Notices from nowhere

Democracy now finds there can be ample for all, but only if the souvereing fences are completely removed.

MANIFEST INTERNACIONAL CONTRA EL CINISME DELS BOTXINS

Cal traduir aquest text a l’anglès i fer-lo córrer per la xarxa. Les batalles s’han de guanyar fora de la fétida “corrala”.
 I afegir-hi vídeos explícits de qui són

IMPACTANTS, SENZILLS I ELOQÜENTS.

Gràcies, a Toni Cucarella pel text, Hieronymus Bosch pel tema de la pintura tan actual i a Buckethead per la música.


A la vista de la pobra resposta que ha obtingut entre la nostra classe política i intel·lectual el
Manifiesto por la Lengua Común i la declaració de l’Académie française, he fet un manifest propi amb una argumentació prèvia. Si trobeu que val la pena, el passeu.

ENS NEGUEM A SER EXTERMINATS “DEMOCRÀTICAMENT”

 Han coincidit en el temps dues iniciatives que s’han expressat públicament contra l’existència del català: la declaració –recolzada unànimement per tots els seus membres– de l’Académie française contrària al reconeixement legal del català dins la Constitució francesa i el Manifiesto por una Lengua Común impulsat per intel·lectuals nacionalistes espanyols, amb el suport de partits polítics i fins i tot d’una cadena de televisió.

 Dues iniciatives que si les comparem amb atenció veurem que totes dues són, en essència i en substància, producte d’una idèntica mentalitat totalitària i exterminacionista. Ambdues atorguen als idiomes espanyol i francès caràcter cohesionador de les respectives nacionalitats, “forjador” en la declaració de l’Académie: «Depuis plus de cinq siècles, la langue française a  forgé la France.» Més i tot, afirma que el reconeixement d’una mínima presència legal del català solsirà la identitat nacional francesa: «…les députés ont voté un texte dont les conséquences portent atteinte à l’identité nationale».

Acadèmics francesos i intel·lectuals espanyols comparteixen frisança comuna que prové de concepcions nacionals també similars. És el concepte superb i uniformador de la “grandeur” per a la nació francesa i de l’“imperio” per a la nació espanyola. Concepcions nacionals clarament tancades, excloents i obligatòries, de rància herència colonialista,  atès que estan fonamentades en la imposició d’una part –la metròpoli dominant– sobre les altres –les colònies dominades–. Dit a la manera del Decret de Nova Planta, imposen el seu concepte nacional «por el justo derecho de conquista». Terminologia d’un referent històric que tot sovint nosaltres oblidem, però que ells, fidels als seus instints totalitaris, “conquistadors”, ni obliden ni abandonen. Bé ho remarquen els intel·lectuals del Manifiesto que «no se trata de una desazón meramente cultural […] sino de una inquietud estrictamente política». Com ells mateixos reconeixen, no està en perill l’existència de l’espanyol, sinó la seua condició de llengua de rang políticament superior en els territoris que foren conquerits i reconquerits per la força de les armes.  

En tots dos casos, fan servir el maniqueu argument que només a través de l’obligatorietat constitucional del francès i l’espanyol és possible la conviència democràtica, i que la imposició d’una llengua única en tots els àmbits de la vida social i política de les respectives nacions és garantia de drets democràtics. És una argumentació tan fal·laç com maliciosa, i tan mesquina que provoca repugnància, per ser tan vulgar la manipulació en què s’empara: «…en España hay diversas realidades culturales pero sólo una de ellas es universalmente oficial en nuestro Estado democrático. Y contar con una lengua política común es una enorme riqueza para la democracia» «…lengua principal de comunicación democrática en este país»… Goebbels se sentiria ben orgullós i desvanit de comptar com a deixebles aquests Azúa, Savater, Pombo i companyia, malentranyats manipuladors de la realitat amb ominoses finalitats polítiques.

Però encara provoca més repugnància el cinisme infame que traspuen totes dues declaracions. Sona a burlesca quan afirmen reconèixer que les anomenades “llengües regionals” són un patrimoni «merecedoras de protección institucional como patrimonio compartido» «Les langues régionales appartiennent à notre patrimoine culturel et social. Qui en doute?» Però tot seguit, amb mà de ferro, marquen els límits d’aquest reconeixement, per a sentenciar-les com a llengües de categoria inferior, útils solament per al folclore i la reclosa vida en família. Li neguen, doncs, el dret, diguem-ho així, de la igualdat de drets. El dret superior, que per a l’espanyol i el francès emanana de les respectives i sagrades constitucions, «droit des droits», és vulgar imposició del dret de conquesta. Els intel·lectuals del Manifiesto en diuen «asimetría entre las lenguas españolas oficiales». Invent lingüístic que vindria a ser com aqueixa coneguda burlesca que es fa servir per a justificar els privilegis injustos, i que diu que en democràcia tots són iguals, però alguns són més iguals que altres. L’asimetria que ells diuen és un eufemisme, és clar: cal entendre-hi superioritat lingüística, diferenciació política entre llengües de primera i llengües de segona, entre llengua superior de la metròpoli i llengua inferior de la colònia: «La lengua castellana es COMUN Y OFICIAL a todo el territorio nacional, siendo la única cuya comprensión puede serle supuesta a cualquier efecto a todos los ciudadanos españoles» «Las lenguas cooficiales autonómicas deben figurar en los planes de estudio de sus respectivas comunidades en diversos grados de oferta, pero nunca como lengua vehicular exclusiva.» «…las comunicaciones administrativas, la información a la ciudadanía, etc… en dichas comunidades (o en sus zonas calificadas de bilingües) es recomendable que sean bilingües pero en todo caso nunca podrán expresarse únicamente en la lengua autonómica» «LOS REPRESENTANTES POLITICOS, tanto de la administración central como de las autonómicas, utilizarán habitualmente en sus funciones institucionales de alcance estatal la lengua castellana lo mismo dentro de España que en el extranjero, salvo en determinadas ocasiones características». En cap país del món, ningú no vol ser ciutadà de segona categoria, ningú no vol parlar la llengua dels vençuts; és preferible fer servir la llengua que té els drets superiors, la llengua de la metròpoli, la llengua dels vencedors. No han inventat res de nou. És la vella història sempre.

Diuen els intel·lectuals espanyols del Manifiesto que «las lenguas no tienen el derecho de conseguir coactivamente hablantes ni a imponerse como prioritarias en educación, información, rotulación, instituciones, etc… en detrimento del castellano» Si s’apliquen aquesta llei seua hauran de desdir-se del seu Manifiesto, perquè del contrari cauen en una flagrant contradicció. No debabes han volgut oblidar, perquè no convé a la seua persistent mentida, que la presència de l’espanyol i del francès als Països Catalans en detriment del català propi i secular s’ha aconseguit a través de la continuada coacció, com ara aquella “instrucción secreta” als corregidors borbònics «…pero como a cada Nación parece que señaló la Naturaleza su idioma particular, tiene en esto mucho que vencer el arte y se necesita de algún tiempo para lograrlo, y más cuando el genio de la Nación com el de los Catalanes es tenaz, altivo y amante de las cosas de su País, y por esto parece conveniente dar sobre esto instrucciones y providencias muy templadas y disimuladas, de manera que se consiga el efecto sin que se note el cuidado…» i tants altres exemples: «¡Soyez propes, parlez française!» «¡Hable usted en cristiano!» «Hable bien. Sea patriota, no sea bárbaro. Es de cumplido caballero, que usted hable nuestro idioma oficial, o sea el castellano. Es ser patriota. Viva España y la disciplina y nuestro idioma cervantino. ¡¡Arriba España!!» Caldrà recordar encara als eminents intel·lectuals espanyols de quin femer acostat en el temps provenen els arguments del seu Manifiesto, com ara aquests del cèlebre Luis de Galinsoga: «Todos los españoles debemos hacer estas tres cosas: pensar como Franco, sentir como Franco y hablar como Franco, que hablando, naturalmente, en el idioma nacional ha impuesto la Victoria». Són també hereus ideològics d’aquell altre personatge, republicà espanyol exiliat, Salvador de Madariaga, que va trobar positiva la victòria franquista si resolia el “problema catalán”. I ja sabem com resolia els problemes el criminal règim franquista. Aquests intel·lectuals del Manifiesto, també aplaudiran una dictadura qualsevol si fa el que ells, tan delicadament democràtics, anhelen: exterminar-nos.

MANIFEST CONTRA EL CINISME DELS BOTXINS

Els intel·lectuals espanyols del Manifesto i els jacobins francesos de l’Académie no poden suportar l’existència del català. Heus ací el motiu vertader de la seua compartida «desazón». Ens voldrien morts, lingüísticament parlant. Voldrien que el català fóra ja una llengua morta, anorreada «por justo derecho de conquista». I en veure que encara és viva arreu dels Països Catalans, neguitegen.  

El Manifiesto i la declaració de l’Académie són diàfans exemples d’un nacionalisme xenòfob i excloent, inspirat en conceptes irracionals de superioritat lingüsitica i cultural. Són propers a ideologies intolerants basades en la superioritat racial com ara el nazisme i l’apartheid. Totes dues inciatives són exemple d’un nacionalisme exterminacionista que no dubta a subvertir i manipular els valors democràtics per tal de justificar els seus objectius. El que pretenen és mantenir una injusta i ominosa diferència entre llengües superiors i llengues inferiors, i justificar sense contrició democràtica el dret de les primeres a fer desaparèixer físicament les llengües per ells considerades inferiors. No és altra situació, doncs, que aquella de vencedors i vençuts, de la metròpoli i la colònia, i de la imposició –encara!– dels detestables drets de conquesta.

És miserable i mesquina la tergiversació de la realitat lingüística que fan dels Països Catalans. És per a nosaltres un dret democràtic irrenunciable conservar el nostre català com a llengua pròpia i única als Països Catalans, per a la qual cosa invoquem el mateix dret que tenen, posem per cas, un parisenc a viure íntegrament en francès a París o un sevillà o un madrileny a viure en espanyol en els seus respectius territoris, sense haver de patir interferències ni imposicions de llengües alienes imposades ací per interès polític.  

Donar suport i justificar els esbiaixats arguments del Manifiesto i de l’Académie és posar-se al costat del dret a l’extermini, i per tant acceptar com a germans ideològics el nazisme i l’apatheid criminals. Els intel·lectuals i acadèmics que han elaborat i subscrit sengles declaracions contra el català són més aviat mentalitats torbades per rancis deliris de superioritat nacional i lingüística. Hàbils en la tergiversació de la realitat, i per això avantatjats deixebles de les doctrines manipuladores del nazi Goebbels, han donat proves irrefutables d’una profunda misèria intel·lectual.  

I val a dir ja estem farts. Farts de tantes i tantes lleis que han fet i fan contra el català. Farts que hagen mensypreat tantes persones que foren empresonades, torturades i assassinades per defensar el dret a existir del català. Farts que encara avui dia adreçar-se a un policia en català puga ser considerat delicte. Farts d’intel·lectuals pseudodemocràtics al servei de la mentida.

Nosaltres, ciutadants i ciutadanes dels Països Catalans, defensem el nostre dret irrenunciable a viure en català sense haver de demanar permisos, sense haver de ser considerats, a casa nostra, ciutadans i ciutadanes de segona categoria, i menys encara haver de ser titllats d’antidemocràtics per voler-ho i defensar-ho.

No caldrà demanar ací, de cap manera, que els estats francès i espanyol reconegen la seua secular intenció exterminacionista. No ens cal. No ens calen declaracions hipòcrites de dos estats que s’han fonamentat i construït sobre la destrucció i l’extermini dels altres pobles, perquè som conscients que aquesta intenció anorreadora forma part intrínseca de les seues respectives concepcions nacionals. I alguns dels seus intel·lectuals més conspicus han tornat a recordar-nos-ho.

Pel dret a viure en català als Països Catalans i contra el cinisme dels botxins espanyols i francesos.

Xàtiva, Països Catalans, 29 de juny de 2008

Publicat dins de Sense categoria | Deixa un comentari

ENQUESTA DEL MÓN BLOCAIRE.


Volem fer una enquesta per tal de poder aportar-hi informació enriquidora a la Jornada de Blocaires dels Països Catalans que estem preparant. En Jaume Ortí, membre de la XBS, i autor del blog Temps d’incertesa , ha preparat la dita enquesta i serà qui recopilarà la informació i elaborarà les conclusions posteriors. El tractament serà absolutament confidencial i impersonal i no tindrà cap altra finalitat que la de poder fer una exposició acurada i argumentada sobre el fenomen blog als Països Catalans. Fins i tot s’hi pot donar un pseudònim, per tal de mantenir l’anonimat. Un cop fet l’estudi, el material original, és a dir, les enquestes, seran esborrades del disc dur.
Des de la Junta de la XBS us encoratgem a respondre a aquest senzill qüestionari.

El qüestionari el trobareu aquí: http://www.xbs.cat/files/enquesta.pdf.

Per tal de contestar les preguntes, només heu de crear un arxiu de text pla (amb word, openoffice o qualsevol editor de text) i escriure el nombre de la pregunta i la resposta al costat. L’heu d’encapçalar amb el nom o pseudònim i el nom del blog.

Aquest arxiu de text l’heu de remetre a l’adreça de correu enquesta@xbs.cat

Per la meua banda he decidit fer-la pública per tal d’encoratjar a complimentar-la a tothom.

Hi he afegit entre pregunta i pregunta una foto de la darrera escala metàl·lica “calculada i construïda al límit estructural” que hem parit amb petjades de vidre per que hi entre la claror al dit espai.

Alhora de posar-vos-hi música per a acompanyar-vos la lectura i que podeu copiar per a remetre’n la vostra. Pitgeu al ” Vull llegir la resta de…

Nom / Pseudònim
JOSEP BLESA I MORANTE. Deteste la covardia dels anònims.

Nom del Blog (Si en tens més d’un, contesta les dades en base al que creguis que n’és més representatiu)

1- De què escrius preferentment al teu blog?

– Coses Personals

– Política

– Esports

– Cinema

– Literatura

– De tot una mica

– Altres (indiqueu): de la vida humana.

2- Des de quan hi escrius?

– Menys d’un any

– Entre un i dos anys

– Entre dos i tres anys (des del 2006-01-18)

– Entre tres i quatre anys

– Entre quatre i cinc anys

– Més de cincs anys

3- Cada quan hi escrius?

– Cada dia

– Diversos cops a la setmana:
  281 apunts / 128 setmanes = 2’19 voltes a la setmana

– Un cop a la setmana

– Altres periodicitats

– No tinc cap periodicitat

4- Què et va motivar a començar el blog?
La retroalimentació: aprendre i ensenyar el poc que sé.

5- Tens en compte els comentaris que t’hi fan?
És el que més interessa realment. La dialèctica del comentari. El camp de joc és l’apunt. En conteste quasi tots. Em semblen menystenibles els que sónt gent “estirada” i no contesten els que tu els fas. Parlen molt de la gent, del país però són, en el fons, com els nacionalistes d’Estat: els molesta la gent de carn i ossos. N’hi ha uns quants que fan por, doncs, en volen salvar la Humanitat en abstracte. Recorden la missió evangelitzadora española, la revolucionària francesa, o l’stalinista-boltxevic russa….

– Sí, però no els contesto mai

– Sí, i els contesto sempre

– Sí, i els contesto de vegades per matisar o clarificar.

– No els acostumo a tenir en compte

– No accepto comentaris al meu blog

6- Tens algun sistema de control de nombre de visites?

– Sí. El propi del portal però no el mostre.

– No

7- El nombre de visites que reps és important per a tu?

– Sí. Molt perquè és l’objectiu del bloc: la retroalimentació comunicacional. 

– No

8- Creus que hi ha massa blogs?

– Sí

– No. Encara hi ha molta gent que hi hauria de tenir-ne. Tothom hi cap.

9- Amb quina d’aquestes afirmacions t’identifiques més ?

Crec que el fet que la gent escrigui blogs:

– Fa que més gent pugui fer conèixer les seves opinions

– Fa que es facin grups d’opinions semblants que acaben donant voltes

sempre als mateixos temes

– Fa que es conegui gent de diferents opinions i puguin enriquir-se mutuament. Ací va desar d’escriure un home major i ningú se’n recorda d’ell, d’en Rutxet. Crec que el darrer comentari me’l desà a mi i mai més se’n sabé. També encalen els blocaires populars i socialistes malgrat el seu rotgle particular que s’ahn creat com si fossen una secta. També com en Garcia del Maresme, militant dels populars, que un bon dia va desaparèixer i no hi ha tornat.

10-Què opines dels blogs creats per empreses per a donar a conèixer els seus productes?
Uns amics meus, de VLC han implantat el sistema al BBVA i em sembla interessant. Amb això vull dir que són gent nostra que ha implementat la idea americana a dintre de l’Estat. Ja passa sovint això.

– En llegeixo sovint

– En llegeixo de tant en tant

– Se que existeixen però no en llegeixo mai

– No sabia que n’existien

11- Ets lector habitual d’altres blogs?

– Sí, de la mateixa temàtica que la del meu

– Sí, de diverses temàtiques. M’INTERESSA TOT, sóóóc tan ignorant de tot !

– Sí que llegeixo altres blogs però no de forma habitual

– No llegeixo cap blog.

12- Com prefereixes dir-ne: Blog o Bloc?

– Blog

– Bloc. Malgrat l’amic Bibiloni.

– M’és igual

13- Creus que la proliferació de blogs contribueix a evitar la fractura digital?

– Sí. Com qualsevol medi de masses.

– No

– No se que és la fractura digital

– No ho sé

14- Creus que els blogs contribueixen a agilitar la informació?

– Sí. I millorar-la. Suposa un acostament a la realitat no mediatitzada pels grups de poder. De tu a tu.

– No

– No ho se

15- Creus que continuaràs mantenint el teu blog?

– Durant menys d’un any

– Entre un o dos anys

– Entre dos o tres anys

– Entre tres o quatre anys

– Entre quatre o cinc anys

– Més de cinc anys

– No m’ho plantege. Chi lo sà !

16- Enumera les següents afirmacions segons si estàs més o menys d’acord (1-Estic molt d’acord, 5- Estic molt en desacord)

Crec que els blogs:

– Contibueixen a la democràcia participativa: 2

– Són una manera de conèixer gent amb les teves mateixes inquietuds: 3

– Són una alternativa a les sessions de psicòleg: 4

– És una forma de passar l’estona: 4

– És una manera de donar a conèixer informació: 2

17- Sovint els blogs fan còrrer campanyes de suport a alguna causa política, solidària,….suggerint que tothom que hi estigui d’acord faci un post sobre el tema en qüestió. En cas que tinguis constància d’alguna campanya en la que estiguis a favor, hi participes?

– No

– De vegades

– Sí, si ho proposa algú que conec

– Sí, sempre

18- Creus que aquestes campanyes que esmentàvem en la pregunta anterior tenen algun ressó fora de l’àmbit dels propis blogs?

– No acostumen a servir de res

– Sí, si hi ha força suport

19-Què has deixat de fer per a escriure al teu blog?

– Llegir

– Veure la televisió

– Sortir

– Treballar (si ho fas en hores de feina)

– Altres (indiqueu): de dormir i/o fer l’amor (açò darrer sí que comença a ser greu).

20-Has conegut altres blocaires?

– No, els conec només pels seus escrits

– Sí, però a travès de mitjans virtuals (cam, messenger, email,…)

– Sí, en persona. Quin sentit té açò si no?

21- Consideres que els blogs són una bona eina d’informació?

– Sí

– No

– Només alguns

22-Abans de tenir blogs t’informaves a través dels mitjans tradicionals (Premsa, ràdio, TV)?

– Sí, sovint

– Sí, pero no habitualment

– No, mai

23- I mitjans digitals com ara diaris digitals?

– Sí, sovint

– Sí, però no habitualment

– No, mai

24-Des que tens blogs fas servir els mitjans tradicionals

– Més que abans

– Igual que abans

– Menys que abans

25- I els mitjans digitals com ara diaris digitals?

– Més que abans

– Igual que abans

– Menys que abans

26-Abans de tenir el teu blog participaves habitualment en xats, fòrums, ….?

– Sí

– No massa

27- I des que tens blog?

– Abans no hi participava, ara sí

– Més que abans

– Menys que abans

– No

28-Quantes hores dediques al teu blog (per preparar apunts, informar-te, escriure-hi,…)

per setmana?

– Menys d’una hora

– Entre 1 i 3 hores

– De 3 a 5 hores

– Més de 5 hores (alguns fins i tot setmanes….estic aprenent lentament) 

– No tinc cap periodicitat

29- Fas servir el twitter?

– Sí

– No

– No sé que és.

30- Ets

– Home molt femení.

– Dona molt masculina.

31- La teva edat

– Menys de 18 anys

– Entre 18 i 25 anys

– Entre 25 i 35 anys

– Entre 35 i 45 anys

– Entre 45 i 55 anys

– Més de 55 anys

32- La teva ocupació

– Empresari petit (autoexplotat com sovint s’esdevé ací).

– Assalariat en empresa privada

– Funcionari

– Autònom

– Aturat

– Estudiant

– Rendista

– Jubilat

33- Idioma habitual del blog

– Català

– Castellà

– Altres (Indiqueu)

34- Resideixes a
(això al món actual em sembla secundari)

– Principat de Catalunya

– País Valencià

– Illes Balears i Pitiuses

– Andorra

– Franja de Ponent

– Catalunya Nord

– Alguer

– Altres (indiqueu)

Publicat dins de Sense categoria | Deixa un comentari

EL PORQUÉ NOS HEMOS DE INDEPENDIZAR DE ESTA GENTUZA LO MÁS RÁPIDAMENTE POSIBLE:

Aquí abajo os dejo el manifiesto que han elaborado una serie de intelectuales españoles. Es una evidencia que son gente peligrosa y acorralada e inmersa en una profunda decadència que quieren arrastrar, en su hundimiento, todo aquello que tienen asido a ellos. Cuando el mundo funciona mayoritariamente en lengua inglesa aparecen estos señores que controlan un pequeño corral o gallinero a base medios de comunicación sin ninguna fuerza internacional en el concierto del mundo. Que por allá donde han pasado han sembrado la discordia, el miedo, el hundimiento moral de las gentes y la desgracia. No les ha importado nada relacionado con el mundo, sólo imponer sus maneras y sus pareceres a base de fuerza bruta. En el doble sentido de física y de higiene. Ahora que sus medios de comunicación, dentro del corral, les hacen creerse alguna cosa, sólo precisas rodar por el mundo para saber de su paranoia inútil.

Ellos hablan de lenguas, extremo que hoy importa más bien poco. Sencillamente es caduco el mundo del que nos hablan.

Desgraciados nacionalistas españoles que van sin brújula planetaria que sólo detecta su catadura moral, su enanez universal y dimensión real cuando quedan aprisionados entre las rejas de la libertad.  Ya sea en países asociados como Puerto Rico, o con nimios y/o rídiculos estatutos de autonodellas dentro de aquella fétida corrala llamada España.

Ya sea la exportación de modelos económicos medievales que mantienen todavía hoy las tiranías en Sudamérica, del color que sean. Azules, rojos, y amarillos. Ese es su modelo. Es su prolongación y descendencia trasnochada en el tiempo.

NO esperéis nada de los partidos políticos, ni de las plataformas, ni de las asociaciones culturales de allá, ni de los españoles de a pie que siempre salváis con una benevolencia cándida, porque todos ellos comparten el mismo ideario; ni mucho menos de los de las colonias que mantendrán su statu quo de sucursal y de provencidas.

Falta altura cívica entre las colonias para desempalagarse de tanta inmundicia estatolocal. Faltan caretas antigás para soportar tanta hedor. Falta más y mejor aire puro de todos los vientos del mundo. Faltan más gentes normales venidas de todo el mundo para acompañarnos en este “bouleversament” y que el peso de la suciedad sea relativamente menor. Falta salir al resto del mundo y que nos dé el aire a los que tienen el pensamiento subsumido en un felibrismo, más corto que las mangas de un chaleco, de entre las rejas del corral estático estatalizado.

Cambiar del tren de vía estrecha a una de ancho europeo. Cambiar de puertos, y de aeropuertos. Cambiar sus peajes de las autopistas de comunicación físicas e informativas. Dejar de estar en sus miserables tablas donde contabilizan números falsos. Dejar de hacernos perder el tiempo con sus absurdas encuestas de opinión cotolengales. Dejarnos de porculizar con sus mentiras de cuatro o cien euros. Dejarnos de compartir sus miserias que no nos pertenecen y nos resbalan interiormente en nauseabunda mise en scéne educada. 

Qué hacemos enganchados a un pseudocapitalismo que ya es más sarnoso que sus empresas protoindustriales y babosonacionalistas?    

Les bases d’aquesta disertació arranquen de l’experiència viscuda junt a ells i dels fonaments teocràtics nacionals sobre els què s’assenta el “Manifiesto” dels troglodites hispànics.  

  Vos desitge: molt bona revetla, catarsi i foguera de Sant Joan.   

Desde hace algunos años hay crecientes razones para preocuparse en nuestro país por la situación institucional de la lengua castellana, la única lengua juntamente oficial y común de todos los ciudadanos españoles. Desde luego, no se trata de una desazón meramente cultural -nuestro idioma goza de una pujanza envidiable y creciente en el mundo entero, sólo superada por el chino y el inglés- sino de una inquietud estrictamente política: se refiere a su papel como lengua principal de comunicación democrática en este país, así como de los derechos educativos y cívicos de quienes la tienen como lengua materna o la eligen con todo derecho como vehículo preferente de expresión, comprensión y comunicación.

Como punto de partida, establezcamos una serie de premisas:

1. Todas las lenguas oficiales en el Estado son igualmente españolas y merecedoras de protección institucional como patrimonio compartido,
pero sólo una de ellas es común a todos, oficial en todo el territorio nacional y por tanto sólo una de ellas -el castellano- goza del deber
constitucional de ser conocida y de la presunción consecuente de que todos la conocen. Es decir, hay una asimetría entre las
lenguas españolas oficiales, lo cual no implica injusticia (?) de ningún tipo porque en España hay diversas realidades culturales pero sólo una de ellas es universalmente oficial en nuestro Estado democrático. Y contar con una lengua política común es una enorme riqueza para la democracia, aún más si se trata
de una lengua de tanto arraigo histórico en todo el país y de tanta vigencia en el mundo entero como el castellano.

2. Son los ciudadanos quienes tienen derechos lingüísticos, no los territorios ni mucho menos las lenguas mismas.
O sea: los ciudadanos que hablan cualquiera de las lenguas cooficiales tienen derecho a recibir educación y ser atendidos
por la administración en ella, pero las lenguas no tienen el derecho de conseguir coactivamente hablantes ni a imponerse
como prioritarias en educación, información, rotulación, instituciones, etc… en detrimento del castellano (y mucho menos se puede llamar a semejante atropello «normalización lingüística»).

3. En las comunidades bilingües es un deseo encomiable aspirar a que todos los ciudadanos lleguen a conocer bien la
lengua cooficial, junto a la obligación de conocer la común del país (que también es la común dentro de esa comunidad,
no lo olvidemos). Pero tal aspiración puede ser solamente estimulada, no impuesta. Es lógico suponer que siempre habrá
muchos ciudadanos que prefieran desarrollar su vida cotidiana y profesional en castellano, conociendo sólo de la lengua
autonómica lo suficiente para convivir cortésmente con los demás y disfrutar en lo posible de las manifestaciones culturales
en ella. Que ciertas autoridades autonómicas anhelen como ideal lograr un máximo techo competencial bilingüe no justifica
decretar la lengua autonómica como vehículo exclusivo ni primordial de educación o de relaciones con la Administración pública. Conviene recordar que este tipo de imposiciones abusivas daña especialmente las posibilidades laborales o sociales de los más desfavorecidos, recortando sus alternativas y su movilidad.

4. Ciertamente, el artículo tercero, apartado 3, de la Constitución establece que «las distintas modalidades lingüísticas de
España son un patrimonio cultural que será objeto de especial respeto y protección». Nada cabe objetar a esta disposición
tan generosa como justa, proclamada para acabar con las prohibiciones y restricciones que padecían esas lenguas.
Cumplido sobradamente hoy tal objetivo, sería un fraude constitucional y una auténtica felonía utilizar tal artículo para
justificar la discriminación, marginación o minusvaloración de los ciudadanos monolingües en castellano en alguna de las
formas antes indicadas.

Por consiguiente los abajo firmantes solicitamos del Parlamento español una normativa legal del rango adecuado
(que en su caso puede exigir una modificación constitucional y de algunos estatutos autonómicos) para fijar
inequívocamente los siguientes puntos:

1. La lengua castellana es COMUN Y OFICIAL a todo el territorio nacional, siendo la única cuya comprensión
puede serle supuesta a cualquier efecto a todos los ciudadanos españoles.

2. Todos los ciudadanos que lo deseen tienen DERECHO A SER EDUCADOS en lengua castellana,
sea cual fuere su lengua materna. Las lenguas cooficiales autonómicas deben figurar en los planes de estudio
de sus respectivas comunidades en diversos grados de oferta, pero nunca como lengua vehicular exclusiva.
En cualquier caso, siempre debe quedar garantizado a todos los alumnos el conocimiento final de la lengua común.

3. En las autonomías bilingües, cualquier ciudadano español tiene derecho a ser
ATENDIDO INSTITUCIONALMENTE EN LAS DOS LENGUAS OFICIALES. Lo cual implica que en los centros oficiales
habrá siempre personal capacitado para ello, no que todo funcionario deba tener tal capacitación.
En locales y negocios públicos no oficiales, la relación con la clientela en una o ambas lenguas será discrecional.

4. LA ROTULACION DE LOS EDIFICIOS OFICIALES Y DE LAS VIAS PUBLICAS, las comunicaciones administrativas,
la información a la ciudadanía, etc… en dichas comunidades (o en sus zonas calificadas de bilingües) es recomendable
que sean bilingües pero en todo caso nunca podrán expresarse únicamente en la lengua autonómica.

5. LOS REPRESENTANTES POLITICOS, tanto de la administración central como de las autonómicas, utilizarán
habitualmente en sus funciones institucionales de alcance estatal la lengua castellana lo mismo dentro de España
que en el extranjero, salvo en determinadas ocasiones características. En los parlamentos autonómicos bilingües
podrán emplear indistintamente, como es natural, cualquiera de las dos lenguas oficiales.

Firmado por Mario Vargas Llosa, José Antonio Marina, Aurelio Arteta, Félix de Azúa, Albert Boadella,
Carlos Castilla del Pino, Luis Alberto de Cuenca, Arcadi Espada, Alberto González Troyano, Antonio Lastra,
Carmen Iglesias, Carlos Martínez Gorriarán, José Luis Pardo, Alvaro Pombo, Ramón Rodríguez, José Mª Ruiz Soroa,
Fernando Savater y Fernando Sosa Wagner.

Si voleu un convide a veure l’entrevista d’un dels nostres, important pel que fa i pensa. Per la seua contribució a la igualtat d’ètnies, de cultures, antisemitisme, el progressisme humà, etc. Que, per tot això parla alemany, anglès, español, francès, i porta ben alta per bandera que la seua llengua és el català de Benimàmet. I no ho amaga mai.
Però si fos español què hi hauria tingut de base mental?

Re: Shit. Of course.  

Publicat dins de Sense categoria | Deixa un comentari

ONLY ONCE AZZURRO

Dispenseu-me la bona gent de l’Alguer, i de la resta. Us dese la lletra de l’Adriano Celentano, Paolo Conte i cantada, entre d’altres per Adriano Celentano, per a poder-la seguir:  

Cerco l’estate tutto l’anno

e all’improvviso eccola qua.
Lei è partita per le spiagge
e sono solo quassù in città,
sento fischiare sopra i tetti
un aeroplano che se ne va.

Azzurro,
il pomeriggio è troppo azzurro
e lungo per me.
Mi accorgo
di non avere più risorse,
senza di te,
e allora
io quasi quasi prendo il treno
e vengo, vengo da te,
ma il treno dei desideri
nei miei pensieri all’incontrario va.

Sembra quand’ero all’oratorio,
con tanto sole, tanti anni fa.
Quelle domeniche da solo
in un cortile, a passeggiar…
ora mi annoio più di allora,
neanche un prete per chiacchierar…

Azzurro,
il pomeriggio è troppo azzurro
e lungo per me.
Mi accorgo
di non avere più risorse,
senza di te,
e allora
io quasi quasi prendo il treno
e vengo, vengo da te,
ma il treno dei desideri
nei miei pensieri all’incontrario va.
Cerco un po’ d’Africa in giardino,
tra l’oleandro e il baobab,
come facevo da bambino,
ma qui c’è gente, non si può più,
stanno innaffiando le tue rose,
non c’è il leone, chissà dov’è…

Azzurro,
il pomeriggio è troppo azzurro
e lungo per me.
Mi accorgo
di non avere più risorse,
senza di te,
e allora
io quasi quasi prendo il treno
e vengo, vengo da te,
ma il treno dei desideri
nei miei pensieri all’incontrario va…..

………ja n’hi ha prou…fidels, per sempre més, a la bona gent del món.

Per gentilesa d’en Pere Drou, de Girona, n’afegim la versió del propi autor

Publicat dins de Sense categoria | Deixa un comentari

ELS ARQUITECTES SEGONS SCOTT ADAMS

                                             Apunt dedicat a en Josep Selva que tant ens pateix


Scott Adams
 és el creador del Dilbert comic strip i autor de variats comentaris
sobre el món dels negocissàtires socials, i llibres de filosofia “experimental”.

Sobre els arquitectes té aquest encertat acudit.

Vos l’hi dese traduït si voleu prémer al “Vull llegir la resta…”. 

Fill: Com és normal,? anit vaig treballar fins a mitjanit, mama.

Mare: Bé, si més no, faràs un poc de diner extra.

Fill: No em paguen les hores extra.

Mare: Bé, tens un treball important.

Fill: realment no.

Fill: El meu cap fa canviar les presentacions de Power Point, però els canvis fan que l’empitjoren.

Mare: Bé, si més no, l’en prepares per a la seua reunió de negocis.

Fill: Li l’han cancel·lada.

Fill: ?Però el projecte està perfecte, ja que, el projecte no es portarà mai a terme.

Mare:  Així, que tu treballes debades en empitjorar una presentació per a una reunió que no es produïrà mai i en un projecte que no existeix ? 

Fill: – Exacte 

Mare: Ah….has d’ésser arquitecte !.

Publicat dins de Sense categoria | Deixa un comentari

L’ERROR D’EN JOACHIM HUNOLD

Der Staat ist für die Menschen und nicht die Menschen für den Staat.
(Albert Einstein)

L’estat és per a les persones i no les persones per a l’estat.”

Quan navegues embarcat pel riu Spree en el frontispici d’una de les universitats situades en una de les ribes hi ha la frase, suara dita, d’Albert Einstein.
Herr Hunold no la coneix.               

Aquest apunt el tenia mig embastat anit. Com que no sóc periodista i tinc d’altres obligacions més urgents, Vicent Partal s’ha avançat en alguns punts que pensava exposar-hi.

La rossa que apareix junt a mi és una arquitecta alemanya que tenim a l’estudi des de fa uns mesos. Xica intel·ligent, treballadora, llesta i, com podeu observar palesament, tinc prou més bon gust que el senyor Hunold, quan es fa acompanyar per les hosteses d’Air Berlin.

Heidi és el seu nom. Pràcticament entèn tot el que parlem a l’estudi i des de fa unes setmanes s’ha arrancat a migparlar en català. Li encisen les cançons d’Obrint Pas i les peces musicals de la Dharma. Quan arribà al despatx sols parlava alemany i anglès. Avui, ja que comprèn molt en català, estic per començar a ajudar-li en l’español, per pur intercanvi de coneixements. Sense cap apriorisme que em semblaria perniciós.

1ª Lliçó tàctica:
En assabentar-me de l’escrit del sr. Hunold ella va fer-me la traducció directa per a conèixer puntualment què hi havia dit el tal senyor. Després ella, indignada i comentant-ho, va fer un massiu enviament de correus elèctronics als seus contactes a Alemanya. És a dir, planteja l’atac al problema del sr. Hunold, entre els conciutadans teutons per a que feren publicitat i expandiren tal absurditat, assenyalant-lo amb el dit i de retop a la companyia. Li plantejà el problema en la rereguàrdia al sr. Hunold. I la mala propaganda en la mateixa Alemanya.
 (Porta de Brandenburg vista des de “dins”)

2ª Lliçó tàctica:
Com Partal ha avançat en el Mail obert, el sr Hunold es tracta d’una persona conflictiva i que té un perfil polític prou determinat. Extrem ideològic que no ens hauria de preocupar el més mínim. En contra del que passa en aquest sant portal virtual. Que el sr. Hunold pose per llençols del seu llit banderes amb esvàstiques  no ens ha d’ocupar el més mínim temps. És una opció estètica.

De fet, plantejar la solució de situacions com aquesta, acaba sempre en taules. La “Jihad hipànica” que té el seu negoci en aquest mateix congost, però sabem que és un clos tancat i vedat a la llarga, s’ha apuntada immediatament. El dit congost és inexportable, polèmic, i conflictiu, aitant , de curta volada en el nostre món actual. Amb aquesta situació, hem tingut la sort, de que se’ns han posat en el mateix recorregut del tret ambdós entramats (pseudo)empresarials alhora, i que faran figa a mig tèrmini.

Competidors directes de les nostres empreses, o si més no, les radicades ací. Els hem visualitzats perfectament. De pas, les empreses radicades ací, n’extrauran el coneixement de quin és un dels inputs a implementar-hi en llurs estratègies de diferenciació.

3ª Lliçó tàctica:
Els europeus no ens podem permetre’ns el luxe de tindre executius de tan baixa competència empresarial. Un directiu empresarial no pot extrapolar les seues inclinacions i dèries personals cap a objectius econòmics i empresarials que ens afecten a tots els europeus. Perquè Europa competeix amb tota la resta del món, simplement.
                             
4ª Lliçó tàctica:
Si hi ha una indústria que sap vendre, sap de logística, sap afegir-hi valor en assamblar peces diverses donant un resultat acabat i vendre’l, i alhora, sap segmentar els mercats,  atenent-los a tots és l’automobilística. Quan tingueu un dubte empresarial sempre cal demanar-se com ho faria la Ford, La Nissan, etc. I l’encertareu irremeiablement. En els temps actuals observeu que totes les empreses focalitzen llurs mercats per a que el client es senta còmode i atès en els seus somnis, il·lusions, embadaliments, etc. Extrem que el sr. Hunold ha desatès. No sols als molt bons dotze milions potencials que som ací sinó que ha oblidat que tenim contactes per tot el món. Precisament som una societat emergent i íntimament interelacionada i, ja, intrarelacionada. Ja no dic que som cabdals en la península ibèrica sinó més enllà. Per tant es pot afegir al pecat la manca de prospectiva.

(algunes membres de l’estudi al showroom de la seu de la Bloomberg a Londres)

Per tant el sr. Hunold cal que siga cessat  per la companyia, no per la seua ideològia, sinó per la seua INÈPCIA EMPRESARIAL. I ací caldria continuar fins aconseguir-ho. No s’ha acabat el tema sinó que sols ha començat, com saben els bons estrategues, no pots deixar la peça malferida. S’ha de rematar.
NO cometem l’error d’Hanníbal !.

5ª Lliçó tàctica:
La família de Heidi és originària de Polònia. Fou deportada a Alemanya en l’època dels nazis. Els obligaren a substituir el seu cognom per Müller, ben alemany, com volia el tercer Reich. En caure el dit règim esdevingueren uns alemanys més i recuperaren el cognom polonès. Quan li he explicat la gracieta española del “polaco” s’ha petat de riure. Siga aquest un exemple paral·lel al teu, lector que lliges açò, que la teua família vinga d’altres contrades, o no, diferents a aquest país, però aposta a que t’inserisques en la seua -nova- societat. En els darrers dos anys gent d’aquest estudi ha viatjat a Alemanya unes quatre voltes. Fa un parell d’anys tot l’estudi -dotze persones- se n’anarem a veure i aprendre arquitectura a Londres.  Ens invitaren a visitar la seu de la TV Bloomberg, cosa que no és tan fàcil d’accedir. Per això el capital relacional que puguem acumular és un valor importantíssim.

I en casos com aquest l’ús dels quatre principis de M. Yonis (Multilateralism and Democracy: Global and Regional Processes). Illinois 1998:

1 ……………. C r e a t i v i t a t .
2 …………………..A m p l i t u d .
3 ………O b l i g a t o r i e t a t .
4 ……E n t r e c r e u a m e n t .


….de tota la societat d’aquest país de països amb la resta del món, IMPRESCINDIBLE.  
 

     

Publicat dins de Sense categoria | Deixa un comentari

GRACIAS ESPAÑA !

Estimados señores

Después de la editorial que ha evacuado el senyor director de la compañia Air-Berlín en contra del idioma de las Islas Baleares, y de sus gentes, con quiénes compartimos lengua, cultura, economía y prácticamente toda la historia los valencianos me permito dirigirme a Ustedes para agradecerles la celeridad y respuesta enérgica de su Gobierno, del Ministerio de asuntos exteriores, del Embajador español en Alemania, de los numerosos gestos de solidaridad de toda la prensa mediática de la capital de España. Así como la reacción virulenta de los usuarios y ciudadanos españoles negándose a tomar sus vuelos en dicha compañía.

Realmente les estamos profundamente agradecidos. Dicho afer nos recuerda quién son ustedes y qué pintan en todo este afer internacional. También les agradezco su buen fair play de no injerencia en asuntos internacionales que en nada les incumbe o que podría afectar las buenas relaciones hispanogermanas. Que en nada les implica un asunto que no les afecta en lo más mínimo.

Tengo el buen gusto de no usar la historia que ni he conocido ni vivido. Sin embargo recuerdo diáfanamente la que he vivido. Recuerdo el desmantelamiento de la planta siderúrgica de Sagunt y el pacto entre el presidente italiano Sandro Pertini y su presidente Sr. González.

También recuerdo que sólo su dictador accedió a realizar la autopista A7 que articulara mi sociedad socil y económicamente tras imposición de las directrices de desarrollo económico del banco mundial.
También recuerdo las múltiples veces en que los productos de esta tierra sirven como que las arcas de su estado pudieren compensar el déficit del cómputo de exportaciones para obtener divisas. También reuerdo darles la espalda cuando el proteccionismo americano le interesaba inventarse cualquier enfermedad y cerrar su mercado. 

También recuerdo que su política agrícola funciona según parámetros latifundistas tan extraños como ajenos para los agricultores de mi sociedad.

Ítem, a un ministro llamado Solchaga que nos sentenció que el Levante español seríamos únicamente una sociedad dedicada exclusivamente a ser camareros y albañiles. Como así se han implicado los sucesivos gobiernos del otro partido mayoritario español.

Ítem: cuando la liberalización de las televisión ustedes negaron la posibilidad de que uno de los grupos emprendedores capitalistas pudieran ofertar por el simple hecho de emitir en una lengua que no és suya -como reiteradamente se encargan de recordarnos-, pero sí mía y que no es en la que les escribo en este momento, precisamente. 

Ítem: gracias por dejarnos en manos del libre comercio y competencia pero sin su ayuda, ni negociación directa de nuestros propios intereses, lo cuál nos hace más fuertes en los tiempos que corren.

Ítem: por los innumerables deseos de articulación de mi país gracias a su tren de alta velocidad con sus cuatro líneas (dos de mercaderías y dos de pasajeros).

Ítem: por esos maravillosos y ultramodernos aeropuertos que son Manises, l’Altet, Son Sant Joan i el Prat, dos de ellos transcontinentales. Envidia y espejo del primer mundo. Gracias por su coordinación intermodal con los puertos marítimos y otros medios de transporte.

Gracias por la actuación sindical e independiente sobre los trabajores de este país. Grandes libertadores de cajas únicas como Fidalgo, Marcelino, Redondo que son la réplica calcada de los Cuevas, Álvarez y compañía.

Gracias por su colaboración desinteresada en los eventos de Barcelona 92 y la America’s Cup sin poner ningún impedimento en su desarollo.

Gracias a su juez estrella sr. Garzón por sus razzias antiterroristas en los años 90 que sólo escondián persecuciones  de carácter ideológico. Un recuerdo entrañable, en la misma línea, para ese grupúsculo contrareformista y inquisitorial llamado Tribunal Constitucional. 

Gracias por acabar la faena empezada por Joan Garcés como asesor del presidente chileno asesinado Allende, ninguneando al artífice real y encumbra al arribista de toga judicial. Campechano él !

Gracias, y en la misma línea, que demuestre que cree en ello y, con los mismos reaños, el tal juez que encarcele al sr. Putin. Pruebas tendrá las que quiera y necesite.

Gracias por ser tan laxos en la aplicación de la ley (suya) cuando se trata de connacionalistas españoles y tan severos cuando es para aplicarla a los que no lo son ideológicamente. Lo que los convierte en asesinos de Montesquieu.


Gracias por la desmesura en incentivar las Feria de VALÈNCIA Y la Fira de Barcelona. Gracias por su contribución para cargarse los salones de moda Gaudí y la Passarel·la del Carme. 

Gracias por las últimas declaraciones de la señora Rosa Díez sobre Canal 9.

Gracias por corromper a los artistas de este país como el sr. Boadella, Lluís Fenández, Juan Genovés, Josep Gandia, Jordi Teixidor, Ximo Michavila, etc. hasta hacerlos perder el sentido de universalidad.

Gracias por ocultar y hacerlos invisibles aquellos otros los que no se dejan ni comprar ni se dejan engañar por su discurso nacional(ista). Me viene a la mente el caso Villela, Xavier Castillo y una larga lista que no acabaríamos en una semana. 

Gracias por inmersionarnos en su mentalidad de sociedad subvencionada en vez de una productiva competitiva.

Gracias por hacernos solidarios obligatoriamente con sociedades que nos son competencia directa y ricas si comparamos con las realmente necesitadas y/o obligadamente empobrecidas.

Gracias por sus medios de comunicación que son un paradigma de contemporaneidad y universalidad.

Gracias por el estado autonómico que nos han implantado que sólo sirve para ser coletivamente menos autosuficientes y más dependientes.

Gracias por el sistema y estructura que se ha autootorgado su clase política que tiene sucursalizada a la nuestra convertida en una especie de cotolengo.  

 
Gracias por demostrarnos por activa y por pasiva que Ustedes y todo su montaje es prescindible para esta sociedad. Sólo seran imprescindibles para negociar en Bruselas la ampliación de la UE, aunque sea para firmar, únicamente. Como siempre sabemos que estaran en contra. No esperamos mucho más de Uds. No dan para más. Adéu.

        

Publicat dins de Sense categoria | Deixa un comentari

SENZILLAMENT: AMB RUT I JOAN

 


Senzillament: perquè deixen enraonar i escolten.

Senzillament: perquè atenen i analitzen el que dius. Perquè et repliquen amb arguments.

Senzillament: perquè envien a fer la mà a qui calga.

Senzillament: perquè li diuen mentider i descobreixen, a la primera de canvi, ni que siga el Panto de Sevilla quan algú ens vol ensarronar.

Senzillament: perquè quan els altres no se n’adonen els comprenen.

Senzillament: perquè són professionals, com un servidor, al servei d’aquest país de persones individuals que ens fan sentir un col·lectiu humà homologable amb la resta del món.

Senzillament: perquè són/som els urgellistes renovellats i que ara SÍ QUE HO ACONSEGUIREM.

Senzillament: perquè són capaços de sumar a la resta de corrents interns i els externs.

Senzillament: perquè tenen criteri.

Senzillament: perquè creuen en nosaltres i treballen per nosaltres.

Senzillament: perquè saben dialogar.

Senzillament: perquè estan situats en el centre neuràlgic de la societat i això pot incorporar la part de socialistes salvables i el corriment dels populars més civilitzats a Convergència. 

Senzillament: perquè saben fer-se respectar i això els fa ser temibles.

Senzillament: perquè vénen temps on ens caldrà guanyar les múltiples negociacions amb propis i aliens.

Senzillament: perquè saben envoltar-se dels millors tot i que no siguen de la seua corda.

Senzillament: perquè per a subsistir no els cal la poltrona. I això els fa lliures d’entrada.

Senzillament: perquè amb ells, i amb la resta, tots junts SÍ PODEM.

Senzillament: perquè ens podrem entendre a un costat i l’altre i, amb això, un dels eixos que tant turmenta – com embaladeix- aquesta societat deixarà de ser decisiu.

Senzillament: perquè, en deixar de ser-hi decisiu hom podrà fer més en el dit sentit, amb la menor hipocresia possible i la major eficàcia.

Senzillament: perquè els governs de la metropoli tentacular ho tindran perdut i esdevindran prescindibles.

Senzillament: perquè tots i cadascun dels territoris administratius no viuran de la caritat sinó del seu treball d’inserció social i meritòriament.

Senzillament: perquè hem de començar a exigir-nos a nosaltres mateixos per a fer-ho als de fora.

Senzillament: perquè ens cal recuperar-nos anímicament i desenvolupar totes les potencialitats adormides i posar-les en pràctica.

Senzillament: perquè no cal parlar de paritat de sexe, sinó la seua pràctica. 

Senzillament: perquè la gent que ens ve d’altres llocs del món cal acollir-la dins d’una societat plural, travada, tecnològicament avançada  i contemporània.

Senzillament: perquè els peus els toquen el terra.

Senzillament: perquè saben usar les noves tecnologies i llur aplicació al funcionament social, tot i haver-ho tingut quasibé tot en la seua contra.

Senzillament: perquè tothom hi guanyarà.

Senzillament: perquè són els nostres Barack i Hillary junts i alhora.


Congratulem-nos, tots plegats, per la lliçó de democràcia profundament radical que estem protagonitzant.    

  

Publicat dins de Sense categoria | Deixa un comentari

34 HPP AL CARRER DE SANT ROBERT. PATERNA. (1)

Una prèvia:

Perquè quan els amics blocaires enraonen al seu bloc sobre les seues accions, presentacions
i performances, de llibres, cançons, dibuixos, escrits, etc. el bon gruix de la catosfera li fem la crítica pertinent d’encoratjament, o no, i de que sabem que fan camí en la seua trajectòria.

I també al·legacions que l’autor no va tindre l’habilitat de copsar d’antuvi, obre noves vies d’encarar el fet artístic per a una propera vegada. Els blocs serveixen per a pensar i per a millorar allò que fem. Sentir artístic en el sentit d’omnipresencial de la vida que és la seua materialització. És a dir, ací, en aquest entorn general qui entra és gent lletraferida. Ara si qui escriu és “Aigua de pluja“, l’Osser (Cafè en gra) i una petitíssima colleta d’enginyers la crítica (el comentari) és molt curta i poc constructiva. El que sorprén, encara més, si cap, és que l’arquitectura que camina a cavall entre el somni i la tècnica siga igualment  reduïda al mínim. No sé si és per no molestar o per eixe malsentit del pudor d’anar a NO destrossar. El lector, el visualitzador, del bloc és el jurat. Aquell que ajuda a redireccionar un treball.

Molesta, moltes vegades, més un massatge adulador que una crítica heavy oposada. El primer és difícil de superar, la segona empeny a millorar.   Si voleu saber com es gesta aquest projecte sols cal passar al “vull llegir la resta…” mentrimentres el dial del vídeo corre per la banda. 
Fa uns deu anys arrere vivia temporalment en el carrer de més amunt. Era una zona periurbana de Paterna, entremig i plena de tossalets esquerps esguitat de blocs de gent treballadora. La part alta separava la zona moderna de l’institut i els nous jutjats i zones dels futurs blocs del barri de Sta. Rita. Ambdues zones queden separades pel barranc. El barranc del sau es diu. Un petitot aqüeducte conduïa l’aigua, per gravetat, d’una banda a l’altra des de temps preindustrials. Molts dies passetjava amb els meus fills per eixos camps de garroferes i oliveres mig deixades a llur lliure albir que s’endisaven en el barranc on jugaven el gossos i llurs amos.

L’illa urbana era sense acabar, sense encerclar. Sense continuïtat a la part més baixa encara on s’agrupaven les indústries alineades les naus dels anys ’60. Entre elles, Galletes Río, amb l’escultura d’Alfaro presidint, propietat de la família Salvador que pocs anys després seria adquirida per la italiana Pastes el Gallo. 

En eixa part inacabada de l’illa oberta al barranc que servia al veïnat de femer. Les deixalles s’acumulaven. Un dia vaig creure que aquell espai reclòs podria servir de quelcom més que de lloc insalubre, on els meus fills i els del veïnat s’acostaven sense entrar-hi.

El nou arquitecte municipal era company meu d’estudis. Vaig contctar amb ell per a que em mostrés quina seria la fortuna del barranc del Sau i la seua situació futura: per sorpresa meua, el seu destí era conformar un jardí públic. Això s’esdevenia pels volts de l’any 2000. La bossa infecta de terreny era encixonada d’edificis bastis en els anys seixantes i setantes, majoritàriament. Població immigrada però ja integrada i acollida. Una mena de Cornellà i/o Sta Coloma. Vaig fer els primers esbossos. S’encaràvem a millores substancials en l’edilícia, tanmateix ho veia com a habitatges de promoció pública (HPP) no com a lliure, pel tipus d’entorn social entremig dels que vivíem. Aquella bossa de sòl no era directament atribuïble la condició de solar, doncs calia reconvertir tot l’entorn. Calia urbanísticament adherir-se a un pla d’urbanització mig esbossat que era a l’Ajuntament. Calia implementar un estudi de detall de tota l’illa i llur entorn per a qualificar-lo com a solar. També contactar amb algú que s’interessés. Això fou fàcil, per conèixer persones del poble i del barri que, a més, havien esdevingut constructors i promotors i a més de localitzar i contactar amb els propietaris de les dites terres que ho tenien allà sense cap predeterminació i com a terra perduda, de femer i/o de ningú.

El projecte a causa de la reassignació de l’edificabilitat calia que anara acompanyant l’Estudi de detall de l’illa. Reassignant alçades, habitatges i superfíces construïbles. Sotmetre’s a exposició pública, publicació en diaris, etc, etc.

L’heroïcitat no és de qui subscriu sinó de l’emprenedor que s’hi juga els quartos en una aventura en la què les directrius econòmiques eren les totalment contràries al que féu. Fer habitatge públic protegit, quan gairebé ningú no en feia. Era una bogeria inútil.

Pràcticament un dècada després, la setmana passada vam poder lliurar 34 habitatges de protecció pública de 3 dormitoris de més de 10 m2, cuina de 12 m2 i estars de més de 25 m2, i una setantena de places d’aparcament amb els seus corresponents trasters. Amb unes qualitats molt per damunt de la mitjana. 

A uns preus d’habitatge mitjà de 110.000 € +7 % d’iva. amb un finançament molt avantatjós per a l’usuari comprador. I òbviment per al promotor. Ara que vénen mal dades ell somriu. Encara.

Algú em podrà rebatre i dir que amb això no canvíem el món, se li pot retraure que tampoc escrivint llibres, articles, ni pintant, ni esculpint, ni fent cinema, etc; però entre tots contribuïm a millorar l’estat de benestar de la societat entremig la qual vivim. 34 parelles de joves ja hi entraran la setmana propvinent. És motiu de joia.

En la segona part farem un recorregut interior, ajudat per l’enteniment i comprensió del procés de gestació tipològica, que fou bastant curiós. Provinent d’un concurs (any 1998) en què vam quedar com Camot.

Publicat dins de Sense categoria | Deixa un comentari