Bir Tawil és un territori de més de 2.000 km2 situat entre Egipte i Sudan que no reclama cap dels dos estats. De fet, és l’únic territori d’aquesta magnitud la sobirania del qual no és reclamada per cap estat del món. A excepció d’algun cas puntual als Balcans i de l’Antàrtida, que no és habitable i que està protegida per un tractat internacional de 1959 que en prohibeix les ampliacions o les noves reclamacions de sobirania territorial, Bir Tawil és l’únic lloc de la Terra habitable que sembla que ningú no vol.
Aquesta situació és conseqüència de dos tractats de l’època colonial que van dibuixar dues fronteres diferents: una d’administrativa i una de política que no coincideixen i que es trepitgen l’una a l’altra. A continuació us explico la història de Bir Tawil i els motius del suposat desinterès dels estats per aquest territori.
De moment, us avanço que Egipte i Sudan rebutgen la sobirania d’aquest tros de terra perquè la seva annexió perjudicaria els seus interessos territorials. Comencem fent una mica d’història…
Tot va començar l’any 1899, quan el Regne Unit va signar amb un Egipte encara sota la tutela de Londres un acord de condomini pel Sudan, a través del qual els dos governs es comprometien a compartir l’administració sobre els territoris del sud del protectorat britànic. Segons aquest acord, la frontera política entre Egipte i Sudan seria a partir d’aleshores la línia que dibuixa el paral·lel 22, des de Líbia fins al Mar Roig.
Posteriorment, els britànics van prendre una decisió que va afectar el traç de la frontera. L’any 1902, a instàncies del ministre de l’Interior egipci van establir una frontera administrativa diferent de la política per a adaptar-la a la realitat de les tribus que habitaven aquelles terres. D’una banda, van traspassar al Sudan l’administració de la regió de Wadi Halfa, que és al nord del paral·lel 22. De l’altra, van cedir a Egipte l’administració de Bir Tawil, que és al sud de la frontera política.
La frontera administrativa responia a la distribució de les terres que les tribus havien heretat de l’època precolonial. De fet, a Wadi Halfa (nord) s’hi accedeix millor des del Sud i les tribus que l’habiten estan ètnicament vinculades a les del sud, mentre que l’accés natural a Bir Tawil (sud) és des del nord i, per això, era terra de pasturatge de les tribus nòmades de la regió egípcia d’Aswan.
El manteniment d’aquesta doble frontera no va suposar cap problema fins que Sudan va esdevenir un estat independent, el 1956. En el moment de definir els límits del nou país, Egipte va voler consolidar la frontera política del tractat de 1899, mentre que Sudan va reclamar la frontera administrativa de 1902, que li atorgava Wadi Halfa (nord). És a dir, Sudan no volia renunciar al control de 20.000 km2 més de terra, a 200 km més de costa, a algunes mines d’or i a un possible jaciment petrolier. En canvi, cap dels dos estats reclamava la sobiranita de Bir Tawil (sud).
Dos anys després de la independència sudanesa, va fracassar el primer intent de Khartum d’enviar a Wadi Halfa (nord) una expedició de funcionaris per organitzar la votació de la població local en les eleccions generals de Sudan. Paral·lelament, l’Egipte de Nàsser hi va enviar les tropes per a organitzar el referèndum que havia d’aprovar la unificació en un sol estat d’Egipte i Síria, que fins al 1961 van formar la República Àrab Unida (RAU).
Malgrat les disputes periòdiques, els dos estats van compartir el control sobre Wadi Halfa (nord) fins al 1992. En aquell moment, la qüestió territorial va assolir el nivell d’enfrontament diplomàtic perquè Sudan va donar permisos d’explotació petroliera sobre la regió a una empresa canadenca. En resposta a aquest moviment, Egipte es va decidir a imposar de facto el control administratiu sobre la regió.
Per la seva banda, la multinacional canadenca es va fer enrere quan va adonar-se de la crisi que havia provocat. Des d’aleshores s’han succeït els moviments des de les dues bandes per mirar de legitimar l’autoritat política sobre Wadi Halfa (nord). Egipte en té el control total des de 1995, però Sudan fa cada any, des de 1990, una infructuosa reclamació territorial davant l’ONU.
VENIU A LES PROPERES CONFERÈNCIES SOBRE LES GUERRES DE SÍRIA I L’IRAQ |
VOLEU POSAR A PROVA ELS VOSTRES CONEIXEMENTS DE GEOGRAFIA? | ||
Durant les darreres dècades, els moviments de Sudan en la regió en disputa són aparentment contradictoris. D’una banda en va retirar les tropes l’any 2000, fet que va permetre que Egipte aixequés posts frontereres sobre el paral·lel 22. Alhora, no ha deixat de reclamar Wadi Halfa (nord) i l’any 2010, tot i el previsible fracàs de la iniciativa, va torna a enviar-hi una expedició de funcionaris per organitzar la votació de la població local en les eleccions generals de Sudan.
Tota l’atenció, la tensió i les pugnes territorials entre Egipte i Sudan han estat centrades en Wadi Halfa (nord), que és la regió en disputa al nord del paral·lel 22. En canvi, cap dels dos estats mai no ha fet cap reclamació sobre Bir Tawil (sud), que literalment ha caigut en l’oblit. A diferència de la regió en disputa del nord, a Bir Tawil (sud) no hi ha carreteres, ni una sola construcció, no té població estable, ni accés al mar. Tampoc no s’hi pot practicar l’agricultura i la ciutat més propera és a mitja jornada de viatge. La paradoxa sobre Bir Tawil (sud) és que Egipte no la reclama políticament, perquè El Caire defensa la frontera del paral·lel 22, però la segueix administrant. Per la seva banda, Sudan no la reclama, perquè el règim de Khartum defensa que la frontera amb Egipte hauria de coincidir amb la de 1902.
Bir Tawil (sud) vol dir ‘Pou fons’, i, en principi, un pou és un recurs prou interessant per a tenir interès a controlar-lo. Però la sequera dels darrers anys juga en contra d’aquest enclavament perquè l’ha fet perdre el poc interès que pogués tenir. De fet, els camins per on sempre han circulat les tribus nòmades i els seus ramats comencen a desdibuixar-se per la manca de trànsit. Els fills dels nòmades de la tribu Ababda que hi acostumaven a dur les seves cabres ja fa temps que van esdevenir sedentaris quan van emigrar a les ciutats de la vall del Nil.
Però la clau de tot plegat és la següent:
Les fronteres polítiques i administratives dibuixades pels britànics se superposen de tal manera que cap dels dos estats en joc pot reclamar l’autoritat dels dos territoris en disputa –Wadi Halfa (nord) i Bir Tawil (sud)- alhora. Egipte i Sudan reclamen Wadi Halfa (nord). Per tant, cap dels dos no vol annexionar Bir Tawil (sud) perquè això suposaria l’acceptació explícita i pública que han renunciat al més valuós: Wadi Halfa (nord).
Aquesta situació de terra de ningú ha portat alguns aventurers a reclamar la sobirania de Bir Tawil (sud). El darrer ha estat Jeremiah Heaton, un nord-americà que hi va viatjar el 2014 per a plantar la bandera que havia dissenyat amb els seus fills, proclamar-se rei i proclamar la seva filla princesa del nou Regne de Sudan del Nord. Walt Disney ha comprat els drets de la fantàstica aventura del pare que va fer realitat el somni de la seva filla d’esdevenir una princesa de debò, desfermant les crítiques de les persones que consideren fora de lloc que la primera princesa africana sigui blanca i forastera, de Virginia per a ser exactes.
Personalment, considero que exageren els que titllen l’acte de Heaton de colonialista perquè, entre altres coses, cap estat no reclama la regió deshabitada de Bir Tawil (sud) i cap tractat internacional no diu que no es pugui fer. A més a més, la sobirania d’un territori que no és reclamat per cap estat es guanya per la seva ocupació, com avalen diverses sentències referents a disputes que al llarg de la història han enfrontat altres estats per la mateixa qüestió.
Voleu rebre al vostre mail els articles d’Interpretant el món àrab i l’islam?Introduïu el vostre correu electrònic en la pàgina de subscripció.Amb tot, per tal que una reclamació d’aquest tipus fos consistent i estigués avalada pel dret internacional, a més d’unes fronteres estables i d’un govern, el nou regne hauria de tenir una població estable i capacitat d’establir relacions amb altres estats, cosa que invalida el reconeixement de Heaton com a cap d’Estat.
Així doncs, Bir Tawil seguirà sent l’únic territori de la Terra no reclamat ni volgut per cap Estat.
Autor: Jordi Llaonart (font: http://blocs.mesvilaweb.cat/arabislam)
Podeu deixar els vostres comentaris en aquesta mateixa pàgina (una mica més avall i no cal que hi poseu l’e-mail si no voleu), o en el nostre Facebook.Totes les opinions són benvingudes.
_______________________________________________________________
Articles relacionats:
El més llegit |
Articles per categoria |
Què és l’Estat Islàmic i què passa a l’Iraq i Síria |
Per entendre l’Iraq |