Notices from nowhere

Democracy now finds there can be ample for all, but only if the souvereing fences are completely removed.

ÈRIC I LA BATALLA DE CANNES.


M’ha sorprés l’apunt d’en Joan Arnera  L’Èric Bertran i els entusiastes (i jo, fent amics)

 

sobre la campanya promoguda per Xavier  Mir en quant a la internalització de l’afer que li succeí fa un parell d’anys a l’Èric Bertran, i, de retruc, als Drets Humans d’una manera planetària.

 

A mi, per contra, em sembla fenomenal; doncs fa gairebé un any el vaig veure complet i amb l’esgarrifança que em produí. Em sobtà la lucidesa del centrament del “doble problema” per part de Víctor Alexandre. La sociopsicologia nostra (bloquesfera sobiranista que és una minoria) front a la dels espanyols professionals (que n’és una altra, de minoria).

 

Certament la campanya d’internacionalització és un esforç d’entusiasme catosfèric. I crec, que les plantetes, als testos, cal anar regant-les diàriament. Més que res, per a que quan fem l’embranzida definitiva siga compresa per la resta del món del segle XXI. La nostra existència institucionalitzada vindrà aprovada per la “resta del món” civilitzat. Incompatible en el ser i existir de l’actual estat espanyol. No és per nosaltres la campanya, sinó és per mostrar al món la fotografia fixa sobre l’espill en què es mira aquella dona caduca i astracanada que es diu España.

 

Per una altra banda també té un efecte d’entrenament (TIC) global que no cal menysprear. Com uns pocs homes poden (re)moure consciències a nivell global i de pas, sondejar i aprendre, com es fan en l’actualitat amb les tecnologies d’abast quotidià l’expandiment d’estats d’opinió. El fer conjuntament també comporta la creació d’experiències compartides. Què és sinó una societat ?    

 

He introduït seguidament l’explicació d’una metodologia de batalla denominada d’embolcallament. Ideada pel general cartaginès Hannibal front els romans. L’explicació està manllevada d’un web que a més oblida diversos punts estratègics necessaris per a comprendre l’extrapolació al nostre cas i la seua aplicabilitat.

 

1.      El pare d’Hanníbal fou mort pels romans. I el fill li prometé que el rescabalaria.

 

2.      Els íbers i celtes que acompanyaven els cartaginesos eren mercenaris a sou. Hannibal confiava amb els seus connacionals i els mercenaris foren usats d’esquer a la batalla.

 

3.      La disciplina dels romans que ens mostren en les pel·lícules de Hollywood no tenen res a veure amb la realitat, sinó que fallaven a la faena més que el funcionariat madrileny.

 

4.      Els cartaginesos estan “tancats” entre el riu que tenen a les espatles i al front les legions romanes. No poden fugir-n’hi, per tant. Que sempre és la pitjor solució possible, doincs en la fugida t’aniquilen.

 

5.      Hannibal sabia que tenia millor cavalleria que la romana i pitjor infanteria. Per això ideà aquesta estratègia. La cavalleria era cartaginesa i la infanteria mercenària.

 

6.      Tampoc no s’explica que els dos cònsols romans no estaven ben avinguts. I Hanníbal ho sabia. Varró era un jove polític però un inexpert guerrer   L.E. Paül el contrari. Paül sap que no és fàcil derrotar Hannibal. Varró i Paül s’odien tant que el Senat els ha obligat a manar un dia cadascú. Varró és impetuós i vol tornar ràpidament victoriós a Roma i dissenya un pla infantil de força bruta directa.

 

7.      Paül, amb més experiència militar vol una batalla llarga de desgast que faria perdre cada dia un llençol als cartaginesos. Ja que tenen un exèrcit major i a la llarga donaria la victòria als romans. La “conllevancia” d’Ortega y Gasset, que diríem avui.

 

8.      L’ímpetu d’en Varró conduí a que 80.000 infants quedaren embolcallats per 40.000 cartaginesos de tal sort que el nucli central era inoperant i els de la perifèria anaven morint a mans de l’exèrcit embolcallador.

 

I qui vulga entendre, que entenga……..pitgeu al “vull llegir més….” per a assabentar-vos-en millor.

; mso-ansi-language: CA”>

Per a millor comprensió dels moviments de tropes pitgeu ací

Any 216. Les tropes d’Hannibal ja han travessat els Alps i han derrotat les temibles legions Romanes a Tesino, Trebia i Trasimeno. Els Romans, amoïnats, però terriblement confiats, van decidir enfrontar-se a Hannibal en Cannas. Per a això van reunir un impressionant exèrcit de 80.000 infants i 6.000 genets comandats pels cònsols Caius Terenci Varró i Lucius Emili Paül. Els cartaginesos s’oposaven amb 40.000 infants i 10.000 genets.

 

Els historiadors Titus Livi i Polibi indiquen que els cònsols van plantejar molt malament la batalla; el terreny els era clarament desfavorable i es van fiar exclusivament de l’enorme força de les seues legions i de la seua superioritat numèrica, tot ignorant el perill de l’experimentada cavalleria númida, celta i íbera que acompanyaven Hannibal. Van pensar que només amb l’empenta de llurs seues vuit legions seria suficient perquè l’exèrcit d’Hannibal deixés d’existir.

 

Varró es va situar a l’esquerra, al comandament de 4.800 genets de la cavalleria romana, mentre que Paül ho va fer a la dreta, amb uns escassos 1.600 genets. Entre ells s’estenia una línia formada per les legions I, II, XII, XIII, XIV, XV, XVI i XVII. Enfront del desplegament romà, Hanníbal va disposar una línia convexa formada per la part més feble del seu exercit, la infanteria lleugera íbera i celta. Hannibal sabia que no podrien oposar-se a les legions romanes, però la seua idea era molt diferent i ha passat a ser un exemple d’estratègia militar que encara avui dia es continua estudiant en les acadèmies militars.

 


 

El general cartaginès va reforçar els extrems d’aquesta línia amb la infanteria pesada africana, que impediria qualsevol intent romà d’embolicar la línia cartaginesa. A la seua esquerra 6.000 genets celtes i íbers, mandats per Asdrúbal (germà d’Hannibal), s’enfrontarien a la reduïda força de Paül. Mentrestant , els 4.000 númides del cap de la cavalleria cartaginesa, Maharbal, s’enfrontarien amb les forces de Varró.

 

La infanteria cartaginesa va resistir l’atac de les legions, retrocedint lentament fins a convertir l’inicial desplegament convex en una concavitat en la qual se n’anaven acumulant cada vegada més legionaris, un embut mortal que tornava inútil la seva força. En les ales, la cavalleria d’Asdrúbal va derrotar ràpidament a la de Paül, tot dispersant-la, mentre els genets de Maharbal acorralaven als de Varró. Els homes d’Asdrúbal van atacar per la rereguarda a la cavalleria romana, derrotant-la. Llavors, units als genets que comandava Maharbal, van ocupar la rereguarda de les legions que, en el seu cec impuls cap endavant, havien passat de llarg de la infanteria pesada cartaginesa que ara els atacava pels flancs. El resultat és que ara les legions romanes tenien a la infanteria cartaginesa estrenyen-los, a la cavalleria cartaginesa atacant-los per la rereguarda i a la infanteria pesada púnica atacant-los pels flancs.

 

Completament envoltats, l’exèrcit romà va ser exterminat al llarg de tota la jornada. Els cartaginesos no van pensar a fer presoners i els romans no es van rendir en massa. Varró va escapar, però Paül, els qüestors dels dos cònsols, vint-i-nou tribuns militars i vuitanta patricis amb rang senatorial es comptaven entre els morts. El desastre va ser tan gran que la sisena part del total d’homes que Roma tenia en armes en tots els fronts de les seues guerres van morir en un sol dia. Els restaven a Roma sols dues legions en la pròpia ciutat, la XX i la XXI, i dues altres a la vall del Po (XVIII i XIX); la resta es trobava en Hispània, Sicília i Sardenya. Per part seua, Hanníbal havia perdut uns 8.000 homes, la majoria pertanyents a la infanteria celta.

 

A boca de nit, uns 50.000 cadàvers cobrien el camp de batalla. L’exercit romà havia deixat d’existir i el mite de la imbatibilitat d’Hannibal va arribar el seu zenit. A l’endemà, el seu lloctinent Maharbal el va instar a dirigir-se cap a Roma aprofitant la inèrcia de la victòria i que la ciutat estava només defensada pels seus ciutadans, però no pels seus exèrcits. Els mitjans romans eren tan escassos que van haver de recórrer a la formació de dues noves legions integrades per esclaus comprats als seus amos i deutors trets de les presons, als quals va caldre d’equipar a corre-cuita amb les armes dels temples, botins d’anteriors campanyes. Molt poc per oposar -se a un exèrcit embravit per un triomf sense pairó.

 

Però ací naix un dels majors enigmes de la història: Hanníbal no es va atrevir a marxar contra la indefensa Roma. Potser els seus 40.000 homes que tenia aptes per al combat no podien iniciar un atac directe contra una ciutat de 300.000 habitants, però sí per bloquejar-la i forçar-la a negociar quan la fam comencés a causar estralls, o esperar que, en un intent de desbloquejar-la, l’exèrcit romà presentés de nou combat amb forces disminuïdes patint, probablement, una derrota que posés terme a la guerra i que hagués canviat la història. Al no fer-ho, va perdre la seva gran oportunitat i els romans no le van concedir ja una altra.

 

Però la batalla de Cannas va passar a la història com un model d’estratègia militar i de com un exèrcit ben dirigit podria derrotar oponents superiors i més poderosos. Hanníbal ha passat a la història com un dels generals més brillants i la seua estratègia ha estat imitada al llarg de la història.

Publicat dins de Sense categoria | Deixa un comentari

  1. De seguida que ho vaig saber m’hi vaig adherir. I encara que al poble no puga veure videos penjats a la xarxa, l’altre dia a l’ies sí el vaig veure… res més.

  2. Posats a comparar  m’agradaria més fer-ho amb la batalla d’Alèsia on Cèsar va assatjar els gals de Vercingetòrix (que eren molt més nombrosos) i alhora patiren un setge extern de reforços gals (també molt superiors en nombre). Més que res és que hi va guanyar…  

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.