Convidat a fer una conferència per Amnistia Internacional – 1a PART

Enguany he participat en la presentació de l’Informe anual sobre l’estat dels Drets Humans al món 2011 d’Amnistia Internacional Catalunya. Cada any hi conviden un especialista en algun tema d’interès o d’actualitat, i com el 2011 ha estat l’any de les revoltes àrabs, van pensar en mi. La presentació de l’Informe es va celebrar al maig al Col·legi de periodistes de Catalunya, en un acte restringit a la premsa.

A continuació, trobareu la transcripció de la primera part de la meva intervenció, que reflexiona sobre la lectura que fem del que passa al món àrab, i la necessitat d’entendre i interpretar correctament les actuals revoltes, abans de posar-nos a discutir sobre les possibles solucions als conflictes.

“M’ha fet especial il·lusió que Amnistia Internacional Catalunya em convidés a fer aquesta intervenció perquè, a més del que suposa de reconeixement a la meva tasca professional, feia dies que tenia ganes de compartir i d’exposar en públic algunes idees, opinions i sentiments relacionats amb les revoltes del nord d’Àfrica i el Pròxim Orient, i el paper dels mitjans de comunicació que les han cobert, per a poder contrastar-les amb l’opinió d’altres persones que també estiguin interessades en el tema.

Aquestes darreres setmanes, a base d’articles a la premsa i entrevistes pels mitjans, parlant, parlant, he anat recuperant sensacions i records viscuts durant els anys que vaig ser al Pròxim Orient. En relació amb les revoltes, una de les coses més interessants que he recuperat ha estat una entrevista que vaig fer a Teheran al director d’una agència de notícies iraniana, amb motiu de les eleccions que van donar la presidència a Mahmud Ahmadinejad. Tot just començar l’entrevista, li vaig demanar pel canvi, que jo donava per fet que havia de viure el seu país. La seva resposta em va deixar de pedra: em va dir que, aquells dies, els estrangers estàvem molt pesats i que només escrivíem sobre el canvi perquè nosaltres volíem que s’esdevingués, no perquè n’hi hagués d’haver. A més, va afegir que la majoria dels iranians tampoc no el volíen en els termes en els quals els Occidentals entenem el canvi. Deixant de banda la segona part de la resposta, que trobo més discutible, les seves paraules, en certa mesura, em van obrir els ulls i em van fer veure que, efectivament, els periodistes, moltes vegades presentem com una anàlisi el que és simplement una opinió, o donem com a notícia una cosa que, potser no està passant i respon només a un desig.

Tot això que us comento em va venir al cap quan, arran de les revoltes a Tunísia i Egipte, vaig començar a llegir als mitjans i escoltar pel carrer, a les converses del metro… que s’estava produint un dominó àrab que faria tombar tots els règims dictatorials. Totes les persones del meu entorn ho donaven per fet. En canvi, jo sóc de l’opinió que aquesta idea del dominó respon més als nostres bons desitjos vers el poble àrab, que no pas a l’anàlisi de la realitat. De fet, estudiant i coneixement una mica els països en qüestió, ens n’adonarem que la realitat social i política de cada estat és massa diferent com perquè es produeixi aquest desitjat dominó.

Pel que fa a Tunísia i Egipte, disposen d’una classe mitjana urbana prou important. El fet que la població sigui urbana implica que la seva realitat social ja no respon als esquemes tradicionals de fidelitat al clan i la tribu. A la ciutat, en general, la gent s’aplega per afinitats polítiques i ideològiques i actua d’acord amb la seva consciència, i no a les ordres del que determina la família o el clan. Per tant, la gran ciutat està organitzada per un teixit associatiu molt important que respon a les inquietuds de cada persona. A més, la societat civil d’aquests dos països tradicionalment ha millor organitzada que altres regions del seu entorn. Per exemple, els sindicats han jugat un paper clau en el cas de la revolta a Tunísia fa temps que hi tenen una presència i una activitat destacables.

En canvi, en el cas de Líbia, tot i que se l’ha volgut posar en el mateix sac d’aixecament popular provocat per la fam de llibertat dels pobles, segons la meva interpretació, el que hi succeeix no té a veure amb el que ha passat en els països veïns. Tot i que hi ha moviments opositors prodemocràtics, a Líbia el motor de tots els esdeveniments ha estat la decisió d’una elit tribal de prendre el poder a Gaddafi per a situar-se en el seu lloc. El fet de tenir present que tot respon a interessos tribals, fa més fàcil entendre perquè una regió geogràfica concreta dóna l’esquena d’un dia per l’altre al dictador, mentre que altres regions li són plenament fidels.

Paral·lelament, i a mesura que el tema de Tunísia i Egipte es va fer gran, els periodistes van començar a interessar-se pel món àrab en general, i van descobrir que hi havia conflictes en altres països. Com per a molta gent aquests conflictes són nous, perquè els han descobert ara, els atribueixen a aquest dominó del que parlàvem. Però ni a Oman estan tan malament, ni Jordània ni el Marroc estan a punt de convertir-se en repúbliques, ni els conflictes del Iemen i Bahrain son nous.

Un segon element de reflexió relacionat amb la tasca dels mitjans de comunicació que han transmès i interpretat el què passa al món àrab i el Pròxim Orient és el fet que, sovint, interpreten la voluntat i els sentiments dels àrabs en clau occidental. És a dir, que els analitzen segons els seus propis principis, oblidant que les actuacions de cada poble responen a una escala de valors i conceptes diferents.

Primera part de la conferència pronunciada al Col·legi de Periodistes de Catalunya el 13 de maig de 2011 (llegiu la segona part aquí)

Autor: Jordi Llaonart (font: http://blocs.mesvilaweb.cat/arabislam)
_______________________________________________________________
Articles relacionats:


Convidat a fer una conferència per Amnistia Internacional – 2a PART

Síria: conflicte polític o de religions?

Síria, l’estreta relació entre religió i política

Molts europeus demostren no actuar d’acord amb els principis que prediquen quan decideixen prohibir el burca
Aquesta entrada s'ha publicat dins de Periodisme-Entrevistes i conferències, Síria i etiquetada amb , . Afegiu a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà.

*