Notices from nowhere

Democracy now finds there can be ample for all, but only if the souvereing fences are completely removed.

EL JUTGE JOSÉ MARÍA VÁZQUEZ HONRUBIA, UN DELS NOSTRES.

Vos enllace l’àudio en el què manté una partida de ping-pong amb un dels encausats. Gran pel·lícula que podria fer Mel Brooks amb el nou Torquemada.

Tots s’ho passem molt bé. Tret dels que hi han hagut de fer despesa per a veure un circ d’ínfima qualitat. Ací tenim pallassos de gran projecció internacional com ara Charly Rivel, Tonetti, Tortell Poltrona, el Gran Fele, etc…no ens cal viatjar a l’estranger.

 

 

Jo només puc que estar-li agraït. Passeu a sota i m’entendreu.

Milers de gràcies, Senyoria, no seré jo qui li contradiga.

Publicat dins de Sense categoria | Deixa un comentari

PETITS DETALLS ACONSELLABLES:

1. Examinar detingudament el terreny sobre el que anem a fer els fonaments.

2. Examinar i entendre els rastres de les construccions preexistents.

3. Examinar els fonaments de les construccions veïnes per tal de no afectar-les negativment.

4. Aprendre de l’experiència dels antics, com en aquest cas, la manera de separar-se del terreny d’horta amb carreus de pedra densa i poc hidròfila, arrancant sobre ella amb la fàbrica de maons i d’argamassa i pedruscall.

5. És convenient – i molt barat- col·locar una barrera de polietilè (plàstic), per tal d’evitar la remunta d’humitats des del subsol a causa de les variacions del nivell freàtic, trencament de conduccions públiques i filtracions pluvials.

6. Netejar de matèria orgànica els fons dels pous per a que el procés d’adormiment del formigó no quede deturat i siga homogeni en tota la massa del formigó fresc.

7. Traure-hi de bestreta nivells i tornar a mesurar com volem que queden les peces mòbils i subjectar-les per a que en el procés de vibrat no puguen balancejar i eixir-se’n del seu lloc. Com en aquest cas les plaques d’ancoratge dels pilars d’arrancada.

8. Col·locar elements d’independència física per tal de no afectar els fonaments veïns, i, al remat retirar-los. Planxes de fusta, poliestirè, ferro, etc. En recordem-nos-hi dels coeficients de dilatació:
Una espenta d’uns pocs mil·límetres d’una massa de formigó contra un element perpendicular transmet una càrrega horitzontal de centenars de quiloponds-força sobre el fonament confrontant.   

En definitiva: estimar allò que fem per humil que siga.

1. 

  i  2. 

Finalment, us aconselle que acudiu a Granollers a la inauguració de la Fàbrica d’arts Roca Umbert, que es celebrarà el dijous, dia 30 d’octubre a les 8’00 h. de la vesprada.

El dijous vinent a les 8 del vespre a Roca Umbert, Fàbrica de les Arts, s’inaugura el nou ESPAI D’ARTS i la seva primera exposició: Xavier Arenós presenta Escenari#1 dins del projecte Rodalies 2 de Xarxa Transversal. Hi esteu convidats  !!!!

Publicat dins de Sense categoria | Deixa un comentari

la inèrcia no és l’estratègia.

He penjat el vídeo de la història del pont de TACOMA NARROW i l’efecte flutter del vent sobre certes superfícies planes perpendicular a la seua acció. Que serà l’inici de una petita sèrie d’articles tecnològics que desenvoluparem properament. Ja que estem parlant d’innovació.

*********************************************************************************************

Estic aquest dies elaborant el Pla Estratègic de l’Estudi, per a la qual cosa estem recabant informació.  La CIERVAL ens ha proporcionat un CD que serveix per a fer avaluacions des de diferents angles de la pròpia empresa. He procedit a realitzar una autodiagnosi del procès innovador de l’empresa: persones, gestió, projectes, mercat i entorn.  He rescatat el curs que durant els primers sis mesos de l’any va organitzar l’Institut Ignasi Villalonga d’Economia i Empresa (IIVEE) sobre “L’empresa competitiva“. He rellegit els articles de Mintzberg sobre l’estructuració d’organitzacions. Estic en marxa assimilant una sèrie de llibres de consulta, com ara:

– El arte de dirigir una empresa. Autor: Fco. Mochón.
– Estrategias en el mundo Inmobiliario. Autors: Diversos Autors.
– La empresa moderna. Autor:John Roberts.    
 
David, m’ha passat l’Annuari dels Regitradors de la propietat de 2007 on feien unes previsions que marquen un termòmetre bastant ajustat a la realitat actual.
També hi ha un resum conferenciat en format d’article a tindre en compte d’Evarist Ferrer Castelló, persona vinclada al cluster tauleller de la Plana, on la incidència de la situació actual és molt sensible titolat “La Crisis crediticia y sus efectos sobre a vivienda“. Evidentment, on al cluster de la Plana, li cal una visió panoràmica mundial. On s’explica l’efecte cascada des dels EUA fins a qualsevol racó del món. En parla del cas Jerôme Karviel i la Sociéteé Général, de manera demolidora. Ara estan amagats, tant ell com Daniel Bouton (president de l’entitat) dins de tot l’entrellat mundial. 

Amb totes les dades ballant, evidentment, tenim un excès d’informació. L’important és escatir allò que és operatiu i allò que és accessori de tot. 
El ball entre preservar allò estable i la necessària obertura o/i creació de nous nínxols de mercat.

En això he fet una navegació i he trobat aquest article de l’empresa consultora valenciana Navarro Consultores. que vos dese baix.

El títol de l’article és el mateix que encapçala la present entrada.  Autora: Maria Muñoz i Cervera. El resum encertat de l’article és:

la inèrcia ens porta a acceptar els canvis, la planificació a provocar-los
.

Si voleu llegir-lo sencer sols cal que pitgeu el “Vull llegir la resta…

LA INÈRCIA NO ÉS L’ESTRATÈGIA.

L’article pretén contraposar dos sistemes de gestió d’empreses i les conseqüències que ambdues tenen sobre la seua trajectòria.

D’una banda, la gestió per inèrcia aconsegueix que les organitzacions només experimenten canvis quan variables externes a aquestes ho determinen; al mateix temps que les organitzacions dirigides a través d’un pla estratègic són proactius i influeixen activament en la seua pròpia evolució.

Es a dir, “la inèrcia ens porta a acceptar els canvis, la planificació a provocar-los”.

La inèrcia.

Segons la Real Academia Española, la inèrcia és la “propietat dels cóssos de no modificar el seu estat de repòs o moviment, si no és per l’acció d’una força”.

Encara que aquest terme pertany a l’àmbit de la física i la mecànica, és perfectament aplicable a qualssevol entorn organitzacional, generalment, i a le Xicotetes i Mitjanes Empreses, particularment.

Una gran quantitat d’empreses es mantenen en un estat constant i només ho canvien quan n’hi ha elements interns o externs, i habitualment problemàtics, davant dels que no tenen més remei que reaccionar. En el millor dels casos, amb esforç i sacrifici, aconsegueixen posar “pegats” o resoldre totalment la situació i recuperar (fins el següent “avís”)  tranquil·litat; en altres casos, és massa tard i l’empresa té serioses dificultats per a eixir endavant.

[…] amb esforç i sacrifici, aconsegueixen posar “pegats” […]; en altres casos, es massa i l’empresa té serioses dificultats per a eixir endavant […]Una empresa pot romandre en estat de repòs i fins i tot oposar resistència a canviar d’estat, això no vol dir que els seus membres no tinguen res a fer, sinó que consideren que n’hi ha prou amb allò que fan, que fan les coses com sempre les han fetes i no desitgen dedicar temps a pensar com canviar d’estat.

D’altra banda, l’empresa que romana en estat de moviment no és necessàriament una empresa que funcione bé, ja que és possible que el moviment siga aleatori o que la seua direcció siga errònia.

Tant en un cas com en l’altre, l’empresa és gestionada per inèrcia, per reaccions, sense camí, sense tindre clar si arribarà a bon port i obviant totes les variables que influeixen en la seua trajectòria, deixant-se portar per elles.

[…] les variables que intervenen a l’entorn d’una organització es transformen, adquireixen valors diferents, sorgeixen algunes de noves i altres hi desapareixen […]Això ens porta al fet, àmpliament comentat en la biografia empresarial, que les variables que intervenen a l’entorn d’una organització es transformen, adquireixen valors diferents, sorgeixen algunes de noves i altres hi desapareixen. La responsabilitat dels directius consisteix en detectar quines són eixes variables, tant generals com específiques, que afecten les seues empreses i que han de tindre en compte amb antelació per a prendre decisions i canalitzar l’evolució de les organitzacions, de manera que siguen ells els qui porten les regnes de l’empresa i no circumstàncies alienes a aquesta.

Conseqüències de la inèrcia.

Abans de parlar sobre el que implica agafar les regnes de l’empresa, vegem les conseqüències que té el no fer-ho, és a dir, les conseqüències de tindre la inèrcia com a principal estratègia d’una empresa:

  • Dificultat per a adaptar-se a nous entorns.  Les empreses que funcionen per inèrcia no preveuen ni s’anticipen als canvis i, per tant, no desenvolupen amb antelació plans ni es proveeixen de recursos per a sobreviure als nous entorns. Només es limiten a reaccionar.
  • La inèrcia ens porta a acceptar els canvis, la planificació a provocar-los.Indecisió o risc elevat de decisions presses. La gestió per inèrcia prescindeix d’objectius, metes i criteris estables; cada dia el criteri és només un o, simplement, no n’existeix.. Això fa que, en algunes ocasions, el directiu romanga en un estat d’indecisió, no sàpia quina opció escollir (totes li semblen igual de roïnes o igual de bones) i, finalment, és el pas del temps qui decideix per ell.

    En altres ocasions, el risc de les decisions presses és molt elevat ja que no es disposa de criteris per a valorar la bondat i qualitat d’aquestes i, és clar, per a avaluar a mig o a llarg terme si varen ser els adequats.

  • Desmotivació i insatisfacció dels col·laboradors. Els col·laboradors perceben que la labor i l’esforç d’avui no valen les cerques, ja que demà aquesta labor i aquest esforç hauran d’estar orientats a la “nova idea” del seu cap. A més a més, no entenen (ja que ningú li l’explica) per qué allò que ahir era vàlid, avui ja no ho és. Açò desemboca en treballadors que tan sols es dediquen a complir ordres, a executar, però no a desempenyorar el seu treball de manera proactiva i responsable.
  • Generació de desconfiança entre els clients. Prompte o tard, la gestió per inèrcia té repercussions en la satisfacció dels clients respecte als productes/serveis que se’ls presta; detecten errades a les comandes, incongruències entre diferents membres o departaments de l’organització, manca d’interés del personal de contacte directe amb el client incompliment de condicions de servei, etcètera.

Com és de suposar, això afecta la percepció dels clients respecte a la imatge de l’empresa i, és clar, a la relació que mantenen amb ella. Es genera suspicàcia i inseguretat, el client es fa més exigent i meticulós, emet major nombre de queixes, desitja que li atenguen els superiors.

Pla estratègic, la solució.

Per a evitar la situació descrita en paràgrafs anteriors, les empreses, necessàriament, han de gestionar-se seguint un Pla Estratègic, la qual cosa implica portar les regnes de l’empresa.

[…] un Pla Estratègic és senzillament un mapa que ens marca el camí per a arribar al destí que escollim, que indica si ens estem desviant […]És possible que aquesta expressió resulte grandiloqüent per a alguns lectors o que hi pensen que la seua empresa no hi és a l’altura de mètodes que utilitzen les grans companyes. No contrastant això, un Pla Estratègic és senzillament un mapa que ens marca el camí per a arribar al destí que escollim, que indica si ens estem desviant, que ens orienta sobre quina cosa hem de fer per a  tornar al camí correcte i que  ens informa si hem arribat o no al nostre destí.

El desenvolupament i l’elaboració d’aquesta eina tan potent implica analitzar les variables internes i externes de l’empresa que afecten al seu esdevindre. Tenint en compte les conclusions de d’aquesta anàlisi, es determinen els objectius a perseguir. Al mateix temps, els objectius comporten una serie d’accions per a adaptar els recursos de l’empresa, tant humans com materials, a les circumstàncies de l’entorn extern i aixina poder sobreviure en ell. A més a més, el Pla Estratègic també contempla els recursos necessaris per a aconseguir els objectius, les mesures correctores de les desviacions i els indicadors de la consecució dels objectius.

  • Un Pla Estratègic s’anticipa als nous entorns, no espera que la corrent s’emporte per davant l’empresa.
  • Un Pla Estratègic és l’últim referent de totes les decisions que es prenen a l’empresa; totes han de guardar consistència amb les grans línies d’actuació, des dels pressupostos fins a la necessitat d’instal·lar una màquina dispensadora de café.
  • Un Pla Estratègic garanteix que els empleats orienten els seus esforços en una mateixa direcció, troben el sentit del seu treball i reconeguen el paper que juguen al progrés de l’empresa.
  • Un Pla Estratègic orienta l’empresa cap als clients, procurant la seua satisfacció, de la mateixa manera que contribueix a transmetre una imatge positiva i sòlida de l’organització.

En resum, la inèrcia ens porta a acceptar els canvis, la planificació a provocar-los.

Publicat dins de Sense categoria | Deixa un comentari

OLEGUER, CHACEL I QUÈ MATXO !

Presas enraona ja en idioma neerlandès en dos mesos. Els neerlandesos seran menys nombrosos  que els catalanoparlants. Oleguer i Casagran escrigueren un llibre recomanable.

A propòsit d’això, m’ha vingut al cap l’escriptora Rosa Chacel, exiliada española a Sudamèrica. Fa uns anys, li dedicaren un programa en la 2 de TVE, en el què posaven molt d’emfasi i lloança que malgrat de viure molts d’anys al Brasil sempre es negà aprendre portuguès/brasiler.
Llengua que, amb la mateixa regla compable dels español, té 180 milions de parlants, pel cap baix. La senyora escriptora era una esquerranosa radical.

Bonica i universal manera de relacionar-se amb el teu veïnat i la societat que t’acull.

També fa uns anys deambulàvem per Portugal, i aleshores viu que estaven entrevistant en la tv un entrenador español, famós per la suor de les seues aixelles.
Hi duia, ja, un parell d’anys per terres lusitanes.
 
Aquest entrenador, també seguia la regla Chacel, i li fotien -el que deia en un idioma inintel·ligible anomenat portuñol– la subtitulació traduïda d’aquell mastodòntic idioma en portuguès.
Nacionalistes lusos, necessiteu regir-vos per òrgans castellans! (Ortega y Gasset, dixit).

L’entrenador, com a bon esportista español, és apolític.
A l’igual que aquell cap d’estat español, que aconsellava de no ficar-se en política.

Conclusió: No és que aquells són d’una altra nació, és que són d’una altra galàxia !

   

Publicat dins de Sense categoria | Deixa un comentari

EN CONSTRUCCIÓ:

En construcció, tant l’apunt com la intervenció arquitectònica.
Front als temps actuals no sabem fer-ho altrament.

 

 

Una llambregada ràpida.

Cercant una solució front a un contratemps d’execució mal afaixonada.

Amb la càmera torta però, disculpeu, vigilant els detalls.

Publicat dins de Sense categoria | Deixa un comentari

EXÈRCIT PER URBANISME.

Aquesta nit fa just un any que hi havia gota freda. Com avui mateix.

Uns amics i un servidor recorríem, llavors, terres nipones. Entre nosaltres hi havia l’arquitecte municipal de Beniarbeig (La Marina), Sisco, company de carrera des del primer dia de classe. No sabria, ara, situar si érem a Tòquio o Kioto, quan ell rebé a mitja vesprada, hora nostra, una telefonada de l’alcalde de la població. Li explicà què s’estava esdevenint tot astorat. Sisco li digué que s’esperara a arribar a l’hotel i connectar-se a internet i poder fer-se una idea del què hi havia i que en una hora el tornàs a telefonar.

En arribar, tohom corregué a posar-se amb el nas apegat  a les pantalles. La majoria de companys eren de les Riberes, la Marina i els encontorns de l’Alacantí.

Després de veure-hi les escenes de la destrossa i patiment a través dels diaris, Vilaweb (Notícies), etc.  sonà de bell nou el telèfon d’en Sisco, i amb veu greu, li fa a l’alcalde:

“Crida l’exèrcit”.
 
Si feu memòria recordareu que el pont se’l va emportar l’aigua aplegada i la brutícia acumulada. Un pont que hi havia resistit moltes com aquesta. La petita reflexió a fer és que si són zones castigades d’antuvi alguna cosa s’haurà de fer al respecte. L’experiència no hi hauria d’ésser vana. Geògraf, biòlegs, sociòlegs, enginyers, arquitectes, etc tenim una assignatura pendent:

Planificar, planificar i planificar el territori. Però planificar bé. O, com aquella ocasió, cridar l’exèrcit. Anar a poc a poc o anar a molt. I això és poc civilitzat. I no respon a la societat avançada que pretenem fer.

Ah!… i construir-hi bé, que sembla que se’ns haja oblidat. Planificació i infrastructures.

Sabien vostès que alguna la línia de metrovalència tenia un disseny de connexió entre segments igual que el Canal de la Manega entre França i Anglaterra, degut a que hi havia ullals i afloraments subterranis i que com les unions entre els trams no es van fer com a tals avui tenim inundacions. Baixeu a alguna parada i sentireu a prop d’avgda. de Ferran el Catòlic el so de l’aigua corrents. Ítem la corba entre facultats i la recta aprop del carrer d’Emili Baró que s’hi havien de subjectar les dovelles cosint-les amb grapes especials però no es van col·locar a la fi.
I si comencen a cedir, estem esperant a tindre un altre accident com fa un parell d’anys a la línia a Torrent?

Fa un any el Col·legi Territorial d’arquitectes de València pujà al seu web el següent debat, que es concreta i sintetitzà en aquest post .

Us convide a llegir-lo.

PS: No en parle de política avui, ho faig de ciutadania. Tot els governs de la Generalitat i de la ciutat han estats “tocats i enganyats”, sense excepció.

Sols ens ha mancat això que vos amostren les dues fotos preses al Japó:


                                                                   

PS: el 7 de març de 2009 tenim un viatge a Brussel·les.

Publicat dins de Sense categoria | Deixa un comentari

EL SENYOR “YA OS VALE” M’ESCRIU.

 

I jo li responc:

Distinguido señor….no se ha presentado ni puedo identificarlo (?), usted disculpe:

Estoy complementament de acuerdo con ud. A mi también me encanta la sociedad de libre mercado. Diría que soy un férreo defensor de ella. Por ello tenemos el placer de dejar de viajar, o no, en la compañía que queramos. No es ser anticatalán lo que hace dicha compañía. Tampoco es procatalán. Me imagino que no ha leído nada de lo que había en el post. Simplemente ha escrito lo que creía su mente que había. Y no ha respondido a nada de lo escrito. De la misma manera que ustedes, los españoles, no se dejan ni un duro, en mi país tampoco nos queremos dejar nada. No se trata de cuestiones monetarias sino de poder efectivo. De tener estado propio, que es de lo que habla mi post. Tendría que haber leído ese otro, que también habla de ello.

Efectivamente el catalán sin estado no vale nada. Con un estado propio cambia la cosa. El idioma español en Gibraltar, Filipinas y en Puerto Rico así nos lo indican. Podríamos poner infinidad de ejemplos más. Sin embargo he cogido su idioma, que es el mío “vernáculo”. 

Ya le dije que estoy complementamente con usted.

Vamos a ser unos vecinos estupendos llevando iniciativas europeas conjuntamente, ustedes -los españoles- y nosotros por la otra. Allá, en Bruselas y Estrasburgo negociaremos con el resto del continente y la mayoría de veces, posiblemente, los países mediterráneos estaremos de  acuerdo.

Como soy del libre mercado, no se lo negaré de derecha civilizada europea, de la que tanto escasea en su país, creo que es lícito que si su empresa llamada España, no nos interesa por multitud de cuestiones, nosotros vamos a tener una empresa contemporania y propiamente nuestra. Con sus gobiernos, embajadores, hacienda, financieras, etc. es decir, lo mismo que cualquier otra sociedad actual soberana e independiente políticamente. 

Simplemente porque nos sale a cuenta. Y ello, el más furibundo de los españolista de mi sociedad, también lo sabe aunque la mística nacionalista le haga enfermizamente irracional, como usted alude en su escrito. Yo también estoy contra el nacionalismo. Directamente. Ve como coincidimos.

Vayan mentalizándose que a partir de 2021 tendremos una butaca más en la ONU, uno más, ya que Andorra ya tiene. Y en Bruselas y Estrasburgo. Ello nos hará más ricos y felices a nosotros. Y a ustedes, los españoles y España, su negocio, más dignos y “normalitos”.

Ha observado que casi la mitad de la población de mi sociedad somos inmigrados venidos de España?

Somos la horma de sus zapatos. De la misma manera que lo fueron/fuímos en Sudamérica.

Cordialment encantat de la seua visita a, aquest, el seu bloc.

PS: i ara permeta’m que continue en allò que és importat: l’arquitectura, l’urbanisme i les societats del món sencer.

Li promet que no hi ha res personal ni nacional. Són els negocis. Observe el meu amic Jaume, el del cavall i l’armadura, què indica.

        

 

Publicat dins de Sense categoria | Deixa un comentari

SOM UNA MULTINACIONAL


El meu admirat Jaume Pros havia redactat una entrada al bloc col·lectiu  Por la Paz y la Libertad, titulat “Catalunya o Països Catalans?“, però havia tingut una sèrie de comentaris que crec que paga la pena de llegir detingudament.

Açò que faig és una crítica violenta, i de repulsa frontal, a aquell article pancatalanista, doncs, com sabeu sóc un antinacionalista convençut i visceral. Ja comencen a pesar totes eixes preguntes identitàries que tant ens molesta als no-nacionalistes. Preguntes que, òbviament, no tenen resposta satisfactòria possible i sols frustren a d’aquells que se les formulen. Al capdavall, sols amaguen, socialment, aquell regust hamletià, de drama que sols atansa la silueta d’òpera bufa.

He manllevat d’aquell bloc, la foto que vos penge ací,  per a que no us en perdeu…..i que Déu ens lliure dels nacionalismes excloents.

Per una altra banda alguna comentarista l’hi va retraure de no portar-lo al seu bloc personal. I allà, he muntat el següent comentari que conforma la present resposta a tot plegat, si voleu llegir-la passeu al “vull llegir la resta“:  


No patisques Roser:

Ni Catalunya, “àlies” el Principat, és una nació ni els Països Catalans som una altra. Ni España, “àlies” Estado Español, una altra.


En el post d’origen apareix un tal Jonkepa que diu veritats com a punys.

Això de les nacions són mistificacions teològiques que fan els nacionalistes, amb o sense estat.

La societat/s d’Els Països Catalans som una MULTINACIONAL.

España, una altra. La nostra multinacional començà a rutllar i a tindre sentit quan el Banc Mundial obligà el Generalíssim Franco a fer l’autopista A-7. Mamprenguérem a córrer amunt i avall el personal, vingueren els turistes de tot arreu d’Europa i, fins i tot, de la zona septentrional d’Àfrica que penetra en la península ibèrica.

Aleshores sorgiren tota mena de teòlegs parlant de la llengua, la democràcia, de la botifarra, la paella, la sardana, la sobrassada, i totes eixes coses que qualsevol societat fa, cadascuna, a la seua manera.

Com qualsevol empresa multinacional precisa de tindre el seu estaf, òrgans de creació estratègica, directives, subseccions, treballadors qualificats i no qualificats. Cursos de preparació educacional, serveis de seguretat, assegurances i hospitals,departaments d’infraestructures, serveis d’intel·ligència i espies que controle i preveia les accions de la competència, comitès d’empresa dels treballadors, enllaços sindicals i sindicats. Un equip comercial de venedors dels nostres productes per tot el món. Una mena d’organisme central de finançament que recolze les nostres operacions. Una flota d’avions, vaixells i trens que enllace amb tots els ports, aeroports i estacions de la resta del món on hem de vendre els nostres productes. Així com la resta dels habitant del món vinguen a fer turisme, o a col·laborar, per això som la primera multinacional del turisme de la terra.

Però tenim un problema: per una equivocació dels nostres directius estem ingressant els guanys en les caixes de quatre multinacionals que en són competència directa nostra.

Roser, com tu ets treballadora i accionista també d’aquesta multinacional nostra, creus que caldria destituir els directius, també accionistes i treballadors de l’empresa, o bé deixar d’ingressar en caixes de la competència?

Jo crec que el model Suïssa és un bon model d’organització de multinacional. Quan tot el món està en crisi enviant els treballadors a l’atur, tancant empreses, rescatant entitats bancàries en estat precari, etc. a ells ni els ous a parlar-ne.

Cordialment.

———————————-

Jaume:

Per l’amor de Déu! Cataluña són las 4 provincias que dibujó el sr. Javier de Burgos sobre un plano en 1835 para hacer la división provincial de España.

¿Una nación? No hombre, no. Es el resultado de 7.500.000 de despistados accionistas, y trabajadores, pagando y colaborando con una multinacional de la competencia.

I a tu també, cordialment, però sense mística. Amb molt d’afecte.

Publicat dins de Sense categoria | Deixa un comentari