Notices from nowhere

Democracy now finds there can be ample for all, but only if the souvereing fences are completely removed.

We are from VALENCIA #HAPPYDAY

Un vídeo de Víctor Arroyo Melís.
El millor del vídeo ha estat la tria d’espais. Crec, Víctor, que eres un arquitecte jove, i això es nota. Ha quedat d’allò més fresc. No desmereix ni una polzada d’altres vídeos de ciutats d’arreu del món. Gràcies per la idea i a la col·laboració  dels amics que hi apareixen. València cada dia més global 😉

I only can add here: we are considering how diversity makes an ecosystem more resilient and able to respond successfully to change. During times of unexpected disruption a more complex system can adapt and survive.

“Happy”

[Verse 1:]
It might seem crazy what I’m about to say
Sunshine she’s here, you can take a break
I’m a hot air balloon that could go to space
With the air, like I don’t care baby by the way

[Hook:]
Because I’m happy
Clap along if you feel like a room without a roof
Because I’m happy
Clap along if you feel like happiness is the truth
Because I’m happy
Clap along if you know what happiness is to you
Because I’m happy
Clap along if you feel like that’s what you wanna do

[Verse 2:]
Here come bad news talking this and that, yeah,
Well, give me all you got, and don’t hold back, yeah,
Well, I should probably warn you I’ll be just fine, yeah,
No offense to you, don’t waste your time
Here’s why

[Hook]

Hey, come on

[Bridge:]
(happy)
Bring me down
Can’t nothing bring me down
My level’s too high
Bring me down
Can’t nothing bring me down
I said (let me tell you now)
Bring me down
Can’t nothing bring me down
My level’s too high
Bring me down
Can’t nothing bring me down
I said

[Hook 2x]

Hey, come on

(happy)
Bring me down… can’t nothing…
Bring me down… my level’s too high…
Bring me down… can’t nothing…
Bring me down, I said (let me tell you now)

[Hook 2x]

Come on

Vídeo original d’En Pharell Wiliams:

VALÈNCIA I LA 3ª CONSTANT UNIVERSAL

Diu humorísticament en Sala i Martín que hi dues constants universals:
1. La velocitat de la llum.
i 2. El dèficit fiscal dels territoris catalans.

Podríem afegir-hi una tercera:
3.
L’obsessió malaltissa de l’estat espanyol a tallar aquest camí terrestre bimil·lenari dit Via Augusta que uneix València amb Barcelona.
Des de Pedro el Cruel fins al Ferrmed, passant per la Batalla de l’Ebre ha estat una constant en les nostres vides si més no. La policia no és tonta. Però tot té una explicació racional si sabem posar-nos en el lloc de l’altre. I cal intentar explicar-ho des de diversos punts de vista fins a treure l’entrellat:
   
El paral·lel geogràfic marca la línia –més o menys– de Lisbona-Madrid-València-Ciutat de Mallorca, una manera comuna de capitalitats de l’espai peninsular. Això és història sincrònica entre els segles IX i el XV. La primera dissensió és de caràcter social. A partir d’ací l’alta noblesa es dedicà a crear un proto-estat castellà a sopluig del poder imperial. La gran noblesa catalana –de tots els nostres territoris- es dedica a bastir els fonaments de la corona imperial, ja, amb seu a Castella. La primera insubordinació amb l’estat i la deriva de la “Res Publica” són les Germanies de València i Mallorca, que volien fer sengles Repúbliques independents “a l’estil de la Venècia”. 60 120 anys abans que Cromwell tallàs el cap del rei Jordi Carles I d’Anglaterra. Involucrats transversalment des de la petitesa noblesa fins al darrer macip. Sufocades amb regiments de soldadesca principatins i aragonesos. Per tant ja tenim dos gens potentíssims poc interioritzats en els principatins: Republicanisme i no-pactisme. No és casual l’adhesió del poble pla valencià a la causa dels Angelets de la Terra, com les reiterades donacions de perpinyanesos al Monestir de St. Vicent de la Roqueta de València en aquest període. La gran noblesa instal·lada mentalment a Castella gestiona com a grans proto-cacics els afers interns dels regnes catalans. Vist el perill per a l’estabilitat institucional proto-espanyola es munta la gran operació que fou la Contrareforma a escala europea des de València amb connivència de Roma a causa de l’estreta relació històrica d’ambdues ciutats. Investigueu qui és Tomàs de Rocabertí, nascut al Castell de Peralada, els Cardona, Català de Valeriola, el pare Tomàs Vitòria, etc. L’acció persistent de la Inquisició Espanyola fins a 1826 on és ajusticiat Gaetà Ripoll i Pla –el mestre lliurepensador de Russafa- la darrera víctima. D’això fa 4 dies, ni tan sols 4 generacions. I sobre la Universitat de València amb centenars de perseguits i ajusticiats, quan no exiliats.

La diatriba republicana del general Basset a Barcelona i llurs nobles és la bestreta del que hem viscut en aquests 23 anys de pujolisme pactista. Sanchis Guarner qualificà la ciutat durant el segle XIX de convulsa i revoltada a tenor de les manifestacions de viatgers europeus. BCN fou bombardada per Espartero, però és que VLC i Sagunt també. I el canons espanyols assentats a la Ciutadella i la murada, no estaven dirigits cap enfora sinó cap endins. Igual que Vilafranca del Conflent, quan és presa per Vauban. Una economia de caràcter exportadora agrícola i d’alta gamma que rebutja els aranzels i viu al marge de l’estat. El lliurecanvisme seria el tercer gen d’aquest organisme. Un contacte directe i fluid amb Espanya que no s’esdevé a les Illes ni al Principat pel coixí físic d’Aragó.  Una Renaixença endolcida que arriba fins els nostres dies que assigna “papers” a les classes dirigents de BCN, Palma i VLC dins de l’Estat Espanyol. Ometent intencionadament tot allò seria tot el pensament federalista i social germen de la situació actual. L’atribució secundària d’un Constantí Llombart que diu el mateix que un Almirall o un Pasqual Maragall, però un segle abans però de manera intuïtiva. Sense un embalum intel·lectual com l’expresident, però. La creació d’arquetips immobilistes tant des del conservadorisme barracaire d’en Llorente com del republicanisme entreguista de Blasco Ibañez amb el seu “sangonereta” que explicita el “meninfot” que no serveix com a agent social de revifalla de l’esquerranisme espanyolista per dimissió d’objectius. Igual com podria ser-ho el Sr. Esteve, d’en Rusiñol. Arribats a la dècada dels 1980’ apareix un estudi d’una universitat estadounidenca on es planteja la qüestió de la independència del Principat (les 4 províncies espanyoles) i la síntesi de descobrir “la  peça” que desferma el procés. La conclusió d’aquells experts és sorprenent: que la ciutat de València “mire” Barcelona. El Pentàgon nordamericà coneix aquesta informació i li la remet al CESID (CNI d’aleshores), comandat precisament pel valencià E. Alonso Manglano, amb la qual cosa la “Batalla de València” estava  servida i orquestrada com a qüestió d’Estat. Aquest gran Reus que és el País València, incomprensible però amable per a Espanya o qualsevol altre estat del que depenen tantes qüestions d’estratègia occidental. I el Cap-i-Casal ha arribat al punt anunciat pel poeta, en el que “Quan no podrem més, podrem amb TOT”.    

(OUR) UNION IS STRENGTH.

Era un dels lemes que presidia els incipients sindicats anglesos (Trade Union).
I aqueix és el mateix nexe que ha d’amerar el moment actual entre la gent catalana.  L’enòleg valencià en Joan C. Martín, ens explicà fa uns mesos que el País Valencià fou el darrer reducte de tot Europa a entrar la fil·loxera.  La fil·loxera com sabeu és un insecte americà que s’instal·la en la rel de la vinya li xupla la saba fins matar-la per desnutrició. La resta de plantacions vinícoles europees havia caigut sota la plaga que arrasava els camps de vinya. Explicava, endemés, que els vinyaters i rabassaires tenien un pacte públic de “CONJUGACIÓ” per tal d’evitar l’entrada de la plaga mentre no es comerciara amb l’exterior o introduïa plantes foranes. Per a que la qual cosa fos efectiva calia que tothom anàs en ajut d’aquell/s que ho necessitàs com a bloc de suplència. S’hi prestaven bèsties de càrrega, carros, estris agrícoles, trulls, etc. S’havia fet una mena de Comuna. Sols, a la fi, penetrà la plaga quan algú baixa la guàrdia i per cobdícia mercadejà amb l’exterior, amb la qual cosa acabà passant el mateix que a la resta d’Europa.

Aquesta societat estem fets de moltes pastes i fangs, i tothom portem un “peix a l’estòmac” com diem a València. La conjura té allò de tenebrós i secret. Quan resulta que tot el procés cap a la llibertat ha estat transparent, civilitzat, democràticament tortuós davant de les regles de joc –indecents- que ens han anat parant a cada revolt. Des d’avall cap amunt. I ara no hem de modificar les premisses sobre les quals hem anat construint aquest “monument” que és la “DEMOCRÀCIA PARTICIPACTIVA”. No per qüestions d’honor medievals, ni sentimentals dinovesques de base nacional(ista), sinó per com és avui en dia la nostra societat: plural, variada i interessada en crear un espai terrestre on es puga viure amb uns nivells de benestar millor que els que albirem en quedar-nos com estem. Sense mística ni grans capitans. L’inici d’una re-evolució mundial que ja fa xup-xup en molts d’altres llocs del planeta. Si hi ha un motiu que els encén és la pròpia tranquil·litat i pacifisme gandhià que condueix el procés. Per això mateix sols es dediquen a provocar. 

Com aquells vinyataires valencians, si ens mantenim “conjugats”, ho aconseguirem segur. De no fer-ho, el resultat fóra el mateix de la resta d’Europa: els camps arrasats i erms. Que és el que pretén la fil·loxera per a la seua i única supervivència. La “CONJUGACIÓ” és un PACTE SOCIAL ENTRE CIUTADANS.

La Iraila Latorre que no han volgut mostrar.

Ahir la premsa generalista de tot l’estat se’n feu ressó de la mort d’Iraila Latorre, la nena malalteta que impactà en un programa de Tele 5. Alumna de La Nostra Escola Comarcal de Picassent, havia ideat certes iniciatives que les escoles valencianes intenten implementar des de la creativitat. Sempre em va colpsar la trigança a aprendre de lletra a llegir i escriure d’aquestes escoles innovadores que després he comprés amb el pas de molts anys i amb la posada ex professo d’allò que diem creativitat. Xocava amb l’experiència personal doncs a casa estaven ben cofois d’haver-me ensenyat a llegir i escriure -en espanyol, l’idioma de casa- als tres anys.
Algú, amb els meus fills a l’Escola (Gavina) i alguna meua neboda (a La Masia), m’ho aclariria: Primer entendre el medi -el món proper on fer peu- on es viu i del què tu ets fas part indestriable, després, sent un infant la lletra i l’escriptura entren ràpidament i quasi de manera inconscient i sens esforç. La nina Iraila ens ha deixat aquest vídeo una bona explicació del que és l’ESCOLA VALENCIANA junt amb la resta d’escoles continentals i insulars d’aquesta societat:

  

Ahir els déus, de sobte, trobaren un angelet entre ells que canta i crea celestialment. 

RESPOSTA OBERTA A LADY BRACKNELL

The Importance of Being Earnest.
Eixe és el títol original anglés amb que Oscar Wilde juga amb l’homofonia anglesa.
Earnest= qui més guanya.
Ernest (Worthing): el nom fals usat per Jack quan baixa a Londres els caps de setmana per tal de desemboirar-se de la tasca feixuga de marmessor i gestor d’un terratinet ja mort que té com a hereua, una néta, Lady Cardew.
Amb aquesta entrada pretenc donar resposa a aquest altre article amb qui discrepe.  
Encara estudiant tendre d’arquitectura en els inicis de 1980′ caigué a mans meues el reportatge del Pla Macià, un pla urbanístic inspirat pel GATCPAC. En aquell extens monogràfic apareixien personatges i noms desconeguts d’arquitectes i urbanistes intel·lectuals com Salvador Tarragó, Carlos Martí, Jordi Borja, etc  propers a aquella esquerra barrejada de Psuc i Psc.
L’important fou que aquella música em va agradar força. I ja, aleshores, vaig creure que les idees d’aquella ERC serien les pròpies. Incidien bastant amb el sentit social de la ciutat, però molt més enllà de l’abstracció. Baixaven al detall formal i el perquè d’un habitant de la ciutat, tant des de dins de casa com des de fora d’ella. La vegetació, l’esplai, l’escola, el centre de salut, l’hospital, el casino, el casal d’esplai d’infants, de jubilats, i les infrastructures que els fan possibles…fins i tot la caseta de vacances de repòs a la platja de la família. Ací baix patíem les atzagaies del socialistes valencians omnipresents adobades de l’antivalencianisme de la dreta espanyola i valenciana. Al hinterland barceloní manava omnipresent també el socialisme, tret de la Generalitat regentada per CiU. El que feia una mica anestesiant la situació des d’enllà Reus. Tanmateix i després de la “garzonada” una colla petita de gent engegàrem allò que seria la NOVA ERC. Amb la mateixa voluntat de coadjuvar el gruix de la societat com faria el president Macià vuitanta anys abans. Amb voluntat democràtica, que no pas d’adhesió incondicional. Amb voluntat de fer transversal el benestar social col·locat al llom de la catalanitat. És el motiu que descavalquem Colom, Hortolà i Rahola, per confondre els motius i el mitjà.
És l’esperó de baixar a peu pla que hi ha les dissensions territorials al seu si per tal adaptar-se a cada fet territorial i llur pròpia ideosincràsia concreta. Ni hem fet més enemics ni adversaris que aquells en que la societat serviren com a moneda de canvi amb el colonitzador. Potser, d’ací, ve l’adopció del discurs pujolista per gent fundadora com Carod-Rovira.  Trencant amb la idea de mantindre una baralla permanent entre el catalanisme dinovesc i el provenint dels “altres catalans” inclusiu de la immigració exterior cap a la terra promesa, que al lloc d’origen els hi era negada. Qui pot negar la victòria preponderant camboniana de que, als inicis dels 1980′, tots els partits de l’espectre del Principat era controlada per aquells fills i néts dels burgesos barcelonins dels anys 1920′?
Hi ha gent que ens continuem creient el país sencer i el possible benestar social transversalment. Que ens movem per tot el país amunt i avall, contactem des d’antuvi amb tothom. Col·laborant amb tothom, ja sia amb Convergència, amb Unió, amb els PP de bona fe, amb els socialistes d’arreu de bona fe, amb els radicals de bona fe, amb els àcrates de bona fe. Per tal d’impregnar del discurs transversal. Per tal de que es miren asi mateixos i la seua tasca en tot aquest procés de construcció social que és crear nous estats europeus per a cada col·lectiu. La fragmentació europea real institucionalitzada que fuig de l’homogeneïtzació i la catalització social en un repte creatiu mitjançant l’aprofundiment democràtic.
Amunt i avall, m’he trobat Ernest  Maragall, negant-se independentista anys arrere, i en el darrer lustre adoptant posicions ja properes als nostres plantejaments que fa 35 anys sols uns pocs somniàvem.  Pujant a l’Ametlla del Vallès m’he trobat en Pasqual i Diana, lluitant contra l’amnèsia galopant. Com a retorn d’aquells viatges que feia l’ex-president a terres valencianes. Terres de sa mare, per cert, per tal de coadjuvar voluntats valencianes transversalment. On hi és immensament respectat. Darrerement, durant els darrers quatre anys m’he trobat Ernest, Marina, i Ros en totes les manifestacions possibles…sense saludar-nos…i un servidor estranyat de llur evolució.  
Veure’n aprofundir gents honorables com l’ex-batle Jordi Pousa, el germà del Pare Manel, en eixe trànsit alhora que negar l’entrada als locals comercials d’en Fèlix Millet és una demostració de com està canviant la percepció social de la gent.  D’en Jaume Pros, de Valls, i tants altres socialistes conspicus que han esmolat els seus objectius davant de l’estimbada contra el mur estatal, tant de l’estatut valencià de 1982 i la de 2007, l’ultim del principat i altres greuges, etc.. no és d’estranyar que hagen anat modificant la percepció federal panhispànica per una federació de pobles paneuropea. El primer negant la votació dels ajuntaments valencians i el segon darrere de la votació sobre un estatut que empenyia la Constitución Española a una obertura de la magrana.

Tornant a la literatura d’en Wilde, si recordes, Jack Worthing acaba per fer felices totes les parelles: es casen Miss Prism, l’educadora de Cecily Cardew, amb el prevere Dr Chasuble, doncs estaven enamorats secretament des de feia anys. El bandarra desenfaenat Algernon Moncrieff amb Cecily Cardew, l’hereua òrfena de l’avi riquíssim Thomas Cardew. Jack es casa amb Gwendolin Farfax, la filla de la vídua empobrida de Lady Augusta Bracknell, a qui sols l’interessa la posició social i les compostures – victorianes- i casar sa filla amb un bon partit. Si recordeu la pel·lícula…o l’obra…quan Jack…cerca el nom dels seu pare, entre els abatuts en guerra i des de dalt de la prestatgeria agafa el llibre i diu:

Jack: “Well, I’ll look in the Army List. (He takes a large old book) Marksby -Mobbs-Moncrieff !… First names, Ernest Jack…Moncriff, I really am ernearst !
La qual cosa és falsa, perquè ha usat l’homofonia dels dos mots anglesos. De tots, ell, Jack, és qui més guanyava amb les rendes de Thomas Cardew.
La qual, Lady Bracknell, en ser del seu propi interès segueix en l’engany als restants presents…
Lady Bracknell: Ah yes, he was called Ernest. Now I remember why I have never liked the name. 

A la fi sabem que Jack i Algenon són germans, que tia Augusta és tia d’ambdós. Dos actituds front la vida i una escena col·lossal que mostra les misèries morals de l’era Victoriana a les acaballes de l’imperi anglès.
Ni més ni menys, igual que quan l’avi Macià embarcà quasi tothom en els anys 1930′ en un projecte comú obert transversal a qui volguera afegir-s’hi.
Possiblement siga la darrera vegada que tothom d’aquesta banda del Pirineu poguem votar una candidatura única. Però en cas de territorialització sempre ens quedaran alternatives com aquesta.

 

I Julià Àlvaro i Prat, des de la inclusió de personalitats inclusives.