberni de Munic, després desterrat a París i a "la Marina" i acollit per mossén Espasa. Capaç de perdre una ocasió política per fer riure, amb un acudit, etc, etc..

El que vull plasmar i m’està costant d’expressar-ho, perquè no tinc massa temps, és donar a conèixer el següent:

Xavier va contactar amb Ventura i li va dir de quedar el dissabte, i Vicent Ventura li digué que era IMPOSSIBLE.

L’explicació era, que ell un home ja d’avançada edat, anava els dissabtes a un centre d’acollida de LLÍRIA DE DISMINUÍTS PSIQUICS.  A llavar-los, a donar-los de menjar, vestir-los, etc…..i allà es passava el dia aquest magnífic home que mai no em vaig atrevir a saludar. També donaria cabuda al Xavier, "d’escolta", a les tertúlies de San Patricio, amb Fuster, Arenas, Solà, etc. i Ventura mateix. 

 Ara, que sóc més descarat que el cul d’una mona, no deixaria perdre l’ocasió per a donar-li les gràcies per tot.

L’article que us dese és del gran TONI MOLLÀ.

També hi ha l’acte de concessió de la medalla de la Universitat Est. General, ací

I un article de l’enyorat M. Garcia i Grau, ací

Aquesta és la gent que ens ha fet grans i amb futur a tots plegats, n’éstic orgullós de seguir-los l’estela. Gent de tro i del llamp, i més, molt humanitària, a més no poder.

————————————————————————————

Vicent Ventura va ser una de les persones que més vaig admirar en vida. Vivia al carrer d?Alboraia, a la ciutat de València, i Marisa i jo el vam visitar algunes vegades, al final, quan ja feia poca vida social i no podíem quedar a Bermell, a l?Asador Aranda o altres restaurants, on tant fruïem del menjar com de la conversa de sobretaula. Vicent Ventura es va morir de forma clandestina, el dia de Nadal, potser perquè no se n?assabentara massa gent i no molestar. O per no haver de presenciar, des del taüt, la hipocresia que sol rodejar els funerals. Jo no sabria dir ara si era un periodista o un polític frustrat o, senzillament, un manifasser de causes nobles. Tant se val, la seua obra cívica és potser la més important de la nostra època, uns temps d?ambicions infinites. Si aquest país, se?l va inventar Joan Fuster, Ventura, el va fer. Fuster en va fer la bíblia cinematogràfica, però Ventura en va ser el productor executiu fins que el descavalcaren de la pel?lícula alguns guionistes menors i altres manifassers de vora séquia. El va fer, com s?ha de fer un país, amb revistes i escrits, amb partits polítics, amb dinars i conspiracions, amb associacions voluntàries i de lliure disposició. Per origen, podia haver estat un periodista instal?lat i ben menjat i, per conviccions, es va dedicar a qüestionar-ho tot, començant per ell mateix. Aquesta és la seua primera lliçó, la seua grandesa humana. Discutí i es discutí sense parar, assumí posicions cíviques i polítiques gens fàcils. No sabria dir si malgastà la vida en tasques poc o gens agraïdes, però, jo l?he vist riure i xalar com una persona feliç encara que tenia motius més que suficients per a tenir un resentiment agre. Va morir avui fa vuit anys i és el nostre Sant Patró. El Patró dels exvalencians. Que al cel dels divertits sigues!
Publicat dins de Sense categoria | Deixa un comentari

UNA VESPRADA AMB A. SIZA VIEIRA.

L?estiu de l?any següent, a l?incendi, vam decidir anar a visitar-lo. En deambular entre els edificis, pels passadissos de fusta i d?acer que hi havia habilitats, encara es sentia una fortor immensa a socarrim. Caminàvem entre la història mítica, recent, de Portugal. La Lisboa dels Fernando Pessoa, Duarte do Cannaval, d?Eça de Queiroz, Garrett, etc.

Les igrejas do Sacramento i el Loreto. Era quan s?escrivia als cafès, talment com A Brasileira, el Casino Lisbonense, etc. Que condensen la millor literatura i més decadent portuguesa, immersos entre les acaballes del segle XIX fins a mitjans del XX.

Vam indagar i esbrinàrem que hi havia en marxa una proposta encomanada a Alvaro Siza Vieira.

Siza, però, viu a Porto, tot seguit férem cap a allà.

Un dissabte arribàrem a Porto. La que seria la mare dels meus fills es quedà a l?Hotel i jo em conduí vers la Rua da Alegria. Piquí la porta i aparegué Luis, un col·laborador d?Alvaro. Li expliquí d?on venia i que volia arreplegar informació sobre la proposta de El Chiado. Entrà endins i n’isqué, als pocs minuts el mateix mestre, en Siza, que em saludà cordialment. Tornà a preguntar-me d?on venia. I li vaig etzibar: de València, a l?altra galta de la península.

Pujàrem a un segon nivell, vaig fitar mentre pujava un estudi a tota virolla i dissabte com era!.

En aquell nivell es trobaven les maquetes i dibuixos de diferents projectes que coneixia per haver-los estudiat: el Projecte del concurs de la Giudecca de Venècia, l?edifici ?Bonjour Tristèse? a Berlín, etc. I en això em féu seure i s?endinsà a una habitació sortint tot seguit amb trossos de fusta de la maqueta de la part d’Alcoi que li havien encomanat. Era el pla ARA, que l?Ajuntament d?Alcoi, de la mà de Vicent Vidal i Vidal (professor meu) i el seu cunyat (l?alcalde Josep Sanus) portaven endavant. Com sabeu els desnivells dAlcoi, també, són de Dragon Khan. I en això, i per sorpresa meua va començar a preguntar-me sobre Alcoi,….que si Buida-oli, que si el Barri de Sant Rafel, etc. Si els carrers de St. Llorenç i Sant Nicolau, etc. I s?agafava el cap i em deia: m?éstic tornant boig…boig….

No vaig poder ajudar-lo gens……….però li vaig suggerir alguna cosa que no recorde…….pobre de mi.

Després ell i Luis van començar a explicar-me la proposta de El Chiado, em donaren plànols, fotos, etc….i en tornar a València vaig redactar l?article….que trigaria mesos i mesos a ser publicat.

Interessa saber la proposta d?intervencions en Ciutats Velles i la metodologia que ací s?explica, a més a més de l?enorme sensibilitat amb que escomet la intervenció, i els criteris de preservació. I per últim, conèixer l?embranzida que han fet, fora del centre de poder (Lisboa) una colla de mestres ( Fernando Tàvora, Carlos Ramos, Nuno Portas, etc.) que treballant molt des de la zona de Porto, en precari i silentment, s?han convertit en el referent de l?arquitectura lusa. A base de conrear Architettura Povera.  Contra corrent i tot pronòstic. Els imperis decadents tenen aquestes caramboles.

PS: una experiència iterativa? quan més gran ha estat un arquitecte més facilitats m?ha donat per a arribar a ell. Els que bufen molt i no m?han donat accés, en un lapse curt de temps, s?han desinflat.  Dec ser bruixot ! 

 Ací teniu l’article….

 

REHABILITAR LLOC I HISTÒRIA: EL CHIADO.

Les ciutats no tan sols pertanyen a llurs habitants sinó que ? i cada vegada més- formen part del subconscient col·lectiu d?aquells que no ho som. Per això, quan el 25 d?agost de 1988 vèiem les imatges de El Chiado envoltat en flames un calfred ens recorregué el cos. A l?endemà van prometre a reconstruir-ho tot en un any. No ho farien. Si més no, però, amb un any els en sobra temps per a fer una proposta de rehabilitació i de la mà d?un dels grans arquitectes europeus: Alvaro Siza Vieira.  

Com diu A. Rossi en L?Architettura de la città  en el capítol de la ciutat com a història: ?Tanmateix hi ha ciutats que realitzen llur vocació i d?altres que mai no porten a cap llurs projectes?.

Per tal de fer entenedora la descripció de la proposta hi anirem per apartats:

Situació, topografia i permanències.

Lisboa es situa a la riba dreta del Tajo ? o Tejo com diuen els lisbonenc i alguns mapes antics castellans-. Al sud i entre dos pujols ? el de Sant Jordi (dreta) i Sant Francesc (esquerra) sobre el plànol de la ciutat- hi havia una mena d?entrants marins que foren terraplenats al llarg dels segles, conformant l?actual vall d?A Baixa, fruit de l?expansió comercial marítima que feia descendre la població dels barris alts a la ribera.

Arran del terratrèmol i incendi de 1755, i de la mà de l?il·luminista marqués de Pombal s?inicià la reedificació integral de la Baixa en detriment de la reconstrucció de l?aglomerat preexistent.

La Baixa pombalina posseeix una estructura morfològica semblant al Cabanyal-Canyamelar-Punta de França o a la Barceloneta de Verboom però amb una disposició perpendicular a les corbes de nivell, en contraposició als nostres exemples.

El Chiado es situa al vessant caient a la Baixa del pujol de Sant Francesc i és compost d?una colla de carrers entre ells el bellíssim de São Francesc (corbat i costerut, però força degradat).

Però allò que els lisbonencs en diuen fazer Chiado hi són: ?as ruas Garrett, do Carmo i Nova do Almada?. Precisament aquells que sofriren l?actual incendi i constituïren el punt de concentració de la burgesia i intel·lectualitat lisbonenques. Morfològicament, El Chiado és un fragment de la Baixa, la qual es conforma com a part de ciutat.

Les permanències del Chiado són: de traçat i plànol, doncs, en la reconstrucció pombalina duta a cap hi hagueren, tanmateix, un total de sis propostes, sent la cinquena la d?execució. L?elaborada per E. Dos Santos i continuada per C. Mardel. Aquesta, en l?actualitat, és manté bastant fidedignament.

En quant als monuments cal destacar-hi: l?església i convent do Carmo, monument votiu de la batalla d?Aljubarrota, arran la invasió castellana i posterior independència portuguesa. En l?actualitat està bastant malmesa, producte, producte del terratrèmol de 1755. L?ús, avui, és de museu i hi ha  un projecte de rehabilitació en curs.

En quant  la dimensió tipològica hi ha hagut una creixent transformació, fruit del desplaçament de l?activitat residencial cap a la terciarització que sofreix aquesta zona. Disposició en graella de blocs allargassats. Tipologia de plurifamiliar, a l’estil de les cases de renda.

L?ascensor públic de les escalinates de Santa Justa, projetat per l?enginyer Mesnier du Ponsard (1898) que salva el desnivell entre la vall de la Baixa i el pla d?assentament de l?església do carmo. Ascendint amb ell hom pot guaitar tota La Baixa i la part  occidental de Lisboa. De construcció fèrria, no hi acaba de deslligar-se de l?ornamentació neogòtica. Val a destacar la seua inserció en el context, així, com l?atracament ? per mitjà d?un pont- sobre la terrassa d?un edifici, obliquàment, que condueix a l?antic jardí do Carmo; de tan bon punt que representa un precedent impagable, d?arquitectura deconstruïda, avui tan en voga.

Condicionants circumstancials

El territori d?intervenció s?estructura en tres blocs coincidents, més o menys, amb les illes de cases sinistrades, amb una estructura de la propietat de denou parcel·les. Amb els preceptes d?ubicar dos pàrquings coberts i una boca de metro fruit, aquesta darrera, d?una nova línia. Tot el sòl estava de propietat privada; hi havent algun banc entre els propietaris. La qual cosa en portà a una gestió urbanística de caire semblant a la reparcel·lació discontínua.

Proposta d?intervenció

L?avanç de la proposta es presentà a maig de 1989 i a octubre del mateix any el projecte definitiu. En ell, la secció arquitectònica ha estat l?element imprescindible, tant com a element d?anàlisi ?degut a les innombrables plantes que s?hi ha calgut de fer per tal de conèixer què passava a cada nivell ? i com a element generador de tota la proposta en els seus elements fonamentals: viari i futures edificacions. Val a dir que en Siza realitzarà, a posteriori, l?execució de tota l?obra en formigó armat. Cal recordar-hi que a Portugal i a d?altres països, molt sovint, el parament de façana es conforma a base de pantalles de formigó. De tant bon punt que tenim una ?ordenança dibuixada i executada? i per tant buits, altura de cornisa i nivells controlats. I com a conseqüència l?escala tradicional de El Chiado mantinguda, però no les edificacions preexistents i que, tot plegat, constitueixen un paradigma per a la rehabilitació de centres històrics. I no ho és el manteniment, a tota costa, d?unes construccions inservibles funcionalment. I a partir d?ací establir la relació entre escala i morfologia urbanes, on el teixit preexistent és hipòtesi de partida però l?escala ha de ser la constant.

Siza relega el plantejament simplista bidimensional del pla per a inserir-s?hi en una concepció/percepció urbana com a sistema de recorreguts, com a espai de representació total i d?acumulació d?usos en un centre històric.

A banda dels itineraris conformats pels carrers tradicionals i l?elevador, Siza, n?insereix de nous: l?un que va des de rua Ivens per les escalinates dins d?un passatge a través d?un edifici que uneix les ruas Nova do Almada a do Crucifixo que hi inclou la boca del metro, i l?altre exterior, a través de l?interior de l?illa del bloc B on la profunditat edificatòria s?escurça a catorze metres, que ens relaciona rua Garrett amb l?església del convent.

                                                                     josep blesa i morante, arquitecte.

Publicat el dia 21 de juliol de 1991. Suplement de TERRITORIO Y VIVIENDA del diari Levante-EMV

?Aqui Lisboa em parceira com vilas e aldeias do país nas mais salientes características da arquitetura e do urbanismo populares portugueses – mais importantes que os edifícios são os laços que estabelecem entre si?

                                                                             ?Olhar sobre um tecido?

Publicat dins de Sense categoria | Deixa un comentari

EXTEMPORANI, PERÒ NO ANACRÒNIC


(A propòsit del dietari Inflexions de Josep Iborra)
Article publicat en L’Espill, Vol. 21, pàgs: 183-185.

A casa d’en Josep Iborra he anat unes quantes vegades, doncs sóc amic i company de carrera del seu fill Ximo, també arquitecte.

El mestre Josep Iborra, fou el primer a llegir l’article de replica que vaig fer quan es publicà Ars Cataloniae.
Ell fou qui m’exhortà a publicar-lo. És difícil copsar tanta equanimitat, saviesa, i  bonhomia en una persona. Certament som molt i molt rics.
L’article que us hi dese és d’Antoni Defez. Fill també de València i traslladat a Girona, on imparteix classe a la Universitat. Camí invers al de fra Francesc Eiximenis.
PS: Al remat, ¿què és un bloc, sinó un dietari, eh? 

Per què s’escriu un dietari? Amb quina finalitat? Per a qui? Quina és la veu que hi parla? Òbviament no hi ha una resposta única a aquests interrogants: els dietaris poden ser de tipus molt diversos, i els autors també. Fins i tot és possible fer servir, diguem-ne, la forma ‘dietari’ com un recurs estilístic amb propòsits estrictament literaris: per exemple, per narrar una història de ficció. Amb tot, sembla que alguna cosa vindrà ja imposada pel format i la mateixa tècnica d’escriptura: un dietari sempre és l’expressió conceptual o emotiva, o ambdues coses alhora, d’un subjecte i, per tant, sempre adopta la perspectiva de primera persona, si més no, una primera persona elidida. Ara bé, un dietari no té per què tenir com a objectiu fonamental adreçar-se a un altre, és a dir, comunicar quelcom a algun anònim lector. No, un dietari s’escriu primordialment per a un mateix: és l’intent d’esdevenir màximament concret i irrepetible, l’intent arribar a ser algú i no pas una simple abstracció. I en aquest sentit, què podrà ser un dietari sinó el quadern íntim d’una identitat, de la identitat d’aquell qui escriu, perquè li és urgent la pròpia diferència.

Tanmateix, escriure un dietari podria ser al capdavall un fet impossible, i a més una futilitat. Que ens siga indispensable afirmar-nos, construir-nos -que ens resulte peremptori escriure un dietari-, no garanteix que la nostra afirmació, que el quadern íntim de la nostra identitat, no acabe en cert sentit important en un fracàs. I no sols perquè la mort estronque qualsevol identitat, sinó també perquè fem el que fem, sempre serem mera anècdota, una individualitat incompleta, imperfecta, contingent, fragmentària, inconclusa, ubicada, sempre en dependència… Perquè si res no significa afirmar emfàticament "Però si jo sóc jo!", tampoc tindria cap sentit que en algun moment de la nostra existència diguérem presumptuosament "Ara sí que ja sóc jo!". La nostra identitat no és d’aquest tipus.

Faig aquests aclariments perquè em sembla que s’adiuen força bé a l’esperit escèptic, liberal, desenganyat i estoic del dietari Inflexions de Josep Iborra, obra magnífica que merescudament va rebre en 2004 el VI Premi d’Assaig Mancomunitat de Ribera Alta, i que l’Editorial Bromera acaba de publicar. Inflexions és un dietari, extemporani però no anacrònic, on s’alternen les típiques anotacions pròpies del gènere (les ràpides observacions de circumstància), amb mini-assaigs d’alta volada conceptual, i aforismes punyents sovint no exempts de humorisme i ironia. Deixeu-me que d’aquests últims en recorde un parell o tres: "L’home és la mesura del seu taüt", o "Gos: animal que no es cansa mai de lladrar"; o també aquell altre: "Al capdamunt de tot hi ha el nostre cap".

Com dic, Inflexions és una obra extemporània però no anacrònica, perquè si, bé és cert, que la nostra forma de vida actual no propicia que ens ocupem de la nostra pròpia identitat, també seria correcte afirmar que ens urgeix de fer-ho, si més no, si no volem abandonar els nostres ideals d’ésser humà. I a tal efecte -heus ací el sentit del títol triat per Iborra-, més que la reflexió ens calen inflexions, les inflexions que podem exercir sobre els nostres hàbits, pensaments i creences. O com diu ell mateix en cert un moment, el desplaçament de les qüestions que ens permet veure com "el que crèiem ben plantejat, se’ns apareix com un error, com un mal enfocament", perquè l’art de desplaçar és "l’art de dissoldre plantejaments, problemes o solucions que semblaven inamovibles".

I això sempre amb la precaució correctora a què ens obliga la circumstància de ser "presoners, tots, de les nostres evidències". Aquesta, de fet, i en contra del que pensaria el racionalisme més ingenu, ens seria una situació indepassable, perquè, ben mirat, fins i tot els instruments que tenim per copsar la realitat, suposadament neutres i objectius -posem per cas, la càmera fotogràfica- no farien altra cosa que verificar la nostra subjectivitat, les nostres percepcions. I què dir del sentit la nostra existència o del seu tarannà moral, on sovint el nostre contrincant real -el nostre pitjor enemic- seríem nosaltres mateixos, l’inquilí que habita dins nostre i a qui no podrem vèncer mai del tot. Hom podria dir així que no hi ha solucions definitives i absolutes en favor de l’objectivisme, però si pal·liatius: negociar racionalment amb les nostres evidències i les nostres passions sense pretendre desactivar-les o eliminar-les del tot, "despullar-les de la part de raó que semblen que tenen, d’utilitzar tècniques per reduir-les al que són".

Doncs bé, Iborra, amb aquest equipament tan profilàctic, s’ocupa d’una bona quantitat de temes, aspectes i personatges centrals a la nostra forma de vida i ambient cultural. I ho fa, a parer meu, d’una manera atractiva i brillant. Aquesta n’és una mostra a tall d’exemple: l’esperit cap a la dissociació i dissolució de la literatura moderna; el nou status dels artistes; els laberints del jo i les identitats; el paper i la funció del llibre de capçalera; l’opacitat de Sartre davant la ciència i, també, la natura; l’absència de l’humor en la filosofia i la música occidentals; els canvis que la nova forma de vida exerceix en l’ús de les paraules, o sobre la possibilitat de ser excèntric o foraster, o en la vivència del temps; la manera com els humans s’imaginen Déu i les relacions que hi mantenen; la responsabilitat política de Nietzsche en triar el llenguatge que va usar; la difícil i intractable presència de la mort dins la vida; el verbalisme i l’aparença de lucidesa d’Adorno; la importància del tàndem ‘mal i bé’ en la nostra vida; la discussió Gide-Barrès a propòsit de l’arrelament i ubicació de les identitats; el sinistre i tenebrós silenci de Heidegger respecte l’Holocaust; l’egolatria i el vedettisme d’Eugeni d’Ors i Terenci Moix; les reticències de Rilke, i de l’autor també, davant dels propòsits de la psicoanàlisi per canviar o alterar la personalitat dels humans… O el poder que tenen les figueres a l’estiu per fer-nos oblidar el món.

Iborra no desgrana aquestes qüestions a la manera d’un intel·lectual orgànic, un d’aquells intel·lectuals que seuen, fent servir una imatge seua, entorn d’una taula rodona per debatre els grans temes que preocupen la nostra societat o que li passen pel cap a l’autor d’un programa de ràdio o de televisió. No, la d’Iborra no és una reflexió -una inflexió- avorrida i decadent, sense ja cap Sant Graal a cercar, i al servei d’algun rei Artús. No, més aviat, les seues inflexions brollen del silenci, del seu silenci interior, cosa que a Iborra li és "condició necessària per a poder-se escoltar". Aquestes inflexions, com suggeríem al començament, formen part de la creació de la identitat de l’autor, d’un autor que ja supera els 75 anys, i que amb molt coneixement de causa és conscient, com dèiem abans també, tant de la necessitat com de la futilitat dels afanys i els esforços envers la identitat. Diguem-ho amb les seues paraules: "Fins a quin punt podem veure-hi clar en la nostra vida i, per tant, fins a quin punt podem contar-la? Més aviat, tenim la sensació d’un desordre, d’una confusió més que no pas d’una història". En suma, un llibre que faríeu bé de llegir.

Antoni Defez.

Publicat dins de Sense categoria | Deixa un comentari

INTRODUCCIÓ A L?EDICIÓ DE 1977. PER GEERT BEKAERT

TRADUCCIÓ DE L?OBRA ?ENTRETIENS SUR L?ARCHITECTURE?.

Edició íntegra del toms 1+2.

Autor : Eugène-Emmanuelle Viollet-le-Duc.

Edició de 1977. Pierre Mardaga éditeur. Brussel·les.

?L?art de l?arquitectura és una creació humana?

?Les lleis de l?arquitectura poden ser compreses per tothom?

 Viollet publicà els Entretiens entre 1863 i 1872. Amb un llenguatge francès divuitesc, quasi o més d’immortel, pren revenja contra els Acadèmics de l’Escola de Belles Arts, que es trobaven immersos en un món reclosit.

Viollet replica amb una obra que ens permet encara pouar, i de la que s’han nodrit els (arquitectes i teòrics) més moderns i avantguardistes del segle XX per a elaborar les seues innovacions.

La traducció, a hores d’ara, m’és complicada i difícil ja que s’aparta bastant de l’argot i l’estàndard actuals.

Constitueix i és un precedent de la mateixa (im)postura que pren Sanchis Guarner en no ser nomenat Cronista de la Ciutat, que contraataca tot publicant la més i millor síntesi d’història de la Ciutat de València, encara a hores d’ara.

Per últim, val a dir, que Entretiens és un mot bisèmic:

D’una banda significa converses i de l’altra construccions.    

Us aconselle llegir aquesta introducció que té una marcada empremta generalista. Hom diu que era un dels llibres de capçalera d’Antoni Gaudí, igual que de F. Ll. Wright, Le Corbusier, Perret, etc.

Deseu-hi comentaris….per tal de debatre l’aportació violletiana o del que vulgueu.

Dins el seu assaig sobre ?Viollet-le-Duc i el punt de vista racional?, John Summerson ha descrit el moment solemne de la naixença de l?arquitectura moderna. Era cap al final de 1863 quan VLD, amb gran esclat dels seus amics i enemics, és nomenat professor d?història de l?art i d?estètica a l?Ecole des Beaux-Arts de París, al bell mig d?una ardent càbala, declarava que la França del segle XIX hi era, exactament com els grecs ho havien fet a la seua edat d?or amb llur mitologia, a donar expressió, per a una nova forma arquitectònica estructural, a les noves concepcions que les revolucions socials i industrials hi havien aportat. ?Doncs el nostre segle encara no ho ha dit tot?.

Aquest moment pareix haver estat l?únic moment d?èxit en la seua breu carrera professoral de  VLD. El 26 de març de 1864, lliurava la seua dimissió. L?escola que, quan era estudiant, abandonà després d?algunes setmanes, deixava igualment després d?alguns mesos, com a professor. Als seus ?simples advertències als lectors?, que prologa els seus Entretiens,explica les raons fonamentals del seu fracàs: ? O el meu ensenyament s?atindrà a l?interior del cercle dins del qual se?m suposa enclòs, i aquest ensenyament serà estret, més perillós que útil; o jo me n?eixiré d?aquest cercle, i no se?m concedirà més confiança que tot autor o professor deu inspirar a aquells que el llegeixen o l?escolten, si vol que les seues lliçons siguen de profit.?

Mes cal llegir les ?advertències? complertes. No és tan sols l?Ecole des Beaux-Arts, que no importa com d?altres institucions que VLD ha trobat fatal per al pensament i per a l?art.Per tant, és gràcies a a la seua nominació a Beaux-Arts, com, de manera més sintètica que havia fet en el seu Dictionnaiere raisonné de l?architecture française, VLD ha reunit i publicat les seues idees sobre sota el títol : Entretiens sur l?architecture.

Aquest títol, per si mateix, és profund. Suggereix un dels punts de vista més fonamentals d?En VLD : l?arquitectura és accessible a tothom en tant que activitat social essencial. Cadascú hom té dret a l?arquitectura. Tothom deu poder parlar-ne simplement. Ella no pot ser el privilegi d?una classe d?homes a part que hom anomenen ?arquitectes? i que mercès a llur institució de formació, l?Ecole des Beaux-Arts, són iniciats en els seus secrets. Per a comprendre la teoria de l?arquitectura de VLD, no es necessita d?iniciació, ans d?una sana intel·ligència. No s?adreça pas solament als arquitectes, als teòrics de la història de l?art i de l?arquitectura, sinó al públic en general, el públic que té, diàriament, a fer amb l?arquitectura, el públic que construeix i sobretot que l?habita.

Vol mostrar a aquest públic que l?arquitectura ha estat sempre una altra cosa a allò que els arquitectes pretenen. En considerar, per a ells, l?arquitectura com a un vedat. Han, segons VLD, alienat el poble, la nació, d?una de les seues necessitats més vitals i del seu mitjà d?expressió més poderós. L?arquitectura té positivament la seua realitat pròpia, però aquesta no pot ésser desacoblada de la realitat social en general. N?és una part constituent. VLD no en parla d?altra banda mai com a expert, sinó com a un profà que ha reflexionat sobre l?arquitectura i la seua història. Les seues concepcions no li pertanyen per així dir-ho – llur valor no deriva pas de la seua autoritat – sinó que elles parlen segons llur pròpia evidència que s?hi persegueix àdhuc en la claredat d?escriptura i la tècnica d?il·lustració.

En les publicacions ulteriors, com ara Histoire d?une maison, que no s?adreça sense raó a un públic jove, no parteix solament de l?autoevidència de la teoria, sinó també de la de la pràctica: un estudiant sense experiència construeix ell mateix una casa. El paper de l?arquitecte és aquell d?un Sòcrates que, per les seues preguntes, disposa a reflexionar.

La història és una altra de les característiques dels escrits de VLD. Ni el seu Dictionnaire, ni els seus Entretiens, ni els seus escrits posteriors no contenen exposicions teòriques abstractes. La declaració d?Aldo Rossi ? l?arquitectura són les arquitectures?, VLD l?hauria jutjada vàlida. L?arquitectura  existeix en tant que com a realitat històrica dins dels diferents estils d?arquitectura. Una reflexió sobre l?arquitectura sols pot trobar lloc dins les anàlisis històriques. Teoria i història no poden estar deslligades una de l?altra. VLD no les ha considerades mai separadament.

El seu punt de vista teòric ix dels seus coneixements històrics i, a partir d?aquest punt de vista teòric, una història ateny la seua estructura comprehensible. En introduir la història com a factor de la teoria, VLD es separa dels seus grans predecessors, Vitruvi, Alberti, els teòrics francesos (als quals mai no es refereix). Per a aquests els fets històrics figuren tan sols com a il·lustracions. En VLD, un fet històric és un fet preponderant. La història és l?única escola d?aprenantatge directe. I la història és l?estudi de tot el passat que pot ésser conegut. Ella és també l?argument contra l?Acadèmia que s?hi recolza sobre els estils històrics.

           

És prou remarcable que siga aquesta dimensió històrica que, als epígons de Viollet, haja estat negada d?entrada, de sort que la teoria és arrancada del seu suport i degenera en un novell academicisme, com aquell ha sigut el cas d?en Gropius amb la fundació del Bauhaus. Allà on VLD havia integrat la possibilitat de crítica sobre la doctrina mateixa en la reflexió històrica, aquesta possibilitat és exclosa pel rebuig de la història.

El caràcter històric introdueix igualment la relativitat en la teoria. Un exemple ideal, una arquitectura ideal no existeixen pas. Hi ha diversos estils en l?arquitectura, cadascú amb el seu propi caràcter, la seua bellesa pròpia, la sua pròpia història. Que llur particularitat  puga ser objecte de discussió resideix en el fet de que cadascun d?aquests estils és la realització, la forma, de alguns principis generals que determinen l?essència de l?arquitectura, i de tota arquitectura.

Açò entranya que un estil d?arquitectura no pot jamai ser interpretat per ell mateix, ni per la seua forma, ni per la seua construcció. L?arquitectura és el producte específic d?un ?estat social?. És un fet social i és per això que la seua particularitat ha d?ésser igualment interpretada.

L?accent que VLD posa sobre l?aspecte constructiu ha de ser integrat dins aquest quadre. Aquella no dóna pas del tot una explicació satisfactòria per a l?arquitectura ni per al seu desenvolupament. Aquella, de fet, és una part essencial: hom no pot jamai parlar d?arquitectura sense parlar de l?aspecte constructiu. VLD diu explícitament  que la construcció és el mitjà, l?arquitectura el resultat. Ara bé, aquest resultat és més que una aplicació raonada del medi, més que la realització d?un principi abstracte. L?arquitectura no és un treball d?ordinador sinó un procés complicat. Dins d?aquest procés, aquesta convicció, implícita o explícita, forma una condició per a arribar a una arquitectura responsable i crear art, però ella no n?és la garantia.

Un element a no neglegir en aquest procés és la personalitat de l?artista que, cada vegada, realitza de noves síntesis individuals a l?interior d?una estructura fonamental específica. El gran argument contra l?academicisme, de fet , contra tota mena de formalisme, és que estreteix talment aquesta estructura que no pot ser-en qüestió d?una creativitat significativa, ja que des de l?inici la inspiració està immobilitzada. Pot-ser hi ha, igualment, en aquesta convicció d?allò relatiu de tota forma d?arquitectura, una clau per a donar a l?obra personal d?en Viollet-le-Duc- els seus projectes i construccions- una interpretació més plausible que no és aquesta.

L?aproximació general de VLD tal com l?havíem esbossat ací i que està basada en una lectura sense partit  pres del seus escrits, no respon a la imatge que la història de l?arquitectura ha deixat d?ell. De la resta, a penes es pot parlar d?una imatge. No es tracta més enllà que d?un nom, una noció abstracta d?una concepció d restauració que ha sobreviscut.  VLD aferma la noció de la restauració idealista que modifica talment una construcció històrica que respon a un model ideal, encara que aquesta no haja existit mai. VLD ha donat, en efecte, aquesta definició de la noció de restauració, però una interpretació no pot ser trobada que en el enquadre de les teories generals d?arquitectura, així tal i com ell mateix la deixa sobreentesa en mantes ocasions.

Després del que antecedeix  a açò, és clar que VLD no coneixia pas de vertaderes imatges ideals. Tampoc una imatge ideal d?un estil determinat. Les reconstruccions d?un tipus determinat no són cap altra cosa que definicions dibuixades, que mai, en tant que tals, no han existit ? o no han pogut fer-les. No es pot pensar altrament que seguint un procés. Ho testimonia igualment el seu interès per la geologia. No és pas la forma del massís muntanyós en sí que l?interessa, sinó la for,ma en tant que resultat d?una evolució. Cada construcció és el resultat d?una història individual i aquesta història individual, que s?inscriu en les idees del seu temps, ha d?ésser descoberta.

És un fet que ell continua a considerar la construcció com una obra d?art amb una estructura orgànica pròpia que reclama el seu completament. Però aquest residu acadèmic en la teoria és encara suggerit, si hom vol, per la convicció que una construcció és més que una il·lustració dels temps passats o del retorn envers aquests. Davant de les ruïnes VLD, és insensible. Una ruïna reclama reposar-li el ser. L?arquitectura està en la vida i, per la restauració, VLD hi vol reintegrar una arquitectura amenaçada. Com l?arquitectura, el monument no té cap valor en sí mateix.

A això s?ajunta que ell veia la restauració, avant que tort, en tant que restauració de monuments nacionals i, llavors, de l?arquitectura gòtica, arquitectura eminentment nacional. Aquesta darrera afirmació no significa que ell considere el gòtic com a una mena d?arquitectura ideal. Les seues consideracions sobre l?art de construir grec i romà demostren el contrari. Nogensmenys, és a l?arquitectura gòtica a qui dóna preferència, no sols perquè, per a  ell, en aquesta elecció resideix un sòlid element polèmic contra l?academicisme, sinó també perquè  hi veia plasmats el caràcter popular i l?esperit modern. La particularitat del gòtic es troba allà  palesa fins i tot en els menors detalls, una particularitat que VLD posa de relleu amb sagacitat.  

Dintre del Dictionnaire, escriu, sota el mot Arquitectura, entre d?altres: ?Els arquitectes de l?època ogival eren tan conseqüents d?emprar formes noves com ho eren els arquitectes grecs en l?aplicació de llur sistema de proporció dels ordres, independentment de les dimensions. En ells, l?arquitectura era un art abstracta; l?art grec és un, i  ell mana més aviat que obeeix; ell mana sobre els material i els homes; ell és el fatum antic, mentre que ella arquitectes occidentals de l?Edat Mitjana eren sotmesos a la llei cristiana que, reconeixent el poder sobirà diví, deixa l?home al seu lliure albir, la responsabilitat de les pròpies obres i retre compte, per ínfim que siga, per a una criatura feta ala imatge del Creador.?  I, un poc més avant: ? En l?arquitectura gòtica, la matèria és sotmesa a la idea, no és més que una conseqüència de l?esperit modern, que en deriva del cristianisme?.

El gòtic és, per a VLD un ?art independent, nacional, que s?emotla a totes les necessitats.? I sobretot : ?Les arts que es desenvolupen a la fi del segle XI són sortides de les entranyes de la nació gal·lo-romana, són com el reflex del seu esperit, de les seues tendències, del seu geni particular, hem vist com naixien fora de les classes privilegiades alhora que les primeres institucions polítiques conquerides per les gernacions urbanes.?.

Independent, nacional, democràtic, les tres característiques fonamentals d?una nova arquitectura que, en principi, no podien presentar cap semblança amb la forma del gòtic.

En una nota del 8è Entretien, VLD expressa la seua admiració per les Halles Centrales de París, i conclou : ?Potser, hom no han pensat que calia fer art. Caldria doncs, desitjar que no se?n volgués fer-ne avui; açò seria potser el camí més curt per a arribar a donar-nos obres d?art, expressions de la nostra civilització.

Llavors que la llegenda personal d?en VLD en tant que restaurador rabiós es perpetue sempre, el sencer desenvolupament de l?arquitectura moderna es recolza sobre el fonament impersonal de la seua doctrina. I aquest no sols a França on adversaris i epígons, Guadet, Baudo, Guimard, Perret, Le Corbusier, han sovint literalment, reprès les concepcions de VLD, sinó igualment a l?estranger, Gaudí a Espanya, Berlage i De Buzel a Holanda. Van de Velde i Horta  a Bèlgica, i hom podria prosseguir a Itàlia, a Alemanya, a Anglaterra, als Estats-Units d?Amèrica.

En el catàleg editat per a l?exposició commemorativa de VLD en 1965 a París, hom ha seguit les traces de la influència d?aquest últim en els diferents països, però aquesta es limitava exclusivament a la seua influència en tant que restaurador. Hom pot sinó, desprès d?un reconeixement superficial, afirmar que la seua influència sobre l?arquitectura moderna ha estat almenys tan profunda si més no, és perquè el desconeixement de la seua  personalitat pels historiadors del moviment modern com ara Pevsner o un Giedion és tant o més curiós i llança una llum crua sobre aquesta historiografia. Bo i que els haja influenciat la teoria de l?arquitectura, la història de l?arquitectura, la pràctica de l?arquitectura d?una manera decisiva, com versemblantment cap altre de la seua generació, ell restà fora d?aquesta historiografia.

Una explicació, almenys parcial, resideix en la personalitat mateixa d?en VLD que no ha estat mai situat en primer pla, sinó que desapareixia sempre darrere de la seua obra. La característica que ha donat Ch. Blanc en 1879 de l?art de dibuixar d?en VLD pot-ser aplicat a tota la seua producció intel·lectual : ?l?art de dibuixar era en VLD una facultat prodigiosa. D?altres, dibuixant, fan veure llur dibuix,: ell, amostra la cosa mateixa?.?

Aquesta presència amagada d?en VLD en tot el seu pensament i la realització de l?arquitectura contemporània és, en sí, raó suficient per a justificar una reimpressió de la seua obra capital, els Entretiens, no passen una edició més o menys confidencial, com ha estat el cas de reimpressions precedents, sinó en un tiratge i per un preu que la torne abastable per a tothom.

Però la veritable raó de la reimpressió va més enllà de la importància de tal anàlisi històrica. En efecte, hom no cal una formació històrica específica per a llegir amb gran plaer, encara ara, un llibre escrit fa més d?un segle. És veritat hauria pogut ser escrit ahir mateix. Això  no vol dir que dega ser acollit sense crítica. És un fet, però, que des de VLD cap ?cos doctrinal? no ha estat presentat que siga tan sistemàtic i obert que reclame vertaderament la crítica i l?aprofundiment i que pot integrar-les fins a un cert punt.

En quant a l?actualitat a l?aproximació a VLD, H. Damisch com ja ha estat assenyalat en la introducció a L?architecture raisonnée : ? No és gaire necessari exprémer els textos per a poder fer parlar VLD el llenguatge de l?estructuralisme modern?. Però, una volta més, no cal incorporar VLD als estructuralistes per a defensar la seua actualitat. Se li constata el camí directe si se?l llegeix sota l?última problemàtica arquitectònica que es cristal·litza al voltant dels termes ?racionalisme? i ?formalisme? que giren al voltant d ella qüestió de l?autonomia de la forma arquitectònica. Ës la problemàtica de la forma arquitectònica qui constitueix el centre de les concepcions d?en VLD. No solament, ell no admet una aproximació formalista, sinó que mostra que tal aproximació no pot atansar la vertadera problemàtica. La força d?en VLD resideix en aquesta presa de postura clares, sinó que és allà on comença la seua feblesa. Hi ha sòlides argumentacions per a no admetre el descoblament de la forma de l?arquitectura fora de tot el procés de formació. Ell es preocupa força per trobar una explicació a aquesta forma.

Una reflexió crítica actual sobre els principis que proposa podria, sembla, ser fecunda. Però en aquesta reflexió, deurien de ser igualment determinants els límits de l?aproximació a VLD, del seu racionalisme que finalment pareixeria ser encara una mena d?idealisme. Però precisament aquest traspassament i eixamplament de fronteres del pensaments són reclamats per la dinàmica que hi és inclosa. Potser aquesta edició en provocarà la posada en marxa.

 

 

 

 

 

 

Publicat dins de Sense categoria | Deixa un comentari

MUSEROS 2.

El resultat és clarament discrepant amb l?ideat, capgirant la concepció constitueix un acte de falta de formació. Amb una frase que llançà un dels socis promotors, s’acabà la diatriba:

parece un hospital con estos colores 🙁

Ara s’han posat molt de moda, i han reconsiderat la postura, però el mal ja és irreversible, si més no, per a actuacions futures. El cromatisme és una dada força important en tota la concepció de l’arquitectura o qualsevol altre fet creatiu. Més si treballes amb uns recursos molt i molt limitats. Llàstima que, a hores d’ara, tot es ven. 

Els colors: blancs, grisos, negres, en definitiva neutres.

(segueix una miqueta…deseu, si voleu algun comentari)

TOPOGRAFIA, EMPLAÇAMENT I PREEXISTÈNCIES.

Com la parcel·la Museros 1, es troba enclavada en la mateixa zona d?eixample, tot just davant de l?anterior, i separades ambdues per un carrer. Tenint totes dues els mateixos considerants de l?entorn: la via del tren, el pas elevat de la carretera a Nàquera, antiga carretera de Barcelona i naus industrials perifèriques a la vora del nucli antic que han restat empresonades després de la nova urbanització. En aquest cas ens trobem davant de l?scalèxtric del pas elevat de la carretera de Nàquera, que es troba a les nostra esquena. La parcel·la més rectangular, proporcionada i limítrofa, dins de la Unitat d?execució, ens dóna peu a experimentar i posar en crisi sobre les actuacions precedents. Sent en aquest cas molt semblant a les precedents, i no amb la longitud i encorbament que hi havia a Museros 1.

PROGRAMA

Repetim les hipòtesis de partida: donat el preu de la parcel·la, la inexperiència del promotors, traure el màxim d?habitatges de tres dormitoris en una forquilla variable entre 95 i 130 metres quadrats. Tots els habitatges hi havien de gaudir de terrassa particular de més de 15 m2. A més de serveis comunitaris com és piscina i garatge d?una plaça per habitatge, com a mínim. Preu de mercat d?eixida: 1500 ? /m2.

En concret consisteix a reproduir els serveis d?alt estànding que es produeixen a València, des d?una perspectiva d?accessibilitat a gent normal, nivell econòmic mitjà / baix.

 CONCEPTUALITZACIÓ FORMAL I TEÒRICA.

Pagoda + Architettura povera.

Les ordenances del sector obligaven a partir de la segona a enretirar-te quatre metres de la zona de vial públic. Precepte que ací, sí vam complir. L?estructura, però quedava per a formar part de la composició.

Aquesta intervenció actua, igual que la Museros 1, amb cadència d?instal·lació per contrast, no analògica. Hem pretès ser una recerca entre l?arquitectura vedettista. Malgrat la incapacitat pressupostària. Tot intentant, de nou, agombolar el més amb el mínim. Cobrir els requeriment que serien desitjats per l?alt estànding en quant a prestacions a l?usuari final. És a dir, s?ha rebutjat la solució mimètica, així ser conscients que excloíem la possibilitat de minimitzar l?impacte en el context existent. Antirretòrica. Materials i qualitats estàndard, però ben construïdes i executades. La qual cosa és mèrit del constructor.

La interacció vital entre interior de l?habitatge i els exteriors, comunitari. Architettura Povera. Materials a l’ús. Exactament igual que els de l’entorn immediat. Una creació, dissemblant amb ells.  

 COMPOSICIÓ.

Aquesta intervenció segueix el rastre de les intervencions precedents que semblaven casernes militars. Invertint els termes creant des de la composició un altre artefacte volgudament diferent.

Un cub s?alça i és cobert per una coberta corba que suporten els pilars exempts perimetrals.

El nucli de comunicació vertical queda arran de façana. Pecat capital en tot disseny comercial. La façana és caríssima, diuen els promotors. Tot s?organitza simètricament. Contradicció evident en un concepte oriental. I volgudament oriental d?imatge exterior.

En tots els casos la distribució és planta inferior com a zona diürna i la superior nocturna. Dos habitatges per cada planta, i ús comunitari a tothom.

La inserció de marquesina a l?accés rememora el Tori dels camins del Japó.
Pilars i bigues permet la possibilitat d?instal·lar-hi envelats d?arrel mediterrània. Mescla mediterrània i oriental.

Malauradament i unilateralment un dels promotors s?enrocà en la tria de colors del portam i dels parament destrossant tots els conceptes que hi havíem premeditat.

 

Publicat dins de Sense categoria | Deixa un comentari

NO VOS ENTENC, CATALANS. o

CATALANS, NO VOS ENTENC.

FÉU EL PUNYETER FAVOR DE CLICAR EL "vull llegir la resta de l’apunt" que va de llengua i no d’arquitectura.

Carallots, és la vida !

Aquest matí he pujat a cal notari d’una població del Camp de Túria. El motiu: signar la Declaració d’Obra Nova d’un habitatge unifamiliar.

Els clients: molt bona gent. Gent de la ceba. Fins el punt de que un dels seus membres ha arribat a "normalitzar i normativitzar" els seus cognoms que la invasió de la Guerra de Successió (o millor de Secessió) van desfigurar.

Els clients, als quals fa un any ni coneixia, van aparèixer pel despatx, doncs cercaven un arquitecte que els traslladés les seues idees i mode de vida a espai i construcció. Hi havia una sèrie de tipus estructural i constructiu que volien que fos d’aquesta manera i no d’un altra. Plaques fotovoltàiques i solars, etc. A més volien que el projecte, en la seua totalitat fóra redactat en català.

La família que són originaris de l’Horta Sud volien traslladar-se al Camp de Túria, per proximitat laboral. Gent d’un nivell professional mitjà-alt. Molt conforttable i pràctic, amb algun punt de disseny interiors i una imatge exterior molt convencional i de passar desapercebuts. I hi arribe a cal notari…. uns minuts abans que ells per llegir-me els fulls i contrastar amb les dades del projecte…  

….i em trobe que tot està redactat en español.

Val a dir que, com és normal, a la notaria tothom parlava català, fins i tot el sr. Notari. Total que s’hem saludat, he signat i en un moment de dissensió els he preguntat el perquè?.

Ells han respost: coses de notaris.

Jo: ho heu demanat ?.

Ells: no.

Jo: i doncs, com ho sabíeu.? Jo l’escriptura de l’empresa que té ja 10 anys ja la vaig fer-hi. I amb ella he anat a construir a Andalusia, Aragó i a França per a donar-me d’alta en l’Ordre d’archittectes français.

A Sevilla em van demanar la traducció, amb traductor oficial. I els vaig dir que sí, que li la faria arribar………..ja fa 10 anys que n’hi esperen. i acabàrem l’obra i fora.

A França, no quedava més d’allons. Poca broma amb els francs, si no nanai !.

Estem parlant de VIDA: i aquesta, també és anar a cal notari, demanar un préstec al banc, anar al cine i tot allò que fem la gent. I fa un temps vaig fer un apunt al respecte sobre la dita necessitat quotidiana de normalitzar els nostres afers. O fem això o tururut viola !. VIDA contra INANICIÓ.

Estic sopant i llegint l’article de Joan F. Mira sobre "La força de l’espanyol" a El Temps.

NO vull escriure d’aquests temes, però estic emprenyat. Serà que la meua genètica és castellana. Ens falta astúcia, intel·ligència i perseverança. Com a mínim la dels castellans, o millor com la dels españols.

PS: i no es penseu la resta de catalans, del Principat i de les Illes, que és una qüestió de valencians. Als respectius territoris històrics estem, si més no, com els valencians, pam amunt pam avall.

No s’autoenganyeu !

Publicat dins de Sense categoria | Deixa un comentari

ÀNIMES DEL PURGATORI.

L’amic i historiador Albert Ferrer i Orts, m’envia un correu electrònic adjuntant-ne un article que ha publicat al diari Levante-EMV. Data de publicació del dia 29 de novembre.

Com sovint passa, llegint els textos d’Albert, cal estar molt i molt a l’aguait per a copsar la seua profunditat.

Sobretot per la lectura entrelínies contextualitzada que cal fer-hi, a l’entorn de l’Horta i la seua actualitat.

Nota: La imatge que hi posem correspon a l’interior de l’església de Castellfabib. Una meravella d’església, dita de Conquesta, que a hores d’ara estem descobrint la seua filiació templera. Instal·lada al bell mig de la torre de l’homenatge del castell. On s’hi veuen unes pintures de l’època de la Contrareforma que encara esmussen el visitant.

I això és poc, si ens situem a les pells dels habitadors contemporanis dels volts del segle XVII i tombant del XVIII.

Hi projecten PAURA.

És ben coneguda l´afició dels nostres avantpassats, esperonats per una Església militant, a dedicar retaules a les ànimes del Purgatori i al sant (Miquel arcàngel) que -amb la balança redemptora- donava, o no, el pas al limbe celestial a les ànimes que havien ressuscitat en ocasió del Juí Final. Sens dubte tota una manera d´entendre la vida, la mort i, com no, la resurrecció.

Aquesta creença popular s´estengué de tal forma per l´orbe cristià (particularment els regnes hispànics i concretament el valencià) que, esperonada per les indulgències redemptores, arribà a reblir les esglésies i ermites fins els més recòndits llocs d´una imatgeria apocalíptica que recordara permanentment els feligressos la seua feixuguesa vital.

Tanmateix, a conseqüència de la Reforma luterana (i de la posterior Contrareforma catòlica), aquesta pràctica desaparegué -que no el dogma- de la litúrgia artística dels temples religiosos progressivament. Aquells monuments erigits contra la debilitat de la carn i de la ment anaren perdent empemta fins quedar com a relíquies del passat, en el millor dels casos, sent objecte de repints que edulcoraren el seu contingut fatal o desballestats i reutilitzats en altres menesters -diguem-ne- més terrenals.

Aquest proemi entre cultural i religiós no ve al cas per les dates que fa poc hem reviscut cíclicament (el dia de Tots Sants i dels Difunts), sinó per les circumstàncies que quotidianament vivim com a societat ¿madura, justa i democràtica? ¡O és que se´ns pot oblidar, per exemple, la catàstrofe (sincerament, no hi trobe altre apel·latiu) succeïda en la Línia 1 el propassat 3 de juliol! (perquè sembla que quasi res haja esdevingut, atenent l´evitable pèrdua de vides que es produiren).

El creuament d´acusacions, les pírriques explicacions oferides pels gestors responsables, l´oportuna visita de Benet XVI a la boca de l´Infern, situada paradoxalment en Jesús (recollint la iconografia dels retaules d´ànimes abans esmentats), coents i inútils monolits recordatoris ¿de la desídia, potser? i d´altres accions parlen ben a les clares que les institucions sovint no serveixen de massa quan de previndre i/o resoldre es tracta. Més bé de tramoies que, quan la representació no agrada (en argot teatral) baixen el teló a la (des)vergonya meditadament, conscientment, lamentablement.

Potser que els actuals representants de les institucions valencianes (especialment el seu govern) isquen novament elegits pels sofrits valencians la propera primavera i aquesta elecció els servisca d´indulgència momentània (al capdavall, ¿què hi són quatre anys més?). Però, el ben cert és que, quan siga l´hora de la veritat (el de la consciència individual quan es despullen de la vanitat humana que diàriament els embolcalla/amortalla), els seus fets no quedaran en l´oblit i solament aleshores un calfred culpatori els abatrà irremeiablement.

Eixe serà el seu purgatori particular.

Publicat dins de Sense categoria | Deixa un comentari

CONCURSOS ARQUITECTÒNICS.

Fa un temps Josep Selva em demanava sobre els ets i uts, de la professió. Té una filla que estudia per a esdevindre arquitecte. Com a tot arreu, n’hi ha de fredes i de calentes. Ací en teniu una de freda. La inversió feta concursos és una despesa considerable i el rèdit, sols és, en la majoria dels casos, de repensar-se l’actualitat i el moment de la societat. I poder-lo aplicar en propers projectes.

(segueix una miqueta..deseu algun comentari)

CONCESSIONARI FORD MEDITERRÁNEO MOTOR. CATARROJA.

Concurs de caràcter restringit a quatre equips. Promogut per una empresa privada.

Parcel·la adquirida situada tangencialment a l?autopista València-Alacant.

Orientació aproximada est / oest. Se?ns donava un esquema provinent de la central Ford-España.

Se?ns donà unes plantes ja fetes. Eixides d?un organigrama d?oficina rutinària. Després d?estudiar-lo detingudament vam optar per reestructurar-lo, articular les diverses activitats i agrupar-les. És a dir millorar-lo. Amb la determinació de jugar fort. I a favor del client pròxim. No el de la central a Madrid. La conclusió, de tot plegat, era afegir-li, a preu de cost real, un edifici amb valor arquitectònic.

Idea força 1: crear un punt d?atenció i atracció des de l?autovia. Factor propagandístic i comercial. Entremig d?una tirallonga d?indústries col·locades en forma paral·lela a l?autovia. La resposta, davant de l?escassesa de front calia que fóra contundent  i atraient.

Idea força 2: Repensar tots els ítems establerts i ordenar-ho segons la totalitat de la parcel·la. Implementant tres eixos generals segons els recorreguts dels vehicles per l?interior de l?edifici. Modulació: Sobre la base d?una graella pautada de 7.20 x (3.60 / 5.40 ) m.

D?un esbós en perspectiva a mà alçada, concreta i embolcalla diversos paral·lelepípedes que s?encavallaven entre ells, s?acull totes les funcions interactives:

Planta semisoterrani: rampes de descens per a garatge (120 places) i estocatge per a 154 vehicles. Obertura  circumdant en forma de semipati anglès. Plataforma muntacotxes

Planta baixa: Dos paral·lelepípedes: 1. Pre-ITV, Taller mecànic. 2. Magatzem, Taller-càmeres de xapa i pintura. Magatzem. Un espai central rectangular acull expositor-recepció-oficines. Espai de trànsit transversal entre taller i magatzem.

Planta alta: part anterior donant vista l?expositor a l?autovia. Una escala metàl·lica oberta apareix al bell mig. Darrere els despatxos de gerència, direcció, sala de juntes, etc. Darrere un segment longitudinal, segregat de l?anterior acull estances diverses per al personal.

Dos nuclis d?escala són els nòduls de comunicació vertical. A més a més de la plataforma el muntacotxes oberta i de vidre. Visible des de l?exterior. Element dinàmic.

Passem un pressupost de 175.226.200 ptes. L?empresa volia un que s?ajustara a  102 milions de pessetes. Quedàrem els segons del rànquing.  Guanyà un equip d?enginyers que hi havia repetit l?esquema enviat des de Madrid.

Tres anys després d?executar el projecte enginyeril, l?empresa promotora valenciana, hagué de vendre?s el concessionari.   

PS: com digué algú, els fracassos no s’improvisen.

Publicat dins de Sense categoria | Deixa un comentari

MANOLO PORTACELI I ROIG, L?ARQUITECTE DE LA SUBTILESA PERSISTENT .

Fa tres anys féiem aquest parlament:

ENGUANY HEM CONCEDIT EL PREMI A LA TRAJECTÒRIA PROFESSIONAL, CULTURAL I VALENCIANISTA A L?ARQUITECTE EN MANUEL PORTACELI I ROIG, L?ARQUITECTE DE LA SUBTILESA PERSISTENT.

DES DEL CLUB ?A LA NOSTRA MARXA?, UN COL.LECTIU POPULAR I MODEST, PERÒ ENGRESCAT EN TOT ALLÒ PERTANYENT A L?ÀMBIT DE LES RELACIONS HUMANES. DES DE LA MÚSICA, EN TOTES LES SEUES VESSANTS, LA RÀDIO, LES FALLES, LA LITERATURA, EL TEATRE, EL FOLCLORE I LES DIVERSES I MÚLTIPLES ARTS PLÀSTIQUES EN DEFINITIVA, TOT ALLÒ QUE ES FA I DESFÀ EN LA SOCIETAT HUMANA.

SI L?ANY PASSAT ES CONCEDIA EL DIT PREMI A L?ESCULTOR ANDREU ALFARO, ENGUANY EL PREMI RECAU SOBRE L?ARQUITECTE MANUEL PORTACELI I ROIG.

EN UN AMBIENT DE NORMALITAT, EL SR. PORTACELI SERIA CONEGUT ABASTAMENT.

EN EL NOSTRE CAS, MANCATS DE MEDIS AUDIOVISUALS AMB CRITERIS ÈTICS I MORALS PROPIS I INDEPENDENTS, ENS CAL FER REFERÈNCIA DE QUI PARLEM.

COM DIU LA DITA BÍBLICA, ?PER LES SEUES OBRES ELS CONEIXEREU?: DE SEGUIDA OBSERVAREU QUE VOS ÉS REALMENT PROPER.

ÉS L?ARQUITECTE AUTOR DE LES RESTAURACIONS D?OBRES EMBLEMÀTIQUES TALS COM:

1) LES DRASSANES DE LA CIUTAT DE VALÈNCIA

2) L?ALMODÍ DE XÀTIVA

3) EL MUSEU DE LA CIUTAT (PALAU BERBEDEL O DEL MARQUES DE CAMPO)

4) EL MUSEU DE BELLES ARTS DE SANT PIUS V.

5) L?AMPLIACIÓ I UBICACIÓ DE L?HEMICICLE DE LES CORTS VALENCIANES DEL PALAU DE BENICARLÓ.

6) LA CASA DEL XAVO.

7) DEL CONTROVERTIT TEATRE ROMÀ DE SAGUNT.

EN AQUEST CAS, VEIEU¡ SÍ ÉS FAMÓS. EL QUE ES RESTAURA ALLÀ ÉS UN TEATRE ROMÀ. LES SEUES MIDES REALS, L?ESPAI, ALLÒ QUE NO ÉS TANGIBLE. SÍ AMB UN MATERIALS D?AVUI EN DIA. COM FEIEN ELS ROMANS, TREBALLAR AMB MATERIALS DE LA SEUA ÈPOCA. CLARAMENT ÉS POSSIBLE DETERMINAR EL QUE ÉS ANTIC I EL QUE ÉS CONTEMPORANI I NOU.

PORTACELI HI INTRODUEIX UNS CRITERIS NOUS DE RESTAURACIÓ. D?AVANTGUARDA QUE NO S?HI ACOBLEN AMB ELS D?UNA RESTAURACIÓ ?CLÀSSICA? QUE DEMANA LA LEY DE PATRIMONIO ESPAÑOL. I EIXE ÉS EL SEU PECAT, RESTAURA ALLÒ QUE ÉS IMMATERIAL. I SABRÀS PERDONAR-ME MANOLO, PERÒ FA 10 ANYS QUE VINC DIENT-HO: L?OBRA D?ART ÉS LA VOSTRA RESTAURACIÓ, EL QUE HI HAVIA PER SALVAR ES TROBA SALVAT I PENJAT PER L?ESCENA, A L?AMFITEATRE, ETC. ERES LA VICTIMA D?UNA LLEI OBSOLETA I UN ADVOCAT CURT DE CERVELL. PERÒ, ARA, EL TRET ELS HA EIXIT PER LA CULATA.

NO S?ATREVIRAN A ENDERROCAR RES¡

AUTOR, TAMBÉ,  DE VIVENDES D?ARTISTES I GRANS PERSONES, COM  ARA, EL PINTOR MANOLO VALDÉS, DE L?EQUIP CRÒNICA, DEL DIRECTOR DE TEATRE I EX ?DIRECTOR DE L?ODÉON O THÉÂTRE D?EUROPE DE PARÍS, LLUÍS PASQUAL.

AUTOR DE MÚLTIPLES EDIFICIS PER A L?EDUCACIÓ, COM ARA, L?ESCOLA GAVINA A PICANYA, PIONERA DE L?ENSENYAMENT EN VALENCIÀ. EN L?ANY 1980.

LA SEUA ARQUITECTURA S?ENFRONTA ALS PROCESSOS D?ALIENACIÓ I ESTADARDITZACIÓ IMPULSATS PER LA DINÀMICA D?UNA D?UNA MAL ENTESA GLOBALITZACIÓ, QUE DIFUMINA LA IDENTITAT DELS ESPAIS, QUE ACABA PER FER INDIFERENCIABLES ELS ENTORNS URBANS I QUE DIFICULTA LA IDENTIFICACIÓ AMB L?HÀBITAT CULTURAL. EN AQUEST CAS NO PODEM DISTINGIR CALVIÀ, BENIDORM I CAMBRILS DE MIAMI.

ELS EDIFICIS DE PORTACELI AFIRMEN UNES SENYES D?IDENTITAT IRRENUNCIABLES. ENS FIXEN LA MEMÒRIA.

¿ÉS PERÒ, LA SEUA, UNA OBRA ESTÀTICA?.

NO. EIXA MATEIXA DINÀMICA L?IMPLEMENTA A RESPECTAR ALLÀ ON VA. CADA CIUTAT I ENTORN, TÉ EIXA PROFUNDA ?VEU EN OFF?, QUE ELL I LA SEUA SAVIESA, SAP FER EMERGIR, SINÓ:

¿COM S?EXPLICA QUE HAJA GUANYAT EL CONCURS DE LA RESTAURACIÓ I AMPLIACIÓ DEL NEUES MUSEUM DE BERLÍN PER A LES COL.LECCIONS ARQUEOLÒGIQUES DELS MUSEUS ESTATALS?

LA INVITACIÓ A FER EL CENTRE FINANCER DE MILÀ A ITÀLIA, ETC.

L?OBRA  DE PORTACELI ENS PARLA A CAU D?ORELLA, SUBTILMENT PERÒ PERSISTENTMENT DES DE FA 32 ANYS, COM TAMBÉ I COROL.LARIÀMENT  DES DE LA SEUA TRAJECTÒRIA COM A PROFESSOR D?HISTÒRIA DE L?ARQUITECTURA I DE PROJECTES ARQUITECTÒNICS. POSANT ORDRE I CONCERT EN UN MÓN ESBORRATJAT.

DE LA MÀ D?UNA TENDÈNCIA ESTÈTICA SÒBRIA, DE CERTS RETOCS MINIMALISTES, FORTS I CONTUNDENTS QUE ENS INSEREIXEN I VINCULEN EN LA MÉS VIVA TRADICIÓ EUROPEA. DISSENYA DES DE LA IDEA GLOBAL DE L?EDIFICI FINS AL DARRER DETALL, MOBLE O RODAPEU. COM LI PASSAVA AL MESTRE VIENÈS ADOLF LOOS.

NO CREIEU GENS AMB ALLÒ DEL BARROQUISME VALENCIÀ. PURA PATRANYA.COM ENS ENSENYA ALS SEUS EDIFICIS, DISSENYS, ESCRITS EN REVISTES ESPECIALITZADES, LES SEUES CLASSES A L?ESCOLA, ETC. ENS DONEN LES PISTES.

NO ÉS POSSIBLE SEPARAR TRAJECTÒRIA PROFESSIONAL, LA CULTURAL I VALENCIANISME. EN L?OBRA DE PORTACELI, FORMA UN TOT INDISSOLUBLE:

1)     QUAN JOSEP RENAU RETORNA A LA SEUA VALÈNCIA, ÉS UN COMPLET DESCONEGUT PER ALS SEUS COMPATRIOTES, SENT UN DELS CARTELLISTES MÉS IMPORTANTS DEL SEGLE XX, QUE NI MÉS NI MENYS LI ENCARREGÀ A PICASSO EL GERNIKA. VALENCIÀ EXILAT DES DEL 39, QUI ÉS CAPAÇ DE FER UN DISCURS COHERENT DE BENVINGUDA AL C.O.A.V. L?ANY 1977- ¡ EN VALÈNCIA, ÉS CLAR¡ : ÉS PORTACELI

2)     LA PROJECCIÓ DE LA NOSTRA ARQUITECTURA I ARQUITECTES EN REVISTES D?ÀMBIT ESTATAL I INTERNACIONAL, COM ARA, L?ARQUITECTE DEMETRI RIBES, EL GRAN ARQUITECTE DE L?ESTACIÓ DEL NORD ÉS PORTACELI.

3)     ESPAIS ESCÈNICS PER AL TEATRE LLIURE, GRUP ALIMARA, TEATRO UEVO, LOGOTIP DE L?ASSOCIACIÓ D?ACTORS I ACTRIUS PROFESSIONALS VALENCIANS, DISSENY DE LA GALERIA D?ART LEONARTE, ETC. QUE EVIDENTMENT MANOLO, NO DONEN PER A VIURE, PER GRATIA ET AMORE.

4)     UNA PETITA ANÈCDOTA PERSONAL: QUAN M?EXAMINÀ EN 1984 I LI VAIG FER L?EXAMEN EN VALENCIÀ, I JO, MENTRE ESPERAVA LA NOTA, PATIA I PATIA MOLT ¡……. JA QUE NO ENS CONEIXÍEM…  ¡ I EN AQUELLA ÈPOCA ¡

AL POC TEMPS EIXÍ LA NOTA: M?APROVÀ AMB UN NOTABLE, SUPOSE QUE SERIA UN DELS PRIMERS EXÀMENS FETS EN TALS CONDICIONS,  I AMB EL QUE ENCARA PLOU PER ACÍ ¡

COM PASSA A TOTS ELS GRANS DE L?ART, US CONVIDE A VISITAR I GAUDIR DE LA SEUA OBRA, ELLA PARLA MILLOR D?ELL QUE JO MATEIX.

VULL FINALITZAR PARAFRASSEJANT EL PRINCIPIA D?ISSAC NEWTON I DIR: ? SI AVUI PODEM VEURE UNA MICA MÉS LLUNY QUE ELS ALTRES, ÉS PERQUÈ ESTEM PARATS SOBRE ELS MUSCLES DE GEGANTS COM EL PROFESSOR EN MANUEL PORTACELI I ROIG, ARQUITECTE?.    

JOSEP BLESA I MORANTE, ARQ.

Publicat dins de Sense categoria | Deixa un comentari