Notices from nowhere

Democracy now finds there can be ample for all, but only if the souvereing fences are completely removed.

Jason Middlebrook, o l’Art Pobra (l’arte povera) com a mitjà.

Jason Middlebrook, l’Art Pobra (l’arte povera) com a senyera. I l’objecte trobat i manipulat intencionalment sota el concepte de “UPCYCLING“. És un recurs com a resposta a la immediatesa del nostre temps. Arquitectures+formes orgàniques+natura.

ArtInfo visits artist Jason Middlebrook’s Hudson, New York studio, where the artist explains the influence of this new location on his work. Previously living in New York, Middlebrook’s work often focused on nature intersecting with architecture, but now in the lush, natured filled landscape of Upstate, New York, the artist’s work has drastically changed to reflect this new inspiration. Middlebrook also tours his piece for Unsettled Landscapes, Your General Store, which repurposes a shipping container into a 19th Century style country store, stocked with work by his artist friends, available only for barter.
My Landscape

GAZA (per Eduardo Galeano)

Per a justificar-se, el terrorisme d’Estat fabrica terroristes: sembra odi i cull coartades. Tot indica que aquesta carnisseria de Gaza, que segons llurs autors vol acabar amb els terroristes, aconseguirà multiplicar-los.

Des de 1948, els palestins viuen condemnats a humiliació perpètua. No poden ni respirar sense permís. Han perdut la seu pàtria, ses terres, la seua aigua, llur llibertat, tot el seu. Ni tan sols tenen dret a elegir els seus governants. Quan voten a qui no han de votar, són castigats. Gaza està sent castigada. Esdevingué una ratera sens eixida, des que Hamàs guanyà netament les eleccions en l’any 2006. Quelcom paregut havia esdevingut en 1932, quan el Partit Comunista triomfà en les eleccions d’El Salvador. Banyats en sang, els salvadorencs expiaren llur mala conducta i des d’aleshores visqueren sotmesos a dictadures militars. La democràcia és un luxe que no tothom mereix.

Són els fills de la impotència dels coets casolans que els militants de Hamàs, acorralats a Gaza, disparen amb incerta punteria sobre les tierras que havien estat palestines i que l’ocupació israeliana usurpà. I la desesperació, a la ribera de la follia suïcida, és la mare de les bravocunades que neguen el dret a l’ existència d’Israel, crits sense gens d’eficàcia, mentre la molt eficaç guerra d’extermini està negant, des de fa anys, el dret a l’existència de Palestina. Ja, poca Palestina en queda. Pas a pas, Israel l’està esborrant del mapa.

Els colons invadeixen, i darrere d’ells els soldats van corregint la frontera. Les bales sacralitzen la despulla, en legítima defensa. No hi ha guerra agressiva que no diga ser guerra defensiva. Hitler invadí Polònia per a evitar que Polònia invadira Alemanya. Bush invadí Irac per a evitar que Irac invadís el món. En cadascuna de llurs guerres defensives, Israel s’ha engolit un altre altre tros de Palestina, i les mossegades continuen. La devoració s’hi justifica pels títols de propietat que la Bíblia atorgà, pels dos mil anys de persecució que el poble jueu va sofrir, i per la paura que generen els palestins a l’encalç.

Israel és el país que jamai compleix les recomanacions ni les resolucions de las Nacions Unides, qui mai acata les sentències dels tribunals internacionals, el que es burla de les lleis internacionals, i és també l’únic país que ha legalitzat la
tortura als presoners. ¿Qui li va regalar el dret de negar tots els drets? ¿D’on li ve la impunitat amb que Israel està executant la matansa de Gaza? El govern espanyol no haguera pogut bombardar impunement al País Basc per a acabar amb ETA i l’esquerra abertzale, ni el govern britànic haguera pogut arrassar Irlanda per a liquidar l’IRA. ¿Per ventura la tragèdia de l’Holocaust implica una pólissa d’eterna impunitat? ¿O eixa llum verd prové de la potència de set-hòmens que té en Israel el més incondicional dels seus vassalls?

El exèrcit israelià, és el més modern i sofisticat del món, sap qui mata. No en mata pas per error. Mata per horror. Les víctimes civils s’anomenen danys col·laterals, segons el diccionari d’altres guerres imperials. A Gaza, de cada deu danys col·laterals, tres en són infants. N’hi sumen milers de mutilats, víctimes de la tecnologia de l’esquarament humà, que la indústria militar està assajant exitosament en aquesta operació de neteja ètnica.
Y com sempre, sempre el mateix: a Gaza, cent per u. Per cada cent palestins morts, un israelià.
Gent perillosa, adverteix un altre bombardament, a càrrec dels mitjans massius de manipulació, que ens conviden a creure que una vida israeliana val tant com cent vides palestines. I eixos mitjans també ens conviden a creure que són humaniàries les dos-centes bombes atòmiques d’Israel, i que una potència nuclear anomenada Iran fou la que aniquilà Hiroshima i Nagasaki.

La crida de la comunitat internacional, existeix?

N’és quelcom més que un club de mercaders, banquers i guerrers? N’és quelcom més que el nom artístic que els EUA posen quan fan teatre?
Davant la tragèdia de Gaza, la hipocresia mundial lluu una vegada més. Com sempre, la indiferència, els discursos buits, les declaracions foradades, les declamacions alt-i-sonants, les postures calculadament ambigües, reten tribut a la sagrada impunitat.
Davant la tragèdia de Gaza, els països àrabs es llaven les mans. Com sempre. I com sempre, els països europeus es freguen les mans.
La vella Europa, tan capaç de bellesa i de perversitat, vessa alguna que una altra llàgrima mentri-mentres secretament celebra aquesta jugada mestra. Perquè la cacera de jueus va ésser sempre un costum europeu, però des de fa mig segle aqueix deute històric està sent cobrat als palestins, que també són semites i que no mai foren, ni en són, d’antisemites. Ells estan pagant, amb sang corrent i sadollant, un compte alié.